Viatgeaddictes
logo QR VIatgeaddictes
--- El web amb informació pràctica per al viatger independent i alternatiu ---
1 / 2
senegal gambia

SENEGAL/GÀMBIA

Relat d'un viatge a Senegàmbia per lliure

Data Data viatge: 2008. Publicat el 01/04/2010
2.1 de 5 (121 vots)

Introducción

Gàmbia és un petit país molt estret, quasi completament envoltat per un altre país més gran, el Senegal. Dic quasi perquè Gàmbia té poc menys de 50 km de costa atlàntica (més o menys la distància que hi ha entre Vilassar de Mar i Castelldefels) i uns 300 km d'ample d'esquerra a dreta, o el que és el mateix, de l'Atlàntic fins la frontera oriental amb Senegal, i la seva gran originalitat és que el riu Gàmbia separa pel mig la meitat sud de la meitat nord. És un país completament pla: l'alçada màxima són uns tristos 53 metres. L'edifici més alt de tot el país és un particular arc del triomf de 35 metres, anomenat Arc 22 en commemoració de la revolta militar del 22 de juliol de 1994. Si plantessin aquí la torre Agbar de Barcelona, amb els seus 142 metres, es podria contemplar tranquil·lament des de dalt absolutament tot el país.

Sabem, perquè ens ho han dit, perquè ho hem llegit a fòrums d'Internet i perquè ho posa a la guia Lonely Planet (d'ara endavant senzillament la bíblia) que a Gàmbia (classificació econòmica del PIB per càpita / PPA segons el Fons Monetari Internacional, el 2008: 155è de 182 països) l'idioma oficial és l'anglès. En canvi, al Senegal (classificació econòmica: 148è) l'idioma oficial és el francès. Això es deu òbviament al passat colonial d'aquests dos països. A més a més, hi ha una seixantena d'altres llengües, sent les principals el mandinga, el malinké, el bàmbara, el mende, el jola-fonyi (diola), el pulaar (fula), el soninké i sobretot el wòlof. Si Gàmbia té poc més d'un milió i mig d'habitants, i el Senegal en té poc més d'onze milions, extrapolant a Catalunya que som set milions, vol dir que ens tocarien més de 30 llengües diferents. Crec que serà millor no parlar-los dels «beneficis» del bilingüisme.

Una de les paraules que havíem après abans del viatge és la de toubab. Aquesta paraula és la que es fa servir per a designar a la gent blanca, siguin europeus o del nord d'Àfrica i que, tot i que no té connotacions negatives, sí que pressuposa una certa riquesa ja que, qui viatja, és que senzillament s'ho pot permetre. Lògica aplastant.

En relació a la religió, havíem llegit que tant a Gàmbia com al Senegal, aproximadament el 80% de la població és musulmana, el 10% cristiana, i el 10% animistes i bahais principalment, encara que, segons quina guia de viatges llegeixis, o segons quina web consultes, els percentatges varien lleugerament. Aparentment, a nosaltres sempre ens va donar la sensació que tots viuen en perfecta i santa harmonia. En qualsevol cas, no vam veure cap religiós enlloc, de manera que no ens va afectar en cap sentit.

^top

Fitxa tècnica del viatge

Nota

Avisem de que la informació reflectida en la descripció de cadascuna de les guies o relats, sobretot la referida a horaris, preus, visats, adreces d'e-mail o pàgines web, pot haver variat des del moment en que es va recollir la informació publicada (veure data en la capçalera del relat).

Viatgeaddictes.com no ens responsabilitzem dels possibles perjudicis que pugui causar la informació aquí continguda, així com de les opinions expressades pels col·laboradors, ni aquestes són necessàriament compartides per nosaltres.

Per altra banda us animem a que, si utilitzeu la informació aquí continguda, tingueu l'amabilitat d'enviar-nos un e-mail amb les vostres impressions, sobre si us ha resultat útil o no, informació errònia o actualitzada, etc. Tant nosaltres com els nostres col·laboradors esperem com única compensació al nostre treball que perdeu un minut i ens digueu alguna cosa que ens permeti conèixer si el nostre esforç mereix la pena.

Gràcies per visitar Viatgeaddictes.com

Data del viatge

Del 13 al 28 d'agost de 2008.

Itinerari

Dia 1: Barcelona - Kololi
Dia 2: Kololi
Dia 3: Kololi - Ziguinchor
Dia 4: Ziguinchor
Dia 5: Ziguinchor - Oussouye
Dia 6: Oussouye
Dia 7: Oussouye - Karabane
Dia 8: Karabane

Dia 9: Karabane - Ziguinchor
Dia 10: Ziguinchor - Tambacounda
Dia 11: Tambacounda - Kedougou
Dies 12-13: Kedougou
Dia 14: Kedougou - Basse Santa Su
Dia 15: Basse Santa Su - Bakau
Dia 16: Bakau
Dia 17: Bakau - Barcelona

Despeses del viatge

+ 922 € (vol Barcelona-Banjul-Madrid-Barcelona, 2 x 461 €)
+ 1.280 € (despeses destí, tot inclòs)
+ 22 € (Guia Gambia y Senegal de Lonely Planet, ed. 2007)
+ 35 € (vacuna febre groga: 2 x 17'5 €)
+ 21 € (taxi Barcelona - Aeroport del Prat)
= 2.280 € (total 2 persones)

Despesa diària per persona: 67 €/dia i persona.

^top

 DIARI DE VIATGE A SENEGÀMBIA

Dia 1: Barcelona - Banjul (Gàmbia)

Baixem de l'avió d'Spanair i l'Anna i jo ja som a l'aeroport de Banjul (vol directe des de Barcelona), que amb cinquanta mil habitants és la capital de la República de Gàmbia. Mentre esperem les motxilles que surtin per la cinta d'equipatges (el nostre era l'únic avió que havia arribat aleshores) poso l'hora local al rellotge, o sigui, que el retardo dues hores. Això vol dir que són les 4 del matí. Perfecte.

Des de Catalunya, apart del bitllet d'avió, només havíem contractat les dues primeres nits a l'Hotel Keneba, al poble coster de Kololi, i de la resta ja ens espavilaríem, com sempre. Aquest hotel, que vol representar un típic poblat africà, té cabanyes per habitació, i el que és més important, té servei de recollida a l'aeroport per 20 €. Com havíem contractat aquest servei, un xaval d'uns 25 anys ens va fer pujar a un Suzuki Vitara negre quan ens va trobar a l'aeroport, juntament amb una parella de Barcelona que havia reservat el mateix que nosaltres.

Abans de les 5 de la nit ja estàvem estrenant la mosquitera del Decathlon a la nostra «cabanyeta-habitació», la número 3. Encara que a la web de l'hotel se'ns informava que totes les habitacions tenien mosquitera, no deia en canvi que aquestes tenien forats de dos pams. Posada la mosquitera, trepitjats un parell d'escarabats que ens van donar la benvinguda a la «cabanyeta-habitació» (de les relacions amb insectes i similars l'encarregada és l'Anna), i ben ruixats amb Relec Extra Fuerte, ens posem a dormir.

L'endemà prendrem el pols al país. El pols i sobretot la pols!.

^top

Dia 2: Kololi (Gàmbia)

Durant la nit va estar plovent, cosa que sempre m'ha fet dormir millor, i a l'Àfrica negra no ha sigut una excepció. Que plogui es cosa molt normal aquí a l'estiu, ja que estem de ple en la famosa temporada de pluges.

Mentre em desperto dono una ullada a la cabanyeta-habitació: dues capes (o tres!) de pintura a les parets llises, brutes i foradades aniria de faula. M'adono també que el «capçal» del llit on he dormit és realment una fusta sense polir trencada per tots costats i revella (de les que fan servir els manobres en les bastides catalanes per caminar per sobre). El banc de pedra que volta tota la cabanyeta té un capa ben maca de pols, però els llençols se'ls veu nets. De fora sento música reggae. Penso amb el lema turístic de Gàmbia: El somriure d'Àfrica, i somric. Tot perfecte i segons els plans.

Al meu torn (l'Anna sempre es dutxa primer), enfilo cap al quarto de bany. La dutxa no té plat (quan et dutxes esquitxes tot el quarto), i la cisterna del lavabo té una corda que segons com l'estires funciona (això m'ha dit l'Anna). Com no me'n surto amb la corda, passo a dutxar directament la tassa del vàter per dins i dic adéu a les restes del menjar europeu que em quedaven. Evidentment no hi ha aigua calenta, però com que fa calor la dutxa fresca em fa sentir genial.

Amb roba neta, un bon humor que espanta, i una gana que espanta encara més, ens adrecem cap al hall de l'hotel, que realment és l'entrada de l'edifici on estem. Només veure'ns, un xaval ens para allí mateix una taula de plàstic que anys enrere havia sigut de color blanc i ens demana què volem. I llavors, mentre concretem el cafè amb llet i les torrades de mantega amb melmelada, ens fan la primera que encara no els he perdonat: canvien el reggae terapèutic i harmoniós per ranxeres mexicanes! Suposo que com sabien que veníem de Barcelona ens volien honorar. Quan torni a ensenyar el passaport en un hotel d'aquí diré que sóc jamaicà. No m'han agradat mai les ranxeres abans de mitja dotzena de cerveses!.

Ens donem pressa amb l'esmorzar continental amenitzat amb mariatxis i, després de rebutjar amablement vàries vegades les ofertes de plans i de guies que ens feia aquest xaval i els seus amics, anem a fer un tomb pels voltants. El camí del nostre hotel està ple de tolls d'aigua vermella, que és el color de la terra gambiana, i tots els marges del camí són plens de vegetació verda, molt verda. És maco. Continuant caminant, també veiem botigues ambulants, sobretot de fruites i verdures, una gasolinera, una escola, un parell d'hotels aparentment de nivell alt, algun restaurant tancat i un banc.

Aprofitem per canviar euros a dalasis (1€ = 32,5 DLS), però ho fem en un local al costat del banc perquè el canvi és millor. Aquí agafem un taxi (100 DLS, uns 3 €), amb música reggae sense parar, i li demanem que ens porti al mercat de Serekunda, a uns 15 km. Aquest mercat és diari. Hi ha moltes botigues de roba (per a turistes i per a autòctons) i també botigues de collarets, polseres i bosses. També hi ha comerços de mobles (sofàs i calaixos de llits s'exposen impunement al bell mig tot i estar el terra moll i el cel gris), boti-gues d'electrodomèstics (neveres a l'aire lliure), llocs per rentar cotxes (amb galleda i a ma evidentment), un cine on només emeten partits de futbol en directe (Barça-Wisla a les 18:45 diu el cartell del carrer), algun bar o restaurant i també algun cibercafè.

Després de fer una «coke» dins d'un bar que no tenia llum, decidim agafar la bíblia i que ens proposi on hem d'anar a dinar. Resposta clara: a prop hi ha el restaurant Uncle Sam. Hi anem de cap. Aquest restaurant està en una cantonada d'una de les cruïlles més grans de la zona i realment la bíblia no podia aconsellar-nos millor: apart de veure i sentir de primera ma els sorolls i olors i colors de la gent pels carrers, dinem molt bé (335 DLS / 10'3 €) i faig un descobriment de primera línia: la cervesa JulBrew (The Gambia's very own brewery). Me'n prenc tres durant el dinar i em sento millor que l'Indiana Jones quan descobreix l'arca perduda.

Però com que no hem vingut a Gàmbia a beure cervesa i posar-nos a dormir, pugem a un taxi (reggae a tot drap) i decidim que ens porti al Bijilo Forest, a Kololi, un dels parcs naturals del país. L'entrada de 20 DLS (0'6 €) no inclou guia, segons ens diu la senyoreta de la guixeta, però que ens en pot aconseguir un si li paguem. Jo li contesto el millor que puc que som al·lèrgics als guies i ella ens diu que endavant, però que no veurem els famosos monos vermells que només els guies saben on estan... Mai havia estat en un bosc de palmeres i el Bijilo Forest ho és. A més, és un paradís pels ornitòlegs, amb més de 130 espècies d'aus catalogades. Passejar pels caminets d'aquest parc, a la vora mateix de l'Atlàntic, entre multitud de palmeres de totes mides, amb les seves fulles punxegudes o rodones, curtes o llarguíssimes segons el tipus de palmera, i el sol al cel, va ser molt entretingut. A part d'una flora intensíssima i recargolada que mai havia vist enlloc, a part dels pardals, i a part dels monos blancs (a mig metre!), també vam veure termiters de 2 metres d'alt i, evidentment, els famosos monos vermells. Si mai busco feina sempre puc fer de guia al Bijilo Forest.

Després de fer una bona JulBrew a un xiringuito (en aquest cas, xiringuito és sinònim de taula amb 4 cadires al bell mig de la platja) al costat del parc, tornem cap a l'hotel, ens canviem de roba i decidim anar a sopar a on ens ha recomanat el maitre del xiringuito, cal Jamar, bo i barat. Llavors coincidim amb la parella de Barcelona que han passat el dia en un poble de pescadors. El xaval de l'hotel insisteix en acompanyar-nos a cal Jamar, que està només a 10 minuts a peu. Decidim anar-hi tots 4 i que ens guiï el xaval de l'hotel, però al final hi arribem 10: nosaltres quatre, més el de l'hotel, un amic seu, un amic de l'amic, un cosí de l'amic, un germà d'algú i un que deia que era cantant. Arribem a un restaurant molt ben il·luminat i net, ple d'europeus (n'hem vist algun durant el dia) i amb un cartell enorme que deia Amsterdam. Miro la carta a l'entrada i veig que és un restaurant de nivell alt. En aquest moment el xaval de l'hotel em pregunta si volem estar tots 4 sols o si preferim agafar una taula gran i sopar els 10 junts, pagant nosaltres. Li pregunto què estem fent aquí si ens havia de portar a cal Jamar, i em diu que no, que ell ens portava a l'Amsterdam des del primer moment, i que és on dèiem nosaltres. Els 4 decidim sopar sols allà mateix i que ens prenguin el pèl un altre dia, però el primer dia encara no.

Vam sopar força bé (475 DLS / 15 €), jo amb un parell de Julbrews, i vaig fer un altre descobriment: el turisme sexual. Donant un cop d'ull als altres europeus del restaurant (sempre em fa gràcia veure si conec a algú, encara que sé que no conec a ningú, i menys a l'Àfrica), em fixo que en tres taules hi ha una europea sopant a soles amb un gambià. Quan ho pregunto als nostres «amics» tot tornant cap a l'hotel amb el lot a la ma perquè no hi ha il·luminació pública i els carrers estan foscos i plens de tolls, em confirmen que moltes europees passen setmanes senceres amb nois gambians i que a part de guia els fan d'altres favors. Els homes i les dones cada dia ens assemblem més.

^top

Dia 3: Kololi (Gàmbia) - Ziguinchor (Senegal)

Bon dia!. Recollim totes les nostres coses de la cabanyeta-habitació, esmorzem continentalment, paguem (235 DLS / 7'2 €) i deixem l'Hotel Keneba. Agafem un taxi (més reggae) i li demanem que ens deixi a Serekunda, a la parada d'autobusos (100 DLS / 3 €). Volem anar a la Casamance, que és tot el tros de terra que hi ha exactament entre Gàmbia i Guinea-Bissau. Les notícies que ens arriben des d'aquí no sempre són bones, però tothom està d'acord en que és la part de Senegal més bonica. L'any 1982, el Moviment de Forces Democràtiques de la Casamance va promoure una revolta independentista a tota la regió, i fins el 2002 no hi va haver el primer alto-el-foc. El 2004, amb la pau ja firmada entre les parts, els turistes van tornar a visitar la Casamance.

No obstant, el Ministerio Español de Asuntos Exteriores desaconsella en la seva pàgina web visitar aquesta zona. L'assalt als vehicles de turistes és bastant comú. De fet, només feia 3 setmanes que un escamot de criminals va aturar un autobús amb 14 turistes espanyols i els va robar tot el que van poder. Encara que no hi va haver cap ferit entre els espanyols, un senegalès que anava amb ells va morir d'un tret dels assaltants. Més tard, els espanyols van tenir la trucada del secretari d'Estat espanyol d'afers exteriors (casualment també de visita al Senegal), i la visita del cònsol general d'Espanya al Senegal i a Ziguinchor, capital de la Casamance, i destí final de la nostra ruta d'avui. Dels 14 turistes espanyols, 11 van continuar el seu viatge i 3 van retornar anticipadament a Espanya. Com nosaltres no anem en un viatge-bombolla amb tot organitzat, i utilitzarem sempre transport públic, ens sentim més segurs.

La parada d'autobusos de Serekunda realment no existeix. És una vorera d'un carrer. Allà pugem en un autobús atrotinat i en una mitja hora i a 40 km/h arribem a Brikama. En aquest trajecte, i com estic al costat d'una finestra, trec els braços fora i lligo les motxilles a les barres de la baca de l'autobús. La carretera està plena de clots, i no vull perdre l'equipatge. Un cop a Brikama (aquí sí hi ha una estació com a tal, amb autobusos i taxis, a quin més vell), agafem un sept-place (un Peugeot 504) cap a Seleti, la frontera amb el Senegal. Passem sense cap problema (ni pagar res) la duana i agafem un altre sept-place que ens portarà a Ziguinchor. Dir-li sept-place (7 places) a aquests Peugeots és un eufemisme divertit, perquè érem 10 a dins.

Arribem a la tarda a Ziguinchor, capital de la Casamance. Aquesta ciutat, de més de 150.000 habitants, va ser fundada pels portuguesos el 1645. El nom ve del portuguès Cheguei e choram, que vol dir arribàrem i ploraren, referit als natius quan van saber que els portuguesos la farien servir de centre de tràfic d'esclaus. Tota una declaració d'intencions. Més endavant els portuguesos la van vendre als francesos, i aquests la van fer centre del cultiu del cacauet, indústria menys rendible, però més sostenible que el tràfic d'esclaus que tan mal va fer a la zona en particular i a l'Àfrica subsahariana en general.

Aquí també ha plogut i està tot moll. Donem un tomb pel centre de la ciutat i entrem en un banc per canviar euros a cfa (1000 CFA = 0'643 €). El franc CFA està adaptat per 14 països de la zona. Així doncs, el feix de bitllets que ens ha donat el banc (no hi ha bitllets grans) el podem gastar en les antigues colònies franceses del Senegal, Benin, Burkina-Faso, Mali, Níger, Togo, Camerún, Congo, Gabón, República Centroafricana, Txad, Costa d'Ivori, a l'antiga colònia portuguesa de Guinea-Bissau i fins i tot a l'antiga colònia espanyola de Guinea Equatorial. Si fa no fa com l'euro a Europa vaja.

Ens mirem l'on dormir de la bíblia i ens decidim per l'Hotel Tourism. Ens proposen una habitació al segon pis. És enorme, el sostre a 4 metres per sobre del llit i no té cap encant, però se la veu neta i amb això ja fem. Ens la quedem per dos nits. Ens canviem la roba, ens dutxem amb aigua freda (no n'hi ha de calenta, però fa molta calor) i baixem a sopar al mateix restaurant de l'hotel. Segons la bíblia és un del millors restaurants de la ciutat. Així doncs, no ens va estranyar que durant el sopar van anar apareixent d'altres turistes europeus, espanyols sobretot. Vaig sopar espaguetis i un entrecot al pebre verd. El pa era molt gustós i el vi de la gerra no estava gens malament. Perfecte!.

Havent sopat, i tot sortint de l'hotel, vam conèixer 3 nois de Valladolid, que també estaven per la ciutat, però a l'hotel Le Flamboyant, molt millor que el nostre segons vam poder comprovar (i el doble de car també). Tots 5 vam anar a estirar les cames pels voltants i en 5 minuts ja estàvem a la vora del riu Casamance. Tot era fosc, encara que aquí sí que hi havia algun fanal encès. No ens calien els lots. Allà mateix vam veure un petit monument a les víctimes del naufragi del barco Le Joola (el diola). Aquest ferri, que feia la ruta dos cops per setmana entre Ziguinchor i Dakar, es va enfonsar el 26 de setembre de 2002. El barco, alemany de construcció, estava dissenyat per transportar fins a 580 passatgers més la tripulació. El resultat del desastre va ser com a mínim 1.863 morts, més del triple de la capacitat del barco. La que és considerada la segona desgràcia marítima no militar més gran de tots els temps (a l'enfonsament del Titànic «només» van morir 1.503 persones) va fer que en molts pobles de la Casamance hi hagi un recordatori públic d'aquesta tragèdia. Una pena que fins aquí no arribés la notícia del desastre de Banyoles l'any 1998, o si va arribar, que no en fessin cas.

Amb els nostres companys vallisoletans vam fer un parell de cerveses Flag Special Bière de Luxe (molt de Luxe però em quedo amb la JulBrew) en una terrassa coberta d'un bar perquè començava a ploure. Després d'explicar-nos que convidaven a menjar pipes als nens que es trobaven (i que els nens al·lucinaven amb les pipes perquè no les havien vist mai abans), i que també havien regalat frees-bees (discos volants de platja) a d'altres nens amb idèntic resultat, quan ens va semblar ens vam acomiadar i vam tornar cap a l'hotel. L'Anna i jo vam decidir que la nostra mosquitera era molt millor que la de l'habitació i també les vam canviar. Bona nit mosquits!.

^top

Dia 4: Ziguinchor i voltants (Senegal)

Pel matí, i havent pres l'esmorzar continental (separant les formigues del sucre pel cafè), pugem cap al riu, ple de petis barcos de totes mides. Les piragües que en diuen aquí (caiucos o pasteres a Catalunya), són embarcacions llargues de fusta amb un o dos motors a popa. Les fan servir tant per la pesca, com pel transport de persones i mercaderies, ja que moltes de les illes del voltant estan habitades i aquest és l'únic medi de transport existent.

Aparentment les piragües són de propietat privada, de manera que has de negociar el preu amb el patró segons la ruta que vols fer. La bíblia ens parlava d'una excursió típica d'un dia de durada (34.000 CFA / 22 € entre els dos, tot inclòs), i això és el que vam contractar amb el Samba, un xicot d'uns 30 anys que se'ns va presentar com a guia i que ens va fer de tal tot el dia. Amb l'impermeable posat (estarem tot el dia en una piragüa), sortim de Ziguinchor cap a l'Illa dels Pardals, on hi arribem en uns 15 minuts tots 4, l'Anna, el Samba, el pilot i jo. Quan el Samba diu que hem arribat, busco el terra, o la terra, però no n'hi ha. Si se'n diu illa, no hi hauria d'haver-hi terra?. L'illa dels Pardals és un indret on els manglars sobresurten uns quants metres sobre el nivell del riu i allà hi ha colònies multitudinàries d'aus: garses i nectarines han fet d'aquesta vegetació casa seva. Per aquí anem a poc a poc i parlant fluixet tot voltant les copes dels arbres, i aconseguim trobar ous a uns pocs nius. Com que per veure els ous has de fer marxar els pares del niu, ens sentim una mica com del National Geographic descobrint la natura.

L'aigua és ben tranquil·la en aquest lloc. El cel està força tapat i s'intueix la pluja no gaire lluny de la nostra piragüa, que encara que és petita (uns 12 metres d'eslora) i no està coberta, ens hi sentim prou segurs. Continuant riu enllà, i ja amb una mica de sol que ens ve a saludar, arribem a l'illa de Djilapao (aquesta amb terra com cal), on per espai d'una hora hi donarem un tomb. En aquesta illa hi viu un grapat de famílies. La majoria de cases estan fetes d'adob i per tot arreu veiem cultius d'arròs, i algun que altre corral pel bestiar. Entre d'altres arbres a Djilapao hi ha baobabs, un dels arbres més típics d'Àfrica, amb la característica forma de botella de sifó. Alguns d'aquests baobabs tenen més de 200 anys i 20 metres d'alçada, i fa gràcia veure-hi els fruits molt semblants als mangos penjant de les branques. Un d'aquests fruits pot pesar tranquil·lament mig quilo. Si mai em decideixo a plantar baobabs al jardí de casa meva, també m'hauré de comprar un casc. No he sentit parlar de víctimes, però que et caigui un d'aquests fruits al cap ha de fer mal. Durant la volta a l'illa ens saluda pràcticament tothom amb qui ens trobem i quan marxem tinc la sensació d'haver estat en un lloc realment bonic amb una població encantadora.

Sortint de Djilapao amb la nostra pastereta, em fixo amb una colla de iots blancs atracats allà mateix. Em pregunto on deuen ser i fent què aquests turistes. Encara m'ho estic preguntant.

Naveguem durant una hora aproximadament fins a l'illa d'Affiniam. El sol desapareix a mig camí, però no ens plou, i el Samba ens diu que això és important per a la estabilitat de l'embarcació. Entenc que si plou i fa vent l'excursió pot ser el suficientment perillosa com per tornar cap a Ziguinchor abans d'hora. Quan arribem a Affiniam només hi ha unes quantes pasteres més sobre la platja de còdols i un edifici abandonat amb la inscripció Bienvenue a Affiniam. Allà comença un camí de terra vermell que s'endinsa cap l'interior de l'illa. Durant uns 600 metres seguim el camí a banda i banda des del qual veiem camps negats d'aigua i vaques pasturant i ensenyant el cul. De tant en tant també veiem alguna barqueta sola. El Samba ens diu que serveixen per anar a pescar gambes. En 10 minuts arribem a l'entrada del poblat Mangagoulack i em fixo en el monument recordatori de les víctimes del naufragi del Joola: 35 persones de 15 famílies diferents. En un lloc com aquest, amb tan poca població, la tragèdia del Joola devia suposar una sotragada monumental.

Amb el Samba fem la volta al poblat, molt similar a Djilapao, però amb una diferència important: aquí hi ha el Campement Villageois Affiniam, un lloc d'acollida de viatgers i turistes, amb serveis bàsics i cuina senzilla però molt agradable. De propietat comunal i gestionat pels propis habitants, aquí va ser on ens vam xuclar els dits amb l'amanida d'ous amb tomàquets i amb la vedella amb fideus. Durant l'estada al campament, tothom que vam veure (uns 25 affinianesos) o estava rient o estava dormint. Personalment, crec que qualsevol de les dues activitats és ben saludable.

Una altra diferència amb Djilapao són els fromagers, arbres de més de 50 metres d'alt i 10 metres de diàmetre que vigilen a tothom escampats per l'illa. Segons diuen, el nom es deu a que la seva fusta serveix per a fer piragües per transportar els formatges. El popular plataner que està en tots els pobles i barris de Catalunya, es diu així perquè temps enrere la seva fusta es feia servir per fer barques o carros per portar plàtans?.

Ben dinats tots plegats, ens vam tornar cap a la piragua i vam fer camí de volta cap a Ziguinchor. El bon temps ens va acompanyar l'hora i mitja de viatge, i la pastereta només es va moure perillosament un parell d'ocasions mentre fèiem fotos als dofins rosa i als pelicans, ja que eren llocs on l'amplada del riu és considerable i hi ha fortes corrents. A mitja tarda ja estàvem voltant pel mercat central de Ziguinchor i pels carrers del costat plens de botigues.

Vam sopar hamburgueses i pollastre prop de l'estació de gasolina prop de l'hotel, vam prendre un parell de Flags en un bar modern a la vora mateix, i abans de les 11 ja anàvem cap a l'hotel a dormir. Tot plegat, un dia ben complert i molt ben amanit.

^top

Dia 5: Ziguinchor - Oussouye (Senegal)

Port de Ziguinchor
Port de Ziguinchor

Repetint l'esmorzar continental del dia abans (sense formigues al sucre aquest cop no sé ben bé per què), decidim fer una volta pel port de Ziguinchor. L'únic edifici que hi trobem és el mercat del peix, on hi ha el tràfic diari de les captures dels pescadors, amb bona varietat de peixos i peixets. La resta del port és senzillament ni més ni menys que la mateixa vora del riu Casamance, plena de piragües curtes, mitjanes i llargues, i ben acolorides. Molta gent està en aquest carrer (o port) traginant o comerciant de tot amunt i avall. Fumar-se una cigarreta en un costat contemplant tot l'espectacle no té preu. El que sí té preu són els collarets que l'Anna li compra a la Catalina, la tossuda i riallera venedora d'una paradeta, després de negociar 20 minuts ben bons: tot plegat 2.000 CFA (1'2 €) perfectament assumibles pel pressupost global del viatge. Tot seguit agafem les motxilles, negociem amb un taxista que ens porti des de l'hotel a la gare routiere (l'estació de transport) i aquí pugem en un sept-place destí Oussouye per 4.000 CFA (2'6 € entre els dos).

En poc més d'una hora arribem al poble d'Oussouye, que sorprèn per la seva terra molt vermella i l'exuberant i verdíssima vegetació. Tot recorrent el poble veiem un mercat (en un recinte tancat i aparentment nou de trinca) i moltes paradetes, sobretot de menjar, a banda i banda del carrer principal. Hi ha poca gent pel carrer. A peu, ens adrecem al Campement Emanaye per l'allotjament, però està completament ocupat per estudiants de Castella la Mancha que fan un camp de treball per la zona. Consultem la bíblia, i continuem caminant 300 metres més amunt fins el Campement Villageois, que sí té habitació doble per nosaltres. Aquesta «case à étages» està molt ben restaurada i construïda completament en adob. Les dutxes i els lavabos són compartits tant entre els turistes/viatgers com entre la comunitat local que contínuament està fent obres de millora del campament. Somric quan veig un treballador local amb una samarreta del Consell Comarcal de l'Urgell. El campament té molt encant i ens hi sentim ben a gust, sobretot per l'emplaçament. Ben reposats i instal·lats a la planta superior, baixem cap al poble per dinar.

Com que hi ha gana, no ens entretenim gaire en trobar un lloc per menjar i entrem a Chez Papis, que té terrassa interior. Malgrat que hi ha un menú penjat a la paret amb varis plats, la cambrera ens diu que només hi ha arròs amb carn. Demanem una cervesa Flag i sense gaire entusiasme ens mengem l'arròs. Una parella de catalans també entra al local i s'asseu a la taula del costat tot saludant i xerrant amb francès amb la gent del restaurant. Òbviament no és el seu primer dia a Oussouye. I comença a ploure. I a ploure més. I encara més. Mitja hora més tard estem els quatre al centre de la terrassa interior, sota el teulat impermeable de branques xerrant i veient com plou a bots i barrals. La xerradora noia, de poc més de 30 anys, ens diu amb una enèrgica simpatia contagiosa que està de vacances i que ha vingut a passar-les amb un amic a casa de la família del seu marit, que treballa a Lleida. Ens confessa que és la segona parella que té originària de la Casamance, perquè segons diu, són molt bona gent i ... «estan tan bons!, t'hi has fixat nena?» li diu a l'Anna, qui entre rialles còmplices i la boca gran respon: i tant que m'hi he fixat! I tant!. Fa dies que amb la vista no dono a l'abast!.

Però no para de ploure i amb alarma veiem com el sòl del restaurant comença a inundar-se. El local està a mitja baixada d'un carrer, convertit ara en un nerviós riu, i poc després, una riuada vermella entra per la porta dels lavabos i ho ompla tot d'aigua. Els mobles, la nevera, els altaveus, el congelador, caixes de mercaderia i tot plegat està amb 40 cm d'aigua!. Nosaltres dos ens quedem mirant sense saber què fer. Els altres dos catalans s'aixequen molt decidits i amb galledes (com els treballadors del restaurant) comencen a treure aigua de l'interior cap al carrer. L'Anna i jo ens hi afegim de seguida. Potser algú altre s'ho hagués quedat mirant i fent fotos.

Una hora llarga després de treure aigua tots vam parar. Estàvem força cansats, tant els locals com nosaltres, però havia deixat de ploure i el terra ja no estava inundat. Amb un somriure a la cara, ens vam acomiadar de tots, vam pagar el compte (3.200 CFA / 2 €) i vam tornar cap al campament a descansar. Quan fa anys es va inundar el restaurant de l'Illa Diagonal, on dinava i d'on vam haver de marxar entre el primer i el segon plat, el maitre em va dir: «venga usted a pagar mañana si quiere». Encara no he anat a saldar el compte. Tampoc s'esperaven que ho fes i ara ja no ho faré, però sempre he agraït aquest gest. Una reacció similar a Chez Papis hagués estat altament valorada, però estava a Àfrica, on no hi ha tants miraments. Quan l'endemà vam passar per davant mateix, no hi havia cap rastre de la inundació i tot semblava en perfecte estat operatiu. Ningú dels locals ens va saludar ni agrair els esforços del dia abans. Vaig pensar en una de les principals directrius cristianes, en concret la que parla de fer el bé sense esperar res a canvi. Sentint-nos bons cristians, quin remei, vam continuar la nostra ruta.

Aquella plujosa nit no vam poder dormir de tanta calor que va fer. Massa calor. Sens dubte va ser la pitjor nit a la Casamance.

^top

Dia 6: Oussouye - Cap Skiring - Oussouye (Senegal)

Després de l'esmorzar continental de rigor i d'una bona dutxa per combatre la calor, vam decidir anar a Cap Skiring, poble pescador famós per la bellesa de les seves platges. En el taxi des d'Oussouye vam coincidir amb una parella de catalans d'Arenys de Mar i una parella de grasses senyores de la zona. Com érem 6 més el conductor, al seient del copilot ens vam asseure un damunt l'altre els dos catalans, les dos catalanes just darrera nostre, i les dos senyores grasses darrera del xofer, un xicot de menys de 20 anys. Vam pagar per endavant ja que el taxi no tenia prou gasolina pel trajecte de mitja hora. El xofer va comprar una xirricana de gasolina allà mateix, va treure un embut de no sé on, i amb un fregall fent de filtre al fons de l'embut, va abocar tota la xirricana al dipòsit del cotxe. Al pujar va encendre el motor fent contacte amb els cables de sota el volant, em va mirar a mi i al meu amant forçat mentre rèiem... i cap a Cap Skiring que hi falta gent!.

La Cabane des Pecheurs a Cap Skiring
La Cabane des Pecheurs a Cap Skiring

El quilòmetre de platja principal de Cap Skiring estava amb la marea pujant. Delimitada per palmeres i vegetació baixa, la fina sorra blanca està cosida de petxines de colors. A part de les petxines, d'una parella de francesos i d'una altra d'europeus d'origen indefinit, no hi havia ningú més. Vam recórrer de punta a punta la platja iniciant una petita col·lecció de petxines de colors i cap a les dues ja estàvem a La Cabane des Pecheurs (specialités fruits de mer), on havíem decidit dinar amb la parella d'Arenys de Mar. La cabanya de 25 m2, amb parets de canya, 2 taules i 5 cadires, està regentada i gestionada únicament pel Luna, un rialler diola que ens va explicar que qualsevol cosa que volguéssim ell ho aniria a comprar i ens ho cuinaria. Vam donar-li 5.000 CFA (3'2 €) per endavant, que va agafar amb una ma i se'n va anar corrent cap a una piragüa de pescadors que aquell moment arribava a la platja. El resultat va ser un excel·lentíssim dinar de peix, bou de mar, llagosta, mangos i cocos, cervesa La Gazelle i aigua. Tot plegat 25.000 CFA (16 €) per parella. Cap altre dia vam menjar tant i tant bé. Segur que aquest fabulós àpat era la compensació de la providència a l'accidentat dia i nit anteriors, no?.

El dinar es va allargar més de 4 hores. No sé si el Luna hauria de contractar algú de servei per quan se li empleni la cabanya, però el que sí hauria de fer de totes totes, tal com li vam suggerir al marxar, és advertir a priori als clients que cada cervesa o aigua s'ha d'anar a buscar a la botiga del poble que està a 1 km de la cabanya, o sigui, que el seria menys cansat que els clients li demanin les begudes totes alhora, i no ara jo en vull una després tu en vols una altra, i vinga a fer carreres cap a la botiga del poble. Això o comprar-se una bicicleta. També pot ser que aquesta manera de fer del Luna, anant i venint del centre del poble contínuament, el que suposa un bon esforç físic diari, el faci estar sempre prim. De fet, tots estan molt prims. No vam veure cap local gras i encara menys amb sobrepes. En canvi, dins la parròquia femenina, lamentablement no es pot dir el mateix.

Tot paint el bon dinar, vam fer fotos als cargols de mar gegants que va descarregar una piragüa de pescadors, vam voltar pels fangosos carrers de Cap Skiring, i vam tornar cap a Oussouye en el mateix taxi d'abans però aquest cop sols. M'ho vaig agafar com un bon presagi: dormiríem millor aquella nit?. Llastimosament, no va ser així, però com ja estàvem advertits de la nit abans, se'ns va fer una mica, només una mica, més suportable.

Encara que hi podríem haver passat alguns dies més voltant per aquesta bella col·lecció de pobles, i visitar M'Lomp, Ediougou i sobretot Kafountine i Abéné, pobles on escoltar reggae i aprendre a tocar el djembe (tambor curt de pell de cabra) són els principals passatemps, vam decidir deixar Oussouye i trobar millor clima cap a un altre costat.

^top

Dia 7: Oussouye - Karabane (Senegal)

Mentre esmorzem al menjador ens fixem que no som els únics catalans allotjats aquí. Vàries parelles estaven per les taules del costat. Però la mala nit ens havia tret la sociabilitat i no vam parlar amb ningú. Seria de les poques excepcions, perquè en quasi tots els àpats havíem estat o estaríem acompanyats d'altres motxillers.

Refem les motxilles, paguem el compte de les dos horroroses nits al bonic Campament Villageois (35.000 CFA / 22'5 €) i agafem un taxi que ens porti una mitja hora per la fangosa i plena de clots carretera d'Oussouye a Elinkine (3.000 CFA / 2 €). La nostra pròxima etapa serà l'Illa de Karabane, i el taxi ens deixa a Elinkine, sota d'un arbre de més de 20 metres d'alt, al costat mateix d'una brutíssima platja del riu Casamance. No hi ha cap indicació enlloc que digui que allò és una parada de res i els rosats porquets que pasturen per la platja no ens aclareixen res. I les gallines tampoc. En canvi, els nois locals asseguts entre les arrels de l'arbre ens diuen que sí, que d'aquí al costat surten les piragües cap a les illes del voltant, i que només cal que els musulmans que estan resant a la mesquita acabin les seves pregàries. Aquests nois són cristians, segons ens diuen, i s'estan esperant per marxar tots plegats. Només hi ha 3 piragües al dia que fan el trajecte entre illes, i aquesta és la segona. Haurem d'esperar doncs.

L'espera, però, no es fa llarga ni desagradable. Xerrem animadament amb els locals que s'esperen i també amb una parella de catalanes que han vingut a Elinkine a comprar menjar perquè a la seva illa no en troben. Se n'emporten patates i ous, i ens animen a anar-hi, però aquest cop no canviem el pla. El sol està mig amagat entre núvols, i l'estat de la mar en calma, de manera que la travessia serà força agradable. Un cop tots resats i en pau amb el corresponent Déu, tots els que estàvem sota l'arbre ens dirigim cap a una piragüa d'uns 12 metres d'eslora. El capità ens cobra el passatge (3.000 CFA / 2 € per tots dos), ens dóna una armilla salvavides com a tothom, ens col·loca sobre la popa (a sota hi aniran caixes, sacs, barrils i 2 motxilles) i ens demana el passaport per la Duana. La frontera amb Guinea-Bissau està a 50 km, però Canàries (i la rica Europa!) està a «només» 2.300 km. No en va, aquest és un dels orígens de sortida de les pasteres d'immigrants subsaharians que arriben a Canàries.

A 300 metres al sud d'Elinkine hi ha el control duaner. L'oficial encarregat del control ens estava esperant dempeus. El capità de la nostra embarcació li va donar el feix amb els carnets d'identitat de tots els locals i també els nostres 2 passaports. L'oficial escull uns quants carnets a l'atzar i busca els propietaris entre el passatge de la piragüa. Quan no els troba ho comunica al capità, qui llavors els crida pel nom i aquests saluden alçant la ma. Amb nosaltres no hi va haver cap problema: l'oficial ens va reconèixer sense mirar tant sols els passaports i no va caldre saludar-lo. Dos toubabs en uns pastera canten com dos llunes al cel de nit.

Mitja hora més tard ja havíem arribat a l'illa de Karabane. Per sorpresa nostra, no hi ha cap moll on atracar la piragüa, de manera que si aquest és el teu destí t'has de llençar a l'aigua per la borda, on l'aigua t'arriba fins la cintura, el capità et posa suaument la motxilla al cap perquè tu l'aguantis amb els braços aixecats, i tu mateix passeta a passeta arribis a la platja on tothom t'està mirant. Mentre feia la travessa, em jugava un mango a que els occidentals asseguts a la terrassa d'un xiringuito de la vora miraven aviam si quèiem al riu i ens mullàvem del tot. L'endemà vaig saber que m'havia guanyat el mango.

Aquest cop ens vam encaminar directament cap a l'únic hotel de l'illa, el cuidat i net Hotel Carabane, i vam deixar els campaments per una altra ocasió. Això sí: a recepció ens van dir que només hi hauria electricitat de 7 a 10 de la nit. Ens va semblar perfecte, igual que el seu estil colonial. Vam sopar d'amanida i pasta a l'hotel mateix mentre un ratpenat despistat travessava el menjador tot esquivant les aspes dels ventiladors i, poca estona després vam anar a dormir que ja en teníem ganes. Bona nit ratpenat!.

^top

Dia 8: Illa de Karabane (Senegal)

Després d'una setmana d'incomoditats, de suors, de fang i de pluges, el dia d'avui havia de ser de relax total i així va ser. Vam recórrer a peu la major part de l'illa. Per tot arreu hi ha casetes d'adob amb el teulat de palla, sota les ombres d'arbres fromagers o de baobabs. També hi ha palmeres amb els seus cocos encara verds. El terra de l'illa és tot una catifa de gespa, amb corriols de sorra que la travessen per tots costats. El sol, sense núvols avui, es colava entre les fulles dels arbres. El dia era magnífic. Caminar descalços per l'illa va ser la feina més feixuga que vam fer.

Una altra de les activitats obligades va ser gaudir de la fabulosa platja de sorra fina de davant de l'hotel, així com de successives capbussades a l'aigua, i de clandestines migdiades a la gespeta sota l'ombra d'una palmera amiga. Donada la soledat aparent a la platja, la temptació de banyar-se en aquestes tranquil·les i delicioses aigües completament nu és grandiosa, però com no saps si els ulls que et poden trobar són cristians o musulmans o cap de les dos coses vam fer-ho a la manera tradicional. Per sentir el frescor salvatge del Carib m'hauré d'esperar a ser al Carib, encara que no sé què preferiré.

Karabane
Karabane

Quan ens va semblar que era l'hora de dinar l'opció també va ser clara: una de les especialitats locals és la barracuda amb ceba, així que ens vam seure al restaurant Le Barracuda, on ens vam servir aquest peix i ens vam quedar més que satisfets per 8.000 CFA (5 €). Mentre observàvem com passejaven els porquets per la platja davant del restaurant, tot fent la cigarreta post barracuda, vam sentir parlar català darrera nostre: quatre trempadíssimes noies d'Igualada s'estaven cruspint barracuda també sense pietat. Hi vam estar xerrant un parell d'hores i em van confirmar el que suposava: que ens vam veure arribar el dia anterior amb la motxilla al cap, al millor estil africà, i que algun dia algú caurà i se li mullarà tot plegat. Vaig guanyar-me el mango!. Lamentablement elles sortien en la piragua següent cap a Elinkine, però abans ens van aconsellar visitar un dels sastres locals. Dit i fet, quan elles van marxar nosaltres vam anar a cal sastre. Aquest ens va prendre mides, ens va donar a escollir la tela i ens va confeccionar dos camises i uns pantalons a cadascú a quina peça més acolorida.

Una bonica història em van contar aquell dia: anys enrere, una senyora sola, europea i amb una seixantena d'anys, va aparèixer a l'illa de Karabane un bon dia i es va establir tota sola en una caseta en una illa del costat. El rebombori, segons conten, va ser gran, perquè l'estil familiar tradicional és l'únic existent. Aquí, com a tot el país, pares, avis i fills viuen junts fins que els fills o filles marxen de casa només després d'haver-se casat, per continuar amb aquest model si pot ser no gaire lluny. Així, aquesta senyora, europea i gran, els suposava una inquietud que no podien suportar. Després d'una reunió del Consell de l'Illa, es va decidir que aquesta senyora no podia continuar vivint d'aquesta manera. El Consell va establir que li calia un home. Llavors es va fer una crida entre la població local, i un xicot de 20 anys es va presentar voluntari. Amb el greu problema mig resolt, ja només faltava resoldre l'altra part: una representació del Consell, junt amb el valent voluntari, es van presentar a la caseta de la senyora. Quan li van informar dels inconvenients de la seva conducta, així com de la resolució del consell, diuen que ella va acceptar alegrement a esposar-se amb aquest xicot i així, la pau social va retornar feliçment entre la comunitat de l'Illa de Karabane.

De sopar de nou a l'hotel, on tot el servei anava uniformat, però sense ratpenat despistat aquest cop, i amb una tendra història al cap, estàvem ben reposats. Tocava anar a dormir d'hora, que l'endemà seria un dia llarg. Bona nit des de les fosques, que no hi ha llum!.

^top

facebooktwitterYoutube
RentalCars

COMUNITAT

facebooktwitterYoutube


2001-2017 © Viatgeaddictes.com [ Suanda, Yolanda & Toni ]. Tots els drets reservats
icona Viatgeaddictes
2001-2017 © Viatgeaddictes.com
Aquest web utilitza galetes per a millorar l'experiència de navegació dels seus usuaris. Si continues navegant considerem que acceptes el seu ús.Més informació