Diari d'un viatge d'una setmana a Extremadura

En el primer dia de viatge vam anar en tren des de Barcelona fins a Cáceres via Madrid. Com que vam arribar-hi tard vam fer nit en aquesta capital provincial.

L'endemà, a primera hora del matí, vam agafar el cotxe de lloguer en aquesta ciutat i ens vam traslladar a Mérida, la qual pertany a la província de Badajoz i està a poc menys d'una hora en cotxe de Cáceres.

En arribar a Mérida ens vam dirigir cap a la antiga Augusta Emerita per submergir-nos en les restes de la cultura romana. Segurament el Teatre és el seu monument més famós, conegut sobretot pel Festival Internacional de Teatre Clàssic que cada estiu s'hi celebra, però té més punts força interessants, com la Casa del Mitreo i la del Amfiteatre, el temple de Diana i l'Alcazaba, entre d'altres, que en el seu conjunt són Patrimoni de la Humanitat.

Si es té intenció de visitar tot el conjunt val la pena treure's la entrada conjunta que val 17 euros, ja que només la visita al Teatre Romà val 13 € i, a més, no caduca, per la qual cosa es pot utilitzar en diferents dies, encara que és perfectament factible fer-ho d'una tirada.

La veritat és que el Teatre Romà té una fama totalment merescuda i i no és difícil imaginar la meravellosa experiència que deu ser veure-hi representada una obra clàssica.

Vista del Teatro Romano de Mérida (Mérida, Badajoz)

La resta del conjunt arquitectònic és també força interessant, però es queda petita si es compara amb el Teatre Romà. Tenia intenció de visitar també el Museu Romà per completar la immersió cultural, però malauradament tanquen els dilluns, detall que se'm va escapar quan vaig preparar el viatge

Dos punts també imprescindibles (i gratuïts) de la ciutat de Mèrida són el pont romà i l'aqüeducte de los Milagros.

El primer és fàcil de veure, des de la muralla de l'Alcazaba ja s'aprecia la seva bellesa, i un cop a l'alçada del riu es pot travesser i contemplar-lo per tots cantons.

I seguint el parc fluvial i passant sota d'un altre pont, el pont Lusitania, també imponent en el seu estil, es pot arribar en un curt passeig fins a l'aqüeducte anomenat de los Milagros, una obra d'enginyeria colossal i alhora espectacular. El seu nom prové del fet que sembla un miracle que des del segle I d.C., quan es va construir, es pugui conservar tan bé.

L'aqüaducte de los Milagros (Mérida, Badajoz)

A poc menys de dues hores de Mérida es troba el Parque Minero de Riotinto, ubicat a la província de Huelva, i com havia vist tantes fotos espectaculars d'aquest indret volia aprofitar que estàvem a una distància raonable per visitar-ho.

En aquest cas vaig agafar les entrades online per assegurar-me: no volia tenir la sorpresa de fer 174 kilòmetres per haver de tornar enrere en cas de que, per a qualsevol motiu, no fos possible entrar-hi. Hi ha diferents modalitats de visita en funció del temps que hom pugui dedicar-li i en totes elles està inclòs el Museo Minero, segurament interessant però, per al meu gust, prescindible, ja que no és una temàtica per la qual senti especial inclinació.

El disgust va ser majúscul quan a la taquilla on vam presentar els bitllets ens van dir que a causa de les pluges abundants que havien caigut aquells dies el riu Tinto baixava sense el seu color característic, que era, ni més ni menys, el motiu d'haver anat fins allà; és a dir s'havia convertit en un riu com a qualsevol altre riu de qualsevol altre lloc.

Amb aquesta notícia, que em va deixar els ànims pel terra, vam anar primer a la Mina Peña del Hierro i després a agafar el Ferrocarril Minero. De la mina puc dir que consisteix en travesser un túnel de 200 metros amb sortida a un petit llac on l'aigua sí que és vermella i amb la pedra vista de diferents colors. Tanmateix, em va agradar molt més des de dalt, en un passeig lliure i gratuït.

Vista de la Mina Peña del Hierro (Parque Minero Río Tinto, Huelva)

El Ferrocarril Minero és un tren d'època habilitat per a fer un recorregut al costat del riu que hauria d'haver estat vermell, però que en aquells dies baixava sense el color que li dóna nom, com ja he dit abans, per la qual cosa va perdre tot el seu interès per a mi i ni les amables explicacions del conductor ni les restes del que havia estat un important enclavament miner van aconseguir engrescar-me. Resumint, per a mi va representar perdre temps i diners.

Acabada aquesta visita vam tornar cap a Extremadura per a dormir a la ciutat de Trujillo, on vam passar la resta d'aquest dia i unes quantes hores l'endemà.

Aquesta ciutat monumental té com a principal reclam la Plaza Mayor, on una estàtua eqüestre de Francisco Pizarro, el conqueridor del Perú, destaca sobre la resta. Preciosa plaça, sense dubte, com també tot l'entramat de carrerons que l'envolta i conforma el centre històric. El seu estat de conservació és immillorable i ajuda a sentir-se com si s'hagués fet un salt en el temps.

Trobareu informació sobre totes les visites a realitzar a Trujillo en el web Trujillo te espera.

Abans de dirigir-nos cap al Parc Nacional de Monfragüe vam fer la visita principal que ens va quedar pendent a Trujillo la tarda abans, ja que havíem arribat a una hora on no vam poder entrar enlloc i ens vam limitar a fer un bon passeig al capvespre. Es tracta de l'església de Santa María la Mayor i, concretament, pujar al seu campanar. Les millors vistes de la ciutat de Trujillo es tenen des d'aquí.

Vistes sobre el centre històric de Trujillo des del campanar de l'església de Santa María la Mayor (Trujillo, Cáceres)

Sense temps per entrar al castell de Trujillo, que em va saber greu no visitar perquè de ben segur deu ser molt interessant, vam sortir de Trujillo amb el cotxe en direcció cap al Parc Nacional de Monfragüe, un paratge que no necessita presentació.

Des d'estar-hi mitja jornada per a visitar els diferents miradors fins a quedar-se alguns dies per a fer excursions i senderisme, les possibilitats del Parc Nacional de Monfragüe, Reserva de la Biosfera, són múltiples i variades.

En el nostre cas, com volíem anar a dormir a Plasencia, vam optar per passar unes quantes hores, començant al poble de Romangordo, conegut perquè és ple de murals, per recórrer seguidament la carretera panoràmica EX-208, on es troben la majoria de miradors del parc.

L'imprescindible d'aquesta ruta és el Castillo de Monfragüe o, més ben dit, la torre que queda en peu, on les vistes sobre el riu Tajo són impressionants. La pujada des d'on es deixa el cotxe és facilíssima i apte per a tothom, però els caps de setmana i en temporada alta no és possible accedir amb vehicle privat fins l'últim aparcament, ja que és realment petit, i llavors cal agafar un autobús.

Vistes del riu Tajo des del castell de Monfragüe (P. N. Monfragüe, Cáceres)

El Salto del Gitano també és parada obligatòria, com portar binocles per observar a les diferents aus que aquí es concentren, principalment voltors i àguiles. De fet, el parc de Monfragüe és molt conegut pels amants del «birding», i en vam veure uns quants molt ben equipats. En el bloc Fauna alada en Monfragüe: Qué aves ver y desde dónde expliquen totes les espècies i el lloc on és més fàcil veure-les.

Un punt destacat d'aquesta carretera escènica és el Puente del Cardenal, construït en el segle XV per un bisbe i que sembla que es conserva bastant bé. La curiositat és que no sempre és visible, perquè si el riu Tajo porta molta aigua queda enfonsat, i com els dies anteriors a la nostra visita havia plogut moltíssim ens vam quedar amb les ganes.

A partir d'aquest punt vam recórrer els altres miradors més destacats d'aquesta ruta pel parc: Malavuelta, Báscula, Portilla  del Tiètar i finalment Higuerilla, que van ser interessants, però en absolut comparables amb el que havíem vist des del castillo de Monfragüe.

Plasencia és la ciutat més gran que ens quedava de camí cap al nord i cap allà vam anar per passar la nit. El que quedava de tarda el vam gastar passejant pel seu centre històric però sense fer cap visita perquè ja estava tot tancat.

Plasencia és una ciutat rica en turisme religiós, fins al punt que té dues catedrals, la Catedral Nueva y la Catedral Vieja, que no vam visitar al no quadrar els horaris. Apart d'això, compta amb multitud d'esglésies i exemples d'arquitectura civil que formen un conjunt patrimonial remarcable.

A causa de l'ajustada planificació que portàvem, l'estona que vam passar en aquesta ciutat la vam dedicar als llocs no subjectes a horaris, com ara l'aqüeducte i les muralles, restes d'un passat gloriós.

L'aqüeducte de Plasencia (Plasencia, Cáceres)

Arribava l'hora de dirigir-nos cap al Valle del Jerte, l'objectiu principal d'aquest viatge. Però abans vaig voler passar una estona per Hervás, qualificat com un des pobles més macos d'Espanya. El seu punt fort és la antiga jueria, un barri de carrerons i cases d'entramat ple d'encant.

Per anar d'Hervás fins al Valle del Jerte, concretament al poble de Tornavacas on teníem l'allotjament reservat, vam passar per la carretera CC-102, un sinuós traçat ple de revolts que de segur amb bon temps és més que maco, però on vam tenir la mala sort de trobar-nos una bona boira i també la pluja que ja havia començat amb força a Hervás.

Un punt on cal parar-se és el Mirador de Honduras, però era tal la boirada i el fred (4 ºC) que vam desistir, fins i tot, de baixar del cotxe.

Seguint camí fins a Tornavacas el temps no va millorar, més aviat empitjorava per moments, i des de l'alçada que ens proporcionava la carretera amb la panoràmica sobre la vall ja vam veure que d'arbres florits no n'hi havia ni un.

Ens quedava l'esperança de que el temps millorés, però hauria estat un miracle que d'un dia per l'altre sortís el sol amb prou força per provocar la floració. D'aquesta manera tot el programa se'n va anar en orris i la carretera per la vall la vam fer sota la pluja en lloc de sota els pètals.

Alguns dels punts interessants que havia planificat per l'endemà com a complement a la floració els vam traslladar i ens vam acostar fins el Mirador de la Memoria, al poble del Torno, on òbviament les vistes eren nul·les, però vam contemplar les escultures tan particulars que formen aquest memorial.

Després, a l'altra  banda de la vall ens vam acostar fins la cascada de Marta, que lògicament baixava amb molta força en un indret molt maco i bucòlic. I a uns quants kilòmetres de la població de Piornal hi ha un altre salt d'aigua bonic de veure, la cascada La Desesperà.

Vist que la pluja va tornar a aparèixer i que no era gens agradable el turisme natural vam fer una volteta pel poble de Jerte al capvespre, tot resant perquè l'endemà millorés el temps, ni que fos una miqueta.

Les nostres súpliques no van sortir efecte i la pluja aquest dia era encara més continuada i torrencial que l'anterior.

Havia vist una ruta fins a un indret que semblava molt atractiu, la Garganta de los Infiernos, però evidentment amb aquelles condiciones climatològiques era impensable ni tan sols plantejar-s'ho. Dels arbres florits ni en parlem, és clar, havíem perdut totalment la esperança.

Per suggeriment dels propietaris de l'allotjament vam arribar fins el poble de Jarandilla de la Vera per tal de veure el seu Parador, però després de fer uns quants kilòmetres sota una pluja torrencial ens vam portar la gran sorpresa de que havíem anat en va perquè estava tancat per obres.

Girant cua per la mateixa carretera ens vam desviar a Cuacos de Yuste per a visitar el monestir de San Jerónimo de Yuste, una de les poques coses planificades per aquell dia que vam poder fer.

En la visita ensenyen l'església i la part on Carles I va passar els seus últims anys. Va ser interessant veure aquestes estances, però les parts a l'aire lliure, com el jardí i el claustre, no les vam poder gaudir perquè queia un bon xàfec.

Sota la pluja en el monestir de San Jerónimo de Yuste (Cuacos de Yuste, Cáceres)

Com a curiositat, just al costat del monestir hi ha un cementiri militar alemany inaugurat al 1983.

De tornada vam agafar la carretera que porta cap a Valdestillas amb la intenció, si era possible, de parar-nos en algun mirador i fer una volta pel poble de Piornal, però el temps manava: la pluja no parava i per acabar-ho d'arreglar va aparèixer una bona boirada, de manera que ni del cotxe vam baixar perquè era gairebé impossible ni tan sols circular.

Pluja i boira en la carretera cap a Valdestillas (Valdestillas, Cáceres)

És evident que amb aquestes condicions només vam aconseguir arribar a l'hotel de Tornavacas i descansar una mica abans de sortir a sopar.

Vam aixecar-nos amb la sorpresa de que estava nevant al Valle del Jerte, cosa inaudita en l'època en que els arbres devien estar ja florits. De fet, estava prevista per aquell cap de setmana tota una sèrie de festes i celebracions en diferents pobles, però desconec si al final es van poder dur a terme.

En qualsevol la pàgina Cerezo en flor - Valle del Jerte està dedicada en exclusiva a la floració dels cirerers i a tots els esdeveniments que l'envolten en la Vall del Jerte i s'actualitza anualment.

Com ens quedava una estona buida vam pensar acostar-nos fins el Monestir de Guadalupe, però en vista dels horaris vam capgirar la nostra planificació i vam anar primer a Los Barruecos, un paratge natural molt a prop de la ciutat de Càceres on les formacions rocoses i l'aigua que les envolta semblaven força atractives.

Malauradament, vam intentar fer-hi una ruta, de les més senzilles, però encara que només plovisquejava els camins estaven completament enfangats a causa de l'aigua caiguda els dies anteriors i resultaven impracticables.

Portàvem tantes desil·lusions i plans frustrats per culpa de la climatologia que ja no va ser cap sorpresa no poder gaudir de Los Barruecos.

Per tant, vam tornar enrere cap al poble de Guadalupe, on es troba el monestir de Guadalupe, Patrimoni de la Humanitat i famós lloc de peregrinació.

Aquí ja no plovia, sinó que diluviava i amb prou feines vam poder travessar el carrer per arribar a la porta. Tot i això, va ser el lloc on vam trobar més gent, entenc que per la seva fama com a lloc de culte.

La visita és acompanyada, però no guiada, és a dir, que van obrint una sèrie d'estances on no es poden fer fotos (només deixen al claustre) i es va passant per la Sala dels Brodats o la Sala dels llibres Miniats, on tenen autèntiques obres d'art. Al final del recorregut s'arriba a l'anomenat Camarín, on tenen a la verge, que casualment és negra.

El capellà que estava en aquesta cambra, a més d'explicar la decoració, també ens va engegar un bon sermó que en la meva opinió sobrava, perquè entenc que hi ha molts visitants que van només amb la intenció d'admirar les obres d'art, amb independència de les seves creences. Tanmateix, és un monestir molt maco i que val la pena visitar.

Vam arribar a Càceres al capvespre, deixant les visites per l'endemà, on passaríem sencer l'última dia del viatge.

Amb un centre històric declarat Patrimoni de la Humanitat, Cáceres és una ciutat realment preciosa i es troba en un estat de conservació envejable.

En un moment, hom se sent traslladat al passat més gloriós i no és estrany que serveixi com a plató per a rodar sèries i pel·lícules històriques, sense molestar-se en modificar res de tan maco que ho tenen. En el seu portal web turístic hi ha un munt d'idees i suggeriments de visites en funció dels interessos de cadascú.

El centre neuràlgic és la Plaza Mayor, amb una forma allargada molt peculiar i sempre plena de vida gràcies a la quantitat de bars i restaurants que hi ha. Per la part de darrera  es pot pujar a la Torre del Bujaco, amb una panoràmica de la plaça imperdible. Per sort, el temps havia canviat completament i va lluir un bon sol durant tot el dia.

Molt a prop, passant per sota del Arco de la Estrella i de les boniques places de Santa Maria i de los Golfines, es troba l'església de San Francisco Javier, on és imprescindible pujar als dos campanars per a tenir tota la ciutat als peus, amb vistes fins als camps que la voregen.

Vista de la ciutat antiga de Cáceres des del campanar de San Francisco Javier (ciutat de Cáceres, Cáceres)

Tot passejant pel centre històric s'arriba al Museo de Cáceres, ubicat en l'antic Palau de las Veletas, on conserven a sota del claustre una cisterna d'aigua de la època musulmana. Només per veure això val la pena entrar, ja que no són instal·lacions que es trobin amb facilitat.

Cisterna d'aigua de l'època musulmana en el Museo de Cáceres (ciutat de Cáceres, Cáceres)

Un altre lloc de pas gairebé obligatori és la Concatedral, en una visita amb audioguia que la fa doblement interessant. També aquí es pot pujar al campanar per a veure la ciutat des d'un altre punt de vista.

Com no és una ciutat massa gran, en un dia es pot fer perfectament. Amb tot, el millor d'aquesta ciutat monumental és passejar sense rumb i descobrir els nombrosos racons que s'amaguen entre els carrerons. I, sobretot, gaudir de la seva gastronomia doncs l'oferta en restaurants i llocs de tapes és insuperable.

L'endemà al matí vam agafar el tren per tornar a casa amb un sabor agredolç, perquè va ser un viatge que podria haver estat molt maco si no ens l'hagués espatllat el mal temps.