Viatgeaddictes
logo QR VIatgeaddictes
--- El web amb informació pràctica per al viatger independent i alternatiu ---
2 / 3
Argentina

ARGENTINA

Viatge al nord i centre d'Argentina: Iguazú, Misiones, Salta, Córdoba, Buenos Aires, ...

Data Data viatge: 2004/05. Publicat el 18/03/2005
2.5 de 5 (178 vots)

Introducció

Exactament dos anys després del nostre primer viatge per terres argentines (veure el nostre relat Guia i relat de viatge a Argentina 2002 en aquest mateix web) tornàvem a visitar aquest país austral. Si en aquella ocasió el gran objectiu era visitar la Patagònia, al sud del país, ara encaminem els nostres passos cap a les zones nord i centre, a més de revisitar la sempre vibrant ciutat de Buenos Aires i des d'aquí anar fins a la bonica ciutat uruguaiana de Colonia.

Atès que en ambdós viatges hi ha certa informació en la fitxa tècnica que essencialment és la mateixa hem optat per no repetir-la aquí. Per aquest motiu, i també perquè ambdós relats es complementen des del punt de vista geogràfic, aconsellem fer un cop d'ull als dos per a obtenir el màxim d'informació.

^top

Fitxa tècnica del viatge

Nota

Avisem de que la informació reflectida en la descripció de cadascuna de les guies o relats, sobretot la referida a horaris, preus, visats, adreces d'e-mail o pàgines web, pot haver variat des del moment en que es va recollir la informació publicada (veure data en la capçalera del relat).

Viatgeaddictes.com no ens responsabilitzem dels possibles perjudicis que pugui causar la informació aquí continguda, així com de les opinions expressades pels col·laboradors, ni aquestes són necessàriament compartides per nosaltres.

Per altra banda us animem a que, si utilitzeu la informació aquí continguda, tingueu l'amabilitat d'enviar-nos un e-mail amb les vostres impressions, sobre si us ha resultat útil o no, informació errònia o actualitzada, etc. Tant nosaltres com els nostres col·laboradors esperem com única compensació al nostre treball que perdeu un minut i ens digueu alguna cosa que ens permeti conèixer si el nostre esforç mereix la pena.

Gràcies per visitar Viatgeaddictes.com

Data del viatge

Del 25 de Desembre de 2004 al 17 de Gener de 2005.

Itinerari

mapa

Dia 1: BCN - Madrid - Buenos Aires
Dia 2: Buenos Aires - Puerto Iguazú
Dia 3: Puerto Iguazú - P.N. Iguazú (costat brasiler) - Foz do Iguaçú - Puerto Iguazú
Dia 4: Puerto Iguazú - P.N. Iguazú (costat argentí) - Puerto Iguazú
Dia 5: Puerto Iguazú - San Ignacio
Dia 6: San Ignacio - Posadas - Encarnación/Trinidad - Posadas - Corrientes
Dia 7: Corrientes - Mercedes
Dia 8: Mercedes - Corrientes - ...
Dia 9: ... - Salta
Dia 10: Salta
Dia 11: Salta - ruta Valles Calchaquíes - Cachi - Quebrada de las Flechas - Cafayate
Dia 12: Cafayate - Quilmes - Quebrada de Cafayate - Jujuy
Dia 13: Jujuy - Quebrada d'Humahuaca - Humahuaca - Tilcara
Dia 14: Tilcara - Purmamarca - Salinas Grandes - S. Antonio de los Cobres - Salta
Dia 15: Salta - Catamarca
Dia 16: Catamarca
Dia 17: Catamarca - Córdoba
Dia 18: Córdoba
Dia 19: Córdoba - Alta Gracia - Mina Clavero - Córdoba
Dia 20: Córdoba - Buenos Aires
Dia 21: Buenos Aires - Colonia (Uruguai) - Buenos Aires
Dies 22 i 23: Buenos Aires
Dia 24: Buenos Aires - Madrid - BCN

Diners

Es pot canviar en bancs o en cases de canvi, tot i que en aquestes el canvi sol ser més avantatjós. Sempre convé mirar més d'un lloc abans de decidir on canviar. Al llarg de tot el viatge vam canviar euros sense cap tipus de problema.

Canvi mitjà:
1 A$ (pes argentí) = 0'262 € / 1 € = 3'8226 A$
1 G$ (guaraní paraguaià) = 0,000125 € / 1 € = 8.000 G$

Despeses del viatge

+ 965 € (vol BCN-Buenos Aires-BCN + vol Buenos Aires-Puerto Iguazú + vol Córdoba-Buenos Aires)
+ 612 € (hotels, menjar, transport, entrades, excursions, ...)
= 1.577 € (Total per persona)

Visat

A Argentina només és necessari un visat per a estades superiors a 90 dies. En la resta de casos és suficient amb el passaport. Per a entrar a Brasil, Paraguai i Uruguai també és suficient amb el passaport.

Salut

En principi no hi ha cap vacuna obligatòria i ni tan sols recomanable.

Transport

Avió. Donades les enormes distàncies del país l'avió sol ser la millor forma de transport o, almenys, la més ràpida. El preu del bitllet del nostre vol transoceànic amb la companyia Aerolíneas Argentinas incloïa gratuïtament dos vols interiors a escollir i que, en el nostre cas, van ser els trajectes BsAs-Puerto Iguazú i Córdoba-BsAs.

Autobús. Els autobusos, fins i tot en llargues distàncies, són una opció a considerar, especialment si es disposa de suficient temps. Són còmodes, més barats que l'avió i permeten gaudir del paisatge. Per a viatges de moltes hores recomanem gastar més diners i escollir moderns autobusos amb llit o amplis butaques (classe ejecutivo), aire condicionat, àmplies finestres, servei de menjars, i WC. El nostre cos ens ho agrairà...

Tren. En la zona nord del país no hi ha línies ferroviàries d'interès per als viatgers, excepte alguna que és purament turística, com la de l'arxi-conegut Tren a las Nubes, que va de la ciutat de Salta a un punt una mica més allà de San Antonio de los Cobres. Però en el moment d'escriure aquesta informació el servei d'aquest tren està suspès al retirar el govern provincial la concessió a l'empresa adjudicatària per una mala gestió del servei. Tot i que està previst reprendre el servei no hi ha cap certesa de quan serà, pel que recomanem consultar el web per a trobar informació més actualitzada.

Cotxe. El lloguer d'un cotxe és una opció molt interessant per a realitzar certs circuits que, de fer-los amb transport públic, no serien viables o serien molt costosos en temps.

Clima

Les dates del nostre viatge corresponien a l'estiu austral, però per la grandària del país i l'amplitud de latituds hem de diferenciar les diferents zones visitades: a Buenos Aires trobàrem temperatures altes, però moderades (per sota de 26ºC), mentre que en la resta la nota predominant va ser la calor, excepte en aquelles zones que l'efecte de l'altura feia descendir diversos graus els termòmetres.

En les dates del nostre viatge enfosquia al voltant de les 8 de la tarda.

Diferència horària

Durant el nostre horari d'hivern hi ha una diferència de -4 hores a Argentina i -3 a Uruguai i Brasil.

Guies de viatge

Argentina, Uruguay & Paraguay, Lonely Planet (edició Abril 2002). Hem utilitzat la mateixa guia de viatge que ja havíem usat en el nostre anterior viatge a Argentina, a finals de 2002. En general ens va ser bastant útil, deixant de banda els preus que ja s'havien quedat molt obsolets a causa del pas del temps i la crisi que va patir el país.

^top

 GUIA / RELAT DE VIATGE: RUTA per IGUAÇÚ i MISIONES

BUENOS AIRES (I)

COM ARRIBAR-HI

Vol Barcelona-Madrid d'Iberia (50 minuts). A continuació un vol Madrid-Buenos Aires d'Aerolíneas Argentinas (11 hores i 50 minuts per a recórrer un total de 10.093 km).

L'aeroport d'arribada és l'aeroport internacional Ministro Pistarini (més conegut com Ezeiza) i al ser mitjanit del dia de Nadal trobem oberta una única oficina de canvi, situada a la sortida de la sala de recollida d'equipatges. Canviem solament 100 € perquè sabem que el canvi ofert no és molt bo.

Per a anar al centre de Buenos Aires des de l'aeroport d'Ezeiza, a uns 35 km de distància, i a causa de l'hora i la singularitat de la data, havíem concertat un taxi a través de l'hotel perquè ens anés a recollir a l'aeroport, davant el dubte d'arribar i trobar-nos amb unes opcions de transport molt reduïdes. El taxi fins a l'hotel ens costa 48 A$.

DORMIR I MENJAR

El Nuevo Hotel Callao (Av. Callao 292, tel. 4374-4222) ja era un vell conegut per a nosaltres des del nostre anterior viatge a Argentina. Atès que ens havia agradat molt optem per tornar de nou a ell. Una habitació doble molt confortable amb balconada, bany privat, TV i esmorzar inclòs ens costa 84 A$.

COSES A VEURE

En aquesta primera etapa Buenos Aires és només una escala per a passar la nit, ja que a l'endemà de la nostra arribada tenim un vol a Puerto Iguazú. Deixem les visites a la ciutat i l'excursió a la ciutat uruguaiana de Colonia per al final del nostre viatge (veure informació a Buenos Aires (i II)).

^top

PUERTO IGUAZÚ

COM ARRIBAR-HI

Prenem un vol interior d'Aerolíneas Argentinas que surt de l'Aeroparque Jorge Newberry de Buenos Aires i arriba a Puerto Iguazú en 90 minuts. Per arribar a l'Aeroparque de Buenos Aires, a pocs quilòmetres al nord de la ciutat, des de l'hotel a l'Av. Callao vam agafar un taxi que ens costà 9'3 A$ per a un trajecte de 15 minuts amb taxímetre.

L'aeroport internacional Iguazú es troba a uns 25 km de Puerto Iguazú. Hi ha un servei d'autobusos de l'empresa Four Tourist Travel que s'atura davant de la terminal d'arribades i que per 8 A$ ens deixa en l'hotel o lloc que li indiquem al conductor.

DORMIR I MENJAR

En l'Hotel Tierra Colorada (Av. Córdoba esq. El Urú, 28; tel. 420649) una habitació doble amb bany privat, ventilador, una petita piscina, i esmorzar inclòs ens va costar 40 A$. És una mica bàsic, però no està gens malament i es troba en una zona molt tranquil·la. Tot i que la nostra primera opció realment era l'Hostería Los Helechos (Paulino Almirante, 76; tel. 420338), però no vam trobar cap habitació lliure a l'arribar a Puerto Iguazú (el preu de l'habitació era de 50 A$).

El restaurant Latuare, en l'Av. Brasil, és un bon lloc per a sopar. Altra recomanació és el restaurant-graella El Qincho del Tío Querido (en Bompland i Perito Moreno), així com la Pizzeria-Parrilla Color (Córdoba, 135).

COSES A VEURE

Puerto Iguazú és una petita ciutat que es troba en la confluència dels rius Paranà i Iguazú, i que serveix com a base per a explorar el proper Parc Nacional Iguazú, tant el costat argentí com el costat brasiler de les cascades. També es pot prendre com a base la ciutat brasilera de Foz do Iguaçú, però atenent als consells de diversos amics viatgers i a la nostra pròpia conveniència acabem escollint la ciutat argentina.

No hi ha gran cosa a veure a Puerto Iguazú, però si disposem d'unes hores hi ha una ruta a peu que sí val la pena. Sortint de la plaça que hi ha al costat de Correus i encaminant-nos cap al nord en direcció al riu Iguazú vam arribar, després de caminar 0'5 km, just davant del port que antigament s'usava per a creuar el riu fins a Porto Meira, ja en el costat brasiler, i continuar viatge a Foz do Iguaçú (actualment el pas es fa pel pont Tancredo Neves, uns quilòmetres més a l'est). Al costat del port arrenca l'Av Costanera, la qual ens condueix cap a l'oest anant paral·lela al riu Iguazú. A l'altre costat del riu anem veient territori brasiler. En un agradable passeig d'1.5 km vam arribar finalment a l'Hito Argentino de las Tres Fronteras, un petit obelisc situat en un parc. Aquí hi ha un mirador des del qual tenim una vista magnífica i molt singular, ja que el riu Iguazú desemboca perpendicularment en l'enorme riu Paranà, servint ambdós de frontera natural entre els tres països que conflueixen aquí: Argentina, Brasil i Paraguai.

A l'oest del Paranà tenim el territori paraguaià, mentre que a l'oest trobem Brasil, en la riba nord de l'Iguazú, i Argentina en la riba sud, on ens trobem ara. Des d'aquest mirador es poden veure les fites equivalents en els costats brasiler i paraguaià. Mirant lluny cap al nord podem veure alguns edificis de la ciutat paraguaiana de Ciudad del Este. Prenent un refresc asseguts en el mirador assaborim durant una bona estona de la vista i de la bonica posta de sol sobre els dos rius i la vegetació circumdant. Tornem caminant uns 2 km cap al centre de Puerto Iguazú, seguint l'Av Tres Fronteres. Ens detenim en l'Oficina de Turisme (Av. Victoria Aguirre 311) per a obtenir informació sobre el Parc Nacional Iguazú, però l'encarregat de l'oficina en aquest moment no estava per la feina i ens limitem a recopilar algun fullet turístic.

Patrimoni de la Humanitat Parc Nacional Iguazú (declarat Patrimoni de la Humanitat en 1984). Aquest parc, amb una superfície de 2.100 km2 repartits entre Brasil (un 74% del total) i Argentina, està format en la seva major part per bosc humit subtropical i té una enorme diversitat biològica. També queden per la zona algunes restes de missions jesuïtes, tot i que devorades per la selva. Però la gran atracció d'aquest parc són, sens dubte, les cascades d'Iguazú. Dir que aquestes cascades són impressionants és quedar-se molt curt, ja que cal veure-les per a saber de que parlem. I ens atrevim a dir que són un dels grans espectacles naturals del planeta. Són més de 2 km de cascades amb una altura de gairebé 80 metres. La boirina fumejant que forma l'aigua al caure es pot veure des de diversos quilòmetres a la rodona.

Les cascades es poden veure des del costat brasiler i/o des del costat argentí. Tot i que hi ha qui diu que, en les cascades d'Iguazú, Brasil oferix les vistes i Argentina l'espectacle, en la nostra modesta opinió no hi ha un costat millor que un altre, sinó que ambdós es complementen perfectament. Potser des del costat brasiler hi ha millors vistes panoràmiques que permeten fer-se una idea de la seva grandiositat, mentre que en l'argentí es poden apreciar des de molt més aprop per a captar la seva espectacularitat i hi ha més possibilitats per a realitzar activitats complementàries. Per tot això, per a visitar les cascades i el parc el mínim recomanable són dos dies complets. En el nostre cas vam dedicar un dia sencer per al costat brasiler i un altre per al costat argentí, en aquest ordre. Tot i que la moneda brasilera és el real (R$), per a una visita d'un dia al parc brasiler no és necessari canviar, ja que es pot pagar tot en A$ (com estan molt habituats a rebre A$ ja saben quin és el canvi a aplicar).

Costat brasiler. De bon matí ens dirigim caminant a la terminal d'autobusos de Puerto Iguazú, en la cantonada d'Av. Córdoba i Av. Misiones, a uns 400 m. de l'hotel. Esperem en la plataforma 1 fins que arriba l'autobús internacional a Foz do Iguaçú (van anant i venint amb certa freqüència). El trajecte costa 3 A$. Quan l'autobús arriba al lloc fronterer argentí descendim amb tot el passatge per a passar per immigració (atès que la cua de gent és considerable l'autobús continua viatge i ens deixa allà, tot i que el conductor ens dóna un justificant per agafar un altre autobús). Quan vam acabar de passar els tràmits agafem el següent autobús a Brasil. A continuació creuem sobre el riu Iguazú a través del modern pont Tancredo Neves i a l'altre costat trobem el lloc fronterer brasiler, on ja no baixem ja que tornem a Argentina en el mateix dia (en cas contrari cal formalitzar l'entrada a Brasil). Poc després el conductor ens indica que baixem en una gran rotonda. Des d'allí caminem uns 200 m. al sud fins arribar a una aturada d'autobús davant de l'hotel Carimá i vam esperar que vingués un autobús amb el rètol Parque Nacional. Pugem al proper que passa i paguem 2'25 A$ per persona (2 R$), finalitzant el seu recorregut en el Centro de Visitantes del parc. Triguem 85 minuts des de Puerto Iguazú fins aquí, degut en part a les llargues cues en la frontera argentina.

El parc brasiler obre a les 8 del matí excepte els dilluns que ho fa a les 13:00. Com el dia de la nostra visita coincidia en dilluns vam aprofitar que encara no havien obert les taquilles per anar a veure el proper Parque Das Aves (a uns 300 m.), on l'entrada costa 8 US$ (o 25 A$). És car però la veritat és que val molt la pena. D'entrada no sembla gran cosa, però a mesura que anem recorrent les seves instal·lacions ens agrada més i més. En ell podem veure aus de tot tipus, però les més vistoses són els tucans, lloros, papagais, flamencs i el magnífic ibis vermell. Fins i tot veiem al rar cassowary (una espècie d'estruç amb cara de mala llet que és oriünd d'Austràlia). També hi ha tortugues, papallones, iacarés i una anaconda. En total invertim unes dues hores a visitar el recinte i aprofitem per a menjar una mica en la cafeteria que hi ha en ell.

Ens dirigim de nou al Centro de Visitantes i paguem els 22 A$ (19'35 R$) que costa l'entrada. Després fem cua per a pujar a l'autobús de 2 pisos, d'ús obligat i inclòs en l'entrada, que ens duu en un bonic trajecte fins a les cascades. Té 3 aturades i nosaltres baixem en la segona, davant del preciós hotel Hotel Tropical das Cataratas. Comencem per acostar-nos fins a aquest hotel per a admirar la seva bonica façana i veure des d'aquí l'espectacular vista sobre les cascades. Des d'aquí agafem la passarel·la que baixa cap al riu i que permet veure les diferents cascades del costat argentí i, sobretot, l'espectacular Garganta del Diablo. No hi ha paraules per a descriure'l: el paisatge, el soroll, la força de l'aigua, ... Anem recorrent totes les passarel·les i gaudint amb calma dels miradors fins arribar al que està literalment penjat sobre el salt Santa María, des del qual s'obté una vista frontal de la Garganta del Diablo que treu la respiració. Finalment arribem a Porto Canoas, on hi ha una plataforma amb una estupenda vista sobre el salt Floriano. Aquí ens trobem amb un coatí, que no para d'ensumar la nostra motxilla a la recerca d'algun aliment.

A Porto Canoas esperem l'autobús gratuït de tornada al Centro de Visitantes. El trajecte en el pis superior de l'autobús val molt la pena. De nou en l'entrada del parc, esperem el següent autobús a Foz do Iguaçú. Un cop en ruta cap a Foz (2 A$ cadascun) esperem baixar en la rotonda propera al lloc fronterer brasiler per a enllaçar amb l'autobús a Puerto Iguazú, però ens la passem i acabem arribant a la Rodoviaria o terminal de Foz do Iguaçú. Aquí agafem l'últim autobús que surt cap a Puerto Iguazú, entre les 20:00 i 20:15, i paguem 3 A$ per aquest trajecte. Només baixem de l'autobús en el lloc fronterer argentí per a segellar de nou l'entrada en el país.

Costat argentí. Altra vegada vam arribar d'hora a la terminal d'autobusos de Puerto Iguazú i ens dirigim a l'oficina de la companyia El Rápido, on vam comprar el bitllet d'anada i tornada al costat argentí del parc (costa 5'6 A$ cadascun). L'autobús triga uns 30 minuts en arribar al Centro de Visitantes del costat argentí on vam comprar l'entrada al parc pagant 30 A$ cadascun. Passada l'entrada, en una caseta de l'empresa Iguazu Jungle Explorer, vam canviar pel val definitiu el que ens han donat en la terminal d'autobusos de Puerto Iguazú, on vam comprar, abans de sortir al matí, dues places per a l'anomenada Aventura Náutica (emocionant passeig d'aproximació a les cascades, navegant amb llanxa pels ràpids del riu). Lògicament també es poden comprar aquí mateix, però nosaltres les vam adquirir allà per assegurar-nos les places. El preu és, en ambdós llocs, de 30 A$ per persona.

Vista de les cascades a Iguazú
Vista de les cascades a Iguazú

Abans d'iniciar el recorregut ens deixem assessorar per una de les diligents informadores del parc per a planificar de forma òptima la nostra ruta per avui (trobem molt útils els consells donats). Des de davant de l'Estació Central del Tren Ecológico de la Selva (trenet que voreja el braç superior del riu Iguazú) agafem el Sendero Verde, un bonic camí de 650 m. que transcorre per la selva. Passem per l'Estación Cataratas, per una espècie de far i pel vell hotel (des d'aquí també veiem entre la vegetació el lletgíssim hotel Sheraton) i iniciem l'anomenat Circuito Inferior, un conjunt de passarel·les i escales que baixen fins al nivell del riu i que passa pel costat de diverses cascades. Des d'aquí ja comencem a veure fascinants vistes de les cascades i l'entorn selvàtic, especialment des dels diferents miradors que trobem pel camí.

En arribar al nivell del riu, davant de l'illa de San Martín, ens dirigim a l'embarcador per a dur a terme la nostra Aventura Náutica. Com hem pres la precaució de venir amb el vestit de bany posat (en aquesta època s'agraeix molt) ho deixem tot (roba i sabates) dintre de la motxilla i aquesta ha de quedar-se en l'embarcador (no hi ha vestuaris on canviar-se ni consigna on deixar les coses sota clau o identificades, pel que cal fiar-se que ningú acabi duent-se res que no sigui seu). Cal tenir en compte que segur que quedarem completament xops. Només duem amb nosaltres una càmera de fotografiar que protegim amb una bossa de plàstic hermètica que ens proporcionen. Abans de pujar a la llanxa, una barca inflable amb dos motors, també ens proporcionen una armilla salvavides. Durant els 15 minuts que dura el recorregut es fan diverses aproximacions a costat i costat de l'illa de San Martín: pel seu costat dret la llanxa s'arriba a situar just fins a on arriba la boira i els remolins de la caiguda de l'impressionant salt de San Martín, mentre que en el costat esquerre avança entre els ràpids que condueixen a la Garganta del Diablo fins a situar-se gairebé sota els salts Dos Mosqueteros i Tres Mosqueteros. Quedem completament xops, però amb la calor aixòs'agraeix. En moments que la llanxa no es balanceja molt podem fer algunes fotos. L'aventura conclou tornant de nou a l'embarcador. En resum, es tracta d'una experiència molt, molt divertida i recomanable, tot i que se'ns va fer molt curta.

Recollim les nostres motxilles i ens dirigim a l'embarcador contigu per a prendre una barca (és gratuïta) que creua fins a l'illa de San Martín. Ens deixa en una petita platja de l'illa, des d'on arrenca un camí de pujada una mica exigent que condueix a la part superior de l'illa. Una vegada aquí altre camí permet anar fins a un mirador amb un emplaçament molt proper al salt San Martín i enfront d'altres espectaculars cascades. Altre sender condueix fins a la part posterior de l'illa, on podem veure La Ventana, una curiosa formació rocosa, i des d'aquí tornem a l'inici per un camí que voreja l'illa pel seu costat esquerre. Les vistes són espectaculars i els senders molt bonics, pel que la visita a aquesta illa és del tot recomanable. Prenem la barca de tornada a l'embarcador i recorrem de nou el Circuito Inferior, però aquesta vegada de pujada, detenint-nos en la Confitería Dos Hermanas, on mengem una mica per a reposar forces. A continuació iniciem el Circuito Superior, bastant més curt i fàcil que l'anterior, en ser planer i no tenir escales. Aquest circuit proporciona magnífiques vistes panoràmiques de les cascades des del riu Iguazú Superior, vorejant la part superior dels salts Dos Hermanas, Bosselli, Bernabé Méndez i Mbigua, entre d'altres. No cal dir que totes les vistes són espectaculars.

Tornem seguint els nostres passos fins a l'Estación Cataratas i agafem el següent trenet (Tren Ecológico de la Selva) fins a l'estació final Garganta del Diablo, en un agradable trajecte de 3'2 km. Des de l'estació hi ha un conjunt de passarel·les d'1.5 km de longitud que permeten salvar el riu Iguazú Superior fins arribar al costat de l'anomenada Garganta del Diablo, el salt més gran i amb més fúria de tots els del parc. Com ja hem esgotat tots els adjectius per a poder descriure les nostres impressions davant la meravella de les cascades i el seu entorn, potser hauríem de dir que la Garganta del Diablo és super-mega-hiper-impressionant. De fet no hi ha paraules per a descriure el que se sent al mirar cap al fons del precipici a on es desploma l'aigua i d'on emergeix una boira visible des de varis quilòmetres. Val la pena quedar-se una bona estona en el mirador i deixar-se dur per les sensacions que provoca aquest espectacle de la natura. El soroll que provoca el salt és eixordador i és fàcil quedar xop quan el vent empeny la boira aquosa sobre la nostra posició.

Tornem per les passarel·les (és un passeig molt agradable i bonic) fins a l'Estació Garganta del Diablo i agafem l'últim tren que surt d'aquest punt, a les 18:30 (també hi ha un camí paral·lel a la via per a tornar caminant), fins a arribar a l'Estació Central, a 500 m. de l'entrada del parc. Donem així per finalitzada aquesta visita de dos dies al parc de les cascades. Esperem davant de l'entrada fins que arriba el primer autobús de la companyia El Rápido per tal de tornar a Puerto Iguazú.

^top

SAN IGNACIO

COM ARRIBAR-HI

Agafem un autobús de l'empresa Kruse que surt a les 6:30 de la terminal de Puerto Iguazú (ens havien dit que aquest era especialment ràpid). Paguem 20 A$ per aquest trajecte de 300 km. L'autobús agafa la RN 12 només sortir de Puerto Iguazú (aquesta carretera recorre de nord a sud la província de Misiones i va en paral·lel a la frontera paraguaiana), realitza una breu aturada en Eldorado, i ens deixa finalment, després de 5 hores de viatge, en l'encreuament a San Ignacio, a gairebé 1 km del centre de la població. Just en aquesta cruïlla hi ha una petita caseta d'informació turística, on aconseguir algun mapa (bastant útil, per cert) i fullets. Caminem per l'Av. Sarmiento cap al centre.

DORMIR I MENJAR

En l'Hotel San Ignacio (Sarmiento 823, esq. San Martín - tel. 470422) una espaiosa habitació doble, amb bany privat, ventilador, A/C i TV ens costa 40 A$. El lloc és correcte. La parella propietària són d'ascendència espanyola i francesa, i amb ells vam poder mantenir una entretinguda conversa.

Per a menjar recomanem el restaurant Andrea's (Rivadavia, 1077) bo i barat. El esmorzar en l'hotel ens va costar 3'5 A$ a cadascun.

COSES A VEURE

San Ignacio és una tranquil·la i petita població, separada de Paraguai pel riu Paranà que fa de frontera natural. El seu principal interès per a nosaltres era visitar la missió jesuítica guaraní de San Ignacio Miní, situada dintre de la pròpia població. Però té també algun altre punt d'interès i, si es disposa de temps, es pot utilitzar com a base per a explorar altres ruïnes jesuítiques escampades per la regió.

Missions jesuítiques guaranís. Entre els anys 1609 i 1818, en les àrees frontereres de l'actual Brasil, Argentina, Paraguai i Uruguai, es va desenvolupar aquesta impactant experiència social, cultural i religiosa, única en el seu tipus.

Van ser iniciades per la Companyia de Jesús i van suposar una forma d'organització i ocupació de l'espai integrada per 30 pobles que reunien a milers d'aborígens (al 1732, moment del seu màxim esplendor, contaven amb 141.182 habitants) que es van dedicar a l'agricultura i ramaderia, arribant a un elevat nivell social i tecnològic. Van ser l'exemple d'una experiència civilitzadora inèdita en tot el món.

Patrimoni de la Humanitat San Ignacio Miní (declarada Patrimoni de la Humanitat en 1984, conjuntament amb les reduccions de Santa Ana, Nuestra Señora de Loreto i Santa María la Mayor a Argentina, i les ruïnes de Sao Miguel das Missoes a Brasil) és una de les reduccions jesuítiques més impressionants que podem trobar en la zona, a causa de les seves figures tallades en la pedra i per la reconstrucció portada a terme, el que ens permet apreciar avui amb notable exactitud el traçat urbà de la reducció. San Ignacio Miní es va establir en el lloc actual al 1696 i va ser destruïda a l'any 1817.

L'accés per als visitants es al carrer Alberdi i el seu horari és de 7 a 19 hores. L'entrada ens va costar 12 A$ cadascun i permet també visitar la resta de ruïnes argentines que són Patrimoni. Val la pena entretenir-se a visitar el Centro de Interpretación per a entendre bé el que veurem a continuació. El més espectacular de les ruïnes és l'enorme església, perquè tot i que no es conserva la seva teulada l'estat de conservació de la resta és bastant bo. Fixeu-vos especialment en les figures tallades al costat de les portes. Com detall curiós direm que hi ha una filera de columnes en el costat oest de l'església i que una d'elles ha estat literalment fagocitada per una figuera que ha crescut al voltant d'ella. Per alguna obertura de l'arbre podem veure encara la columna de pedra al seu interior (es diu que és un arbre amb el cor de pedra).

Casa Horacio Quiroga. Aquest personatge, nascut a Uruguai però de pares argentins, va ser principalment poeta i novel·lista, tot i que va tenir també nombroses i variades ocupacions i aficions. Va viure a San Ignacio entre 1910 i 1916, en aquesta casa que va construir ell mateix. La seva vida va estar marcada per la mort i el suïcidi dels seus afins, cosa que va influir molt en la seva obra. Per descomptat es pot dir qualsevol cosa de la seva vida, excepte que fou convencional.

La casa està a uns 2 km del centre de San Ignacio i es pot arribar a ella en un agradable passeig, vorejant cap al nord les instal·lacions de la Gendarmería Nacional. L'entrada a la casa ens va costar 2 A$ cadascun, tot i que vam deixar una propina per al jove universitari, un dels dos nois que estava al capdavant de la casa-museu, i que amablement ens va fer de guia, explicant-nos amb tot luxe de detalls el continent i el contingut de la casa, així com la vida d'Horacio Quiroga i la seva família. Pensem que es tracta d'una visita molt recomanable i que no deixa indiferent. A més, des de la casa hi ha una vista magnífica del riu Paranà i el seu entorn (millor encara a l'hora de la posta de sol).

^top

 GUIA / RELAT DE VIATGE: RUTA per CORRIENTES, EL CHACO i SALTA

CORRIENTES

COM ARRIBAR-HI

A primera hora del matí caminem dues illes fins a l'església des de l'hotel San Ignacio i just allà agafem un autobús de l'empresa Horianski que està a punt de partir cap a Posadas. Paguem 5 A$ per aquest trajecte de 56 km i en gairebé una hora arribem a la terminal d'autobusos de Posadas. Abans de continuar viatge cap a Corrientes el nostre objectiu és visitar les ruïnes jesuítiques de Trinidad i Jesús al Paraguai, anant i tornant a temps per agafar un autobús a la tarda cap a la nostra destinació final (veure detalls en el següent apartat COSES A VEURE). Per aquest motiu, i sense sortir de la terminal, vam comprar els bitllets d'autobús a Corrientes per a la tarda, deixant la motxilla gran en l'oficina de l'agència Río Uruguay. Ja de tornada a la terminal de Posadas, i després de la nostra ràpida incursió a Paraguai, recollim l'equipatge i marxem en l'autobús de l'empresa FlechaBus cap a Corrientes (28 A$ cadascun). Sortim de Posadas a les 16:00 i arribem a la terminal de Corrientes a les 20:30. Des d'aquí un taxi a l'hotel ens costà 8 A$ (és un trajecte d'uns 6 km).

DORMIR I MENJAR

Hotel Turismo Corrientes (Entre Ríos 650 - tel. 433190). L'habitació doble ens va costar 50 A$ amb bany, A/C i esmorzar inclòs. L'edifici és molt bonic i té un gran encant, tot i que en general precisa d'una renovació, especialment les habitacions. Tot i així és molt recomanable.

Per a sopar només vam poder provar el restaurant Terraza Costa Casino (C. Pellegrini, 451) adjacent a l'hotel Turismo. Es tracta d'un lloc molt animat, en realitat un casino, amb bon menjar a preus més que acceptables.

COSES A VEURE

Patrimoni de la Humanitat Missions jesuítiques de Trinidad i Jesús, al Paraguai (declarades Patrimoni de la Humanitat en 1993). Ambdues ruïnes són les millor preservades del seu tipus en el país. Per falta de temps nosaltres només vam poder visitar Trinidad. Aquesta és més fàcilment accessible i millor conservada que la de Jesús, però si es disposa temps suficient creiem molt recomanable visitar-les totes dues.

Per a arribar a elles des de Posadas ens dirigim a les andanes 8 i 9 de la terminal per a prendre el col·lectiu a Encarnación, la ciutat fronterera paraguaiana. El trajecte Posadas-Encarnación ens va costar 2 A$. L'autobús travessa la ciutat fins a arribar al pont que creua el riu Paranà, però abans de fer-ho es deté en el lloc fronterer argentí, on vam baixar a segellar el passaport (abans de continuar viatge assegureu-vos que els funcionaris argentins han posat el segell de sortida en el passaport, perquè en cas contrari haureu de tornar aquí de nou per a segellar-lo). A continuació agafem el mateix autobús per a creuar aquest llarg i modern pont. A l'altre costat ens detenim de nou, aquesta vegada en el lloc fronterer paraguaià, a uns 2 km de l'argentí. Un cop segellada l'entrada al Paraguai fem cua per agafar el següent autobús gratuït cap a Encarnación. Finalment arribem a la caòtica terminal d'Encarnación després d'una hora llarga de viatge des de Posadas, on només arribar preguntem per un autobús a Trinidad i Jesús. Ens assenyalen un que casualment s'acaba de detenir en un lateral de la terminal. El trajecte a Trinidad, de 26 km, val 8.000 G$, però com no hem canviat guaranís, la moneda local, paguem 2 A$, aproximadament el seu equivalent en pesos argentins (en aquesta part del país el pes argentí és acceptat sense problemes). Aquest autobús segueix la carretera que condueix a Ciudad del Este i ens deixa en la cruïlla des d'on surt una pista que condueix a Trinidad. Caminem els 900 m. que ens separen de les ruïnes (si no es vol caminar es pot esperar a un col·lectiu que circula per aquí i que val 2.000 G$).

L'entrada a les ruïnes de Trinidad costa 4.000 G$ (nosaltres paguem el seu equivalent en pesos, 1 A$ cadascun). Recomanem destinar una bona estona a la seva visita ja que mereix la pena. Per a nosaltres aquestes ruïnes són tan o més boniques que les de San Ignacio Miní, ja que aquí hi ha més relleus i figures. Especialment en l'església principal es poden trobar algunes restes molt cridaneres, com la pila baptismal, un púlpit de pedra o alguns relleus. Al costat de l'església hi ha unes escales que condueixen dalt d'una torre des de la qual hi ha una vista magnífica sobre les pròpies ruïnes i els voltants.

Conclosa la visita a Trinidad tornem caminant fins a la carretera principal i esperem el pas d'un autobús cap a Encarnación. Un cop allà connectem ràpidament amb un col·lectiu a Posadas, passant de nou els tràmits fronterers a costat i costat del riu Paranà.

Corrientes és la capital de la província del mateix nom i és una de les més velles i històriques ciutats d'Argentina. Tot i que ens hagués agradat poder fer, si més no, un recorregut a peu per a visitar el seu centre històric, el cert és que, en no disposar del temps necessari, Corrientes va ser per a nosaltres només una breu aturada en el nostre viatge a Mercedes i la Reserva de Esteros del Iberá.

^top

MERCEDES

COM ARRIBAR-HI

Un taxi des de l'hotel Turismo a la terminal d'autobusos de llarga distància (Av. Maipú) ens va costar 7 A$. La nostra intenció era agafar el primer autobús que sortís cap a Mercedes, però no havíem caigut en el compte que avui era l'últim dia de l'any i que hi hauria més passatgers que de costum, pel que vam haver d'esperar a un altre autobús que sortia més tard (hagués estat bona idea comprar els bitllets el dia anterior, quan vam arribar a aquesta terminal des de Posadas). Finalment arribem a Mercedes en un autobús de l'empresa Expreso Ortiz (10 A$ per un trajecte d'uns 180 km). De poder triar és millor un autobús d'altra companyia, ja que el que ens va tocar en sort era vell, lent i sense A/C.

DORMIR I MENJAR

En l'Hotel Sol (San Martín, 519 - Tel. 420283) una habitació doble bastant nova (però una mica petita) amb bany privat, A/C, TV i esmorzar inclòs ens va costar 50 A$. Es troba situat en un bonic edifici del s. XIX. Per tot plegat és bastant recomanable. Altra alternativa, una mica més econòmica, és el Hostel Delicias del Iberá (Juan Pujol, 1162 - Tel. 422508), el qual pertany a la xarxa YHI i on, a més de proporcionar informació sobre els Esteros de Iberá, també organitzen excursions i transport.

El restaurant Pizza Libre (cantonada Chacabuco i J. Pujol) és molt recomanable per la seva excel·lent relació qualitat/preu.

COSES A VEURE
Façana de Mercedes
Façana de Mercedes

Mercedes. Tot i que aquesta ciutat havia de ser, segons els nostres plans inicials, únicament un lloc de pas cap als Esteros del Iberá, finalment ens vam veure obligats a fer nit en ella davant la dificultat a trobar transport cap a Esteros. El costat positiu d'aquest canvi de plans és que vam tenir l'oportunitat de poder visitar Mercedes, una tranquil·la població amb un centre replet de bonics edificis antics i de reminiscències colonials pels seus colors i formes.

Ni que sigui només durant un parell o tres d'hores val la pena fer una passejada amb calma per la plaça 25 de Mayo i els carrers amb llambordes que la circumden i contemplar les boniques façanes de nombrosos edificis. Per a descansar de la calor res millor que asseure's a l'ombra dels grans arbres de la plaça.

A part d'això, l'única cosa que pot tenir cert interès és el surrealista santuari dedicat al Gaucho Antonio Gil, un fenomen religiós de gran devoció popular a l'Argentina. Es troba 9 km abans d'arribar a Mercedes en la ruta des de Corrientes. Nosaltres no el vam visitar, però el vam veure de passada per la carretera (fàcilment identificable per la profusió de banderes vermelles).

Reserva Esteros del Iberá. Es tracta d'una extensa zona d'aiguamolls que ocupa 1/7 part del territori de la província de Corrientes i que competeix en abundància de vida salvatge amb la regió brasilera del Pantanal. Per a poder organitzar visites a la zona el més recomanable és fer-ho des del petit nucli de Colonia Carlos Pelegrini, a uns 107 km al nord-est de Mercedes per la RP 40, una pista de ripio compactat.

Hi ha un únic autobús de l'empresa Itatí entre Mercedes i Colonia Pelegrini, excepte els diumenges que no hi ha servei. Per a allotjar-nos a Colonia Pelegrini havíem pensat en l'Hostería Ñandé Retá (tel. 420155).

Finalment nosaltres no vam poder arribar a Colonia Pelegini, ja que a causa del retard del nostre autobús de Corrientes a Mercedes en arribar a la terminal de Mercedes ens vam trobar que l'únic autobús d'aquest dia a Colonia Pelegrini ja havia partit. A més, essent 1 de gener l'endemà no hi havia servei i havíem d'esperar a Mercedes un parell de dies. Un taxi ens va dur (15 A$) fins a un control de la Policía Caminera a 13 km de Mercedes i en direcció a Colonia Pelegrini, amb l'esperança que passés algú per allà que ens pogués dur. Però després d'esperar gairebé dues hores al costat de la RP 40 vam llançar la tovallola, ja que no va passar ningú que arribés fins a Colonia Pelegrini. De fet es tracta d'una pista molt poc transitada (i menys, suposem, un 31 de desembre). Almenys vam tenir el plaer de conèixer a un encantador policia, de guàrdia al control aquell dia, que ens va fer molt més suportable l'espera amb les seves històries i optimisme. Després de l'espera vam tornar a Mercedes en un pickup que anava cap a la ciutat i que amablement ens va deixar on nosaltres li vam indicar al centre. Lògicament també vam sospesar la possibilitat de contractar un transport privat per arribar a Colonia Pelegrini aquella mateixa tarda (ens van oferir un 4x4 per 150 A$), però finalment decidírem canviar els plans i no anar, reassignant els dies previstos aquí a d'altres destinacions del viatge. Els Esteros del Iberá hauran d'esperar...

^top

SALTA (I)

COM ARRIBAR-HI

En la terminal de Mercedes (a uns 700 m. caminant des de l'hotel) agafem l'autobús de l'empresa Gracho cap a Corrientes (12 A$ cadascun). Arribem a la terminal de Corrientes en 3 hores i 20 minuts, en un viatge bastant més agradable que a l'anada. Sense sortir de la terminal de Corrientes mirem les diferents possibilitats per anar a Salta i ens decidim per un autobús de l'empresa El Norte Bis que surt a les 18:00 i costa 62 A$.

Durant el trajecte a Salta ens donen una safata amb una mica de sopar. Aquest autobús no era massa còmode (sobretot per a dormir), però afortunadament no anava ple i vam poder ocupar dos seients contigus per a intentar dormir en horitzontal. Durant la nit vam creuar algunes carreteres de la regió del Chaco que estaven en bastant mal estat. Finalment arribem a la terminal de Salta després de recórrer uns 870 km en 15'5 hores (2'5 hores més de les previstes).

DORMIR I MENJAR

En el Residencial Elena (Buenos Aires, 256 - tel. 421 1529) una habitació doble, amb bany privat i ventilador ens costa 45 A$. Les habitacions són una mica velles, però estan bé i l'edifici en sí és bonic. A més és molt cèntric. Està regentat per 3 germanes de Salamanca. Va ser una llàstima que al final ens quedés una mala impressió del lloc per la poca serietat d'una de les encarregades de l'hotel, ja que vam reservar una habitació per a uns dies després que tornàvem de nou a Salta i quan vam arribar, confiats, vam trobar-nos amb la desagradable sorpresa de que no ens havien guardat cap habitació i a més estava ple, pel que ens vam haver de buscar la vida, essent ja tard i estant cansats. El Marilian Hostal (Buenos Aires, 160 - tel. 437 0531), a escassos metres de l'anterior, ens va donar una bona impressió, tot i que no vam arribar a allotjar-nos en ell.

Per a menjar a Salta una primera i molt bona recomanació és el restaurant Solar del Convento (Caseros, 444 - tel. 421 5124). Es tracta d'un luxós restaurant on només asseure'ns ens serveixen una copa de xampany francès com a benvinguda. El lloc és molt bonic, es menja molt bé i només és una mica més car que un restaurant normal. Altra excel·lent alternativa és el restaurant El Patriarca (Buenos Aires, 61 - tel. 421 3577). La terrassa del Plaza Café (Buenos Aires, 11) és un bon lloc per a menjar o prendre alguna cosa mentre contemplem l'anar i venir de gent i vehicles pel carrer. Per a esmorzar res millor que el Café Merci, també en el carrer Buenos Aires, on un cafè amb llet, dues medialunas (petits cruasans) i un suc de taronja valia només 2 A$.

Per a canviar diners un bon lloc és l'oficina del Western Union (España, 610), tot i que a escassos metres hi ha altres llocs de canvi on podem comparar preus. Per a connectar-se a Internet el millor que vam trobar va ser Spider.com (Caseros, 316), on costa 0'8 A$/hora pagant per avançat. Per a compres de tot tipus el carrer Florida ofereix grans possibilitats.

COSES A VEURE

Salta és una bonica i agradable ciutat situada en el nord-oest argentí, i amb una gran infraestructura per als viatgers, el que la fa ideal per a organitzar les excursions pels voltants o simplement de passada cap a Bolívia o Xile. Passa per ser, a més, la ciutat de passat colonial millor conservada d'Argentina. Aquí hom pot omplir diversos dies amb visites als punts d'interès en la pròpia ciutat o per la regió. No en va a la província de Salta se la coneix com La Linda pels seus bells paisatges, tan variats com colorits.

Església de San Francisco
Església de San Francisco

Comencem la nostra visita a la ciutat de Salta en el Museo de Bellas Artes (Florida, 20), situat en una antiga mansió colonial on s'exposen pintures i escultures d'artistes de la zona. L'entrada val 1 A$. Continuem amb l'església-catedral (cantonada España i Mitre, en el costat nord de la preciosa Plaça 9 de Julio), un edifici del s. XIX on es guarden les restes de diverses personalitats històriques de la zona. Seguint cap a l'est pel carrer Caseros arribem davant la imponent església de San Francisco, un referent en el paisatge de Salta pel seu color, ornamentació i campanar. Uns 500 metres més a l'est tenim el convent de San Bernardo, no visitable perquè és de clausura, però la porta d'entrada (de fusta de garrofer) val la pena de veure. Baixant al sud per Lavalle arribem al gran parc San Martín. Aquí i al costat de l'Av. San Martín es troba l'edifici des d'on es s'agafa el telefèric (tel. 431 0641) per a pujar al turó de San Bernardo, de 1.454 m. d'altura. El telefèric valia 8 A$, anada i tornada, i el trajecte dura 8 minuts. Des dels miradors del turó de San Bernardo les vistes sobre la ciutat de Salta, la vall i les muntanyes circumdants és senzillament espectacular. Aquí hi ha una confiteria amb una estupenda terrassa on podem menjar i/o prendre alguna cosa gaudint d'una vista superba.

En la plaça 9 de Julio també val la pena de visitar el Museo Histórico del Norte, no només per les seves col·leccions d'art i objectes dels períodes indígenes, colonials i liberals, sinó també pel preciós edifici que l'hostatja. De fet es tracta de l'antic Cabildo de la ciutat de Salta, construït en el s. XVIII. L'entrada val 2 A$.

Un llarg passeig cap al nord des del centre pel carrer Balcarce ens duu fins a l'estació de ferrocarril Belgrano. Al capvespre, en les tres últimes cuadras (illes) abans d'arribar a ella, trobem un gran ambient de bars musicals i restaurants, competint molts d'ells amb música en directe. El carrer es talla al tràfic i s'omple de terrasses dels diferents locals. A més, el diumenge a la nit hi ha un mercat amb tot tipus de paradetes, que s'instal·la en el centre del propi carrer Balcarce.

Per a portar a terme la ruta de les valls Calchaquíes i de la Quebrada (congost) d'Humahuaca ens plantegem si fer-la amb transport públic o llogant un cotxe. Després de sospesar preus, trajectes, disponibilitats, logística, etc. ens acabem decidint pel lloguer, a causa de la major llibertat de moviment i perquè permet aprofitar molt més el temps, al no estar lligats a horaris. Després de mirar diverses agències de lloguer de cotxe a Salta (la majoria en el carrer Buenos Aires) ens quedem amb Sudamerics (Buenos Aires, 88 - tel. 422 7359). Un Fiat Uno Fire 1.2 amb quilometratge il·limitat, sense A/C (no el vam trobar a faltar) i una franquícia màxima de 3.000 A$ ens costa 445 A$ per un total de 4 dies (era la millor oferta que vam trobar, perquè el normal era una tarifa de 140 A$/dia). Com sempre, convé revisar i indicar els desperfectes abans de signar l'acceptació del cotxe perquè figurin en el contracte.

Aquests 4 dies de lloguer, amb inici i final a Salta, els repartim en 2 dies per a un circuit circular per les valls Calchaquíes, al sud de la ciutat de Salta, i els 2 restants per l'altre circuit circular per la Quebrada d'Humahuaca i la puna (altiplà andí).

infoMés informació d'aquesta ciutat en Salta (II)
^top

CAFAYATE

COM ARRIBAR-HI

Tot i que Cafayate es troba 186 km al sud seguint la RN 68 nosaltres arribem a ella al final del dia, seguint la nostra ruta del circuit de les valls Calchaquíes. Veure descripció detallada en el següent apartat de COSES A VEURE.

DORMIR I MENJAR

En l'hospedatge familiar El Portal de las Viñas (Ntra. Sra. del Rosario, 165, Cafayate - tel. 421098) una enorme habitació matrimonial amb bany, molt nova i neta, ens costa 40 A$. Està regentat per la Sra. Mirta Alicia Daruich, de tracte extremadament amable. És un lloc molt recomanable, del que sap greu haver de marxar.

Per a sopar vam provar la concorreguda terrassa del restaurant Las Dos Marías (en el tram del carrer San Martín en la plaça principal de Cafayate), però no té res d'especial. També vam anar al restaurant El Rancho (en la cantonada de Güemes i Belgrano), i tot i que el lloc és bonic i es menja bé, el cert és que el servei va ser molt, molt lent.

COSES A VEURE

Circuit de los Valles Calchaquíes (I). Aquest circuit, amb un recorregut total d'uns 520 km, oferix innombrables atractius, tant pels seus colorits paisatges, com per l'arquitectura i la cultura i història dels seus pobles. El seu nom té el seu origen en els indis Calchaquí que habitaven aquestes terres quan van arribar els espanyols. Per a portar a terme aquesta ruta es requereixen almenys dos dies complets amb transport propi. En la nostra opinió es tracta d'una ruta absolutament imprescindible. No us la perdeu per res del món!.

D'hora al matí, ja amb el nostre cotxe i un mapa, vam sortir de Salta cap al sud per la RN 68, en ple Valle de Lerma. En arribar a El Carril, a 37 km de Salta, ens desviem a la dreta per la RP 33, adreçant-nos cap a les muntanyes. La carretera comença a pujar per la quebrada de Escoipe, amb força vegetació. Uns 20 km més enllà s'acaba l'asfalt i comença el camí de ripio, tot i que en general està en molt bon estat. Sortint d'aquí ja comencem a meravellar-nos en observar tot el vessant d'una muntanya amb increïbles colors. Aquí comença la Cuesta del Obispo, uns 20 km de pista que puja en un impressionant zig-zag fins arribar a la Piedra del Molino (una autèntica roca de granit per a moldre que està al costat d'una diminuta ermita i un mirador), a 3.348 m. d'altura. Pel camí hi ha diversos miradors on detenir-se per a observar el paisatge. Les vistes són impressionants. Al costat d'aquest sinuós camí tenim el Valle Encantado, una rara i bella combinació de colors i formes.

Arribats a aquest punt ja ens trobàvem dins del Parque Nacional Los Cardones, un territori desèrtic estarrufat de cardones, un cactus que pot fer varis metres d'alçada i que triga 20 anys a treure la seva primera flor. Ara circulem per una plana amb un paisatge lunar, però d'una bellesa indescriptible, veient a l'esquerra uns bells turons de colors i davant el Nevado de Cachi, de 6.380 m. d'altura (podem veure la neu en el cim). De cop i volta la carretera torna a estar asfaltada i arribem a l'anomenada recta de Tin Tin, una recta de 19 km a 3.000 metres d'altura i que forma part del Camí de l'Inca. En ella podem veure senyals que ens avisen del perill que puguin travessar la carretera llames o d'altres animals que viuen en aquest parc, com les vicunyes o els huemules. La carretera inicia un lleu descens fins arribar a Payogasta, una petita població d'origen indígena i amb petites cases de tova.

Uns 10 km més enllà (i a 157 de Salta) arribem a Cachi (significa sal en quètxua). A causa del pintoresc i singular d'aquest poble prehispànic, aquest és un bon lloc per a aturar-nos i visitar-lo. En ell es conserven l'arquitectura colonial, amb velles cases en carrers de llambordes. Fa la sensació que Cachi es trobi aturat en el temps. Es pot visitar la seva bonica església de San José, un edifici del s. XVIII en l'interior de la que podrem veure el sostre, l'altar o el confessionari fets amb fusta de cardón, un interessant Museo Arqueológico o el seu mercat d'artesanies. Aprofitant que és l'hora per a mejar entrem en la molt recomanable Confitería y comedor del Sol, en un costat de la plaça principal. Com a curiositat comentar que a l'entrada d'aquest restaurant hi havia un gran cardón amb decoració nadalenca i del que penjaven nombrosos regals, sent l'equivalent als nostres avets nadalencs. Això ens recorda, malgrat la calor, que encara estem en plenes festes nadalenques.

En conjunt podem afirmar que el trajecte de Salta a Cachi és molt, molt espectacular, dels que no s'obliden. Pel camí trobem molt pocs vehicles. Convé anar amb el dipòsit de benzina ple (el vam omplir abans d'agafar la RP 33) i conduir amb cura pel ripio, per a evitar les punxades en la mesura del possible. En cas de no disposar de vehicle propi hi ha un autobús diari de l'empresa Marcos Rueda entre la terminal de Salta i Cachi.

Quebrada de las Flechas
Quebrada de las Flechas

Des de Cachi vam agafar la RN 40 cap al sud, seguint el curs del riu Calchaquí. Alguns trams de la pista estan en mal estat i cal conduir amb molta precaució. Passem pel petit poble de Seclantás, conegut pels seus ponxos artesanals. Continuem camí cap al sud i el paisatge és variat, però mantenint la seva aridesa. En arribar a l'altura d'Angastaco ens desviem per a veure aquest poble, un oasi a la meitat d'aquest entorn àrid perquè està envoltat de camps i arbres. Aprofitem per a beure alguna cosa fresca en una botiga al costat de la bonica església del Carmen, la més antiga de la vall. Continuem viatge i de seguida la pista es fa més estreta per a entrar en l'al·lucinant i espectacular Quebrada de las Flechas (congost en le que les roques són punxegudes, en forma de punta de fletxa i sembla que surten de la terra). En arribar a San Carlos comença de nou l'asfalt (en total han estat uns 250 km de pista) i així fins a Cafayate, a 22 km.

Cafayate (a una altura de 1.660 m.) està situada en un eixamplament de la vall i confluència dels rius Santa María i Calchaquí. Té un microclima especial per a la producció i elaboració vitivinícola, principalment del cep del vi torrontés, portada des de la zona espanyola de La Rioja per missioners a finals del segle XVI. Per les seves reduïdes dimensions es pot anar a peu a tots els punts d'interès de Cafayate o fer-ho amb bicicleta tal com fan els locals. Aquí es poden visitar l'Església Catedral de Nuestra Señora del Rosario (amb 5 naus paral·leles), la plaça principal, poblada d'arbres i flors, o el Museu de Vitivinicultura (Av. General Güemes, uns 250 m. al sud de la plaça). En la plaça hi ha un mercat i algunes botigues on comprar bonica artesania local, com per exemple màscares.

Molt recomanable és visitar també un o diversos cellers de la zona. Nosaltres vam visitar el celler La Banda, situat en la sortida nord de la ciutat. Es tracta d'un celler, no dels més grans de Cafayate, la marca comercial del qual és Vasija Secreta i que organitza visites guiades gratuïtes per les seves instal·lacions quan hi ha un grup format. En elles s'explica la història del celler i el procés d'elaboració dels seus vins. A la sortida es poden degustar i comprar els seus productes. Una visita molt interessant i amena.

Quilmes. Aquesta interessant i recomanable excursió des de Cafayate permet visitar les ruïnes d'un assentament dels indis Quilmes que data del s. XI i que va estar habitat fins que els espanyols van deportar en el s. XVII als seus últims 2.000 habitants a Buenos Aires. L'entrada al complex costa 2 A$ i permet visitar un petit museu a l'entrada i les ruïnes en sí. Aquestes es troben en el vessant d'una muntanya. Es poden apreciar clarament els fonaments i gruixuts murs de les edificacions d'aquesta antiga ciutat. El paisatge circumdant està, a més, esquitxat d'un gran nombre de cardones. A la dreta del nucli principal de les ruïnes hi ha un camí que puja fins a una torre de guaita, des d'on hi ha unes magnífiques vistes de l'assentament i de tota la vall. Per arribar fins a Quilmes, ja en la província de Tucumán, s'ha d'agafar la RN 40 en direcció a Tafí del Valle, al sud de Cafayate, i conduir uns 50 km per carretera asfaltada fins a arribar a un desviament senyalitzat i recórrer 5 km de pista.

Circuit de les Valls Calchaquíes (i II). La segona part d'aquest circuit ens duu de nou a Salta des de Cafayate. Agafem la RN 40 i a 3 km ens desviem a la dreta per la RN 68. En aquest punt podem admirar la bonica mansió Casa de Alto, d'estil italià, i que pertany al Celler Michel Torino. A 5 km trobem senyalitzat el lloc anomenat Los Médanos, un conjunt de dunes de sorra blanca al costat del riu. A pocs quilòmetres d'aquí comença la impressionant Quebrada de Las Conchas (pel passat marí de la regió) o Quebrada de Cafayate. Durant uns 35 km no deixem de meravellar-nos per aquest espectacle de la natura, on l'erosió del riu, el vent i la pluja ha esculpit singulars formes tallades en la pedra, deixant a la vista els estrats sedimentaris multicolor de les roques. Així van apareixent davant els nostres ulls formacions amb noms tan suggestius com Los Castillos, El Obelisco, El Fraile, El Sapo, El Anfiteatro i la Garganta del Diablo. Aturem el cotxe moltes vegades per a fer fotos i extasiar-nos davant aquest paisatge tan peculiar.

Continuem cap al nord per la RN 68, passant per poblacions com Alemania, Talapampa, La Viña (on els jesuïtes van plantar els primers vinyers de la zona en el s. XVII) o Ampascachi. Després de recórrer 189 km des de Cafayate arribem de nou a Salta i aquí conclou aquesta ruta circular de dos dies, però com encara és relativament aviat decidim continuar viatge cap al nord i fer nit a San Salvador de Jujuy per a avançar ruta.

^top

SAN SALVADOR DE JUJUY

COM ARRIBAR-HI

Arribant a Salta des de Cafayate connectem amb la RN 9 direcció a Jujuy, ja que alguns trams són d'autopista (es paga un peatge d'1.90 A$). Hi ha una ruta alternativa que és la RN 34, però és més costosa en temps i distància (són 124 km enfront dels 92 km per la RN 9).

DORMIR I MENJAR

En Residencial Los Andes (Rep. de Siria 456, en la part nova de la ciutat - tel 422-4315) una habitació doble amb bany ens costa 30 A$. Aquest lloc no està malament pel que val, tot i que està clar que va tenir temps millors.

Un restaurant molt recomanable a Jujuy és el Ruta 9 (Belgrano 743, en ple centre - tel. 4237043). Està situat en una antiga mansió, es menja molt bé i el personal és molt atent. Un bon lloc per a esmorzar és el Chat-Bar, en el carrer Belgrano, a l'altre costat del Convent de San Francisco.

COSES A VEURE

San Salvador de Jujuy (o simplement Jujuy) és una ciutat d'aspecte tranquil i amb molta presència quètxua. Està envoltada de muntanyes i per ella passen els rius Xibi-Xibi i Grande. Des d'aquí i cap al nord comença a perfilar-se la Quebrada de Humahuaca, camí natural d'ascens a l'altiplà. Amb una alçada de 1.260 metres és la capital de província més alta del país i això fa que el seu clima sigui molt benigne.

Tot i que per a nosaltres Jujuy era simplement un lloc on fer nit no vam voler anar-nos d'aquí sense fer una curta visita a alguns dels seus punts d'interès. De fet la mateixa nit de la nostra arribada (un 5 de gener) vam poder assistir, per pura casualitat, a l'antiga, tradicional i colorista Danza de las Cintas o del Trence y Destrence, que realitzen grups de nens i nenes al cèntric carrer Belgrano. Al matí següent visitem la Catedral (amb el seu daurat púlpit d'estil barroc i origen espanyol), just davant de la plaça Belgrano (en ella destaca també el vistós edifici de la Casa de Gobierno), el Convent de San Francisco, l'església de Santa Bárbara i el Cabildo. Aquest últim, al costat nord de la plaça Belgrano, allotja un Museu Policial, el qual és gratuït, però no té més interès que algunes fotos d'època (més interessant és l'edifici en sí). Abans de marxar de Jujuy vam passar per la Secretaría de Turismo y Cultura (Gorriti 295, esq. Belgrano), situada en un bonic edifici, on obtenim abundant informació i mapes de la província, molt útil per a la nostra següent ruta cap al nord.

^top

TILCARA

COM ARRIBAR-HI

Sortim de San Salvador de Jujuy amb el nostre vehicle per la RN 9 cap al nord, en direcció a La Quiaca, ja en la frontera amb Bolívia. Seguint la RN 9, amb asfalt en bon estat, arribem a Tilcara, a 84 km de la capital.

DORMIR I MENJAR

A la nostra arribada a Tilcara ens trobem amb que pocs dies després té lloc aquí el festival Enero Tilcareño, motiu pel qual molts hotels ja estan complets. Gràcies a les indicacions de la petita oficina de turisme (al carrer Belgrano) trobem allotjament en el domicili particular de l'atenta Família Vilte (carrer Viltipico). L'habitació doble amb bany, senzilla però molt neta, ens costa 40 A$.

Per a menjar recomanem el restaurant Los Puestos, al carrer Belgrano, enfront de l'oficina d'informació turística. Es tracta d'un lloc bastant nou, però molt acollidor, on vam provar el saborós guisat de llama a la taronja. Per a prendre una beguda una alternativa és El Cafecito, situat en una cantonada de la plaça principal. Està regentat per Tukuta Gordillo, famós internacionalment per tocar la flauta andina, i en les seves parets podem veure nombrosos cartells i ressenyes de premsa dels seus concerts i actes al voltant del món.

COSES A VEURE
Festa popular de Tilcara
Festa popular de Tilcara

Tilcara és una petita població d'uns 3.500 habitants i que es troba a una altura de 2.451 metres. Posseeix edificis antics, de tipus colonial, i carrers estrets, amb diversos museus i compte amb una important colònia d'artistes, però la seva principal atracció és el Pucará, una fortificació precolombina típica de la regió andina, construïda en pedra sobre un petit pujol per indígenes del lloc. És una de les majors de la regió i va ser restaurada a mitjans del s. XX. És interessant de visitar, però a més proporciona unes espectaculars vistes des de dalt sobre la Quebrada de Humahuaca i el riu Grande, situat al peu del turó. El Pucará està 1 km al sud del centre de Tilcara i l'entrada costa 3 A$ (dóna dret a visitar les ruïnes, el Jardín Botánico de Altura i el Museo Arqueológico, aquest últim situat al carrer Belgrano 445, en ple centre de Tilcara).

A Tilcara vam visitar també l'església (en el carrer Alverro), construïda al 1797. Es tracta d'un petit, però bonic i sòlid edifici. Aprofitem també per a recórrer alguns dels carrers que voregen la Plaza Prado. En coincidir un dels dies de la nostra estada a Tilcara amb el dia 6 de gener podem assistir a la tarda, en la plaça, a la festa Pesebres de Reyes, un espectacle multicolor on els nens i nenes de cada escola de la regió van vestits de diferent color. Hi ha ofrenes, processons i un petit mercat de coses típiques de la zona.

Patrimoni de la Humanitat Quebrada de Humahuaca (declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO en 2003), és un congost format per una vall andina d'uns 170 km d'extensió flanquejada per altes muntanyes (de dos a quatre mil metres d'altura) i cavat laboriosament pel riu Grande. Les serralades presenten diferents tonalitats d'acord amb els minerals que les conformen. A més del seu indubtable interès paisatgístic té també una gran importància cultural, ja que aquest congost ha estat escenari de diverses cultures ancestrals des de fa 10.000 anys (entre elles els omaguacas, que van donar nom al lloc). Encara avui els indígenes de la zona conserven creences religioses, ritus, festes, art, música i tècniques agrícoles que són un patrimoni vivent. A finals del segle XVI va ser el camí d'entrada dels conqueridors espanyols arribats des del Perú, pel que no és rar que aquesta zona ens recordi en alguns aspectes a països andins, com per exemple les esglésies de tova.

Comença a 39 km de San Salvador de Jujuy, poc abans d'arribar a Volcán, la primera població del congost. Uns 7 km més enllà arribem a Tumbaya, amb una capella del segle XVIII. Uns 12 km més al nord passem el desviament a Purmamarca (parlarem d'ella més endavant). Recorrem 11 km més i arribem a la Posta de Hornillos, aturada obligatòria en la ruta que unia l'Alt Perú amb el Virreinat del Río de la Plata i escenari de diverses batalles durant la guerra d'independència. Avui dia és un edifici bellament restaurat i que allotja un interessant museu gratuït. I a només 3 km d'aquí tenim Maimará, que conta amb un pintoresc cementiri situat al vessant d'un petit turó i com a teló de fons una muntanya multicolor coneguda com la paleta del pintor. El conjunt és molt fotogènic i aconsellem visitar-lo al matí, per la posició del sol en el cel. Continuant cap al nord per la RN 9 uns 8 km arribem a Tilcara (veure apartat anterior) i 16 km més enllà tenim Huacalera, un minúscul poble situat gairebé sobre el Tròpic de Capricorn, marcat per un monòlit. Altres 16 km més al nord i arribem a Uquía, altra petitíssima població rural, on vam visitar la seva bonica església de San Francisco de Paula y la Santa Cruz, del s. XVII, i en l'interior de la qual podem admirar una col·lecció de pintures de l'escola de Cusco.

«Cardón» florit
«Cardón» florit

Finalment, després de 10 km més, arribem a Humahuaca, situada a 2.940 m. d'altura, a la vora del riu Grande. Va ser fundada a finals del s. XVI i val la pena passejar pel seu centre històric, de carrers estrets i amb llambordes, cases baixes i il·luminació amb fanals de tipus colonial. Aquí veiem l'església de la Candelaria, de l'any 1641, i que conté obres de gran valor artístic. Altre punt d'interès és el pintoresc edifici de l'Ajuntament, famós perquè cada migdia apareix fugaçment del seu campanar una figura a tamany real de San Francisco Solano per a impartir la benedicció entre la multitud congregada. Finalment, des de la plaça de l'Ajuntament, pugem per unes escales fins arribar al Monumento de la Independencia, sense cap interès per a nosaltres, però amb una vista estupenda sobre Humahuaca i els seus voltants.

Tot i que ja no forma part del congost, també ens hagués agradat poder anar i visitar el poblet d'Iruya, pel que sembla és molt bonic i està situat en un entorn meravellós, però la seva llunyania i dificultat d'accés (i la nostra falta de temps) ens ho van impedir. Per arribar-hi cal continuar uns 25 km més per la RN 9 des d'Humahuaca en direcció a Abra Pampa i desviar-se per la RN 13 per a recórrer uns 50 km de pista fins al poble (a causa del mal estat d'aquesta pista en el moment de la nostra visita ens havien desaconsellat anar amb el nostre vehicle).

^top

 GUIA / RELAT DE VIATGE: RUTA per SALTA (II), CATAMARCA, CÓRDOBA i BUENOS AIRES

SALTA (II)

COM ARRIBAR-HI

Sortint de Tilcara agafem la RN 9 cap a Purmamarca, al sud, on iniciem l'anomenat Circuit de la Puna (veure detalls en el següent apartat COSES A VEURE) per a finalitzar a Salta, seguint les RN 52, 40 i 51.

DORMIR I MENJAR

A l'hotel Los Lazos (Florida 352 - Tel. 401-0642) una habitació doble amb bany privat i esmorzar inclòs ens costa 50 A$. El lloc no està malament i la persona encarregada de l'hotel ens va atendre amb moltíssima amabilitat. Per contra, ens va tocar una habitació tan calorosa que el ventilador amb prou feines podia baixar algun grau la temperatura.

En aquesta ocasió vam provar l'excel·lent restaurant La Leñita (tel. 421-4865), en la cantonada dels carrers Balcarce i Alsina. Molt bon menjar i servei, i tot això en un agradable entorn. Una darrera recomanació és el restaurant de l'Hotel Regidor (Buenos Aires, 8).

COSES A VEURE

Circuit de la Puna. Uns 20 km al sud de Tilcara per la RN 9 ens desviem per la RN 52 i visitar així Purmamarca, un petit poble situat al peu de l'anomenat Cerro de los 7 Colores, una foto ineludible. I certament és una absoluta meravella veure aquesta composició de colors obra de la natura. Aprofitem també per a visitar el poble, de carrers amb llambordes, i la seva preciosa església de Santa Rosa de Lima, construïda al 1648 amb murs de tova i fusteria de cardón. Al costat d'ella hi ha un garrofer amb una edat calculada de 8 segles.

Sortim de Purmamarca cap a l'oest per la RN 52, iniciant el circuit de la puna pròpiament dit, el qual transcorre per espectaculars paisatges de terres àrides i cels blaus, plens de solitud, on habiten vicunyes i guanacos, a més d'alguns pastors i els seus ramats. Poc després de sortir de Purmamarca iniciem una vertiginosa ascensió per l'anomenada cuesta de Lipán cap a l'Abra de Potrerillo. La carretera, amb asfalt nou, ascendeix en una interminable successió de corbes de 180º que van guanyant altura fins arribar al seu punt més alt, ni més ni menys que a 4.170 metres sobre el nivell del mar. No cal dir que la vista des d'aquest punt és del tot impressionant i singular. En l'aridesa del paisatge destaca al fons l'enorme taca blanca de Salinas Grandes.

Salinas Grandes
Salinas Grandes

Des d'aquí la carretera inicia un ràpid descens fins arribar a Salinas Grandes, una de la salines de major extensió del país i situada entre els límits de les províncies de Jujuy i Salta. En aquesta immensa planura s'extreu la sal de forma tradicional. Vam tenir la fortuna de poder veure les salines inundades d'aigua (amb una profunditat de uns 15 cm), ja que la nit anterior havia plogut. Deixem el cotxe en l'aparcament al costat d'un edifici construït gairebé enterament de sal. Ens descalcem i comencem a caminar sobre la superfície de les salines, amb l'aigua cobrint-nos fins al turmell, en direcció a les piletas (petites piscines alineades, al costat de monticles de sal extrets d'elles) que podem veure a uns 500 metres. No hi ha paraules per a descriure la bellesa del paisatge i del moment, amb els reflexos de les piletas, els monticles de sal, els núvols i les muntanyes circumdants sobre l'aigua, confonent-se el cel i l'aigua que cobria les salines. N'hi ha prou amb dir que per a nosaltres va ser una de les grans sorpreses del viatge, sobretot per l'inesperat del lloc. El temps es podria haver detingut aquí i no ens hagués importat. Vam fer mil i una fotos, caminant sobre l'aigua i sentint la tebiesa d'aquesta sobre la pell. Una de les moltes fotos imperdibles del lloc era la imatge d'un conjunt de taules i bancs fets de sal que sobresortien de l'aigua, creant una imatge simètrica perfecta. Sota l'aigua transparent no costava veure la superfície sòlida de les salines, amb figures hexagonals de color marró assemblant-se a la closca d'una tortuga, emergint el color blanc de la sal en les seves vores. Tornem fins a l'aparcament i, després de llevar-nos la sal dels peus i cames, fem una passejada per la zona, podent veure treballar a un artesà que tallava figures de sal, principalment llames, per a vendre-les als ocasionals visitants de les salines. No podem evitar comprar-li una llama de sal, bonica figura que ara ens serveix de record de tan màgic lloc.

Encara impressionats per la bellesa del lloc, vam agafar de nou el cotxe i donem mitja volta sobre la RN 52 per a tornar per on havíem vingut, ja que la carretera continua cap a la població de Susques, a uns 65 km d'aquí, al Pas de Jama (pas fronterer amb Xile), a uns 190 km, i a San Pedro de Atacama, ja en el costat xilè. Des del'aparcament de les salines conduïm uns quilòmetres en direcció a Purmamarca. Aquí la RN 52 discorre elevada sobre les salines inundades a costat i costat, i sembla que estem navegant sobre un llac. Trobem la cruïlla amb la RN 40, una pista que es dirigeix a Abra Pampa a l'esquerra i a San Antonio de los Cobres a la dreta. Anem cap a la dreta i recorrem uns 95 km fins a San Antonio, tots ells de pista, tot i que en general estava en bon estat (a Salta ens havien dit que aquesta pista era impracticable per a un vehicle normal, evidentment interessats en vendre'ns un tour o el lloguer d'un 4WD). El paisatge és el típic de la puna, molt àrid i de grans extensions. Vam poder veure diversos grups de guanacos i vicunyes pastant a plaer per aquests paisatges esteparis.

En arribar a San Antonio de los Cobres, a 3.775 metres d'altura i de població majorment quètxua, ens trobem amb un lloc polsegós i amb certa aparença de far-west. Va ser fundat per a explotar les mines de coure properes, però ara aquestes s'han esgotat i la població local ha de subsistir amb el que pot. Busquem un lloc on menjar i per atzar ens aturem al restaurant Huaira Huasi (a Belgrano cantonada Irigoyen - Tel. 4909195), molt recomanable.

Tren a las Nubes. Aquest famós tren turístic deu el seu nom al fet que l'altura de les seves vies arriba als 4.300 m. sobre el nivell del mar, pel que és un dels trens mes alts del món. Va de l'estació de tren de la ciutat de Salta fins al viaducte de La Polvorilla, més enllà de San Antonio de los Cobres, i surt els dissabtes d'abril a novembre. Així que en la data de la nostra visita a la zona no hi havia servei, tot i que d'haver-lo hagut tampoc l'haguéssim contemplat pel seu preu astronòmic (uns 95 US$ per persona, per a estrangers no residents).

En el nostre cas l'opció del cotxe de lloguer va resultar bastant més econòmica i ens va donar molta més llibertat per a detenir-nos on vam voler. A més, bona part del trajecte d'aquest tren transcorre paral·lel a la carretera, pel que el paisatge és similar.

Després d'haver reposat forces pugem de nou el cotxe per anar cap al famós Viaducte de la Polvorilla. Aquesta increïble obra d'enginyeria va ser acabada al 1932. Medeix 63 metres d'alt per 220 de llarg, i és corb i asimètric. Fou necessari ensamblar 1.600 tones de bigues d'acer en aquest remot congost a 4.330 metres d'altitud (és la quarta línia de ferrocarril en actiu més alta del món). Per a arribar fins al viaducte vam agafar una pista que surt de San Antonio paral·lela al riu del mateix nom i vam circular per ella uns 6 km, prenent un desviament a la dreta i seguint altra pista durant 12 km. En aquest tram cal conduir amb precaució a causa del mal estat d'algun punt i també perquè en els últims 5 km no és difícil perdre's (el camí recorre les mines i pedreres de la zona, i no està ben indicat). Finalment, després de vorejar un turó veiem aparèixer davant nostre l'enorme silueta del famós pont. Aparquem el cotxe a 100 metres del viaducte i anem caminant fins a la seva base. És increïblement gran (gairebé ni amb un gran angular és possible enquadrar-lo). Estem sols enmig del no-res. Amb molt d'esforç a causa de l'altura grimpem per un caminet que puja fins dalt del viaducte (recordem que són 63 m. i els últims són extenuants), però en arribar dalt de tot el premi són unes superbes vistes sobre aquest entorn muntanyenc i desèrtic (l'altura i posició del viaducte permet veure fins a molt lluny). Anem d'un extrem a l'altre caminant sobre les vies del tren. Després de gaudir una bona estona del paisatge i la solitud baixem de nou pel caminet, anem fins el cotxe i emprenem la tornada a San Antonio.

En arribar a San Antonio de los Cobres prenem la RN 51 cap a Salta. A uns 30 km la pista es torna carretera asfaltada, cosa que agraïm després de tants quilòmetres de pista en el cos. A la nostra dreta veiem durant una bona estona l'imponent Nevado del Acay (5.950 m. d'altura), amb neu encara en el seu cim. Passem per Santa Rosa del Tastil, amb unes importants ruïnes pre-inques que nosaltres no arribem a visitar. A partir d'aquest punt i durant bastants quilòmetres la RN 51 transcorre per la preciosa Quebrada del Toro, amb els seus turons multicolor. Entre les poblacions de Chorrillos i Campo Quijano la RN 51 es converteix de nou en pista, i en alguns trams és tan polsegosa que quan passa un vehicle s'aixeca un veritable núvol de pols. Els últims 30 km transcorren per carretera asfaltada, ja en la Vall de Lerma. En arribar a Cerrillos ens desviem per la RN 68 cap a Salta, a on finalment arribem després d'haver recorregut 1.350 km en quatre jornades.

^top

CATAMARCA

COM ARRIBAR-HI

Un taxi des del centre de Salta fins a la terminal d'autobusos ens costa 2 A$. Aquí prenem un autobús de la companyia Andesmar que costa 36 A$ i triga unes 7'5 hores en recórrer els 555 km per les RN 9 i 38 fins a Catamarca, realitzant una aturada intermèdia a San Miguel de Tucumán. Els passatges d'aquest autobús els havíem comprat dies abans en la mateixa terminal de Salta, a causa del gran tràfic de viatgers en aquestes dates.

DORMIR I MENJAR

A Residencial Tucumán (tel. 42-2209) paguem 36 A$ per una habitació doble, amb bany privat, A/C i esmorzar (excepte el diumenge). Per aquest preu està molt bé i l'única trava és que el personal que ens va atendre era una mica esquerp. Està situat en el nº 1040 del carrer Tucumán, a només 2 illes de la terminal d'autobusos.

En la nova terminal d'autobusos hi ha diverses alternatives per a esmorzars o menjars ràpids.

COSES A VEURE

Catamarca. Aquesta ciutat, el nom complet de la qual és San Fernando del Valle de Catamarca, és molt tranquil·la i és el centre d'una regió rica en restes arqueològiques de cultures precolombines, així com en paisatges i tradicions, tot i que la veritat és que, en no tenir res realment excepcional, no sol figurar en la ruta de la majoria de viatgers. El motiu de la nostra visita a Catamarca va ser doble: d'una banda trobar-nos personalment amb Rubén, un catamarqueny al que ja coneixíem virtualment per motius professionals, i ja de passada partir en dos el llarg trajecte des de Salta a Córdoba, la nostra següent destinació.

En la ciutat comencem la nostra visita per la bonica Plaza 25 de Mayo. En el seu costat oest es troba la interessant Catedral Basílica de Nuestra Señora del Valle, edificada en honor a la Virgen del Valle, patrona de Catamarca i una de les imatges més venerades del nord argentí (curiosament també és la patrona del turisme i del paracaigudisme). En el mateix costat de la plaça tenim la Casa de Gobierno, un bonic edifici del 1859. L'església-convent de San Francisco és un altre bonic exemple d'edifici religiós en la ciutat. En ell podem visitar la cel·la on va viure fra Mamerto Esquiú, un sacerdot del s. XIX famós pels seus discursos de suport a la Constitució de 1853. Com detall gore esmentar que es guarda aquí el seu cor, en l'interior d'una vitrina de cristall. En l'extrem sud del carrer Rivadavia trobem la preciosa estació de ferrocarril Belgrano, actualment abandonada. A més donem un llarg passeig pels carrers més cèntrics, passant per davant del restaurant Sociedad Española, en el carrer Virgen del Valle 725. Cap al sud, en el nº 945 del mateix carrer, vam visitar la Fábrica de Alfombras y Tapices, on és possible veure com es teixeixen a mà les característiques catifes de la zona. Just al costat es troba l'oficina de turisme provincial.

Per a visitar els voltants de Catamarca vam contar amb dos valuosíssims guies, Rubén i el seu amic Rosendo. Amb ells i el seu vehicle vam visitar la casa de fra Mamerto Esquiú, el dic El Jumeal i el seu Monumento a la Mujer Aborigen, o la presa de Las Pirquitas (uns 29 km al nord de Catamarca). Finalment ens dirigim a El Rodeo, a uns 38 km de la ciutat, població fundada al 1641 pels espanyols i que actualment és una tradicional vila estiuenca d'habitatges tipus xalet, situada a 1.275 metres d'altura en la serra d'Ambato, pel que les seves nits són fresques encara a l'estiu. El poble està en un terreny ondulat, solcat per les lleres de diversos rius i rierols, donant lloc a uns bells paisatges i amb grans possibilitats per a realitzar trekkings o passejos a cavall. Abans de tornar a la capital podem gaudir d'un bon sopar a l'Hostería La Casa de Chicha (Los Gladiolos s/n, El Rodeo - Tel. 490082).

^top

CÓRDOBA

COM ARRIBAR-HI

Un autobús de la companyia Chevallier ens duu de Catamarca fins a Córdoba, emprant 6 hores a recórrer els 445 km que separen ambdues ciutats. El bitllet ens va costar 23 A$. Un autobús urbà de la línia Central Verde ens duu per 1 A$ des de la terminal d'autobusos de Córdoba fins al centre de la ciutat.

DORMIR I MENJAR

En no trobar plaça a l'Hotel Garden, la nostra primera elecció, ens quedem a l'Hotel Harbor (Paranà 126 - Tel. 421 7300), on l'habitació doble amb bany privat, ventilador i esmorzar inclòs ens costa 35 A$. En principi no estava malament per aquest preu, però per al nostre gust va resultar ser incòmode a causa del soroll del carrer. A l'endemà canviem al proper Hotel Ritz (San Jerónimo 495 - Tel. 421 5031), on vam pagar 53 A$ per una habitació doble amb bany, TV i aire condicionat. Per una mica més de preu la veritat és que aquí vam estar molt bé.

Per a menjar un lloc que no està gens malament és la Confiteria El Ruedo (Obispo Trejo 84). També vam provar el restaurant Las Rías de Galicia (Montevideo 271) i tant el lloc com el menjar estan bé, però el servei va resultar ser molt lent.

COSES A VEURE

Córdoba va ser fundada en 1573 i el seu nom original va ser Córdoba de la Nueva Andalucía. Actualment és la segona ciutat argentina en nombre d'habitants després de Buenos Aires. Malgrat la seva grandària i el seu cosmopolitisme ha sabut conservar edificis tant de l'època colonial (segles XVII i XVIII), com d'estil neoclàssic (s. XIX). En la nostra opinió Córdoba conta amb nombrosos punts d'interès per al viatger, però a més és un excel·lent camp base per a poder realitzar excursions per la província.

Iniciem la nostra visita a Córdoba a la seva Catedral, en la plaça San Martín. Tot i que la seva construcció es va iniciar l'any 1577, aquesta va continuar durant dos segles sota la supervisió de diversos arquitectes, fet que es nota en la seva poca coherència arquitectònica, tot i que el seu aspecte és imponent. Existeix la possibilitat de realitzar un parell de visites guiades en el seu interior. Nosaltres ens decantem per la visita guiada al campanar, recomanable des del nostre punt de vista. Val 3 A$ per persona i dura uns 40 minuts, començant a les hores en punt.

Patrimoni de la Humanitat Manzana Jesuítica (declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO en 2000, juntament amb les estances jesuítiques de la província). També és coneguda com la Manzana de las Luces i en ella podem trobar l'Església de la Compañía de Jesús (cantonada dels carrers Obispo Trejo i Caseros), senzilla per fora però bonica per dintre; la Universitat Nacional de Córdoba (Obispo Trejo, 242), fundada pels jesuïtes al 1614, sent la més antiga del país i la segona de Llatinoamèrica; i el Colegio Nacional Monserrat (Obispo Trejo, 294), que data del s. XVIII.

La Cripta Jesuítica del Noviciado Viejo (cantonada de l'Av. Colón i Rivera Indarte) va ser construïda al s. XVIII com a noviciat i després va passar a ser cripta i crematori. En marxar els jesuïtes va quedar abandonada i no va ser fins al 1989 que va ser trobada novament de forma accidental. Ha estat molt ben restaurada. L'entrada costa 0'5 A$ cadascun.

La següent ruta ens duu a una visita pels barris de Nueva Córdoba y Güemes: des del centre baixem caminant pel carrer Chacabuco fins arribar a la Plaza España. Aquesta zona era on vivia l'aristocràcia local i encara queden alguns edificis d'estil neoclàssic de principis del s. XX. Potser el més emblemàtic és el Palacio Ferreyra (en l'extrem sud de l'Av. Irigoyen), un impressionant edifici construït en estil Luis XVI i que només podem veure des del reixat exterior, ja que no és visitable. Des de la Plaza España ens endinsem en l'enorme Parque Sarmiento, dissenyat per un arquitecte francès. Reprenem de nou l'avinguda Hipólito Irigoyen cap al nord i aprofitem per a visitar l'església dels Capuchinos, construïda en un cridaner estil neo-gòtic. Des d'aquí ens dirigim cap a l'est fins arribar al carrer Belgrano, ja a Güemes. En aquesta zona hi ha nombroses botigues d'antiguitats i aquí se celebra la feria artesanal els caps de setmana. Per tornar al centre triem La Cañada, un agradable passeig d'acàcies que transcorre pel costat d'un canal.

Aprofitant que disposem de vehicle, i per recomanació dels locals, vam creuar el riu Primero cap al nord per anar al Cerro de las Rosas, una zona allunyada del centre de la ciutat, molt tranquil·la i, pel que sembla, on viuen les noves elits locals a la vista de les cases que hi ha. També és una nova zona d'oci amb restaurants i bars.

Serralades de Córdoba. Per a aprofitar al màxim el dia que dediquem a recórrer aquesta zona al sud de la ciutat de Córdoba decidim llogar un cotxe. Un Volkswagen Gol d'Europcar (Entre Ríos 70, al costat de l'Hotel Dorá) ens costa 150A$ per un dia sencer amb 400 km de franquícia, més que suficients per a la ruta prevista.

A primera hora del matí sortim de Córdoba per la RP 5 cap al sud i després de 38 km arribem a Alta Gracia, la primera aturada en aquesta ruta.

Tajamar i la torre del rellotge
Tajamar i la torre del rellotge

Alta Gracia és una bonica localitat amb un important passat i que ha tingut il·lustres habitants. Comencem la visita dirigint-nos a l'Oficina de Turismo que es troba en el Reloj Público per a recopilar informació del lloc. A continuació voregem a peu el Tajamar, una presa construida en el s. XVII pels jesuïtes. Visitem seguidament el Museo Nacional del Virrey Liniers (també conegut com a Estança Jesuítica). En aquesta estança residien els jesuïtes que van arribar a administrar des d'aquí bona part de les estances de la regió. Ja en el s. XIX va residir aquí Santiago de Liniers, el penúltim Virrei del Río de la Plata. A més de ser un lloc molt bonic és molt interessant per com estan exhibits i explicats els seus elements històrics. L'entrada costa 2 A$, però els dimecres és gratuït. Just al costat visitem l'església Nuestra Sª de la Merced, construïda pels jesuïtes entre els segles XVII i XVIII. Després anem caminant fins a la Casa Museo de Ernesto Che Guevara (Avellaneda, 501), on el famós revolucionari va viure bona part de la seva infància i adolescència (a causa del seu asma un metge va recomanar a la família Guevara que es traslladés a Alta Gracia per la sequedat del seu clima). La visita a la casa és molt interessant, ja que ens permet conèixer detalls de la vida del Che que desconeixíem. L'entrada és gratuïta. El passeig fins aquí des del centre és molt agradable ja que transcorre per una zona residencial amb moltes cases, algunes amb història i unes altres no, però en general molt boniques totes. En passar per l'avinguda Vélez Sársfield podem veure el que queda del Sierras Hotel, lloc on es reunia l'elit argentina en els anys daurats d'Alta Gracia, quan venien fins aquí per a escapar dels rigors de l'estiu d'altres llocs. En la mateixa avinguda ens aturem en l'Hostal Hispania per a prendre una beguda asseguts en la seva bonica terrassa posterior. Continuem el nostre llarg i agradable passeig fins arribar al Museo Manuel de Falla, situat en el bonic xalet Los Espinillos. L'insigne compositor espanyol va arribar a Argentina com a refugiat de la Guerra Civil espanyola i, a causa dels seus problemes de salut, va escollir també Alta Gracia per a viure fins al final dels seus dies. La visita a la casa és gratuïta i també val molt la pena. Finalitzem aquí la nostra visita a aquesta encantadora localitat que, dit sigui de passada, ens va agradar moltíssim.

Sortim d'Alta Gracia amb el cotxe per la preciosa carretera de l'Observatori fins a connectar amb la RP 14 per a dirigir-nos cap a Mina Clavero seguint la ruta del camino de las Altas Cumbres. Parem a menjar en una àrea de servei al costat de la carretera, a Copina. Mentre mengem podem veure multitud de còndors sobrevolant la zona. Continuem viatge i entrem en la Reserva Pampa de Achala i ascendim fins arribar a El Cóndor, un port a 2.500 m. d'altura amb unes vistes imponents. Uns quilòmetres després ens detenim per a veure el naixement del riu Mina Clavero. Es tracta d'un sender d'1 km amb una espectacular vista panoràmica que finalitza en una balconada natural sobre l'alt salt d'aigua on neix aquest riu.

Reprenem la ruta, ara en un impressionant descens cap a la vall de Traslasierra, fins arribar a Mina Clavero, un popular lloc d'estiueig a causa de les seves zones de bany en rius d'aigües clares, idíl·lics paisatges de muntanya en els voltants i una important infraestructura turística. La nostra breu visita es redueix a anar a un dels famosos balnearios (llocs de bany en el riu). Seguint el carrer Urquiza durant 1 km cap a l'est arribem a l'anomenat Nido de Águila, un dels millors llocs per a banyar-se, ja que a més està situat en un bonic coll rocós. Essent estiu hi havia un gran nombre de persones banyant-se, prenent el sol o simplement parlant. Però encara i així no vam resistir la temptació de baixar i remullar-nos els peus. Després d'una estona agafem de nou el cotxe per a iniciar la tornada a Córdoba, a 152 km d'aquí. Tornem pel mateix camí per on hem vingut, però a Costa Blanca connectem amb la RN 20 i acabem passant per la populosa Villa Carlos Paz. Vam arribar a Córdoba ja de nit, després d'haver recorregut un total de 358 km en un dia molt complet.

^top

BUENOS AIRES (II)

COM ARRIBAR-HI

Per a arribar a l'aeroport de Córdoba vam agafar l'autobús A5 que té una parada a Chacabuco-Yllia. El trajecte de 15 km fins a l'aeroport ens costa 1 A$ per persona i emprem uns 45 minuts en arribar-hi. El vol d'Aerolíneas fins a l'Aeroparque de Buenos Aires (689 km) trigà uns 75 minuts. Des d'aquí fins a l'hotel prenem un taxi que ens costa 12'20 A$.

DORMIR I MENJAR

Un cop més, com al principi d'aquest viatge, triem el Nuevo Hotel Callao. Aquesta vegada escollim una tranquil·la habitació interior al mateix preu de 84 A$, amb esmorzar inclòs.

Per a menjar vam provar diversos llocs interessants: Farándula (Av. Corrientes 1601, amb un bon menú econòmic), Café La Paz (Av. Corrientes 1593, amb un preciós local, tot i que és car) o la Parrilla Don Ernesto (Carlos Calvo 375, en ple barri de San Telmo, molt bé).

Per a canviar hi ha uns quants llocs al carrer Florida, per exemple Cambio Montevideo (Florida, 580).

COSES A VEURE

Buenos Aires. Atès que ja havíem estat en aquesta magnífica ciutat en un viatge anterior (veure Argentina 2002) ara el nostre interès està en visitar llocs que ens havien quedat pendents i tornar a visitar altres que ens havien agradat.

Per exemple tornem a la Plaza del Congreso i vam passejar per l'Avenida de Mayo en direcció a la Plaza de Mayo. Entrem un cop més en el Café Tortoni (Av. de Mayo, 829) i prenem alguna cosa, mentre ens quedem tancats dintre durant una estona, ja que es tanquen les portes com a mesura de seguretat a causa d'una gran manifestació popular que passà per davant i que exigeix responsabilitats a les autoritats per l'enorme tragèdia del boliche Cromañón, on van morir 190 persones el 30 de desembre de 2004.

Des del centre prenem el Subte (el metro de Buenos Aires, el bitllet senzill del qual val 0'7 A$) fins a la plaça Itàlia. Un cop en la superfície, en ple barri de Palermo, caminem cap al sud per l'Av. Sarmiento, vorejant el Jardín Botánico fins arribar al bonic i ben cuidat Jardín Japonés (l'entrada val 4 A$). Continuem caminant cap a l'est per l'Av. del Libertador, entrant ja en l'elegant barri de Recoleta, amb amplis carrers, zones enjardinades i imponents finques. En arribar a la plaça Francia vam trobar un gran mercat de cap de setmana amb un gran nombre de paradetes de tot tipus, i música en directe amenitzant a la gran quantitat de gent asseguda sobre l'herba. Molt aprop d'aquí visitem la parròquia Nª Sra. del Pilar, una església d'estil barroc adjacent a l'increïble Cementiri de la Recoleta. En aquest cementiri reposen diverses generacions de l'elit argentina en mausoleus que competeixen entre sí en grandària, luxe i ostentació (es diu, sense exagerar, que és més barat viure extravagantment tota una vida que ser enterrat a Recoleta). Entre els seus hostes més il·lustres està Evita Perón. De debò que val la pena anar recorrent els diversos carrers d'aquest cementiri sense deixar de sorprendre'ns pel que veurem. Acabada la visita tornem al centre en un autobús urbà (0'95 A$).

Mercat de San Telmo
Mercat de San Telmo

Per anar al barri de San Telmo vam agafar el Subte fins a l'estació Independencia. Després caminem pels carrers Estados Unidos i Defensa fins arribar a la plaça Dorrego, on els diumenges hi ha un interessant mercat d'antiguitats. Després de fer un volt pel mercat continuem pel carrer Defensa fins a arribar a la plaça Lezama, en la que podem veure la cridanera església Apostólica Ortodoxa Rusa. Aprofitem per a prendre alguna cosa en el vell però agradable Bar Británico (cantonada nord-est de la plaça), mentre escoltem tangos en directe. De tornada pel carrer Defensa visitem la històrica Casa Ezeiza (ara ocupada per diverses botigues).

Des de San Telmo baixem caminant pel carrer Estados Unidos fins arribar a Puerto Madero, una antiga zona portuària reciclada a moderna i exclusiva zona d'oci i negocis. Caminant entre nous gratacels i zones de nova urbanització arribem fins a l'Av. Costanera, enfront de la Reserva Ecológica Costanera. Essent una tarda de diumenge d'estiu vam trobar aquí una gran multitud de bonaerenses en pla dominguer, amb les seves taules i cadires plegables per a passar el dia. En el Centro de Museos (Av. de los Italianos, 851), situat en un edifici que havia estat una cerveseria alemanya, vam visitar la interessant exposició temporal Colectivos. Rescate de una tradición porteña.

Per a completar la nostra visita a Buenos Aires decidim anar a veure un dels nombrosos musicals presents en la cartellera teatral de l'avinguda Corrientes. Ens decidim per Tanguera, en representació en aquell moment al Teatre Astral (Av. Corrientes, 1639). Comprant les entrades directament en el teatre el preu era de 40 A$ cadascuna, però en Cartelera de espectáculos (Lavalle, 742) les comprem per només 24 A$, assegurant-nos seients en platea entre les files 8 i 13. Finalment vam estar en la fila 10 i l'elecció del musical va ser d'allò més encertada, volent la casualitat que estiguéssim asseguts prop de l'actor nord-americà Robert Duvall, un reconegut amant del tango argentí.

Patrimoni de la Humanitat Colonia del Sacramento (Uruguai), el barri històric del qual va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO al 1995. Va ser fundada al 1680 pel governador portuguès de Rio de Janeiro i va ser colònia portuguesa fins a 1777, any que va passar a mans espanyoles.

Tal com teníem planificat dediquem un dia sencer per a creuar el Río de la Plata i visitar aquesta bella ciutat colonial uruguaiana. Per això comprem amb un dia d'antelació els passatges en el ferri de l'empresa Buquebus (els comprem via telefònica trucant al 4316-6500 i pagant amb targeta VISA). Per a l'anada comprem dues places en el ferri lent de les 9 del matí (51 A$ cadascun) i per a la tornada altres dues en el ràpid de les 22:00 h. (89 A$ cadascun).

Aquest dia prenem un taxi que per 5 A$ ens duu des de l'hotel fins a la terminal de Buquebus a Puerto Madero (Av. Antártida Argentina, 821). Un cop allà recollim els passatges comprats per telèfon, passem el control de passatges i a continuació el d'immigració, tant l'argentí com l'uruguaià. Embarquem i finalment sortim amb 25 minuts de retard. Després de gairebé 2'5 hores de tranquil·la navegació arribem al port de Colonia (en aquest moment avancem el rellotge 1 hora per a adaptar-nos a l'horari d'Uruguai).

Ja desembarcats sortim de la zona portuària i ens dirigim caminant cap al centre històric. Decidim no canviar moneda uruguaiana ja que ens havien assegurat que era possible pagar-ho tot amb pesos argentins (i és cert).

Abans d'iniciar la visita passem per l'oficina de Turismo (cantonada Av. Gral. Flores i Rivera) per a obtenir informació. Seguim la ruta a peu pel Centro Histórico proposta per la guia Lonely Planet, tot i que amb algunes variacions. Comencem el recorregut en la Puerta de Campo, l'entrada des de 1745 a la ciutat vella. Un cop en la Plaza Mayor anem al Museu Municipal a comprar l'entrada combinada que permet visitar set museus de la ciutat (val 1'25 A$ per persona; l'horari dels museus és bastant limitat, de 11 a 17:45). Visitem el Museo Municipal (situat en una construcció portuguesa de mitjans del s. XVIII), el Museo Portugués (exposa objectes de l'era colonial portuguesa), el Museo del Azulejo (conserva col·leccions de rajoles franceses, catalanes i uruguaianes), el Museo Español (inclou una col·lecció d'objectes, robes i mapes de l'època colonial espanyola), i l'Archivo Regional (guarda important documentació de la ciutat de Colonia). Alhora anem recorrent els distints carrers i places d'aquest preciós i tranquil centre històric. Al costat de les ruïnes del Convent de San Francisco vam trobar el far, una construcció del 1857 (pujar dalt del far costa 2 A$, però les vistes sobre la zona són magnífiques). A la plaça d'Armes trobem l'Iglesia Matriz, la més antiga d'Uruguai. Aquí vam haver de finalitzar la nostra visita a Colonia, ja que una imponent tempesta va fer que plogués a bots i barrals durant una bona estona, cosa que ens va impedir també gaudir d'una, possiblement espectacular, posta de sol sobre el Río de la Plata. Per a menjar a Colonia la nostra recomanació és el restaurant El Portón (Av. General Flores, 333).

Des del centre històric tornem caminant al vespre fins a la terminal del ferri. En el moment d'embarcar paguem 4 A$ en concepte de taxes portuàries. Tornem a Buenos Aires en un ferri ràpid que només triga 45 minuts en la travessia, tot i que vam arribar a la capital argentina molt més tard de l'habitual (aquest gran retard sembla que fou ocasionat per la forta tempesta de la tarda).

I EL VIATGE S'ACABA...

Com que a l'hora que vam sortir del centre de Buenos Aires per anar a l'aeroport internacional Ezeiza ja no hi havia servei de l'autobús nº 86 ens vam veure obligats a agafar un taxi en la mateixa plaça 1º de Mayo. Acordem un preu de 38 A$, incloent el peatge de l'autopista. Finalment arribem a la terminal de sortides de l'aeroport en 35 minuts.

Abans d'embarcar paguem les taxes de sortida, que poden pagar-se en dòlars (18 US$ per persona) o en pesos argentins (52 A$), però no en euros. Després un vol Buenos Aires-Madrid (11 hores) d'Aerolíneas i altre Madrid-Barcelona amb Spanair (1 hora).

^top
Relat de viatge al nord d'Argentina i Xile - Sònia Graupera [2011]
Relat d'un viatge a la Patagònia i Iguaçu - Vanessa Faig & David Calvet [2008]
Relat d'un viatge a Argentina i Uruguai - Diego Martínez [2008]
Viatge a la Patagònia argentina - Marga & José Miguel [2006]
Viatge pel nord-oest d'Argentina - Jaume Rovira Colomer & Araceli Soler Vendrell [2005]
Capitals d'Argentina, Xile i Uruguai - Marga & José Miguel [2004]
Viatge a Argentina, Bolivia i Xile - Víctor Bordás & Paquita Poch [2004]
ARGENTINA/Xile - Guia i relat d'un viatge a la Patagònia i Buenos Aires - Yolanda & Toni (Viatgeaddictes) [2002/03]
Destinos de Argentina - Bloc amb relats de viatges per Argentina.
^top

facebooktwitterInstagramYoutube
RentalCars

COMUNITAT

facebooktwitterInstagramYoutube


2001-2017 © Viatgeaddictes.com [ Suanda, Yolanda & Toni ]. Tots els drets reservats
icona Viatgeaddictes
2001-2017 © Viatgeaddictes.com
Aquest web utilitza galetes per a millorar l'experiència de navegació dels seus usuaris. Si continues navegant considerem que acceptes el seu ús.Més informació