Viatgeaddictes
logo QR VIatgeaddictes
--- El web amb informació pràctica per al viatger independent i alternatiu ---
1 / 2
Bandera Bandera

TAILÀNDIA / CAMBODJA

Diari d'un viatge a Tailàndia i Cambodja

Data Data viatge: 2010. Publicat el 11/05/2012
2.3 de 5 (104 vots)

Introducció

Nota

Avisem de que la informació reflectida en la descripció de cadascuna de les guies o relats, sobretot la referida a horaris, preus, visats, adreces d'e-mail o pàgines web, pot haver variat des del moment en que es va recollir la informació publicada (veure data en la capçalera del relat).

Viatgeaddictes.com no ens responsabilitzem dels possibles perjudicis que pugui causar la informació aquí continguda, així com de les opinions expressades pels col·laboradors, ni aquestes són necessàriament compartides per nosaltres.

Per altra banda us animem a que, si utilitzeu la informació aquí continguda, tingueu l'amabilitat d'enviar-nos un e-mail amb les vostres impressions, sobre si us ha resultat útil o no, informació errònia o actualitzada, etc. Tant nosaltres com els nostres col·laboradors esperem com única compensació al nostre treball que perdeu un minut i ens digueu alguna cosa que ens permeti conèixer si el nostre esforç mereix la pena.

Gràcies per visitar Viatgeaddictes.com

Aquest és un relat d'un viatge motxiller per Tailàndia i Cambodja, escrit en forma de diari, que detalla la ruta portada a terme per dos viatgers durant 3 setmanes, des del 9 al 29 d'octubre de 2010.

Aquesta ruta, amb inici a Phnom Penh (Cambodja) i final a Krabi (Tailàndia), recorre les ciutats cambodjanes de Phnom Penh i Siem Reap (Angkor), mentre que a Tailàndia visita Bangkok, Chiang Mai, Pukhet, les illes Phi Phi i Krabi.

^top

 DIARI DE VIATGE: Ruta Phnom Penh, Siem Reap/Angkor i Bangkok

9-10/10: Barcelona - ... - PHNOM PENH (Cambodja)

Després de passar per quatre països, fent escala a Istanbul (Turquia) i una parada tècnica a Bangkok (Tailàndia), per fi hem arribat a Phnom Penh. Tota una odissea!!!. Vam sortir ahir, dissabte, a les 17:00 des de Barcelona.

La història és, perquè sempre hi ha una història, que un cop arribàvem a Bangkok, només teníem una hora i mitja per agafar un altre vol internacional: Bangkok-Phnom Penh. És culpa de qui va comprar els vols, que es va precipitar (jo mateixa), i vam decidir que no facturant maleta potser encara tindríem alguna oportunitat de poder agafar l'avió cap a Cambodja. Així que, després de passar immigració a Bangkok per entrar al país i tornar a sortir corrents del país, per fi hem agafat l'últim vol a l'hora prevista cap a Phnom Penh. Tot el viatge amb el cul estret, però el primer problema l'hem superat.

En arribar a Phnom Penh hem tramitat el visat (bàsicament es tracta de pagar uns 25$) i ja hem sortit de l'aeroport. El primer que hem de fer és agafar un tuc-tuc. Els trobem tots super cars. Jo estic acostumada als preus de l'Índia i em sembla una estafa el que m'estan demanant per anar al centre. A més està plovent, perquè si fes bo, marxàvem caminant, però no es plan. Així que al final, acceptem que ens atraquin i paguem 7 $ perquè ens porti on vulgui. Perquè l'altre problema és que anem de super guais, i no ens hem dignat a buscar allotjament aquí, ja trobarem quelcom, no ens preocupa gaire perquè tampoc estarem gaires dies aquí.

Així que el tuc tuc ens porta a un cuchitril, perquè ja l'advertim que anem de barat, i tot així ens ofereixen l'habitació per 9$ (jo que pagava 2 € a l'Índia). No ens emociona per ser el primer destí, però està caient el diluvi universal, i l'última cosa que ens ve de gust, després de mil hores volant és posar-nos a voltar pel carrer, sense rumb ni destí, sota la pluja, per acabar trobant una altra guesthouse amb les mateixes condicions, així que aquí ens quedem sense dir ni mu.

Ens fotem una dutxa (freda, como no, hi ha coses que tot i la diferència de preu són iguals a tot Àsia) i sortim a sopar fora. Acabem sopant a la terrassa d'un restaurant on regna l'ambient guiri, tots connectats al free wifi del local. A mi em ve de gust menjar en condicions i connectar-me al món real, així que em sembla fantàstic pecar de guiri el primer dia, i ser atracats per segona vegada.

Demanem un arròs amb pinya i crema de coco, costelló de porc i pollastre fregit a la salsa de taronja, nouvelle cuisine a Phnom Penh. Estava tot boníssim i de postres inaugurem la ruta gastronòmica de gin tonics (tot i que sent estrictes, seria el segon, ja que a l'avió en vam demanar un, però vaja, podem dir que era ginebra sola- com es pot ser negat sent cambrer de l'aire, i no saber preparar un gintonic?????). I per avui ja n'hi ha prou, a dormir, que el colega ja està roncant.

^top

11/10: PHNOM PENH - SIEM REAP

No sé a quina hora, durant la nit, m'he despertat pel jetlag i m'he trobat en Joel, suat com un porc, que portava dues hores fent sauna al lavabo, per no molestar, pobreeet. Fumant i escrivint al diari, sense ventilador, i sentat a la tassa del WC. He sigut bona persona, i com que jo igualment dormia com un tronc, li he dit que es quedés allà amb el ventilador i a llum oberta, que jo dormiria igual.

Al cap de 5 minuts he vist que no podia dormir, he retirat la meva paraula i li he dit que si volia llum es posés el frontal al cap, rotllo soy minero, he apagat el llum i a dormir. A les 7:00 m'ha despertat, cansat i avorrit, ja que no ha dormit en tota la nit. Jo ni jet lag ni res, com un tronc tota la nit.

Ens hem vestit i hem menjat quelcom allà mateix. Torna a ploure. Agafem un tuctuc o mototaxi o com se li digui aquí per 10$ (mal negociat, però no estic gaire negociadora- en Joel ja renega, perquè jo li havia venut que tot estava tiradíssim de preu a Asia) .Per aquest preu ens porta a fer una ruta pel Phnom Penh històric.

Comencem pels Killing Fields, que és on Pol Pot i el seu règim portaven els seus presoners a interrogar i ja no en sortia cap de viu, vaja, el camp de concentració cambodjà. Avui en dia, encara surt roba del terra de les persones que van arribar a enterrar allà.

Phnom Penh no té res especialment bonic, però té història, i a més, història recent, perquè entre 1975 i 1979 van morir entre dos i tres millons de persones. I viatjar també ha de servir per aprendre i conèixer la història del país, em sembla una falta de respecte no fer-ho.

Donem una volta, mirem un documental de la història del genocidi, i quan ens disposem a sortir està plovent a bots i barrals i més. Amb el xubasquero a sobre sortim corrents per pujar al tuc tuc. Arribem a fora, xops, i sorpresa!!!: hi ha 25 tuctucs com el nostre i al conductor no el trobem enlloc. Ens hem quedat uns minuts singing in the rain, sense saber què fer, fins que hem vist que en un tuctuc hi havia uns nens, i ens hi hem posat per estar aixoplugats.

Ha resultat que era el nostre tuc-tuc, però el paio no estava enlloc. En comptes d'ell hi havia quatre nens, molls, bruts i descalços resguardant-se de la pluja i morts de fred. Hem compartit uns biscotes i unes avellanes que ens havien donat a l'avió i anar esperant. Carregada de bolis com anava i quan és el moment no els portes a sobre. Els hi hem donat 1000 Rp. a cada un, que són uns 25 cèntims. No sóc gens partidària de donar diners, però amb això només es podran comprar una piruleta, ningú se'n beneficiarà, i ells es queden contents.

Per fi ha arribat el paio i diluviant, hem posat marxa cap a l'edifici S-21 del complex Tuol Sleng, que era on van establir-se els Khmers per detenir i torturar al personal. És una vella escola que es van apropiar com a sala de tortura. Està ple de retrats de la gent que va entrar i que no van sortir mai. Fa posar la pell de gallina.

El temps no ens dona treva. Anem a la guesthouse per canviar-nos de roba i anem a menjar alguna cosa abans d'agafar el bus (ahir ja vam comprar el bitllet per marxar avui a les 14:00 cap a Siem Reap). Dinem uns noodles amb ou ferrat, curiosa combinació, i a més spicy?. No menjo gaire res, el picant no és amic meu, però sort que en Joel és l'acabaplats oficial i es menja el seu i el meu.

I ja està, amb la panxa plena, i remoguda, anem a buscar el bus per anar a Siem Reap. Els tickets ens han costat 10 $ i en teoria anem en un autobús deluxe... Sis hores d'autocar!!!!!!! I molt pitjor, sis hores de karaoke asiàtic, a deu mil decibels!!. Tot i així hem fet una mica de migdiada, doncs era l'hora, i durant dues horetes hem pogut desconnectar del festival de cant que s'ha muntat a l'autocar.

Quan portàvem tres horetes de viatge hem fet una parada tècnica: fer pipi, piti i comprar alguna coseta de menjar. Les següents tres hores s'han fet bastant insuportables. He llegit el diari d'en Joel, que porta ja vint pàgines escrites i cinquanta fotos tirades i m'he posat a pensar perquè jo no. (Amb alguna cosa havia de matar el temps).

Suposo que m'esperava coses noves, però crec que la sensació que vaig tenir el primer any a l'Índia ja no tornaré a viure-la. Vaig començar el país amb més contrastos i ara tot em sembla light. L'Índia és el màxim exponent del caos i les rareses més inexplicables, llavors ja no em sorprèn la conducció a Cambodja, ni que tothom miri de treure't calers. Tot em sembla d'allò més normal.

He estat buscant les set diferències i no les trobo: mateixa conducció, mateix tracte per voler guanyar diners, mateixos carrers, mateixes guestHouse... en definitiva, mateix sistema de vida. Aquí potser hi ha menys pobresa, hi ha molt comerç, i qui més qui menys té un petit negoci que li dona de menjar.

I res, després d'aquest autoanàlisi tant profund hem arribat diluviant a Siem Reap. L'autobús ens ha deixat al mig del no res, i com que hi havia tuctucs esperant, i no hi havia cap altra opció de transport, n'hem contractat un per arribar a l'hotel, per 1 $, tot i que la jugada no li ha sortit malament perquè l'hem acabat contractant per 2 dies per anar a veure els temples d'Angkor, perquè l'opció bicicleta a mi no em motiva gaire i el temps ajuda encara menys a decidir-me. Així que després de negociar una estona, aconseguim els dos dies per 20 $. Jo ja no sé si pago car o barato, però a mi m'ha semblat un preu raonable i hem quedat per demà a les 7:00.

Quan hem entrat a la guesthouse ens ha semblat la glòria!. Super net, doble llit de matrimoni, banyera, ... Vaja, el Hilton de Siem Reap. Jo ja m'he contractat un massatge per demà i portarem la roba a la bugaderia, que amb tanta pluja estem acabant les existències.

Ara estem fent una McBurger aquí el bar i ens volen fer creure que és de vedella. Deixo el dubte aquí. En Joel ha vist que a la carta tenen Red Bull i està a punt de plorar. À demain!!.

^top

12/10: SIEM REAP - ANGKOR -SIEM REAP

A les cinc del matí m'he despertat i al sentir com encara estava diluviant m'ha agafat una tristor i una impotència que ja no he pogut dormir més. M'he quedat al llit fins que a les 6:30. M'ha semblat que ja no plovia i tots dos ens hem aixecat molt animats, amb ganes de gaudir del dia, perquè avui, per fi, és el dia d'Angkor Wat.

Em poso lentilles, em planxo el cabell i em poso mis mejores galas: shorts, trekking i samarreta imperi. Aaannnem a la muntanyaaaaa!!!!. El tuctuquero ja està esperant pobre, però amb calma, que encara hem d'omplir l'estómac.

El paio ens ha portat a treure el passi per als dos dies i cap a Angkor Wat. El temps es porta bé i deixa de ploure, tot i que el dia està molt lleig, i la humitat ha fet que la feina de les planxes al cabell fos nul.la.

Hem entrat emocionats a Angkor Wat, càmara en mà i a tirar mil fotos per segon. Aquest famòs temple, conegut mundialment per la gran tècnica arquitectònica i els fonaments de la seva estructura, i també per ser l'escenari de l'Angelina Jolie a Lara Kroft. És immens, envoltat de jardins,...i ...envoltat de jardins. No hi ha molt més, dins el temple no hi ha res, amb la qual cosa un cop vist des de fora no hi ha molt més a descobrir.

Hem continuat el tour pel Bayon, el temple de les mil cares. Hem fet una mica el xou tirant-nos fotos, i quan sortim, el tuctuquero ja ens espera. Les dotze. Hora de dinar al restaurant del seu amic. En Joel i jo ni tenim gana, ni volem gastar, mala combinació, però bé, ens parem a fer uns noodles, quan totes les nenes de la regió aprofiten per intentar vendre'ns alguna cosa. Et reciten el nom del president i del rei del país que correspongui segons el turista en qüestió!! Al.lucinant!!! Fins i tot parlen del Carrefour i d'Andorra, com si sabessin de què parlen: más barato que Andorra, Catalán, mucho mirar, poco comprar, tacaño. Jo em quedo flipada de quan esterotipats estem!! i de la rapidesa amb que aprenen aquests nens. Jo em compro un vestit per 8 $, ben satisfeta i orgullosa del meu art del regateig, i mitja hora més tard me l'han ofert per 3,5$.

Arribem al temple que personalment esperava amb més ganes, els temples de Tomb Rider; vull dir el templ de Ta Prohm. Els arbres mil·lenaris menjant-se literalment els temples. Impressionant!!!. Tots recordem l'Angelina saltant amb el seu mono de neoprè de branca en branca. Realment són impressionants les arrels d'aquests arbres.

Sortint d'aquí, el tuctuquero ens diu que s'acaba el tour, però que per un mòdic preu ens pot oferir un tour alternatiu per un llac i no sé que més, special price for you (tinc un dejà vu, ¿és que tots van a la mateixa escola?. Suposo que sí, i es diu escola de la vida, on qui no s'espavila es mor de gana). De Totes maneres jo ja estic cansada de temples, de fotos, de les venedores, de la calor... Total, que el que vull és una dutxa i una mica de relax. Tot i així encara pringuem amb un temple més que trobem de tornada, que entre que és petit i que estic cansada, em passa totalment sense interès.

Arribem a l'hotel i em disposo a estrenar la banyera directament, amb unes ganes... No hagués dit mai que durant el viatge podria gaudir d'un banyet, però estava rebentada, molt mal de cap i necessitava desconnectar. A les 20:00 tinc hora per anar al Full Body Massage, i com que encara queden un parell d'horetes aprofitem per fer la primera incursió en el Night Market de Siem Reap. Fem una volteta ràpida, el temps just per adonar-nos de que la nostra guesthouse està lluny del centre, on hi ha els mercats i els restaurants, concretament està a 1$ el viatge, o almenys és el preu que determinem com a just per a cada trajecte.

Quan em criden, en Joel està a fora barallant-se amb l'ordinador de la terrassa que va a batzegades. Arriba la noia i la porto a la meva habitació. Són 8 $ una hora. Suposo que a l'hotel li costa la meitat, però em vaig deixar portar per la necessitat del moment.

He triat massatge tailandès i ha resultat una kaka. Ni m'ha tret la roba, i a més s'ha dedicat a pressionar-me tots els músculs, torturant-me lentament. Ha començat per les cames, peus, braços, esquena i cap. Unes apretades que m'ha fet, que crida i tot, i ella només deia: Sorry! Sorry!. Quin mal!. M'ha petat tots els dits dels peus i de les mans. No m'ha agradat gens. Espero que almenys hagi resultat terapèutic i noti els beneficis ben aviat. Jo que m'esperava estar una hora untada d'olis essencials i de fregues agradables!!!.

Quan he acabat he anat a buscar en Joel i com que teníem ganes de menjar una pizza hem tornat a anar al centre, a la zona turística i hem menjat la pizza més bona del món, serien les ganes!!. Després per fer-nos els guais hem anat a fer un gintonic de Saphire, però en realitat estàvem morts i tampoc hi havia gaire ambient, així que devien ser poc més de les deu quan hem anat a dormir.

^top

13/10: SIEM REAP - ANGKOR -SIEM REAP

Avui havíem quedat amb el tuctuquero a les 9:00, però per variar l'hem fet esperar. A les 9:00 tot just sortíem de la Guesthouse i encara havíem d'esmorzar. Com que ahir ens van clavar més per l'esmorzar que per l'habitació, uns companys ens van recomanar anar a esmorzar a la Guesthouse del davant, que per menys hi havia bufet lliure, i així ho hem fet. En Joel s'ha posat les botes: torrades, salsitxes, ou ferrat, bacon, suc, krispies...jo una torrada amb bacon i un suc.

Quan ja hem estat a punt, el tuctuquero ens ha portat un altre cop als temples d'Angkor. Avui en tenim cinc per veure. Jo el quart ja l'he vist sense baixar del cotxe. Fa molta calor i són com els d'ahir, però en versió molt més reduïda, així que passant!.

Tot just són les 14:00 i ja hem decidit que no volem dinar perquè ahir ens van clavar 10 $ per dos plats d'arros blanc, a casa de l'amic del tuctuquero. Com que no sabem què fer i queda molt dia per endavant intentem negociar amb ell perquè ens porti a donar una volta per algun altre lloc. Carta blanca, on vulguis, porta'ns a passeig. El paio continua intentant vendre el llac i les cascades per un suplement de 5 $ i quan al final ens decidim per anar-hi ens comenta que per creuar el llac haurem de comprar els tiquets de la barca: 15$ per cap... està flipant!!.

Estem més de mitja hora intentant fer-li entendre que ens porti a algun lloc, però tot té suplement, així que ens hem emprenyat, perquè l'havíem contractat per 2 dies, no per un i mig, i li diem que ens deixi al centre que ja ens espavilarem. Ni un dòlar de propina.

Tot i la nostra convincent vaga de fam, jo tinc gana i trobem un lloc amb tot tipus de menjar i regalat de preu. Arròs amb truita i noodles amb carn, dues coca-coles i un batut de cafè. Tot per 5 $. Increïble, i el batut està per llepar-se els dits.

Quan hem acabat hem començat a voltar mirant quadres per al Joel. Al final n'ha tret dos per 19 $, un dels quals és la versió deessa hinduista de la playboy, una deessa fent top-less en plan sexy.

Hem trobat un mercat, d'aquests autèntics, i quasi trec els budells amb la pudor que feien les anques de granota que hi havia penjades per assecar. No teníem res millor a fer, així que ens ho hem agafat amb molta calma. Allà les cinc i mitja hem tornat a l'hotel a dutxar-nos i començar a planificar l'estada a Bangkok.

Hem comprat els bitllets per anar Phnom Penh per 10 $, igual que l'anada, però aquest cop anem amb una minivan i tarda 4 hores i mitja. Ens hem quedat per allà la terrassa de la Guesthouse fent una cervesa i llegint diaris d'altra gent fins que hem acabat de planificar.

Cap a les 18:00 hem tornat cap al centre (1 $, per descomptat). Com que era molt d'hora per sopar hem volgut caure en la temptació de provar el massatge de peus amb peixets. Són unes piscines on tu poses els peus i en teoria els peixos es mengen la pell morta. Quin fart de riure, al principi feia angunia, però de seguida es torna un pessigolleix agradable. Ara, les pells mortes no han marxat!!. Uns 20 minuts ens ha sortit per 3 $ i encara ens han regalat una jerra de cervesa.

Estem justets de dòlars ja, però jo em vull permetre el luxe de menjar en una terrasseta de la zona més guiri de Siem Reap. Així que ens apoltronem en un restaurant de guiris, i acabem sopant per 14 $ (costelles de porc, peix amb salsa, patates fregides, i un gintonic), tot això amenitzat amb l'espectacle que tenim muntat al davant, i és que han començat a sortir noies de companyia per tots costats i és un espectacle veure com s'apropen als guiris borratxos per pillar. Es veuen de tres hores lluny, joves nacionals del país, amb talons i minifaldes i abraçant-se a tots els homes que passen. Contrasten amb les rosses sueques o angleses, borratxes, que semblen haver vingut per acabar-se tot l'alcohol del país.

En Joel em fa tornar al Night Market, perquè total, només hi hem anat quatre vegades, però com que ell és del pal de...sí...ja compraré més tard...estem a punt de marxar del país i encara m'està regatejant per un got de xupito que fa tres dies que es mira.

Fent el tonto, ens proposem un repte. El joc consisteix en que cadascú ha de comprar alguna cosa per l'altre per 1 $. Guanyarà qui aconsegueixi fer baixar més el preu. Ens separem, i cadascú, per lliure a regatejar a tutiplen. Jo li vull comprar una samarreta d'aquestes xonis, de tirants, que posa I love Siem Reap, però no hi ha maneres de treure-la per 1 $. La dependenta me la dona per 1,5 $, però ja incompleixo les regles del joc. També ho probo amb uns calçotets Calvin Klon, tampoc me'ls donen per 1 $. Així que quasi em poso a plorar, en el meu intent d'aconseguir l'objectiu, explicant-los que marxo del país, i no tinc més diners...

Trobo en Joel i ja té el meu regal. Quina frustració. Jo em rendeixo!. Però en el camí de tornada he fet un últim intent amb una pintura d'un buda que li agradava i chapeau!. Li he caigut en gràcia i me la baixa de 5 $ a 1 $. Ja tenim guanyadora!. En Joel m'havia comprat una polsera de maragda de jade que diu ell, que valia 4 $ i que em poso amb tot l'amor per agrair el detall.... et c'est tout pour aujourd'houi!!!!.

^top

14/10: SIEM REAP - PHNOM PENH- BANGKOK (Tailàndia)

A les 8:00 he despertat en Joel. Últimament costa arrancar-lo del llit, i a les 8:30 teòricament ens ha de recollir la Minivan Deluxe per emprendre el viatge de retorn a Phnom Penh. Acabem de recollir les últimes coses a la maleta i sortim cap a fora a esperar.

En comptes de venir la van ens ve a buscar un tuctuc i ens porta a l'agència des d'on està previst sortir. Vaja p... merda de furgoneta. És el símil d'una pastera, però amb rodes. Ens posen a tots a dins, com anxoves, i acabem d'emplenar els pocs espais lliures que tenim amb les maletes de tot el personal, perquè clar, no hi ha maleter, no fos cas que desocupessin tres o quatre places i això serien molts cèeeenttims.

Això sí, es nota que es deluxe perquè ens donen una tovalloleta i un bollito. Així justifiquem que el trajecte és VIP, encara que se'ns estiguin gangrenant les cames. L'únic que tenim a favor és que ens estalviem una hora i mitja. El temps d'arribada estimat en 4 h i mitja.

El conductor va a 200 per hora i amb els sotracs que hi ha a la carretera m'he de posar el cinturó perquè no em toqui el cap al sostre. Hem parat un quart d'hora per lavabo, esmorzar o el que sigui. Nosaltres avui hem esmorzat unes pringles a l'autobús i prou, així que aprofitem per donar una volta pel mercat i està ple de parades de bitxos!!!. Crec que vomitaré. Només de pensar en el crec que deu fer quan els mossegues ...Buahhh, se m'estan regirant els budells. Hi ha de tot: llagostes, escarbats, anques de granota, ...

Continuem viatge fins a Phnom Penh i allà hem d'agafar un tuctuc per arribar a l'aeroport. Quan sortim de la furgo hi ha mil tuctucs esperant per a fer el negoci del dia. El que passa que nosaltres ja estem rebotats de tot el trajecte i no estem per històries, així que li diem que només pagarem 3,5 $ i prou. Després de perseguir-nos per dos carrers, accepta. Així que ben satisfets ens anem cap a l'aeroport.

L'aeroport està supertranquil, no hi ha ningú i anem molt ràpids. Paguem les taxes de sortida, 25 $ que et fan pagar per donar-te les gràcies de la teva visita, i ens plantem al bar a fer un granissat. És la glòria això, sala de fumadors, wi-fi,...jo aprofito per a connectar-me una estona amb el món real.

En menys d'una hora hem arribat a Bangkok (Tailàndia). Recollim maletes, passem per immigració i anem a buscar un taxi. Ja hem canviat un altre cop de moneda. Si a Cambodja es pagava amb dòlars i riels, aquí a Tailandia es paga amb bahts (1 euro = 41 Baht). Quin merder!!.

El taxi ens costa 460 Bht fins al centre. Li diem que ens porti a la Lamphu House, que és on vull anar, ja que n'he sentit a parlar molt bé. Ens deixa a la cantonada i quan arribem a la porta veiem que és el Lamphutree Hotel, que el nom s'assembla, però veient el luxe que s'hi respira ja veig jo que aquest no era el que estàvem buscant. El recepcionista, molt amable, que al veure'ns arribar amb les motxilles també ha dubtat de que fóssim clients, ens ha escrit la direcció en tailandès d'on hem d'anar perquè el taxista no s'equivoqui.

Apa, torna a sortir al carrer, busca un tuc-tuc i li ensenyo el paper. El paio ha semblat que m'havia entès i a més en el paper hi ha un mapa on indica el camí a seguir. No serà tant difícil, però sembla que no hi toca del tot, i el paio va parant, i ens va dient: Aquí, és aquí!. Trec el cap, miro, i dic: no, no és aquí!!!. Al final es digna a preguntar a un conciutadà i ens acaba portant a un carreró de mala mort on hi ha el Lamphu Caffe, que ni tant sols té habitacions. Surt un travelo de dos metres del bar i donem gràcies a Déu que no ens quedem a dormir aquí. Tornen a indicar-li, i el paio ens dona tres voltes més i torna a preguntar. Quin caos!. Allà ja sortim nosaltres del tuctuc, gent del carrer que es contradiu, tothom opinant, i el conductor super-estressat, que ja li deu tocar la medicació.

Acaba pujant un ex-ionqui, sense l'ex, i va guiant el conductor, barallant-se amb mi, que no me'n fio un pèl que sàpiga on va. Curiosament m'he d'empassar l'orgull perquè el paio ens deixa a la porta de la Lamphu House. Per fiiiiiiii!!!!!!.

Baixem, carregats com burros cap a l'hotel i ens diuen que està ple!. Ens hem de fotre!. Ja m'està bé!!. Vaig voler reservar per internet, però em feien pagar per avançat i no em va donar la gana, així que m'ho mereixo, per rata!. El barri té molt ambient i estem molt cansats, així que entrem en un hotelet que hi ha al costat a provar sort. La recepcionista, molt desagradable, ens demana 850 Bht per l'habitació. És més car que l'altra i és més cutre, però no estem en condicions de triar gaire.

Li diem a la tia prepotent que ens quedem i ens demana una fiança!. No portem cèntims tailandesos, la tia no ens accepta euros, ni ens deixa entrar primer a descarregar. Ja s'ha de ser desagradable!!!!!!!!. Així que amb super-mala-hòstia, anem a canviar euros a baht i per fi ens deixen gaudir d'una dutxa amb aigua calenta i tot.

Com que ens han caigut fatal i ens han tractat molt malament, demà canviarem d'hotel. Sortim al carrer amb ànsies de tastar el Bangkok de les películes, i veure l'ambient que es respira a Khao San Road. Anem a parar a un carrer, que ..bé...hi ha ambient i restaurants, però no és res de l'altre món. Com que la gana apreta seiem i fem un parell de cerveses i un assortit internacional de tapes: pa d'all, amanida de pollastre, gambes amb bacon i farcellets de formatge- un sopar típic tailandès.

Com que ens hem assegut a la terrassa, a peu de carrer, hem estat presa fàcil dels venedors ambulants, i hem acabat comprant una mitja pel braç que simula que portes un tatoo. Guiri total, a Lloret també en deuen vendre. Hem pagat 20 Baths i hem rigut una estona.

Anem a donar una volta i de cop ens trobem en un carrer ple de turistes, deduïm que ara sí que estem a Khao San. Hi ha molta marxa, moltes parades, ple de bars, ple d'alcohol... i per tenir un primer contacte, ja en tenim prou.

Tornem cap al carrer de l'hotel, el carrer Rambutti Soi, que era més tranquil i ens aturem a fer un gintonic i una shisha de tabac de poma. Turistada també, a preu d'or, però a tots dos ens feia il·lusió. Mentre estàvem allà ha passat una dona uruguaiana que hem conegut abans i s'ha assegut una estona amb nosaltres. Ella està aquí per negocis i està farta de visitar Àsia, així que acabem parlant del món, de les diferències entre cultures i arribem a la conclusió de què com a casa no hi ha res!!.

Comença a ploure i ens van acabar la festa a dins el bar. En Joel i jo ens animem a parlar de la vida i de la manera d'enfocar i demanem un altre gin per rematar la nit. Jo em noto supercansada, està plovent i vull anar a dormir, però en Joel està a tope i vol fer una altra copa. Així que decidim que m'acompanyi a l'habitació, jo em poso el llit i ell s'emporta la clau, amb la qual cosa jo em quedo sense llum!!. Però bé... pels amics ... que no quedi!!!.

Al posar-me al llit he recordat que m'havia de prendre una pastilla i merdaaa, no tenim aigua. Dubto un moment si beure la de l'aixeta, però el risc és massa alt. Agafo el frontal, busco cèntims i surto a recepció a demanar-ne. Això, amb pijama i deixant l'habitació oberta, perquè no tinc clau. A recepció no en tenen, i em fan anar al 7eleven de fora al carrer!! Doncs endavant, amb el pijama (que a més, porto del revés) i les xancletes, deixo la porta oberta de l'habitació i me'n vaig al super a comprar aigua. Els de l'hotel em miren estrany, només em falten els rulos, però a la una de la matinada ja passo de vergonyes. I ara sí, a dormir, sense A/C, perquè clar, sense clau, no hi ha llum, i sense llum, no hi ha aire.

^top

15/10: BANGKOK

Avui teníem tot el dia super ben planificat i ens havíem de despertar a les 7:00 per a les 8:00 poder ser els primers en arribar els temples, però comencem a desplanificar. El despertador ha anat sonant i allà a un quart de nou ens hem aixecat. En Joel m'explica que va anar a fer una copa i l'ambient ja era bastant lamentable i les prostis el buscaven (no és la primera vegada que li passa), i a quarts de dues ja es va retirar, perquè tenia por.

Com que ja anem tard, passem d'esmorzar i agafem un taxi cap al Gran Palau. Paguem l'entrada religiosament (350 Bht), i entrem com a ramats de xais entre incomptables grups de touroperadors. Plou una mica, però no el suficient perquè molesti. Hem fet la visita al nostre aire, sense guia. Com diu en Joel, es nota que som catalans. Hem tirat les fotos de rigor i hem continuat la ruta. Això és immens.

Ara hem d'anar al What Po a veure el buda reclinat més gran de Tailàndia. Aquí no sé quant valia perquè ens hem colat religiosament. Per a finalitzar la ruta ens quedava per veure el Wat Arun, que estava a l'altra banda del riu. Perfecte, trobem el moll, paguem els 3 Bht del ferri. El primer està ple, així que agafem el del costat, però sorpresa, no va allà mateix. Així que quan arribem a l'altra banda ens quedem asseguts i tornem al moll inicial. Ara sí, agafem el primer ferri que es limita a creuar al riu.

Quan arribem a l'altra banda, hi ha un temple budista, cap turista i tot molt deixat. Ja ens donem compte que allà no és on volíem anar. Pensen en anar caminant, però allò és com un laberint. Decidim tornar a agafar el ferri per tercera vegada cap al punt d'origen. Semblem els bojos del ferri. Continuem caminant pel costat del riu fins que trobem el moll principal, el correcte, i aquest sí que creuant ens deixa al Wat Arun.

Ningú diria que hem llegit tres guies i dos mil diaris de viatgers. Només d'arribar s'ha posat a ploure fort, i res, hem tirat quatre fotos i esperem que pari una mica. Com que no para i no volem comprar un paraigua (són molts cèeentims) anem corrents i xops altre cop al ferri. Decidim anar passejant fins el mercat dels amulets perquè en Joel en vol un, sí o sí!!.

Anem mirant sense saber què busquem, mentre veiem ple de personatges curiosos que es miren els amulets amb una microlupa per no perdre's cap detall. N'hi ha milers d'amulets, però en Joel no sap què vol i no troba res. De fet sí que sap què vol. Vol un amulet bo, tipus relíquia, que ningú hi hagi donat importància i el donin per quatre duros, però que el seu valor real sigui de milions d'euros. Això és el que busca. Diguem-li caça-tresors!!.

Jo, en canvi, no en volia cap però he vist una petita bola que m'ha agradat i un tailandès, més viatjat que els de la meva parada, ha vingut de seguida a intentar a explicar-me el significat que té aquella pedra. Entre el seu pobre anglès, el seu accent, la meva dificultat per entendre'l i la poca capacitat religiosa que tinc, només em quedo amb què la pedra aquella ha passat per mans de budistes consagrats que les han tingut a les seves mans i li han transmès tot el poder del seu cor. Alguna cosa així he entès, però entre la bondat que em va transmetre aquell home, i que no m'han volgut regatejar, amb lo qual concedeixo més respecte i valor al producte, em va semblar que l'havia de comprar. Com diria una amiga meva molt espiritual: L'amulet t'ha triat a tu!!!. I així em vaig sentir, així que no podia dir que no. Pago els 200 Bht i me'n vaig com si hagués trobat un tresor.

En Joel es posa nerviós perquè no troba res i en vol un. Portem més d'una hora mirant amulets. Al final entrem en un mercat més petit i se'n queda un per 175 Bht. Però ara li manca la capseta on es col·loca l'amulet per portar-lo penjat. Trobem un home que treballa el plàstic artesanalment i fa capses a mida de plàstic. Triga tres quarts d'hora a fer-lo, perquè pressa és una paraula que no coneix. Va fent, amb tranquil·litat, i cara de fart, però la veritat és que és curiós, com crema el plàstic, fa els motllos, el poleix... A casa nostra aquests oficis són inviables, hi ha màquines que trauran mil capses en sèrie per minut.

En Joel ja està satisfet i jo estic fins al capdamunt d'amulets, així que per compensar-me em promet tota la tarda de compres al MBK. Avui no hem ni dinat, hem anat picant una mica de tot i així estalviem i fem dieta. Tot era light (xurros, bocabits amb salsa...).

Com que està plovent, tampoc podem fer gaire res, en Joel se'n va a la picina de l'hotel i jo a fer-me un massatge thai. Quan he acabat m'han fet posar els peus a les peixeres per a finalitzar la sessió. Amb tant mala sort, que quan trec els peus de la peixera i els poso a terra, rellisco i em foto de culs a terra picant amb l'esglaó. M'ha quedat un hematoma negre més gran que el tatuatge.

Acabem de passar la tarda al MBK, algunes compres, fins que ens han tancat, perquè en Joel perd el nord comprant. Jo m'he firat amb un anell de Tiffany's per 200 Bht, una samarreta EdHardy (150 Bht) i un rellotge Guess (500 Bht). En Joel, una motxila, dos rellotges...

Entre tanta falera compradora ens hem menjat una pizza per 20 eurusssss!!!. És el pressupost de tota la setmana. Jo, com que òbviament no me l'acabo me la faig embolicar, i encara en tinc per ressopar i per esmorzar el dia següent. Abans d'anar a dormir donem una volta per Khao San, en un garito on un thai està entonant una cançó de Coldplay, i c'est finit per today.

^top

16/10: BANGKOK

Ens aixequem, i continua plovent. La veritat és que ja no sabem què fer. La meva planificació era anar amb barca pels klongs i visitar els barris xinesos... però amb aquesta pluja se't treuen les ganes d'anar enlloc.

Així que, una mica desmotivats, ens ho agafem amb calma i anem a esmorzar i a connectar-nos una estona a internet. Allà a les dotze sembla que para una mica de ploure i jo m'emprenyo amb en Joel, que no hi ha forma d'arrancar-lo de l'ordinador.

Decidim passar al planning del diumenge, que era anar al mercat de Chattuchak, i fer-ho per avui. Agafem un taxi i ens plantem allà. És grandiós!. Hem estat més de sis hores voltant pels milers de passadissos que no s'acaben mai i tot i així només n'hem vist la meitat. Però m'ha encantat. Hem parat vint minuts per dinar un arròs fregit amb gambes, que pel gust encara dubto si eren de plàstic, però ens ha sortit molt bé de preu (350 Bht).

He comprat de tot. Tenia els ulls com plats. El meu paradís. Tot i així li he hagut de demanar per favor a en Joel que marxéssim ja perquè no aguantava més i anàvem carregats com burros. M'he comprat una bossa de viatge Louis Vuitton, falsa i de segona ma per només 600 Bht (nota: em va durar un dia, se'm van trencar les quatre anses), un vestit per 600 Bht, un bolso tipus Kelly (500 Bht), un triquini talla única (350 Bht) i em queda a la mida. És com si haguéssin passat els reis.

Anem cap a l'hotel a descarregar i per fer temps aprofitem per anar al saló de bellesa. En Joel una pedicura i un massatge i jo una neteja de cutis i un massatge, aquesta vegada d'olis essencials: 250 Bht l'hora. Increïble!!!! El millor massatge que m'han fet mai. Meitat terapèutic i meitat relax. M'han tret les contractures, m'ha fet petar l'esquena com un osteòpata... igual em podia haver quedat paralítica, però ha estat genial!! Estem a la glòria.

Com que ha parat de ploure decidim anar cap a la zona de Patpong i mirar de pujar a l'Skybar a fer una copa. L'Skybar és un lounge que hi ha a l'últim pis de l'State Tower, on es gaudeix d'unes vistes espectaculars de Bangkok. El problema és que hem llegit que sense sabates adequades no et deixen entrar i jo només tinc per triar entre les trekking o les hawaianes. Tot i així ens posem les nostres millors gales i taxi cap a Patpong.

Patpong, per fer una descripció, és un carrer ple de paradetes d'imitacions de tot: bosses, rellotges, cinturons,... però amb catàleg i tot eh. Tu tries el producte sobre catàleg i te'l porten en 2 minuts. I a banda i banda de carrer està ple de locals on fan striptease, ping pong, i varies coses més que també tries sobre catàleg. Jo ja començo a estar una mica cansada de mercats. A tot arreu hi ha el mateix. Intentem regatejar uns rellotges, però ens en demanen barbaritats. En joel es compra un gorro estil màfia napolitana i jo acabo pagant 37 € per una bossa imitació de Balenciaga.

Cansats de mercat anem en busca de l'Skybar. Comencem a caminar i portem més de mitja hora caminant i encara no hi hem arribat. No tenim moltes esperances de què ens deixin entrar pel tema de les sabates. A mida que ens hi anem acostant, la gent que ens ajuda a arribar-hi ja ens va dient que no entrarem tal com anem i això que anem amb les nostres millors gales. Descrivim millors gales: en Joel porta gorro de màfia, texans esparracats, samarreta i abarques, i jo un vestit de 8 $ del mercat de Cambodja, xancletes fúcsies de dutxa i el cabell greixós de l'oli del massatge barrejat amb l'aigua de la pluja.

Total, només d'anar cap als ascensors, una hostessa fastigosament amable i cruel ha trigat 5 segons en deixar el meu look pels terres, m'ha fet una repassada de dalt a baix i m'ha dit que s'havia d'anar amb vestits fashion. Perdona???????? i veient que s'havia excedit, em diu: no vull dir que el teu no sigui fashion, ..(sí, ara arregla-ho) i ho ha arreglat dient molt educadament que el bar exigeix un dress code que obviament no complim. Que si el que volem és deixar-nos calers en un dels bars podem anar a un altre, que no té vistes, però on estaran encantats de fotre'ns els calers igual.

A la merdaaaaa!!!. Ens anem a Khao San que segur que ens rebran millor. Ens comprem uns noodles amb ou en una parada del carrer per 10 Bht i ens els mengem sota la pluja, que així tenen més gust. De postres, una galleda de gintonic, que els hi he d'ensenyar jo com es fa un gintonic. Anem cap a l'hotel perquè jo ja estic amb retortijones. Serà l'ou...serà l'aigua de la pluja...el gel??? a saber!.

Ens quedem allà al hall de l'hotel fins les 2:00 del matí parlant de la vida. Que grans aquests moments!! A més hem tingut espectacle i tot. Hem vist com el paio que teníem al matí esmorzant davant nostre, sol, arribava amb una noia thai de dubtosa procedència i poca edat i l'hi demanaven el carnet a recepció. I també hem vist un altre paio que anava tant begut que s'ha empotrat contra la paret i el conserge l'ha hagut d'acompanyar a dormir. Quin panorama.

^top

 DIARI DE VIATGE: Ruta Chiang Mai, Triangle d'Or, Pukhet i illes Phi Phi

17/10: BANGKOK - CHIANG MAI

Avui toca fer maletes. A les dotze hem de deixar l'hotel. Esmorzem al bar del costat i ens posem a fer la distribució del pes per tal de complir amb la reglamentació d'Air Asia. Sembla que avui ha sortit una mica el sol. Aprofitarem per anar a veure els klongs, que són els petits canals per on es bifurca el riu Chao Praya.

La teòrica és molt fàcil. Anar a veure els klongs amb barca. Molt bé. Com? on? amb quina barca?. Tantes guies i diaris que hem llegit i a la pràctica anem segons com gira el vent, sense tenir cap orientació de res. Hem anat a buscar un tuc-tuc pel barri del nostre hotel i lògicament ens ha volgut fotre. Ens ha portat a un moll on ens cobraven 2.000 Bht per 1 hora de barca. Estan flipant.

Total, que donem mitja volta i comencem a caminar per allà aquells barris d'extraradi, fem un tour per sorpresa per les factories de la zona. El barri és super xungo, de tant en tant trobem algun motxiller perdut com nosaltres, que també busca però sense saber on anar. Finalment veig un lloc mooollt cutre amb una barca i he pensat: calla, que si hi ha barca, només cal demanar-ho!!!. Surt la matriarca a negociar, comença demanant-nos 1000 Bht (de moment ja baixem a la meitat) i finalment la traiem per 600 Bht, i la veritat és que ha valgut la pena. Ha estat diferent, hem vist dracs de Komodo, que són com uns cocodrils amb cap de serp i hem vist les cases del riu, molt autèntiques. Almenys hem aprofitat el matí.

Tornem cap a la nostra zona i ens permetem el luxe de menjar-nos un filet. Que bo!!. El dinar d'avui 25 €. El sopar d'ahir 1 €. A sobre, amb la meva tendència de cigarro=cagarro, he anat al lavabo i al tirar el paper al WC l'he embussat. Quan la xinesa de manteniment em deu haver sentit tirar de la cadena per 3ª vegada m'ha començat a picar la porta i a cridar des de fora. Li he obert perquè no em podia escapar per enlloc i li he dit: uupss, s'ha embussat!!. No cal que esforci en traduir-li, perquè tampoc m'entendrà!!. La tia ha mirat amb mala llet i m'ha començat a cridar com una boja indicant-me el cartell que posava que no es tirés paper al WC. Mira, fins ara li havia tirat i no havia passat mai res, així que he recollit en Joel i hem marxat corrents abans de que no m'apedreguessin per incívica.

Ja eren quasi les 16:00. Hem recollit les maletes i cap a l'aeroport un altre cop, amb destinació Chiang Mai.

Poc més d'una hora i ja arribàvem a Chiang Mai. Hem agafat un taxi-minibús i hem arribat a la Julie's Guesthouse. L'habitació no és res de l'altre món i a més no tenim habitació per tots els dies, però al preu que ens surt ja està bé, a més hi ha molt de jovent, i wi-fi a la zona comú, i t'agafes tu mateix les begudes.

Fem una dutxa ràpida i anem a passejar una mica. Està plovinejant i arribem al centre just quan estan desparant el mercat artesanal. Quina pena perquè només el fan els diumenges, així que ja ens quedem sense veure'l. Entrem en un italià que fa molt bona pinta i ens demanem nyoquis al salmó. Tornem cap a la guesthouse plovent fort per variar i fem una petita parada al ciber abans d'anar a dormir.

^top

18/10: CHIANG MAI I VOLTANTS

Avui s'han canviat els papers i m'ha despertat en Joel que ja estava dutxat i vestit i tot. M'ha dit que eren les onze, però avui amb la calma (de totes maneres m'ha enganyat el cabró i eren quarts de nou, però aquesta nit he dormit fatal).

Hem esmorzat aquí i com que no sabem què fer, optem per llogar una moto i conèixer una mica la ciutat. Ens ha costat 250 Bht tot el dia. Òbviament, no cal dir-ho que la porta en Joel. Ens posem el casc de porexpan i sortim del carreró sense tenir cap rumb, perquè ni sabem on estem ni on anem. Jo desplego el mapa sobre l'esquena d'en joel per si m'he d'orientar... quin xist!!.

Comencem a fer carretera fins que veiem que ja estem a les afores i no hi ha res de bo. Així que donem mitja volta i seguim l'indicador que posa Doi Suthep, que és un dels temples de visita obligada. Són 19 km de corbes (sembla la carretera de Bruguera) i en Joel, que té pressa i sembla que li ha quedat el peu enganxat al gas.

En el temple Doi Suthep
En el temple Doi Suthep

Arribem al temple de Doi Suthep i s'han de pujar unes quantes escales, però vaja, tampoc tantes perquè justifiquin haver posat un telefèric al costat. És un temple budista. Fem unes quantes fotos i tornem a tirar cap avall. A mig camí hi ha un altre punt turístic, unes cascades, i són gratis. Apa, som-hi doncs. Estan bastant bé, hi ha gent del país fent picnic i remullant-se una mica. Nosaltres comencem a pujar per les pedres, i com no, en Joel vol anar fins a dalt de tot. Em fa creuar un riu, i se'm trenca una xancleta (diga'm patosa). Però ell encara vol anar més amunt, i posar-se al mig de la cascada, tot i que hi ha cartells d'advertència de que és perillós: relliscar i obrir-te el cap bàsicament.

Com que no vull ser menys, i jo també vull la foto, començo a pujar pedres tipus Spiderman, descalça, a quatre grapes i quan m'he adonat, amb el peu moll he relliscat i m'he quedat de morros a terra agafant-me a la pedra per no baixar cascada avall. Som uns inconscients, a part de la meva poca habilitat en esports d'aventura, ens podíem haver matat.

Hem acabat de baixar totes les corbes amb la moto i com que ja era hora de dinar hem volgut anar cap al centre. Hem volgut són les paraules clau, denoten intenció, sense resultat. No hi ha hagut manera possible d'arribar-hi!!. Ajudats per un mapa de la ciutat i pel nostre instint, hem començat a fer quilòmetres vorejant Chiang Mai sense tenir coll-ns d'entrar-hi. Hem agafat l'autopista per una banda, sortíem per l'altra, llavors no podíem canviar de sentit. Els cotxes pitant-nos!!!!. El vent tirant-me el casc!!!. Horrorós!.

Hem parat en una gasolinera amb l'esperança que algú ens ajudés, però com que això és l'extraradi, aquí ningú parla anglès. Quan ja tornàvem per tercera vegada d'Andorra hem vist un cartell que posava ChiangMai 13 km i aquest cop, sense saber com, hem anat a parar al Night Market. Ja ens hem quedat per allà a dinar, per no liar-nos més, i com que el market encara estava tancat hem aprofitat per anar a l'agència d'un tal Jimmy per contractar excursions per als pròxims dies.

Així, per demà tenim excursió d'un dia a un camp d'entrenament d'elefants (pel mòdic preu de 1.800 Bht). I el dijous anirem a veure el Triangle d'Or, on conflueixen Laos, Birmània i Tailàndia, amb parada al White Temple, per 1.100 Bht.

Sortint hem intentat fer negocis en una sastreria. En Joel volia un vestit i jo un vestit de nit, però no hi ha hagut forma d'arribar a un acord en el preu, o sigui que millor me'l compro al Zara, més barat, més modern i si no m'agrada el puc tornar.

De tornada, el night market ja estava obert i hem comprat alguns souvenirs, més coses essencials (unes xancletes, per no anar descalça i pantalons per demà els elefants, perquè tinc tota la roba a la bugaderia). Sona molt esnob, però per 20 Bht el kg (que són 50 cèntims d'euro) qualsevol es posa a rentar a mà i muntar l'estenedor a l'habitació.

Hem menjat un arrosset per 50 Bht tots dos i hem agafat la moto per intentar tornar a l'hotel. A la tercera vegada que hem passat pel mateix lloc i hem vist que no ens en sortíem en Joel ha perdut l'orgull de mascle que s'orienta a tot arreu i hem contractat un tuc-tuc perquè ens fes de cotxe-guia, sinó, ens haguessin hagut de recollir al Vietnam.

^top

19/10: CHIANG MAI - TRAINING CAMP D'ELEFANTS - CHIANG MAI

Avui anem a passar el dia a un training camp d'elefants. Què guai, em fa molta il·lusió!!. A les 8:00 ens venen a buscar amb una furgoneta i de camí acabem de recollir la gent que falta: dos polonesos, dos holandesos i dos espanyols. Sembla el començament d'un acudit, però així és!!..

Doncs seguint amb el que deia... tenim una horeta de camí. Òbviament no hem esmorzat i fem dues parades tècniques: una al 7eleven per fer un cafè i l'altra en un mercat a comprar 1.000 kg de plàtans per als elefants. La nostra guia es diu Nong, molt maca i s'entén molt bé quan parla (cosa estranya en aquest país).

Abans d'arribar al lloc canviem de transport i pugem a una pickup per poder acabar d'accedir a la selva. Ja està plovent, per variar, així que les noies anem al davant, aixoplugades, i els nois es queden a fora mullant-se. Després de vint minuts de sotracs arribem a la selva, on hi ha el training camp d'elefants. És preciós. És tot super verd i els nois van pujats sobre els elefants com si fóssim en un passatge de El libro de la selva.

Primer de tot ens donen roba perquè ens canviem, uns pantalons thai i una camisa-ponxo tipus peruà que no ve a res. Òbviament ens canviem tots allà mateix, no hi ha vergonyes que valguin.

Rebent un petó d'un elefant
Rebent un petó d'un elefant

Seiem tots en rotllana en una mena d'estable que ens protegeix de la pluja i la Nong ens fa una petita introducció de la vida dels elefants. Coses que ara mateix recordi: que poden viure uns 100 anys, que les elefantes tenen uns embarassos de fins a vint mesos, només tenen un bebè cada cop, i com a molt poden tenir cinc cries durant tota la vida. Diàriament mengen per un valor d'un 10% el seu pes. Estan tot el dia menjant.

Mentres ella explica, els elefants ja van posant la trompa cap a dins, olorant que hi ha turistes i turistes=plàtans. Per això estan contents, saben que menjaran plàtans. La resta del dia mengen herba, qui diu herba, diu arbres, però si s'alimentessin només de plàtans no els podrien arribar a mantenir.

Ens porten un elefant petit, que és el rei de la casa. Es diu Dodo i és una monada. Quan li dius xupxuuup t'acosta la trompa i et fa un petó de ventosa!!!. De vegades no et pilla bé i en comptes de petó de ventosa només et deixa baba, però igualment és molt divertit. Quan tots hem fet la ronda de xupxuuupsss ens separen a nois i noies per a ensenyar-nos les paraules bàsiques per a dominar l'elefant. És diferent per als elefants que per a les elefantes:

- Sonsungg (que no sonzoo) perquè aixequi la cama i poder pujar i baixar.
- Qüèe per a girar, acompanyat de cosses a darrera l'orella.
- Haaaa per anar endavant . S'ha d'apretar amb les dues cames.
- Haaao: perquè s'aturi (aquesta és important recordar-la).
- Toooiii per anar enrere. S'ha d'acompanyar d'un moviment de cos tipus Shakira.

Bufff!!!. Ara toca posar-ho en pràctica. A mi les cames em tremolen. De lluny no ho sembla tant, però és un animal enorme, i estic super nerviosa. Comença l'holandesa, que té un salero innat i sembla que estigui sobre un toro en un rodeo. Continua la polonesa, que està agarrotada com jo i amb prou feines li canvia la cara en els 5 minuts. I ara em toca a mi !!!!.

Comencem, Sonsung!!!!!! (perquè s'ha de dir cridant). L'elefant ni cas, li han de fer un copet a la cama i empènyer-me pel cul per poder pujar-hi a sobre. Això és altíssim!!!. Ara endavant: Haaaaaaaaaa!!! Haaaa!! Stooooppp! Haooooo Haooo Haooo Haoooo!!!!! Bufff, com es mou l'elefant. Sort que m'ajuden els cuidadors amb un pal per a fer-lo creure, perquè sinó... Ara toca dretaaa, esquerra, enrere, i fora!!!. Em tiro directament sobre les mans dels cuidadors, que m'ajuden a acabar de baixar i posar els peus a terra. Estic agarrotada, tremolant, amb el cor a dos mil per hora de la por que he passat, però a la vegada ha sigut emocionant.

Fem una pausa per dinar, i a la tarda tocarà la ruta per la selva. Ens passem tot el dinar deliberant de si el recorregut per la selva el farem amb cadira o sense, perquè a mi em deixen dues hores sobre l'elefant sola per la selva i em moro. Ens donen una mica d'arròs, sopa, pollastre,...està bo. Ens han parat la taula en un envelat que hi ha de fusta amb vistes on només veiem selva per tots costats.

Ben dinat ens treuen de dubtes. Anirem de dos en dos en un elefant, però sense cadira. Gràcies a déu els nois van a davant, asseguts sobre el cap i les noies anem al mig de l'esquena de l'elefant agafades per una corda. Bàsicament, amb la columna vertebral de l'elefant tatuada al cul.

Comença l'aventura!!!. L'elefant comença a tirar poc a poc i a la primera branca que troba ja comença a estirar per arrancar tot l'arbre. Haaaaa!! Haaaa!!!!!. Merdaaaa!!. Ara el nostre elefant és mascle i no hem de dir Haa sinó Paii Paiii!! Bufff... sort que el fan creure amb un pal què si ens haguéssim de refiar dels nostres crits de guerra...

Netejant els elefants al riu
Netejant els elefants al riu

Van els tres elefants obesos (perquè són obesos tots) on els dona la gana. No n'hi ha cap que vulgui seguir la ruta. Tots se'n van pel mig de les verdisses, es paren a rascar-se el cul amb una branca, s'ajupen a collir branques...tot això ho fan contradient la dita Té memòria d'elefant perquè jo crec que cap d'ells recorda que nosaltres anem a sobre!!!. És un caos, però divertit. Jo he de recollir les cames amunt tota l'hora perquè sinó me les xafa quan s'acosta a algun arbre i ja m'he quedat un cop amb el peu clavat entre l'elefant i l'arbre i m'he vist apurada per poder-lo treure.

Per amenitzar el camí, torna a ploure. Jo continuo anant agarrotada i en Joel a davant fumant, no té remei!!. Ens dirigim com bonament podem al riu per aprofitar i rentar-los/nos una mica. Anem de merda fins a dalt!!!. Jo porto les lentilles posades i entre les gotes de la pluja i les mans plenes de fang, m'intento fregar els ulls amb la roba, que està pitjor que les mans, i estic veient les estrelles!!.

Ens posem a dins al riu amb els elefants i van baixant unes merdes del tamany del meu cap. És la bomba. Les hem d'esquivar perquè no ens tirin a terra. El summumm de la guarreria. Els raspallem una mica i tornem a pujar per anar tornant, poc a poc entre arbre i arbre al punt d'on hem sortit. Buahhhh, m'ho he passat super bée, encara que vagi descalça per la merda, amb la cara plena de fang i regalimant sota la pluja.

Acabem la tarda amb un afartament de plàtans per agrair-los la feina feta. Ens fem una dutxa sense sabó ni roba de recanvi, ens acomiadem i ens tornen cap a la Guesthouse.

Dutxa obligada de primera necessitat, seguida d'una parada a la bugaderia per deixar tot el que dúiem posat. La bugadera al.lucina i maleeix el temps, ja que sinó para de ploure, no se li asseca la roba i endarrereix les comandes. Fem un berenar-sopar allà a la Guesthouse mateix per a recuperar forces. Quelcom lleuger (jo spaguettis a la carbonara i en Joel dos entrepans de bacon).

Com que només són les 6 de la tarda i encara no estem cansats del tot tornem a anar al Night Market. En Joel s'atura a regatejar rellotges, per variar, i aquest cop ens ho devem agafar més seriosament perquè acabem en una rebotiga amb tots els rellotges falsos de Chiang Mai a la mà. Després d'hora i mitja sortim d'allà amb dos Bulgari de noi i dos de noia per 1.100 Bht cadascun, uns 30 euros (nota: quatre dies més tard el meu ja havia perdut l'esfera i el vidre). Però tot i així el vidre de Saphir, o sigui que eren de qualitat màxima ehhh, poca broma. Demà dia lliure, aviam què fem.

^top

20/10: CHIANG MAI

Avui no tenim pressa. Esmorzem, mirem una mica la guia, observem com la resta de gent de la guesthouse ja està tirada pels sofàs bevent cervesa o enganxada a l'ordinador. Increïble.

Nosaltres decidim que avui anirem a veure els temples de Chiang Mai. Hi ha mil temples, així que negociem un tuctuc per 60 Bht l'hora que ens hi vagi portant. Anem a visitar-ne 4 o 5 i res de l'altre món: budes, temples, pedres...

Està plovent, jo ja m'he aixecat cansada per a veure temples, així que li diem al conductor que ens porti a les afores, que he sentit que hi ha un poblet on fan ombrel·les de paper, però no hi ha molt més per veure aquí. Així que el paio comença a sortir de Chiang Mai amb direcció a Bo Sang i ens comença a portar a fàbriques-botigues per a guiris amb pasta on venen plata i pedres.

Veig que no ens hem entès!. L'home m'explica que no sap gaire on anar perquè només fa cinc dies que porta tuc-tuc. Abans era guia de trekking però va tenir una embòlia i té mitja cara paralitzada, així que degut al problema que té per fer-se entendre va haver de canviar de feina. Òbviament en Joel i jo ja havíem comentat cruelment el tema de que no se l'entenia de res al parlar, així que entre sentiment de pena i de culpa li diem que ens porti on vulgui i acabem visitant totes les factories del poble: de pell, de plata, de paraigües... Així que després d'aquesta visita tant poc productiva decidim tornar a la Guesthouse a descansar una estona.

És arribar a lloc comença a caure una tempesta tal que no ens va deixar gairebé ni sortir de l'hotel. El carrer inundat, tres pams d'aigua i nosaltres avorrits al bar de la Guesthouse. Dinem, fem un duopoker... ens avorrim!!. Així que jo me'n vaig a fer un massatge a la cantonada del carrer i en Joel a plantar llavors pel facebook.

Cap a les 19:00 el temps no ha canviat i tornem tots dos cap a l'hotel i intentem adaptar-nos al rotllo que porta la gent de passar el temps a base de cerveses. No se'ns dona gaire bé. Amb 4 o 5 hores en fem dues, eiiii, que no tenim cap pressaaa!!!!!. Avui ni sopem, perquè anar esperant a fer gana, la recepció i la cuina han tancat, amb la qual cosa em menjo unes pipes dolces i anem a dormir que demà hi ha matines.

^top

21/10: CHIANG MAI - TRIANGLE D'OR - CHIANG MAI

Avui tenim l'altra excursió contractada per anar al Golden Triangle. Ens vénen a recollir amb una minivan a les 7:30. Anem amb una parella de francesos, un matrimoni de Malàisia i tres brasilers solters (que tot i el que hom pugui pensar, tenien menys salsa que jo).

Hem fet una primera parada tècnica en unes Hotsprings, que són uns brolladors naturals d'aigua calenta. La veritat és que no ens hi hem ni acostat, hem preferit aprofitar el poc temps de parada per esmorzar i anar al lavabo.

Unes dues hores més tard hem arribat al White Temple. Preciós. És tot blanc, i amb el sol que fa, dóna la sensació d'estar enmig de la neu. Només fa 7 anys que l'han construït, de fet encara hi ha alguns detalls per acabar. És una barreja de temple i obra d'art modernista. Dins hi ha tot de murals representant el bé i el mal, i el camí cap a Buda. L'autor s'ha quedat amb tothom pintant els herois i malvats del s. XX. Ha pintat Matrix, Superman, Darth Vader, Predator, Batman... vaja, que s'ha quedat amb l'espectador.

Hem continuat una estona més amb la furgo per agafar una barca i navegar pel Mekong visitant així el Triangle d'Or. A una banda està Birmània, a l'altra Tailàndia, mentre que l'altre costat pertany a Laos. La veritat és que no ha tingut cap al·licient. La barca atura a la banda de Laos, perquè (como no) fem algunes compres. T'ho venen amb el ganxo de què és lliure d'impostos i realment comprem un cartró de Marlboro per 5 $. Ara bé, és Marlboro perquè ho diu a la caixa, perquè és infumable!. Tot i així n'agafem 3 cartrons!. A part d'això no hi ha res més, venen bolsos, tabac i alguna artesania. Ens segellen el passaport amb un dibuix de Laos, que no té cap validesa oficial, i hi ha una bandera que identifica el país que, anant bé, segur que també és una imitació. Resum: Decebedor i sense cap interès. Tant bon punt sortim de la barca ens intenten vendre un plat de decoració amb la nostra foto enganxada al fons. Una foto que ens han tirat quan entràvem a la barca. Visca el màrqueting!!.

Ens porten a dinar a un bufet lliure, que mola bastant, el millor de tot el viatge, el problema és que només tenim mitja horeta per gaudir-lo. Ens tornem a col·locar a la furgoneta una horeta més per portar-nos a la frontera de Myanmar. Ens donen mitja hora per estar allà. Massa i tot. L'únic interès és el mercat, com no; el mercat i creuar la frontera a Birmània per poder ensenyar el passaport als teus amics i que vegin que has estat a Birmània, perquè vaja, poc sentit més li veig. Tot i així, els friquis brasilers ho fan. Ho fan corrent, literalment, perquè tenen mitja hora per entrar i per sortir del país, amb tot el papereig que això comporta, i pel mòdic preu de 500 Bht, que són ni més ni menys que 12 euruuuusss!. Amb això paguem dos nits d'hotel.

Nosaltres comprem quatre castanyes (sí, castanyes torrades), i ens seiem a esperar els altres. Gairebé s'està fent fosc i encara ens queden per veure les tribus, que és el més esperat per tothom.

Dona de la tribu «Akha»
Dona de la tribu «Akha»

Arribem a lloc, i la guia ens avisa de que el preu que hem pagat nosaltres dos pel tour no inclou les dones girafa, que si també les volem veure són 300 Bht extra per persona que hem de pagar. Aquí m'entra un dilema moral. Jo em negava a anar-hi perquè havia llegit els comentaris de molta gent que deia que era com un zoològic humà, una turistada, etc. Però clar, ja que anàvem a veure les altres tribus i érem allà, o pagàvem o ens esperàvem fora... així que paguem religiosament.

Un minut més tard em trobo en el parc temàtic de les tribus de Tailàndia. Estic al·lucinada, realment m'han deixat amb la boca oberta. El que jo em pensava que seria anar pel mig de la selva i veure les tribus, on viuen, en el seu àmbit, i veure com treballaven, de què vivien... i em trobo en un altre mercat amb una parada de cada ètnia. Aquesta és la venedora de la tribu BershkaKaren, aquesta altra ve del Mercacuellogirafa, i aquesta altra pertany al centre comercial HiperAkha. Vergonyós!!!. Em pensava que m'estaven prenent el pèl. Jo, emprenyada com una abella, li deia a la guia: fantàstic!!. Això és l'eurodisney de les tribus, falten les atraccions!. I jo que els hi portava bolígrafs i piruletes, i aquests nens quan arriba l'hora de plegar posen el Disney Channel. Home, ara m'he passat, tampoc és així. La guia em va vendre la historia de que eren refugiats, i que per això vivien totes les tribus juntes, en aquell terreny cedit de Tailàndia... m'és igual, jo ja no em crec res, i el collaret de 25 voltes que porten al coll estic segura que se'l treuen per anar a dormir.

Em vaig quedar molt decebuda de tota l'excursió en general. No vam veure res interessant, després de fer més de 8 hores en cotxe. Només mercats i mercats, veuen el turista com un dòlar amb cames. Com diria Labordeta: A la mierdaaaaaaaaaa!!!!!!!.

Arribem a Chiang Mai a les 21:00 tocades i encara hem d'agafar els trastos i canviar-nos d'hotel, ja que a la Julie's Guesthouse només van poder donar-nos habitació per a quatre nits. Per no estressar-nos gaire, anem a la guesthouse del costat. La veritat és que és el mateix preu i està en millors condicions.

Només d'arribar a l'habitació ens trobem allà al passadís uns paios allà ballant amb la música a tot tai. De seguida ens criden i ens fan seure amb ells allà a la terrassa. Són tres canadencs, dos nois de Vancouver i una noia del Quebec que s'han conegut pel camí. Són super enrollats amb nosaltres, i més amb l'historial d'amistats que portem: zero patatero!!.

En aquests moments t'adones de que Espanya (amb ny és un país endarrerit). Qualsevol país, per petit que sigui té com a segon idioma l'anglès, i és difícil acostar-te a algú que li costa entendre't i que li requereix un esforç donar-te conversa. Encara que t'esforcis, hi ha un punt al que no arribes, com fer acudits, o entendre'ls, i sempre et fan sentir una mica enrere. Tot i així s'esforcen i ens conviden a anar a sopar amb ells i ens porten a un xiringuito del carrer on mengem per un euro cada un. Ells repeteixen tres cops (semblen jugadors de rugbi professionals). Ara ens adonem que allò seu no és simpatia innata, sinó que porten des de les tres de la tarda fotent-li a la cervesa. De totes maneres és divertit conèixer gent.

Quan els hi comentem que a les dotze de la nit és l'aniversari d'en Joel, semblen posseïts per l'esperit de la festa i van a comprar més cervesa i fan uns santhilaris a fora el supermercat. Anem a un bar a esperar que siguin les dotze per a poder brindar amb una copeta pel cumple d'en Joel, i acaben cantant-li el Happy Birtday. Estan xalats!!.

^top

22/10: CHIANG MAI

Avui ens hem aixecat cap a les onze. Així que fem un esmorzar fort i així ens estalviarem el dinar. Aprofito amb la complicitat de la recepcionista perquè ens pugin l'esmorzar amb les espelmes de 31 anys. En Joel està a l'habitació recollint la maleta, així que quan porten l'esmorzar a la terrassa només hi soc jo i em comencen a cantar el Happy Birthday a mi. Són el que no hi ha. En Joel surt amb la calma de l'habitació amb cara d'estranyat i a més em confessa que ja havia trobat les espelmes el dia abans, regirant la meva maleta, o sigui que ja s'ho estava esperant.

Dins les meves possibilitats i les circumstàncies del moment jo he fet el que he pogut. Acabem d'esmorzar i sortim al carrer amb un sol de justícia. És pràcticament el primer dia que tenim sol i la veritat és que no es pot aguantar, així que busquem un hotel amb piscina i ens hi quedem fins a mitja tarda.

Avui tenim sopar de gala i anirem al Riverside a celebrar-ho. A les 7 de la tarda ja estem dutxats i engalanats i, seguint l'horari guiri, a les 19:30 ens posem a sopar. El restaurant és molt cuco, amb les taules al costat del riu i amb espelmetes... De fet sortia recomanat a totes les guies. Sopem un filet Mignon perquè l'ocasió s'ho val, i acabem prou d'hora per tenir temps d'anar a veure una lluita de Muay Thai o boxa tailandesa (aquesta tarda passejant hem vist que hi havia com unes galeries plenes de bars on oferien per aquesta nit un xou de muay thai gratis).

Entrem a les galeries i està ple de bars amb billars i ties tailandeses de sospitosa reputació. Com diu en Joel és un macroputiclub encobert de bars de billar. Nosaltres a la nostra, demanem una copa i ens posem a jugar al Conecta4, que n'hi ha un a cada taula. No passen ni 5 minuts que ja tenim la taula plena de nens petits que volen fer apostes contra nosaltres: si guanyo 4 partides em dones 10 Bht. Fan negoci de tot!! Juguem amb ells i jo acabo guanyant el meu. Són uns cracs, però els hi falten anys per tenir més picardia, de fet deuen tenir 5 o 6 anys com a molt.

Comença l'espectacle de MuayThai i és pitjor que una telenovel·la de baix pressupost, fent veure que es toquen, tirant-se a terra, dramatitzant... cutreee, així que aprofitem per donar un cop d'ull als bars del voltant i veure les tècniques de seducció i negociació que utilitzen aquestes ties, o tios, no ho tinc molt clar.

De camí cap a l'hotel tot el carrer n'està ple i ens trobem un anglès mig acollonit per l'ambient i borratxo, que s'ha perdut i només repeteix: Spanish??? ohhh, pexuga de polioooo, com a demostració de què el paio domina idiomes. El deixem en el següent bar i les ladyboys semblen piranyes amb ganes de menjar. Ja s'ho farà, nosaltres a dormir.

Demà és l'últim dia a Chiang Mai i jo encarrego un curs de cuina thai per demà al matí i així aprofitar una mica el dia.

^top

23/10: CHIANG MAI - PUKHET

A les 9 ens vénen a buscar i en Joel ha dit que ell s'encarregaria de fer les maletes per fer el checkout a les 11:00. Ahir la nit tenia massa feina amb el facebook i no va voler fer-ho, així que ara a pringar.

Comparteixo curs de cuina tailandesa amb una noruega, una anglesa, uns holandesos i unes australianes maduretes. Primera parada: mercat. Ens expliquen els ingredients que farem servir per cuinar, els diferents tipus d'arròs, d'ous, com s'han de cuinar, i com s'han de menjar. Arribem a la casa on tot ja està a punt pel curs. Un davantal i un fogonet per a cada un i totes les eines necessàries per a preparar el nostre menú.

Plats del curs de cuina que vaig fer jo mateixa
Plats del curs de cuina que vaig fer jo mateixa

Cadascú tria uns plats per aprendre i, a més, el professor-cuiner ens ensenya a fer-ne uns altres per a tots. La veritat és que és un menjar molt fàcil de fer. Un parell de minuts i ja tens una sopa. M'ha sortit tot boníssim!. Això que hem fet un flamejat i quasi em cremo viva!. Des d'aquest moment m'he convertit en fan de la cuina i del menjar tailandès.

El curs ha estat molt bé i estic contenta d'haver-lo fet (900 Bht). A les 4 de la tarda ens tornen a l'hotel i recullo a en Joel del ciber, que hi porta 6 hores ja, total per penjar quatre fotos. Ens entretenim com podem durant un parell d'horetes i anem a fer un pad thai abans d'anar a l'aeroport.

Agafem les bosses, un tuc-tuc i cap a l'aeroport. Abans de fer el checkin m'he de posar les bambes perquè no pesin a la maleta. Les bambes?. "Les has posat a la bossa no, Joel?". "Nooo!". "Estaven a fora, no les has agafat?". "Noooo!". "Merdaaa!. Que em van costar una pasta!". Anem una mica justets de temps, però no vull renunciar a elles.

Fem el check in, intento trucar a l'hotel, ningú contesta, així que com que encara queden tres quarts d'hora per embarcar decidim temptar la sort. Parlem amb uns taxistes i ens diuen que tenim temps, així que em poso a regatejar el preu. En Joel està flipant!. Reacciono i veig que no és el millor moment per regatejar, així que marxa ell i taxista pitant cap a buscar les meves bambes. Jo em quedo esperant a l'aeroport. En vint minuts torna en Joel i les bambes, i pugem corrents que ja estan embarcant.

Dues horetes de vol i ens plantem a Phuket. Aquesta tarda que he tingut molt temps lliure per pensar, he tingut la brillant idea que aquesta nit ens aniríem directes des de l'aeroport a la Full Moon Party. Perquè només es viu una vegada, i aquesta festa només la fan un cop al mes, i justament és avui, o sigui que és una senyal. Així que quan sortim de l'aeroport ens crivellen els taxistes preguntant on anem i sembla que no ens acabem d'entendre. Jo els hi dic: "Kho Pha Nga, Full Moon Party", i m'engeguen a la merda!.

Finalment, el quart taxista, que té més nocions d'anglès em fa baixar del burro i em diu que la festa està a cinc hores amb taxi des de Phuket, o sigui, que ho haurem de deixar-ho estar. M'havia orientat malament. Creia que era més a prop.

A partir d'aquí ja no sabem on anar. La idea és passar només una nit a Phuket i agafar el ferri demà cap a les Phi Phi. Ens demanen uns preus desorbitats per anar a qualsevol lloc, així que marxo emprenyada en busca d'algun bus o quelcom més barat. Sembla que a la una de la matinada els busos ja no circulen. Veig una parella perduda com nosaltres i els hi pregunto: "On voleu anar vosaltres?". "A Phuket Town". Perfecte, doncs nosaltres també, vinga, compartim el taxi, que som catalans.

Ells tampoc tenen hotel però n'han mirat un que és el més barat de Phuket: On On Hotel i ens afegim a la idea. El taxi ens deixa a la porta, preguntem i tenen habitacions lliures (perquè serà). Realment la descripció de la guia clavava la realitat: "Sus habitaciones viejas y mohosas ... rezuma encanto decrépito.. És el pitjor lloc on he estat mai. Les parets de l'habitació són de fullola, i el lavabo és asiàtic de guetto: sense cadenaaaaa, a la vella usança: s'han de llençar galledes d'aigua. Dos anys voltant per l'Índia i és el segon lavabo que trobo sense cadena!. La veritat és que se't treuen les ganes de fer res, abans trec el cul per la finestra o baixo al carrer, perquè té tela. L'únic encant que té, per trobar-ne algun, és que va ser escenari de la pel·lícula La playa. Tot i que allà el situaven a Bangkok, però vaja, que no hi ha cap dubte.

Acceptem la nostra situació de semi-indigents perquè ja són les dues del matí i en cinc hores agafarem el ferri. Sortim pels carrers, on no hi ha ni un llum enlloc, i trobem un súper on comprem alguna cosa per menjar, tot i que millor no menjar gaire, no fos cas que haguéssim de treure el cul per la finestra!. Què dic, però si no tenim finestra!.

A la recepció comprem els bitllets per a les 8:30 marxar amb el ferri cap a les illes Phi Phi, i li demano al de la recepció si ens poden despertar ja que tinc el mòbil sense bateria. Ok, doncs ok i a dormir, mirant de no sortir gaire del tros de llençol que tapa el matalàs.

^top

24/10: PUKHET - ILLES PHI PHI

De cop hem començat a sentir que picaven a la porta. Em desperto d'un bot, i pregunto qui hi ha?. L'autobús està a baix esperant!. Collons, ens hem adormit i ningú ens ha despertat!!. Corre, plega els llençols, vesteix-te,...i en Joel amb tota la calma se'n va a dutxar. "Estàs flipant!!. Si ens estan esperant a baix ja, i perdrem el ferri!. I jo no passo una nit més aquí".

Baixem corrents amb la meitat de coses fora de la motxilla i pugem el minibús, carregat de gent que ens mira malament per haver-los fet esperar. Sorryyy!!.

Platja de l'illa Phi Phi
Platja de l'illa Phi Phi

Ens porten al moll i a embarcar. Semblem un ramat d'ovelles. Hi ha milers de persones. Pugem al ferri, agafo posició a dins, que així segur que em marejo menys, i a dormir una mica que n'hi ha per a dues horetes. Jo estic super-grogui i no em recupero fins que arribem a les illes Phi Phi.

Desembarquem en una platja idíl·lica, ja es veuen les muntanyetes dins l'aigua tant típiques d'aigües tailandeses. Hem arribat al paradís!. Per entrar a l'illa ens fan pagar una petita contribució. Paguem i ens dirigim a buscar l'hotel.

Jo n'he trobat un que he llegit que estava en una platja molt xula, amb ambient, aviam si el trobem. La putada de les Phi Phi és que no hi ha tuc-tucs perquè es considera que hi ha pocs quilòmetres, però clar, no tenen en compte els pobres que anem carregats com burros amb la motxilla suant la gota grossa. Pels mapes que he intentat interpretar sembla que el nostre hotel queda a l'altra punta d'on ens ha deixat el ferri, així que a caminar.

Demanem un parell de vegades indicacions i sembla que parlem en xinès, o la gent sigui sorda, perquè tothom ens guia pel mal camí. Finalment hi arribem, a Ao Ton Sai. L'hotel, crec que es diu Phi Phi Island Cabanas Resort. Tot són cabanyes dobles, amb un porxo i tot, fetes de canyes de bambú i a 100 metres de la platja. És la glòria!. Trec les habitacions per 12 euros la nit, ja que era el preu que havia vist per internet. Deixem les coses i corrents a banyar-nos.

Oh, la glòria!. L'aigua templada, gens freda, color turquesa. Increïble. Quan ja portem una estona remullant-nos ens anem a buscar alguna coseta per menjar. Trobem un restaurant-bugaderia-supermercat, on fan un Pad Thai, per 0'5 €. N'agafem un cadascun i ens anem un altre cop a la gandula. De cop em quedo flipant, perquè la marea s'ha anat enretirant i l'aigua que teníem quasi als peus, ara ens queda a 5 minuts caminant.

A mitja tarda ens anem a fer una dutxa, ens vestim i anem a donem una volta per l'illa. Hem de contractar l'excursió per a l'endemà anar a veure La Playa (Maya Bay). Veiem que a tot arreu fan la mateixa ruta i per més o menys el mateix preu, així que comprem dos bitllets i ens anem a menjar quelcom a una pizzeria. Com que anem bastant a horari europeu, ens anem cap a la platja que tenim davant l'hotel a prendre quelcom. Ens assentem en unes hamaques que hi ha i contemplem un espectacle de foc que fan dos nois del país, mentre ens prenem una copa a preu occidental.

Després d'un concurs-espectacle per a turistes i d'uns bailoteos i veient el ritme que porta la gent, jo opto per fer una retirada a temps, més que res perquè l'endemà tenim matines i ens passarem el dia en barco. No vull passar-ho malament.

^top

25/10: ILLES PHI PHI

Ens despertem bastant d'hora. Després d'un coffeshake per esmorzar ens anem a buscar la barqueta, que va bastant plena, i comencem a fer la ruta de les platges espectaculars per l'arxipèlag de Phi Phi. Jo m'he posat el meu biquini blanc-tanga perquè avui ens hem de fer les fotos, amb majúscula, de La Playa!!. Comencem fent una primera parada en una petita platgeta que està plena de monos. Jo passo de baixar de la barca, perquè ja en vaig veure prous a l'Índia de monos i no els hi tinc cap simpatia.

Després continuem navegant cap a l'illa de Phi Phi Leh i ens porten a una llacuna espectacular, envoltada de muntanyes, i d'aigua de color verd cristal·lí. Fem una primera parada per a banyar-nos, allà al mig del mar. És increïble.

Continuem navegant fins a Maya Bay, l'escenari natural del film La Playa. Ens deixen al costat d'unes grutes, i des d'allà creuem un tros d'illa i arribem a La Playa, que sembla el Carrefour. Hi ha mil barques i deu mil persones fent-se fotos. L'aigua calenta i tirant a bruta... perd una mica l'encant, la veritat.

Després ens porten a fer esnòrquel en una zona on hi ha bancs de peixos de colors, coral i eriçons. Jo m'ofego, és la meva primera vegada d'esnòrquel i no me'n surto gaire, però des de dalt la barca l'espectacle és preciós. De camí cap a Bamboo Island, l'última illa, ens donen un tupper amb una mica d'arròs i un tros de síndria. Ja està, ja ens donen per dinats...

Vista des de la barca
Vista des de la barca

Arribem a Bamboo Island, la millor amb diferència. Està deserta. Sorra Blanca, plena de corall que s'ha assecat amb el sol. L'aigua turquesa. El meu biquini blanc?. En Joel i jo aprofitem per a fer-nos un book per la posteritat, entre els quals hi ha una foto a sobre una barca de pescadors, des d'on jo rellisco i caic a terra, però no passa res, uns riures i res més.

Després de les fotos ens dediquem a recollir petxines i corall per tota la sorra, tot i que hi ha un cartell ben gran que diu que no el toquis, però és taaaant maco, que necessito un record d'aquest lloc. Ens dona temps de fer una mica de caiac i tot.

Al cap d'una hora, ja cap al capvespre, emprenem la ruta de tornada. En teoria t'ho venien com a posta de sol des de la barca, però el que passa és que ara ja fa fred i a més tenim la mala sort que se'ns acaba la gasolina. Sort que va una altra barca amb nosaltres que va més endavant i recula per a ajudar-nos.

Ha sigut un dia espectacular, no crec que trepitgi mai més unes platges iguals. Arribem amb una gana boja!!!!. Quedem per sopar amb uns bascos que hem conegut en l'excursió. Són dos nois de la nostra edat més o menys i com que estem faltats d'amistats... Cal dir que en Joel el dia abans va fer molts amics i va quedar amb ells per sopar, però casualment no es presenta ningú. El que fa l'alcohol. Anem a sopar i a fer una cerveseta, i a dormir que estem morts.

^top

26/10: ILLES PHI PHI

Avui ens hem aixecat amb tota la calma, tenim dia lliure i el dediquem a conèixer una mica l'illa, que això es resumeix en: fer batuts, anar de botigues, fer algunes compres i navegar pel ciberespai, però no gaire perquè aquí va a preu d'or.

També hem perdut el temps mirant tatuatges perquè ens en volem fer un, però estem veient que també estan a preu d'or. Ho fan amb un sistema diferent, amb una canya de bambú, però pel preu t'ho podrien fer amb una agulla de plata.

Ens han recomanat que anem a veure un paio de Barcelona que es veu que està en un xiringuito d'aquí treballant els quatre dies que està de vacances. Es diu Manu, i fem tractes. Diu que ell ens ho faria gratis pel plaer d'estar a les Phi Phi, però que ens cobrarà el mínim pel material i pel xiringuito on està treballant. Quedem en pagar 100 eurussss. És bastant, però sembla que és un bon preu vista la situació. Quedem per l'últim dia, ja que haurem d'estar sense banyar-nos i sense prendre el sol. Jo li encarrego el dibuix d'una flor de lotus i en Joel encarrega una manta tribal (un peix manta).

Sopem a la nostra pizzeria preferida i ens trobem a les deu de la nit a punt per retirar a dormir, menjant pipes a la terrassa de l'hotel. És molt trist, estem de vacances, a les Phi Phi, i estem per anar-nos a dormir a les deu del vespre, que encara és clar. Això no ho podem permetre!!. Així que canvio de xip, demanem una litrona de cervesa i a beure s'ha dit, que la vida són quatre dies.

^top

27-28/10: ILLES PHI PHI

Avui pràcticament no existeix. Dormir, dormir, un arrosset blanc sense masses ganes, més dormir, ibuprofeno, dormir, ... Cap al vespre em comença a entrar una mica de gana i anem a fer una hamburguesa, i a dormir!.

Al dia següent ja és l'últim dia de viatge. Hem quedat allà al migdia per a fer-nos el tatoo, així que aprofitem per fer els últims banys, i ens anem cap a l'escorxador. Comencen amb en Joel, així que mentre ell pateix jo me'n vaig a prendre més el sol.

Després de dues horetes i mitja en Joel ja està llest. Ja porta una manta tribal a la cama. Quasi li queien les llàgrimes. A la tarda em toca a mi. És el meu primer tatoo sense anestèsia. La llitera està ocupada per un americà, així que a mi em toca estirar-me en un sofà de pell de lleopard, que té més vida que jo, i amb la cama estirada en Manu comença a dibuixar. Em porten un gintonic per calmar el dolor, però estic patint d'allò més. Sembla que m'estigui passant un cúter pel peu, però mola.

Amb dues horetes ja acabem i ja vaig serigrafiada amb dos flors de lotus a la cama. En Joel s'ha deixat enredar per fer-se'n un altre pel mateix preu. Farà de conillet d'índies d'en Manu que vol provar com se li dona el tema del bambú. Mmm... se li dóna fatal, així que quan ja li ha desgraciat mig braç, decideix continuar amb la pistola, que és lo seu.

Sortim d'allà sense un duro, però satisfets. Ens ho hem gastat tot, així que avui ni sopar ni res. El pressupost ens dóna per a una bossa de pipes i per una aigua que ha de servir per netejar el tatoo, que requereix cures tres cops al dia, i per matar la set.

Ens anem a preparar la bossa i a dormir que l'endemà agafem el ferri de tornada a Krabi, que és d'on ens surt l'avió cap a Bangkok.

^top

29/10: ILLES PHI PHI - KRABI - Bangkok - Istambul - Barcelona

Ens aixequem, carreguem les motxilles i travessem l'illa un altre cop per anar a buscar el ferri. No tenim un duro per esmorzar, però en el ferri tindrem un cafè i una pasta gratis.

Ohhhh, sembla que aquest ferri és de menys pressupost i no ens donen res per esmorzar. Estem a punt de robar a unes nenes que s'estan menjant uns fideus mentre a nosaltres ens cau la baba. Quina gana. Que trist ser pobre!!. Tot el que ens queda són uns 200 Bth i uns dòlars, i amb això hem d'arribar sí o sí a Krabi.

Quan arribem al port de Krabi, ens trobem que no hi ha cap taxi que ens vulgui portar per aquest preu. És el que hi ha, no tenim més, així que anem passant, fent-nos els guais, en plan ja ens en sortirem, però arribem a fora i no trobem ningú. De cop arriba en Joel amb una dona i diu que aquesta ens porta per tot el que tenim. Bufff, quina sort!.

Ens porta a l'aeroport i allà ja no puc més, agafo la visa i que no falti de res: patates, crispetes, fideus, coca-cola, ... estem taaaant afamats! Nunca más volveré a pasar hambre!!!. També comprem aigua pel tatoo, que té sed, i ja fa estona que regalimem tinta. Pugem a l'avió i pim pam pum: Krabi-Bangkok-Istambul i Barcelona.

^top
Relat d'un viatge a Tailàndia i Angkor (Cambodja) - Elena y los magníficos [2007]
Relat d'un viatge a Tailàndia - Núria & Guillem [2007]
Relat d'un viatge a Cambodja i Tailàndia - Sònia Graupera [2007]
Viatge a Tailàndia - Astrid Rubio [2006]
Relat d'un viatge a Vietnam i Cambodja - Lluís & Núria [2005]
Viatge a Cambodja, Laos i Tailàndia - Asun Sunyol & Àngel Armengol [2005]
Viatge a Tailàndia, Laos i Cambodja - Víctor Bordás, Paquita Poch & Elisenda Bordás [2005]
Viatge a Cambodja i Tailàndia - Marta & Jordi [2004]
CAMBODJA - Guia i relat d'un viatge a Cambodja - Yolanda & Toni (Viatgeaddictes) [2001]
Viatge al país de l'etern somriure - Elena Bermejo [2001]
Bangkok, la ciutat dels sentits - Mª Dolores Martínez Giménez [2001]

facebooktwitterInstagramYoutube
RentalCars

COMUNITAT

facebooktwitterInstagramYoutube


2001-2017 © Viatgeaddictes.com [ Suanda, Yolanda & Toni ]. Tots els drets reservats
icona Viatgeaddictes
2001-2017 © Viatgeaddictes.com
Aquest web utilitza galetes per a millorar l'experiència de navegació dels seus usuaris. Si continues navegant considerem que acceptes el seu ús.Més informació