Viatgeaddictes
logo QR VIatgeaddictes
--- El web amb informació pràctica per al viatger independent i alternatiu ---
Bandera

COSTA RICA

Viatge solidari a Costa Rica. Pura vida!!!

Data Data viatge: 2007. Publicat el 29/10/2007
2.0 de 5 (111 vots)

Introducció

Costa Rica. Un viatge, un nou país, una nova cultura, nova gent, una experiència enriquidora. Per fi, després de molts entrebancs durant un any i mig, s'ha fet realitat el meu somni. Avui, quatre de juliol, iniciem la ruta cap a Costa Rica quatre amigues viatgeres: Dolors, Margarita, Susanna i Conxita, motivades a conèixer a fons la realitat d'aquest país tan apassionant.

^top

 DIARI DE VIATGE

San José, la capital, porta d'entrada

Arribem a San José esgotades després de 24 hores de viatge amb avió.

La primera persona que ens rep és el Pepe, un franciscà espanyol que fa molts anys que viu allà. Ens convida a menjar tamal i fruites tropicals. Una bona entrada al país, ja que ens hem sentit molt ben acollides parlant amb ell de les seves vivències i experiències amb els costa-riquenys.

^top

Cahuita, la nostra casa Siatami del Carib

Agafem el bus cap a Puerto Limón. El viatge és llarg i cansat, però gaudim del paisatge tan espectacular.

Quan arribem a Cahuita, el William ens esperava per ensenyar-nos la casa on estarem durant una setmana. Es senzilla i confortable! Està una mica allunyada del poble i com que ja es de nit, el camí es fosc i s'escolten els sons d'animals estranys. No les tenim totes! Un cop arribem trobem molt ambient amb música afro-caribenya, doncs hi viuen molts descendents de jamaicans que van venir per la construcció del tren del Caribe.

L'endemà anem a passejar pel parc de Cahuita. Gaudim caminant entre la platja i la selva enmig d'un paisatge exuberant, entre mones cara blanca, que ens observen amb atenció per si ens poden estirar alguna cosa de la nostra motxilla. La tornada ha estat tranquil·la amb un bany reparador, he viscut uns moments de pau i serenor mentre s'aproximava el capvespre a la platja.

^top

Manzanillo i Puerto Viejo

Ens banyem a la platja de Manzanillo, l'aigua del mar està al punt!. Al voltant de la platja, famílies ticas estant menjant sota les palmeres.

Durant el trajecte en bus cap a Puerto Viejo va pujant molta gent, formem com una gran família. L'autobús aquí i a altres països de Centre Amèrica és com un punt de trobada. Hi ha els amics que fa temps que no es veuen, la difusió de xafarderies i algun que altre petó d'enamorats. Hi ha moltes persones en un espai molt reduït, és crea una sensibilitat col·lectiva; els passatgers asseguts aguanten les bosses dels qui van drets, els joves s'aixequen quan hi ha gent gran o noies jovenetes amb nens petits. M'ha qüestionat aquesta manera tan diferent de fer comparat amb el nostre món tan individualista.

A Puerto Viejo he reviscut la novel·la Pura Vida de José Mª Mendiluce ambientada en aquest port. Hi havia molt ambient musical i ple de gent passejant pels carrers. He entès què vol dir Pura Vida, aquesta expressió que els ticos utilitzen sovint tan per saludar, com per dir bon dia. Per ells significa viure el moment present, gaudir de la vida i la natura plenament.

^top

Punta Cahuita i Puerto Uvas

El Roberto, un pescador negre, ens porta a fer la ruta per mar fins a Punta Cahuita i Puerto Uvas. Gaudeixo posant-me al davant de la barca observant el parc des de fora. Ens explica la història de Cahuita:

• El poble primer de Cahuita estava situat a la Punta, fins que fa 120 anys el president Alfredo Gonzalez va naufragar i els cahuitens el van salvar.

• El president va estar tan content que els va regalar un terreny on ara és Cahuita.

• Queden les restes de l'antic port de Cahuita, a sobre els pals hi ha gavines tan quietes que semblen estàtues.

• Actualment hi viuen uns 2500 habitants. A l'escola hi ha uns 500 nens.

Veiem la barrera de coral de l'escull més important d'aquesta zona. No hi podem arribar, fa mala mar i amb la barca rasquem amb unes roques. Un bon ensurt!. Baixem al parc, travessem el riu, avui no hi ha tanta aigua. Observem atentament, per si veiem algun ós peresós. No en veiem cap!. Quan estem dinant tranquil·lament a Sobre las olas ens apareix un ós peresós i ens aixequem de cop a fer fotos. Semblem unes nenes amb una joguina nova, és com un ós de peluix.

Tot passejant anem a correus a tirar les postals. El senyor que ens atén, comença a dir: «El dia és para descansar y la noche para dormir»; «Dicen que el trabajar és salud, entonces que trabajen los enfermos»; «Vosotros habeis inventado el reloj, nosotros tenemos el tiempo»; «Los ricos son tan pobres que solo tienen dinero».

Fem l'últim sopar a la casa de Siatami (Siatami vol dir: sia -pedres sagrades curatives i endevinatòries i tami- dins la jerarquia Bri Bri l'encarregada de cuidar les pedres sagrades dels metges). Un bon nom per aquesta casa on ens hem sentit molt ben acollides. Ens acomiadem del William, un noi encantador que sempre ha estat disponible pel que hem necessitat.

^top

Comunitat indígena Bri Bri de Yorkin

Comunitat Bri Bri
Comunitat Bri Bri

Tenim interès per conèixer els Bri Bri. Plou a bots i a barrals, quan ens llevem, però el Nemo, el noi que ens acompanya ens diu que no ens hem d'espantar per la pluja, doncs d'un lloc a l'altre pot variar molt. A la carretera travessem tres riuets, però ell domina la situació. No hem de tenir por!. Posem tota la confiança en ell.

Quan arribem a l'embarcador de Bambú ens espera la Bernarda, fundadora de les dones artesanes de Stibrawpa. Ens diu que el seu marit Eliodoro ens portarà en barca pel riu Yorkin. Ella se'n va a agafar el bus per estudiar ecoturisme per promocionar la comunitat. Pugem a la barca feta amb el tronc d'un cedre, naveguem durant una hora, és un gaudi de natura, a una banda hi tenim Costa Rica i a l'altre Panamà. En arribar, un grup de voluntaris americans s'espera per pujar a la barca, doncs és l'únic mitjà de transport. Nosaltres comencem a caminar amb el Julián, marit de la Prisca presidenta de la comunitat, trepitjant el fang vigilant de no relliscar. A la cabana la Prisca ens té preparat un fresco de Carambola, fruita en forma d'estrella.

Mentrestant ens parla del projecte de les dones artesanes Bri Brí:

• Van començar el projecte a l'any 1988. Els homes primer no hi estaven d'acord, ells preferien l'agricultura, però va guanyar el projecte artesanal de les dones. Finalment les van recolzar.

• Han estat sis anys estudiant i formant-se.

• Ara són quinze dones i quinze homes. Hi ha molta jerarquia.

• Fa vuit anys que es dediquen al turisme.

• Des de l'any 2006 tenen escola de primària.

• Un grup de 27 voluntaris evangelistes de Colorado col·laboren amb l'aportació econòmica i treballant quinze dies per començar una escola de secundaria.

• Han rebut diverses ajudes de diferents organitzacions com Actuar, una associació que promociona el turisme rural. Són els que els posen en contacte amb l'exterior. Entre ells formen una xarxa interna d'ecoturisme indígena.

Cacau
Cacau

• Són unes 21 comunitats Bri Bri.

• Es dediquen a plantes medicinals, cacau, arròs i a la caça.

• Fan cerimònies en el naixement (quan la mare té un nen es tanca i torna quan el nen té 8 dies) i en la mort (emboliquen el mort amb fulles de bijagua i el purifiquen amb cacau i cafè)

• Mengen plàtan, frijoles i carn fumada.

Passegem per les plantacions de cacau, plàtans i ens ensenyen les plantes medicinals i com fan la teulada trenant fulles. Ens banyem al riu i anem a dinar utilitzant com a plat una fulla de plàtan amb palmitos, pollastre, arròs i frijoles. Més tard ens expliquen el procés del cacau: primer el passen entre dos pedres grosses, després els grans els posen en una màquina de trinxar i finalment surt la pasta de cacau.

Ens acomiadem amb pena doncs hi ha una bona empatia entre nosaltres. Ens sentim molt properes aquestes dones lluitadores que han sabut mantenir la cultura Bri Bri i agafar les coses bones de la nostra, intercanviant experiències entre uns i altres.

^top

Bocas de Toro a Panamà

L'Eduardo és qui ens ve a recollir per acompanyar-nos a la frontera amb Panamà. Ens ha explicat coses interessants sobre Sixaola, el poble on ell viu:

• El 10% dels seus habitants són ticos, el 20% nicas i el 70% panamenys.

• Els que els costa més adaptar-se són els nicas.

• Costa Rica té uns 4 milions d'habitants i uns 80.000 no tenen papers.

• Tothom té el servei sanitari cobert.

• Hi ha escoles per a tothom. Cada poble té la seva escola. Posen el bus i el menjar gratuït.

• El govern defensa molt a les comunitats indígenes. Els proporciona ajudes econòmiques.

Travessem el pont a peu. Un cop a Panamà agafem una barca fins a les illes de Bocas del Toro. Allà el capità Livingtong, ens porta a fer una ruta per veure els manglars i els corals. Fent snorkel hi ha un moment en que tots els peixos van en la mateixa direcció, jo els segueixo com un més. Per uns moments em sento com un peix a l'aigua!. Els dofins salten juganers, seguint les ones que fem amb la barca. Sóc molt feliç amb els meus animals preferits, que ens segueixen. No oblidaré mai aquests moments de plenitud!.

El dia següent anem a Zapatilla, una illa paradisíaca on es va filmar la pel·lícula Robinson Crusoe i Supervivientes. Amb el Keo, un noi americà, vaig nedant fins una illeta amb una palmera,

Estrella de mar
Estrella de mar
típica de nàufrag com la del Tricicle. A la tornada trobem molta corrent i ens costa molt nedar. Llavors, ens vénen a buscar amb la barca i ens porten a un altre lloc on veiem peixos de colors.

Al parc Frog Red trobem la granota vermella més petita del món. Ens enfanguem fins al coll, però val la pena!. A la nit anem a ballar al Barco Hundido. Al principi hi ha poques persones a la pista. Quan ens hi posem nosaltres es va animant. Ballem merengue i regueton sense parar.

Al matí següent anem a Punta Drago i a la platja de les estrelles, on en trobem moltes. Es una platja verge, fins i tot veiem un dofí que ens saluda. Caminant descalces, sentim que ens piquen molt els peus, no sabem què passa, fins que ens expliquen que són uns eriçons que s'anomenen dolar i que al desintegrar-se tenen unes punxes fines i transparents que es claven i no es veuen. Hem de tenir paciència, ja passarà!. Intentem guardar a la nostra memòria el record d'aquesta platja pura i salvatge!.

^top

Navegant pels canals del Tortuguero

Marxem fins a Siquirres on ens espera un autocar que ens porta fins als canals. Durant el trajecte ens expliquen sobre plantacions de bananers:

• L'any 1889 Minor Keith, el pioner del ferrocarril a l'Atlàntic, va fundar la United Fruit Company que va convertir Costa Rica en la primera república de bananers a l'Amèrica Central.

• El cultiu de les bananes va començar com a producte secundari del ferrocarril de l'Atlàntic. Només es plantaven al costat de la via per ajudar a pagar els costos de la construcció i alimentar als treballadors.

• El fàcil cultiu va atraure de seguida capital estranger i es va exportar per tot el món.

• Hi va haver una brutal explotació de la ma d'obra de persones de diferents països, sobretot jamaicans que eren els que resistien més la duresa de treball.

• Una plaga dels bananers cap als anys 30 va fer que la United abandonés Limón deixant la regió a la misèria.

Ens deixen a l'embarcador on una barca ens porta fins a Laguna Lodge, un lloc paradisíac. Ens donen la benvinguda, mengem i anem al Museu de la Tortuga. M'ha agradat molt l'audiovisual i l'exposició. He après el següent:

• La tortuga verda pot posar ous 4 o 5 vegades en dos mesos. Es la que cria a Tortuguero.

• La tortuga Baula s'ha de protegir. N'hi ha poques al món.

• L'ós peresós menja normalment fulles d'un arbre que s'anomena guarano o de l'ametller. Defeca sota l'arbre que ha agafat el menjar.

• Les formigues que mengen fulles verdes, en una nit es poden polir tot l'arbre.

A la nit marxem amb la barca per veure les tortugues al parc de Tortuguero. És bonic veure el Carro i la Via Làctea. Quan arribem comencem a caminar fins a una carpa on ens esperem una bona estona, llavors ens avisa un rastreador que hem de tornar cap a l'altre banda on ha vist una tortuga. Quan arribem allà trobem set grups mes de deu persones. Els guies ens van fent passar per torns, mentrestant els altres s'esperen en silenci a les fosques. Hi ha força respecte!. És impressionant veure com va posant els ous un darrera l'altre fins a un centenar. Quan ha acabat ha tapat amb sorra el seu niu amb les potes de darrera.

El guia especialista en tortugues ens explica:

• Quan estan fent l'aparellament floten sobre el mar.

• Quan els ous estan fecundats la tortuga surt de l'aigua del mar i busca un lloc per guardar els ous.

• Les tortuguetes tarden dos mesos en sortir.

• De les 110 que en surten en sobreviuen poques, doncs algunes no arriben al mar perquè es tomben panxa enlaire i es moren. Les que arriben al mar com que floten venen les gavines i se les mengen.

Acabem el dia esgotades però satisfetes d'haver vist la tortuga verda. En silenci en la foscor sentim la remor de les onades sota els estels de la nit.

L'endemà, amb la barca fem una ruta pels canals del parc. Veiem molts animals: garsa, tucan, mono aranya, cocodril, rat penat. Hi havia racons molt frondosos, m'he deixat portar pels sons de la selva. En acomiadar-nos els homes de l'embarcador ens diuen adéu Purpurosas. Davant la cara de sorpresa que posem ens expliquen que vol dir dones amb el cor vermell ple d'amor que lluiten contra el mal. Ens ha agradat!.

^top

Ruta amb el cotxe en direcció a l'Arenal

Al peu del volcà
Al peu del volcà

Lloguem un 4x4, és força còmode, amb aire condicionat. Iniciem la ruta, el paisatge que veiem és completament diferent del Carib. Veiem més muntanyes, pels pobles hi ha més indústria. desenvolupada. Arribem de nit a Fortuna i anem a dormir aviat.

L'endemà marxem cap al parc Nacional de l'Arenal i comencem caminant pel peu del volcà, per un bosc de vegetació exuberant. Al camí vell trobem pedres de lava de l'explosió del 68. Més d'un cop sentim el soroll del volcà, semblava un tro. Finalment veiem el volcà sense núvols, quin regal per la vista!.

Agafem el cotxe i arribem fins un mirador, just quan estem dinant sota el porxo es posa a ploure. Gaudim de les vistes del volcà al fons sota la cortina d'aigua. Anem al balneari d'aigües termals Tabacon i ens banyem en el riu d'aigua calenta on hi ha piscines que pots anar entrant i sortint com si fos un gran spa. Pels jardins ens ha agafat com una bogeria per fer fotos de flors de moltes classes diferents que mai hem vist. Sopem allà mateix en un bufet lliure. Decidim anar a veure el volcà des d'un pont que té molt bona visibilitat. Un cop allà veiem que és un lloc feréstec on no hi ha ningú i com que no ens fa cap gràcia, marxem.

Arribem a l'hostal i trobem al Luís, un senyor que va conèixer personalment a Don Pepe Figueras, president de Costa Rica i fill de catalans. Ens comenta que va ser un gran home que va fer molt bé pel país fundant escoles, hospitals i abolint les armes. Parlar amb ell és molt agradable, però ens anem a dormir, ja que ens recomana que demà ens llevem d'hora i tornem a intentar veure el volcà traient lava.

A les cinc del matí ens llevem i anem a l'observatori-mirador on esperem una estona que desaparegui la boira. Visitem l'exposició on veiem fotografies de diaris que expliquen quan hi va haver les explosins del 68 i del 92, en les que van morir varies persones. Amb diferents aparells van controlant si hi ha algun moviment estrany per poder avisar a la població. Estem una estona més per si veiem el volcà, però no es deixa veure. Mala sort!.

Decidim marxar a la comunitat de La Unión on coneixem les dones artesanes de Corazones Valientes i veiem part del seu treball i ens expliquen:

• Fa quinze anys que van començar amb l'ajuda de Rebeca Hair, una noia de Cuerpo de Paz, organització dels EUA, que les va animar a fer cursos d'artesania i van fundar la comunitat de Corazones Valientes.

• Eren setze dones al principi, algunes no les va recolzar el marit i van deixar-ho. Ara són vuit, però ben organitzades.

• Treballen l'artesania junt amb el treball de camp.

^top

Gaudim de la natura a Monteverde

Hem agafat el cotxe donant la volta al llac Arenal en direcció a Monteverde. En alguns moments ens ha semblat que rebentaven les rodes, doncs el camí estava en mal estat. No ha passat res de miracle. Al matí anem al Mariposario. Ens agrada molt perquè aprenem moltes coses. Ens donen un pot amb papallones acabades de néixer perquè les deixem anar. Ens han explicat:

• Les varietats de papallones segons les regions de Costa Rica.

• Les papallones copulen 24 hores seguides.

• Utilitzen a les formigues Zampa per fer sutures. Posen la formiga sobre una ferida perquè mossegui la ferida, deixen el cap a dins, treuen la resta del cos i així successivament.

Quan arribem a l'hostal ja han arribat la Núria i la Marisa, que es quedaran un mes per compartir amb la Margarita i jo una experiència d'intercanvi amb escoles de diferents comunitats. Estem contentes de retrobar-nos i totes sis ens en anem al Parc Natural de Monteverde a passejar pels ponts penjats on gaudim plenament de la natura observant les copes dels arbres i veient colibrís.

Al capvespre visitem el Ranario, ja que les granotes surten quan es fa fosc. En veiem de totes mides, de la més gegant a la més minúscula que haguem vist mai. El guia les crida i elles li contesten.

Al matí decidim tres de la colla anar a fer canopy, que consisteix en deixar-te anar amb una tirolina per sobre els boscos. Els guies ens posen cascs, guants i arnesos i ens fan fer unes proves i firmar uns papers per si ens passa alguna cosa. Per un moment he dubtat, però finalment m'he decidit. M'he deixat anar pel cable, però no he donat prou impuls i he quedat frenada al mig, llavors m'han dit que em girés i m'agafés com una mona, continuant el recorregut fins el següent pont. Quan menys m'ho esperava m'han deixat anar fent rapel des de dalt d'un arbre. He fet un crit però he quedat descansada. Ha estat tota una experiència d'adrenalina.

^top

Isla Chira, dones lluitadores i artesanes. Platja de les Conchas

Pugem les maletes a la vaca del cotxe. Costa una mica, però finalment ho aconseguim. Hi cabem just totes sis i els paquets. Quedem que farem torns per anar al darrera amb les maletes. Quan arribem a Costa de Pájaros, a la pulpería Don Elías, deixem el cotxe aparcat i agafem el vaixell cap a la isla Chira, travessant el golf de Nicoya.

Quan arribem, la Liliana, responsable de l'alberg ja ens espera per pujar al bus. El viatge és distret, doncs va parant a tots els poblets repartint i recollint paquets. A l'alberg ens explica que la primera cabana la van fer elles ja que els homes no les ajudaven. Un cop acabada la cabana, en lloc de desanimar-se van començar a construir un vaixell per anar al Santuario de los Pájaros. Ens diu que ara els homes ja les recolzen i que mentrestant ella prepara el sopar el seu marit ens acompanyarà a visitar aquesta petita illa habitada només per ocells. És impressionant veure els ocells com fan els nius, ara que és època de reproducció. La fragata mascle, que s'infla el pit vermell per seduir a la femella. El pijiji, com un ànec amb el bec vermell, l'ilús blanc amb potes i bec vermell.

A la nit, a l'habitació hem trobat escarbats, papallones i un niu d'abelles al bany. Ens hem protegit amb la mosquitera i a dormir. Ens llevem a les cinc per anar a veure la sortida del sol amb la Mergem, una noia de l'organització del Cuerpo de Paz. Ens explica:

Dones artesanes
Dones artesanes

• Va començar l'any 83 amb el president Kennedy.

• Els seus tres objectius són: conèixer cultures diferents; promocionar les dones; i promocionar la tecnologia.

• Hi ha 7.000 persones repartides per tot el món i 100 a Costa Rica.

• Consta d'estades de dos anys per promocionar un projecte en un país que ho necessita.

• Entre els diferents membres estan intercomunicats i fan uns cursos preparatoris i formatius.

• Viuen en famílies i cobren un sou per manteniment.

• Ella és d'Alaska i fa un any que està a Chira, fa projectes de microcredit i viu a casa d'una de les dones de l'alberg. Té la il·lusió de muntar un forn de pa, doncs no n'hi ha.

• Després d'esmorzar anem amb la Liliana a la platja de las Conchas o Románticos. La sorra està plena de petxines. No puc estar de posar-me a l'aigua en una platja tan verge. De cop noto unes picades i ens diuen que són pulgas de mar, uns insectes que piquen a l'aigua.

Anem a veure el taller d'artesanes i ens expliquen:

• Són onze dones que estan molt ben organitzades, fan torns entre elles i s'ajuden.

• Treballen amb llavors de plantes i fan collarets, braçalets i arracades.

• Ens ensenyen la tècnica que utilitzen per decorar i buidar el jicaro, un fruit gros com un coco.

Ens acomiadem d'elles i les animem a continuar amb el projecte. Tenim una conversa molt interessant amb la Liliana, ens explica com va començar el projecte de l'alberg.

El que m'ha impactat més:

• Van començar, fa set anys, quatre dones que un dia van comunicar-se les seves inquietuds i van decidir ajuntar forces.

• Feien les reunions quan els marits anaven a pescar.

• Els primers diners que van recollir va ser fent viatges amb la barca per les persones que volien conèixer l'illa. Després van invertir en el projecte de l'alberg i medi ambient.

• Hi ha hagut un progrés a Chira. L'alberg ha aportat més visitants i han posat un bus que recorre tota l'illa i han posat unes barques més grans.

• Altres famílies s'animen a fer l'acollida i elles les recolzen.

• Es reparteixen la feina: cada una fa allò que té més facilitat i treballen 24 dies cada mes.

• Primer els marits no les entenien, alguns van marxar. Ara després de set anys valoren el que han fet i les recolzen.

M'emociono quan sento parlar a la Liliana amb tanta força i energia. M'ha encomanat la seva il·lusió. El que diu li surt del cor. Penso que si elles han aconseguit tant començant de zero, nosaltres també podem tenir el que realment volem, lluitant amb força i afrontant amb valentia les noves situacions que ens anem trobant. L'experiència d'aquestes dones ens dona força per afrontar aquesta nova etapa que començarem amb les quatre ticas solidàries: Margarita (infermera), Marisa (Educadora Social), Núria i Conxita (mestres). Ens acomiadem de la Dolors i la Susanna amb les que hem compartit la primera etapa de coneixement del país.

Ens organitzem les ticas per engegar una experiència capdavantera d'un projecte d'intercanvi i convivència amb petites comunitats rurals. Més endavant, quan haguem fet la valoració del treball, us explicarem les vivències, que han estat molt enriquidores. Quants moments, durant la nostra experiència d'intercanvi, hem recordat les dones lluitadores de Chira que amb la seva força i valentia han tirat endavant el seu projecte.

Voldria encoratjar a les dones de tot el món que lluitin pel que realment volen i desitgen. Tot és possible gràcies a la perseverança i la unió de forces. Escoltem el que realment sent i estima el nostra cor i posem l'energia necessària en les nostres il·lusions i projectes. Amb constància segur que aconseguirem el que realment volem i estimem.

^top
Relat d'un viatge a Costa Rica - José Villén [2009]
Quadern de viatge a Costa Rica - José Antonio García Moreno [2003]
Viatge a Costa Rica - Eduard Giménez [1999]
COSTA RICA - Guia i relat d'un viatge a Costa Rica - Yolanda & Toni (Viatgeaddictes) [1999]

facebooktwitterInstagramYoutube
RentalCars

COMUNITAT

facebooktwitterInstagramYoutube


2001-2017 © Viatgeaddictes.com [ Suanda, Yolanda & Toni ]. Tots els drets reservats
icona Viatgeaddictes
2001-2017 © Viatgeaddictes.com
Aquest web utilitza galetes per a millorar l'experiència de navegació dels seus usuaris. Si continues navegant considerem que acceptes el seu ús.Més informació