Senegal és un país perfecte per iniciar-nos en l'Àfrica Occidental ja que ofereix grans al·licients al viatger, com per exemple la seva varietat de paisatges (estepes, sabanes, boscos tropicals, platges gairebé verges, rius, manglars, etc), la seva diversitat biològica, les seves ciutats, o la seva riquesa cultural.
Però a més té l'avantatge que les seves infraestructures són bastant millors que la dels països veïns, per la qual cosa el viatge independent a Senegal no requereix tant esforç com en la resta.
Senegal està situada en la part més occidental del continent africà i ofereix un gran contrast entre el nord, amb zones semiàrides, i el centre-sud, amb vegetació que es va fent tropical com més al sud.
Els seus parcs naturals alberguen centenars d'espècies animals, però potser destacaríem la gran presència de les aus ja que serveix de refugi per a aquestes una vegada escapen de l'hivern europeu en els seus moviments migratoris.
Aquest país rep més visitants que cap altre en l'Àfrica Occidental, però la majoria d'ells es queda en els complexos turístics de platja de la seva costa atlàntica, per la qual cosa es pot visitar la resta del país sense por de trobar massa turisme.
A causa de la curta durada d'aquest viatge vam haver de renunciar a visitar altres zones del país que també suscitaven el nostre interès, com el Parc Nacional de Niokolo-Koba o el País Bassari, a la zona oriental, però això és el que té viatjar amb els dies contadíssims. Snif, snif!!
Del 2 al 12 d'abril de 2004.
Dia 1: Barcelona → → Lisboa → → Dakar - Yoff
Dia 2: Yoff-Dakar - Saint-Louis
Dia 3: Saint-Louis - P.N. du Djoudj - Saint-Louis
Dia 4: Saint-Louis - Kaolack
Dia 5: Kaolack - Ziguinchor
Dia 6: Ziguinchor - Djilapao - Affiniam - Ziguinchor
Dia 7: Ziguinchor - Cap Skirring - Ziguinchor
Dia 8: Ziguinchor
Dia 9: Ziguinchor - Dakar
Dia 10: Dakar → → illa de Gorée → → Dakar - llac Rosa - Dakar
Dia 11: Dakar → → Lisboa → → Barcelona
La moneda de Senegal és el franc CFA (abreujat CFA), comú a diversos països membres del Banc Central dels Estats d'Àfrica Occidental.
No hi ha cap problema a canviar euros, i el canvi del CFA amb l'euro és fix (1 Euro = 655,957 CFA), però els bancs apliquen comissions de canvi.
Fora de Dakar i d'alguns hotels en la resta del país, l'ús de les targetes de crèdit és molt reduït.
Canvi mitjà:
1 CFA = 0,001553 € (1 € = 643,92 CFA)
+ 486 € (vol BCN-Lisboa-Dakar, anada i tornada + taxes aèries)
+ 325 € (transport, allotjament, menjar/beguda, entrades, excursions, altres)
= 811 € (total per persona)
Nivell de vida. El cost mitjà per al viatger a Senegal és relativament alt, especialment a Dakar i llocs turístics.
Per als ciutadans de la Unió Europea és suficient amb el passaport, ja que no és necessari un visat per a estades turístiques i/o de curta durada.
Només és obligatòria la vacuna de la febre groga per a viatgers procedents de zones infectades.
Poden ser recomanables la vacuna del tètanus i l'hepatitis A i B, així com el tractament contra la malària si es visiten zones del país on el paludisme és endèmic.
En qualsevol cas és recomanable vacunar-nos d'allò especificat per un Centre de vacunació internacional.
La nostra experiència sobre aquest tema va ser absolutament positiva, sense cap sensació d'inseguretat, fins i tot caminant sols pel centre de Dakar o d'altres ciutats com Kaolack, Saint-Louis o Ziguinchor.
Però, com sempre, aconsellem agafar les habituals precaucions que ha d'observar qualsevol viatger en qualsevol part del món, sobretot en la capital, Dakar.
D'altra banda el Ministeri d'Afers exteriors espanyol inclou la regió de la Casamance com a zona de risc per al viatger, desaconsellant de manera absoluta el viatge per terra en zones no compreses en l'eix Velingara-Ziguinchor-Cap Skirring.
En la Casamance, a la zona sud de Senegal, hi ha un conflicte armat de baixa intensitat des dels anys 80, per la qual cosa existeixen alguns camps i camins minats, així com certes zones són considerades zona militaritzada i són freqüents els controls militars (per experiència pròpia podem parlar de l'existència de nombrosos controls en la carretera entre Ziguinchor i Cap Skirring).
Nosaltres vam recórrer per terra la ruta trans-gambiana de Kaolack a Ziguinchor, anada i tornada, sense cap problema, ni tan sols a la frontera amb Gàmbia. En qualsevol cas és convenient informar-se de la situació a través d'altres viatgers o d'organismes abans de partir a aquesta zona del país.
• Avió. Air Senegal compta amb vols interns de Dakar a Ziguinchor, Cap Skirring i Tambacounda.
• Autobús/taxi. A Senegal hi ha diversos tipus de transport per a les llargues distàncies: els taxi-brousse (un vehicle Peugeot 504 Break de 7 places), el microbús de 14 places o el Ndiaga-Ndiaye de 32 places (una furgoneta Mercedes).
En els nostres desplaçaments pel país només vam utilitzar els primers i en el relat del viatge ens referim a ells com Peugeot-taxi.
Els Peugeot-taxi, tot i que són una mica més cars, són preferibles a la resta, ja que són directes i més còmodes i fiables. Compten amb tres fileres de seients i, si és possible, recomanem evitar anar en l'última perquè és més incòmoda.
Aquests vehicles surten quan s'omplen i en cas de dificultat és possible pagar per les places que queden per omplir i marxar de seguida.
Al preu del trajecte cal afegir una quantitat addicional per l'equipatge que sol oscil·lar entre 10 i el 20% del preu anterior (es pot regatejar i depèn de la grandària de l'equipatge i de l'afany de lucre del conductor).
• Tren. Només hi ha un tren amb dos serveis setmanals i parades a Thiès i Tambacounda, però la destinació final de les quals és Bamako, la capital de Mali.
• Vaixell. Fins a l'any 2002 el ferri Le Joola enllaçava per mar Dakar i Ziguinchor (suposava un dia sencer de viatge), però el 26 de setembre d'aquell any es va enfonsar enfront de la costa de Gàmbia, pel que sembla degut a un excés de pes, i van morir més de 1.900 persones.
Tot i que està prevista la construcció d'un nou vaixell per a aquest trajecte, en les dates en què escrivim aquesta guia encara no hi ha data per a la represa del servei.
En les dates d'aquest viatge Senegal estava en l'estació seca, la qual va d'octubre/novembre a maig/juny.
No ens vam trobar amb cap episodi de pluges i, excepte a Kaolack, la calor era moderada i bastant suportable. Es feia fosc passades les 19:30 hores.
En aquesta època de l'any la diferència era de -2 hores respecte de l'horari de Catalunya.
The Gambia & Senegal, Lonely Planet Pub. (2ª edició, setembre 2002). En general bastant exacta i completa, tot i que de vegades trobem a faltar més informació sobre transport.
Vam començar aquest viatge amb un vol des de Barcelona a Lisboa amb la companyia TAP Air Portugal, amb una durada d'1 hora i 30 minuts. I a continuació vam enllaçar amb un altre vol des de Lisboa a Dakar de la mateixa companyia. Aquest vol suposà unes 3 hores i 45 minuts de viatge.
Atès que el nostre vol arribava a Dakar passades les 3 del matí ens trobem que l'oficina del banc on poder canviar ja estava tancada, per la qual cosa ens vam veure obligats a canviar a través d'uns nois que se'ns van apropar en sortir de la terminal i ens van oferir canvi.
Vam acceptar canviar pocs diners després de regatejar la primera quantitat oferta, tot i que al final del viatge vam poder comprovar que aquest va ser el millor canvi de tots els que vam fer al país.
En l'exterior de la terminal també ens van abordar una gran quantitat de taxistes. Després d'un altre dur regateig a múltiples bandes vam aconseguir un taxi que per 4.000 CFA ens va portar a l'hotel Via Via, situat a Yoff, una població propera a l'aeroport.
Érem conscients que aquest preu no era cap ganga, però a aquestes hores de la matinada no hi havia molt marge per negociar i a més ja sabíem que el preu ofert per l'hotel per anar-nos a recollir a l'aeroport era de 3.000 CFA per persona.
Un cop d'acord en el preu vam pujar al taxi i no vam trigar més de 10 minuts en anar de l'aeroport a l'hotel, ja que a aquesta hora no hi havia tràfic.
En l'Auberge Via Via (Village de Yoff, Route des Cimetieres BP 8670) paguem 16.000 CFA per una habitació doble gran amb bany compartit i que incloïa l'esmorzar. El lloc és simple, però és correcte i està molt net. El bar-restaurant de l'hotel està en un pati enjardinat molt bonic.
YOFF. En el nostre cas aquesta població, situada a només 10 km de Dakar, ens va servir únicament per passar la primera nit, donada la seva conveniència per la proximitat a l'aeroport.
Yoff no sembla que tingui res d'especial interès, excepte potser un passeig pels seus carrers i veure als pescadors a la platja. Aquesta fou almenys la sensació que ens va donar.
La població de Yoff està formada gairebé íntegrament per membres de l'ètnia Lebu (només viuen aquí), per la qual cosa tenen un gran sentit de comunitat i independència respecte de l'ètnia Wolof que habita tota la regió que envolta a Yoff i és la majoritària al Senegal.
El 90% de la població senegalesa professa la religió musulmana, però en la comunitat Lebu sembla haver-hi a més un profund sentiment religiós.
A Yoff negociem un taxi per anar a la Gare Routière Pompiers de Dakar, la capital. Paguem 1.500 CFA pel trajecte de Yoff a Dakar i tot i que la distància és de només uns 12 km, vam trigar força estona en fer aquest trajecte a causa dels constants embussos en les carreteres d'entrada a la capital.
Un cop a l'estació d'autobusos ens indiquen un Peugeot-taxi que va cap a Saint-Louis. Paguem 3.100 CFA cadascú pel trajecte de Dakar a Saint-Louis, més 500 CFA per l'equipatge.
En el tram de Dakar a Thiès (uns 70 km) trobem nombroses retencions de tràfic que fan molt lent el viatge, però arribats a Thiès la carretera va cap al nord i ja podem córrer bastant més.
Arribem a la nova Gare Routière de Saint-Louis després de recórrer 265 km i emprar 4'5 hores en el viatge.
Aquesta estació d'autobusos i taxis està a uns 7 km de l'illa de Saint-Louis. Un taxi fins a l'hotel La Louisianne ens costa 800 CFA.
En l'Auberge de la Vallée (carrer Blaise Diagne, Saint-Louis) paguem 10.000 CFA per una habitació doble, amb ventilador i mosquitera, i amb bany compartit. És bastant simple, però no està malament, i té l'avantatge que és bastant cèntric.
De totes maneres aquesta no va ser nostra primera opció, ja que vam voler anar abans a l'hotel Auberge La Louisianne (Pointe Nord, Saint-Louis), però no vam trobar habitació. Aquest hotel és més car i està allunyat del centre (en l'extrem nord de l'illa), però està en un lloc molt bonic i l'hotel en si té encant.
En el restaurant Coup de Torchon (carrer Blaise Diagne) es menja bastant bé, però és una mica car (els plats principals valen a partir de 4.000 CFA).
Al mateix carrer també provem el restaurant Le Provençal (està bé, però no és barat). En la planta baixa del nostre hotel està el restaurant Linguere, bastant bàsic però on es menja bé i a bon preu.
Molt recomanable també la pastisseria Aux Délice du Fleuve (carrer Augustin Guillabert) per esmorzar o bé per berenar un dolç.
Per agafar alguna cosa recomanem la terrassa panoràmica que hi ha en la part posterior de l'hotel La Louisianne.
Finalment recomanem també la magnífica terrassa de Le Flamingo, entre el riu i l'Hôtel de la Poste. Les begudes són molt cares, però el lloc val la pena.
Per canviar diners recomanem el BICIS Bank, al carrer de France. El segell de Correus per enviar una postal a Europa costa 500 CFA.
SAINT-LOUIS. Aquesta ciutat està situada en la cantonada nord-oest de Senegal, a escassos quilòmetres de la línia fronterera amb Mauritània.
Va ser fundada pels francesos en 1659 sobre una illa de sorra formada prop de la desembocadura del riu Senegal, convertint-se així en el primer assentament europeu en l'Àfrica Occidental.
A més va ser la capital política de la colònia francesa i de l'Àfrica Occidental Francesa fins a l'any 1902.
A partir d'aquí i fins a 1958 va passar a ser la capital de Senegal i de Mauritània, any en què tots dos països van trencar les seves relacions i la capital de Senegal es va traslladar a Dakar.
En el costat oriental de l'illa de Saint-Louis està el continent i en l'occidental una llarga i estreta península de sorra coneguda com Langue de Barbarie (la seva amplada és de 300 metres).
Amb el temps, la ciutat de Saint-Louis va desbordar l'illa colonial i es va expandir per la part continental, amb el barri de Sor, i també per la Langue de Barbarie, amb els barris de Ndar Tout i Guet Ndar.
Illa de Saint-Louis. Aquesta illa va ser declarada Patrimoni de la Humanitat per la Unesco l'any 2000 pel valor històric i cultural de la ciutat colonial que conté.
Aquesta ciutat colonial ocupa una estreta illa, de gairebé 2 km de llarg per 400 metres d'ample, sobre el riu Senegal, a només 25 km de la seva desembocadura en l'oceà Atlàntic.
Va ser urbanitzada a mitjans del segle XIX i la seva singularitat i caràcter únic radica en el seu emplaçament, en el seu traçat urbà regular, en el seu complex de molls i en la seva arquitectura típicament colonial.
El primer que crida l'atenció en arribar a Saint-Louis és, sens dubte, el llarg pont Faidherbe sobre el riu Senegal, el qual uneix el barri de Sor, en el continent, amb l'illa.
Aquest pont metàl·lic és una obra mestra de l'enginyeria del segle XIX, amb una longitud de 507 metres i amb una secció central del pont que rotaba per deixar passar els grans vaixells de vapor que navegaven pel riu.
El pont té una calçada central per a vehicles i un passadís a cada costat per als vianants.
Encara perviuen diversos mites sobre aquest pont, com que va ser dissenyat pel gran mestre Gustav Eiffel o que originalment havia estat construït per creuar el riu Danubi a Centreeuropa, però ni una cosa ni l'altra han estat acreditades.
Val la pena creuar-lo a peu d'anada i tornada, ja que a les boniques vistes que veurem des del pont hem d'afegir l'interès del pont en si i també l'al·licient de creuar-nos amb la població local en el seu quefer diari.
A l'illa es respira molta tranquil·litat i la vida flueix més lentament que en l'altre extrem del pont.
Però a més passejar pels seus carrers permet apreciar el seu passat colonial en l'arquitectura, tot i que en la majoria de casos l'estat de conservació és bastant deplorable.
Res més creuar el pont i arribar a l'illa trobem el Hôtel de la Poste, un bonic edifici de mitjans del s. XIX que allotjava als passatgers dels vaixells que passaven per aquí.
De fet, encara funciona com a hotel i veient els seus preus actuals pensem que vol fer pagar pel seu passat de glòria.
Davant seu tenim l'edifici de Correus, d'estil Art Deco. Es pot pujar a la seva teulada per tenir una bona vista del pont i de part de l'illa.
Voregem l'edifici pel carrer de l'Eglise i passem per davant d'una església que és la més antiga de Senegal, tot i que ningú ho diria pel seu aspecte actual.
Així arribem a la bonica plaça Faidherbe, amb preciosos exemples d'edificis colonials en els costats nord i sud de la plaça.
En el costat oriental de la plaça veiem, darrera d'unes altes palmeres, el que fou el Palau del Governador, un impressionant edifici que era un fort en el s. XVIII.
Davant d'ell veiem com s'ultima la instal·lació d'una tribuna per a la desfilada i altres actes que es duran a terme el Dia de la Independència, el dia 4 d'abril (al dia següent de la nostra visita).
I des d'aquesta plaça recomanem caminar cap al sud per l'entramat de carrerons que desemboquen en el Quai Henry Jai, en l'extrem sud de l'illa. La vista des d'aquí és interessant i en els carrers podem veure boniques cases de colors pastel.
Langue de Barbarie. Aquesta llarga i estreta península de sorra, situada entre el riu Senegal i l'oceà Atlàntic, està ocupada en bona part pel Parc Nacional de la Langue de Barbarie, però la part de península que hi ha enfront de Saint-Louis està ocupada per un parell de barris de la ciutat.
Si des del costat oest de la plaça Faidherbe, a l'illa, ens dirigim cap al pont Mustapha Malick Gaye, el qual salva un braç del riu, arribem a Guet N'Donar, el pintoresc barri de pescadors situat sobre la península.
Val la pena passejar per ell per veure cases de colors suaus alineades en la riba de l'illa, així com desenes d'embarcacions de pesca (són grans canoes de colors molt vius) deixades sobre la sorra de la platja o bé ancorades en el braç de riu.
Abans que el sol es posi darrera l'horitzó van arribant de pescar les canoes de pesca i, cada cop que això succeeix, una munió de persones s'abraona sobre ella per descarregar la seva mercaderia.
És una llàstima que la platja sigui una autèntica escombraria i que la pudor que desprèn aquesta sigui bastant forta.
I caminant un quilòmetre cap al sud per la península arribem fins a un interessant cementiri musulmà.
PARC NACIONAL D'AUS DE DJOUDJ. Aquest parc, limítrof amb Mauritània, va ser inscrit l'any 1981 com un bé natural en la llista de Patrimonis de la Humanitat per la Unesco.
El parc ocupa 16.000 Ha. de zona humida i s'estima que uns tres milions d'aus migratòries passen anualment per ell. Per aquest motiu està considerada com la tercera reserva ornitológica del món en importància.
En ser un dels primers llocs al sud del Sahara que té aigua dolça tot l'any, aquest parc és un santuari per a moltes espècies d'aus en la seva migració anual des d'Europa.
Així, el seu principal atractiu per al visitant és la gran quantitat d'espècies d'aus que es poden trobar aquí (s'han comptabilitzat fins a 400 espècies diferents i gairebé 3 milions d'individus en un any), i entre elles destaquen els pelicans i els flamencs.
També és possible veure rèptils, com a varans, cocodrils o pitons, i alguns mamífers com facoquers, hienes, micos o gaseles.
La millor època per visitar el parc de Djoudj és de novembre a abril, tots dos inclosos, ja que és quan hi ha més aus migratòries.
Per visitar el parc nosaltres vam contractar, a través del nostre hotel, un taxi privat des de Saint-Louis.
Vam acordar un preu de 15.000 CFA per persona i ens havia de passar a buscar a les 7 del matí per l'hotel. Però arribada aquesta hora el taxista no es va presentar i encara no sabem el perquè (?).
Molestos per aquesta informalitat vam decidir anar a l'Hôtel de la Poste per veure si era possible organitzar l'excursió des d'allà. Ràpidament el personal de recepció de l'hotel ens va localitzar un taxista, tot i que aquí el preu era de 20.000 CFA per persona.
El parc nacional de Djoudj es troba a uns 60 km al nord-est de Saint-Louis. Els primers quilòmetres són de carretera asfaltada, però després aquesta passa a ser una pista.
Uns 90 minuts després de sortir ja estem a l'entrada del parc, on el taxista s'encarrega de pagar l'entrada al parc (2.000 CFA per persona més 5.000 CFA del cotxe) i de concertar l'excursió amb barca pel parc, tot això inclòs ja en el preu acordat.
Continuem amb el cotxe uns 7 km més i arribem a l'embarcador, el qual es troba en un braç de riu que mor aquí. Mentre esperem que arribi una barca podem veure a la zona una important colònia de pelicans, així com ànecs africans i fins i tot una família de facoquers comuns.
Pocs minuts després iniciem l'excursió amb barca seguint diversos braços del riu Senegal.
Durant l'excursió podem veure infinitat de pelicans, blauets, àguiles, ànecs africans i altres aus que el nostre escàs coneixement ornitològic ens impedeix classificar correctament.
També vam poder veure en la riba del riu a varans, cocodrils i facoquers.
La barca arriba fins a un punt del riu on vam tenir l'oportunitat de veure enormes colònies de pelicans, assentats en terra o bé volant en grans grups.
Des d'aquí tornem a l'embarcador inicial, després de dues hores de navegació pel riu.
En resum, val molt la pena per l'espectacular de la fauna que hi vam veure i pel paisatge del parc en sí.
A més, durant la nostra estada al parc vam gaudir d'una temperatura molt agradable.
Conclosa la visita al parc de Djoudj vam tornar amb el taxi a Saint-Louis, on vam arribar unes sis hores després d'iniciar l'excursió.
Per anar a Kaolack vam agafar un taxi davant l'edifici de Correus, a l'illa de Saint-Louis, que ens porta per 500 CFA fins a la Gare Routière, a 7 km d'aquí, on esperem a que s'ompli el Peugeot-taxi amb destinació a Kaolack.
El trajecte en taxi compartit de Saint-Louis a Kaolack ens costà 4.350 CFA per persona més 800 CFA de l'equipatge.
Primerament el nostre taxi va agafar la carretera a Thiès, però en arribar a Louga es va desviar de la ruta principal i, seguint carreteres secundàries, vam passar per Touba i Diourbel abans d'arribar finalment a la Gare Nord de Kaolack, després de recórrer uns 285 km en 4'5 hores de viatge.
Des de la Gare Nord agafem un taxi per 500 CFA fins a l'hotel que havíem escollit a Kaolack, l'Auberge du Carrefour, a uns 3 km.
Durant el trajecte des de Saint-Louis i a mesura que ens hem anat apropant a Kaolack la calor s'ha anat fent cada cop més insuportable.
En l'Auberge du Carrefour (Avenue Valdiodio Ndiaye, Kaolack) una habitació doble amb bany i esmorzar inclòs ens costa 12.500 CFA. Malgrat el que deia la nostra guia Lonely Planet és clar que aquest hotel va tenir temps bastant millors i el seu personal s'ha tornat molt indolent.
Malgrat tenir ventilador a l'habitació, la calor era tan sufocant que ens va impedir dormir aquella nit.
Per menjar o agafar alguna beguda recomanem el restaurant Le Brasero (Avenue Valdiodio Ndiaye, 510). Els seus propietaris, una parella francesa que porta ja molts anys vivint a Kaolack, són molt simpàtics i atents, a més d'una magnífica font d'informació.
KAOLACK. En el nostre cas, aquesta ciutat, la capital de la indústria del cacauet a Senegal, no fou més que un lloc de pas per dividir en dues meitats el llarg viatge de 550 km entre Saint-Louis i Ziguinchor, la capital de la Casamance, en el sud del país.
Malgrat això vam poder visitar un parell de coses que no eren res extraordinari, però que si passeu per Kaolack certament mereix la pena visitar-les.
En el centre de la ciutat, i a uns 750 metres caminant des de l'hotel, trobem el mercat cobert, el segon més gran d'Àfrica després del de la ciutat de Marràqueix, en el Marroc.
Entrar en ell és submergir-se en una altra època, a la vista de molts dels negocis que podem trobar aquí. És tota una experiència.
A l'interior de l'illa urbana que ocupa el mercat hi ha un gran pati, mentre que en el seu costat sud hi tenim una torre del rellotge bastant fotogénica.
El mercat està envoltat de porxades que ens recorden als antics caravanserais.
El fet que aquesta ciutat sigui tan poc turística permet que puguem caminar tranquil·lament pel mercat sense que ningú ens assetgi gens ni mica.
Uns 4 km al nord del centre, en un suburbi de la ciutat, està la Grand Mosquée, un gran edifici religiós que visualment segueix l'estil marroquí.
Aquesta és la mesquita més gran i coneguda del país.
La nostra visita a la mesquita va coincidir amb l'hora de l'oració i ens vam limitar a veure l'edifici per fora, asseure'ns a contemplar la multitud resant i a xerrar cordialment amb alguns dels feligresos.
Per arribar fins aquí el millor és agafar un taxi (500 CFA), no ja per la distància, si no pel laberint de carrers pels que haurem de passar abans d'arribar a la mesquita.
La Casamance és un àrea de Senegal situada en el sud del país, encaixonada entre Gàmbia al nord, Guinea Bissau al sud, la regió de Tambacounda a l'est i l'oceà Atlàntic a l'oest.
La Casamance, la principal ciutat de la qual és Ziguinchor, està formada per les regions històriques de:
• Baixa Casamance (Basse Casamance en francès), actualment ocupada per la regió de Ziguinchor.
• Alta Casamance (Haute Casamance en francès), ara ocupada per les regions de Kolda i Sédhiou.
És bastant diferent a la resta del país en molts aspectes. Per exemple, els seus paisatges són molt més verds a causa de la gran presència d'aigua. I la majoria de la seva població pertany a l'ètnia Diola i no són musulmans.
Des de principis de la dècada dels '80 hi ha hagut un conflicte armat intermitent i de baixa intensitat que ha danyat part de la infraestructura turística, per la qual cosa en general aquí trobem menys turisme que en la resta del país i els preus són també inferiors.
En la nostra opinió és una zona d'obligada visita en qualsevol viatge al Senegal.
Uns 600 metres al sud del nostre hotel a Kaolack, en l'Avenue Noirat, està la Gare Nioro des de la qual surten els Peugeot-taxi cap a Ziguinchor.
Per aquest trajecte vam pagar 4.500 CFA per persona més 800 CFA de l'equipatge. Quan s'omplen les set places del vehicle partim cap al sud.
En total són 245 km fins a la ciutat de Ziguinchor, la capital de la regió de la Casamance, a través de l'anomenada Trans-Gambian Highway, carretera que creua Gàmbia de nord a sud.
La particularitat d'aquest trajecte és que creua un país, Gàmbia, amb el que haurem de formalitzar les entrades i sortides per les fronteres de Senegal i Gàmbia. I a més hem de creuar un gran riu, el riu Gàmbia, amb un ferri.
Sortim de Kaolack cap al sud. La carretera és bona i, com encara és molt aviat, la temperatura és bastant agradable. A uns 70 km arribem al lloc fronterer de Farafenni.
El conductor del nostre taxi ens indica que hem de baixar per formalitzar la sortida de Senegal, cosa que fem sense problema. Pugem de nou al taxi i uns centenars de metres més endavant hem de tornar a baixar per segellar el passaport, aquesta vegada en el lloc de control gambià.
Aquí, a més, cal pagar 1.000 CFA per persona en concepte de despeses de gestió. Ja estem oficialment en territori de Gàmbia.
Tornem a pujar al taxi i poc després el nostre conductor ens demana 200 CFA a cadascú dels passatgers per pagar el ferri que haurem d'agafar per creuar el riu Gàmbia. Ell s'encarrega de pagar i de donar-nos els bitllets per al ferri.
Minuts després arribem a Bambatenda, a 12 km de Farafenni. El taxi es col·loca al final d'una llarga cua de vehicles esperant l'arribada del ferri per embarcar.
Ara entenem les presses del nostre conductor cada cop que havíem de baixar en un lloc fronterer.
El seu objectiu era arribar al més aviat possible aquí per no fer tanta cua i nosaltres, en ser els únics passatgers estrangers del taxi, érem també els únics que havíem de formalitzar les entrades i sortides, amb el retard que això suposava.
Els passatgers del taxi hem de baixar i embarcar en el ferri pel nostre compte, sense perdre de vista en què moment el nostre taxi és embarcat.
Mentre esperem a embarcar, a l'ombra d'un camió per la forta calor, tenim l'oportunitat de poder contemplar els vius colors dels vestits de les dones o les expressives cares dels nens. Una gran ocasió per observar d'aprop la vida diària dels locals.
Després d'una llarga espera fins el moment en que el nostre taxi puja al ferri,nosaltres també embarquem en aquest atrotinat ferri per creuar l'enorme riu Gàmbia fins a Yelitenda. El ferri va farcit de gent, vehicles i mercaderies.
Ja en l'altre costat del riu descendim del ferri i esperem al fet que el nostre taxi faci el propi i continuar viatge.
La carretera s'ha anat degradant a mesura que ens hem endinsat en territori gambià, però el trajecte de 10 km entre Yelitenda i Soma està tan malament que els vehicles prefereixen circular per pistes camp a través i anar evitant així la carretera (la mitjana de velocitat en aquest tram no passa dels 15 km/h).
La sensació de precarietat en les infraestructures i el miserable aspecte de les poblacions en aquesta part del territori gambià ens donen a entendre que Gàmbia està encara molt per darrere del Senegal en termes econòmics.
Pocs quilòmetres després de passar per Soma arribem al lloc fronterer gambià on hem de segellar la sortida del país en el nostre passaport i pagar de nou 1.000 CFA cadascú.
Uns 8 km després, ja novament en territori de Senegal, trobem un lloc de control de l'exèrcit senegalès on hem de baixar del cotxe per enèssima vegada per registrar-nos en una llista d'estrangers de pas (això ens recorda que ja estem en territori de la Casamance).
A partir d'aquí l'estat de la carretera millora molt i el nostre taxi pot córrer bastant més, ja que encara queden per davant uns 180 km fins a Ziguinchor.
En la Casamance el paisatge és bastant més verd que el que havíem vist fins ara i abunden els arbres i, fins i tot, boscos.
Uns 30 km abans de Ziguinchor passem per Bignona i a només 10 km la carretera s'endinsa en una zona molt bonica de llacunes i manglars. Per l'efecte de l'aigua la temperatura es torna molt més agradable.
Finalment arribem a la Gare de Ziguinchor després de gairebé set hores de viatge. Per estirar les cames preferim anar caminant fins al centre, a 1 km d'aquí.
Al magnífic hotel Le Flamboyant (rue de France) una habitació doble impecable, amb bany privat, TV, un aparell de A/C modern i situada a la zona nova de l'hotel costa 17.200 CFA per nit.
L'hotel disposa d'un altre tipus d'habitació que és 1.000 CFA més barata, però que no val la pena perquè es troba en la part vella de l'hotel, on els aparells de A/C també són antics.
A més l'hotel compta amb una estupenda piscina i l'entorn de les habitacions és bonic i està molt cuidat.
En el restaurant Le Palmier (rue de Commerce, prop del port) es menja molt bé i a un preu molt ajustat, tot i que el lloc és bastant simple.
Molt recomanable també el restaurant Le Mansah (carrer Javelier), amb preus correctes i on el nostre plat preferit era la brochette de crevettes (2.500 CFA).
També provem el restaurant Le Tourisme (enfront del Flamboyant) i el de l'hotel Le Perroquet, però en tots dos no ens va convèncer ni el lloc ni el menjar.
Per canviar diners un bon lloc és el banc CBAO a la Rue de France.
ZIGUINCHOR. Aquesta ciutat és la major i més important de l'àrea de la Casamance i està situada en la riba sud de l'estuari format pel riu Casamance.
Tot i que es tracta d'una ciutat amb més de 200.000 habitants la veritat és que és molt tranquil·la i es pot passejar perfectament per ella sense assetjaments de cap tipus.
A més, aquí la relació qualitat/preu d'hotels i restaurants és bastant millor que en la resta del país.
En la nostra opinió Ziguinchor és un magnífic lloc per passar uns quants dies i des d'on fer interessants excursions per la regió.
Passejant per la rue Géneral de Gaulle és possible veure bonics edificis d'estil colonial.
A última hora de la tarda, quan la calor ja no apreta tant, és molt recomanable asseure's en la magnífica terrassa del Hôtel Kadiandoumagne, sobre el riu Casamance, per veure la posta de sol.
Aquest lloc és idíl·lic, ja que mentre prenem una beguda en la terrassa podem gaudir de la vista sobre el riu, amb canoes navegant amunt i avall, i multitud d'aus sobrevolant la zona.
Anant fins al final de la Rue du Commerce cap a l'oest tindrem l'oportunitat de veure les drassanes.
En aquestes drassanes es construeixen de forma artesanal i es pinten de colors molt vius les grans canoes que solquen les aigües del riu Casamance.
La veritat és que val la pena detenir-se aquí per veure d'aprop el treball d'aquests artistes navals.
Caminant gairebé 2 km per la Avenue Lycée Guignabo arribem al mercat de St-Maur, on es ven menjar i quincalla.
I uns 200 metres més enllà arribem al Centre Artisanal, el lloc idoni per comprar roba, figures de fusta, màscares i altres bonics records.
ALTA CASAMANCE. Una de les possibles excursions d'un dia des de Ziguinchor, i molt recomanable, és navegar amb barca un tram del riu Casamance i visitar un parell de petits poblats que estan situats al nord del riu, a la regió històrica coneguda com Alta Casamance.
Nosaltres vam preguntar preus d'aquesta excursió a l'hotel Relais de Santhiaba, però com que el preu ofert era de 15.000 CFA per persona vam acabar contractant-la en el nostre propi hotel, on el preu era de 12.500 CFA per persona, amb l'esmorzar inclòs.
Heu de tenir-se en compte que aquests preus es refereixen a una canoa ocupada només per dues persones, ja que si és compartida per més gent llavors els preus per persona poden ser més baixos.
A les 9 del matí un taxi ens va recollir a l'hotel i ens va portar a l'embarcador, al costat de l'hotel Kadian-doumagne i a uns 800 metres del nostre hotel.
Allí ens esperava la canoa i el conductor-guia contractat per a l'excursió.
Paguem una bestreta de 10.000 CFA i a les 9:15 sortim amb la canoa i comencem la navegació pel riu Casamance, en direcció cap a la seva desembocadura.
Des del riu vam poder veure les drassanes artesanals on es dóna forma a les grans i acolorides canoes de pesca.
Quan ja deixem enrere la ciutat de Ziguinchor comencem a veure en la riba esquerra grans colònies de flamencs rosats que aixequen el vol harmoniosament al mínim soroll o sobresalt. Però també vam poder veure pelicans, blauets, ànecs de coll llarg, etc.
Uns quilòmetres més enllà trobem i voregem la Île des Oiseaux, una illa al bell mig del riu on es donen cita infinitat d'aus de diverses espècies.
La bellesa del paisatge i la calma del riu fan que la navegació sigui un autèntic plaer.
Deixem el curs principal del riu Casamance i ens internem en un dels seus múltiples braços. En apropar-nos a la riba vam poder veure d'aprop el ric ecosistema que formen aquests manglars.
Després d'una bona estona de navegació arribem a Djilapao (o Dilapao), una petita i preciosa població rural.
A Djilapao el més característic són les anomenades cases étage, unes cases de dues plantes construïdes amb maons de tova i envoltades d'arbres, entre ells alguns baobabs.
Una d'aquestes cases pertany a un artista local anomenat Jean. Les parets de la casa estan plenes de figures tallades, algunes certament surrealistes.
Val la pena fer un volt pel poblat de Djilapao abans de continuar pel riu.
Després d'una bona estona de navegació arribem a l'embarcador d'Affiniam.
Aquí deixem la canoa i caminem 1 km per una pista, en companyia del nostre barquer, fins arribar a l'inici del poblat d'Affiniam, on es troba un dels Campaments Rurals de la zona (CRI o Campement Rural Integré, en francès).
Aprofitem per esmorzar en el CRI d'Affiniam (inclòs en el preu de l'excursió). El menú consta d'un entrant a base de tomàquets i després un plat de peix capitaine amb arròs i albergínies fregides. Exquisit.
Havent dinat esperem una estona al fet que el sol baixi una mica abans d'iniciar la tornada a Ziguinchor, ja que, segons el nostre guia-barquer, així tindrem moltes més possibilitats de veure aus en el viatge de retorn.
Mentre aprofitem per veure detingudament la case à impluvium on ens trobàvem i per fer un volt pel poble d'Affiniam.
Iniciem la tornada a Ziguinchor passades les 16:30.
Primerament anem caminant fins a l'embarcador, pugem a la canoa i iniciem la navegació per un camí fluvial diferent al seguit pel matí.
Vam navegar per innombrables canals, envoltats de manglars, i vam tenir l'oportunitat de veure moltes aus, entre elles els fotogènics flamencs rosats.
Arribem a Ziguinchor sobre les 18:00 i paguem al barquer la resta de l'excursió. Molt recomanable.
Els campaments rurals són construïts per la població local, gestionats com una cooperativa i finançats mitjançant préstecs governamentals.
Funcionen com a allotjament bastant bàsic i com a restaurant. Els guanys es reinvierten en serveis per a la comunitat com a escoles, clíniques, etc.
El CRI d'Affiniam és dels pocs que han sobreviscut intactes malgrat el conflicte armat a la zona i que encara continua obert. A més, aquest té la particularitat que ocupa una case à impluvium, construcció tradicional i típica de les poblacions Diola de la Casamance.
Es tracta d'un enorme habitatge circular fet de fang que en èpoques de guerra servia de refugi a la població local. L'aigua de pluja que cau sobre la teulada és conduïda a un tanc que hi ha en el centre de la casa (i d'aquí el nom).
CAP SKIRRING. Uns 45 km a l'oest de Ziguinchor, sobre la costa atlàntica de la Baixa Casamance i a menys de 5 km de la frontera amb Guinea Bissau es troba aquesta població, que compta amb platges que estan considerades entre les més boniques de l'Àfrica Occidental.
Segons sembla aquí es concentra un gran nombre de turisme europeu de paquet de platja, majorment francès, tot i que en el moment de nostra visita la veritat és que vam veure molt poca gent.
Cap Skirring no té un altre interès que la platja i l'animació nocturna per qui busqui aquest tipus de coses.
El nostre plantejament era anar i tornar en el mateix dia des de Ziguinchor a Cap Skirring, ja que el nostre objectiu no era un altre que veure les seves platges i gaudir del trajecte per la Baixa Casamance.
Per això vam anar a primera hora del matí a la gare routière de Ziguinchor. Una vegada allà vam agafar el primer Peugeot-taxi que sortia cap a Cap Skirring, el qual costa 1.250 CFA cadascú.
Al principi i al final del trajecte la carretera està en bon estat, però hi ha un bon tros amb epicentre en la població d'Oussouye en el qual hi ha autèntics cràters sobre l'asfalt.
A més, en només 45 km vam trobar fins a sis controls militars i en la meitat d'ells vam haver de baixar del vehicle per mostrar el nostre passaport. Per tot això vam trigar unes dues hores en arribar a Cap Skirring.
El Peugeot-taxi ens va deixar en la Gare Routière de Cap Skirring, des d'on caminem pel carrer principal cap al sud, passant per davant de petits hotels, bars, restaurants i xiringuitos que fan de barrera entre aquest carrer i la platja.
En arribar a l'altura de l'hotel La Paillote vam creuar pel seu bonic jardí per arribar a la platja, trobant-nos cara a cara amb l'Oceà Atlàntic.
Caminem una bona estona per la sorra de la platja cap al sud. Ocasionalment ens trobem algun venedor a la recerca de turistes, algun turista de passeig com nosaltres, i també algunes vaques prenent el sol sobre la sorra de la platja.
La veritat és que aquestes platges són molt tranquil·les i també boniques, perquè no dir-ho, tot i que opinem que tampoc són res extraordinari si les comparem amb altres que ja hem vist en altres costes del món mundial. Però és qüestió de gustos!!.
Després vam tornar cap al nord, també seguint la platja i en direcció al poble, i sense buscar-ho ens vam trobar amb la platja privada del complex turístic Club Mediterranée.
Uns quants vigilants privats controlaven tot el que es movia a la platja i, tot i que ningú ens va dir res (segurament per ser blancs), la veritat és que ens sentíem observats i vigilats.
Atès que el costat nord d'aquesta platja estava tancat mitjançant una tanca de filferro amb punxes vam haver de demanar a un dels vigilants del complex que ens obrís una porta per poder sortir de la platja per aquest costat i no haver de tornar enrere.
En aquest moment vam entendre perquè la població local anomenava, amb molta ironia, presó turística a aquest complex del Club Med. La veritat és que ens va semblar un autèntic guetto per a turistes.
Continuant més cap al nord vam arribar al petit poble de pescadors, amb una gran quantitat de barraques i de canoes de pesca sobre la sorra.
Després vam continuar per un camí de sorra cap a la dreta i 800 metres més enllà ja estàvem de nou en el centre del petit nucli de cases de Cap Skirring.
Aquí vam aprofitar per menjar alguna cosa en el restaurant La Case Bambou, situat al carrer principal i al costat de l'aeroport de Cap Skirring, on vam menjar molt bé i a un preu raonable.
Després vam tornar cap a la Gare Routière de Cap Skirring i vam agafar el primer Peugeot-taxi cap a Ziguinchor.
El nostre llarg viatge des de Ziguinchor a Dakar va començar a les 6:30 del matí, quan vam sortir caminant de l'hotel cap a la Gare Routière de Ziguinchor.
Un cop allà vam aconseguir dues places en el primer Peugeot-taxi que sortia cap a Dakar (ens va costar 6.500 CFA cadascú més 1.000 CFA de l'equipatge).
La raó de sortir tan d'hora era perquè presumíem que el viatge serìa molt llarg i no volíem arribar molt tard a Dakar, a més d'estalviar-nos així algunes hores de calor.
Vam sortir de Ziguinchor passades les 7 del matí. I vam recórrer els quilòmetres més o menys ràpidament fins arribar a la frontera amb Gàmbia.
Allà vam baixar del vehicle per segellar el passaport (pagant religiosament 1.000 CFA cadascú) i després de passar l'horrible tram de carretera ja esmentat en la descripció del viatge d'anada arribem a la cua del ferri a les 10:00.
Vam haver d'esperar fins a tres ferris perquè arribés el torn de pujar el nostre taxi. Entre l'espera i creuar vam invertir més de 90 minuts per passar a l'altre costat del riu Gàmbia.
Continuem viatge fins arribar a Farafenni, on baixem una altra vegada del taxi per segellar la sortida de Gàmbia en el passaport (i, com no, per pagar 1.000 CFA més cadascú).
Una mica més endavant baixem per segellar l'entrada en el lloc fronterer senegalès. Eren ja les 12:45 i la calor començava a apretar de valent.
En arribar a Kaolack el taxi va agafar la carretera cap a Mbour. Als pocs quilòmetres de deixar Kaolack enrere comencem a trobar trams de carretera que estaven tallats per obres, per la qual cosa el nostre taxi es va veure obligat a desviar-se i circular per pistes polsegueroses, i així durant molts quilòmetres.
Els passatgers vam quedar coberts de pols i del fum negre dels camions. Enmig d'aquest infern vam poder veure, en un punt entre Kaolack i Mbour, un meravellós i bonic paisatge de baobabs.
Continuant amb el trajecte vam passar per la població de Mbour i una mica més enllà també passem molt aprop de la zona turística de Saly-Portugal.
Més endavant vam connectar amb l'autovia de Rufisque i finalment vam arribar a la Gare Pompiers de Dakar a les 17:30. Des d'aquí vam agafar un taxi que per 500 CFA ens va portar al centre de la ciutat.
En total vam trigar 10'5 hores a recórrer els 450 km de distància entre Ziguinchor i Dakar.
Nota: La ruta de Ziguinchor a Dakar que acabem de descriure és la més habitual i és la que segueix la carretera anomenada Trans-Gambian Highway, creuant el riu Gàmbia amb el ferri entre Soma i Farafenni.
Però si haguéssim disposat d'un o dos dies addicionals, nosaltres haguéssim tornat a Dakar seguint una altra ruta, la qual ens hagués permès fer nit a Banjul, la capital de Gàmbia.
Aquesta ruta seria la següent: anar de Ziguinchor a Séléti, creuar la frontera per arribar a Giboro i d'aquí a Banjul, i l'endemà fer el trajecte de Banjul a Barra en ferri, de Barra a Karang creuant la frontera i, finalment, de Karang a Dakar. Però per seguir aquesta ruta cal disposar d'almenys dos dies.
A l'Hotel Continental (rue Galandou Diouf, 10) una habitació doble amb bany i A/C ens costa 18.000 CFA. Malgrat el seu nom altisonant es tracta d'un lloc una mica cutre que, possiblement, va tenir temps millors ja fa dècades, però almenys és bastant cèntric.
Molt recomanable el Restaurant du Centre (rue el Haji M'Baye Guéye, 7). S'hi menja bastant bé i a un preu raonable.
També recomanem el libanès restaurant Adonis (Av. George Pompidou). Prop de l'hotel està el bar-restaurant La Villa, un lloc amb bona música per prendre una beguda en un ambient agradable.
Per esmorzar o berenar val la pena provar en La Palmeraie, uns 200 metres a l'oest de l'anterior.
Hi ha una oficina de canvi al costat de la façana sud de l'Hôtel de l'Independance, en l'Av. G. Pompidou.
DAKAR. La capital de Senegal és una ciutat amb un centre urbà relativament petit i amb una estructura urbana fàcil, per la qual cosa la millor manera de visitar-la és mitjançant un recorregut a peu pels seus carrers.
A continuació suggerim un possible itinerari a peu pel centre de Dakar que nosaltres vam seguir:
Des de la Place de l'Independance seguim la concorreguda avenue George Pompidou.
A continuació baixem cap al sud per rue Gomis i girem a l'oest per la rue Victor Hugo fins arribar a la Catedral de Nostra Senyora de les Victòries, situada en el Boulevard de la République.
Seguint aquest mateix bulevard cap a l'est arribem davant del Palau Presidencial, amb uns bonics i cuidats jardins, i dos guardes amb un vistós uniforme a l'entrada.
Continuant per l'Avenue Leopold Senghor cap al nord girem a la dreta per la Rue Carnot i baixem per unes escales fins a la Route de la Corniche, ja al costat de l'oceà, des d'on tenim una bona vista sobre la Plage des Enfants i també de l'imponent i blanc palau presidencial, vist per darrere.
Aquesta zona de la ciutat és bastant bonica, amb alguns edificis que són interessants (un exemple és el que ocupa l'Ambaixada Francesa, al final de la Rue Assane Ndoye.
Seguint la Rue Salva arribem davant dl mercat cobert Marché Kermel, un preciós edifici d'estil victorià.
Al costat del mercat hi ha algunes botiguetes d'artesania on poder comprar algun record de Senegal.
Des d'aquí tornem a la Place de l'Independance, el punt inicial de la ruta, seguint la Rue des Essarts.
Aprofitem per pujar a la terrassa de l'Hôtel de l'Independance, situada en la planta 17 d'aquest alt edifici que domina la plaça.
Des d'aquesta terrassa hi ha unes magnífiques vistes sobre bona part de Dakar i fins i tot de l'illa de Gorée.
I descansem una estona asseguts en un banc de la Place de l'Independance, un lloc privilegiat per veure passar l'assossegada vida d'aquesta part de Dakar.
ILLA DE GORÉE (île de Gorée en francès). Aquesta petita illa va ser declarada Patrimoni de la Humanitat l'any 1978 i es troba només a 3 km a l'est de Dakar.
A l'illa hi viuen uns 1.000 habitants, i en ella no hi ha cotxes ni bicicletes ni carreteres asfaltades, per la qual cosa és un recés de pau i tranquil·litat.
Posseeix boniques cases d'estil colonial i alguns edificis singulars com el vell ajuntament o el castell, a més d'estrets carrers i jardins farcits de buganvílies.
Donat que el castell es troba situat sobre una plataforma rocosa elevada, les vistes sobre la pròpia illa i sobre Dakar són esplèndides.
També té el seu punt la petita platja que hi ha al costat de l'embarcador.
I finalment, destaquem el molt recomanable Museu dels Esclaus (l'entrada costa 500 CFA).
El principal interès d'aquest interessant museu radica a conèixer la relació històrica de l'illa de Gorée amb la tracta d'esclaus, força ben explicada a través d'uns panells explicatius.
Visitant la petita església de St. Charles vam assistir per casualitat a una missa (diumenge a les 10 del matí) on un grup coral canta acompanyat per músics amb tambors, un orgue i una guitarra.
Per la calidesa i el sentiment de les veus negres, la música i el lloc en si, la veritat és que ens va emocionar molt.
Tot això fa de Gorée un lloc amb molt encant i molt fotogènic i, gràcies a la petita grandària de l'illa, es pot recórrer a peu d'una punta a una altra sense cap esforç.
La terminal del ferri a l'illa de Gorée es troba davant de la preciosa estació de ferrocarril de Dakar i a només 400 metres del nostre hotel.
Hi ha diversos serveis de ferri al dia, però durant el cap de setmana disminueix la freqüència.
El diumenge, per exemple, el primer ferri del dia és a les 7:00 i el següent a les 9:00.
El bitllet d'anada i tornada costa 5.000 CFA cadascú (preu per a estrangers no africans).
El trajecte a l'illa és una agradable navegació de 20 minuts, amb magnífiques vistes tant de l'illa com del front marítim de Dakar.
Vam poder comprovar que els grups de turistes comencen a arribar en massa a l'illa en el ferri de les 11:00, per la qual cosa si voleu gaudir de la tranquil·litat de l'illa convé agafar un dels dos primers ferris del dia.
LLAC ROSA (també conegut localment com Lac Retba). Aquest conegut llac (en el passat solia ser l'escenari de l'etapa final del ral·li París-Dakar) té una superfície de 3 km2 i deu el seu nom al fet que les seves aigües es tornen de color rosaci, sobretot durant l'estació seca (de novembre a juny), gràcies a un alga anomenada Dunaliella salina, la qual fabrica un pigment vermell amb l'objectiu d'absorbir la llum del sol.
A més el seu nivell de salinitat és altíssim, arribant en algunes zones a tenir una concentració del 40%. Gràcies a això, a l'igual que ocorre en el Mar Mort, aquí és gairebé impossible que una persona pugui enfonsar-se en l'aigua.
Realment el color de l'aigua del llac és increïble, d'un color rosa tirant a vermell burdeus.
Prop de les salines de Niaga-Peul, en el costat sud del llac, la riba està delimitada per una franja de sal blanca de gairebé un metre d'amplada.
En l'altra riba criden l'atenció les grans dunes de sorra clara. D'altra banda, val la pena arribar fins a les salines de Niaga-Peul i visitar-les.
En conjunt el paisatge és bastant impactant i realment bonic, a més de donar molt joc a l'hora de fer fotos, pel contrast entre els colors de la sal, de l'aigua i de les petites canoes que s'usen per transportar la sal que s'extreu del fons del llac fins a la riba.
Per veure el color del llac en la seva màxima intensitat convé visitar-lo en les hores en què el sol està més alt, i millor en l'estació seca, quan el llac és menys profund.
També recomanem fer la visita en una hora intempestiva per als grups de turistes i així poder gaudir del lloc en solitud. Nosaltres vam arribar al llac a l'hora de menjar, sobre les 13:30, i no vam trobar a gairebé ningú. Potser va ser casualitat, però va valer la pena.
Per arribar al llac Rosa, situat a uns 30 km al nord-est de Dakar, no hi ha transport local. En transport públic podríem arribar, com molt a prop, a la població de Niaga, situada a 5 km del llac. Aquest últim trajecte es podria fer contractant un taxi a Niaga, o bé caminant, però a ple sol del dia aquesta opció pot ser terrible.
Nosaltres vam optar per agafar un taxi des de Dakar. A la Place de l'Independence vam aturar un taxi i vam negociar el preu per anar al llac Rosa, esperar allà una hora i tornar cap a Dakar. Finalment vam acordar un preu total de 10.000 CFA.
El trajecte des de Dakar al llac Rosa el vam fer en 45 minuts, passant per les poblacions de Keur Massar i Niaga, i parant finalment a Ker Djinné, on hi ha un campament i diversos restaurants al costat de la riba oest del llac. Aquí ens va esperar el taxi mentre nosaltres visitàvem la zona, per tornar després novament a Dakar.
A l'hora acordada el taxi ens va recollir a l'hotel per anar a l'aeroport. Vam pagar 3.000 CFA pel trajecte, preu pactat prèviament amb el mateix taxista que ens havia portat al llac Retba.
Pel fet de que ja era molt tard i no hi havia molt tràfic, vam arribar a l'aeroport en només 20 minuts, però si hi aneu durant el dia llavors convindria comptar amb força més temps per a aquest trajecte.
Una vegada en l'aeroport vam embarcar en un vol de Dakar cap a Lisboa (trajecte de 3 hores i 25 minuts), on vam connectar amb el vol des de Lisboa a Barcelona (trajecte de 90 minuts), tots dos de la companyia TAP.