Viatgeaddictes
logo QR VIatgeaddictes
--- El web amb informació pràctica per al viatger independent i alternatiu ---
bandera

JAPÓ

Un viatge de 4.000 km a través de Honshu

Data Data viatge: 2009. Publicat el 23/03/2010
2.2 de 5 (115 vots)

Introducció

"- I on seria, exactament, aquest Japó?". Baldabiou alçà el bastó i l'apuntà cap a l'altra banda de les teulades de Saint-August.
"- Tot recte cap allà" -va dir- "fins a la fi del món".

Extret de la novel·la Seda, d'Alessandro Baricco.

Al segle XIX es podia dir que el Japó era a la fi del món. Hervé Joncour, el protagonista de la novel·la Seda trigava ben bé tres mesos en anar des del seu poble del sud de França fins a un petit poble amagat a les muntanyes del Japó.

Actualment, tenim la sort que el món s'ha fet tan petit, físicament, que només ens separen catorze hores d'avió més les dues o tres hores hores d'escala en algun altre aeroport europeu, doncs no hi ha cap vol directe entre Catalunya i el país del Sol Ixent.

Culturalment, però, el Japó segueix estant a la fi del món. Els seus costums, les seves tradicions, la seva espiritualitat, els seus estrictes codis morals o de comportament són radicalment oposats als d'Occident. Això, barrejat amb el fet de ser un dels països, tècnicament, més punters del món, el converteixen en una destinació d'un atractiu molt especial i que creiem que val la pena conèixer.

^top

Fitxa tècnica del viatge

Nota

Avisem de que la informació reflectida en la descripció de cadascuna de les guies o relats, sobretot la referida a horaris, preus, visats, adreces d'e-mail o pàgines web, pot haver variat des del moment en que es va recollir la informació publicada (veure data en la capçalera del relat).

Viatgeaddictes.com no ens responsabilitzem dels possibles perjudicis que pugui causar la informació aquí continguda, així com de les opinions expressades pels col·laboradors, ni aquestes són necessàriament compartides per nosaltres.

Per altra banda us animem a que, si utilitzeu la informació aquí continguda, tingueu l'amabilitat d'enviar-nos un e-mail amb les vostres impressions, sobre si us ha resultat útil o no, informació errònia o actualitzada, etc. Tant nosaltres com els nostres col·laboradors esperem com única compensació al nostre treball que perdeu un minut i ens digueu alguna cosa que ens permeti conèixer si el nostre esforç mereix la pena.

Gràcies per visitar Viatgeaddictes.com

Data del viatge

Del 20 de Juny al 5 de Juliol de 2009.

Itinerari

mapa

Dia 1: Barcelona - Hèlsinki - Osaka
Dia 2: Osaka - Himmeji - Osaka
Dia 3: Osaka - Nara - Osaka
Dia 4: Osaka - Miyajima - Hiroshima - Osaka
Dia 5: Osaka - Kanazawa
Dia 6: Kanazawa - Shirakawa-go
Dia 7: Shirakawa-go - Kyoto
Dia 8: Kyoto
Dia 9: Kyoto - Nikko
Dia 10: Nikko - Sendai
Dia 11: Sendai - Matsushima - Tòquio
Dies 12-13: Tòquio
Dia 14: Tòquio - Kamakura - Nagoya
Dia 15: Nagoya - Ruta Nakasendo - Nagoya
Dia 16: Nagoya - Hèlsinki - Barcelona

Estil del viatge

Tot i haver-nos documentat molt sobre els llocs a visitar, hem preferit no tancar una ruta concreta abans de sortir. L'època de l'any en què viatgem es caracteritza per la possibilitat de pluges importants i preferim que si això succeeix ens agafi en una ciutat, on hi ha més possibilitats d'aprofitar el temps, que no en un lloc més petit.

Decidim, per tant, que la ruta es vagi definint sobre la marxa segons el que ens vingui de gust fer, i tenint en compte les previsions meteorològiques que podem consultar a la JMA (Japan Meteorological Agency).

Si les pluges són l'inconvenient, l'avantatge és que no hi ha tanta gent que viatgi en aquesta època i, per tant, ens és més fàcil trobar allotjament. Fem el nostre recorregut en tren, aprofitant el Japan Rail Pass, i combinant l'allotjament entre ryokans, minshukus i hotels convencionals.

Despeses del viatge

+ 574,54 € (vol BCN-Japó-BCN)
+ 357 € (Japan Rail Pass de 14 dies)
+ 1.058,46 € (altres)
= 1.990 € (total per persona)

Transport

Anem amb avió amb la companyia Finnair fent escala a Hèlsinki. Són 4 hores el primer vol de Barcelona a Helsinki i unes 10 el segon fins a Osaka. Ens permet entrar al Japó per Osaka i sortir per Nagoya per un preu força raonable (per aquestes dates Air France i Alitalia tenen ofertes similars). Aquests dos aeroports ens fan més gràcia que el de Tòquio, doncs són molt moderns a més d'estar construïts en illes artificials.

Per dins el país ens movem amb el Japan Rail Pass de la companyia Japan Rail. És molt còmode i ràpid. Pots aprofitar les hores de tren per dormir, menjar (a les estacions o al mateix tren en venen), llegir, planificar la propera destinació... Els trens són freqüents, nets i molt puntuals. Els horaris i la millor manera d'anar d'un lloc a l'altre es poden buscar a la pàgina web Hyperdia. Molt pràctica. Introdueixes el lloc d'inici i el de destí i et dona l'itinerari combinant trens, metros, autobusos etc. Es pot consultar a l'hotel, doncs normalment disposen d'ordinadors amb accés gratuït a internet per els hostes.

Per anar a Shirakawa-go, s'ha de prendre un autobús des de Takayama o Kanazawa. Les estacions de bus acostumen a estar al costat de les de tren. La companyia que fa el servei en aquest cas és la Nohibus. Per anar a Magome o Tsumago, la Ruta Nakasendo, podeu consultar l'horari dels busos de l'empresa Kitaena.

Hotels

Osaka. Hotel Monterey. 61 € l'habitació doble. Trobat i reservat a traves del web Lastminute. Molt correcte i bona relació qualitat-preu, però sense res especial excepte una capella gòtica al pati.

Kanazawa, Sendai i Tòquio. Dormy Inn. Cadena japonesa molt recomanable. Entre 8 i 12.000 iens la doble. Tenen un bon bany, sento amb homes i dones separats, on relaxar-se al final del dia. Propers a les estacions JR.

Shirakawa-go. Shimizu Inn. És un minshuku, equivalent a un allotjament rural d'aquí, en una casa gassho-zukuri. Una experiència molt recomanable. 9.000 iens per persona en mitja pensió. Habitació i menjar autèntics. N'hi han uns quants més al poble i es poden reservar per telèfon a través de l'oficina de turisme (hi ha una noia que parla anglès).

Kyoto. K's House Kyoto. Es més un alberg que un hotel. Net i amb dutxes i serveis comuns. 12.000 iens l'habitació per a quatre persones. Bona opció per a qui no vol gastar molts calers i vol estar proper a l'estació.

Nikko. Ryokan Nikko Tokan.so. Tota una experiència ryokan, no us ho perdeu!. Per 7.500 iens per persona en mitja pensió: bany, sopar típic, i servei hospitalari. Proper als temples i santuaris.

Nagoya. Tsuchiya Hotel. Les fotos de la web enganyen. El temps d'esplendor de l'hotel han quedat enrere i a més és car: 40.000 iens l'habitació per a quatre persones amb esmorzar, japonès això sí.

Altres hotels i hostals i albergs al Japó.

Restaurants

N'hi han molts i hem de dir que cap ens va decebre. Pots menjar magníficament per 1.000 o 1.500 iens per persona. Un bon lloc és al voltant de les estacions o a la mateixa estació si és una mica gran. Com a curiositat, molts d'ells s'especialitzen, és a dir, si fan sushi no tenen tempura i si tenen tempura no trobaràs fideus. De totes formes, a l'exterior hi ha un aparador amb rèpliques dels plats en plàstic que donen idea del que hi ha a la carta. Dos consells: primer, els sabors poden ser estranys per nosaltres, val la pena que cadascú demani plats diferents per si algun no agrada i segon, l'arròs blanc és força astringent, mesureu-vos!.

Un lloc a recomanar: l'ultima planta del Shinjuku NS, gratacels del barri de Shinjuku a Tòquio, on hi ha una trentena de restaurants amb magnífiques vistes de la ciutat i a preu raonable.


^top

LLOCS VISITATS EN AQUEST VIATGE

HIMEJI
Kofuku-ji (Nara)
Kofuku-ji (Nara)

El castell japonès per antonomàsia. Es pot fer en una excursió de mig dia des d'Osaka o Kyoto aprofitant el passi de trens i la velocitat dels shinkansen.

Per ambientar-se val la pena llegir les entrades ninja i samurai de la Viquipèdia.

OSAKA

Si voleu conèixer el Japó ensucrat aneu al Floating Garden, al darrer pis del Celeste Umeda. L'ambient de parelletes i les vistes nocturnes de la ciutat són impagables.

També és obligada una passejada quan ja és fosc per Dotombori, amb els seus cartells de neó i el seu ambient Blade Runner.

La pel·lícula Black Rain, amb en Michael Douglas i en Andy Garcia, també està ambientada en aquesta ciutat.

NARA

Visita obligada. El parc de Nara Koen amb els seus cérvols, la grandiositat del Todai-ji i l'encís misteriós de Kasuga Taisha han de formar part del bagatge de tots aquells que tornen de fer un viatge al país del sol ixent.

Casa Kanda Ke (Shirakawa-go)
Casa Kanda Ke (Shirakawa-go)
MIYAJIMA

La torii flotant és una imatge que tots associem al Japó. Per poder veure-la amb tot el seu esplendor s'ha de visitar amb la marea alta.

Podeu consultar els horaris a l'oficina de turisme o, millor encara, a la pàgina web Tide and Current Predictor.

Ara, l'illa també té un altre petit tresor: Daiso-in, un temple budista de l'escola tàntrica. Si teniu una horeta o dues, aneu-hi, s'ho mereix.

HIROSHIMA

Una visita emotiva. No es poden evitar les llàgrimes en reviure la destrucció i la mort causada per l'estupidesa humana.

Si sou molt sensibles no hi aneu i si ho feu, si us plau, recordeu aquelles paraules d'Albert Einstein: "Quan em preguntaren per alguna arma capaç de contrarestar el poder de la bomba atòmica jo vaig suggerir la millor de totes: LA PAU".

KANAZAWA

L'adjectiu que millor la defineix és elegant. Els barris de les geishes i dels samurais i els jardins de Kenroku-en són macos, encara que no especials. Si hi ha temps, el mercat d'Omicho permet fer-se una bona idea de l'alimentació japonesa.

SHIRAKAWA-GO
Ryoan-ji (Kyoto)
Ryoan-ji (Kyoto)

Una altra cara de les moltes que té el Japó. Potser el poble que es descriu a Seda, d'Alessandro Baricco, sigui com aquest: camps d'arròs, cases de fusta i palla, cucs de seda a les golfes...

Tota una relíquia d'una altra època. Per poc que es pugui val la pena anar-hi i passar la nit en un minshuku del poble, una experiència que ens porta a un lloc fora del temps i de l'espai.

KYOTO

Imprescindible en tot viatge al Japó. L'encís de Kyoto és especial. No es veu a primera vista, però el descobreixes en els nombrosos petits racons de la ciutat.

A nosaltres ens va agradar visitar el santuari d'Inari quan es feia fosc i l'atmosfera es fa més misteriosa. No té horari de tancament.

Un altre dels grans moments el vam trobar al temple Tenryu-ji amb la seva serenitat zen.

Visita obligada són Ryoan-ji, Kinkaku-ji i Kyomizu-dera. Malgrat estar plens de gent tenen una màgia que absorbeix al visitant. Per fer-se una idea, la novel·la El Pavelló daurat de Y. Mishima recrea l'incendi de Kinkaku-ji per un monjo budista obsessionat per la seva bellesa.

En canvi, vam trobar més fluixos el palau de Nijo-jo o el temple de Sangusanjendo, qüestió de gustos!

NIKKO
Shibuya (Tòquio)
Shibuya (Tòquio)

Encisador! Temples i santuaris amb una decoració sumptuosa enmig d'un magnífic bosc de cedres.

El nostre favorit, Taiyúin-Byó, molt més tranquil que Tosho-gu.

Tosho-gu és el mausoleu de Tokugawa Ieyasu, shogun del segle XVII que va voler passar a la posterioritat i va tenir el mateix pensament que Keops amb la seva piràmide o Franco amb el Valle de los Caídos.

Ben mirat, la supèrbia és un pecat comú a moltes cultures.

Per arrodonir la visita, allotjar-se en un ryokan amb onsen. Nosaltres ho vam fer al Tonka-so, una forma de submergir-se en les tradicions japoneses.

MATSUSHIMA

Dia fred i amb un plugim intermitent. Bon paisatge, però el temps no acompanya i això fa que la nostra valoració de Matsushima sigui més fluixa en comparació als altres llocs on hem estat.

TÒQUIO
Daibutsu (Kamakura)
Daibutsu (Kamakura)

Tot viatge al Japó ha de passar per la seva capital. S'ha de veure, i viure, la seva immensitat: els gratacels de Shinjuku, les aglomeracions de gent a Shibuya, la modernitat d'Odaiba i, imprescindible, la llotja del peix de Tsujiki: no és maca, però és l'estómac de la ciutat.

KAMAKURA

A part del Daibutsu, el seu punt més fort, els altres atractius estan al llarg d'una carretera força transitada i això li resta molt encant. Sense voler la compares amb Nara per mida i característiques i posats a triar, i sense voler desmerèixer Kamakura, ens va agradar molt més Nara.

LA RUTA NAKASENDO

Una bona manera de fer exercici a 10.000 quilòmetres de casa. El camí, ben arranjat, travessa uns bons paisatges entre Magome i Tsumago, dos petits pobles d'aspecte impecable i de clara vocació turística. Una bona opció si us sobra temps i us agrada caminar.

^top

 CURIOSITATS DEL JAPÓ

Viatjar en tren

Viatjar en tren és una de les millors opcions per conèixer el país. De fet, és el que fan majoritàriament els japonesos per anar d'un costat a l'altra. És una sorpresa, als nostres ulls occidentals, constatar que la circulació de cotxes tant per ciutat com per carretera és molt menys densa del que cabria esperar d'un país amb el seu nivell econòmic i la seva alta densitat de població. En canvi, l'ús del transport públic, sobretot metro a les grans ciutats i tren per tot el país, és molt elevat. Val a dir que la freqüència, la puntualitat, la netedat, els serveis complementaris: menjar, beguda, animen i faciliten a utilitzar aquest mitjà de transport. Perquè viatjar en un tren japonès és tota una experiència.

Un viatge que comença en una estació, si és de ciutat farcida de botigues i restaurants o fins i tot amb uns grans magatzems incorporats, si és de poble amb una sala d'espera somnolenta i un cap d'estació avorrit. Vam trepitjar un grapat d'estacions al llarg del nostre viatge. Vam tenir temps d'avorrir-nos esperant el tren a Nagiso o Nikko. Vam comprar roba a la de Nagoya i un paraigües a la d'Hiroshima. Vam jugar a les escales mecàniques a la de Kyoto. Vam esmorzar en un forn alemany a la de Kanazawa. Vam tastar la famosa vedella de Kobe a les galeries de l'estació Namba de Osaka. Vam fer el primer sopar a la central de Osaka i també vam visitar les pizzeries a Nagoya o Kyoto. Vam sopar amb vistes a les andanes de Akihabara a Tòquio i... tantes altres coses que vam concloure que una estació al Japó és tot un univers en miniatura.

No costa molt aprendre les normes que regeixen aquest mitjà de transport. Comença per reservar el teu seient a la guixeta. Una pantalla amb rodones verdes, lliures, i creus vermelles, plens, ajuden a triar el teu lloc. No sé que va ser primer, però quan un japonès et diu que no al que tu li demanes, ho fa creuant els braços, com les creus vermelles de l'ordinador.

Ja amb el teu bitllet a la mà és moment de pensar en quantes hores estaràs al tren i si val la pena comprar alguna cosa per menjar o beure. Si t'agafa l'hora de dinar o sopar, no és una mala opció el fer-ho al tren. A l'estació, de ben segur que trobes menjars preparats, d'una qualitat més que acceptable, i tota mena de màquines de begudes a preus assequibles. Perquè això del menjar preparat i begudes és habitual a totes les ciutats on trobes botigues de diferents cadenes, Sunny, Seven Eleven i la nostra preferida. Lawson's, on la gent es proveeix d'aliments o de lectura, el racó on hi ha la premsa i els còmics manga sempre està concorregut de joves que passen el temps fullejant-los. Però tornem al nostre viatge en tren.

Arribats a l'andana et trobes diferents línies al terra que ens indiquen on para cada vagó i on s'obre cada porta. Els japonesos, obedients ells, fan fila pacientment tot esperant el comboi. Quan aquest arribi, a l'hora en punt, pujaran educadament al tren, sense empentes ni corredisses ni cops. Algú va dir que al Japó no calia portar rellotge, que només feia falta veure passar el trens, potser tenia raó.

Un cop a dins el tren, busques el teu lloc i et poses còmode. Els seients dels shinkansen i dels express són reclinables i disposen d'una petita tauleta. Són un bon lloc per menjar, descansar, treballar amb l'ordinador, llegir, escriure...

Una musiqueta estrident dóna pas a la veu que dona la benvinguda al tren i informa del recorregut i de les parades que efectuarà. Ningú sembla fer-ne cas, és com als avions quan t'ensenyen les mascares d'oxigen o les sortides d'emergència.

Uns mengen, uns dormen, altres llegeixen quan un nou personatge entra al vagó: el revisor. Uniformat, amb gorra de plat, sembla tret d'una pel·lícula americana dels seixanta. És una estètica que deu agradar perquè els porters d'hotel o d'edificis de luxe també l'utilitzen. Quan entra al vagó, saluda cerimoniosament, inclina el cos i dirigeix unes paraules als viatgers. Demana els bitllets als que han pujat a la darrera parada, els agafa amb els seus guants blancs i els segella amb un petit tampó. Quan ha acabat la seva tasca, es dirigeix al següent vagó, acomiadant-se abans de sortir tal com marquen les normes. Perquè les normes estan per complir-les i això ho saben els voluntariosos revisors de tren del país dels sol ixent que no perden mai les formes ni tan sols quan una urgència els fa córrer d'un extrem a l'altre del tren: atropelladament segueixen inclinant-se i dient les seves paraules a cada vagó, no sigui que cap viatger es sentís defraudat.

I aquesta mateixa norma regeix per les senyores que passen amb el carret d'avituallament. Perquè sempre hi ha algú que no ha tingut temps o no ha pensat en proveir-se a l'estació i per aquests viatgers passa la senyora del carret, saludant i oferint la seva mercaderia amb un somriure.

I així, entre anades i vingudes del personal i a velocitats que poden vorejar els tres-cents quilòmetres per hora en els shinkansen, menors en els altres òbviament, ben aviat arribes al teu destí, encara que, l'important era Itaca o el viatge?.

^top

Avui sortim, anem a menjar a un japonès

Anar a menjar, sigui dinar o sopar, a un restaurant japonès al Japó no és fàcil per el viatger occidental i no ho és perquè manquin restaurants, al contrari, n'hi ha i molts, sinó perquè són un dels llocs on més es noten les diferències respecte a l'estil de vida que tenim a Europa.

El primer que ha de tenir en compte el nou arribat és la costum japonesa de la concentració. És molt habitual que els restaurants s'agrupin en llocs concrets, com poden ser la proximitat de les estacions de trens o els centres comercials. No és difícil trobar galeries, moltes vegades soterrànies, on cada local és un establiment diferent. També és fàcil trobar edificis dedicats només al plaer de menjar fora de casa; són immobles on cada planta és un restaurant; en aquest cas, el comensal agafa l'ascensor al vestíbul on unes plaques l'indiquen el pis on està cadascun d'ells i surt directament al menjador escollit.

Aquesta concentració, que a primera vista sembla bona idea, també té la seva part negativa. L'adaptació darwiniana que han fet els restaurants per sobreviure en aquesta situació ha fet que evitessin la competència entre ells. No han tractat de veure qui fa les racions més grans o els preus més petits, fet que agrairia el consumidor. L'estratègia que han seguit per tirar endavant ha estat l'especialització: els uns fan només sushi, els altres fan només fideus, aquell d'allà es dedica a la tempura etc. És força difícil al Japó trobar un restaurant que faci al mateix temps tota mena de menjar. I aquí radica la dificultat per el viatger occidental: posar-se d'acord en quin tipus de menjar prefereixen tots els membres del grup.

Llavors, entra en acció el sentit de la vista. Amb intenció d'ajudar en l'elecció, és força comú que el restaurant mostri a l'aparador els seus plats. Són rèpliques fetes en plàstic d'una notable similitud visual amb el que després trobarem a taula. Un consell se li ha de donar, però, al viatger: "no mengi només amb els ulls". Perquè si una cosa tenen aquestes rèpliques és que no ens poden mostrar sabors, olors o textures, qualitats igualment importants en qualsevol plat que volem tastar.

Un cop fet el recorregut pels diferents aparadors caldrà consensuar l'elecció del local i això, i com més nombrós sigui el grup pitjor, serà difícil. L'un vol sushi, però l'altre no el suporta i prefereix tempura i llavors segur que hi ha un tercer que es deleix per un bol de fideus que ha vist quatre locals més enllà. I ja no diguem si algú altra, cansat del menjar japonès, opina que millor anar a un italià, ja se sap, una pizza sempre és una pizza, sense sorpreses, a Kyoto o a Venècia. En fi, és un moment delicat que caldrà superar amb una bona dosi de negociacions i, com no, de cessions; per sort, d'això els catalans en saben un munt.

Així, que un cop escollit, sempre s'acaba arribant a un acord, enretirarem la cortina de la porta i entrarem dins el local. El cambrer, o cambrera, ens saludarà de forma inintel·ligible; no cal intentar esbrinar què ens ha dit, seria una pèrdua inútil de temps, la millor resposta és mostrar amb els dits el nombre de comensals que som. Aquesta senyal universal dóna, quasi bé sempre, resultat.

Un cop a taula, i com a benvinguda, rebrem una tovalloleta humida per netejar-nos. No passeu vergonya, sigueu nets i polits i feu-la servir tant per les mans com per la cara, ells ho fan! Si el restaurant està més ben posat, ens donaran la tovalloleta calenta i ens l'acompanyaran amb una tassa de te verd. En aquest cas, sempre queda bé dir-li arigato, gràcies, a qui t'ho ha ofert.

El pas següent és fer la comanda. Aquí, el consell més bo que us puc donar seria demanar plats variats i compartir-los, d'aquesta forma t'assegures que si un plat no és del teu gust, al menys no et quedaràs sense menjar. La llei de probabilitats matemàtiques, i la meva pròpia experiència, diu que alguna cosa de les que han portat serà, segur, del gust dels comensals.

I després d'això, ve uns dels punts conflictius bàsics. Al Japó es menja amb bastonets i és impossible, o quasi, trobar forquilla i ganivet. Per tant, s'ha de tenir paciència i perseverança, virtuts clarament japoneses, i anar practicant, amb el pas dels dies millores notablement, us ho asseguro. I, sobretot, no feu cas si a la taula del costat teniu un veí d'ulls allargats que somriu maliciosament en veure els vostres esforços, si això us molesta només us heu d'imaginar la fila que faria ell menjant calçots i, llestos.

Menjar amb bastonets no és tan complicat, és un acte natural que no us ha de neguitejar i per demostrar-ho, aquí venen les respostes a algunes preguntes que us haureu fet.

De ben segur que el primer pensament que haureu tingut, haurà estat: i l'arròs què, el mengem de gra en gra? La resposta és no, l'arròs blanc el cuinen de forma que resti enganxós i per tant agafes tot un pegot de grans cada vegada. Per aconseguir-ho has d'entrar els bastonets de forma quasi bé horitzontal al bol i això per dos motius: primer, agafes més grans i segon, punxar l'arròs amb els bastonets verticals es fa en alguns rituals funeraris i per tant està molt mal vist, millor que no ho feu!.

I els fideus què? em direu. Són tan llargs com els espaguetis o sigui que si no els enrotllem... No patiu. Xarrupeu-los!. Sense por, no us talleu!. Ells mateixos diuen que la forma de reconèixer un bon restaurant de fideus és sentint les xuclades de la gent des de fora el carrer. Per tant, no cal enrotllar-los, només agafar-los el just i suficient per portar-los a la boca i ffiiuuu. Més fàcil!.

La sopa, no cal dir que es beu del bol; i pels postres no patiu, no en serveixen, per tant no us haureu de barallar amb gelats o flams.

I arriba el final. És l'hora de creuar els dots dits índexs, que és la seva forma de demanar el compte. No feu aquell gest tan nostre que sembla que escrivim en un paper virtual, no us entendran i creuar els dits, un cop ho saps, tampoc es tan difícil. I ja amb el tiquet a la mà, anirem a l'entrada on el caixer ens cobrarà, res de barrejar diners i menjar a la taula.

Després d'això i, si heu menjat bé, es considera d'educació felicitar el cuiner i ells tenen algunes frases fetes que nosaltres difícilment aprendrem i que serveixen per aquesta tasca. El que hem d'advertir seriosament és que no vulgueu substituir les frases per una propina o podeu acabar malament. Per la mentalitat japonesa, rebre diners sense res a canvi és humiliant, millor dit, molt humiliant.

I ja només restar dir: bon profit!. I donar un ultim consell: l'arròs blanc és molt astringent.

^top

L'encís dels ryokan i els onsen

Hi ha un munt de petites coses que diferencien un viatger d'un turista i entre l'un i l'altre hi ha una pila de graduacions en quant a la forma de conèixer un país. Dit això, hem de recomanar a qui vulgui penetrar en la cultura japonesa que s'allotgi en un lloc tradicional o que utilitzi algun dels molts banys que trobarà en el seu camí. Són dues experiències que cap viatger o turista s'hauria de perdre.

Referent als allotjaments hem de dir que en hi han tres de peculiars; els ryokan, els minshuku i els shukubo. Els ryokan són els hotels tradicionals i el que vam triar nosaltres va ser el Tonkaso als santuaris de Nikko. Els minshuku són les petites cases d'hostes o pensions i d'aquestes vam estar a la Shimizu al poble de Shirakawa-go. Finalment, els shukubo són els monestirs budistes, on no vam aconseguir anar-hi doncs només parlaven japonès.

El ryokan Tonkaso de Nikko està situat a mig camí entre el poble i els santuaris. És una zona de muntanya amb espessos boscos de coníferes i abundants fonts d'aigües termals. Només arribar, hem de treure'ns les sabates i agafar les sabatilles que ens faciliten. Amb la seva amabilitat tradicional, ens ensenyen l'habitació i les instal·lacions. El ryokan té ja uns quants anys a sobre però segueix tenint un posat de dignitat atemporal. A la porta de l'habitació, un cartell amb el nostre nom, tracte personalitzat. És una habitació àmplia, amb una taula baixa i coixins per seure a terra. Els fotons estan encara recollits a l'armari, no ens els estendran fins després de sopar. El nostre amfitrió ens mostra les yukata que podrem utilitzar dins l'hotel. Sense perdre en cap moment el seu somriure, ens ensenya com posar-les, sobretot com fer el nus del cinturó. Estic segur que ho ha fet milers de vegades, amb tots els gaijin, estrangers, que hem passat per aquí, però no per això ho deixa de fer amb aquesta amabilitat que, crec, té gravada en els seus gens.

Perquè l'amabilitat i la cortesia formen part de la seva educació. Segur que tots tenim la imatge dels turistes japonesos que ens visiten sempre somrient i saludant encara que no entenguin res del què diem. També recordem la Misae, la mare d'en Shin Chan, sempre disculpant-se, atribolada per les malifetes del seu fill. I és que el japonès porta impresa aquesta cortesia, aquestes normes de comportament, en els seu particular disc dur. Ho vam comprovar el dia que vam arribar a Tòquio quan al veure'ns dubtosos davant d'un mapa un senyor, tan si vols com si no, ens va voler ajudar a localitzat l'hotel que teníem reservat, va ser impossible dir-li que no calia, el seu afany per ajudar era infinitament més poderós que les nostres paraules.

Per tant, no era gens estrany que el gerent o el servei del ryokan Tonkaso es comportessin amablement amb nosaltres. Ensenyant-nos l'habitació o servint-nos el sopar al restaurant, la cambrera mostrant-nos cada un dels nombrosos plats i platets que el composaven, dipositant-los delicadament a la taula baixa, preocupant-se per les nostres necessitats: aigua, te, arròs... i sempre, sempre, sense perdre el seu somriure.

Ara, el ryokan Tonkaso té més atractius. No s'ha d'oblidar que els santuaris de Nikko estan en una zona d'aigües termals i que els japonesos en són molt amants. És per això que el Tonkaso, com tots els hotels japonesos, té uns bons banys. En aquest cas, podem parlar d'un onsen, és a dir les aigües són termals a diferència dels sento, on les aigües estan escalfades.

Però es tracti d'una mena o de l'altre, els japonesos acudeixen als seus banys seguint un ritual que es perd en el temps. Cal buscar el seu origen en la religió sintoista i en aquest àmbit el bany, i el seu rentat previ, no és només una purificació del cos sinó també de l'esperit. Cada dia, tots els japonesos, o quasi, fan aquest ritual, en un onsen, en un sento o a l'ofuro, banyera de casa, el poden fer un cop o més d'un al llarg d'una jornada.

En el nostre cas, vam poder anar als banys d'uns quants hotels. Per començar, has de guardar els teus objectes de valor en una guixeta, treure't tota la roba i deixar-la en una cistella, i un cop tot nu, ens sorprèn quan per altres coses mostren tant pudor, dirigir-te a la zona de dutxes per netejar-te bé, els xampús i gels de bany són gentilesa de l'hotel. Com a curiositat, les dutxes són baixes i tenen un tamboret on seure. Un cop ben net, mai abans, pots entrar a la piscina. L'aigua està a prop de 40 graus i és per relaxar-se, ni per rentar-se ni per jugar, per relaxar-se. En alguns casos pot haver-hi també una banyera petita amb aigua freda o galledes de fusta amb les que tirar-te aigua per refrescar-te. A vegades pots trobar algun brètol occidental que en lloc de fer el rentat previ, creu que esquitxant-se una mica amb la galleda en hi ha prou però no cal dir que això està molt mal vist pels usuaris locals. Un cop estàs a dins de la piscina, el normal es estar-se tranquil·lament, assegut o estirat, amb una petita tovallola mullada al cap, és el que fan ells, i la veritat quan ho vam provar ho vam aprovar.

I per acabar, algunes curiositats: és habitual portar sempre una tovallola de bany, són petites i d'una roba molt prima que s'eixuga aviat. Es fan servir per netejar-se en una font, o per acudir a un dels nombrosos banys que hi han a tot arreu. També, en els dies calorosos de ple estiu, els nois joves se les poden lligar al front un cop mullades, no us ve al cap alguna imatge de pel·lícula?, per tal de refrescar-se. En quant als onsen, aigües termals, dir que en hi han uns 3.000 per tot el país. Alguns d'ells poden ser a l'aire lliure i envoltats de magnífics paisatges: rius, cascades, muntanyes, platges... alguns mixtes on cal portar banyador i molts d'ells gratuïts o amb una entrada simbòlica. També són molt abundants els onsen ryokan, el que nosaltres diríem un balneari, per molts japonesos la millor de les destinacions per unes vacances.

^top

Instruccions per a visitar un santuari japonès

Visitar un lloc de culte és una cosa delicada, tan al Japó com a qualsevol altre lloc del món. Sense anar més lluny, us reto a provar d'entrar a Sant Pere del Vaticà amb pantalons curts o a la Mesquita Blava d'Istambul sense treure's les sabates; ja m'explicareu si ho aconseguiu. Doncs bé, dit això, és fàcil entendre que visitar un santuari japonès comporta observar una serie de normes, algunes obligatòries, altres voluntàries però totes elles recomanables si vols que els déus t'afavoreixin. Perquè encara que siguis turista i visitis un santuari per la curiositat innata del viatger o per l'interès cultural o artístic del monument, si a més a més aconsegueixes els favors dels déus, millor que millor, no ens enganyem.

Però anem al gra. Òbviament, el primer que has de fer és dirigir-te al lloc. Tan fa que estigui catalogat de temple budista com de santuari sintoista, a la pràctica els rituals sintoistes, que son els que incidiran al teu futur, es practiquen en els uns i en els altres. I ara que ja tenim clar on hem d'anar, passem a donar les instruccions.

• El primer que veuràs en arribar, i si no fos així busca-ho que segur que hi és, és una font on purificar-se. No és cap novetat que moltes religions diguin que t'has de netejar cos i ànima abans d'entrar en un lloc sagrat i l'aigua és l'element idoni per fer-ho, d'aquí les fonts als patis de les mesquites o les cerimònies de bateig jueves i cristianes. Caram! ja me'n tornava a enfilar per les branques, al que anàvem! Un cop hagis trobat la font, has d'agafar un cassó amb la mà dreta, no la confonguis amb l'esquerra. El cassó normalment és de plàstic encara que imita les canyes de bambú que deuria ser el material que es feia servir en temps immemorials. Com us estava dient, amb la mà dreta omples el cassó d'aigua i l'aboques damunt l'esquerra i ara que aquesta ja està neta ho fas al reves: tornes a omplir el cassó amb la mà esquerra i aboques l'aigua damunt la dreta. Bé! Ara que ja tenim les mans netes, tocar netejar-nos per dins. Tornem a omplir el cassó, tan se val amb quina mà, i ens posem l'aigua dins la boca, alternativament podem fer cassoleta amb les mans per agafar l'aigua, i glopegem bé per netejar-la, i un cop fet això ens vindrà un dubte, ara que tenim la boca plena, què fem? Hem observat els nadius del país, que és la millor manera d'aprendre, i uns l'escopeixen i altres se l'empassen, per tant féu els que us sembli, però sempre sense ostentació, la discreció i el recolliment sempre donaran una bona imatge de vosaltres. Ah! Si escopiu, feu-ho al costat de l'abeurador i no a dins.

• I ara que ja estem purificats, podem donar el següent pas. S'ha de buscar una corda penjada davant alguna mena de capella. Aquesta corda pot ser més prima o més gruixuda però el seu distintiu és que al capdamunt hi haurà lligada una campana o cascavell gegant: un gong. Bé, en ocasions més aviat sembla una esquella com les que porten les vaques perquè el pastor les pugui localitzar, ja se sap pasturant, pasturant, a vegades s'allunyen i no hi ha qui les trobi. Però, deixem-nos estar de vaques i al que anàvem. El què s'ha de fer quan trobes la corda és tirar una moneda a la caixa d'ofrenes que veuràs al costat, amb 5 iens en hi ha prou però si tires una moneda de 10 iens la teva sort arribarà més enllà ja que la paraula deu es pronuncia en japonès to, igual o molt semblant a la paraula lluny. En fi, ja hem tirat la moneda i estem davant la corda, què us imagineu que s'ha de fer? No se us acut? Doncs ben fàcil, estirar-la. I per què? Us preguntareu. Doncs per avisar als déus que som aquí, heu de pensar que els déus són éssers molt atrafegats, no poden estar per tot, de fet, no us hauria d'estranyar: quan arribeu a casa d'algú bé que piqueu el timbre perquè us vinguin a obrir la porta, segur que mai us han sortit a rebre abans de fer-ho, la gent té altres coses a fer, és normal. Però tornem al que us estava dient, ara que ja teniu el déu convocat heu de resar, sí, allò de murmurar una pregària posant-hi tota la fe que tingueu, de fet, quanta més fe hi poseu millor resultat obtindreu. I perquè el déu sàpiga que ja heu acabat, s'han de donar dues palmades i fer una reverència. I ja és hora de fer una altre cosa.

• Si heu fet bé tot el que us he dit ara esteu en condicions de fer saber als déus el que desitgeu. Res més fàcil. Trobareu dues opcions; la primera escriure-ho en una tira de paper, de ben segur que veureu unes cordes amb tot de tires com la vostra lligades fent un llacet la mar de maco; la segona, agafar una petita taula de fusta a canvi d'alguna moneda al pot de les ofrenes, la fusta ve ja escrita per un costat, per tant la teva anotació l'has de fer a l'altre cara. No estic segur, ningú m'ho ha explicat, però tenint en compte que la fusta és de pagament i el paper és gratis, el més probable és que el resultat sigui diferent, o no?.

• Aquesta darrera instrucció és molt variable i estarà en funció del santuari on us trobeu. Només us puc aconsellar que mireu què fan els naturals del país. De ben segur que veureu que fan alguna prova com si fos una gimcana per obtenir el favor dels déus. Si alguna vegada heu vist per televisió el programa Humor amarillo (al Japó estrenat com El castell de Takeshi, doncs el protagonitzava l'actor Takeshi Kitano) comprendreu el que us vull dir, de fet la idea de passar proves d'allò més rocambolesc per obtenir premis a canvi és un clàssic dels concursos de televisió de qualsevol país del món. Però tornem als santuaris, en aquest cas jo he vist proves bastant diferents: anar amb els ulls tancats d'una pedra fins un altre; passar tres cops, un en cada sentit, per un cercle de palla; esmunyir-se reptant pel forat d'una columna, per cert bastant estret o sigui apte per orientals i no per occidentals amants de les pizzes i les hamburgueses; i d'altres que no esmentaré per no allargar-me més del compte.

En fi, i per acabar, se'n pot treure molt profit d'una visita, tant espiritual com material i espero que amb aquests consells que us he donat i amb una mica de sentit comú, que és el menys comú dels sentits, estareu en condicions òptimes, si algun dia decidiu visitar un santuari japonès, d'aconseguir alguna cosa més que una simple fotografia de record.

^top
Relat d'un viatge al Japó en primavera, durant el Hanami - Jaume Rovira Colomer & Araceli Soler Vendrell [2014]
Relat d'un viatge al Japó (2010) - Sònia Graupera [2010]
Relat d'un viatge de 17 dies al Japó - Maite & Raúl [2009]
Relat d'un viatge al Japó, l'imperi del sol ixent - Sandro Alarcón & Rosa Moreno [2008]
Dues motxilleres al Japó - Eva Rexach [2008]
Diari d'un viatge al Japó (2008) - Maria Boix Martínez i Toni Colilles Vilà [2008]
Relat d'un viatge al Japó (2008) - Antonio & Trini [2008]
Relat d'un viatge al Japó (2007) - Asun Sunyol & Àngel Armengol [2007]
Diari de viatge al Japó: de Hokkaido a Okinawa - Jordi Rodríguez & Marta Colomer [2007]
Relat d'un viatge al Japó (2005) - Montse & Carles [2005]

facebooktwitterInstagramYoutube
RentalCars

COMUNITAT

facebooktwitterInstagramYoutube


2001-2017 © Viatgeaddictes.com [ Suanda, Yolanda & Toni ]. Tots els drets reservats
icona Viatgeaddictes
2001-2017 © Viatgeaddictes.com
Aquest web utilitza galetes per a millorar l'experiència de navegació dels seus usuaris. Si continues navegant considerem que acceptes el seu ús.Més informació