Viatgeaddictes
logo QR VIatgeaddictes
--- El web amb informació pràctica per al viatger independent i alternatiu ---
1 / 2
Nepal

NEPAL

Perseguint el iac: relat d'un trekking per la vall de Langtang

Data Data viatge: 2012. Publicat el 16/10/2013
2.4 de 5 (76 vots)

Introducció

Nota

Avisem de que la informació reflectida en la descripció de cadascuna de les guies o relats, sobretot la referida a horaris, preus, visats, adreces d'e-mail o pàgines web, pot haver variat des del moment en que es va recollir la informació publicada (veure data en la capçalera del relat).

Viatgeaddictes.com no ens responsabilitzem dels possibles perjudicis que pugui causar la informació aquí continguda, així com de les opinions expressades pels col·laboradors, ni aquestes són necessàriament compartides per nosaltres.

Per altra banda us animem a que, si utilitzeu la informació aquí continguda, tingueu l'amabilitat d'enviar-nos un e-mail amb les vostres impressions, sobre si us ha resultat útil o no, informació errònia o actualitzada, etc. Tant nosaltres com els nostres col·laboradors esperem com única compensació al nostre treball que perdeu un minut i ens digueu alguna cosa que ens permeti conèixer si el nostre esforç mereix la pena.

Gràcies per visitar Viatgeaddictes.com

El trekking del Langtang és un dels més populars del Nepal. És idoni per a les persones que disposin de pocs dies per fer trekking, ja que té una durada aproximada de set dies i es troba relativament a prop de Katmandú, la capital del Nepal. Cal tenir en compte que per realitzar el concorregut trekking de l'Everest o el de l'Annapurna necessitareu tres setmanes.

Els primers raigs de sol il.luminen les muntanyes de l'Himàlaia
Els primers raigs de sol il.luminen les muntanyes de l'Himàlaia

Langtang és una regió nepalesa situada uns 115 km al nord de Katmandú i fronterera amb el Tibet. La majoria dels seus escassos habitants són de l'ètnia Tamang.

El seu territori està protegit pel Parc Nacional Langtang i inclou nombrosos cims per sobre dels 5.000 metres d'alçada, essent els més alts de la llista el Langtang Lirung (7.246 m.) i el Dorje Lakpa (6.966 m.).

Per tal d'evitar els monsons i les temperatures extremes, la millor època de l'any per fer aquest trekking és durant les estacions de la tardor i la primavera. D'altra banda, si escolliu anar-hi a l'estiu, durant l'època de monsons, caminareu pràcticament sols.

El 2012, el govern del Nepal va emetre un decret que obligava a tots els turistes a contractar una agència per tal de fer l'activitat de trekking. A Katmandú trobareu centenars d'agències que us oferiran els seus serveis per al trekking. Tot i així, cal assegurar-se de que els propietaris de l'empresa que finalment contracteu respecti els drets fonamentals dels seus treballadors. De vegades escollir el millor preu, pot sortir car al final. Des d'aquí, us volem recomanar l'agència Adventure Trek in Nepal.

En aquest relat trobareu el diari de la primera part d'aquest trekking de deu dies per la vall de Langtang, fet al mes d'agost de 2012 i amb origen i final al poble de Shyaphru, a on arribem en autobús des de Katmandú, la capital nepalesa.

^top

 DIARI D'UN TREKKING PER LA VALL DE LANGTANG

Dia 1: KATMANDÚ - SHYAPHRU

Ja no sé com posar-me. Porto més de nou hores encabit en un autocar tronat amb una motxilla de vint quilos sobre el meu cos amarat de suor. Si almenys pogués moure les cames!.

Tot i així, em sento afortunat. La majoria dels passatgers s'amunteguen al passadís i alguns, fins i tot, viatgen al portaequipatges del sostre. N'hi deu haver una bona colla; des que hem parat a dinar que no ha deixat de pujar-hi gent.

A fora plou, plou molt. L'eixugaparabrises en prou feines pot escopir la quantitat d'aigua que davalla pel vidre. Som en època de monsons i la pista per on transitem està força malmesa. Per acabar-ho d'adobar, tinc l'estómac regirat -deuen ser els ous ferrats amb pa àzim de l'esmorzar- i sento que el cap és a punt d'explotar per culpa de la música estrident que no ha parat de sonar des que hem sortit aquest matí de Katmandú. Això no hi ha qui ho aguanti!.

Una esllavissada ha deixat, al marge dret de la carretera, un munt de runa en forma de cascada. El conductor minora la marxa i amb un cop de volant situa el vehicle just a l'altre extrem, a tocar del precipici. Es nota que hi té el cul pelat, de fer-ho cada dia.

L'autocar comença a inclinar-se desafiant la llei de la gravetat. Des de la meva finestra puc veure els dos-cents metres de caiguda lliure fins al fons de la vall. Al meu voltant, els passatgers romanen impassibles. Podríem ser a l'autobús de la línia set, a l'alçada del carrer Balmes amb València, un dilluns qualsevol. Tanco els ulls, inspiro fons i començo a comptar per dins: un, dos, tres...

- Ja està, Bernat.

No arribo a deu. La veu de la Marina em tranquil·litza. En obrir els ulls, me n'adono que li he deixat la mà ben vermella: li he estret amb totes les meves forces. Tinc poc temps per refer-me.

El trekking segueix el curs del riu Langtang Khola
El trekking segueix el curs del riu Langtang Khola

El xofer acciona el fre de mà i deixa anar unes paraules que no entendria si no fos perquè tothom comença a aixecar-se i a buscar la seva maleta. Hem de baixar. Una munió de rocs s'acumulen al mig de la pista; impossible de continuar.

Haurem de caminar una hora fins enllaçar amb un altre cotxe de línia que ens durà fins a la nostra destinació final: Shyaphru.

En total, 12 hores de trajecte per recórrer poc més de 100 km. Estic baldat. L'autocar ens deixa al poble de Shyaphru, el punt d'inici del trekking per la vall del Langtang.

El Langtang és la tercera àrea més popular del Nepal per a la pràctica del trekking, després de l'Everest i l'Annapurna. A només 115 quilòmetres al nord de Katmandú, la seva proximitat amb la capital, així com l'oferta de rutes de poques jornades, l'han convertit en l'indret idoni per iniciar-se en el món del trekking.

La vall s'estén entre les imponents serralades del Langtang Himal i Kangjala Himal amb cims de fins a set mil metres. Des del seu naixement, a la glacera del Langtang Lirung fins a la seva desembocadura al Bhote Koshi Nadi, el riu Langtang Khola banya una de les regions més sagrades del país.

Diu la llegenda que un pastor va espellar un iac després de perseguir-lo durant dies. Després d'esquarterar la bèstia, va deixar la pell sobre una roca, on va quedar enganxada immediatament; ningú no la va poder treure mai més. Des de llavors, la vall va convertir-se en un emplaçament sagrat, on cap mamífer pot ser mort, i prengué el nom de Lang tang, que en tibetà significa "qui segueix el iac".

Després de sopar, desplego el mapa que vaig comprar fa un parell de dies a la Pilgrims Book House, una llibreria emblemàtica de Katmandú, on sempre que puc, m'hi deixo caure per remenar entre la seva magnífica col·lecció de llibres i mapes de muntanya.

En Sudhan, el nostre guia, ressegueix amb el dit el recorregut dels propers dies, mentre, en un anglès més que acceptable, ens detalla les característiques de cada etapa. Durant les tres primeres jornades enfilarem la vall del Langtang fins arribar a Kyanjin Gumba, un monestir budista situat als peus del Langtang Lirung, de 7.227 metres. Des d'allí coronarem el Tserko Ri, un modest cim de cinc mil metres, per tornar a desfer el camí i enllaçar amb el trekking de GoisainKund. En total, seran deu dies de trescada per la serralada més alta del món.

^top

Dia 2: SHYAPHRU - LAMA HOTEL

El despertador ha sonat puntual a dos quarts de vuit; ja feia estona que em regirava neguitós pel llit. A fora, el dia és gris i humit, i una espessa boira cobreix el fons de la vall. Una fina pluja cau sobre els carrers de Shyaphru, mentre un grup de nens uniformats es dirigeixen cap a l'escola.

Trescar per aquests paratges durant l'estació dels monsons té l'avantatge que evites les massificacions i no tens problemes per trobar allotjament. Per contra, has d'estar disposat a caminar sota la pluja i, amb una mica de sort, podràs observar algun cim sobresortir entre un mar de núvols.

A la sortida del poble ens fem la foto de rigor. En total som quatre: en Sudhan, en Mick, la Marina i un servidor. En Mick, l'encarregat de transportar bona part de l'equipatge, va vestit amb les millors gales: una camisa de quadres de cotó i uns pantalons de pinça de color beix. Tant ell com en Sudhan, duen un paraigua que no dubtaran a fer servir en cas de pluja. Em sento ridícul cobert amb tantes capes de roba de muntanya d'última generació.

Avancem enmig d'un bosc tropical. És un bosc frondós i d'arbres alts, característic de les zones amb una altitud inferior als dos mil metres. Em sento estrany. On són el roure, l'alzina i el pi blanc?.

Al marge esquerre, el riu Langtang Khola, baixa furiós. Només algun pont penjant desafia la seva força. Són passarel·les precàries sostingudes per cables d'acer. Reconec que hi tinc una certa predilecció. M'agrada balancejar-m'hi, com un vailet en un pont d'un parc infantil. N'he passat ja uns quants, des que fa uns anys vaig emprendre el meu primer viatge al Nepal, i mai me'n canso. N'hi ha de diferents formes i llargades, però tots tenen en comú que, quan hi ets dalt, saps del cert que estàs a l'Himàlaia.

- Senyor, una leeche -m'anuncia en Sudhan.

- Una què? -pregunto.

No tinc temps a dir res més. Una maleïda sangonera m'està xuclant la sang al braç. Deu fer estona que hi és, perquè té el cos ben inflat. Està ben arrapada i la Marina amb prou feines me la pot arrencar. En Sudhan em comenta que és possible que s'hagi enfilat pels meus bastons i, des d'allí, hagi passat als meus braços. A partir d'aquest instant, començo a sentir picor per tot el cos, a imaginar-me els braços, les cames, l'esquena, el clatell i l'entrecuix envaïts per sangoneres que, subtils però incansables, em xuclen la sang. Estic paranoic?. Un intens ruixat m'esvaeix les cabòries.

El poble de Thulo Shyaphru un dia de monsó
El poble de Thulo Shyaphru un dia de monsó

El Bamboo és un dels tants lodges que, amb l'arribada del turisme, han proliferat al llarg del camí. Els lodges són com els nostres refugis de muntanya. Hi pots fer nit, degustar qualsevol plat de cuina italiana o, simplement, recuperar la temperatura corporal amb un te entre les mans.

N'hi ha de molts tipus: des de cases fermes de pedra de dos pisos, a simples construccions de maó vista i sostre metàl·lic. A dins, una estufa de llenya eixuga la roba que hem estès només arribar.

Una noia australiana, que viatja sola, menja en un racó, aïllada del món que l'envolta, tal com ha fet durant tot el trajecte endollada als auriculars. Un grup de jubilats francesos s'atipen de cervesa, mentre s'escarxofen entre coixins com si fossin en un refugi del Alps. En Marco i la Paola, una parella d'italians, amb qui coincidirem durant els propers dies, es neguen a demanar pasta i es decanten pel dalbat, el plat nacional del Nepal: una espècie de sopa de llenties amb arròs mentre, a fora, segueix plovent.

El Langtang View és un mirador excepcional sobre el Langtang Khola, el lloc idoni per recuperar forces abans d'encarar el tram més costerut i perillós de la jornada. Els darrers aiguats han provocat nombroses esllavissades als vessants de les muntanyes. Són tarteres temibles, on qualsevol petit moviment pot desencadenar un despreniment de rocs que pot resultar mortal. Les consigna és clara: prohibit parar-se en les zones més inestables.

Sentir cridar el teu nom quan voreges una esllavissada, no és un bon senyal. Però si el que ho fa és en Sudhan i no hi afegeix el sir de cortesia, és que alguna cosa greu està passant. Una pedra de dimensions considerables s'ha desprès pendent avall i no ens ha enganxat per ben poc. La filera que formàvem s'ha dividit en dos: en una banda ens hem quedat nosaltres quatre i, a l'altra, el grup dels francesos, que dúiem just darrere. Els guies s'afanyen a controlar la situació. Un d'ells resta palplantat just on s'ha produït el despreniment i agita els braços, mentre deixa anar un "go, go!" perquè desfilin la resta d'excursionistes. No serà fins al vespre, estirat al llit, quan comenci a ser conscient de tot plegat.

El millor moment del dia és el de la dutxa; sense menystenir, és clar, el plaer que suposa descalçar-se les botes després d'hores amb els peus embotits. La dutxa del Riverside, el lodge on passarem la nit, és una cabina exterior, formada per quatre planxes metàl·liques i una mànega d'on surt un rajolí d'aigua glaçada. No és la dutxa somiada, però em serveix per tonificar el cos i confirmar que no hi duc cap sangonera enganxada.

Al menjador, la Marina disposa la roba xopa sobre un banc, davant de l'estufa de llenya. Segur que amb aquesta escalfor demà estarà ben eixuta. La Marina sap que és important tenir cura dels petits detalls per tal de finalitzar amb èxit la travessa: cuidar els peus, minimitzar el pes de la motxilla...

Des que ens vam conèixer, ja fa uns quants anys, ens hem dedicat a voltar món amb el mitjà de transport més antic de tots: les cames. Com escriu Josep Maria Espinàs, "caminar és l'art de la paciència, l'art de l'aproximació a la realitat. Jo em conformo amb allò que trobo, no vaig a buscar res. I és llavors que trobo coses impensables".

^top

Dia 3: LAMA HOTEL - LANGTANG

No he pogut aclucar l'ull en tota la nit. Pensava en la maleïda aranya que ahir corria entre les mantes de l'armari. Era immensa com una bola de billar, peluda i amb unes potes interminables. Les flassades ni les he tocat i m'he mort de fred.

Per sort, ha deixat de ploure i el tel gris de núvols s'ha esvaït. El contrast entre el blau cel de l'Himàlaia i les neus perpètues dels cims més abruptes és extraordinari.

A la cuina, la Bina i l'Himal, el matrimoni que regenta el lodge, preparen l'esmorzar: pa d'àzim amb truita. Anit, m'hi vaig quedar una bona estona mentre el coïen en un rudimentari forn de llenya. Em fa pensar en Castellar de N'Hug, on els forns anuncien, a bombo i plateret, que ells sí, que fan el pa amb el forn de llenya. I, és clar, això als de Barcelona els encanta.

Avui, el sender s'enfila seguint el curs del riu. És un camí costerut, que ens pocs metres ens permet guanyar molt desnivell. De mica en mica, la vegetació tropical deixa pas a un bosc de coníferes d'arbres immensos. Les sangoneres ja són història. A Godatabela, un petit nucli format per un parell de lodges i una zona d'acampada, trobem els italians. La Paola fa mala cara i se la veu desanimada. Em comenta que té l'estómac regirat i molèsties al genoll dret.

L'imponent Langtang Lirung (7.227 metres)
L'imponent Langtang Lirung (7.227 metres)

Davant nostre, s'alça l'imponent Langtang Lirung amb els seus 7.227 metres d'alçada. La imatge és tan clara, tan propera, que sembla ben bé que el puguis arribar a tocar amb els dits. Ara mateix, si pogués, hi esclafaria la cara, com un marrec en un pastís de nata. És una imatge de postal.

Enfront de la muntanya més alta de la regió, el vent s'endú les pregaries que hi ha escrites en les banderes d'oració. El blau del cel, el blanc de l'aigua, el vermell del foc, el verd de l'aire i el groc del terra són els colors de les banderoles i representen els cinc elements que originaren l'univers.

Un parell de soldats uniformats fan guàrdia en una garita. No se'ls veu gaire enfeinats. El més corpulent mou la visera i dirigeix la mirada cap en Sudhan, que és qui porta la documentació: una targeta amb les nostres dades i una foto de carnet.

Al Nepal, per entrar a qualsevol dels parcs nacionals, necessites un permís que s'obté mitjançant el pagament d'una taxa. El 2012, el govern va dictar també un decret que obligava els turistes a contractar un guia per fer trekking. Amb aquestes mesures, l'Estat recapta una bona quantitat de divises.

Langtang va ser declarat parc nacional el 1976, convertint-se, així, en el primer de l'Himàlaia. L'àrea protegida, quatre vegades més gran que el Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, comprèn les regions de Nuwakot, Rasuwa i el districte de Sindhupalchk, a l'extrem nord del Nepal, a la frontera amb el Tibet. El Parc es caracteritza per la seva rica biodiversitat i per la varietat de zones climàtiques: des de les subtropicals fins a les alpines. Hi viuen unes 4.500 persones, la major part de les quals pertanyen a l'ètnia dels tamang.

Un rètol de fusta ens indica que acabem de superar els tres mil metres d'altitud. M'entretinc una estona llegint els savis consells que les autoritats del país donen als visitants: "A partir d'aquí, és important hidratar-se sovint"; "no és aconsellable ascendir més de quatre-cents metres en un sol dia"; "si teniu mal de cap o us trobeu malament, haureu de perdre alçada".

El mal de muntanya, o mal d'alçada, és un conjunt de símptomes (vòmits, cefalees, nàusees, fatiga) provocats per una pujada massa ràpida en altes altituds o l'absència d'aclimatació. És el punt feble dels excursionistes que ens endinsem per aquestes contrades i una de les principals causes de mortalitat entre els alpinistes que desafien els cims més alts del planeta.

A mitja tarda, amb les primeres gotes del dia, arribem a Langtang, el principal poble de la vall. El nucli el formen una vintena de cases disperses sobre una catifa verda plena de tolls d'aigua. És una terra fèrtil, farcida de conreus delimitats per murs de pedra seca.

El Riverside (sempre m'ha sobtat la fixació que tenen els nepalesos per batejar els lodges amb noms anglosaxons) és una casa nova de pedra amb un rètol cridaner a la façana i unes banderes d'oració verticals al pati de l'entrada. A la sala d'estar, busco un parell de cadires de plàstic per posar-hi el cul i estirar les cames.

En treure'm les botes, es confirmen les meves pitjors sospites: tinc una butllofa al dit gros del peu. No és gaire gran, però si no me la cuido se'n pot anar tot a norris. Per sort, duem una farmaciola on no hi falta de res: des de simples tiretes per cobrir ferides a injeccions de dexametazona per combatre l'edema.

El rellotge marca les sis. M'escalfo amb una tassa te negre mentre repasso l'etapa de demà, mentre, al meu costat, la Marina comença la lectura de cada tarda, La febre del cim, de Jon Karakauer.

^top

Dia 4: LANGTANG - KYANJIN GUMBA

- Ha trobat l'habitació adequada senyor?.

Aquesta és la frase preferida d'en Sudhan. L'acostuma a deixar anar, a primera hora del matí, quan encara, amb prou feines, t'has pogut treure les lleganyes dels ulls. És una expressió de cortesia, que ha après al curs de formació de guies de muntanya.

Vam conèixer en Sudhan, fa uns cinc anys, al trekking de l'Annapurna. Llavors treballava com a guia a l'empresa Explore Himalaya, una de les tantes que hi ha a Katmandú. En Sudhan, de l'ètnia dels sherpes, viu en un poble de la regió de l'Everest i, com la majoria dels seus amics, de jove, va iniciar-se en el món del trekking com a portejador.

Amb el temps, va aprendre l'anglès (es passava hores practicant-lo amb els clients). Això li va permetre ascendir i convertir-se en guia. Sempre ha treballat per als altres, però ara està decidit a crear la seva pròpia empresa. Ahir al vespre, m'ensenyava orgullós la seva pàgina web i em deia que a la tornada em donaria un bon feix de targetes perquè les reparteixi quan arribi a Catalunya.

Entre els pobles de Langtang i Kyanjin Gumba hi ha poc més de tres hores de camí i un desnivell que no supera els quatre-cents metres. S'agraeix. Per sobre dels tres mil, es comença a notar la manca d'oxigen i cada petit moviment requereix de més esforç. És per això, que amb l'ajuda dels bastons, seguim un ritme pausat.

Un grup de dones ens avança i ens saludem amb un "namaste!". Duen un curiós cinturó de llana d'on penja una tela que els cobreix la part posterior de les cames i un mocador al cap. Somriuen en veure'ns passar. Un cop més, em sento ridícul. El contrast entre els occidentals equipats amb roba de goretex i els habitants d'aquestes valls és grotesc.

Aquí la gent es desplaça per transportar les hortalisses de la darrera collita o per anar a visitar algun familiar que viu tres pobles més amunt. Què és això de caminar per plaer!. I més encara, què és això de pagar per caminar!.

Imatge d'un iac
Imatge d'un iac

Des de sempre, els tibetans i els nepalesos han conviscut amb les muntanyes més altes del món amb certa indiferència i respecte. Vosaltres esteu allà i nosaltres aquí. No va ser fins a principis dels segle XX, que els europeus s'obstinaren en escalar aquests cims encara verges. El 1953, el neozelandès Hillary i el sherpa Tenzing assoliren, per primer cop, el sostre del món: l'Everest.

El sender avança a través d'una vall que s'obra generosa per mostrar-nos la combinació perfecte entre el verd, el gris i el blanc. Com en un edifici de tres plantes, cada color ocupa el seu lloc en funció de l'altitud. A baix, el verd intens dels prats i els arbusts, que han substituït els boscos de coníferes; al mig, el rocam grisós que s'enfila fins als cinc mil metres; i, a dalt, el blanc pur de les neus perpètues.

Caminem vorejant una successió de manis que, com les fites de pedra del Pirineu, ens indiquen la direcció a seguir. Els manis són murs formats per pedres llises amb inscripcions: els mantres o oracions. Tal com manen els dictats, cal passar-los per l'esquerra. De vegades, no hi penses: cansat i amarat de suor com vas, i busques el camí que fa més via. Com que mai caminem sols, sempre hi ha algú al costat disposat a recordar-te com s'han de fer les coses.

Poc després de deixar a mà esquerra el camí que va cap al campament base del Langtang Lirung i a la seva imponent glacera, arribem a Kyanjin Gumba, el darrer nucli habitat de la vall. Després de tres jornades de butllofes i cames fatigades coincidim, per fi, amb els primers iacs -començava a pensar que només existien a les aventures d'en Tintín al Tibet.

El iac domesticat és un animal dòcil que proporciona llana, pells, carn i llet. Fins i tot s'aprofiten els seus excrements, que serveixen com a combustible per cuinar i escalfar les modestes llars. Tinc temptacions d'acostar-me a algun d'ells i xiuxiuejar-li a l'orella: tranquils, que aquí ningú se us cruspirà.

Mentre un rajolí d'aigua glaçada davalla, un dia més m'adono que tinc les muntanyes a tocar. Mai abans, en cap altre trekking de l'Himàlaia, havia tingut aquesta sensació. El Tserko Ri, el cim que pujarem demà passat, s'intueix entre un mar de núvols.

^top

Dia 5: Aclimatació a KYANJIN GUMBA

Com cada matí, la Dixa, una velleta d'edat indefinida, repeteix la mateixa cerimònia. Omple set bols d'aigua i els diposita, un a un, sobre un prestatge on reposa una petita estàtua de Buda. Són bols d'ofrenes amb aigua, perquè la deïtat pugui rentar-se i beure. En acabat, crema un parell de vares d'encens i s'agenolla per començar les oracions. Són deu minuts preciosos, que gaudeixo engolint un xapati (pa d'àzim) farcit de xocolata.

El budisme és una doctrina filosòfica oriental basada en els ensenyaments de Siddharta Gautma (el Buda històric). Amb el temps, una branca d'aquesta doctrina esdevingué un sistema religiós. Aquesta filosofia es va originar a l'Índia al segle VI abans de Crist i es va escampar cap a l'Àsia Central, el Tibet, Sri Lanka, el sud-est d'Àsia, la Xina, Corea i el Japó.

Kyanjin Gumba, el darrer poble de la vall (a 3.800 metres d'altitud)
Kyanjin Gumba, el darrer poble de la vall (a 3.800 metres d'altitud)

Es calcula que al Nepal, només un 8% de la seva població és budista (la majoria viuen a la zona de les muntanyes, al nord del país), mentre que un 85% són hinduistes.

A gairebé quatre mil metres d'alçada, el dia avança sense presses. És com si la manca d'oxigen ho fes tot més lent.

Segons el pla previst, avui és dia d'aclimatació; és a dir, toca ingerir grans quantitats de líquid i moure's el mínim possible.

Potser és per això, que mato les hores assegut en un tamboret amb una tassa de tè a la mà, davant d'una estufa de llenya. La Dixa fa el mateix. Obsessionats, a occident, en ocupar el nostre temps en un munt d'activitats, aquí gaudeixo del no fer res.

M'agrada fixar la mirada en el foc; m'abstreu, em relaxa. La velleta d'edat indefinida remuga unes paraules i allarga els braços fins a un cabàs ple d'excrements secs de iac. N'agafa un i el llença entre unes flames que comencen a defallir. De nou, el foc reviu enmig de la foscor de la nit.

^top

Dia 6: Ascensió al TSERKO RI

Al Pirineu, a l'estiu, a les onze del matí ja has d'haver fet cim. No és aconsellable fer la pujada coincidint amb la forta calor del migdia i, a la tarda, és probable que t'enganxi alguna tempesta. Mentre ahir al vespre planificàvem amb en Sudhan l'ascensió al Tserko Ri, em desesperava regatejant l'hora de sortida.

- Com? Demà sortirem a les nou? Que no tenim quatre hores fins a dalt? -preguntava amb certa incredulitat mentre per dins calculava que arribaríem al cim a la una del migdia.

- Sí, senyor -afirmava en Sudhan amb tota la tranquil·litat del món. Només li faltava dir: i quin problema hi ha?.

- I no podríem sortir una mica abans? Ho dic perquè amb el monsó, a partir del migdia, acostuma a ploure.

- A les vuit va bé?.

Em seguia semblant tard per afrontar una muntanya de cinc mil metres, però em feia l'efecte que era el màxim que en podria treure, d'aquella negociació.

- D'acord -vaig contestar amb certa resignació.

Impressionants vistes sobre la vall de Langtang
Impressionants vistes sobre la vall de Langtang

Deixem el lodge a les vuit en punt. Tot i que avui no ens cal carretejar bona part de l'equipatge, en Mick ha decidit acompanyar-nos; millor. El seu somriure sincer serà el millor bàlsam per afrontar els moments més durs de la jornada.

Seguim el sender que planeja pel fons de la vall enmig d'un vast prat alpí. És tan gran, que hi han construït un modest aeròdrom. En arribar a una immensa morena, les aigües del desglaç ens barren el pas. Com en qualsevol riu, busco algun pont en forma de pedres per no treure'm les botes. No seria bona idea sucar els peus només començar. De sobte, el camí s'enfila decidit. Miro l'altímetre. Som a quatre mil metres.

Reconec que a partir d'una determinada altitud tinc la mania d'anar comparant l'alçada del lloc on em trobo amb una altra que m'és familiar. Amb frases com: ara podríem ser a la Pica d'Estats o avui dormirem a la mateixa altitud que el cim de l'Aneto, acabo avorrint el personal. Ara que sóc a quatre mil dos-cents metres, em ve al cap l'estiu del 2004, quan amb un grup d'amics vam pujar els 4.167 metres de la muntanya més alta de l'Atlas: el Toubkal.

Les vistes sobre el Nagtang Kirung, el Changbu, el Kinshung, el Langtang Yubra i el Yubra són impressionants. Muntanyes de sis i set mil metres que només gosen escalar els alpinistes més valents. Me'ls imagino encordats i amb el piulet a la mà, carenejant les afilades arestes. Una espessa boira em desperta del somni.

En un tres i no res, el temps ha canviat. Ja ho té això, la muntanya -em deien de petit quan, de sobte, uns núvols amenaçadors cobrien el Pedraforca. A quatre mil vuit-cents metres prenc una nova referència. Podríem ser al Mont Blanc, el punt més alt de l'Europa Occidental. Aquí ens trobem, però, a una latitud més baixa. Mentre allí avançaríem entre gegantines glaceres, aquí ho fem enmig de roques granítiques.

Durant els darrers metres progressem molt a poc a poc. Em costa respirar. Faig una glopada d'aire i aixeco el cap buscant algun senyal que denoti que el cim del Tserko Ri és a tocar: alguna bandera, fita... El veig: un pal allargat subjecta unes banderes d'oració multicolors. Ja hi som. A dalt, la boira ens embolcalla com els braços d'una mare ho fan amb el seu nadó. Com ell, sabem que som al millor lloc on podríem estar: a les muntanyes més altes del món.

Ens abracem. Cauen les primeres gotes. Ja ho deia jo que havíem de sortir abans.

[ ... Continuarà ... ]

^top
Relat d'un viatge de 13 dies al Nepal - Sandro Alarcón & Rosa Moreno [2011]
Capdecreus - La revista digital de viatges en català, creada per l'autor d'aquest relat.

facebooktwitterInstagramYoutube
RentalCars

COMUNITAT

facebooktwitterInstagramYoutube


2001-2017 © Viatgeaddictes.com [ Suanda, Yolanda & Toni ]. Tots els drets reservats
icona Viatgeaddictes
2001-2017 © Viatgeaddictes.com
Aquest web utilitza galetes per a millorar l'experiència de navegació dels seus usuaris. Si continues navegant considerem que acceptes el seu ús.Més informació