ITÀLIA / ESLOVÈNIA

Relat d'un viatge a les ciutats de Trieste i Piran

Manel Cristóbal

Data viatge: 2025 | Publicat el 22/5/2025

La ciutat de Trieste

Castello di San Giusto

Es tracta d'una fortalesa-museu situada al turó del mateix nom. Com a residència històrica, va ser restaurada a la dècada del 2000 i va ser utilitzada com a museu cívic per l'Ajuntament de Trieste, l'estructura del qual pertany a la propietat municipal des de 1930.

El castell de San Giusto (Trieste, Itàlia)

El 4 d'abril de 2001 es va inaugurar el Lapidari Tergestino al Bastione Lalio, format per inscripcions, escultures, baixos relleus i fragments d'arquitectura de l'època romana. Només es pot visitar una part.

A més del lapidari es pot visitar la Capella, la Sala Caprin, el gran pati interior -seu d'esdeveniments a l'estiu- i les terrasses, des d'on es pot gaudir d'una àmplia vista de la ciutat.

Basilica cattedrale di San Giusto

La basílica catedral de San Giusto és el principal edifici religiós catòlic de la ciutat de Trieste. Es troba al cim del turó del mateix nom que domina la ciutat.

Tal com informen la majoria dels historiadors de la ciutat, l'aspecte actual de la basílica deriva de la unificació de les dues esglésies preexistents de Santa Maria i la dedicada al màrtir San Giusto, que van ser incorporades en un sol edifici pel bisbe Rodolfo Pedrazzani da Robecco entre els anys 1302 i 1320 per dotar la ciutat d'una imponent catedral.

Detall de la Basílica de San Giusto (Trieste, Itàlia)

Les primeres notícies sobre la catedral es remunten a l'any 1337, quan el campanar de l'antiga església de Santa Maria es va cobrir amb un gruixut mur per tal de sostenir el nou edifici. Les obres del campanar es van acabar el 1343, però les de l'església van durar fins a finals del segle XIV. El campanar era originalment més alt, però el 1422 va ser colpejat per un llamp i va quedar reduït a la seva alçada actual.

Després de la dedicació definitiva de la ciutat a Àustria (1382), l'emperador Leopold III d'Habsburg va nomenar el primer bisbe alemany de Trieste, Henry de Wildenstein, que el 27 de novembre de 1385 va consagrar l'altar major de la catedral, posant fi a l'obra. El novembre de 1899 el papa Lleó XIII va elevar l'edifici sagrat de Trieste a la dignitat de basílica menor.

Piazza Unità d'Italia

Sens dubte és una de les places més belles d'Itàlia i també una de les visites obligades de Trieste. Situada al passeig marítim, davant del golf de Trieste, aquesta àmplia plaça pública està envoltada de magnífics edificis neoclàssics i barrocs que palesen la riquesa i prosperitat de la ciutat al llarg dels segles.

Al seu centre, la Font dels Quatre Continents, construïda al segle XVIII, és una autèntica obra mestra de l'art italià. Símbol del comerç mundial que va fer famosa a Trieste, la font és un popular punt de trobada per a triestins i visitants.

En la Piazza Unità d'Italia (Trieste, Itàlia)

Fou construïda com a resposta a la seva vella rival, la Plaça de Sant Marc de Venècia, i està considerada com la plaça més gran d'Europa davant el mar.

La creació d'aquesta majestuosa plaça representa l'últim acte de poder, força i estabilitat d'un imperi en declivi. Evoca l'emocionant desenllaç d'una obra teatral, on tots els protagonistes que van engrandir la ciutat s'alineen en perfecta harmonia: l'impressionant edifici governamental d'estil Art Nouveau, els imponents edificis Assicurazioni Generali i Lloyd Triestino, pilars fonamentals del florent districte comercial, i l'Ajuntament, construït en l'ocàs d'una era.

En temps passats, aquest indret solia albergar un antic port esportiu, i els llums blaus del paviment de la plaça recorden on solia estar el límit del mar.

Gran Canal

Construït el 1756, aquest històric canal permetia als vaixells accedir directament al cor de la ciutat. Avui dia, s'ha convertit en un popular passeig marítim i lloc d'esdeveniments tant per a triestins com per a visitants.

El canal s'estén des del mar fins a la Piazza Sant'Antonio Nuovo, i està envoltat de nombrosos cafès i petits restaurants, on es pot parar a prendre alguna cosa o degustar una especialitat local.

Diversos ponts creuen el canal, entre ells el famós Ponte Rosso, sobre el qual s'alça una estàtua de James Joyce, l'escriptor irlandès que va viure a Trieste a principis del segle XX.

Teatro Verdi

Aquest teatre és una joia arquitectònica de finals del segle XIX. Amb la seva imponent façana i el seu sumptuós interior, el Teatre Verdi acull representacions d'òpera, ballet i concerts durant tot l'any.

Via 20 settembre

Es tracta d'un dels carrers més animats i agradables de Trieste. Aquest carrer de vianants, que s'estén al llarg de més d'un quilòmetre, està farcida de nombroses botigues, cafeteries i restaurants, on podrà passejar i parar a prendre un gelat o un cafè a la terrassa per gaudir de l'animat ambient del carrer.

Chiesa di Santa Maria Maggiore

L'església de la Immaculada Concepció de la Santíssima Mare de Déu, més coneguda com l'església de Santa Maria Major (o com església barroca dels jesuïtes), té un estil barroc.

Construïda al segle XVII per la companyia jesuïta, és gestionada pels frares franciscans des de 1922. L'església es troba a la Via del Collegio, als peus del turó de San Giusto i prop de la basílica de Crist Salvador (antigament anomenada Basílica de San Silvestro), als voltants immediats del centre històric de Trieste.

Palazzo della Luogotenenza austriaca

Aquest palau, que avui dia acull la Prefectura de Trieste, és un dels palaus més importants que es remunta al domini dels Habsburg a Trieste. L'entrada principal i monumental es troba a la Piazza Unità d'Italia, però el palau també té vistes a la Piazza Verdi i a la Via San Carlo.

El palau es troba al lloc de l'antic Palau de Govern, construït el 1764 per ordre de Maria Teresa d'Àustria segons el disseny de Giovanni Fusconi, on antigament es trobaven les oficines de l'Arsenal Imperial de Trieste.

Originalment l'estructura constava de només dues plantes, a les quals es va afegir una tercera el 1825. Enderrocat el 1899, l'antic palau va donar pas a la nova construcció construïda entre 1901 i 1905 per projecte d'Emil Artmann.

Palazzo del Municipio

Immediatament després de la decisió d'enterrar l'antic «mandracchio», una massa d'aigua reservada per a l'amarratge de petites embarcacions, també present al port de Trieste (les obres es van dur a terme entre 1858 i 1863), la plaça va ser objecte d'un redisseny total.

De fet, va prevaldre la idea d'un espai completament obert al mar, envoltat d'edificis i amb l'ajuntament col·locat com a base frontal, amb el consegüent enderroc de les muralles i edificis que després tancaven la plaça pel costat del mar.

Al lloc destinat a construir l'Ajuntament modern hi havia diverses cases, una galeria i alguns edificis. El 1875 l'arquitecte de Trieste, Giuseppe Bruni, va guanyar la licitació per al disseny del nou edifici. El nou edifici consistia en un únic cos monumental coronat, a la part central, per una torre.

L'Ajuntament està presidit pel campanar sobre el qual s'instal·len dos moros, anomenats amistosament pels triestins Micheze i Jacheze (dels eslovens Mihec i Jakec), també dissenyat per Bruni, que des de 1876 marca el pas del temps cada quart d'hora, així com la campana cívica amb l'alabarda de la ciutat.

Palazzo Modello

L'edifici, situat entre el Palazzo del Municipio i el Palazzo Stratti, també fou construït per l'arquitecte Giuseppe Bruni, entre 1871 i 1873, ocupant el lloc de les antigues esglésies de San Pietro i San Rocco que es trobaven al mateix lloc.

L'edifici va ser dissenyat seguint les instruccions del municipi de Trieste i va ser anomenat «Palau Model» perquè havia de servir com a exemple arquitectònic per a la renovació que s'estava duent a terme a l'aleshores Piazza Grande.

Al principi, el Palazzo Modello es va utilitzar com a hotel, després anomenat Hotel Delorme, que va deixar de funcionar cap al 1912. En lloc del negoci hoteler es van ubicar part de les oficines municipals. El 2007, després de la devastació causada per un incendi, el municipi de Trieste el va vendre a l'empresa municipal AcegasApsAmga amb l'objectiu de construir la seva nova seu.

A l'últim pis de l'edifici es poden veure telamons, o estàtues masculines amb la intenció d'aguantar les seves túniques.

Palazzo del Lloyd Triestino

El palau Lloyd Triestino és un edifici important de la ciutat. L'entrada principal és a la Piazza Unità d'Italia, però l'edifici també dóna a Via dell'Orologio, al llarg de Riva del Mandracchio i Via del Mercato Vecchio.

Antigament fou la seu de la naviliera Lloyd Triestino di Navigazione, després rebatejada com a Lloyd Triestino. L'edifici ha estat renovat diverses vegades i ara acull les oficines de la presidència i el consell de la regió autònoma de Friuli-Venezia Giulia. L'empresa Lloyd Triestino, establerta el 1833, va tenir la seva primera seu a la Piazza Tommaseo, després es va traslladar a la Piazza della Borsa.

Palazzo delle Poste

L'edifici de Correus de Trieste és un important edifici històric de la ciutat. L'entrada principal és a la Piazza Vittorio Veneto. Actualment a l'interior hi ha la seu de Trieste de l'Oficina de Correus Italiana, en el costat de la Piazza Vittorio Veneto, i a la planta baixa el Museu Postal i Telegràfic d'Europa Central.

Va ser construït entre 1890 i 1894 per l'arquitecte Friedrich Setz. L'àrea ocupada per la Duana (construïda sobre les antigues salines que ocupaven la zona on actualment s'alça el Borgo Teresiano) estava destinada al nou palau.

L'edifici, disposat en una superfície rectangular de gairebé 7.100 metres quadrats, va ser concebut des del principi per a hostatjar tant les oficines de correus i telègrafs com les de finances, per la qual cosa l'interior s'estructura en dos cossos diferenciats de 3.500 metres quadrats cadascun.

Palazzo Gopcevich

Aquest palau acull el Museu del Teatre Cívic Carlo Schmidl. L'edifici, amb el seu característic guix vermell i blanc, es troba al centre de la ciutat, al Borgo Teresiano, i a la riba del Gran Canal de Trieste.

Fou construït el 1850 sobre un projecte de l'arquitecte Giovanni Andrea Berlam en nom de l'armador serbi Spiridione Gopcevich, d'aquí el nom de l'edifici.

La façana que dóna al canal, d'estil eclèctic, composta per un disseny de trasts vermells i grocs, també s'enriqueix amb estàtues, frisos i medallons que recorden els protagonistes de la batalla de la Plana de les Merles, lliurada el 15 de juny de 1389, dia de Sant Vito, per l'exèrcit de l'aliança dels regnes serbis contra l'exèrcit otomà, a la plana de les merles, una plana de l'actual Kosovo.

L'interior de l'edifici disposa d'estances de considerable refinament, tant en el mobiliari com en els terres incrustats, així com en els sostres decorats. L'última restauració radical del Palazzo Gopcevich es remunta a l'any 1988.

Lanterna di Trieste

El far de la Lanterna di Trieste es troba a la part superior del Molo Fratelli Bandiera, a l'extrem oest de la ciutat, delimitant l'entrada al port vell. La construcció del far, que va entrar en funcionament l'11 de febrer de 1833, va ser encarregada pel governador de la ciutat Carlo Zinzendorf sobre un projecte de Matteo Pertsch.

El grup òptic està sostingut per una columna de pedra de base cilíndrica que s'eleva des d'una Torre Maximiliana emmerletada amb dos ordres de trons. A més de la funció de far, de fet, la construcció també havia de realitzar una funció de defensa del port. Els fonaments del far descansen sobre el que va ser l'Scoglio dello Zucco.

Museo della Bora

Inaugurat el 2004, més que un museu, el Museo della Bora és un espai curiós. És el laboratori, l'aparador d'una idea: la de crear el Museu de la Bora i el Vent a Trieste. Aquest lloc vol ser un «museu en procés» per a familiaritzar-se amb el Projecte Museu® Bora.

L'entrada és gratuïta amb una donació voluntària al final de la visita guiada. Propina per a grups: mínim 3 o 4 euros per persona. Les reserves per a visitar aquest espai s'han de fer amb uns dies d'antelació.

Civico Museo Sartorio

Aquest nuseu, situat en una vil·la urbana, exposa ceràmica, majòlica, porcellana i quadres, equipament típic de les vil·les de Trieste a finals del segle XIX. Apart de ser un edifici molt interessant arquitectònicament, el museu conté dibuixos de Giambattista Tiepolo, pintures de Giambattista Pittoni i una gliptoteca (un museu de pedres i/o escultures gravades).

El museu va obrir al públic parcialment l'any 1949 i completament l'any 1954. L'any 2006 el museu va reobrir després d'un període de renovació. Actualment acull exposicions temporals i esdeveniments culturals com el teatre i la música.

També hi ha una increïble col·lecció de 245 dibuixos de Tiepolo trobats per casualitat i unes precioses relíquies medievals. L'entrada és gratuïta.

La vil·la on s'ubica el museu va pertànyer, entre d'altres, a la dinastia Sartorio, originària de Sanremo. L'any 1775 Pietro Sartorio es va traslladar de Sanremo a Trieste amb la seva família, com a part de la seva expansió empresarial, i va comprar la casa, que abans havia sigut de la família de comerciants Faraon, originària d'Alexandria (Egipte).

L'última hereva de la família Sartorio, la baronessa Anna Segrè Sartorio, va deixar la vil·la i tots els seus mobles a l'ajuntament de Trieste amb la voluntat explícita de convertir-la en un museu públic.

La vil·la va ser utilitzada pels Aliats, com el seu quarter general després de la Segona Guerra Mundial, com es desprèn de les marques a les rajoles i parets per on passaven els cables del telèfon i l'electricitat.

Civico Museo d’Antichità «J.J. Winckelmann»

El Museu es dedica principalment a l'arqueologia local (prehistòria, història primerenca i època romana), però també acull col·leccions d'objectes egipcis, xipriotes, grecs, del sud d'Itàlia i etruscs, així com una petita col·lecció de ceràmica maia d'El Salvador.

La idea de crear a Trieste un museu per mostrar les antiguitats trobades a la ciutat i al territori circumdant (Ístria i Aquileia) va néixer al segle XIX i va trobar en l'historiador local Domenico Rossetti un dels seus principals partidaris, ja que també va promoure la construcció d'un monument a la memòria de Johann Joachim Winckelmann, el pare de l'arqueologia, que va ser assassinat a Trieste el 1768.

Orto Lapidario va anar prenent forma lentament al voltant del seu cenotafi (1833) i es va obrir al públic l'any 1843. Al mateix temps, les col·leccions del museu van créixer fins que, el 1925, es van exposar a l'edifici adjacent de Via della Cattedrale 15.

El barri de la Barcola

Situat al llarg del passeig marítim entre el centre de la ciutat i el Castell de Miramare, el barri de la Barcola és famós pel seu passeig marítim ben desenvolupat i agradable, que ofereix vistes ininterrompudes del mar i els voltants.

A l'estiu, aquest barri està especialment animat, amb molta gent que ve a banyar-se a les petites platges de còdols que voregen el passeig marítim. També hi trobareu nombrosos cafès, restaurants i botigues, i un ambient únic i relaxat.

Per arribar a Barcola des del centre de la ciutat, s'ha d'agafar l'autobús nº 6, que passa aproximadament cada 15 minuts i baixar just abans d'arribar al castell de Miramare per caminar pel passeig marítim.

Via Napoleonica

Aquest passeig enjardinat, que uneix el barri d'Opicina amb la ciutat de Prosecco, ofereix excepcionals vistes panoràmiques dels voltants, amb impressionants vistes de la mar Adriàtica i els turons circumdants.

És un passeig de fàcil accés, al qual s'hi pot arribar prenent els autobusos nº 2 o 4 des del centre de Trieste.

Es pot passejar tranquil·lament per aquest passeig, gaudint de la bellesa del paisatge i de l'ambient tranquil i relaxat de la zona. Cap al final de la Via Napoleonica hi ha uns penya-segats bastant escarpats on s'entrenen molts escaladors, tant principiants com experts.

Faro de la Victoria

Situat entre el centre de la ciutat i el Castell de Miramare, el Far de la Victòria es va inaugurar el 1927 per a celebrar el pas de la ciutat de Trieste al Regne d'Itàlia. També és un memorial dels soldats i mariners que van morir al mar durant la Primera Guerra Mundial.

Aquest far és una veritable obra mestra de l'arquitectura, que combina elegància i sobrietat, i dóna testimoni de la importància de la ciutat de Trieste en la història i la cultura italianes. Es pot veure el far des de l'exterior o bé pujar els 286 esglaons fins dalt per gaudir d'una impressionant vista de la mar Adriàtica i els seus voltants.

Tramvia Opicina

El tramvia d'Opicina (tram d'Opcina en dialecte de Trieste, Openski tramvaj en eslovè) és una de les atraccions turístiques de la ciutat de Trieste. Es tracta d'un tramvia interurbà panoràmic, operat per Trieste Trasporti.

La seva característica única a Europa és que té un tram d'uns 800 metres en un pendent pronunciat (fins a un 26%) al llarg del qual els cotxes són empesos (pujada) o subjectats (costa avall) per vagons d'escut lligats a un sistema de funiculars. Aquest tramvia té un traçat urbà al centre de Trieste (al nivell del mar) i un tram interurbà que connecta amb el llogaret de Villa Opicina a l'altiplà càrstic, a 329 metres sobre el nivell del mar.

Està en funcionament des del 9 de setembre de 1902- Té poc més de 5 km de longitud. Aquest tramvia, classificat com a línia 2, s'agafa a Piazza Oberdan. El bitllet és el mateix dels busos (1,50 €).

Teatre Romà

El Teatre Romà de Trieste està situat als peus del turó de San Giusto, al cor de la ciutat, als afores de la ciutat vella, entre la Via i la Via del Teatro Romano. En el moment de la seva construcció, el teatre estava situat fora de les muralles de la ciutat i a la vora del mar, que en aquell moment arribava a aquesta zona.

A les seves graderies, també construïdes aprofitant el vessant natural del turó, es podien allotjar de 3.500 a 6.000 espectadors, depenent de les diferents fonts.

La construcció del teatre data de finals del segle I a.C. i fou ampliat a principis del segle II dC . Probablement va ser construït a instàncies del triestí Quint Petroni Modest, procurador i flamí de l'emperador Trajà, esmentat en diverses inscripcions, que segons altres fonts només es va encarregar de les intervencions de renovació.

Al llarg dels segles el teatre va quedar amagat per les cases que s'hi aixecaven. Es va perdre el seu rastre fins que fou novament identificat el 1814 per l'arquitecte Pietro Nobile, però només el 1938 va ser tret a la llum, durant l'enderroc d'una part de la ciutat vella. Les estàtues i inscripcions trobades en les excavacions es conserven al Lapidari Tergestino, al Castell de San Giusto i al Museu Cívic del Castell.

Arco de Riccardo

Segons algunes fonts l'Arc de Ricard és una de les portes romanes de Trieste, la qual data del segle I a.C. Probablement fou construït durant el mandat de l'emperador Octavi August, els anys 33-32 a.C.

Les formes de la decoració arquitectònica ens permeten datar la forma actual de l'arc a l'època claudio-neroniana o potser a l'època flavia (50-75 d.C.). Segons altres fonts, però, és una de les entrades al santuari de la Magna Mater.

És una construcció d'un sol arc, de 7,2 metres d'alçada, 5,3 metres d'amplada i 2 metres de profunditat. També té una corona superior, sense decoració.

Molo Audace

Està situat al cor de Trieste, a poca distància a peu de la Piazza Unità d'Italia i del Gran Canal de Trieste.

L'any 1740 el vaixell San Carlo es va enfonsar al port de Trieste, prop de la costa. En lloc de retirar el naufragi es va decidir utilitzar-lo com a base per a la construcció d'un nou moll, que va ser construït entre 1743 i 1751 i que porta el nom de San Carlo.

El 3 de novembre de 1918, al final de la Primera Guerra Mundial, el primer vaixell de la marina reial italiana a entrar al port de Trieste i atracar al moll de San Carlo va ser el destructor Audace, l'àncora del qual es troba ara exposada a la base del far de la Victòria.

En memòria d'aquest esdeveniment, el març de 1922, es va canviar el nom del moll de Molo San Carlo a Molo Audace. Al final del mateix moll, el 1925, es va erigir una rosa dels vents de bronze, amb un epígraf al centre que recorda l'històric desembarcament del vaixell Audace, i al lateral la inscripció «Fos en bronze enemic III novembre Mcmxxv».

El número romà III novembre Mcmxxv (3 de novembre de 1925) recorda la data de la cerimònia que va commemorar, set anys després, l'atracament del destructor Audace, i amb ella el posterior desembarcament dels mariners italians a la Trieste acabada d'alliberar per les tropes austrohongareses.

Canal Grande di Trieste

El Gran Canal de Trieste és un canal navegable situat al cor del Borgo Teresiano, al centre històric, a mig camí entre l'estació central de Trieste i la Piazza Unità d'Italia, amb la seva entrada des de la conca de San Giorgio del Porto Vecchio.

Imatge del Canal Grande (Trieste, Itàlia)

Va ser construït entre 1754 i 1756 pel venecià Matteo Pirona, excavant encara més el principal col·lector de les salines, quan van ser sepultades per permetre el desenvolupament urbanístic de la ciutat fora de les muralles. Va ser construït perquè els vaixells poguessin anar directament al centre de la ciutat per descarregar i carregar les seves mercaderies.

Museu Revoltella

Aquest museu, fundat el 1872, és probablement el més significatiu dels molts que es poden visitar a Trieste. Ocupa al palau neorenaixentista que l'empresari Pasquale Revoltella va manar construir entre els anys 1852 i 1858 i que va encarregar a un arquitecte alemany.

La història de Revoltella, que era d'origen venecià, és interessant en si mateixa. Va ser un dels primers accionistes d'Assicurazioni Generali, i un dels membres del consell d'administració de Lloyd Austria. També va exercir un paper destacat en el projecte d'excavació del canal de Suez i va fer crear una escola superior d'economia qualificada en el seu Trieste d'adopció.

Les col·leccions del museu abasten diversos edificis que es comuniquen entre si. A l'edifici original, que dona a Piazza Venezia, s'ha instal·lat un museu ambiental, gairebé una casa-museu de diversos nivells, amb mobles d'època i exemples d'escultures neoclàssiques (incloses les d'Antonio Canova).

Les plantes superiors d' un segon edifici contigu formen la Galleria d' Art Moderna, amb obres de la segona meitat dels segles XIX i XX. Entre ells es troben importants pintures de Giovanni Fattori («Vivac»), Giuseppe De Nittis («Retorn de les curses») i Luigi Nono («Ave María»), així com altres més recents de Casorati, Sironi, Carrà i De Chirico, i importants col·leccions d'art contemporani del Friul i Trieste.

La integració del palau de Revoltella amb la propera casa Brunner, adquirida per l'Ajuntament a principis del segle XX, i Palazzina Basevi va ser dissenyada per Carlo Scarpa als anys 60 del segle passat. L'atri monumental té una inscripció espectacular, amb una frase presa del «Fedro» de Plató.

Cafeteries històriques de Trieste

Els cafès històrics més importants de Trieste són els següents:

• Caffé San Marco (Via Cesare Battisti 18): un dels més bonics i famosos de Trieste. Fou destruït completament durant la I Guerra Mundial, però reobert als anys 20 del segle passat i funciona ininterrompudament des d'aleshores. És el nostre favorit, ja que es manté pràcticament idèntic a quan va ser inaugurat. A més, a l'interior compta amb una llibreria i amb wifi.
• Caffè degli Specchi (Piazza Unità d'Itàlia): gràcies a la seva localització immillorable és el lloc on, des de sempre, es reuneix la gent més important de la ciutat.
• Caffé Stella Polare (Via Dante Aligheri, 14): durant la II Guerra Mundial va ser també una sala de ball on les noies triestines trobaven marit entre els nombrosos soldats americans que freqüentaven el cafè.
• Caffé Tommaseo (Piazza Tommaseo): és el més antic de tots, ja que data de 1830. És elegant i sofisticat, on sembla que hagin començat a gestar-se les idees irredemptistes...

Voltants de Trieste

Castello di Miramare

El castell de Miramare és un dels castells més bells d'Europa. Ubicat davant del golf de Trieste, va ser construït el 1856 per a l'arxiduc Maximilià d'Habsburg-Lorena, que més tard es convertiria en emperador de Mèxic.

El Castell de Miramare (Trieste, Itàlia)

Aquest castell és una veritable obra mestra de l'arquitectura, que combina elements dels estils barroc, romànic i renaixentista i és testimoni de la riquesa i el poder de la família imperial.

La ubicació del castell és simplement perfecta, amb una impressionant vista del mar i un vast parc que envolta l'edifici. Es pot passejar pel parc, admirant els jardins formals i els hivernacles tropicals, i fer una pausa al petit port de Grignano, a l'altra banda del parc. L'entrada al castell costa 13,50 €.

Per arribar al Castell de Miramare des del centre de Trieste n'hi ha prou amb prendre l'autobús nº 6, el qual passa cada 15 minuts aproximadament. El bitllet costa 1,5 € i el pots comprar en qualsevol estanc.

Per la seva banda, el Parc del Castell de Miramare s'estén sobre el golf de Trieste sobre una superfície de 22 hectàrees al promontori càrstic de Grignano. En el moment de la construcció del castell aquest estava gairebé desproveït de vegetació. El parc fou dissenyat per l'arquitecte austríac Carl Junker a instàncies de l'arxiduc Maximilià.

Grotta Gigante

La característica principal d'aquesta gran cova és que conté la sala natural més gran del món: un espai d'uns 114 metres d'alçada, 280 metres de llarg i 76,3 metres d'ample, inclosa al Llibre Guinness dels Rècords des de 1995.

La Grotta Gigante es pot visitar durant tot l'any, duent-hi a terme, a més d'activitats de recerca científica, també activitats educatives i turístiques.

Interior de la Grotta Gigante (voltants de Trieste, Itàlia)

La cova té tres entrades naturals, dues de les quals són actualment l'entrada i la sortida de la ruta turística. Totes tres desemboquen en una enorme caverna subterrània de 98,5 metres d'alçada, 167,6 metres de longitud i 76,3 metres d'amplada, per a un volum d'uns 365.000 metres cúbics. L'entrada es troba a 274 metres sobre el nivell del mar, mentre que l'alçada del sòl de la cova està a 160,5 metres sobre el nivell del mar.

Des de la caverna principal, anomenada «Gran Caverna», també hi ha una branca lateral profunda que consisteix en una sèrie de pous càrstics verticals comunicants, el fons dels quals es troba a una profunditat de 250 metres sota la superfície i a una altitud d'uns 20 metres sobre el nivell del mar.

El desenvolupament de la Grotta Gigante es completa amb unes galeries laterals que tenen fons cecs, obstruïdes per dipòsits naturals de concrecions d'argila i calcita. Les dues galeries laterals principals mesuren 80 metres i 60 metres de longitud respectivament.

La ruta turística per la gruta té una longitud de 850 metres i permet arribar a una profunditat de 101 metres sota la superfície. Les visites guiades duren aproximadament una hora.

L'accés es troba a l'interior de la moderna estructura del centre d'acollida de visitants, inaugurat el 2005, que també acull el Museu de Ciències Espeleològiques, així com espais per a activitats educatives dirigides a les escoles, la sala d'espera, on els visitants poden esperar còmodament l'inici de les visites guiades a la cova, i les taquilles.

Des d'aquí, imponents i còmodes escales condueixen el visitant a través d'un impressionant túnel natural fins a una profunditat de 101 metres sota la superfície, per a descobrir l'enorme caverna.

La ruta s'esdevé més fascinant per les magnífiques concrecions (de les quals la més famosa és la «Columna Ruggero», anomenada en memòria de Ruggero Konviczka) i pels colors evocadors (tons blancs i grisos a causa de la calcita i grans tons vermellosos a causa de la presència d'òxids de ferro).

Després de passar per la Gran Caverna, continueu cap a la Sala de l'Altar, on podeu veure l'entrada a la branca lateral profunda de Coloni, que condueix a una profunditat de 250 metres. A continuació, agafem el panoràmic «Camí Finocchiaro» per arribar, a través de la Galeria Artificial, fins al Belvedere. Des d'aquí, on es pot tocar la volta de la Gran Caverna i admirar el seu fons 100 metres més avall, es pugen uns graons més per guanyar la sortida.

La temperatura a la cova és constant durant tot l'any i és de 11 °C.

Duino

L'antic burg de Duino (o Devin) està ubicat entre el vessant meridional del mont Ermada i els blancs penya-segats que s'enfonsen a l'Adriàtic. El petit centre històric de Duino està travessat per carrerons i l'ulca, el carrer principal.

Part dels murs que protegien el centre encara són visibles avui. Al costat del castell hi ha l'església de l'Esperit Sant. Després hi ha el petit port, l'eix de Dante, el bosc de Cernizza, creuat per senders que condueixen al lloc paleontològic i a les fonts del riu Timavo.

La Reserva Natural dels Penya-segats de Duino es desenvolupa per la seva part interior al llarg del passeig Rilke, el qual condueix a l'església de Sant Giovanni in Tuba, una església senzilla, que s'aixeca sobre les restes d'un antic temple pagà. Conta la llegenda que «l'antiga església de Sant Giovanni construïda a la sortida del riu Timavo es va anomenar "te Tuba" perquè una de les primeres colònies de sobrevivents de la inundació universal es va instal·lar aquí». I és aquí on, a la fi del món, un dels quatre àngels de l'Apocalipsi tocarà la seva trompeta el dia del judici final (!).

Nou Castell de Duino

La seva arquitectura, amb teulades vermelles i murs de roca, li concedeixen una elegància original i molt cridanera a aquest castell, que va pertànyer a La Casa Principesca de Thurn i Taxis.

El Castell de Duino (voltants de Trieste, Itàlia)

En aquest lloc s'han hostatjat grans artistes, com Franz Liszt, Rainer Maria Rilke, Paul Valéry i Mark Twain, entre altres personalitats. Construït al segle XIV, el castell ha estat renovat i restaurat al llarg dels anys i ara alberga un museu i una galeria d'art.

Les muralles de Piran

Una de les característiques més distintives que veure a Piran són les seves antigues muralles (Piransko obzidje en eslovè), les quals envolten el nucli antic. Construïdes al segle XV per defensar la ciutat dels atacs pirates, les muralles ofereixen vistes panoràmiques del mar i les teulades de terracota.

Les tres muralles de Piran es van construir com a resposta a l'expansió de la ciutat. La primera muralla va ser construïda al segle VII, separant la ciutat en quatre carrers, amb el nom de cadascuna de les entrades a la ciutat: Miljska, Stolna, Osrednja (la principal) i Poljska.

La primera muralla es pot veure al nucli antic de la població. Fou traslladada al sud-oest quan es van construir nous carrers. La muralla, que es va construir al llarg de la costa sud de la població, no ha canviat gaire des que es va construir.

A finals del segle XIII, quan Piran va passar sota el domini venecià, la ciutat va créixer encara més i com a resposta es va construir la segona muralla. Aquesta muralla comprenia el nucli urbà de Campo. En les fases finals d'expansió, entre 1470 i 1538, es va construir la tercera muralla de fortificació per a protegir la península durant la construcció. Va protegir el barri de Marčana. La major part es va construir quan es va fer freqüent l'ús de la pólvora.

Vista panoràmica de la ciutat vella de Piran (Piran, Eslovènia)

La tercera paret està pràcticament intacta. La seva part nord és accessible mentre falten els pisos i les escales del mur sud o estan en fase de reconstrucció. Entre ells es va obrir un buit on es va esfondrar el mur. Una petita part del tercer mur es troba al costat de la rectoria, orientada al nord. En una de les torres es troba un visor de torre.

Les portes de Duino

A la ciutat eslovena de Piran es conserven set portes o entrades a l'antiga zona emmurallada:

• Porta Central (Osrednja vrata), al carrer Partisan (Partizanska ulica).
• primera porta de Rašpor (Prva Rašporska vrata) , d'estil gòtic, es troba al carrer Rozman ( Rozmanova ulica).
• Segona porta de Rašpor (Druga Rašporska vrata), construïda el 1470, es troba al tercer mur amb les set torres.
• Entrada de la ciutat de Marčana, d'estil renaixentista, construïda el 1534, forma part de la tercera muralla.
• Porta de Muggia (Miljska vrata) fou construïda al segle XIII i és una de les més antigues.
• Porta Dolfin (Dolfinova vrata) és la porta gòtica millor conservada de la ciutat. Va ser construït l'any 1483 per l'alcalde Dolfin.
• Porta del Camp (Poljska vrata). És del segle XV. Hi ha una església de Sant Jaume el Major a prop i connectada amb el Palau Municipal.
• Porta de Sant Jordi (Vrata sv. Jurija), d'estil barroc, va ser renovada el 1660.

La plaça Tartini

La plaça Tartini (en eslovè Tartinijev trg) va ser antigament un moll interior per a embarcacions més petites, com els vaixells de pesca, i estava situada fora de les primeres muralles de la ciutat.

A l'edat mitjana el moll es va envoltar d'importants edificis i palaus, per la qual cosa es va convertir en un lloc important de la vila. Tanmateix, a causa de les aigües residuals que hi van anar a parar, els funcionaris van decidir soterrar el moll i instal·lar-hi una autèntica plaça l'any 1894. El nom de la plaça honora a Giuseppe Tartini, un violinista nadiu de la ciutat.

Al voltant de la plataforma de nova creació van aparèixer diversos edificis nous, entre els quals l'ajuntament. D'aquests edificis, l'únic que encara conserva l'exterior original és la casa gòtica anomenada Benečanka (casa veneciana), que data del segle XV. L'escultor del monument de bronze dedicat a Tartini, de 1886, va ser Antonio Dal Zòtto.

De 1909 a 1912 es va construir un camí de troleibús que connectava Piran amb l'estació de tren de Lucija, on es va fer el ferrocarril de Parenzana, el qual connectava Trieste i Poreč amb diverses altres ciutats. Després de 1912, el troleibús va ser substituït pel tramvia, més eficient, que va estar en funcionament fins al 1953, quan va ser abolit.

La plaça Tartini (Piran, Eslovènia)

En el 300è aniversari del naixement de Tartini es va fer una gran renovació de la plaça, quan es va formar una plataforma el·lipse amb pedra blanca, dissenyada per l'arquitecte Boris Podrecca.

En els darrers anys s'han produït alguns canvis per a reduir el nombre de vehicles personals dins la plaça en favor del turisme, de manera que durant la temporada alta, de l'1 de juliol a l'1 de setembre, no es permet l'estacionament de vehicles dins la plaça (s'ha d'aparcar a l'aparcament de la ciutat a Fornače).

També hi ha una línia de minibusos gratuïts que connecten Piran amb diverses altres ciutats costaneres durant la temporada principal.

Piran va ser ocupada per la República Veneciana durant cinc segles i per aquest motiu, la seva arquitectura és d'estil venecià. El millor exemple d'això és la pròpia Plaça Tartini. Aquí es troben unes fantàstiques cases d'estil venecià amb les seves particulars finestra i colors. Per no esmentar el terra de marbre.

És aquesta plaça es troben a més alguns dels edificis més emblemàtics de Piran, com l'Ajuntament, els Tribunals o la petita església de Sant Pere.

Fixeu-vos en les dues grans pedres que hi ha als extrems de la plaça. Una d'elles representa Sant Marc i l'altra a Sant Jordi. També hi destaca una mansió de color ocre, del segle XV, on vivia un ric matrimoni del Veneto que, cansats de ser la xafarderia del poble, van deixar la següent inscripció en la façana de la casa: «lassa pur dir» (deixeu-los que parlin).

Església parroquial de Sant Jordi de Piran

Aquesta església (župnijska cerkev sv. Jurija v Piranu en eslovè) fou construïda al segle XIV seguint l'estil arquitectònic renaixentista venecià i fou dedicada a Sant Jordi. Va ser l'obra vital del picapedrer Bonfante Torre de Venècia. La primera església al cim del turó ja es va construir al segle XII.

L'any 1592 es va iniciar la construcció d'una nova església al mateix emplaçament, en substitució de l'antiga, i la construcció es va acabar l'any 1614. El nou campanar exempt, que era un edifici independent i era una rèplica fidel del campanar de Sant Marc de Venècia, es va acabar un any més tard.

El mobiliari i la decoració interior es van acabar el 1637, quan es va consagrar l'església. La façana frontal renaixentista de l'església va ser construïda el 1608, basant-se en les façanes de l'església de principis del segle XVI d' Andrea Palladio. Té un frontó, quatre pilastres i un pedestal barroc afegit posteriorment, que havia d'acollir una estàtua de Sant Jordi.

L''últim edifici construït al solar va ser un baptisteri, acabat com a estructura octogonal barroca l'any 1650. A causa de la inestable cimentació i del propi turó, al segle XVII es van construir murs de millora. Des dels segles XVII fins al XIX es van fer barreres addicionals als vessants nord i sud del turó per evitar danys a l'edifici.

L'any 1990 es va iniciar una restauració general a causa del mal estat general de les estructures. Entre 2002 i 2005, l'edifici principal va ser tancat a causa de la restauració dels frescos i les estàtues de l'interior. El turó es va millorar i estabilitzar encara més per a evitar que les estructures es deformessin o fins i tot caiguessin del penya-segat.

L'església és ara una gran atracció turística i un dels punts de referència més importants de la ciutat, ja que es veu des de la plaça Tartini i des de moltes altres parts de la ciutat.

El campanar, de 46,5 metres d'altura, és accessible a través d'una escala (2 €) i l'interior de l'església és accessible en qualsevol moment de 7:00 a 22:00, tot i que a la sala interior només es pot accedir durant la missa.

Davant del portal de l'església hi ha un gran espai amb gespa que abans era un cementiri. Ara és un lloc que permet als turistes veure tota la badia de Trieste , així com la ciutat i els assentaments costaners propers.

A l'interior de l'església hi ha sèrie d' obres d' art religiós, altars decorats i detalls arquitectònics excepcionals. En l'altar major hi ha una impressionant pintura del martiri de Sant Jordi. També hi destaquen els vitralls o la famosa estàtua de Sant Jordi i el Drac, una obra mestra escultòrica que representa la llegendària lluita entre el sant i la bèstia, i que és considerada un dels tresors artístics de la ciutat.

Monestir dels Minoritaris de Piran

Aquest monestir (Minoritski samostan sv. Frančiška v Piranu en eslovè) és gestionat per l'Ordre dels Frares Menors Conventuals. Els historiògrafs del monestir (Trani, Granić a Frasson) van escriure que Giuseppe Tartini va rebre la seva primera educació musical al monestir on els seus pares li van llogar una habitació després de l'any 1700.

Entre 1954 i 1990 el monestir va ser nacionalitzat i amb la desnacionalització va ser retornat a l'església el 1996.

En l'accés al claustre hi ha un portal de mig arc adornat amb columnes ricament tallades, que porta un arquitrau amb una inscripció i escuts.

Església de la Mare de Déu de la Salut

Aquesta església (en eslovè Cerkev Matere Božje od zdravja), anomenada així després de les grans epidèmies de pesta l'any 163. Però també és coneguda com l'església de Sant Climent (cerkev svetega Klementa en eslovè), batejada així en l'antiguitat en honor a un dels primers papes romans. Es troba ubicada al terraplè de Prešeren.

És un temple d'estil renaixentista del segle XVIII i actualment no és accessible al públic, però des de la porta principal pots fer una ullada al seu interior. Domina l'horitzó de la ciutat amb el seu impressionant campanar de 46 metres d' alçada, que ha esdevingut un símbol distintiu de la ciutat. Hi ha una petita campana al campanar.

L'església ja és esmentada al segle XIII i va obtenir el seu aspecte actual després de nombroses obres de reforma l'any 1773 i després de la darrera restauració a fons l'any 1890.

La Casa Municipal

L'edifici de l'Ajuntament, de dues plantes, domina el costat nord-oest de la plaça Tartini. Fou construït l'any 1879, al lloc de l'antiga casa municipal del segle XIII, seguint l'estil neorrenaixentista i d'acord als plànols de l'arquitecte i enginyer de Trieste Giovanni Righetti (1827-1901) que, entre altres coses, va fer els plànols de la Villa San Lorenzo a Portorož.

Al primer pis hi ha la sala de reunions, que està decorada amb un gran llenç de Domenico Tintoretto, Maria amb el nen i els pares de la ciutat de Piran. A la sala del palau municipal s'han conservat a la pedra poligonal les mesures buides municipals de 1477, també té l'escut de la ciutat de Piran amb la creu de Sant Jordi, patró de la ciutat.

Plaça Maja

La Plaça Maja fou el centre neuràlgic de Piran durant l'Edat Mitjana. Actualment és un dels llocs més importants a veure en aquesta ciutat. Val la pena passejar pels seus carrers del voltant i gaudir de les seves cases de colors. La plaça està envoltada d'edificis barrocs i escultures i compta amb un aljub al centre.

Església de la Mare de Déu de les Neus

Aquesta església és un tresor històric i religiós a visitar. Fou construïda al segle XV en estil gòtic venecià, essent una de les més antigues de la ciutat i una important atracció turística. Ubicada al nucli antic de Piran, l'església es destaca per la seva elegant façana i el seu campanar de pedra, que s'alça sobre les teulades vermelloses de la ciutat.

El seu interior està decorat amb frescos, altars barrocs i detalls arquitectònics impressionants. A més, alberga una col·lecció de relíquies i tresors religiosos que ofereixen una visió de la història i la tradició religiosa de Piran i de la regió.

Port de Piran i passeig marítim

La forma més comuna d'accedir al Port de Piran ( Prešernovo nabrežje en eslovè) i al passeig marítim és des de la Plaça Tartitni. A més de bars i restaurants, si arribes fins al final trobaràs l'església de Nostra Senyora de la Salut i, al seu costat, el Far de Sant Climent.

Antigament, al final del passeig marítim hi havia un foc que servia de guia per als vaixells que s'aproximaven a la costa. D'aquí el nom de la ciutat: Piran o Pirano.

Església i claustre de Sant Francesc

Aquesta església i claustre solen passar desapercebuts per a la majoria, ja que la seva entrada no presagia el seu interior. Es va començar a construir l'any 1301 en estil gòtic amb tots els elements típics de les esglésies d'època primerenca dels frares franciscans.

Tanmateix, el temple que veiem actualment és d' estil barroc i té el seu origen en els segles XVIII i XIX. Compta amb diferents capelles i obres d'art que faran el delit dels entesos.

En el claustre, a causa de la seva excel·lent acústica, té lloc diversos esdeveniments musicals durant tot l'any, com les Nits de Música de Piran i el Festival Tartini. Si visiteu el claustre, pareu atenció a la Piranska Buga, una arrel d'olivera autòctona de més de 500 anys a la qual se li ha donat forma de seient.

Far de Sant Climent

Aquest far (en eslovè Piranski svetilnik), que també és conegut com el Far de Piran, és una estructura emblemàtica que marca l'entrada al port de Piran i és un lloc imprescindible a veure en la visita a la ciutat.

Fou construït al segle XIX i ofereix una vista impressionant, tant per als mariners com per a qui visita la ciutat per primera vegada. El seu disseny distintiu, amb una torre de pedra que contrasta amb el blau intens del mar Adriàtic, el converteix en un punt de referència visual destacat en el paisatge costaner.

El far encara es troba en funcionament, però també és un símbol de la rica història marítima de la ciutat.

15 d’abril: Barcelona - TRIESTE

Tenim el vol a les 10:20 a la T2 de l'aeroport de Barcelona / El Prat. El vol dura 2 hores. Arribem a les 12:20 a l’aeroport de Trieste. Agafem el tren i després l'autobús fins a l'allotjament.

El tren des de l'aeroport al centre de Trieste són 29 minuts i només costa 4,75 € per persona. N'hi ha cada hora. Arribem just a temps per a fer el check-in, anar a dinar i després buscar un supermercat per a comprar els esmorzars i el sopars que farem sempre a l’apartament. Els dinars els fem en restaurants.

16 d’abril: TRIESTE

Primer anem a visitar el Castello di San Giusto, situat en un turó que domina la ciutat i amb vistes panoràmiques del mar i les muntanyes circumdats. Al costat hi ha la Catedralle di San Giusto.

En el turó també hi ha el Lapidario Tergestino, el Civico Museo d'Antichità «J.J. Winckelmann» i el Foro Romano.

Després anem pel nucli històric fins a la Piazza Unità d’Itàlia, la plaça més gran de la ciutat, situada davant del mar. Passem per la Catedral de Trieste, l’Arco de Riccado, l'església de Santa Maria Maggiore, i el Palazzo di Constanzi.

A la pròpia Piazza Unità d’Itàlia, enorme, i voltants tenim el Palazzo del Lloyd Triestino, el Palazzo di Trieste, el Teatro Verdi o la Piazza della Borsa. Tot seguit visitem el Molo Audace.

I d'aquí anem fins el Canal Grande, on veiem el Palazzo Carciooti, el Palazzo Gopcevich, l'església sèrbia ortodoxa de Saint Spyridon i la Piazza Sant’Antonio Nuovo.

17 d’abril: TRIESTE - PIRAN - TRIESTE

Avui anem a Piran, situada a la costa eslovena. És un dels pobles més bonics del país, amb un encant venecià i un laberint d'estrets carrers amb llambordes.

Teníem ja comprat el trasllat d'anada i tornada entre Trieste i Piran. L’anada és a les 9:15 i arribem a Piran a les 10:00. La tornada és a les 16:00 i arribem a Trieste a les 16:45. Entre ambdues ciutats hi ha uns 40 km i es triga uns 45 minuts. En el trajecte passem la frontera entra Itàlia i Eslovènia.

18 d’abril: TRIESTE - GROTTA GIGANTE - TRIESTE

Visitem la Grotta Gigante. Per arribar-hi hem d’agafar el autobús número 42 que surt de la Piazza Oberdan. El temps mitjà de viatge és de 40 minuts. La tornada també la fem amb el nº 42.

La visita a la gruta, només guiada, dura una mica més d’una hora.

En tornar a Trieste agafem el històric tramvia d'Opicina. Aquest tramvia va tornar a funcionar l'1 de febrer de 2025 després d'una llarga parada posterior al greu accident del 2016. Vam baixar del tramvia a l'alçada de l'obelisc Francesco I d'Austria i vam fer una curta passejada per l'Strada Napoleonica.

19 d’abril: TRIESTE - CASTELLO DI MIRAMARE - TRIESTE

Pel matí anem a visitar el Castell De Miramare i els jardins que l’envolten. Es a 8 km de Trieste. Aquest castell del segle XIX s'assenta sobre un promontori rocós i ofereix magnífiques vistes de la mar Adriàtica.

Per arribar al Castell de Miramare des del centre de Trieste n'hi ha prou amb prendre l'autobús nº 6 al costat de l’estació central de trens. Passa cada 15 minuts aproximadament.

La tornada la vam fer amb el nº 6 fins la parada de Via Giulia, 21 (largo Tomizza), doncs ens deixa a dos minuts del Viale le Venti de Settembre, un carrer de vianants d'1 km de longitud que està ple de botigues i restaurants. Ideal per a un dissabte a la tarda/capvespre.

20 d’abril: TRIESTE - Barcelona

Avui tornem a Barcelona, però molt tard perquè l'avió surt a les 22:50. Així que relax!.

Visitem tota la façana marítima de la ciutat històrica, anant a la Lanterna di Trieste i el Museu Revoltella. Part del museu estava en obres, però la part principal es podia visitar. Visitem de franc el Civico Museo Sarotio.

Caminem per la Via Ciamician fins el Joyce Museum i la zona dels voltants. Anem a Duino amb el G51 (sortint a les 16:05 i arribant a les 16:51) ó el 44 (sortint a les 17:03 i arribem a les 17:35). Vista del Sentiero Rilke, que no cal ja que el Castell Nou està tancat.

De Duino a l’aeroport es pot anar amb el G51, però no vam entendre els horaris i vam demanar un taxi, amb un preu prohibitiu. El nostre vol cap a Barcelona va sortir amb retard, arribant-hi a les dues de la matinada del dia següent.