Yolanda i Toni (Viatgeaddictes)
Data viatge: 2011 | 🗓️ Publicat el 17/03/2011 | 🔄 Actualitzat el 04/07/2026
Aquesta és la guia i relat d'un viatge per lliure de 23 dies, dels quals vam dedicar disset dies a Nova Zelanda, dos dies a la ciutat australiana de Sydney i la resta als vols intercontinentals (recordem que Nova Zelanda està a les nostres antípodes). Aquest viatge el vam fer durant el mes de febrer del 2011, encara a l'estiu austral. Hem actualitzat aquesta guia i relat amb nova informació i amb dades actuals (a Juny de 2026) sobre diversos apartats que considerem importants.
Nova Zelanda (Aotearoa en llengua maori, bonic nom) és un país format per dues grans illes, l'Illa Nord i l'Illa Sud, a més d'altres molt més petites.
Està situat en el sud-oest de l'Oceà Pacífic, a uns 2.200 km a l'est d'Austràlia. La seva superfície és de 267.847 km², més o menys la meitat que Espanya, però la seva població és d'uns 5,3 milions d'habitants.
Això sí, hi ha unes 4,5 ovelles per habitant i això que la població d'ovelles al país ha disminuït força amb el pas del temps.
Nova Zelanda té fama, merescudíssima, pels seus fascinants paisatges i per l'enorme varietat d'esports d'aventura que s'hi poden practicar, sigui per terra, mar o aire.
Però ofereix molt més que això: sensació de solitud en llocs quasi verges, fenòmens naturals increïbles, flora i fauna endèmics,... i una societat aparentment molt endreçada i polida. Si és que fins i tot les ovelles mengen amb ganivet i forquilla...!!
I per al viatger és molt fàcil auto-organitzar-se un viatge per Nova Zelanda. Hi ha més informació disponible de la que hom pot assimilar (a Internet, a les oficines de turisme locals, etc) i llogant un vehicle, auto-caravana o cotxe, tindreu la absoluta llibertat per a desplaçar-vos per tot el seu territori.
L'única pega (alguna havia de tenir) és l'alt pressupost necessari per aquest viatge: vol internacional, lloguer vehicle, gasolina, allotjament, activitats, etc. Tot i que, com sempre, es poden desenvolupar diferents estratègies per tal d'abaratir costos. I si aneu expressament a Nova Zelanda us recomanem destinar-li no menys de 3 setmanes (un mes o més seria ideal), per la llunyania, el cost del vol i la gran quantitat de coses a veure i fer.
Per últim, una de les moltes curiositats que es poden trobar a Nova Zelanda és el lloc amb, probablement, el nom més llarg del món: Taumatawhakatangihangakoauauotamateaturipukakapikimaungahoronukupokaiwhenuakitanatahu, o Taumata per als amics, el nom maori d'una petita muntanya, situada al sud de Hawke's Bay, a l'illa nord.
Aquest nom ve a significar "El cim on Tamatea, l'home de grans genolls, l'escalador de muntanyes, l'engolidor de terra, el viatger incansable, va tocar la seva flauta a un ésser estimat" (!!). És només un turó de 300 metres d'altura, però el nom sol ja és més gran que la pròpia muntanya.
Trobaràs molt més contingut d’aquesta i altres destinacions a Instagram i les nostres xarxes socials, amb imatges, vídeos i experiències reals per inspirar-te abans de marxar o mentre prepares la ruta.
Del 5 al 27 de febrer de 2011.
Dies 1-3: Barcelona → 
→
Milà (IT) → →
Abu Dhabi (EAU) → →
Sydney (AUS) → →
Auckland
Dia 4: Auckland - Devonport - Auckland - Whangarei
Dia 5: Whangarei - Whangarei Falls - Russell - Waitangi - Paihia
Dia 6: Paihia - Keri Keri - Mangōnui - Cable Bay - Kaitaia - Cape Reinga - Pukenui
Dia 7: Pukenui - Oporoni - Ōmāpere - Waipoua Kauri Forest - Hamilton - Rotorua
Dia 8: Rotorua - llac Rotorua - Taupō - Tūrangi
Dia 9: Tūrangi - Wai-o-Tapu - Whakapapa Village (P.N. Tongariro) - Pororua
Dia 10: Pororua - Wellington → 
→
Picton - Nelson
Dia 11: Nelson - Havelock - Blenheim/Malborough - Kaikōura
Dia 12: Kaikōura - Hammer Springs - Punakaiki - Greymouth
Dia 13: Greymouth - Franz Joseph Glacier - Fox Glacier
Dia 14: Fox Glacier - Makarora - Wanaka - Kawarau Bridge - Arrowtown - Queenstown
Dia 15: Queenstown - Te Anau - Milford Sound - Te Anau
Dia 16: Te Anau - Clifden - Riverton - Waipapa Point - Curio Bay - Owaka
Dia 17: Owaka - Jack's Bay - Nugget Point - Dunedin - Península Otago
Dia 18: Península Otago - Moeraki - Oamaru
Dia 19: Oamaru - Waitaki Valley - Clay Cliffs (Omarama) - Lake Tekapo
Dia 20: Lake Tekapo - (scenic route 72) - Peninsula Banks - Christchurch → →
Sydney (AUS)
Dia 21: Sydney
Dies 22-23: Sydney → →
Abu Dhabi (EAU) → →
Brussel·les (BE) → →
Barcelona
En aquest viatge a Nova Zelanda vam entrar al país per l'aeroport d'Auckland, a l'illa nord, i vam sortir des de l'aeroport de Christchurch, a l'illa sud.
Entremig vam llogar un cotxe per a recórrer les dues illes, agafant-lo a Auckland i deixant-lo a Christchurch, tot i que amb un canvi de vehicle al passar de l'illa nord a l'illa sud (veure l'apartat Cotxe de lloguer més avall).
El fort i destructiu terratrèmol de Christchurch del 22 de febrer de 2011 (i que nosaltres vam notar tot i trobar-nos a 150 km en el moment de produir-se) ens va fer canviar de plans en el final de la nostra estada a Nova Zelanda, havent de canviar la visita prevista a Christchurch per una volta pel centre de l'illa sud.
En total vam fer 5.440 km per les carreteres neozelandeses. I com a curiositat, fent una aproximació al total de la distància recorreguda en aquest viatge, utilitzant qualsevol mitjà de transport (avió, cotxe, vaixell, a peu, etc), ens surt la quantitat de 45.960 km, més d'una volta sencera a la Terra.
En el viatge de tornada des de Nova Zelanda cap a Europa vam fer una escala de dos dies sencers a Sydney aprofitant que el nostre vol intercontinental sortia des d'aquesta fantàstica ciutat australiana. Ja havíem visitat Sydney en un anterior viatge a Austràlia, però ens venia de gust tornar-hi uns anys després aprofitant, a més, que estàvem a l'estiu austral.
La moneda oficial de Nova Zelanda és el dolar neozelandès (abreujat NZ$ o NZD). En les dates del nostre viatge vam obtenir un canvi mitjà d'1,74 NZ$ per euro (veure canvi oficial actualitzat en l'enllaç Eur -> NZD).
Els euros poden ser canviats sense problemes en les oficines de canvi de divises i en molts bancs, però convé comparar (si podem escollir) perquè poden haver-hi diferències significatives. En qualsevol cas recomanem canviar el mínim necessari en arribar a l'aeroport d'Auckland, ja que el canvi aquí és força pitjor que en la ciutat.
Però en el moment d'escriure aquesta actualització, el 2026, la forma més ràpida, barata i efectiva d'obtenir moneda local en efectiu és a través dels caixers automàtics (ATM). N'hi ha a totes les ciutats o pobles de mida mitjana, així com a les terminals internacional i nacional de l'aeroport d'Auckland.
Per aquest motiu, com a qualsevol altre país on la moneda local és diferent de l'euro, la nostra recomanació és utilitzar targetes de dèbit com les de Trade Republic, Revolut, N26 o similar, ja que les comissions pagades són força inferiors a les aplicades amb una targeta de crèdit convencional, tant en l'obtenció d'efectiu en un caixer com en el canvi aplicat entre monedes.
A més, el pagament amb targeta de crèdit o dèbit (VISA, Mastercard, ...) està molt estès, ja que els neozelandesos són uns dels majors usuaris de targetes de crèdit i dèbit a nivell mundial, i realment només cal portar a la butxaca una petita quantitat de diners en efectiu per a imprevistos o compres menors.
+ 1.258 € (vol Milà - Abu Dhabi - Sydney - Auckland i Sydney - Abu Dhabi - Brussel·les - Barcelona)
+ 38 € (vol de connexió Barcelona - Milà)
+ 156 € (vol Christchurch - Sydney)
+ 268 € (50% lloguer cotxe 16 dies + assegurança tot risc)
+ 228 € (50% benzina cotxe per a 5.440 km)
+ 32 € (ferri Wellington-Picton)
+ 508 € (50% allotjament)
+ 524 € (50% despeses menjar, excursions, altres)
= 3.012 € (total per persona)
Per a viatjar a Nova Zelanda els ciutadans de la majoria de països europeus només necessiten un passaport amb una validesa mínima de 3 mesos posterior a la sortida prevista del país i una autorització electrònica de viatge NZeTA.
Amb aquests requisits el període màxim d'estada al país és de 90 dies. Per a períodes més llargs de temps (estudis, feina, etc) cal consultar el web del New Zealand Immigration.
En el moment d'actualitzar aquesta guia (juny 2026) el cost de l'obtenció de la NZeTA és de 17 NZ$ si el procés de sol·licitud es fa a través d'una app mòbil gratuïta o bé de 23 NZ$ si es completa en línia via web.
Per a viatjar a Nova Zelanda no hi ha cap vacuna obligatòria i ni tan sols recomanada.
Per altra banda les condicions sanitàries en el país són molt bones, però l'assistència mèdica no és gratuïta per als turistes. Per això es recomana viatjar, com a qualsevol altre país del món, disposant d'alguna assegurança mèdica internacional que cobreixi l'assistència sanitària i, en el seu cas, les despeses de repatriació.
En el cas d'un viatge a Nova Zelanda no hem d'oblidar els efectes del jet lag, a causa de la diferència horària, i el cansament produït pels llargs trajectes amb avió.
Per últim, les autoritats sanitàries de Nova Zelanda tenen unes normes específiques i molt rigoroses per a la importació de diversos productes (trobareu més informació a la pàgina web Bring or send to NZ for individuals).
Els controls per quarantena poden ser molt minuciosos i els equipatges poden ser sotmesos a control per raigs X, per gossos o manual a l'arribada al país. Està rigorosament prohibit entrar amb productes alimentaris, plantes o flors.
La fitxa d'entrada al país s'ha d'omplir amb molta cura, declarant qualsevol producte sotmès a quarantena, incloent-hi equips d'acampada o de muntanya. Qualsevol falsedat o omissió referent a això podria implicar multes, confiscació d'objectes o el risc de ser deportat en el següent avió.
Per al vol internacional a Nova Zelanda la millor combinació de preu i horaris que nosaltres vam trobar en aquelles dates fou amb un vol de la companyia Etihad Airways, amb base a Abu Dhabi (EAU).
En les dates del nostre viatge, l'any 2011, aquesta companyia encara no oferia vols des de Barcelona i vam haver d'anar-lo a buscar a l'aeroport de Milà/Malpensa (Itàlia). Des d'allà volava a Auckland, després de fer escala als aeroports d'Abu Dhabi (EAU) i de Sydney (AUS).
Per tant, nosaltres vam comprar apart un vol de connexió econòmic de Barcelona a Milà, en aquest cas amb la companyia Lufthansa, deixant un temps prudencial entre ambdós vols en previsió de possibles imprevistos.
Per al vol de tornada, també amb Etihad, vam establir la tornada a Barcelona des de la ciutat australiana de Sydney, donat que volíem passar-hi un parell de dies abans de donar per acabat aquest viatge.
A través del web d'Air New Zealand vam comprar un vol que ens duia des de Christchurch, a l'illa sud neozelandesa, fins a Sydney, essent l'opció més barata de totes les que havíem estudiat.
Quant als vols domèstics, dins de Nova Zelanda, nosaltres no vam agafar-ne cap perquè tots els desplaçaments els vam fer en cotxe i ferri, però ens consta que les companyies aèries Air New Zealand i també Jetstar Airways enllacen diferents ciutats neozelandeses, tot i que també hi ha diverses companyies regionals que connecten comunitats més petites i remotes dins del país.
Donades les característiques del país (suficientment gran quant a extensió, molt poc poblat i amb punts d'interès per al viatger molt dispersos i, de vegades, en llocs molt remots) la millor manera de moure's per Nova Zelanda és amb un cotxe de lloguer, sigui cotxe normal o autocaravana.
Moure's amb transport públic és tècnicament possible (autobusos i algun tren, a més del ferri o l'avió), però és molt limitat quant als llocs on arriba i pot suposar molt temps en els desplaçaments, tot i que a on no arriba aquest s'hi pot anar fent autoestop, una pràctica que, pel que vam veure, estava força estesa allà.
Molts viatgers que visiten Nova Zelanda opten per llogar una autocaravana (campervan), però llogar un cotxe és una altra opció igualment vàlida. Cadascuna té els seus avantatges i inconvenients.
L'autocaravana permet estalviar en allotjament i també en restaurants, a més de que el cost del dièsel era llavors inferior al de la benzina. També proporciona més autosuficiència i sensació de llibertat, però per contra el seu lloguer és bastant més car que el d'un cotxe, és menys fàcil de conduir, pot aïllar-nos més de la gent local, i pot ser força incòmode i claustrofòbica després d'uns dies, però això darrer és una apreciació molt personal.
Nosaltres vam decidir-nos pel cotxe (bàsicament per la comoditat de dormir en un llit normal i tenir bany propi) i va ser una decisió encertada, tot i que en algun moment vam trobar a faltar la independència que dóna l'autocaravana quant a l'allotjament. En aquest web trobareu altres relats de viatge a Nova Zelanda, en autocaravana i en cotxe.
I per als més motards, també és possible llogar una moto (vam creuar-nos amb moltes Harley Davidson, per exemple), però és una opció molt cara, s'ha de viatjar lleuger d'equipatge i estar disposat a suportar les inclemències del temps.
Nosaltres vam llogar el cotxe a través del web d'eAlquilerdecoches (ara Booking.com) i no vam tenir cap problema. Vam pagar 410 € per un lloguer de 16 dies d'un cotxe de mida mitjana. A més vam contractar un parell d'assegurances extra (80 i 46 €) per a cobrir qualsevol contingència, incloent neumàtics i vidres.
Val la pena disposar d'una assegurança que cobreixi tot el que pugui passar amb el vehicle. Cal tenir en compte que, en general, els vehicles de lloguer a Nova Zelanda són vells i tenen ja molts quilòmetres.
En qualsevol cas, si la nostra idea és recórrer les dues illes llavors és convenient llogar el cotxe en una ciutat de l'illa nord, per exemple a Auckland, i deixar-lo en algun lloc de l'illa sud, com per exemple a Christchurch, o viceversa, però travessar amb el ferri i el cotxe l'estret de Cook que separa ambdues illes és bastant car. Doblement si s'ha de fer d'anada i de tornada.
Tant és així que moltes companyies de lloguer, al menys en el cas d'un cotxe, us faran deixar el cotxe en la terminal del ferri (o prop d'ella) i agafar un altre cotxe en arribar a l'altra illa. Això té l'avantatja de que ens estalviem pagar el cost de transportar el vehicle en el ferri (en les dates d'aquest viatge costava de 120 a 200 NZ$ per trajecte, depenent del tipus de vehicle).
En el nostre cas vam recollir el cotxe a Auckland (prop de l'aeroport, però el transfer des de la ciutat també era gratuït), un Nissan Bluebird 1.8, i el vam deixar en les oficines de l'empresa de lloguer a Wellington, des d'on ens van acompanyar fins a la terminal del ferri.
En arribar a Picton, a l'illa sud, un autobús gratuït ens va portar a l'oficina de l'empresa de lloguer en aquesta petita ciutat, on ens esperava el següent cotxe, un Toyota Corolla 1.8, que la mateixa companyia havia reservat per a nosaltres (per aquest motiu s'ha d'indicar, amb suficient antelació, la data prevista per a fer el pas d'illa a illa). Finalment vam deixar el cotxe en una oficina prop de l'aeroport de Christchurch i des d'ella ens van acompanyar fins a la terminal de l'aeroport.
Per a conduir a Nova Zelanda és necessari el permís de conduir internacional, però també convé portar a sobre el permís de conduir del país de residència.
A Nova Zelanda es condueix per l'esquerra, la qual suposa estar més alerta al principi per no envair el carril dret i vigilar en les rotondes i cruïlles. El límit de velocitat està fixat en 100 km/h en vies interurbanes i 50 km/h o menys en pobles i ciutats.
Només en els accessos a Auckland, Wellington i Christchurch hi havia alguna autovia, essent la resta carreteres normals, tot i que només en aquelles ciutats pot haver-hi algun embús de tràfic. Les carreteres estan, en general, en bon estat, però essent un país tan rural cal vigilar amb la possible presència d'animals o màquines a la calçada.
En les dates del nostre viatge el preu de la benzina de 91 octans era de 2,029 NZ$/litre i la dièsel 1,46 NZ$/litre.
Hi ha dues companyies de ferris que fan el trajecte entre Wellington (illa nord) i Picton (illa sud) a través de l'Estret de Cook: Interislander i BlueBridge.
En ambdós casos es tracta d'un servei regular, amb vàries freqüències al dia, que transporta persones i també vehicles (cotxes, motos, caravanes, etc).
La companyia BlueBridge ofereix tarifes més econòmiques i, a més, és una empresa neozelandesa. L'única avantatja que semblava tenir Interislander és que disposava d'un vaixell, el Kaitaki, que era més gran que la resta i resultava ser més còmode quan el mar està molt mogut a l'Estret de Cook.
Aquest trajecte en ferri suposa una mica més de tres hores de navegació. Si el temps acompanya val la pena pujar a la coberta superior del vaixell i gaudir de la bellesa dels fiords que conformen Marlborough Sounds, i concretament el fiord Tōtaranui o Queen Charlotte Sound), el qual condueix a Picton.
En el nostre cas vam tenir l'oportunitat de provar diverses opcions d'allotjament al llarg del viatge: apartaments, cabines en càmpings, motels i bed&breakfast. Els preus depenen molt de la qualitat del lloc, la ubicació i la temporada de l'any, però en general els B&B són l'opció més cara, tot i que s'ha de tenir en compte que inclouen l'esmorzar.
En alguns casos vam reservar l'allotjament a través del portal de reserves Booking.com, mentre que en d'altres, en especial els B&B, ho vam fer a través dels i-Site de diferents pobles i ciutats o trucant por telèfon directament (en els i-Site es podia obtenir un petit llibre gratuït amb les dades de molts B&Bs). Actualment es poden reservar B&B a través de la pàgina Bed and Breakfast Association New Zealand.
Per a la primera nit a Auckland vam fer la reserva des de casa, abans de viatjar cap a Nova Zelanda, però la resta de nits les vam anar reservant sobre la marxa.
A Nova Zelanda hi ha una diferència de +12 hores respecte a l'horari d'hivern de casa nostra i +10 hores respecte al d'estiu. La diferència s'explica perquè quan a Europa s'endarrereix el rellotge una hora a Nueva Zelanda s'avança, i a l'inrevés, per allò de que estem en hemisferis diferents.
En les dates del nostre viatge a Nova Zelanda, encara a l'estiu austral, vam trobar temperatures molt agradables en general, movent-nos la majoria dels dies entre una temperatura màxima de 27ºC i una mínima de 19ºC. Però, sobretot a l'illa sud, la climatologia pot ser molt canviant i algun dia vam assolir mínimes de 14ºC.
També vam tenir alguns dies on la pluja va fer acte de presència d'una forma més o menys insistent. Per tot això és recomanable portar roba d'abric (més consistent si anem en ple hivern austral), així com paraigües i/o capellina per a la pluja.
En les dates del nostre viatge (mes de febrer) es feia clar poc després de les 6 del matí i enfosquia passades les 20:45 hores del vespre, tot i que segons la zona del país hi ha diferències que no van més enllà de mitja hora. Per tant hi havia entre 14 i 15 hores de llum natural al dia.
Pràcticament tots els relats de viatge a Nova Zelanda publicats en aquest web fins al moment d'escriure aquest text parlen de viatges fets durant el nostre estiu i, per tant, durant l'hivern austral. Però en aquest cas és a l'inrevés, ja que transcorre durant l'estiu austral.
Així, quina època és millor per a viatjar a Nova Zelanda?... Doncs, com sempre, depèn, perquè cadascuna té els seus avantatges i inconvenients, i dependrà molt també dels vostres gustos personals.
En aquesta època de l'any trobareu a Nova Zelanda, sobretot a l'illa sud, temperatures força baixes (però no extremes), així com la possibilitat de tenir problemes en les carreteres a causa de la neu i el gel.
També heu de comptar amb el fet de que el dia té poques hores de llum (màxim 9-10 hores) i les ciutats i pobles neozelandesos estaran molt més morts del que ja és habitual en aquest país (si busqueu gresca i xerinola al carrer, NZ no és la vostra destinació).
Per contra trobareu pocs visitants arreu, els preus dels serveis turístics seran, en general, més barats, i no tindreu la necessitat de reservar obligatòriament l'allotjament. I si us agraden els paisatges nevats i trepitjar neu llavors estareu com a casa, sobretot a l'illa sud.
A l'estiu austral, per contra, les temperatures a NZ són força més agradables, però sense arribar a la calor sufocant. A més els seus verds paisatges es veuen esquitxats per multitud de flors de colors variats que els fan encara més idíl·lics si cap.
Una altra avantatja és que el dia és molt llarg (una mitjana de 14 hores de llum) i permet aprofitar-lo molt a l'hora de conduir i gaudir dels espais naturals, tot i que els horaris neozelandesos (restaurants, allotjament, etc) no canvien en la mateixa proporció i cal tenir-ho en compta perquè les 8 o 9 de la tarda és horari after hours a NZ.
L'inconvenient d'aquesta època, sobretot entre Nadal i principis de febrer, és que és període de vacances per als mateixos neozelandesos i australians, així com d'asiàtics, americans i europeus buscant el bon clima del país en aquestes dates. Això fa que hi hagi més visitants arreu (però sense atabalar en cap moment), els preus de molts serveis turístics siguin més cars, o que s'hagi de reservar l'allotjament si volem anar a un concret sense patir pel fet de que estigui ple.
A Nova Zelanda el corrent elèctric és de 220-240 V i 50 Hz.
Els endolls, per la seva banda, són del tipus I (tres clavilles planes) i per tant necessitarem dur (o comprar allà) un simple adaptador. Nosaltres vam comprar un adaptador en una botiga convenience store d'Auckland pel mòdic preu de 2 €.
Com que avui dia és molt habitual viatjar amb un mòbil intel·ligent, amb una tauleta o amb un portàtil, la millor forma de poder-se connectar a internet o als serveis telefònics de Nova Zelanda és adquirint una targeta SIM d'una de les principals companyies telefòniques locals amb un pla de prepagament que proporcioni dades, trucades i missatges de text durant tota l'estada al país.
Lògicament també hi ha l'opció de connectar-se a través d'una eSIM, sempre que el nostre dispositiu sigui compatible.
Els paquets de dades i mòbils de prepagament comencen a partir d'uns 15 dòlars neozelandesos al mes, depenent de la quantitat de dades que necessiteu. Algunes empreses també ofereixen opcions setmanals.
Spark i One NZ tenen la millor cobertura, sobretot fora de les ciutats. 2degrees és més barat i està bé si et quedes a la ciutat. Skinny o Warehouse Mobile són bones opcions econòmiques sobre les mateixes xarxes.
És més econòmic comprar la SIM en un supermercat o botiga, ja que als quioscos de l'aeroport costen més. Si voleu utilitzar una combinació de dispositius per a connectar-vos a Internet, el més econòmic és configurar el telèfon com a punt d'accés sense fil que els altres dispositius també puguin utilitzar.
Nova Zelanda té una bona cobertura d'Internet i mòbil a tots els seus centres principals i pobles dels voltants, però és possible que la cobertura mòbil no estigui disponible en algunes zones rurals i aïllades.
Els serveis Wi-Fi gratuïts de Nova Zelanda són limitats. Trobareu punts de Wi-Fi gratuïts al voltant del centre d'Auckland, Rotorua, Wellington i Dunedin. Els principals aeroports de Nova Zelanda i alguns aeroports regionals ofereixen Wi-Fi gratuït a totes les seves terminals, així com les biblioteques públiques i també molts dels centres d'informació turística d'i-SITE. Algunes cafeteries i restaurants també oferiran Wi-Fi gratuït.
Per últim, també hi ha una xarxa d'uns 2000 telèfons públics a tota Nova Zelanda. Aquests requereixen una targeta telefònica que es pot comprar a la majoria de supermercats, estacions de servei i botigues de conveniència. Alguns telèfons públics també accepten monedes, però cap accepta targetes de crèdit.
New Zealand, de Lonely Planet Pub. (15a edició, Set-2010, en anglès). Per a les nostres necessitats resultà bastant completa i estava molt actualitzada, ja que era una edició que acabava de sortir. Força útils els mapes de ciutats que acompanyaven aquesta edició.
Si hi ha una cosa que no es troba a faltar a Nova Zelanda és informació sobre llocs, activitats, allotjament, etc. De fet n'hi ha tanta a l'abast que és fàcil quedar infoxicat (sobresaturat d'informació). En qualsevol ciutat, poble o lloc turístic és fàcil trobar un i-Site, una oficina-botiga on hi ha tones de fulletons, llibrets i mapes, majorment gratuïts.
En aquestes botigues, a més de poder comprar records de Nova Zelanda, també us poden reservar allotjament, excursions, i molt més. La veritat és que són súper-útils.
En el primer trajecte d'aquest llarguíssim viatge a les nostres antípodes vam pujar a un avió de Lufthansa que s'enlairà a les 14:55 d'aquest primer dia de viatge des de l'aeroport de Barcelona/El Prat (BCN).
Una hora i 15 minuts després vam aterrar a l'aeroport de Milà-Malpensa (MPX), on vam haver de fer una escala d'unes quantes hores perquè el nostre següent vol, amb Etihad Airways sortia a les 21:05.
El trajecte des de Milà fins Abu Dhabi, als Emirats Àrabs Units, suposava 5 hores i 15 minuts de vol. Puntualment vam aterrar a l'aeroport d'Abu Dhabi (AUH) ja de matinada, ben entrat el dia següent (s'han de comptar també les +2 hores de diferència horària). En aquelles dates aquest aeroport estava parcialment en obres, mentre que una altra part ja era completament nova.
El vol cap a Sydney, a Austràlia, sortia a les 10:10 del matí, però finalment sortí a les 11:25 a causa d'una passatger que van haver de desallotjar de l'avió per causes que no vam arribar a saber. Teníem per davant un llarg vol de 13 hores i 15 minuts.
Vam aterrar a l'aeroport de Sydney (SYD) al matí del dia següent, ja que cal comptar les hores de vol i les +6 hores de diferència horària amb Abu Dhabi. El vol d'Etihad finalitzava a Sydney i havíem de fer temps en aquest aeroport fins a embarcar en un vol de la companyia Pacific Blue que sortia unes poques hores després (aquesta companyia va deixar d'operar l'any 2015).
El darrer trajecte d'aquest viatge, fins a Auckland, en l'illa nord de Nova Zelanda, el vam fer en dues hores i quaranta minuts. A primera hora de la tarda vam aterrar a l'aeroport d'Auckland (AKL). Per fi havíem arribat a l'altra punta de món !!.
Després de passar pel control d'immigració, recollir l'equipatge i passar per controls i els escàners, vam canviar 100 € a NZ$ en una botigueta de la terminal d'arribades. Fora de la terminal vam agafar un autobús SkyDrive Airport Express que et porta a la destinació que vulguis dins la ciutat. Aquest autobús ens deixà a la porta de l'hotel que havíem indicat, pagant llavors 18,5 $NZ per cap.
Des de casa havíem reservat allotjament en el Tetra Waldorf Apartments, en realitat un apartament amb cuina, saló, bany i habitació. Tot era nou i estava impecable.
Després de deixar les coses a l'apartament i d'una dutxa, malgrat estàvem molt cansats pel viatge, vam sortir a donar una volta pel centre de la ciutat d'Auckland i per a trobar-nos amb uns coneguts que viuen allà.
Després de sopar vam fer un passeig pel carrer Queen abans de tornar cap a l'allotjament a descansar.
Després d'esmorzar prop de l'apartament vam anar fins a l'Sky Tower, una torre de comunicacions que té una alçada total de 328 metres d'alçada i que domina clarament l'horitzó d'Auckland des de fa molts anys.
El seu mirador principal té una alçària de 186 metres sobre el nivell del carrer i ofereix vistes panoràmiques de 360° en totes direccions. El dia de la nostra visita hi havia núvols, però la visibilitat era bona i feia un bon dia.
Amb un cupó de descompte que teníem i amb un carnet d’estudiant vam pagar 25 NZ$ i 18 NZ$ respectivament per pujar fins al mirador superior (SkyDeck), situat a 220 metres d'altura. Les vistes són realment impressionants.
Des d'aquest mirador vam poder veure gent que feia una activitat d'aventura anomenada SkyJump, una mena de salt base amb cable. El lloc des d'on es fa el salt està entre el mirador principal i el superior, a una altura de 192 metres sobre el carrer. Sembla (nosaltres no ho vam provar) que la caiguda es fa a una velocitat de fins a 85 km/h durant uns 11 segons abans d'aterrar suaument a la base de la torre.
Per cert, encara que l'SkyJump no és el mateix que el pònting val a dir que aquest no es va inventar a Nova Zelanda, però la primera persona que va fer d'això una activitat comercial fou un neozelandès que va fer el seu primer salt des del pont Greenhithe d'Auckland l'any 1986.
Sortint d'aquí vam anar fins al port i vam agafar un ferri cap a Devonport (10 NZ$ per persona, anada i tornada), en un trajecte de només vuit minuts. És un bonic poble portuari situat als suburbis d'Auckland. En ell s'hi poden veure nombroses vil·les i edificis d'època, alguns dels quals daten del segle XIX.
Des d'on ens deixa el ferri vam fer un llarg recorregut a peu, pujant fins al Mont Victòria o Takarunga, el volcà més alt de la costa nord d'Auckland, amb una altitud de 66 metres. A finals del segle XIX es va construir un fort al cim del turó per defensar la ciutat d'Auckland. Des d'ell hi ha una vista espectacular de tota la badia i d’Auckland.
De tornada al centre d'Auckland vam dinar alguna cosa i vam passar per l'allotjament per anar a buscar l'equipatge, ja que havíem acordat amb l'empresa de lloguer de cotxes Ezi Car Rental que a les 14:00 ens passaria a buscar algú per l'hotel per a portar-nos de franc fins a la seva oficina, prop de l’aeroport.
Un cop allà ens van entregar un cotxe model Nissan Bluebird, bastant vell. Ja amb el cotxe vam agafar l’autopista nº 1 que va cap al nord de l'illa. Vam pagar un peatge de 2 NZ$ en unes màquines que hi havia en una àrea de servei.
Com que ja no teníem cap més allotjament reservat per a les nits següents podíem anar improvisant l'itinerari. Aquesta vegada vam decidir passar la nit en el poble de Whangarei. Aquí vam trobar el càmping Whangarei Central Holiday Park, on vam agafar un bungalou amb cuina, però amb el bany a fora, pel qual vam pagar 67 NZ$ la nit.
Des del càmping vam anar cap al centre del poble i allà vam trobar el restaurant tailandès Suk Jai Thai on hi havia força gent i on vam sopar molt bé.
Vam anar a esmorzar al centre del poble i tot seguit vam posar rumb cap a les cascades Whangarei falls, a uns 6 km del centre. Després d'aparcar el cotxe vam fer a peu un recorregut circular que hi havia i que arribava fins a les cascades. És una caminada curta d'1 km.
Com que aquell dia la climatologia era dolenta, amb un dia gris i pluges ocasionals, no vam trobar ningú en tota la caminada. Les cascades portaven molta aigua i l’entorn és molt bonic.
Vam deixar Whangarei i vam posar rumb cap a Paihia, on teníem previst passar la següent nit. Vam deixar la carretera nº 1 i vam agafar una carretera més local en direcció cap a Helena Bay.
Pel camí tot eren granges i ramats de vaques i alguna ovella. Ens vam desviar per anar fins a Whangaruru North, un minúscul poblet amb quatre cases i una gran platja amb moltes petxines a la sorra.
Fent ruta cap al nord ens vam aturar en el petit poble de Russell, on hi ha l'església de Crist, la més antiga del país ja que fou construïda l'any 1835. Està feta de fusta i és molt maca per dintre. Tot seguit vam continuar passejant pels carrers del poble i pel passeig que hi ha al costat del mar.
En el passeig marítim The Strand vam trobar l'històric hotel The Duke of Marlborough, el qual és el més antic del país i ocupa un bonic edifici del segle XIX que dóna a la preciosa badia Bay of Islands.
Cap al migdia vam anar a dinar al restaurant The Gables, un lloc que no era gens barat però que estava bé. De fet, a Russell tot sembla orientat a un turisme d'un cert nivell adquisitiu.
Després de fer un gelat vam posar rumb cap a Paihia. Per no haver de vorejar tota la badia per carretera l'opció més ràpida per anar de Russell a Paihia és un trajecte curt de ferri que travessa la badia d'est a oest. Vam agafar un ferri de Northland Ferries, pagant 12 NZ$ pel viatge de només anada de dues persones i del cotxe. És un trajecte de només 15 minuts.
Un cop arribats a Paihia vam començar per buscar allotjament per a la nit. Finalment vam triar el Bay of Islands Resort, on vam pagar 99 NZ$ per un estudi amb cuina, bany, menjador i una habitació.
Solucionat el tema de l'allotjament vam agafar el cotxe per anar fins al Waitangi National Trust, situat uns 2 km al nord del centre de Paihia. És un lloc històric molt important a Nova Zelanda, ja que va ser aquí on es va signar per primera vegada el Tractat de Waitangi entre el poble maori i la Corona Britànica el 6 de febrer de 1840, i ha estat el lloc de les commemoracions anuals posteriors d'aquesta signatura.
El complex ocupa 507 hectàrees, situades entre els trams de marea baixa del riu Waitangi i la costa que s'estén cap al nord fins a la badia de Wairoa, però el recinte històric pròpiament dit, el Waitangi Treaty Grounds, ocupa 4,8 hectàrees i inclou la Treaty House, les canoes tradicionals maoris Maori Waka, la casa comunal maori Te Whare Runanga i l'històric pal de la bandera naval. El waka maori (canoa tradicional), Ngatoki Matawhaorua, es troba a prop. I al voltant hi ha extensos parcs amb aus autòctones, arbres i jardins patrimonials.
La visita a aquest lloc històric costava llavors 25 NZ$ per persona i servia per a dos dies (el preu actual, a juny de 2026, és de 74 NZ$ per persona). L'entrada era i és cara, però el preu s'ho val per importància històrica i per la bellesa d'aquest lloc.
De tornada a Paihia vam intentar contractar una excursió per l’endemà al matí per anar cap a les illes de la badia, però ja no quedaven places i vam desistir de fer-ho.
Després d'esmorzar vam reemprendre la ruta cap al nord. La primera aturada la vam fer a Kerikeri, un petit poble amb diversos llocs d'interès històric. Aquí vam visitar la Kemp House (Kerikeri Mission House), la qual fou la base dels primers missioners a la zona, ja que fou construïda per allotjar el reverend John Butler el 1821, essent l'edifici europeu més antic de Nova Zelanda. És una casa molt elegant i feta de fusta.
També vam visitar l'Stone Store House, que data del 1832 i és l'edifici de pedra més antic del país. Originalment fou un magatzem destinat a emmagatzemar grans quantitats de blat de la granja missionera de Te Waimate.
Tot seguit vam creuar el riu Waipekakoura per un pont per anar a visitar Te Ahurea (també conegut com Rewas Village). És la recreació d’un poblat maori on es poden veure les cases on vivien les tribus maoris d'aquesta part de l'illa, així com alguns llocs importants per a ells i també es poden veure tot tipus de plantes que utilitzaven. El preu de l'entrada era de 5 NZ$ i és un lloc molt interessant.
Continuant per la carretera nº 10 uns 55 km vam arribar a Mangōnui, un petit poble pesquer que antigament fou una ciutat balenera i comercial molt concorreguda. El nostre principal interès aquí era fer un recorregut a peu de 3 km anomenat Heritage Trail, el qual recorre un conjunt de 18 edificis encantadors de 150 anys d'antiguitat.
Vam aprofitar per dinar en un d'aquests edificis, actualment ocupat per una botiga que és icònica i famosa en aquesta zona i que només ven peix i patates fregides. És la Mangonui Fish Shop, la qual ocupa un edifici de tipus palafit sobre l'aigua del mar i amb molt bones vistes. Aquí hi trobareu excel·lent peix del dia, així com gambes i musclos.
Continuant amb el cotxe cap al nord vam pujar a un turó que hi ha a l'extrem nord-oest de Mangōnui. Dalt d'aquest turó hi ha el jaciment de Rangikapiti Pā, un antic fort maori amb unes vistes impressionants sobre Doubtless Bay i voltants. Un lloc extraordinari.
Continuant uns 4,5 km cap a l'oest vam parar breument en la preciosa platja de Cable Bay. En tota aquesta zona de l'illa veiem per tot arreu rètols de venda de cases i apartaments, ja que sembla que aquesta és una important zona d'estiueig per als neozelandesos.
Recorrent uns 32 km més vam arribar a Kaitaia, la darrera població gran que hi ha a l'extrem nord de Nova Zelanda. En la seva oficina d'informació turística vam contractar l'allotjament en una cabana del Pukenui Holiday Park, un càmping que es troba en el poble de Pukenui.
Amb la tranquil·litat de tenir resolt el tema de l'allotjament per avui iniciem la ruta cap a l'extrem de Cap Reinga seguint la carretera nº 1 que transcorre paral·lela a la famosa platja Ninety Miles (en maori Te-Oneroa-a-Tōhē).
Aquesta platja ocupa la costa occidental de la península d'Aupouri, l'extrem nord de l'illa nord, i en realitat «només» té 55 milles de llargada (uns 88 km). Pel camí vam fer diverses aturades, per exemple en un punt a l'inici d'aquesta platja on ja vam veure les primeres dunes i vegetació de desert en contrast amb els boscos dels voltants. Tot plegat sembla un miratge o un decorat, ja que és un paisatge força irreal. En aquesta zona bufa molt el vent i pot arribar ser molest.
Seguint cap al nord ens vam desviar per anar a la platja de Rarawa, la qual es troba en el costat oriental de la península i per tant no forma part de la platja de Ninety Miles. La platja de Rarawa és una platja preciosa, de sorra blanca i amb uns colors increïbles. És molt gran i quan vam anar-hi no hi havia pràcticament ningú.
I uns quilòmetres més al nord ens vam aturar en el poble de Te Kao per a fer una beguda i un gelat. Continuant uns 30 km més al nord ens desviem per anar fins a les impressionants dunes gegants de Te Paki.
Aquestes dunes cobreixen una àrea d'aproximadament 10 km de llarg per 1 km d'ample, amb algunes dunes que arriben a una altura de 150 metres.
A un costat de les dunes hi ha el mar de Tasmània i a l'altre el rierol Te Paki, amb molta flora i fauna autòctones. Vam deixar el cotxe en un aparcament al peu de les dunes, vam travessar el rierol i vam començar a pujar per una de les dunes, la qual cosa no és fàcil per la duresa que suposa pujar per la sorra. Vam pujar fins a una prou alta com per a veure el mar des de dalt.
És un lloc de visita obligada en qualsevol viatge a l'illa nord neozelandesa, gràcies a un paisatge desèrtic que està al costat d'un altre ple de boscos i vegetació abundant. Impressionant. Vam veure gent que feia «sandboarding» i baixaven per les dunes sobre planxes de surf.
Finalment, conduint uns 19 km més arribem a Cap Reinga, on s'acaba la carretera, la qual transcorre per uns paisatges que semblen irreals. En qualsevol moment sembla que haguem d'arribar a la fi del món, és increïble. La soledat d'aquests paratges i el fet de no trobar a quasi ningú encara donava més versemblança a aquesta sensació. El paisatge val molt la pena.
La carretera finalitza en un aparcament molt ben condicionat, amb lavabos i amb un munt de rètols amb explicacions sobre la vegetació, el mar, els maoris i la història del lloc, tot molt interessant.
El Cap Reinga, Te Rerenga Wairua en maori, és l'extrem nord-oest de la península d'Aupōuri. El nom maori es refereix a la creença maori de que aquest és el punt on els esperits dels morts emprenen el seu viatge final cap a Hawaiiki-A-Nui, la terra dels seus avantpassats, i per tant és un lloc sagrat per a ells.
Des d'aquí es pot apreciar com les aigües turqueses del mar de Tasmània es troben amb les aigües més fosques de l'oceà Pacífic, formant un espectacular remolí de corrents que donen lloc a un espectacle visual d'escuma blanca.
Sobre el Cap Reinga destaca l'històric far del cap Reinga, construït l'any 1941, en plena Segona Guerra Mundial, i que es troba a una altura de 165 metres sobre el nivell del mar. Des de l'any 1987 el far funciona de forma automatitzada. Avui dia, és un dels fars més visitats i fotografiats de Nova Zelanda. Les vistes des d'aquí són indescriptibles.
A l'extrem nord del cap, on es troba la petita badia de Kapa Wairua o «badia dels Esperits», hi ha un arbre pohutukawa retorçat per la força del vent, anomenat Te Aroha, que es creu que té més de 800 anys i que, segons la història oral maori, els esperits dels difunts salten d'aquest arbre a l'oceà per tornar a la seva pàtria ancestral.
Des de l'aparcament hi ha un preciós camí de 850 metres de llargada que baixa fins al far. I per cert, el Cap Reinga és l'extrem nord de la Senda Te Araroa (Te Araroa Trail en anglès), una via de senderisme que recorre uns 3.000 km de les dues principals illes de Nova Zelanda, amb l'altre extrem a Bluff, en l'extrem sud de l'illa sud. Oficialment es va inaugurar a finals de 2011 i és una combinació d'antics camins, passos nous i seccions de connexió. Recórrer tota la via pot suposar de 3 a 6 mesos.
Ja era tard quan vam marxar de Cap Reinga i vam iniciar el camí de tornada cap a Pukenui, d'uns 70 km. Tot i que el sol es va amagar cap a les 21 hores, ja era fosc quan vam arribar al Pukenui Holiday Park, sobre les 21:45.
No va ser fàcil trobar la nostra cabana enmig de la foscor, però quan la vam trobar vam veure que estava molt bé i que tenia bany privat. El lloc és molt tranquil.
Per a esmorzar vam anar a un supermercat Four Square Houhora que hi ha al costat de la carretera principal i vam comprar suc de taronja i uns cruasants. En el bar Pukenui Pacific que hi ha al costat vam demanar uns capuccinos. Amb tot això vam tornar al càmping i vam esmorzar la mar de bé.
Després vam agafar el cotxe i vam anar fins a Houhora Heads, uns 5 km al sud-est, per a fer unes fotos de la platja. Tot seguit vam continuar per Kaitaia, Herekino i Broadwood.
Per no haver d'agafar el ferri a Kohukohu vam fer una mica de volta passant per Mangamuka, Rangiahua, Hareke i Taheke. Prop de Hareke vam trobar uns 10 km sense asfalt, però assequibles per a un cotxe normal.
Vam continuar fins a Opononi, uns 128 cap al sud de Pukenui, on vam tornar a veure grans dunes de sorra al costat d'un entrant de mar. Una mica més endavant ens vam aturar en el poble d’Ōmāpere i vam fer alguna caminada per veure la badia de Hokianga. Des de Pakia Hill hi ha un excel·lent mirador sobre la badia, les dunes i els voltants.
Continuant uns 45 km cap al sud resseguint la costa occidental, la carretera puja i baixa muntanyes abans d'arribar al Waipoua Forest. La ruta 12 travessa aquest frondós bosc durant uns 18 km. En aquest bosc hi ha molts tipus d’arbres kauri, el nom maori d'un arbre conífera que és endèmic de l'Illa nord neozelandesa.
El curt sender Tāne Mahuta Walk, de 350 metres anada i tornada, permet veure el Tāne Mahuta, l'exemplar viu d'arbre kauri més gran conegut. La seva altura és de 51,2 metres i el perímetre del tronc és de 13,77 metres. És impressionant.
Bastant més al sud, passat Dome Valley, vam connectar amb l’autopista 1 que va cap a Auckland (peatge: 2 NZ$). Quan ens acostem a la ciutat les vistes d’Auckland són molt maques, destacant l'emblemàtica torre Sky Tower.
Vam continuar conduint cap al sud i ens vam aturar a sopar en un centre comercial de Hamilton, uns 120 km al sud d'Auckland. Vam arribar sobre les 21:30 a Rotorua, quan ja feia una estona que era fosc.
Vam buscar un hotel o motel on passar la nit, però estaven plens, tancats o eren massa cars. Finalment ens vam quedar en el Gateway Motel, regentat per uns xinesos (hi ha una important comunitat xinesa vivint al país).
Vam pagar 89 NZ$ per una habitació doble que estava força bé i que incloïa WiFi gratis (una gran novetat llavors, ja que era habitual pagar per connectar-se). El problema d'aquest motel és que està al costat del transitat carrer Fenton i llavors se sentia molt el soroll dels cotxes a l'habitació.
Avui havíem fet molts quilòmetres i estàvem tan cansats que no vam tenir molts problemes per a dormir.
Finalment vam dormir força bé. Vam esmorzar al Fat Dog Cafe, on servien d'esmorzar uns plats enormes amb ous, cansalada i kiwi. Després vam anar fins a l'I-Site, ubicat en un edifici molt bonic, per obtenir informació de la zona.
D’aquí sortia un recorregut a peu que proposava la nostra guia Lonely Planet i que passava per l’edifici més emblemàtic de Rotorua i els seus jardins. Es tracta de l'icònic edifici Bath House, el qual va obrir les portes l'any 1908 com a balneari termal que oferia tractaments mèdics i terapèutics.
L'estil arquitectònic de l'edifici és essencialment isabelí. En les dates de la nostra visita aquest edifici allotjava el Museu de Rotorua (en maori Te Whare Taonga o Te Arawa), però l'any 2016 va patir importants desperfectes a causa del terratrèmol de Kaikōura, amb una magnitud de 7.8, i es va haver de tancar l'edifici. L'any 2024 van començar les obres de reconstrucció i s'espera que pugui obrir novament entre 2027 i 2028.
Davant d'aquest museu hi ha un extensos i preciosos jardins, els Government Gardens,incloent un camp de croquet i una piscina termal amb algunes fumaroles. L’entorn és molt bonic i relaxant.
Vam continuar el circuit a peu anant fins on hi ha la passarel·la de fusta Rotorua Lakefront Boardwalk sobre el llac Rotorua, a menys de 500 metres del museu. Hi havia força gent passejant i donant de menjar als nombrosos ànecs i cignes negres que hi havia a l'aigua.
Després el recorregut a peu travessava el parc Kuirau, on hi havia més fumaroles i aquell dia hi havia un mercat. Acabat el circuit a peu vam anar a dinar al Lime Cafe, ja que teníem un val de descompte.
Després de dinar vam agafar el cotxe per fer la volta al llac Rotorua, el qual té una llargada màxima de 12 km i una amplada màxima de 9.7 km. Després vam continuar cap al sud fins a la zona geotermal de Wai-o-Tapu, 30 km al sud de Rotorua, però quan vam arribar ja era tard per a fer la visita ja que l’última entrada era a les 15:45.
Aquí ens havíem equivocat de no venir al matí i deixar la visita de Rotorua per a més tard, però afortunadament podíem tornar-hi l'endemà, ja que no ens volíem perdre Wai-o-Tapu.
Com que aquella nit teníem l'allotjament a Tūrangi, uns 100 km cap al sud, vam continuar cap al sud, però abans de marxar de Wai-o-Tapu ens vam aturar en la Mud Pool, una piscina geotermal de fang que no es troba dins del complex principal i és d'accés lliure i gratuït.
Quan vam passar per la població de Taupō ens hi vam aturar per a veure el seu enorme llac, el més gran de l'illa nord. Vam aprofitar també per a quedar-nos a sopar abans de continuar viatge cap a Tūrangi.
Cap a les 21 hores vam arribar al Motel Judges Pool, situat a Tūrangi. Aquest motel va estar molt i molt bé, en un lloc molt tranquil. Vam pagar 103 NZ$ per una habitació amb cuina, menjador, bany i una terrassa al darrere.
Després d'esmorzar, quan eren les vuit del matí, vam agafar el cotxe i vam posar rumb nord per anar novament a Wai-o-Tapu, el complex geotermal que no havíem pogut veure el dia anterior.
Wai-o-Tapu significa «aigües sagrades» en maori i és una zona geotèrmica molt activa, amb moltes fonts termals que són famoses pel seu aspecte acolorit, a més del guèiser Lady Knox, la piscina Champagne, la paleta de l'artista, la terrassa Primrose i les piscines de fang bullent. Tota la zona geotèrmica cobreix 18 quilòmetres quadrats.
Era important arribar a Wai-o-Tapu abans de les 9:45 hores, perquè a les 10:15 és l'única hora del dia en que es pot veure com treu aigua el guèiser Lady Knox. Quan vam arribar vam comprar les entrades (32,5 NZ$ per persona). Ara, al 2026, costen 47 NZ$ per cap i s'han de comprar en línia al seu web.
Per a veure el guèiser Lady Knox vam haver d'agafar de nou el cotxe perquè està en un lloc una mica allunyat de l'entrada principal . Al voltant del guèiser hi ha un gran amfiteatre que s’acaba omplint de gent per a l'«espectacle». Al costat d'un petit monticle, on hi ha la boca del guèiser, apareix un senyor del parc i explica la història de la zona i dels seus boscos. Tot seguit tira sabó a la boca del guèiser i en uns instants comença a treure aigua freda, arribant a una alçada de 15-20 metres. Tot això té una durada d'una hora.
Després vam tornar a l’entrada principal del complex. Hi havia tres circuits a peu que, en total, suposen uns 75 minuts de visita. Aquests circuits passen per diferents cràters de volcans, llacunes d’aigua bullint a 100 ºC, aigües de colors degut als diferents components químics del sòl, etc. L’entorn és espectacular i val molt la pena fer aquesta visita.
Acabada aquesta visita vam posar rumb cap al sud. Ens vam aturar a Tūrangi i vam continuar cap al Parc Nacional de Tongariro, declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco l'any 1990.
Al centre del Parc Nacional de Tongariro hi ha els volcans actius de Ruapehu, Ngauruhoe i Tongariro. Aquest parc acull la famosa Travessa Alpina de Tongariro, considerada una de les millors excursions d'un dia del món. Aquesta ruta de senderisme és molt popular al país i està reconeguda per la seva importància natural i cultural. La distància total de la ruta sol ser de 19,4 km, des de Mangatepopo fins a les aigües termals de Ketetahi. La travessa dura unes set hores de caminada constant si fa bon temps, i més temps a l'hivern o si es camina des de l'extrem de Ketetahi.
Nosaltres vam començar anant al centre de visitants del Parc Nacional de Tongariro, a Whakapapa Village per a obtenir informació sobre les opcions de caminades pel parc.
Com que no disposàvem de molt temps vam triar una caminada curta, la Ridge Walk. Aquesta caminada comença a 150 metres per sobre del Centre de Visitants i suposa 1,2 km, anada i tornada, i uns 40-50 minuts ja que puja fins dalt d'una carena i ofereix vistes panoràmiques del mont Ngāuruhoe i d'altres volcans de la zona. Molt recomanable.
Acabada la caminada vam agafar el cotxe i vam pujar per una carretera fins a una estació d'esquí propera per a tenir bones vistes de la zona. Ja eren les 17:15 quan vam iniciar el llarg camí de 330 km fins a Wellington, en l'extrem sud de l'illa nord, on teníem previst pernoctar avui.
Vam arribar a Wellington sobre les 9 del vespre. Vam sopar en un restaurant prop de Courtenay Place i després vam buscar allotjament pel centre, però no ens va convèncer res del que vam trobar i vam tornar a agafar el cotxe per a buscar alguna cosa a les rodalies de la capital.
Finalment ens vam quedar en el Mana Motel, ubicat a Porirua, a uns 25 km del centre de Wellington. L'habitació estava molt bé, però el preu de 140 NZ$ resultava car i el seu emplaçament, entre una carretera i una via de tren, no era el millor quant a tranquil·litat. Però ja era molt tard i necessitàvem un lloc on dormir.
→
Picton - NelsonEns vam aixecar aviat i després d'esmorzar en la cafeteria d'una benzinera propera (vam aprofitar per a omplir el dipòsit del cotxe ja que l'havíem de tornar al migdia) vam agafar la carretera nº 1 cap a Wellington.
Quan vam arribar a la capital neozelandesa vam aparcar el cotxe en el centre, prop del Parlament. Tot seguit vam fer un circuit a peu pel centre de Wellington.
Vam començar veient l'edifici del Parliament House, la bonica Parliamentary Library i el Beehive. També vam visitar l'església Old St Paul’s, la més antiga de la ciutat (del segle XIX) i feta tota de fusta. Es diu d'ella que és un dels millors exemples d'arquitectura neogòtica feta en fusta de tot el món. Certifiquem que, efectivament, és molt bonica i val molt la pena visitar-la. També vam caminar pels carrers comercials del centre i vam arribar fins a la Wellington Civic Square.
A les 11:00 vam anar a buscar el cotxe per a tornar-lo a l'oficina de la companyia de lloguer que hi havia al centre. Des d’allà ens van acompanyar fins al moll d'on surten els ferris de Bluebridge.
Setmanes enrere havíem fet la reserva en línia dels bitllets del ferri a Picton i ens havien costat 66 NZ$ cadascun. Quan vam arribar a la terminal del ferri vam facturar l'equipatge i vam esperar l'hora de l'embarcament. Finalment el ferri va sortir del port de Wellington poc abans de les 13:00.
Vam pujar a la coberta superior del vaixell per a gaudir des de l'exterior de les vistes sobre Wellington a mesura que ens anàvem allunyant de la ciutat, tot i que de vegades plovisquejava una mica. Quan ja estàvem en mar obert vam aprofitar per entrar dins i dinar alguna cosa en la cafeteria del vaixell, ja que el temps estimat de la travessa era de 3 hores i 20 minuts.
Aquest trajecte entre Wellington, a l'illa nord, i Picton, a l'illa sud, travessa l'estret de Cook, el qual rep el nom en honor del mariner anglès James Cook, el primer europeu que va passar per la zona el 1770. Es considera que les seves aigües són de les més perilloses i imprevisibles del món a causa de les fortes corrents.
En la darrera hora d'aquest trajecte el ferri navega entre els fiords Marlborough Sounds (en maori Te Tauihu-o-te-Waka), enmig d'una paisatge realment espectacular. Val la pena sortir a la coberta exterior per a gaudir-ne plenament, però cal anar ben protegits contra el fred i el vent. Aquests fiords són una extensa xarxa de valls inundades pel mar a l'extrem nord de l'illa Sud, formant una línia de costa gairebé fractal de fiords, illes i penínsules.
El ferri atracà al petit port de Picton a les 16:10 i un minibús gratuït ens conduí fins la terminal per a recollir l'equipatge facturat. Després aquest mateix minibús fa un recorregut circular per Picton i deixa al passatge allà on es demana. A nosaltres ens deixà davant de l'oficina d'Ezi Rental Car, on ens van donar un Toyota Corolla 1.8 per als següents dies.
Ja amb el cotxe vam anar fins a l'i-Site de Picton i vam reservar una nit en un B&B a prop de Nelson.
Vam sortir de Picton cap a l'oest tot seguint la carretera escènica Queen Charlotte Drive. Durant el trajecte ens vam aturar en nombrosos miradors sobre els fiords, amb unes vistes espectaculars. També ens vam aturar en algun punt perquè vam veure unes bústies molt divertides a peu de carretera i que ens van cridar molt l'atenció.
Vam arribar al Mike's Bed and Breakfast, l'allotjament que havíem reservat, poc abans de que es fes fosc. Aquest B&B està a uns 6 km del centre de Nelson i a 102 km de Picton. Vam pagar 90 NZ$ per l'allotjament i l'esmorzar. Lloc molt recomanable, amb un esmorzar magnífic.
Tot seguit vam anar fins a Nelson a sopar. Vam triar un restaurant del centre, però no hi havia molt on triar. Després de sopar vam tornar cap a l'allotjament.
Després d'esmorzar com senyors i de parlar una bona estona amb el responsable del B&B (és un dels avantatges d'aquest tipus d'allotjament, el contacte amb els locals) vam tornar de de nou a Nelson per a visitar la població.
D'aquesta ciutat diuen que té molts dies de sol i que sempre té una temperatura força bona... Bé, avui era cert.
Vam començar per visitar la Catedral de Nelson, d'estil art-decó. També vam recórrer l'històric carrer South St, amb boniques cases d'època. Ja amb el cotxe ens vam aturar en el Founder's Heritage Park, als afores de Nelson, per a tastar una de les cerveses artesanes de la Founder's Brewery.
Tot seguit vam continuar uns 75 km cap a l'est i ens vam aturar a Havelock per a tastar els seus famosos musclos de llavis verds. En el restaurant The Mussel Pot vam demanar uns d'aquests musclos al vapor i fets a l’all i estaven boníssims. Els vam acompanyar amb unes patates fregides. Experiència molt recomanable.
Després de tastar aquesta «delicatessen» local vam continuar uns 42 km cap al sud per anar fins a Blenheim, el centre de la regió vitivinícola de Nova Zelanda. Aquí vam fer un recorregut per algunes de les seves vinyes i bodegues. En aquesta regió hi ha més de 200 bodegues.
La primera que vam visitar fou la Saint Clair Winery, una de les més anomenades de la zona, on vam fer un tast de vins (incloent un Sauvignon blanc). Després vam anar fins a les bodegues Whiter Hills, amb un edifici modern i bonic on hi ha el restaurant, botiga i tast de vins. Aquí provem un vi de la varietat Riesling, per exemple.
Abans de marxar de Blenheim cap a Kaikōura encara ens vam aturar a la bodega Brancott Estate, on només vam visitar la botiga. Al voltant d'aquestes bodegues hi ha camps amb milers de vinyes.
La ruta cap a Kaikōura, de 128 km, és molt escènica, sobretot la part que voreja la costa oriental de l'illa. El paisatge es torna àrid, havent-hi un canvi molt brusc, passant del verd a una mena de desert.
Pel camí ens vam aturar en alguns miradors des dels quals vam poder veure colònies de llops marins de Nova Zelanda (Arctocephalus forsteri), algunes amb moltes cries. En les platges hi ha infinitat d’algues de color marró verdós i molt grans.
En arribar a Kaikōura vam anar al Motel Beachcomber que havíem reservat en línia el dia anterior. Quan hi vam arribar vam poder veure que estava al costat de la carretera nº 1 (sorollós) i que, a més, era bastant cutre per al preu que tenia: 120 NZ$ la nit. No sorprèn que actualment ja no existeixi. La nostra recomanació a Kaikōura és triar un dels molts allotjaments que hi ha a la península de Point Kean, més tranquils i amb millors vistes.
Després de deixar les coses al motel vam anar fins al centre de Kaikōura per a passejar una estona i després anar a sopar: Vam triar el restaurant Thai Siam, on vam sopar molt bé en un lloc agradable. Després vam tornar cap al motel.
Després d'esmorzar en un cafè no massa lluny del motel i anar a l'i-Site per a reservar l'allotjament d'aquesta nit a Greymouth (85$ la nit), vam anar fins a Point Kean per a fer l'excursió per la península de Kaikōura.
Vam deixar el cotxe al pàrquing de Point Kean i vam fer la ruta a peu que ressegueix la península, primer per dalt del penya-segat i després de tornada per la platja. En la caminada vam poder veure bastants llops marins de Nova Zelanda i moltes aus. Paisatges espectaculars. Ruta molt recomanable.
Acabada l’excursió vam dinar alguna cosa abans de sortir de Kaikōura en direcció cap a l'oest. En el trajecte ens vam desviar per anar fins a Hanmer Springs, coneguda per les seves aigües termals. Però el nostre interès era veure el Waiau Ferry Bridge, un històric pont penjant que fou inaugurat l'any 1887 sobre un congost impressionant sobre les aigües turqueses del riu Waiau. Des d'aquest pont es fa salt en suspensió o pònting, amb una caiguda de 37 metres.
Des d'aquí vam continuar viatge i vam passar pel Lewis Pass, en una ruta molt bonica. En arribar a Reefton vam seguir cap al nord, en direcció cap a Westport, passant per la sensacional Buller Gorge.
Poc abans d'arribar a Westport vam agafar la carretera nº 6 que va al sud resseguint la costa occidental. A partir del poblet de Charleston el paisatge s'esdevé més extraordinari encara per la combinació de muntanyes, platja, vegetació i roques sobre el mar. Al llarg de la ruta hi ha alguns miradors i llocs on aturar-se per a gaudir de les vistes. Un d'ells és el mirador Irimahuwhero sobre la badia Meybille.
Potser el lloc més increïble i fascinant d'aquest tros de costa és el de Punakaiki, també conegut com a Pancake Rocks. La força de l'aigua de les onades i els elements naturals han donat lloc a unes formes realment increïbles sobre les roques calcàries, a més d'una sèrie d'extraordinaris bufadors naturals formats a partir d'una barreja d'aigua comprimida i aire que s'escapa a través de les cavernes inferiors i és forçada cap amunt.
Hi ha un camí circular d'1,1 km que permet apreciar bé tots aquests fenòmens naturals. El cert és que ens vam quedar sense paraules. És un lloc senzillament fabulós en el que ens vam quedar fins al final de la posta de sol.
Vam arribar a Greymouth quan ja era quasi negra nit i vam buscar la Ardwyn House (al final del carrer Chapel St), el B&B que havíem reservat al matí des de Kaikōura. Quan vam arribar-hi la Sra. Ardwyn ja estava preocupada pel fet de que no haguéssim arribat abans.
En aquest B&B vam pagar 85 NZ$ per una habitació amb bany compartit que estava molt bé i tot en un lloc molt tranquil. I la Sra. Ardwyn fou molt amable i atenta en tot, tal com ens vam trobar en tots els B&B d'aquest viatge. Aquest és un lloc que recomanem completament.
Abans d'anar dormir vam anar fins a un restaurant proper per sopar alguna cosa i després vam estar una bona estona xerrant amb la mestressa de la casa i amb una parella australiana que també eren clients.
Després d'un esmorzar continental completíssim que ens havia preparat la Sra. Mary i de passar una altra estona parlant amb ella vam recollir les coses, ens vam acomiadar i vam iniciar les activitats del dia.
Abans de marxar de Greymouth vam anar a l'i-Site per a reservar l'allotjament de la següent nit i després vam anar a Jade Boulders, un petit però interessant museu sobre la pedra de jade local.
La ruta des de Greymouth fins a la glacera Franz Joseph, la nostra següent destinació del dia, és de 178 km. Durant el trajecte vam trobar diversos punts on aturar-nos per a fer fotos gràcies a la bellesa del paisatge, sobretot els darrers quilòmetres abans d'arribar a Franz Josef.
En arribar al poble de Franz Josef vam anar al Westland Tai Poutini National Park Visitor Centre per a demanar informació sobre les opcions de caminades prop de la glacera.
La glacera Franz Josef (en maori Kā Roimata o Hine Hukatere) és una glacera que fa 12 km de llargada, ubicada al Parc Nacional Westland Tai Poutini. Juntament amb la glacera Fox, uns 20 km més al sud, és l'única glacera que descendeix des dels Alps del Sud fins a menys de 300 metres sobre el nivell del mar.
Després de dinar en el restaurant The Landing Bar vam anar fins a l'aparcament de la glacera, a uns 4 km del poble.
Primerament vam fer l'espectacular caminada Kā Roimata o Hine Hukatere Walk, la qual transcorre per la vall glaciar i permet acostar-se a una certa distància de la glacera. La caminada no té més de 2 km, però vam trigar uns 80 minuts en fer-la perquè ens vam aturar moltes vegades per a gaudir de l'espectacle de la natura. Espectacular.
A l'entrada de la vall hi ha un rètol informatiu que s'actualitza cada dia i, segons les condicions meteorològiques i de la glacera, permet acostar-se més o menys al front de la glacera. El dia de la nostra visita les condicions eren bones i el mirador estava a 100 metres de la glacera.
I tot seguit vam fer la caminada Sentinel Rock, d'uns 20 minuts anada i tornada. Aquesta caminada puja dalt d'una gran roca que ofereix les vistes més impressionants de la glacera i del riu Waiho. En el mirador sobre la roca hi ha panells informatius que mostren amb fotos la retirada glacial, ja que des del 1909 la glacera s'ha retirat més de 3 km.
Hi ha encara més opcions de caminades pels voltants de la glacera, algunes molt llargues i exigents i d'altres molt més fàcils. També hi ha un munta d'activitats que es poden contractar en les agències del poble, des de sobrevolar la glacera amb helicòpter a fer salts en paracaigudes.
De tornada al cotxe vam anar fins a la glacera Fox, situada a uns 28 km per carretera. Aquí vam fer la caminada Fox Glacier South Side Walkway, d'uns 6 km de longitud.
El camí segueix la riba sud del riu Fox a través d'una antiga selva tropical de podocarps i creua antigues superfícies de morrena glacial. S'arriba al primer mirador de la glacera i després el camí serpenteja suaument avall a través de la selva tropical fins arribar al mirador Te Moeka o Tuawe sobre la glacera Fox. Des d'aquest mirador la llengua de glaç es veu només a uns 80 metres, que era la distància permesa per aquell dia en que les condicions eren bones.. De tant en tant se sentia com queia algun tros de gel.
Sentir el soroll dels helicòpters que sobrevolen pràcticament de forma continuada aquestes glaceres és una gran molèstia i les autoritats haurien de veure-ho no només com un negoci. En les dates d'aquest viatge un excursió en helicòpter costava 190 NZ$ per persona per un viatge de 15 minuts, dels quals cinc minuts eren trepitjant el gel de la glacera. Per contra, totes les excursions a peu són gratuïtes i sempre hi ha una bústia de donacions a l’entrada dels parcs per si es vol col·laborar.
Acabada la caminada per a veure la glacera Fox vam anar amb el cotxe fins al proper poble de Glacier Fox, on teníem l'allotjament reservat per aquella nit. Era el Fox Glacier Homestay, un B&B pel que vam pagar 110 NZ$ la nit. Recomanable.
El petit poble de Fox Glacier està ple d’hotels i restaurants, cosa normal tractant-se d'un lloc tan turístic.
Després d'un bon esmorzar i de xerrar una estona amb la propietària del B&B vam recollir les coses i vam marxar de Fox Glacier. Avui el nostre objectiu era arribar a Queenstown, uns 330 km cap al sud-oest, però pel camí vam fer diverses aturades per a veure coses.
La primera d'aquestes parades fou al cap de 190 km, a les Blue Pools. Són unes piscines naturals d'aigua glacial pura provinent de les muntanyes i que trobem en els rius Makarora i Blue. Per arribar-hi s'ha de fer una fàcil caminada de 3 km, anada i tornada, que travessa dos ponts penjants aquests dos rius, els quals anaven força plens d'aigua quan vam fer aquesta caminada.
Uns 70 km més al sud vam aturar-nos a dinar a Wanaka, una població situada a la riba del llac Wanaka. Després de dinar vam donar una volta pel poble abans de reemprendre la ruta.
En sortir de Wanaka, en comptes de continuar per la ruta principal nº 6 vam agafar una ruta molt més escènica que primerament segueix la vall de Cadrona i posteriorment s'enfila fins al Crown Range Summit, un pas de muntanya ubicat a una alçada de 1.076 metres i que és el pas sobre asfalt més alt de tot el país.
La següent parada fou en el Kawarau Suspension Bridge, uns 55 km al sud de Wanaka. Es tracta d'un pont penjant sobre la gorja del riu Kawarau que fou construït l'any 1880, essent una meravella de l'enginyeria de l'època. Un segle després, l'any 1988, aquí es va fer el primer salt de pont comercial de tot el món i des de llavors s'hi continua fent amb molt d'èxit. A més, el pont permet el pas de caminants, corredors i ciclistes pel sender de Queenstown sobre el riu.
Nosaltres no teníem cap intenció de saltar des d'aquest pont (ni de cap altre), però ens va agradar veure el lloc i l'experiència de veure saltar als altres una altura de 43 metres sobre el riu. Els preus llavors per al salt eren de 180 NZ$ per persona, als qual s'hi havia de sumar el cost d'un vídeo o foto de record.
Abans d'arribar a Queenstown encara ens vam aturar a Arrowtown, un poble que tingué una gran importància històrica en la mineria d'or de finals del segle XIX. En l'actualitat resten molts edificis ben conservats que van ser utilitzats pels immigrants europeus i xinesos que es van establir durant l'època de la mineria d'or.
Quan vam arribar a Queenstown vam començar buscant un lloc on dormir i finalment ens vam quedar al Kemnay B&B, ubicat en una zona elevada de la ciutat i amb unes vistes extraordinàries sobre el llac Wakatipu i voltants.
Aquí vam pagar 130 NZ$ per l'allotjament i l'esmorzar, però el lloc s'ho valia sobradament i ens ha deixat un record inesborrable, tant per la casa, com per les vistes, com pel matrimoni propietari, tan encantador i atent.
Després de les presentacions i de deixar l'equipatge a la casa vam anar fins al centre de Queenstown i vam passejar per la zona que voreja una bonica badia que forma el llac Wakatipu en aquesta zona. Queenstown és una ciutat molt turística, tant a l’estiu com a l’hivern (hi ha pistes d’esquí). Després de sopar en un restaurant tailandès vam prendre un gelat en la gelateria Patagonia, tota una institució local i molt merescudament.
Després d'un esmorzar de luxe i de parlar una bona estona amb el matrimoni propietari de la casa, vam marxar amb molta pena perquè havíem estat com a casa!.
Vam sortir de Queenstown cap al sud amb destinació a Te Anau, a 180 km, seguint les carreteres nº 6, 97 i 94. Durant el trajecte vam fer diverses aturades en llocs on el paisatge ens agradava especialment.
En arribar a Te Anau el primer que vam fer fou anar a l'i-Site i reservar l'allotjament per a la nit i també el creuer al fiord de Milford Sound per al mateix dia a les 16:30.
Després de dinar alguna cosa a Te Anau vam agafar la carretera 94 per a recórrer els 118 km fins a Milford Sound (en maori Piopiotahi). Aquest fiord, ubicat en un lloc bastant remot, es troba dins del Parc Nacional de Fiordland i des de l'any 1990 és Patrimoni de la Humanitat de la Unesco dins del conjunt Te Wahipounamu.
Milford Sound està considerat com una destinació turística de primer magnitud a nivell mundial i com la més famosa i visitada de Nova Zelanda. El gran escriptor i viatger Rudyard Kipling el va anomenar «la vuitena meravella del món».
En el camí cap a Milford Sound vam fer algunes parades per a gaudir dels paisatges. Hi ha alguns llacs i ningú vivint per aquelles contrades. Quan vam arribar a la terminal del port de Milford Sound vam adreçar-nos a l'oficina de l'empresa Mitre Peak Cruises i allà ens van donar les targetes d'embarcament. A Te Anau havíem reservat places en un dels vaixells petits d'aquesta empresa a un preu de 68 NZ$ per persona.
Vam embarcar en un vaixell en el que anàvem molt poca gent. Vam sortir del port puntualment a les 16:30 i com que no plovia vam poder anar en la part exterior i superior del vaixell, el millor lloc per a veure el paisatge i fer fotos. Aquest creuer recorre els 15 km del fiord fins arribar a Dale Point, el punt on s'obre al mar de Tasmània.
Un cop vam arribar a mar obert el vaixell va donar mitja volta i va iniciar el camí de tornada. En les costerudes parets del fiord hi ha dos salts d'aigua permanents, les cascades Lady Bowen i Stirling, aquesta darrera té 150 metres d'alçària. Però també hi havia moltes altres cascades en diferents punts que apareixen després d'episodis de pluges. I al fons del fiord destaca la característica forma del Mitre Peak.
Durant el trajecte vam poder veure nombrosos lleons marins, pingüins de Fiordland i també diversos exemplars de dofins que, a estones, ens acompanyaven en la navegació.
En total el creuer va ser de dues hores. I certament no hi ha paraules per a descriure la bellesa del lloc. Només us podem dir una cosa: aneu-hi i descobrireu perquè és un lloc tan increïble.
En el trajecte de tornada cap a Te Anau amb el cotxe, vam tornar a aturar-nos en diferents llocs, ja que és una ruta molt escènica. Un dels llocs de parada obligatòria és el llac Te Anau.
Quan vam arribar a Te Anau vam anar a sopar i després cap al House of Wood B&B, l'allotjament que havíem reservat al matí, i pel qual vam pagar 140 NZ$, amb esmorzar inclòs.
Com ja era costum els darrers dies, esmorzàvem a l'allotjament i després teníem una estona de conversa amb la propietària i amb alguns clients. Abans de marxar la senyora del B&B ens va reservar l'allotjament per aquella nit.
Vam marxar de Te Anau i vam agafar la carretera Southern Scenic Route cap a Invercargill. Ens vam aturar a Clifden per a veure l'històric pont Clifden Suspension Bridge, el qual fou construït l'any 1899 sobre el riu Waiau.
També ens anàvem aturant en diversos miradors que hi havia a la ruta. I val molt la pena aturar-se a Orepuki per a veure la preciosa i salvatge platja Gemstone Beach, on podreu trobar una gran varietat de roques multicolor i semi-precioses: granat, jaspi, quars, nefrita, etc, fruit de l'efecte de marees i tempestes sobre les roques i la sorra.
Per dinar vam triar el restaurant Riverton Beachhouse, davant de la badia Mitchells i en la població de Riverton.
Després vam continuar en direcció cap a Invercargill, on vam tornar a connectar amb la Southern Scenic Route en direcció a Fortrose i des d'aquí ens vam desviar per una ruta costanera que ens conduí al far Waipapa Lighthouse. En la platja adjacent hi havia uns quants lleons marins.
Des d'aquí vam continuar per una pista sense asfaltar fins a Curio Bay, una badia que allotja un jaciment d'un bosc petrificat d'uns 180 milions d'anys, així com una colònia dels rars pingüins d'ulls grocs. Curio Bay és una de les principals atraccions de la regió costanera dels Catlins.
A les 19:30 reprenem la ruta cap Owaka, a uns 69 km seguint la Southern Scenic Route. En arribar a vam anar directament fins al Catlins Retreat B&B que havíem reservat al matí. Vam anar a sopar a un restaurant proper i vam tornar ràpidament cap a l'allotjament.
Aquest B&B està en una casa molt maca i l’habitació i el bany són enormes. Vam pagar 125 NZ$, amb l'esmorzar inclòs. Lloc absolutament recomanable.
Després de l'esmorzar i de la conversa habitual amb la propietària, continuem ruta. Abans de marxar de la zona vam tornar enrere uns pocs quilòmetres per la Southern Scenic Route i després vam continuar per una carretera local que ressegueix la riba sud del riu Catlins fins arribar a la bonica platja de Jacks Bay, a 6 km d'Owaka. Ens havien dit que aquí podríem veure pingüins, però només vam veure lleons marins. Pel que sembla els pingüins, amb sort, poden aparèixer just a l'albada o bé quan es fa fosc.
I des d'aquí vam recórrer 31 km cap al nord-est per anar fins a Nugget Point. Des de l'aparcament hi ha un camí al costat del penya-segat que condueix fins al far de Nugget Point (uns 20 minuts anada i tornada), el qual data de 1870. Des de la plataforma d'observació al peu del far es poden veure unes grans roques en l'aigua, erosionades per les onades, i conegudes com The Nuggets. En el camí vam poder veure alguns lleons marins i també elefants marins.
I des de l'aparcament també surt un altre camí que baixa fins a Roaring Bay (10 minuts només anada). En aquesta petita badia és habitual veure mamífers marins i fins fa uns anys hi havia una colònia de pingüins d'ulls grocs, però ara ja no apareixen per aquí i sembla que s'han desplaçat a Curio Bay.
Acabada aquesta magnífica visita vam continuar per al Southern Scenic Route i 110 km després arribàvem a Dunedin. Primerament vam anar a l'i-Site que hi ha a l’Octagon (és una plaça de forma octogonal que marca el centre de Dunedin) per a reservar l'allotjament d'avui.
Després de dinar vam fer un volt a peu pel centre de la ciutat, inclosa la imprescindible estació de tren de Dunedin. Aquesta estació fou inaugurada l'any 1906 i construïda en estil renaixentista flamenc. És un punt de referència i el lloc turístic més destacable de Dunedin. En qualsevol cas val molt la pena de veure, tant per dins com per fora.
Ja amb el cotxe vam anar fins als suburbis de Dunedin, a 3,5 km del centre, per a veure el curiós Baldwin St, el carrer més costerut del món segons Guinness World Records, ja que cap altre carrer guanya més altitud en 10 metres horitzontals, mesurats al llarg de la línia central del carrer.
Té una longitud de 350 metres i s'eleva dels 30 als 100 metres en la part superior, amb un pendent màxim del 35%. Per aquest motiu el tram superior del carrer, el més costerut, està pavimentat amb formigó per seguretat durant els hiverns glaçats de Dunedin. Val molt la pena de veure i experimentar la sensació, sigui a peu o bé conduint.
Tot seguit vam anar cap a la península d'Otago, un llarg dit de terra muntanyós d'origen volcànic que corre paral·lel al continent durant 20 km, amb una amplada màxima de 9 km.
El nostre objectiu era arribar fins al Royal Albatross Centre ubicat al final de la península. Vam seguir la carretera Highcliff Rd primer i la Harington Point Rd després. La distància per carretera és de 30 km, però aquestes carreteres són estretes i plenes de revolts.
Aprofitant que passàvem pel costat del Castell de Larnach vam voler visitar-lo, però estava a punt de tancar i vam decidir tornar-hi l'endemà. Vam continuar cap al final de la península fins arribar al Royal Albatross Centre, un centre d'estudi i conservació ubicat al costat de l'única colònia reproductora d'albatros reials del món a terra ferma. A tocar de l'aparcament hi ha el Waiwhakaheke Seabird Lookout, un mirador sobre l'impressionant penya-segat de Taiaroa Head i l'oceà. Des d'aquí és possible veure moltes aus marines, inclosos els enormes albatros. Això sí, hi sol bufar un vent de mil dimonis!.
De tornada cap a Dunedin ens vam aturar breument a Portobello, on hi ha alguns edificis històrics de principis del segle XX. Abans de tornar a l'allotjament vam passar per un supermercat Countdown per a comprar alguna cosa per al sopar i l'esmorzar de demà.
Tot seguit vam anar cap al Dunedin Holiday Park, on havíem reservat una cabana-contenidor (self container unit) amb cuina, bany i totes les comoditats. Vam pagar 120 NZ$ i el cert és que estava molt bé, de luxe.
Després d'esmorzar i recollir-ho tot vam sortir del càmping per anar, en primer lloc, al castell de Larnach que havíem deixat pendent ahir en la visita a la península d'Otago.
El castell de Larnach és actualment l’únic castell dempeus a Nova Zelanda i va ser construït entre 1871 i 1887 per l'empresari i polític William Larnach en estil neogòtic. Posteriorment, un cúmul de despropòsits i mala sort van portar al propi William a suicidar-se i això va engegar una batalla legal entre d'altres membres de la família Larnach. Tot plegat ha fet que aquesta mansió/castell tingui una llarga reputació de casa encantada, amb relats d'albiraments del fantasma d'un cavaller victorià i d'altres fets paranormals i inexplicables (!).
Llavors la visita al castell costava 27 NZ$ per persona i permetia visitar el castell, els estables i els magnífics jardins. El castell té tres plantes i està molt ben conservat. L'antic saló de ball és avui dia un bar i restaurant. Es pot pujar dalt de la torre per a tenir bones vistes del complex.
Aquí vam donar per acabades les visites a Dunedin i la península d'Otago i vam posar rumb cap a Oamaru, uns 125 km al nord. Però al cap de 89 km ens vam aturar en la platja de Koekohe, entre les poblacions de Moreaki i Hampden, per a veure les Moeraki Boulders (Te Kaihinaki en maori), unes roques esfèriques inusualment grans que es troben al llarg d'un tram d'aquesta platja. Es troben disperses sobre la sorra de la platja i són producte de l'erosió costanera. Des de fa unas anys són una atracció turística popular
En les dates de la nostra visita s’havia de pagar 2 NZ$ per cap perquè s'havia de passar per un camí privat. És molt recomanable anar-hi quan la marea està baixa, ja que les roques queden completament al descobert i és més fàcil caminar entre elles. És una visita molt recomanable en el trajecte entre Dunedin i Christchurch.
Acabada aquesta visita, i quan ja tornàvem caminant cap al cotxe per a continuar la ruta a Oamaru, a les 12:51 del migdia el terra va tremolar sota els nostres peus durant uns segons. Hores més tard ens vam assabentar que s'havia produït un fort terratrèmol amb l'epicentre a 6,7 km al sud-est de Christchurch. Nosaltres estàvem en aquell instant a uns 250 km en línia recta de l'epicentre i, tot i així, l'havíem notat clarament.
Aquest terratrèmol va tenir una magnitud de «només» 6.3 i una durada de 10 segons, però la ubicació i la poca profunditat del focus del terratrèmol en relació amb Christchurch, la segona zona urbana més gran de Nova Zelanda, així com els danys causats pel terratrèmol de Canterbury de l'any anterior i les seves rèpliques posteriors, van fer que el centre de la ciutat i els barris orientals fossin greument afectats, amb el resultat de 185 persones mortes i uns danys econòmics tan grans que el van convertir en el desastre natural més costós en la història del país.
En arribar a Oamaru, a uns 30 km de Moeraki, vam començar anant a l'i-Site local per a reservar l'allotjament per al dia d'avui i també per a comprar les entrades per anar a veure als pingüins blaus (25 NZ$ per persona).
Després de dinar superbé en el restaurant Star and Garter que hi havia prop de l'oficina d'informació, vam anar al càmping que havíem reservat per a deixar l'equipatge. Tot seguit vam fer un passeig pel centre de la població.
Cap a les 18 hores vam anar fins a la platja Bushy per a veure una colònia de pingüins d'ulls grocs (Megadyptes antipodes). Des de l'aparcament hi ha un camí que porta fins a un lloc d'observació sobre un penya-segat amb vistes sobre la platja. Ens havien dit que solen tornar del mar sobre les 18:30, però clar, la vida salvatge no respecta cap horari.
Vam estar una hora aixoplugats en el lloc d'observació i no en va aparèixer ni un, però va córrer la veu entre els que estàvem allà de que s'havien vist uns quants en un altre punt més enllà i cap allà vam anar tots els que esperàvem (de fet, érem quatre gats). Finalment vam poder-ne veure uns quants i de molt a prop, tant adults com alguns exemplars més joves. En general no mesuren més de 60 cm d'altura.
Vam estar de sort, perquè sembla que no és habitual poder-los veure i menys de tan a prop. Malauradament, aquesta espècia única de pingüí, endèmica de Nova Zelanda, podria desaparèixer en les properes dècades.
Com que teníem entrades per a veure els pingüins blaus (Eudyptula minor) en la platja d'Oamaru a les 20:30 vam anar amb el cotxe cap allà. Vam poder seure en unes tarimes cobertes a prop de l’aigua i ben aviat els vam començar a veure arribar des de l'aigua, de vegades en grups, i pujaven per les roques per anar als seus nius i descansar. Amb una altura de només 30 cm els adults la veritat és que fan gràcia. Les fortes onades del mar "llencen" als pobres animalons contra les roques, però lluny de fer-se mal sembla que això els ajuda a poder passar per sobre d'elles. És una imatge molt impactant i tendra a l’hora.
A les 21:30 ja n'havíem vist molts i vam marxar per anar a sopar quelcom, però anant a buscar el cotxe a l'aparcament vam trobar-nos amb quatre pingüinets que anaven caminant per l'aparcament. Quan ja estaven fora de perill de que algun cotxe els aixafés involuntàriament vam marxar cap al centre.
Vam demanar menjar per emportar en un restaurant i vam marxar a l'allotjament, l'Oamaru TOP 10 Holiday Park, on teníem una petita cabina amb bany per 99 NZ$. No era el luxe del dia anterior, però no estava gens malament.
Avui teníem previst anar cap a Christchurch, on havíem de passar la nit i demà, a primera hora de la tarda, teníem el vol cap a Sydney (Austràlia), el primer tram de la nostra tornada cap a casa.
Després d'esmorzar vam anar cap al centre per a demanar informació sobre la situació a Christchurch i al seu aeroport. Ens van dir que era del tot impossible anar a Christchurch perquè la situació allà era catastròfica i lògicament s'havia de deixar treballar als serveis d'emergència.
Per altra banda l'aeroport internacional també estava tancat perquè havia quedat greument afectat, però s'esperava reobrir-lo parcialment al dia següent per poder-hi fer arribar els vols amb ajuda.
Per tant, vam canviar els plans que teníem, anant cap a la zona de Central Otago en comptes d'anar a Christchurch.
Vam dedicar la resta del matí a recórrer a peu el Districte Històric d'Oamaru, que és molt interessant pel fet de tenir un munt d'edificis que foren construïts amb pedra blanca calcària en l'època pròspera de 1860 i 1870, i que la fan molt diferent de la resta del país i li confereixen una entitat pròpia.
Seguint un itinerari a peu prefixat vam veure l'edifici de duanes, el banc, l’òpera, l’església, l’estació de tren i molts altres en els carrers Harbour St, Tyne St, Wansbeck St, Tees St, Itchen St, Thames St, Meek St, Medway St, Steward St, Wear St, Coquet St i Esplanade Road.
Escampades pels carrers d'aquesta zona històrica d'Oamaru vam trobar diverses obres d'art retro-futurista d'Steampunnk HQ, un grup de creadors local apassionats pel subgènere Steampunk. Les seves obres estan fetes amb materials reciclats. I val a dir, que l'arquitectura victoriana d'Oamaru és un gran teló de fons per a aquesta visió retro-futurista de l'Anglaterra del segle XIX.
Abans del migdia vam marxar d'Oamaru i vam posar rumb cap al llac Tekapo. Just abans d'arribar a Duntroon ens vam aturar en el Maerewhenua Rock Art Site, unes coves on hi ha pintures antigues dels maoris, d'abans de l'arribada dels europeus, però la veritat és que no estaven molt ben conservades.
Poc després ens vam aturar a Omarama per a dinar alguna cosa. I després de dinar vam anar a veure els Clay Cliffs, a només 10 km d'Omarama. Són uns penya-segats d'argila, situats a prop del riu Ahuriri, que estan formats per capes de llim i grava que es van formar durant l'erosió glacial fa uns dos milions d'anys.
Formen un paisatge que pot recordar en certa manera a la Capadòcia (Turquia), les Bardenas Reales (Navarra) o, més a prop, les Orgues d'Illa (Les Orgues d'Îlle-sur-Têt, a la Catalunya Nord). Com que aquest lloc es troba en uns terrenys particulars s'havia de pagar 5 NZ$ per persona.
I abans d'arribar a Lake Tekapo també ens vam aturar a la riba del bonic llac Pukaki, un gran llac alpí amb un color blau molt intens. En arribar a Lake Tekapo vam anar a l'i-Site per a reservar allotjament per aquella nit.
No fou fàcil trobar-ne un perquè estava tot ple, però finalment ens van trobar un estudi amb bany i una petita cuineta en una casa particular d’una zona residencial nova. Vam pagar 110 NZ$. No tenia wi-fi, la qual cosa era un contratemps perquè havíem d’esbrinar si l'endemà s'obriria o no l'aeroport.
Però vam anar a un restaurant del centre del poble que tenia Internet amb monedes i vam poder confirmar que s'havia obert l’aeroport per a vols d'ajuda i per als vols de la companyia nacional, Air New Zealand. Vam tenir la gran sort de que el nostre vol a Sydney era amb aquesta companyia i ens havien confirmat el vol.
Ja més tranquils, vam anar a visitar la petita església The Church of the Good Shepherd que hi ha davant del llac Tekapo. És molt maca, feta de pedra i on va molta gent a casar-se.
Després, amb el cotxe, vam anar fins al llac Alexandrina i el llac McGregor, a 8 km del centre. Es troben enmig d'un paisatge estepari. Poc abans dels llacs hi ha l'observatori astronòmic University of Canterbury Mt John Observatory.
De tornada a Lake Tekapo vam anar a comprar alguna cosa per sopar i tot seguit vam marxar cap a l'allotjament.
→
...Després d'esmorzar i aprofitant que feia un sol esplèndid vam repetir algunes fotos del llac i l'església abans de marxar de Lake Tekapo.
Vam sortir amb direcció cap a Christchurch, a uns 230 km de Lake Tekapo, seguint la carretera nº 75 i la Ruta Escènica 72 a partir de Geraldine. Aquesta ruta és molt bonica, ja que va prop de muntanyes. També vam passar per al preciosa gorja Rakaia sobre les aigües turqueses del riu Rakaia.
Ens hagués agradat poder anar fins a la península de Banks, però a mesura que ens anàvem acostant als voltants de Christchurch ens anàvem trobant amb les conseqüències del terratrèmol de dos dies enrere: esquerdes a les carreteres, moltes obres de reconstrucció, carreteres tallades, ambulàncies i bombers amunt i avall, etc. Així que quan vam arribar a Lincoln vam fer mitja volta per anar cap a l'aeroport.
Omplir el dipòsit del cotxe de lloguer abans de tornar-lo fou una missió impossible degut a les restriccions i les cues en les benzineres de la zona. El personal d'Ezi Rental Car ens va portar fins a l'aeroport de Christchurch en una furgoneta.
Aquest aeroport també es va veure afectat pel terratrèmol, però no van ser danys importants. En la terminal de vols internacionals vam poder veure algunes esquerdes i sostres caiguts. A l'exterior vam poder veure diversos avions militars d'EE.UU. i de Japó que havien portat equipament i personal d'ajuda.
El nostre avió havia de sortir a les 15:45 però finalment ho va fer a les 16:30. L'avió s'enlairà i vam deixar enrere Nova Zelanda veient unes ovelles pastant tranquil·lament al costat de la pista, alienes a tot l'enrenou d'aquells dies.
El vol d'Air New Zealand fins a la ciutat australiana de Sydney va ser de tres hores, però aquesta és una altra història que podeu llegir en el relat de viatge Escala de dos dies en la ciutat de Sydney.
El vídeo de seguretat que ens van posar en aquest vol d'Air New Zealand no era el típic vídeo avorrit que hem vist en tants vols d'altres companyies. Aprofitant la bogeria que vivia Nova Zelanda aquell any per l'organització de la Rugby World Cup 2011 i que finalment guanyà la seva selecció nacional de rugbi, els famosos All Blacks, la companyia aèria va encarregar un divertit vídeo on apareixen jugadors i entrenador de la selecció, a més d'altres personatges coneguts al país.
I aquí s'acabà el nostre viatge per terres neozelandeses, de nord a sud. En total vam recórrer 2.210 km per l'illa Nord i uns altres 3.230 km per l'illa Sud, amb un total acumulat de 5.440 km.
→
Abu Dhabi → →
Brussel·les → →
BarcelonaDesprés d'una estada de dos dies a la ciutat australiana de Sydney va arribar el moment de la tornada cap a Europa.
A primera hora de la tarda del dia 22 d'aquest viatge vam pujar a un avió de la companyia Etihad Airways en l'aeroport internacional de Sydney i 14 hores més tard aterràvem a l'aeroport d'Abu Dhabi (Emirats Àrabs Units), sobre les 23:40, hora local.
Després d'una escala de tres hores en aquest aeroport, el següent vol, amb destinació Brussel·les, s'enlairà a les 2:35 de la matinada. I sis hores i mitja després, a les 7 del matí hora local, aterràvem a l'aeroport de Brussel·les.
Ja només ens quedava esperar a la sortida del vol a Barcelona, el qual s'enlairà a les 12:40 i aterrà a l'aeroport de Barcelona dues hores després. I aquí finalitzà aquest inoblidable viatge cap a les nostres antípodes.