Viatgeaddictes
logo QR VIatgeaddictes
--- El web amb informació pràctica per al viatger independent i alternatiu ---
Indonesia

INDONÈSIA

Viatge a les illes de Nusa Tenggara: de Sumba a Komodo i Rinca

Data Data viatge: 2005. Publicat el 08/07/2008
2.3 de 5 (126 vots)

Introducció

Nota

Avisem de que la informació reflectida en la descripció de cadascuna de les guies o relats, sobretot la referida a horaris, preus, visats, adreces d'e-mail o pàgines web, pot haver variat des del moment en que es va recollir la informació publicada (veure data en la capçalera del relat).

Viatgeaddictes.com no ens responsabilitzem dels possibles perjudicis que pugui causar la informació aquí continguda, així com de les opinions expressades pels col·laboradors, ni aquestes són necessàriament compartides per nosaltres.

Per altra banda us animem a que, si utilitzeu la informació aquí continguda, tingueu l'amabilitat d'enviar-nos un e-mail amb les vostres impressions, sobre si us ha resultat útil o no, informació errònia o actualitzada, etc. Tant nosaltres com els nostres col·laboradors esperem com única compensació al nostre treball que perdeu un minut i ens digueu alguna cosa que ens permeti conèixer si el nostre esforç mereix la pena.

Gràcies per visitar Viatgeaddictes.com

Aquest és el relat, molt personal, del viatger i fotògraf Jordi Llorens sobre la seva experiència viscuda durant un viatge a les illes de Nusa Tenggara, a Indonèsia, sense pretendre explicar el seu viatge al peu de la lletra, sinó fent un resum de les experiències que més el van marcar i que són molt diferents de la nostra cultura.

Podeu veure algunes fotografies d'aquest viatge en la secció Imatges del món de la seva pàgina web.

^top

ILLES DE NUSA TENGGARA

Recordo que, quan vaig dir que me n'anava a les illes de Nusa Tenggara, vaig veure cares de sorpresa al meu voltant. Com és natural, tot i que el nom sona a illes del Pacífic, l'indret no és gens conegut. Són illes situades a l'arxipèlag d'Indonèsia, entre Bali i Austràlia, que segurament us sonen més.

Doncs bé, les Nusa Tenggara o illes del sud-est, les formen les illes de Sumba, Timor, Flores, Komodo, Sumbawa i Lombok, entre altres de menors. Jo era conscient que en un mes no tindria temps de conèixer-les totes i, a més, em volia prendre aquest viatge amb molta tranquil·litat, és a dir, que si trobava un lloc que m'agradés, m'hi quedaria; si em convidava una família, no podria dir que no; si arribava a una platja verge, doncs m'hi estaria; si es feia un funeral, doncs hi assistiria. Per tant, desitjava un viatge sense presses, que s'anés fent sobre la marxa, i així el vaig començar.

Era el meu tercer viatge a Indonèsia. Potser pensareu: «Una altra vegada, Indonèsia?». Doncs sí, perquè cada vegada queden menys països que es mantenen íntegres, tret de les illes del Pacífic. Per viatjar escullo àrees que encara no conec de països on potser ja hi he estat, que fugen del turisme de masses i dels itineraris de les agències de viatges.

Penseu que Indonèsia és un país immens, que té 13.700 illes i una varietat ètnica i cultural de les més riques d'Àsia. Dins la mateixa Indonèsia no es pot comparar Irian Jaya amb Java, Bali amb Lombok, Sumba amb Timor, les Moluques amb Sumatra. Disposa de facilitats de desplaçament, la gent és oberta i hospitalària, i la vida és molt barata, per tant, viatjar-hi també ho és.

Les illes de Nusa Tenggara tenen una àmplia xarxa de transports que em van permetre circular d'illa en illa agafant avions petits de 20 places. Però m'havia de organitzar molt bé, ja que no hi havia vols diaris a les illes. En canvi, el transport terrestre es basava en autobusos i bemos, però, per no haver de dependre d'uns horaris com sempre inexistents, vaig escollir el taxi privat, que consistia a anar de «paquet» en una moto. Com que la feina és escassa, molts joves estalvien per comprar-se una moto, que fan servir com a transport públic, així, la poden pagar i es guanyen uns calerons. Des del poble base on m'estava, amb un motorista vaig pactar l'itinerari que havíem de fer cada dia. Va ser una bona manera de conèixer els millors indrets de les illes.

^top

SUMBA

Després de fer una escala a Bali, el meu primer destí va ser l'illa de Sumba. Té una cultura animista tan rica com fascinant, ritus funeraris particulars i una bellesa paisatgística i rural intacta. Es l'illa menys visitada, per tant la més desconeguda.

L'illa esta dividida en dues regions: l'est i l'oest de Sumba. A l'est, Waingapu va ser la porta d'entrada a l'illa i el primer contacte amb els sumbanesos. Fou on vaig establir la base per conèixer els poblats coneguts pels famosos ikats, les teles fetes a mà més famoses del país. Els dissenys, molt expressius i de colors llampants, són representacions històriques i mostren una varietat de motius molt sorprenent: arbres, cérvols, serps, cavalls, figures humanes, etc.

En canvi, l'oest és mes tradicional, i Waikabubak és el poble base per conèixer i recórrer els pobles tradicionals també anomenats kampungs. El sud té les platges més boniques i espectaculars de tot Nusa Tenggara.

L'est de Sumba: per aquelles casualitats del destí, em vaig allotjar a casa d'un noble en el poblat de Prailiu, al costat de Waingapu. Era, com si diguéssim, l'alcalde del poble. A Sumba, la riquesa ve donada per les possessions; com més terrenys i animals (búfals, cavalls, porcs) té una persona, més rica la consideren els altres. Em va acollir una família nombrosa de vuit fills i amb ells vaig poder compartir petites festes familiars com un membre més de la família.

Vaig començar a impregnar-me dels costums i vaig aprendre a comportar-me en situacions ben diferents de la meva cultura. La vida a Sumba gira al voltant dels cultius, del bestiar, de les aus de corral i del bètel.

Cada vegada que visitava un poblat havia de demanar permís al kepala desa, el cap del poblat, perquè em permetés entrar i conèixer el seu poble. Aquest em treia una safata on m'oferia bètel i jo a ell. Es la manera tradicional de donar la benvinguda als visitants. Encara que no volgués tastar-lo me l'havia de ficar a la butxaca.

Mastegar la nou de bètel és una practica habitual, que té propietats estimulants i dóna força per poder continuar el dia. Les nous de bètel es barregen amb fulles que s'omplen amb calç morta i altres substàncies que es fan servir per mastegar-les. Fa que es produeixi molta saliva vermella, que s'escup i que tenyeix la boca i les dents, i les fa caure amb el pas del temps. Abans, la bellesa de les dones es mesurava per la vermellor de la boca.

Em sorprèn la seva cultura animista: el seu petit univers gira a l'entorn del marapu, els esperits presents en tot moment de la vida, des del naixement fins a la mort. De fet, abans de fer qualsevol acte mínimament important -un viatge, un casament, l'inici d'una collita, la construcció de una casa- apel·laran al marapu, amb la finalitat d'assegurar-se un bon resultat o un desenllaç feliç.

L'oest de Sumba: és un paradís tropical intacte. Em va agradar molt més que l'est. Sorprenen les fantàstiques cases rurals o kampungs, aixecades en forma de piràmide sobre pilars de troncs. Sempre segueixen un patró exacte i es construeixen segons una unitat social i ritual. S'acostumen a agrupar a l'entorn de les tombes de pedra dels seus avantpassats. Tot i que ja n'havia vist a l'est, aquestes construccions són encara més impressionants, ja que els sostres són més alts i més elaborats. Cal destacar els poblats de Ratenggaro i Rangabake; em van deixar meravellat. A més, estan situats en llocs idíl·lics, tocant a mar. Aquí la gent em va rebre amb molta curiositat i com a tot Sumba, amb la benvinguda habitual del: «Hello Mister!!!», els agrada que un occidental s'interessi per la seva cultura.

Per sort, encara queden platges en el món en què els humans encara no hi han posat la mà. Em refereixo a les platges de Marosi i Rua. Els sumbanesos viuen d'esquena al mar i només el fan servir per pescar. Per tant, s'hi pot caminar sol per platges espectaculars, paradisíaques i desèrtiques.

Sí, realment sol, sense hotels, cases ni camins. Només admiro el contrast de la vegetació exuberant que va a morir a la sorra blanca i el mar de blau maragda de les platges. Corro, camino, salto; no em puc creure on sóc. Són llocs que em fan oblidar qui sóc i on sóc. He deixat passar les hores sota el sol tropical, bussejant, recollint petxines per la platja. M'assec sobre els cargols de mar i el corall polvoritzats per respirar la bellesa i la tranquil·litat que m'envolta. Per un moment, la resta del món ha desaparegut mes enllà de l'horitzó.

Però una de les fites que tenia pendents a Sumba eren els funerals, molts semblants als del país toraja de Sulawesi, dels quals es diferencien simplement pel lloc on s'enterren els difunts. S'havia mort el senyor Bunni Mesa Woleka, de 55 anys, al poble de Kalimbukuni. M'hi vaig arribar el dia del funeral, em vaig presentar a la família i vaig demanar-los permís per presenciar i fotografiar aquesta cerimònia tan digna. Com a senyal de respecte, em vaig vestir com ells amb el vestit tradicional consistent en un turbant i un llampant sarong al voltant de la cintura, del qual em penjava un ganivet posat a dins d'una funda de fusta. La mort és l'esdeveniment més important a la vida dels sumbanesos. És objecte de particulars fastos i celebracions. Creuen que si se li fa una gran festa al difunt, aquest es convertirà en avantpassat i vetllarà pel benestar, per la bona salut i per la sort dels seus pròxims.

Tot va començar a primera hora del matí, quan van anar arribant els més de 200 convidats, al so de la música dels gongs de bronze. Portaven presents per als familiars del difunt, a qui van donar el condol. Consistien en búfals, cavalls o porcs, que arriben ben engalanats per l'ocasió, i també teles d'ikat i corones de flors de roba. Tots els convidats van seure sota la gran carpa que s'ha muntat per donar-los recer. Esperen que comenci la cerimònia religiosa en la qual el capella cristià metodista farà el seu sermó, acompanyat d'una coral que interpreta cants emotius. Seguidament, ja es l'hora de menjar i la família ha preparat un gran bufet on no hi falta de res. Un cop satisfets els estomacs, arriba l'apoteosi final de la cerimònia: el sacrifici dels animals. Se sacrifiquen en nombre proporcional a la riquesa de la família del difunt. Per a mi va ser un patiment difícil de superar. Va aparèixer el primer búfal arrossegat per 10 homes, mentre el matador tenia el ganivet a punt per clavar-li un tall sec al coll, fent que la sang brollés a raig com una font. L'animal encara va tenir forces per negar-se a morir d'aquella manera tan cruel, però en pocs minuts va caure abatut per la pèrdua de sang que es va escampar al seu costat com si fos un riu vermell. Un rere l'altre, el sacrifici es va repetir fins haver-hi escorxat onze búfals. Això els produïa una veritable eufòria. No en van tenir prou, i van fer el mateix amb un cavall. Aquest va ser el punt final de gran cerimònia sangonosa, que va acabar amb l'esquarterament de tots els animals morts per llevar-los les tripes i la carn, que després es van repartir entre tots els convidats. A mi també em va tocar la meva part. Tot seguit, el difunt va ser enterrat amb ofrenes simbòliques de menjar, ornaments, roba, joies i bètel per mastegar.

Al cap d'uns quants dies, vaig tenir l'ocasió d'assistir a un altre funeral, aquest al mateix Waikabubak. S'havia mort la mare d'un conegut polític del poble. El que els separa de nosaltres és el concepte de la mort: per a nosaltres és un adéu, i per a ells és un viatge a una altra dimensió.

^top

TIMOR

Timor us sonarà a guerra civil. Això ja es va acabar. Ara l'illa esta dividida en dues parts: Timor Est, que ara ha quedat com un país independent, i Timor Oest, que pertany a Indonèsia i és la zona que vaig recórrer.

M'interessaven les muntanyes centrals, on el turisme no hi ha arribat. Aquí el paisatge és de color verd tropical i encara hi viuen les ètnies dels dawan en poblats tradicionals com Boti i None. Per poder-me moure més fàcilment per l'illa, em vaig establir al poble de Soe, situat a 800 metres d'altura.

El grup ètnic més important de l'oest de Timor són els dawan, que viuen a les regions muntanyoses. Tenen una semblança amb els aborígens australians en tradicions molt arrelades. Se sap que s'ha entrat a territori dawan quan es veu una casa en forma de paraigües: és la lopo, el lloc de reunió del poblat, i la ume kebubu, la casa tradicional on viuen.

Boti, un isolat racó de muntanya, està regit pel raja, un senyor de 80 anys que està considerat el rei dels seus 220 ciutadans. Aquí el cristianisme no hi ha entrat mai. Només es poden vestir les robes fetes en el poble mateix i els homes es deixen els cabell llargs en casar-se. Com que no hi ha electricitat, el cel manté la neta atmosfera de la nit. Recordo aquelles nits clares i precioses on mai no havia vist tants estels junts, i la via làctia, que semblava un riu de llum.

None, potser el poblat més primitiu, és on he trobat la gent més pura i autèntica. Vaig ser rebut a la lopo, on m'esperaven els pocs habitants del poblat. El meu guia, el Pae Nope, que va ser l'únic guia durant el viatge que parlava un anglès correcte, em va presentar el seu món i m'hi va introduir. Viuen del conreu del cotó, el blat i el mill. Em van ensenyar com fan els colors per tenyir la roba, com teixeixen l'ikat i treballen la canya. El Pae és un gran defensor de la seva cultura, que protegeix per tal que no es perdi sotmesa a influències externes.

Però Timor Oest també té mercats tradicionals on es barregen les diferents ètnies i productes que cultiven en les seves terres. Cal destacar-ne els d'Oinlasi i Nusa.

Com en qualsevol d'aquestes illes, també té platges salvatges com Oetune, Vitan i Kolbano, que destaquen per la seva solitud i per no mostrar cap traça de la presència humana: es mantenen totalment verges.

^top

FLORES

En realitat, el viatge previst inicialment consistia a conèixer l'illa de Flores, però com he dit més amunt, no volia anar amb presses, sinó que volia gaudir del moment sense atabalar-me per voler veure massa coses en poc temps.

Per tant, vaig haver de desistir i vaig volar de Kupang (Timor) al centre de Flores, Ruteng, des d'on un bus, després de cinc hores seguides de revolts, em va dur a l'oest, al poble coster de Labuanbajo, punt d'inici per anar a les illes de Komodo i Rinca.

Labuanbajo és un poble de pescadors molt agradable per passar-hi uns quants dies. Des del petit port es pot accedir a les boniques platges de les illes per fer snorkeling i admirar la gran varietat de corall. Aquí els peixos no fugen, es poden tocar amb la mà.

La sorra blanca presideix les platges solitàries, on només s'hi arriba en barca per passar-hi el dia i gaudir de la natura salvatge de les illes. Convé destacar-ne Pulau Bidadari, Sabola Besar, Sabola Kecir, Maniatan, Sebuyur, ... n'hi ha una infinitat.

Al final del dia, contemplo una de les més boniques postes de sol del viatge, amb un paisatge de barques ancorades i el teló de fons de les mil illes. Quan el sol se submergeix vertical a l'horitzó, les aigües es converteixen en un espill que reflecteix un cel immens en la simfonia cromàtica dels núvols; la llum es fa gasosa i substancial: roses pàl·lids, blaus d'aiguamarina, ataronjats de gasa, negres d'atzabeja i vermells encesos.

^top

PARC NACIONAL DE KOMODO I RINCA

Em quedava pendent una tasca que havia de fer per a la Unesco. Anar a les illes de Komodo i Rinca, patrimoni de la humanitat i reserva de la biosfera. Són famoses pel seu llangardaix de 3 metres de llarg i 100 quilos de pes, conegut com a ora pels locals, i dracs de Komodo, pels occidentals, és únic al món. N'hi ha uns tres mil exemplars, viuen una mitjana de 50 anys, ponen de 15 a 30 ous durant 9 mesos i es poden empassar un porc sencer. Per tant, més val no acostar-s'hi massa, ja que són perillosos. Realment impressionen quan es tenen al davant.

Tot el parc nacional esta ple d'illes desèrtiques, amb platges isolades que em tempten a prendre un bon bany. Camino sota el sol pres d'una exaltació dels sentits. Platges anomenades vermelles, perquè el corall vermell hi arriba polvoritzat. El contrast del blanc de la sorra amb el corall és espectacular. El corall és illa, bassa de vida en l'oceà, misteri, refugi per a milions de peixos. Veure's de sobte en mig d'aquestes aigües tan boniques, que semblen irreals, és com trobar-se en un altre món. Aquí tot és pla, només m'envolten l'aigua i cel.

Dormia en un petit bungalow a Loh Liang, a 30 minuts de l'únic poble de l'illa. Era on hi havia els guàrdies del parc, però l'interès de l'Unesco era que fotografiés la vida dels habitants de Komodo, així com els arbres del Tamarindus i la Srikaya.

Els habitants viuen de la pesca i llavors era l'època del calamar. Vaig visitar el poble per veure la manera tan senzilla de viure que tenen: durant el dia descansen, alguns salen el peix que després deixen assecar al sol, altres juguen a cartes, altres adoben les xarxes que faran servir de nit, i cap a les 6 de la tarda, abans de la posta de sol, m'apunto a una sortida nocturna per pescar calamars.

Va ser fantàstic veure les 150 barques sortint alhora, al ressò uniforme dels motors; mentre el sol s'anava amagant a l'horitzó, buscàvem un lloc al mar on passar la nit. Entretant, el pescador Abdurahman preparava els cinc fanals per posar-los a la proa de la barca i anava preparant les xarxes per quan veiéssim els primers calamars. Ja de nit, només es veien les llums dels centenars de barques que, com nosaltres, estaven a l'espera de fer una bona pesca; semblava Nova York dins del mar. Finalment vam pescar uns quants quilets després de desplaçar la barca a altres llocs més profitosos. L'excitació de la nit es va acabar fregint uns calamars a la paella, acompanyats d'arròs, per descomptat, que va ser el nostre sopar a la una de la matinada.

Ja no tenia temps per fer res més, ni tan sols per a conèixer l'illa de Lombok. Des de l'aeroport de Labuanbajo (illa de Flores), l'avió em va portar a Bali, on vaig passar dues nits amb la gent que havia conegut feia disset anys.

Com ha canviat Bali!. L'estan destrossant. Això em va recordar els moments viscuts a Sumba, Timor i Komodo, llocs encara allunyats del turisme de masses. De fet, aquestes són illes que fan somiar abans d'anar-hi. En molts instants he sentit que la resta del món desapareixia més enllà de l'horitzó. Passejo i somnio nit i dia, i m'adono que encara estic despert, despert i conscient d'haver conegut les Nusa Tenggara i de saber que encara resten llocs com aquests en el món.

^top
Relat d'un viatge de 25 dies a Indonèsia: de Java a Flores - Sandro Alarcón & Rosa Moreno [2012]
Guia i diari d'un viatge a Indonèsia - Dani Rubio i Paula Vallès [2011]
Relat d'un viatge a Java, Bali i Lombok - Sònia Graupera [2009]
Un passeig per Singapur, Malàisia, Java i Bali - Isa, Xavier, Daphne & Obi-Wan [2008]
Viatge a Sumatra, Java, Bali i Sulawesi - Antonio & Trini [2006]
Bali, el paradís maragda - Mª Dolores Martínez Giménez [2002]

facebooktwitterInstagramYoutube
RentalCars

COMUNITAT

facebooktwitterInstagramYoutube


2001-2017 © Viatgeaddictes.com [ Suanda, Yolanda & Toni ]. Tots els drets reservats
icona Viatgeaddictes
2001-2017 © Viatgeaddictes.com
Aquest web utilitza galetes per a millorar l'experiència de navegació dels seus usuaris. Si continues navegant considerem que acceptes el seu ús.Més informació