Viatgeaddictes
logo QR VIatgeaddictes
--- El web amb informació pràctica per al viatger independent i alternatiu ---
2 / 2
Bandera

ITÀLIA

Relat d'una escapada nadalenca a Roma

Data Data viatge: 2010. Publicat el 12/07/2011
2.3 de 5 (113 vots)

Introducció

"Roma et dóna la benvinguda quan arribes i t'oblida quan te'n vas"

Federico Fellini, director de cinema i guionista italià (1920-1993)

Aquest relat no és gens convencional, en el sentit d'explicar en forma de diari el que vam fer a Roma durant tres dies. Hem preferit imaginar-nos una ruta, impossible de fer en un dia, pels diferents llocs on vam passar explicant curiositats o impressions personals d'aquests indrets.

És un viatge fet en parella, amb ganes de conèixer la ciutat tranquil·lament, sense presses, gaudint dels petits racons i, per les dates, de l'ambient de Nadal. No hem volgut col·leccionar llocs, és a dir trobareu a faltar llocs importants de la ciutat, com pot ser el Vaticà, i que potser en una altra ocasió tindrem l'oportunitat de conèixer.

^top

Fitxa tècnica del viatge

Nota

Avisem de que la informació reflectida en la descripció de cadascuna de les guies o relats, sobretot la referida a horaris, preus, visats, adreces d'e-mail o pàgines web, pot haver variat des del moment en que es va recollir la informació publicada (veure data en la capçalera del relat).

Viatgeaddictes.com no ens responsabilitzem dels possibles perjudicis que pugui causar la informació aquí continguda, així com de les opinions expressades pels col·laboradors, ni aquestes són necessàriament compartides per nosaltres.

Per altra banda us animem a que, si utilitzeu la informació aquí continguda, tingueu l'amabilitat d'enviar-nos un e-mail amb les vostres impressions, sobre si us ha resultat útil o no, informació errònia o actualitzada, etc. Tant nosaltres com els nostres col·laboradors esperem com única compensació al nostre treball que perdeu un minut i ens digueu alguna cosa que ens permeti conèixer si el nostre esforç mereix la pena.

Gràcies per visitar Viatgeaddictes.com

Data del viatge

Del 17 al 20 de Desembre de 2010.

Despeses del viatge

+ 140,25 € (vol Barcelona-Roma-Barcelona, amb Vueling)
+ 35 € (transport de Fiumicino a l'hotel)
+ 87,5 € (3 nits d'hotel)
+ 25 € (Roma Pass)
+ 202 € (altres)
= 489,5 € (total per persona)

Hotels

L'hotel Le Tre Suites (Via Delle Tre Madonne, 6) està situat al barri de Parioli. Molt acollidor i tranquil. Bon servei. Bona relació qualitat-preu. El seu handicap és la situació, una mica allunyada del centre que converteix l'autobús en imprescindible. Tot i això el recomanem.

Alguna informació pràctica

Val la pena el Roma Pass, el qual permet durant 3 dies la utilització il·limitada de metro i autobús. A més, dues entrades gratuïtes a diferents monuments i reduccions a partir del tercer. Un consell: per amortitzar el preu és recomanable que un dels dos gratuïts sigui el Coliseu i els Fòrums, doncs és l'entrada més cara.

Si sou més de dues persones, una bona opció per anar de l'aeroport a l'hotel o viceversa és un servei de cotxe amb conductor, Nosaltres hem fet servir Transportes en Roma i hem quedat satisfets.

^top

EL VIATGE A ROMA

Quan un viatja enriqueix el seu esperit de dues maneres. Per un costat, hi ha els nous coneixements que s'adquireixen: paisatges, costums, menjars, olors, anècdotes, persones, histories. I per l'altre, records i coneixements, molts cops oblidats, que tornen a sorgir des del fons de la nostra consciència esquivant l'oblit a que semblaven condemnats.

I si en algun lloc això es fa ben palès, aquest és Roma. Perquè, qui no sap qui era Juli César o August o Neró? Qui desconeix quins espectacles es feien al circ o a on està la residència del Papa?. A qui no li sonen els noms de Miquel Angel, o Rafael, o Bernini?. Són coneixements adquirits dels llibres d'història o de l'escola i també, com no, del cinema. Els grans pèplums clàssics, com Ben Hur, Quo Vadis o Espartac, comèdies impagables com Golfus de Roma, la sarcàstica Rufufu o la romàntica Vacances a Roma, drames des- encantats com La dolce vita o més crus com Lladre de bicicletes van donar a conèixer, o millor dit van popularitzar, la ciutat ja de per si eterna. Més cap a aquí, Gladiator, Àngels i dimonis o Manual d'amor han seguit aquesta tradició en les generacions més joves.

I és amb aquest bagatge a les nostres esquenes com arribem a l'aeroport de Fiumicino un fred i plujós divendres de desembre, just una setmana abans de Nadal. Ja a l'avió que ens ha dut des de Barcelona ens hem començat a familiaritzar de nou amb el caràcter italià, aquest posat tabalot, sorollós, un punt fatxenda que exhibeixen sense pudor un grup de moguts i xisclaires adolescents que semblen tornar d'una estada a Catalunya. Quan els veig, no puc evitar pensar si hi ha algun italià tímid i en cas que existeixi, preguntar-me quins mecanismes fa servir per sobreviure en una societat com la que li ha tocat en sort. Encara que potser en el fons tots els italians, no només els introvertits, són uns supervivents que per tal de burlar el poder de l'Església, de la màfia o del govern, tant se val; han fet de l'individualisme, el desvergonyiment i la picaresca la seva bandera.

Plou a bots i barrals quan el cotxe ens apropa a Roma. Tot és fosc, els carrers són deserts, un tramvia apareix i desapareix com el vaixell de l'holandès errant enmig de la tempesta. També plovia el dia de la inauguració dels Jocs Olímpics de Roma l'any 1960. Al menys, això deia una d'aquelles lectures que omplien de personatges el meu imaginari juvenil. En aquest cas, les belles hostesses d'Alitalia presents a l'estadi que gotejaven en els seus elegants uniformes gris perla. Vaig trigar anys en saber quin era el color gris perla, però amb el temps ho vaig arribar a saber com també la vida em va ensenyar que no totes les hostesses són atractives ni totes les italianes elegants. És el dolent de fer-se adult.

Però amb els anys també millores els teus coneixements. De petit hauria contestat que les curses de quadrigues es feien al Coliseu. Creia que era allà on en Charlton Heston, en el paper de Ben Hur, competia ferotgement per tal de guanyar la seva cursa i no, a l'amfiteatre, i el Coliseu n'és un, el que es feia eren lluites de gladiadors, de feres i execucions. Sang i mort era el que venia a buscar el nombrós públic que accedia a les grades d'aquest monument que ha esdevingut símbol de Roma. Cercaven emocions en un espectacle que avui en dia, i millor que sigui així, seria intolerable per la gran majoria de persones. Ara, els espectadors que acudeixen dia rere dia són turistes arribats d'arreu el món que es mouen amunt i avall fent fotos o escoltant les explicacions dels nombrosos guies. És una munió de persones assetjades per figurants vestits de legionaris romans i venedors ambulants d'ulleres de sol o rellotges falsos que es belluguen mig perduts entre parades de souvenirs, de begudes o de gelats.

Vista del Coliseu des del Palatí
Vista del Coliseu des del Palatí

Són turistes que enlloc de fer servir el dit polze per salvar o condemnar al vençut utilitzen l'índex per fotografiar qualsevol racó que cridi l'atenció com l'Arc de Constantí, l'arc de triomf de dimensions més grans dels que es conserven a Roma i situat entre el Coliseu i el Palatí. L'arc porta el nom de l'emperador Constantí, el primer emperador convertit al cristianisme i commemora la seva victòria sobre el seu rival Maxenci en la guerra civil que els enfrontà. Però, com que Constantí no deuria anar massa sobrat de calers va aprofitar un arc que ja havia construït uns quants segles enrere el seu predecessor Trajà i el redecorà amb elements de monuments del mateix Trajà, d'Adrià i de Marc Aureli i potser d'altres que no han estat identificats. I amb això, es demostra que per passar a la posterioritat tot és vàlid per segons qui.

Com per Mussolini que, a part d'altres coses que va fer, va ordenar la construcció de l'Avinguda dels Fòrums Imperials. Avui en dia, aquesta àmplia via és coneguda per la majoria de visitants. El que no saben és que per construir-la es van haver d'enderrocar nombroses edificacions, la majoria barroques o medievals, però algunes també romanes. Des d'aleshores, l'avinguda comunica el Coliseu amb la Piazza Venezia, on hi ha el palau del mateix nom, residència oficial del Duce.

Però tornem a la Roma antiga, la ciutat fundada per Ròmul i no per Remus. Aquests dos bessons eren fills de Silvia, sacerdotessa vestal i filla d'un rei deposat, i del déu Mart i això no ens ha d'estranyar doncs la Verge Maria també va ser embarassada per l'Esperit Sant. El cas és que un cop nascuts i per tal de salvar-los de la mort en mans del rei il·legítim de torn, van ser posats en un cistell de vímet que va marxar Tíber enllà, com Moisés en el Nil, fins ser recollits per una lloba de nom Luperca que els va amamantar i d'aquí surt l'escut de Roma que ha perdurat fins els nostres dies. En aquest punt cal dir que en llatí col·loquial lloba era sinònim de prostituta.

Un cop adults van restituir al seu avi en el tro i com a premi van rebre els territoris de la ciutat actual. Decidits a fundar un assentament van discutir sobre la seva ubicació, els auguris del vol dels ocells interpretats per Remus el feien optar pel turó Aventí, mentre que Ròmul es decidia pel Palatí. En una baralla entre els dos, Ròmul va matar a Remus, com Caín va fer amb Abel, i així va acabar la discussió. Vistos tots aquests paral·lelismes entre la mitologia romana i la tradició jueva o cristiana, desconegudes l'una per l'altre en aquella època, un arriba a la conclusió, com Frazer en el llibre La branca daurada, que tots els mites, màgies i religions d'arreu el món tenen punts en comú.

I allà, al turó Palatí va començar Roma. No sé quin aspecte deurien tenir els set turons en aquella època, però si hi havia llops deuria haver-hi bosc, prats, rierols, un paisatge molt diferent del bosc de cases i carrers actual. El Palatí, tot i així, segueix tenint el seu encís. Els visitants passegen pels camins arbrats sense que el seu escàs desnivell, uns 25 metres d'alçada té el turó, siguin obstacle a tenir en compte. Darrere les ruïnes dels antics palaus imperials, August, Neró i Cal·lígula, entre d'altres, el van escollir com a lloc de residència, apareixen els terrats de la ciutat: les escultures del sostre de Sant Joan del Laterà o la cúpula de Sant Pere del Vaticà surten de darrera un mur o un capitell corinti. Un bon decorat per un dissabte fred i assolellat de desembre i unes bones vistes de la ciutat i del Fòrum, sobretot des dels Orti Farnesiani, o jardins dels Farnese que també van gaudir de la bellesa de l' indret.

El Fòrum romà
El Fòrum romà

Des d'aquí, el més habitual és baixar cap al Fòrum i anar a parar al bell mig de la Via Sacra, la via que travessava el centre de la Roma antiga i on tradicionalment es feien aquelles desfilades que tots tenim al cap de les pel·lícules: el César en carro amb la corona de llorer damunt el cap i els soldats i els presoners desfilant al darrere. Com la que deuria fer l'emperador Titus en tornar de saquejar Jerusalem i en honor de la qual es va fer el seu arc. Es una clara mostra de com l'alegria d'uns és la tristesa d'altres. Des del seu pas per Jerusalem, els jueus s'han hagut de conformar amb pregar davant el Mur de les Lamentacions, la resta del temple va ser arrasat per les legions romanes.

El cas, és que el tros que es conserva de la Via Sacra és el comprés entre aquest arc de Titus i l'arc de Septimi Sever. És un paviment de grans lloses posades a l'època de l'empe- rador August i per on, avui en dia, passegen els sempre nombrosos visitants del Fòrum. A costat i costat es conserven les restes de grans edificis: temples, palaus etc. a més d'un munt de làpides, capitells i diversos fragments escampats per terra. No hi ha massa lloc per aturar-se a descansar, aniria bé per fixar-se en els petits detalls. Un colom s'està damunt un capitell corinti, unes gavines descansen en el mur de l'antiga Basílica Emilia, un corb beu aigua d'un bassalet. Els ocells conviuen amb les persones, són centenars d'anys de compartir espais, segles i segles que han fet superposar els edificis els uns damunt els altres.

Com el temple que l'enamorat emperador Antoní Pius construí en record de la seva esposa Faustina. Un personatge poc conegut, és l'únic que no té biografia oficial, aquest Antoní Pius que regí els destins de l'imperi durant 23 anys entre els més coneguts Adrià i Marc Aureli. Va ser una època pacífica encara que no gaire bona des del punt de vista econòmic. Dos decisions, però, defineixen el personatge: per un costat, va prohibir maltractar els esclaus; per l'altre, defensà les dones acusades d'adulteri, si un marit volia acusar a la seva esposa d'aquest delicte havia de demostrar prèviament haver estat absolutament fidel. Són dos mesures que avui en dia ens poden xocar encara que a molts països del món actual seria convenient que s'apliquessin. Diuen que la història posa a cadascú al seu lloc, Antoní Pius no va tenir biògraf, però el seu temple és el millor conservat del Fòrum, segur que hi té a veure que al segle XI es convertí en l'església de Sant Llorenç in Miranda i ara llueix una façana cristiana amb una filera de columnes al davant.

També ben conservat, però molt més auster, és l'edifici de la Cúria on es reunia el Senat romà. Quan un hi entra, sent tot el pes de la història damunt seu i al mateix temps es sorprèn de la senzillesa i austeritat del lloc. No és fàcil imaginar-se que entre aquestes quatre parets es decidissin assumptes que afectaven a tot el món conegut aleshores però així va ser. "Delenda est Carthago" clamava Cató al final dels seus discursos, Ciceró denunciava la conjuració de Catilina, Juli César moria apunyalat a la seva porta, l'emperador Cal·lígula anomenava senador al seu cavall... històries i més històries que resten entre aquests murs...

Eren temps en que l'oratòria era un art i no només es feia servir al Senat, doncs per això estava la Rostra, una mena de tribuna des d'on els oradors es dirigien al poble. Avui només hi ha turistes o potser m'equivoco.

Una mica més amunt, repenjats en una barana davant l'església de Sant Lluc i Santa Martina hi ha un grup d'avis ben abrigats. Estan més enllà del filat que delimita el recinte del Fòrum i s'entretenen mirant la gent que va amunt i avall. Perquè a Roma, els jubilats no miren les obres, aquí enlloc de paletes i grues el seu esguard se'n va darrere d'unes noietes enjogassades o d'uns disciplinats japonesos càmera en mà. És el que té viure en una ciutat amb més de dos mil anys d'existència. S'ha de dir que el lloc on estan és un bon lloc. Ho podem testimoniar quan ens hi arribem per fer unes fotos. La panoràmica és magnífica, es té una visió molt bona de tot el Fòrum i sobretot de l'arc de Septimi Sever que resta en primer terme. Una llarga dedicatòria està inscrita al frontal de l'arc, la llegeixo poc a poc i miro de recordar aquells pocs coneixements del llatí que guardo dels meus dies de batxillerat. Només aconsegueixo entendre alguns mots, però no el conjunt de la frase: Imperatori, Caesari, patriae, tot un seguit de noms propis i al final, com no, SPQR, el Senat i el Poble de Roma, sigles que encara avui en dia utilitza l'Ajuntament de la ciutat. Em dic que quan arribi a casa miraré d'esbrinar què hi diu, ara de moment és hora de seguir el recorregut.

Des d'aquí és fàcil pujar fins el Campidoglio, per mi la plaça més elegant de Roma. Està situada just al cim del turó Capitolí. Mentre es puja, es passa pel costat d'una columna amb la lloba, Ròmul i Remus, és el lloc on la tradició diu que la lloba els va recollir. Ho deixem enrere i arribem a dalt, allà on va haver-hi en el seu dia un gran temple dedicat a Júpiter, el déu principal de la mitologia romana. En aquella època, la plaça mirava cap al Fòrum, en canvi quan Miquel Angel la va remodelar al segle XVI per encàrrec del Papa Pau III; de la família Farnese, la dels jardins; la va invertir per tal que mirés cap al Vaticà, ja se sap, qui paga mana. No podem saber com era abans, sí que podem admirar com ha quedat ara: es puja des del centre de Roma per l'escala Cordonata, prou ample i accessible com per fer-la a cavall i s'entra en un espai quadrat amb una còpia de l'estàtua eqüestre de Marc Aureli al centre, als dos laterals dos palaus simètrics, seu dels Museus Capitolins dedicats a la Roma clàssica, i al front el Palazzo Senatorio, on hi ha l'Ajuntament de Roma. El conjunt és d'una equilibrada perfecció, tant que et fa oblidar la part sinistre que té el lloc, perquè no s'ha d'oblidar que aquí estava també la Roca Tarpeya on eren executats els traïdors tot estimbant-los pel penya-segat.

Això és el que té Roma, en un mateix espai hi conviuen més de dos mil anys d'història i el lloc on això es veu amb més contundència és el Teatre de Marcel, situat entre el Capitolí i el Tiber. Les arcades de l'antic teatre del segle I van servir de base per la fortalesa medieval del segle XII que es va convertir en palau renaixentista al segle XVI, quan era propietat dels Orsini, i finalment al anys 30 del segle XX va patir una restauració que va incloure la construcció d'uns apartaments de luxe. Tota una síntesi de la història de Roma en un sol edifici.

I una mica més enllà del teatre de Marcel es troben dos llocs ben dispars. Jo em quedo amb el Temple de Vesta, tot i que avui en dia es posa en dubte de si estava dedicat a Vesta o a Hèrcules. És un temple circular al bell mig del qual hi havia el Foc Sagrat en honor de la deessa Vesta, la protectora de la llar. El sostre cònic feia de xemeneia. Les encarregades de mantenir-lo sempre encès eren les vestals, sacerdotesses procedents de famílies nobles i que entre altres deures tenien el de mantenir la virginitat. Sempre m'he preguntat que té a veure l'espiritualitat amb la sexualitat, per mi és com la gimnàstica amb la magnèsia, però també és cert que aquesta combinació es dona en moltes religions. Potser aquest fet les feia mereixedores d'acompanyar, en el nombre de dotze, a l'emperador en els espectacles del Coliseu i això no sé si seria un dret o un deure.

L'altre lloc que comparteix plaça és l'església de Santa Maria in Cosmedin, coneguda perquè en el seu atri està la Bocca della Verità. Aquesta màscara de marbre de voltants del segle I representa un rostre masculí amb la boca oberta. No se sap quina utilitat tenia, potser era part d'una font o fins i tot d'una claveguera, el cas és que amb el pas dels segles van sorgir les llegendes que l'han fet famosa. Popularitzada per Audrey Hepburn i Gregory Peck a la pel·lícula Vacances a Roma serveix per comprovar que qui posa la mà a dins no respon a la pregunta que li fan amb una mentida, en cas que ho faci la boca es tancaria. I com que aquestes tradicions tenen ressò, s'hi acostuma a trobar una bona cua de turistes que esperen pacientment per pagar 50 cèntims i després fer-se una foto repetida milers i milers de vegades.

^top

I d'aquí, tornem enrere cap al Teatre de Marcel i passant per la Porta Ottavia entrem al Ghetto. Aquesta paraula que serveix per designar un barri reservat als jueus és d'origen italià, concretament venecià, i va prendre aquest significat al segle XVI, quan els jueus expulsats d'Espanya o de Nàpols pels Reis Catòlics es van refugiar en diferents ciutats, entre elles Roma. El Papa Pau IV és qui va decidir la seva creació i a més dels nouvinguts hi va fer anar els que ja vivien a la ciutat des de temps de l'Imperi. Era un barri petit, de carrers estrets i superpoblat, com els calls medievals de les ciutats catalanes.

La vida dins aquells murs no devia ser molt agradable i més tenint en compte els drets que els hi eren negats o les humiliacions que havien de rebre, com per exemple jurar cada any fidelitat al Papa al costat de l'Arc de Titus, el que commemora el saqueig de Jerusalem. Ara bé, el poble jueu és un cas especial, només ells i els gitanos han aconseguit sobreviure com a poble durant segles sense tenir un estat propi i estar escampats per mig món. La fidelitat que mostren a les seves creences i a la seva identitat nacional son dignes d'enveja. Actualment és un lloc freqüentat per turistes, uns quants restaurants ofereixen cuina kosher amb plats com Carciofi a la Giudia i alguna botiga ven records amb l'estel de David o el canelobre de set braços.

Res et fa pensar en l'octubre de 1943, quan Hitler ordenà la deportació dels jueus de Roma, uns vuit mil en aquell moment. Sembla que el Papa protestà al temps que donava ordres perquè esglésies i convents obrissin portes i acollissin a tot aquell que pogués escapar. L'exèrcit alemany tampoc va ser tan curós com en altres ocasions, tot i així entre els que van agafar i els que van entregar col·laboracionistes italians, un miler de jueus van ser deportats a Auschwitz, només disset van tornar. Un no pot deixar de pensar en el miler de vides escapçades, d'il·lusions perdudes, de sentiments trencats i un també pensa en els set mil que es van salvar, com deurien viure el moment: la por, l'angoixa i com deurien sobreviure en el dia després: es sentien afortunats o culpables?. I com es deurien sentir els qui els van ajudar?. I com, qui els va entregar?. I els soldats alemanys que van complir ordres?. Son situacions que marquen la vida de tots aquells que tenen la desgràcia de viure-les.

A partir del Ghetto entrem al que podríem anomenar centre de la ciutat. És una amalgama de carrerons i placetes que algú ha batejat com Roma barroca, encara que també abunden les obres renaixentistes, medievals o fins i tot antigues. És una zona que ens ve de gust recórrer sense un itinerari determinat, trobant la sorpresa d'un palau o una església darrera la propera cantonada. En dos ocasions anteriors havíem estat a Roma, havien estat visites ràpides i només havíem vist els llocs de més anomenada. Aquest cop, en canvi, ens ve de gust conèixer la ciutat més quotidiana i més en aquestes dates en què es vesteix de Nadal.

Un d'aquests petits llocs desconeguts que ens sorprenen està a la Piazza Mattei, força propera al Ghetto. Es tracta de la Fontana delle Tartarughe (font de les tortugues). És una plaça petita envaïda pels cotxes, com tants altres llocs de la ciutat, on està aquesta delicada font. La llegenda diu que el duc de Mattei era un jugador compulsiu i aquesta passió pel joc va fer que el seu futur sogre es replantegés el compromís que havia adquirit amb la seva filla. El duc, en saber-ho, va organitzar una festa i en el temps que va durar aquesta es va construir la font. En acabat, va mostrar l'obra com a prova del que podia fer i el sogre, impressionat, acceptà el matrimoni de la seva filla. Posteriorment, el duc manà tapiar la finestra des d'on havien vist la font perquè ningú més en pogués gaudir.

Detall de l'església de Sta. Barbara
Detall de l'església de Sta. Barbara

És una llegenda falsa, una llegenda urbana del segle XVII , doncs les llegendes urbanes no es van inventar al segle XX amb la noia que apareix en la corba on va patir l'accident o amb aquell que perd un ronyó després d'una nit de gresca desmesurada, les llegendes urbanes son, com deia la meva àvia, més velles que l'anar a peu i aquesta del duc de Mattei ja té uns quants anys. Vés a saber qui la va inventar i per què ho va fer, potser era el mateix duc o si més no algun defensor de l'aristocràcia que amb els anys perdia pes davant la pujant burgesia, fos qui fos va donar via lliure a la seva imaginació digne d'un bon llibre que jo situaria entre l'aventura i el misteri.

I ben a prop d'aquí, està l'església de Santa Bàrbara dels Llibreters. Una església minúscula, espero que no tingui a veure amb l'importància que haurien de tenir els llibres i per extensió la cultura, que tanca el costat més petit d'una plaça trapezoïdal. És una façana senzilla, de finals del Barroc, atrapada, xafada, entre els dos edificis d'habitatges que la delimiten. A l'altre extrem, un bar ofereix unes quantes taules a l'exterior, que conviden a seure per veure passar la vida. Hi estem dos cops i l'església sempre està tancada, no se sap quan obre, fet bastant habitual a Roma. La gent passa atrafegada per la Via dei Giubonnari, el carrer que segueix el lateral oposat, on una noia es desvia parlant pel telèfon mòbil, xerra apassionada, potser discuteix amb el promès, sense adonar-se es posa en el camp de visió de la meva càmera fotogràfica, esborro la foto que acabo de fer, em sentiria malament emportant-me aquesta estranya cap a casa. Espero a que acabi per captar més imatges mentre em fixo en els detalls de les façanes escrostonades, després segueixo el meu camí.

A pocs passos d'aquí està el Campo dei Fiori, el mercat de fruites i verdures més popular de Roma, o almenys així era anys enrere, avui en dia el lloc també és freqüentat per turistes i algunes parades han canviat una mica el gènere i on abans hi havia zucchinis, melanzanes, peperonis, pomodoros i altres vegetals, ara hi ha paquets de pasta de colors i formes capritxoses més fàcils de portar de tornada cap al país d'origen. De totes formes, el lloc continua tenint el seu encís en les parades de sempre o en les dedicades a flors i plantes que en aquestes dates es preparen pel Nadal. Un entramat de tendals que protegeixen del sol i la pluja i al mig, pugnant per sorgir, l'estàtua de Giordano Bruno, doncs al Campo dei Fiori, abans que hi hagués el mercat, s'hi feien les execucions publiques i aquí, el 17 de febrer de l'any 1600, va ser cremat viu aquest filòsof condemnat per heretge.

Eren els anys posteriors al Concili De Trento i l'Església Catòlica estava atenta als avenços del protestantisme. Giordano Bruno, polèmic i brillant lliurepensador, ex-dominic, ex-calvinista, professor a la Sorbona i a Oxford, va ser acusat d'heretge per propugnar idees com la rotació de la terra al voltant del sol o la infinitud de l'univers. El seu procés fou llarg i ell es negà repetits cops a retractar-se. El veredicte fou d'heretge, impenitent i obstinat i la pena, la de mort a la foguera. L'acusació va ser portada pel cardenal Roberto Belarmino, que anys més tard instruiria el procés contra Galileo, el qual es salvà retractant-se de les seves afirmacions. Fa pocs anys, el papa Joan Pau II va reconèixer públicament l'error comés amb aquesta condemna que serví per escarmentar als científics de les nacions catòliques. No sé quina resposta obtindríem si preguntéssim a la gent que hi ha avui a la plaça si saben el que va passar aquí mateix fa quatre-cents anys, crec que la majoria ho desconeix.

Igual que també desconeixen, segurament, els que ara prenen el cafè en una de les famoses terrasses de Piazza Navona que aquesta es feia servir com a llac o platja tots els caps de setmana d'agost entre els anys 1652 i 1866. Costa d'imaginar-se com feien arribar l'aigua per omplir un espai tan gran. Avui en dia, Piazza Navona passa per ser una de les places més elegants del món. Són molts els turistes i també els romans que s'acomoden en la terrassa d'alguna cafeteria i paguen un preu considerable per prendre un cafè i veure passar la vida davant seu, en pensar-ho, recordo els jubilats de l'Arc de Septimi Sever, aquells la veien passar gratis, però sempre hi ha qui pensa que pagant l'espectacle és millor.

I l'espectacle, aquests dies abans de Nadal, és el mercat tradicional que s'hi fa cada any. Les costums italianes no difereixen gaire de les nostres, es fan pessebres; es mengen dolços, alguns d'ells semblants a torrons; i els regals arriben el dia de Reis, encara que els reparteix la Befana, mena de bruixa, en lloc dels mags d'Orient. Les parades del mercat omplen la plaça i la gent tafaneja buscant la figureta que manca o tastant un panforte o un pangiallo. I entremig de la gent, les tres fonts que adornen la plaça: les dels dos extrems, anomenades de font de Neptú i font del Moro, dissenyades per Giacomo della Porta, i la del centre, la més espectacular i de nom Els Quatre Rius, obra de l'omnipresent Bernini.

És en aquesta Fontana dei Quattro Fiumi, on intenten matar un dels cardenals al llibre Àngels i Dimonis. La font representa l'element aigua en el joc de pistes imaginat per Dan Brown i que es desvetlla en el transcurs de l'obra. La font representa els quatre grans rius coneguts a l'època: el Danubi, el riu de la Plata, el Ganges i el Nil, cadascun representat per un gegant; la figura que representa aquest últim té els ulls tapats simbolitzant el desconeixement de les seves fonts, descobertes molt més endavant; i un altre de les figures, la que dona cap a l'església de Sant'Agnese in Agone, té el braç alçat, com si es protegís d'un possible esfondrament d'aquest temple construït per Borromini, gran rival de Bernini. Presidint la font s'alça l'obelisc egipci de l'emperador Domicià que ens recorda que aquesta plaça va ser en època d'aquest emperador un estadi, d'aquí la seva forma allargada.

Perquè a Roma la història s'amuntega en qualsevol racó, com al Panteó, situat no gaire lluny de Piazza Navona. La paraula Panteó ve del grec i significaria un temple dedicat a tots els déus. El de Roma en concret va ser construït per Agripa i després de patir un incendi, reconstruït tal com el coneixem ara per l'emperador Adrià cap a l'any 125. Ha arribat fins els nostres dies degut a que l'any 608 fou donat per l'emperador bizantí Focas al papa Bonifaci IV que el convertí en església cristiana amb el nom de Santa Maria dels Màrtirs, a canvi el tal Focas va rebre una columna erigida al Fòrum en el seu honor.

L'element que defineix el Panteó és la seva gran cúpula. Quan un està a dins perd la percepció de l'espai, mires cap a dalt i es fa difícil dir quants metres de circumferència pot tenir aquest element rematat per un enorme lluerna, de fet és la major cúpula de fàbrica mai construïda i la seva tècnica prou complexa com perquè no se'n tornés a fer cap a Occident fins al segle XV, mil tres cents anys després, quan Brunelleschi s'inspirà en ella per fer la cúpula del Duomo de Florència. Com a curiositat, quan Miquel Àngel construí la de Sant Pere del Vaticà, la va fer una mica més petita com a senyal de respecte. A partir del segle XVII es va fer servir com a tomba per ciutadans il·lustres, artistes com Rafael o Vignola, i més endavant les restes dels reis Victor Manuel II i Humbert I també van ser acollides donant un nou significat a la paraula Panteó. Aquesta església és la més antiga de Roma, com ens recorden a Àngels i dimonis, i es tracta del primer temple pagà transformat en cristià, encara que això no és gens estrany. Quantes ermites no s'han edificat damunt antics dolmens?. Quants rituals cristians no s'han superposat damunt rituals pagans?.

I exemple d'això ho trobem ben a prop, a Santa Maria sopra Minerva. Aquesta església, propietat dels dominics, està edificada damunt un antic temple dedicat a la deessa Minerva i és un dels pocs exemples d'arquitectura gòtica que es conserven a Roma. És la primera església que visitem a Roma i com és Nadal, han instal·lat un pessebre a la primera capella entrant a mà dreta. El mirem amb curiositat, busquem diferencies amb els nostres i en trobem una que ens intriga: manca el nen Jesús, no sabem si el pessebre està a mig fer o si algú l'ha robat; la resposta la coneixerem més endavant. Després de veure'n algun més sabrem que el nen es posa el dia 25 doncs abans encara no ha nascut.

Vittoriano, a la Piazza Venezia
Vittoriano, a la Piazza Venezia

Els pessebres a Itàlia es posen més a l'últim moment, per això veiem com els operaris de l'Ajuntament instal·len el de Piazza Venezia. Son unes figures de ferro, esquemàtiques, que posen damunt la gespa, al costat d'un gran arbre adornat amb llums; al fons, l'estàtua eqüestre del rei Victor Manuel II i una mica més enllà, l'enorme monument que se li dedicà com a primer rei de la Itàlia unificada. Una massa enorme de marbre blanc que refulgeix els dies de sol i batejada popularment com el pastís.

En un altre dels costats de la plaça, i empetitit per comparació, hi ha el Palazzo Venezia, edifici d'estil venecià i que durant molts anys va ser seu de l'ambaixada de la República de Venècia i posteriorment de l'Imperi austrohongarès, quan la Sereníssima República en passà a formar part. L'edifici, però, és més conegut per l'ús que Mussolini en va fer d'ell. A la gran sala del Mapamondo hi va posar el seu despatx, una taula petita a l'extrem oposat de l'entrada a l'immensa sala. Qui anava a veure'l es sentia aclaparat i empetitit mentre recorria aquells interminables metres que els membres del Partit creuaven corrents per simbolitzar l'energia del nou home.

Sempre he pensat que la parafernàlia del feixisme era una barreja entre tètrica i grotesca, una commedia dell'arte molt italiana que va decidir, entre altres coses, deixar la llum del despatx sempre encesa com a símbol del govern que no descansa mai. Recordo el nostre entranyable Arias Navarro que en una entrevista explicava què feia quan l'aclaparaven els problemes: s'arribava fins El Pardo i en veure la llumeneta al despatx d'en Franco es sentia reconfortat i com nou. Deu ser una facultat comuna als salvadors de pàtries. Ara, el temps no perdona i actualment el Palau està ocupat per les oficines d'una companyia d'assegurances i als baixos hi ha un parell de bancs i, fins i tot, una botiga de joguines. Qui diria que des d'aquest balcó Mussolini es dirigia a les masses enfervorides que sortien en aquells noticiaris en blanc i negre!.

Ara, el palau presidencial està una mica més amunt, al Quirinal, un altre dels set turons de l'antiga Roma. Hi pugem en autobús, no ho fem corrents com el personatge que Buster Keaton interpretava a Golfus de Roma que tenia que fer tres voltes corrents als set turons per tal de recuperar als seus dos fills desapareguts. En veure la pel·lícula podia semblar que era una prova excessiva per una persona de certa edat, i de ben segur que ho és, però quan un està a Roma se'n adona que ni els set turons són gaire alts ni la distància entre ells és massa gran. Com deien en aquella sèrie de TV3, "Me l'imachinava més gran".

A la part alta del turó s'hi troba una església, Santa Maria della Vittoria, una més de les moltes de Roma. Per fora no sembla gran cosa, el seu atractiu està a l'interior. Els visitants que s'hi arriben ho fan per trobar un petit tresor: l'Èxtasi de santa Teresa, conside-rada la millor escultura de Bernini. L'expressió de la santa en aquest moment de clímax religiós és impactant. Algú, maliciosament, ha comparat aquest estat espiritual amb un de carnal. Sigui com sigui, a Àngels i dimonis simbolitza el foc i això ha fet que augmentés el nombre de persones que vénen a veure-la. Un captaire ens obre la porta esperant alguna moneda a canvi, els qui entren i surten no li fan massa cas, l'home persisteix mentre seguim el nostre camí.

Baixant del Quirinal, direcció Via Véneto, hom es troba amb el Palazzo Barberini. És seu d'una bona col·lecció de pintures dels segles XIII a XVIII, bàsicament pintors italians com Rafael, Guido Reni, Caravaggio i algun foraster com el Greco o Holbein el Jove. No cal dir que hi han obres de gran qualitat, a més de l'edifici en si, que també val la pena. I és que els Barberini van ser un dels grans mecenes de la Roma barroca i això es nota, i on més ho veiem és en el saló principal i el seu sostre magníficament pintat per Pietro da Cortona. Al mig de la gran sala, un banc convida a estirar-se, així ho fem. Deixes els ulls mig aclucats i la pintura pren relleu, tant que fins i tot unes grans abelles, presents en l'escut d'armes de la família, semblen estar a punt de sortir del sostre. Despertem del somni i seguim.

Una mica més a baix hi ha un dels llocs més emblemàtics de Roma: la Fontana de Trevi. No sé quin és el millor adjectiu per definir-la: desmesurada, atrevida, trencadora. Li dono voltes fins que al final em quedo amb voluptuosa. Com l'Anita Ekberg que a La dolce vita es banyava qual sirena de la nit en les seves aigües. Quantes vegades s'haurà projectat aquesta escena?. Estic convençut que molta gent no haurà vist la pel·lícula, però coneixerà aquesta escena que ja pertany a la nostra memòria col·lectiva. No sé com Fellini va aconseguir filmar sense ningú, perquè avui en dia la petita plaça on està la font està sempre plena de gent que seguint la tradició llença una moneda esperant així tenir fortuna o, si més no, tornar a Roma en un futur. Ni Marcello Mastroianni ni Anita Ekberg feien aquest ritual en la pel·lícula, potser això els impedia sortir de la seva vida desencantada. Nosaltres sí que ho fem, sense saber si és millor la d'un cèntim o la de dos euros, ens posem d'esquena i per damunt de l'espatlla llencem la moneda. No veiem com cau dins l'aigua grisosa, la llegenda urbana diu que porta lleixiu, i en girar-nos observem com son poques les peces que hi ha al fons. No és d'estranyar doncs cada nit, l'Ajuntament les retira i dedica aquests diners a diverses obres benèfiques.

Marxem de la Fontana recordant La dolce vita. Els carrers estrets i deserts de la nit romana estan ara plens de gent. No veiem cap gatet, com el que recollia Anita Ekberg, tot i que diuen que Roma és la ciutat dels gats. No cal que anem a buscar llet com feia Marcello Mastroianni. Va ser l'any 1981, 21 anys després que s'estrenés, quan la pel·lícula va arribar a Espanya, la censura franquista, fent cas de l'arquebisbe Montini de Milà, tres anys després papa amb el nom de Pau VI, ho impedí. Aquella censura, que ens protegia del pecat i que amb una veu en off ens salvava d'un món cruel posant un final feliç a Lladre de bicicletes, no va posar problemes a la més romàntica Vacances a Roma.

Aviat penso en aquest altre film, doncs molt a prop de la Fontana de Trevi es troba la Piazza di Spagna. És en aquesta plaça on hi ha l'escalinata que puja fins la Santissima Trinità ai Monti, immortalitzada en la pantalla per una llavors desconeguda Audrey Hepburn, que guanyaria el seu únic Oscar per aquest treball, i pel ja consagrat Gregory Peck. La plaça deu el seu nom al fet que en ella està l'Ambaixada d'Espanya davant la Santa Seu (la representació davant Itàlia està al Palau Borghese), i es troba en una de les zones més concorregudes, tant per turistes com pels propis romans. Envoltada pels principals carrers comercials de Roma: Via dei Condotti amb les botigues de luxe, Via Frattina, Via del Corso i d'altres concentren un gran nombre de botigues molt animades, a més d'il·luminades, en aquests dies previs a Nadal.

I des d'aquí s'arriba a Piazza del Popolo. Una plaça ben diferent de les altres. És un espai ampli on es trobaven els viatgers procedents del Nord només traspassar les muralles. Al bell mig s'hi troba un obelisc egipci (n'hi ha 12 més a Roma) i al costat sud hi ha les dues esglésies bessones, barroques i per tant asimètriques, és a dir, amb petites diferencies entre elles. Les grans dimensions la fan adient per actes públics, execucions entre d'altres. No pugem a les terrasses de Pincio, famoses per les seves vistes de la ciutat i on ja vam estar en un altre ocasió. Aquest cop, preferim anar a Santa Maria dei Popolo. L'element Terra d'Angels i dimonis és l'escultura Habbakuk i l'àngel de Bernini i es troba a la Capella Chigi dissenyada per Rafael. A més d'aquest atractiu, l'església té dues grans pintures de Caravaggio: La Conversió de Sant Pau i La crucifixió de Sant Pere, totes dues d'un impressionant realisme.

La Piazza del Popolo em recorda la Place de la Concorde a Paris. En totes dues hi havia execucions publiques, en totes dues hi ha un obelisc egipci al centre i en totes dues, el riu, tot i no estar ben bé al costat, té una presència que te'l fa endevinar.

A Roma, el riu és el Tíber, no és un gran riu encara que és suficientment ampla i té prou presència com per fer-hi algun pont amb cara i ulls. El més pompós és el pont Vittorio Emanuelle que porta directe cap al Vaticà, però el més elegant és el Pont de Sant'Angelo. Bernini va dissenyar els deu àngels que adornen les seves balustrades i dos més que finalment no es van posar perquè es va creure que eren massa bells com per aguantar el cru hivern romà, així que els van portar a l'església de Sant'Andrea delle Fratte. M'agraden les ciutats amb riu i ponts, Barcelona no en té i per això quan visito alguna ciutat que en té, m'agrada veure'ls i aquest és dels que val la pena, els carrerons estrets a un costat i a l'altre banda, desequilibrant la balança, el pesat Castel Sant'Angelo.

El Castel Sant'Angelo no va ser sempre una fortificació. En el seu origen era una tomba: el mausoleu de l'emperador Adrià. "Els déus no hi eren ja, Crist no hi era encara, i de Ciceró a Marc Aureli hi hagué un moment en que l'home estigué sol" va escriure Flaubert. Aquesta frase va inspirar Marguerite Yourcenar a novel·lar les Memòries d'Adrià, un emperador terriblement lúcid que va viure en aquest moment de descreences i que va voler restar en la memòria dels temps amb una gran tomba en la millor tradició de les Piràmides o del Valle de los Caídos.

Els romans d'avui en dia han batejat el Monument a Vittorio Emanuelle com el pastís de noces i em pregunto com deurien anomenar els romans d'abans aquest edifici rodó de grans dimensions recobert tot ell de marbre travertí i coronat per estàtues que deurien semblar les espelmes d'un pastís d'aniversari. En el seu interior hi ha un cert laberint de corredors que ha propiciat que actualment no es sàpiga on estan les despulles de l'emperador ni dels seus descendents que també hi van anar a parar: Antoní Pius, Marc Aureli, Còmode, Septimi Sever, Geta i Caracal·la amb les seves famílies. Això i la transformació que no va trigar en patir quan al segle V es va integrar com a fortificació a les muralles de la ciutat. Més endavant, va ser el Papat qui va continuar donant-li aquest ús, connectant-lo amb Sant Pere a través del Passetto. De refugi de Climent VII a residència de Pau III, a presó i a escenari de la novel·la Àngels i Dimonis, on Dan Brown fa confluir les diferents pistes que prèviament posava per tota la ciutat. Poc es devia pensar Adrià l'ús que tindria el seu mausoleu!. Avui s'hi passegen els visitants que s'entretenen fent fotos des del terrat. Les vistes des d'aquí són precioses: des dels Apenins nevats en aquest gris dia de desembre, fins a la cúpula de Sant Pere passant pels terrats de la ciutat i pel riu que resta als nostres peus.

Seguim el riu mentre comença a plovisquejar. Anem cap al Trastevere, però ens refugiem a mig camí, al Palazzo Corsini, un petit museu on s'hi han posat les pintures que no hi cabien al Barberini. Atapeït i solitari, sembla que només hi arriben aquests amants de l'art amb prou sensibilitat per assaborir aquest munt de tresors que hi ha amagats per qualsevol racó de Roma. Perquè el Corsini està en allò que se'n diu un racó, un carrer tronat als peus del turó Gianicolo, aquell on van els enamorats a veure els llums de la ciutat. Al final del carrer es veu la porta Settimiana. No sabem si al creuar-la entrarem o sortirem de Roma, en tot cas, més enllà de la muralla es troba el Trastevere, el darrer lloc de la ciutat que visitarem.

Santa Maria in Trastevere
Santa Maria in Trastevere

El Trastevere són façanes amb la pintura caiguda, llençols penjats damunt del carrer, patis enreixats amb un taronger al mig i restaurants barallant-se amb els cotxes per un lloc a les llambordes. Són cases apinyades en el millor estil mediterrani. Són carrers com esquerdes laberíntiques que s'escampen des del forat central que és la piazza de Santa Maria. La llegenda diu que aquí, l'any 38 a.d.C. va sorgir una font d'oli, no l'imprescindible aigua ni el lúdic vi, sino el més prosaic i bàsic oli. Molts anys més tard, en record d'aquest miracle es va aixecar l'església de Santa Maria in Trastevere amb els seus magnífics mosaics d'estil bizantí, una altra de les sorpreses d'aquest viatge.

Actualment, el Trastevere ja no viu d'esquenes a Roma. Ha esdevingut un lloc d'oci per a romans i forasters. Algú diu que té un aire bohemi... discrepo, l'ambient és més mercantil. Preguntem per un bon lloc per menjar, la majoria semblen més orientats a esquilmar el turista. Sortim dels carrers principals i anem cap a l'església de Sant Francesco a Ripa, una de les primeres esglésies aixecades per Sant Francesc d'Asís, el que criticava els fastos de l'Església del seu temps.

I trobem per atzar el restaurant Ivo a Trastevere. Serà el millor àpat de Roma. A les parets, fotos de famosos que testimonien el seu amor pel local. A les imatges congelades hi veiem futbolistes amb el Mundial, gimnastes en xandall, artistes amb glamour i altres rostres que no coneixem. Acluco els ulls mentre paladejo un ristretto, abans hem tastat els strozzapretti, els penne, la saltimbocca. El meu pensament se'n va amb la Hepburn i la seva candidesa, amb el desencís d'en Matroianni, amb el saber estar d'en Gassmann... Son massa anys de Cinecittà. Quan m'empasso l'últim glop penso que estaria bé reencarnar-se, encara que no sé qui d'ells voldria ser en un proper futur.

^top
Relat d'un viatge de 15 dies per la Pulla (Puglia) - Jaume Rovira Colomer & Araceli Soler Vendrell [2016]
Diari de viatge a la Campània italiana - Rafel Campoy [2016]
Relat d'un viatge d'Espanya al Caucas amb autocaravana - Piki y Enrique (Abueletes) [2011]
Positano, el poble més romàntic d'Itàlia - Sònia Graupera [2011]
Relat d'una volta a Sicília en 7 dies - Roser Escrig Sarreta [2010]
Una Setmana (Santa) a Nàpols i voltants - José Villén [2010]
Relat d'un viatge a la Toscana i Umbria - José Luís García López [2010]
Relat d'un viatge de 9 dies a Sardenya - Asun Sunyol & Àngel Armengol [2009]
Diari d'una escapada a Florència i Pisa - Vanessa y Roger [2008]
Breu relat d'un viatge a Sicília - Aída Aguirre [2008]
Relat d'una escapada a Bèrgam i el nord d'Itàlia - Jordi Rodríguez & Marta Colomer [2008]
Relat d’una escapada a l’Alguer i Sardenya - Jordi Rodríguez & Marta Colomer [2008]
Viatge a Sicília - Marta & Josep [2007]
ITÀLIA - Guia i relat d'un viatge a Venècia i Pàdua - Yolanda & Toni (Viatgeaddictes) [2007]
Viatge a Emilia Romagna en 5 dies - Marta Pérez [2007]
Roma, crònica de 6 dies de viatge - Vanesa Jiménez [2006]
Viatge per Europa amb InterRail - Sandro Alarcón & Rosa Moreno [2006]
Relat de viatge a Sardenya - Sònia Graupera [2006]
Viatge a Nàpols i la Costa Amalfitana - Jaume Rovira Colomer & Araceli Soler Vendrell [2006]
Viatge en cotxe per Itàlia - Luciano Massone [2006]
Umbria, el cor verd d'Itàlia - Sònia Graupera [2006]
Roma, la ciutat màgica - Mª Dolores Martínez Giménez [2002]
SICÍLIA - Guia i relat d'un viatge a Sicília - Yolanda & Toni (Viatgeaddictes) [2000/01]

facebooktwitterInstagramYoutube
RentalCars

COMUNITAT

facebooktwitterInstagramYoutube


2001-2017 © Viatgeaddictes.com [ Suanda, Yolanda & Toni ]. Tots els drets reservats
icona Viatgeaddictes
2001-2017 © Viatgeaddictes.com
Aquest web utilitza galetes per a millorar l'experiència de navegació dels seus usuaris. Si continues navegant considerem que acceptes el seu ús.Més informació