Guia i relat d'un viatge de 15 dies a Líbia i Tunísia

Com arribar-hi

Comencem el viatge amb un vol de la companyia TunisAir de Barcelona a Tunis (90 minuts). En l'aeroport de la capital tunisiana enllacem amb un vol domèstic de la companyia SevenAir a l'illa de Djerba, on vam arribar després d'1 hora de viatge en un avió ATR d'hèlixs. Aquest vol intern ja ens l'havia contractat l'agència i el seu preu inclós en el total del paquet. Entre ambdós vols vam tenir temps per a canviar uns pocs euros a dinars tunisians, preveient que arribaríem tard a Djerba. En la sala principal de l'aeroport de Tunis hi ha diversos quiosquets on canviar i estan tots junts, pel que és fàcil comparar preus abans de canviar.

Finalment arribem a l'aeroport de Djerba a una hora intempestiva, motiu pel que prenem un taxi amb taxímetre fins al nostre hotel de Houmt Souq, a 10 km de l'aeroport. El taxi ens costa 10 TND. Es dóna la circumstància que aquest mateix dia el president tunisià havia visitat aquest aeroport i ens vam trobar encara amb una gran quantitat de banderes i fotos del president per tot l'aeroport.

Dormir i menjar

El Machrek Hotel (Av. Habib Bourguiba 102 - Houmt Souq; tel. (75) 653 155). És un hotel de 2 estrelles en el que una habitació doble amb bany i amb esmorzar inclòs costa 35 TND. L'havíem reservat des de casa perquè sabíem que arribaríem molt tard, però la veritat és que no el recomanem especialment, ja que vam trobar que l'habitació era molt freda, tot i funcionant la calefacció, i no hi havia suficients flassades per al llit. Tot l'hotel era bastant fred, tant per la temperatura com per la il·luminació i aspecte. Però la veritat és que a Djerba hi ha poques opcions d'allotjament per a viatgers independents amb pressupost ajustat, ja que el que més abunden són els resorts per a grups. En la pàgina Djerba Hotels trobareu un llistat amb un gran nombre d'hotels de totes les categories en l'illa de Djerba.

Coses a veure i fer

ILLA DE DJERBA. Aquesta illa està situada en l'extrem sud-est de Tunísia, en el golf de Gabès, i té una superfície de 500 km². La seva situació tan meridional fa que tingui un clima molt benvolgut pel turisme europeu, pel que Djerba és una destinació turística força important, amb aeroport internacional i multitud d'hotels-resort que s'omplen a rebentar durant l'estiu. Djerba té una arquitectura molt característica formada per cases de planta quadrada i de façanes blanques que reben el nom de menzel.

En el nostre cas l'illa tunisiana de Djerba va ser només un lloc de passada cap a la frontera líbia, pel que no vam tenir ni temps ni intenció de visitar-ne res. L'existència d'un aeroport i la seva proximitat a la frontera van ser determinants per a escollir-la com a etapa cap a Líbia. I dintre de l'illa, vam escollir per passar la nit la població de Houmt Souq, la principal de l'illa, per la seva proximitat a l'aeroport i per l'oferta d'hotels. Houmt Souq es troba en el nord de l'illa i viu bàsicament del turisme, tot i que en les dates de la nostra visita, sent temporada baixa, funcionava només a mig gas.

Com arribar-hi

Havíem acordat amb la nostra agència que el seu soci local libi ens vingués a buscar a l'hotel de Djerba a primera hora del matí, i així ens estalviàvem haver de buscar un transport per anar fins a Ras el-Jedir, el lloc fronterer libi en el que ens havia d'esperar aquest soci local. Així, a les 7 del matí ens trobem en la recepció de l'hotel amb el xofer i el guia que han vingut a recollir-nos amb una furgoneta Mercedes, gran i còmoda per a nosaltres quatre.

Des de Houmt Souq fins a Ras el-Jedir hi ha una distància de 135 km de bona carretera. Sortim de Houmt Souq a les 7:15 i creuem l'illa cap al sud-est, fins a arribar a Al Kantara, el lloc en el que arrenca un llarg tros de carretera elevada sobre el mar que uneix l'illa amb el continent (uns 10 km), deixant a un costat una gran extensió d'aiguamolls en els que és possible veure una gran quantitat d'aus. Poc després, ja en territori continental, passem per la població de Zarzis i uns quilòmetres més enllà per Medenine, on s'uneixen les carreteres que vénen de Djerba i del nord de Tunísia. En els últims 50 km abans d'arribar a la frontera trobem uns quants controls de la policia tunisiana, en els que, com a molt, demanen la documentació del vehicle. En aquest tram de carretera també criden l'atenció un parell de coses: la brutícia que hi ha als marges de la carretera, sobretot de bosses de plàstic, i el contraban de benzina. I és que la gran diferència en el preu de la gasolina a banda i banda de la frontera fa que molts tunisians passin a Líbia amb el cotxe, omplin diversos bidons de plàstic amb benzina i tornin a Tunísia per a vendre-la en quiosquets improvisats al costat de la carretera.

Finalment arribem a la frontera en el costat tunisià de Ras el-Jedir sobre les 9 del matí. Uns 10 minuts més tard reiniciem la marxa per a parar 50 metres més endavant, ja en el costat libi, dominat, com no, per una enorme foto del Coronel Qaddafi, amb les seves característiques ulleres de sol. Les gestions en la frontera les porten a terme els nostres conductor i guia, ja que a nosaltres no ens permeten baixar del vehicle. I el que havia de ser un pur tràmit es converteix en un malson per a nosaltres, ja que el funcionari de torn a la frontera líbia no ens permet l'entrada en el país sota pretext que «ens falta un segell sobre la traducció del passaport que acrediti que aquesta és oficial». Al principi no entenem res, ja que aquesta era la primera notícia que teníem sobre aquest requisit, i a més ens semblava absurd que calgués oficialitzar una traducció feta per un traductor jurat oficial (és com si fos necessari oficialitzar un document signat per un notari). Passada la perplexitat inicial intentem trobar alguna solució al nostre greu problema i per això contactem amb l'Ambaixada espanyola a Trípoli, la capital líbia. Després d'exposar-los el nostre cas i enviar-los per fax des de Medenine copies dels nostres passaports, funcionaris de l'ambaixada intenten buscar-nos una solució davant les autoritats frontereres líbies, però les seves gestions van resultar infructuoses, tot i que ens van aconsellar que ens dirigíssim a l'Ambaixada espanyola a Tunis perquè ens fessin una nova traducció del passaport. I això és el que vam fer, ja que semblava ser l'única sortida.

Sense estendre'ns massa en l'explicació direm que vam haver de tornar a Tunis, uns 650 km al nord de Medenine (comprem un vol d'anada per a aquest mateix dia i la tornada per a l'endemà, de nou amb la companyia SevenAir). A primera hora del matí següent ja estàvem davant l'Ambaixada espanyola, amb la que havíem contactat el dia anterior per a posar-los al corrent del nostre cas i concertar cita. Malgrat ser festiu aquest dia per al personal de l'Ambaixada ens van atendre sol·lícitament i en menys d'una hora ens van fer gratuïtament una nova traducció a l'àrab del passaport, sobre la qual van posar un segell oficial de l'Ambaixada. Des d'aquí volem agrair la professionalitat i el magnífic tracte dispensat pel personal de l'Ambaixada espanyola a Tunis, especialment de la Sra. Olga, i també de l'Ambaixada a Trípoli.

Amb la nova traducció en la mà vam decidir anar al Consulat libi a Tunis (rue Youssef Ruissie, molt prop del centre comercial Colisée Soula), per a tenir la certesa que ara estava tot en ordre. En el consulat un funcionari una mica sinistre ens va donar la seva conformitat. Vam tornar amb avió a Djerba, on vam arribar a les 15:45 i allà ens esperaven els nostres conductor i guia per a iniciar immediatament el camí a Ras el-Jedir, on arribem novament a les 19:00, ja que trobem una llarga cua en el costat tunisià. Aquesta vegada vam tenir més sort i vam passar a Líbia sense problemes (és una loteria que sembla basar-se, principalment, en l'arbitrarietat del funcionari de torn).

Feliços per estar finalment en territori libi, tot i que 34 hores més tard del previst, vam parar 1 km després per a canviar uns quants euros en una petita oficina de canvi. Reprenem la marxa i 60 km més a l'est ens aturem a sopar en la ciutat de Zuara (Zuwarah en àrab), una població berber de la costa. És curiós observar que en ella hi ha multitud de comerços i negocis que tenen un enorme escut del Barça enganxat al vidre de la porta d'entrada (?).

Després del sopar reprenem la ruta i agafem la carretera que va cap al sud per a recórrer els 470 km que separen Zuara de Ghadames. Aquesta carretera va paral·lela a la frontera tunisiana i creua la part occidental de Jebel Nafusa, la zona berber per excel·lència. En ella hi ha diversos pobles fortificats que semblen ser bastant interessants, però no estava en la nostra agenda visitar-los en aquest viatge. Passem, sense aturar-nos, per la població de Nalut, famosa pel seu Qasr, un petit nucli fortificat, o la seva Mesquita Alal'a, construïda en 1312. I 210 km al sud de Nalut també passem per Derj, altra petita població amb una ciutat antiga feta de fang. Des d'aquí una carretera parteix cap a l'oest i després de recórrer uns 60 km més arribem finalment a Ghadames, a les 3:15 de la matinada !!!.

Dormir i menjar

Funduq Kasser el-Deawan (situat a 2 km de la ciutat vella; tel. 0484-63350). Es tracta d'un hotel bastant nou, de preu mitjà. Les habitacions dobles costen 50 LD i disposen de bany privat i TV. El llit és molt còmode i la decoració interior de l'habitació ens va semblar una miqueta barroca. En el nostre cas el preu d'aquest hotel estava inclòs, lògicament, en el cost del viatge contractat, així com també l'esmorzar.

Coses a veure i fer

GHADAMES. Coneguda com la Perla del Desert, Ghadames és una atractiva ciutat oasi al costat de la frontera amb Tunísia i Algèria. Va ser en el seu moment la guarnició militar més meridional de l'Imperi Romà i, més endavant, un important lloc caravaner de les antigues rutes comercials que, a través del desert, es dirigirien cap al Mediterrani. Avui dia és, juntament amb Ghat, la població on es concentren els tuaregs a Líbia. Per al viatger, a més de visitar la seva magnífica ciutat antiga, avui pràcticament deshabitada però molt ben mantinguda, Ghadames és també el punt de partida de la ruta pel desert que es dirigeix a Ghat resseguint la frontera algeriana.

Mentre nosaltres portem a terme la visita a la ciutat antiga el nostre guia libi es va quedar els passaports perquè ens estampessin el segell d'entrada al país en la jawazzat (oficina de passaports) de Ghadames (no ho havien fet en la frontera). Aquí vam haver de pagar els 40 € que costa el visat libi. A més es va encarregar de gestionar els permisos necessaris per a efectuar la travessa a Ghat pel desert.

Interior casa tradicional de Ghadames

Ciutat antiga de Ghadames (declarada Patrimoni de la Humanitat de la Unesco en l'any 1986). És una de les ciutats en el Sahara més antigues i un excepcional exemple d'assentament tradicional saharià, reconegut per la bellesa i inventiva de la seva arquitectura, dissenyada per a protegir als seus habitants del clima extrem del desert. Totes les seves cases, pintades de blanc, estan fetes amb atovó, calç i troncs de palmera. I construïdes de tal forma que aquestes s'acaben entrecreuant, donant lloc a carrerons semi-coberts entre elles i terrats contigus que permetien el pas d'una casa a una altra. Aquests carrerons han donat lloc a una xarxa laberíntica gairebé subterrània de passadissos.

L'arquitectura de Ghadames es caracteritza per una divisió vertical de la casa segons la seva funció: en la planta baixa es guardaven els subministraments per a la família; la planta immediatament superior era on vivia la família (sobresortia de la planta baixa per a donar lloc als carrerons coberts); i en la part més superior havia terrasses a l'aire lliure reservades per a les dones. Al costat de la ciutat s'estén el palmerar, que alberga nombrosos horts i jardins. La ciutat és prou petita com per a poder recórrer-la a peu de punta a punta. Els seus llocs d'interès inclouen el museu cultural, les cases tradicionals, ricament decorades en estil local, la Gran Mesquita, i la Plaça d'Armes, usada antigament com mercat d'esclaus. Uns 20 anys enrere la ciutat antiga de Ghadames va quedar buida, ja que tots els seus habitants es van anar desplaçant a les noves construccions en la propera ciutat nova, tot i que avui dia torna a tenir uns pocs habitants que estan rehabitant-la (bàsicament immigrants subsaharians).

Carreró de la ciutat antiga

Nosaltres vam fer la visita a la ciutat antiga acompanyats d'un guia que ens anava donant interessants explicacions, en anglès, sobre el que anàvem veient o sobre el que nosaltres preguntàvem.

Entrem a la ciutat antiga per la porta Bab al-Burr, que hi ha just davant del cementiri. A partir d'aquí seguim, més o menys, el recorregut a peu proposat en la guia LP, però en sentit contrari a aquell a partir de la mesquita Omran (aquí girem a l'esquerra) amb la finalitat d'evitar un grup de turistes que anava davant nostre. Va ser una decisió encertada perquè amb això aconseguim no trobar a ningú durant la visita. La veritat és que es tracta d'una visita hiper-recomanable ja que el lloc és fantàstic, està molt ben conservat i són innombrables les oportunitats per a obtenir bones fotos (passatges, portes, horts, mesquites, etc). No cal perdre's, per res del món, la visita a una casa tradicional, ja que la decoració interior és senzillament meravellosa. El guia que ens acompanya en la visita a la ciutat antiga té la clau per a accedir a l'interior d'una d'aquestes cases, pel que en aquest cas està més que justificat el portar guia. Finalitzem la visita a la ciutat antiga en la mateixa porta on vam començar, havent dedicat a la visita més de dues hores i mitja.

A més de la ciutat antiga, a Ghadames es pot visitar el museu, albergat en un vell fort italià, amb velles fotos de Ghadames en blanc i negre i diversos objectes de relatiu interès. També es pot veure per fora la bonica mesquita nova (200 metres al sud-oest del museu) o el cementiri que hi ha davant la porta principal que dóna accés a la ciutat antiga.

Com arribar-hi

Travessa Ghadames-Ghat. Aquesta llarga travessa de pur desert recorre una distància aproximada de 750 km i nosaltres vam emprar 3 dies sencers des de Ghadames fins arribar a Ghat. Tot i que de vegades es pot fer una mica llarga i alguns trams fins i tot avorrits la veritat és que val la pena com a introducció al que vindrà més endavant i per a començar a apreciar l'enormitat i solitud del desert en aquesta zona del planeta. Hi ha una ruta alternativa per anar de Ghadames a Ghat per asfalt: Ghadames -> Derj -> Sebha -> Al-Awainat -> Ghat, però és moltíssim més llarga en distància i per descomptat no té l'interès de la primera.

Abans de partir de Ghadames per a iniciar aquesta travessa canviem la furgoneta que ens havia portat fins a Ghadames per dos vehicles tot-terreny: un Toyota Land-Cruiser ja força vell, on anàvem el conductor, nosaltres quatre i l'equipatge, i un Toyota pick-up en el que anaven dues persones més i tot el necessari per a l'expedició: menjar, fogons, llenya, aigua, etc. Així ens acomiadem dels nostres guia i conductor àrabs i, alhora, coneixem als tres tuareg que ens acompanyen durant els següents dies en el desert. Un d'ells, el cap i amo dels vehicles, era el guia i conductor del nostre Toyota. Va demostrar ser un profund coneixedor de tot el que hi ha en aquest costat del Sahara, ja fossin persones, llocs, animals o plantes. Qualsevol tuareg que trobem en 1.000 km a la rodona, ja fos un altre conductor, guia, nòmada, pastor o policia, semblava ser íntim amic d'ell a tenor de les salutacions, riures i abraçades efusius que es prodigaven. La resta dels nostres acompanyants eren el seu fill gran (està familiaritzant-se amb l'ofici per a ajudar i succeir un altre dia en el negoci al seu pare), que feia de conductor i noi per a tot, i una tercera persona que exercia de conductor i cuiner. Amb ells ens comunicàvem sobretot en francès, tot i que de vegades també utilitzàvem l'anglès.

Nuvolada sobre la Hamada al-Hamra

Sortim de Ghadames en direcció sud a primera hora de la tarda i de seguida deixem l'asfalt. Agafem una pista que a estones està en bon estat i uns altres no. A la vora de la pista podem veure uns arbustos que produeixen un fruit rodó de la grandària d'una taronja que és molt amarg i sol ser l'aliment dels ramats de cabres que passegen per aquests paratges desolats, acompanyades per pastors nòmades. A poc a poc l'horitzó va tornant-se pla a mesura que ens endinsem en una immensa plana pedregosa coneguda com Hamada al-Hamra, un terreny inhòspit i deshabitat de gairebé 300 km de diàmetre i 90.000 km² de superfície que s'estén paral·lelament a la frontera algeriana. Aquest altiplà és un dels territoris desèrtics més extrems del planeta.

Al cap de 131 km de sortir de Ghadames, i abans que es fes fosc, vam aturar en la llera d'un wadi (curs ocasional d'aigua) per a muntar el campament on passàrem aquesta primera nit en el desert. El lloc s'anomena Wadi al-Awanad (o alguna cosa semblant, ja que aquesta és la transcripció fonètica del que ens diu el nostre conductor). Quan es fa fosc podem veure en l'horitzó la resplendor produïda per alguna torre petrolífera que hi ha a desenes de quilòmetres d'aquí. Havent sopat, i malgrat el foc, el fred vent que bufa ens obliga a refugiar-nos en les tendes de campanya. A les 21:00 ja estem dormint.

Després d'esmorzar reprenem la ruta, però abans el dia ens obsequia amb una imatge espectacular: un cel completament cobert de núvols negres i grisos de formes arrodonides que se'ns abraona amenacador i realça encara més el dramatisme d'aquesta plana desolada de grava i arbustos. Poc després, conduint encara per la Hamada, comença a plovisquejar una mica. En general, però, el paisatge de la Hamada arriba a fer-se avorrit. Més endavant aturem al costat de les restes d'un bosc petrificat (si dueu GPS el trobareu en les coordenades N 28º 25' 06.42" i 10º 36' 43.47"). A l'hora de dinar ens aturem en un lloc molt bonic, anomenat Ben der Quish (o quelcom així), ja a l'entrada de l'Idehan Ubari, des del que podem veure ja les primeres dunes. Mentre preparen el menjar nosaltres aprofitem per a explorar la zona i fer moltes fotos, sobretot tenint en compte que des de fa una estona ja ens acompanya el sol i ressalta els colors de la sorra i les roques.

Dunes Idehan Ubari

Ens endinsem en l'Idehan Ubari, un mar de sorra (aquest és el significat d'idehan) que té la mateixa extensió que el Regne Unit. El paisatge ha canviat completament i ara conduïm sobre la sorra, entre un fantàstic paisatge d'enormes dunes. Aquesta nit acampem al peu d'una gran duna i al costat de l'antiga llera d'un gran llac. Abans de la posta del sol pugem dalt d'una duna per a poder gaudir d'aquest paisatge d'altre món. Dir que és fantàstic és dir poc, però a hores d'ara ja anem esgotant els adjectius. Avui el fred ens permet aguantar una mica més a la intempèrie i ens anem a dormir passades les 22:00. Malgrat l'intens fred, la contemplació del cel estelat és un highlight de qualsevol viatge al desert, ja que ens permet apreciar detalls que en les nostres latituds ja són gairebé impossibles de veure, com per exemple un nombre desconegut d'estrelles, el cinturó de la Via Làctia o estels fugissers. Avui hem recorregut un total de 240 km de pista.

A l'endemà, després d'aixecar el campament, reprenem la travessa i continuem serpentejant sobre camins de sorra de l'idehan Ubari. Pel camí aturem una infinitat de vegades per a fer fotos. Sortim del mar de dunes pel seu extrem sud (de fet l'hem creuat per la seva banda més estreta, amb un total de 80 km de nord a sud). A partir d'aquí anem creuant paisatges bastant canviants, majorment planes pedregoses. Parem en un lloc on hi ha una espècie de bosc format per roques de curioses formes a causa de l'erosió pel vent. En general tenen forma de bolet. Més tard connectem amb una pista semi-arreglada (pel que sembla per a facilitar l'accés dels vehicles a una estació de bombament de petroli que hi ha en la zona). Per al dinar aturem en un lloc anomenat Birg Helou, un pou d'aigua natural amb vegetació al voltant. Hi ha un tub d'on surt aigua permanentment i on és possible refrescar-se. És una llàstima que aquest lloc estigui brut amb restes de pots, ampolles, etc. que han deixat altres grups que han acampat aquí (segons el nostre guia la culpa és dels guies àrabs, referint-e a les expedicions amb guies àrabs vinguts de Trípoli, per exemple. Al llarg dels dies vam poder constatar la poca estima mútua entre àrabs i tuaregs!!). Després del dinar continuem ruta fins a un lloc anomenat Birg Takioumet, on criden l'atenció dues gegantines dunes de més de 200 metres d'altura. Ens trobem de nou en una zona de dunes en l'extrem d'un braç de l'Idehan Ubari. Pel que sembla aquest és un lloc típic on acampen la majoria d'expedicions camí de Ghat, però afortunadament el nostre guia va saber trobar-nos un lloc molt apartat de la resta. Abans del sopar, com cada nit en el desert, els nostres acompanyants fan pa que posteriorment couen enterrant-lo en la sorra amb les brases del foc. Avui hem recorregut un total de 198 km de pista.

Al matí, abans de continuar cap a Ghat, caminem per les dunes i wadis al voltant del campament. El paisatge és, com no, fascinant. Per altra banda és divertit intentar endevinar a quin animal pertanyen les nombroses petjades que queden sobre la sorra del desert: els candidats solen ser camells, feneks (una petita guineu del desert), xacals, aus, insectes, etc.

En l'últim dia de travessa recorrem 73 km de pista que transcorren per bonics paisatges canviants. Finalment connectem amb la carretera asfaltada Sebha-Ghat, concretament en un punt a 105 km de Ghat. Circulant ja en direcció sud deixem a la nostra esquerra la muralla infranquejable que formen les muntanyes Acacus (Jebel Acacus). Uns 32 km abans d'arribar a Ghat aturem a dinar en una zona protegida del vent, als peus de la imponent i espectacular muntanya Khaf Ajnoun, una estranya formació rocosa que s'eleva solitària uns 1.300 metres sobre la plana. Al llarg dels segles el poble tuareg li ha associat una gran quantitat de llegendes i mites: per aquest motiu el seu nom significa muntanya dels fantasmes. Finalment arribem a Ghat a les dues de la tarda, primer lloc civilitzat que veiem en dies. Final d'aquesta llarga travessa de Ghadames a Ghat.

Dormir i menjar

Camping Les Dunes (situat a 2'5 km del centre de Ghat). Dormim en una espècie de bungalows adossats, molt bàsics però correctes. Les dutxes i el bany són compartits. Té també una espècie de menjador on sopar i esmorzar. La veritat és que, després de diverses nits en el desert, s'agraeix un llit i una dutxa.

Gairebé enfront de la parada de taxis compartits hi ha un bar amb una terrassa exterior, al costat del carrer/carretera principal de Ghat, des de la qual es té una posició privilegiada per a veure l'anar i venir de la gent en aquesta remota ciutat del desert.

Coses a veure i fer

GHAT. Aquesta ciutat-oasi, situada al costat de la frontera algeriana en la zona coneguda com Tassili N'Ajjer, és coneguda entre els viatgers per la seva interessant medina i per ser una de les dues portes d'entrada a Jebel Acacus (encara que a principis de 2006 l'exèrcit algerià va ocupar un wadi al sud de Ghat que impedeix l'accés a Jebel Acacus des de Ghat pel sud i aquesta ruta romania tancada en el moment de la nostra visita). En el passat Ghat va ser un centre important en la ruta comercial trans-sahariana, connectant amb Ghadames i Tripoli en el nord. Avui dia el tràfec de vehicles i persones li donen un aire realment fronterer.

Medina de Ghat. La ciutat vella de Ghat és bastant compacta i està situada en el vessant d'un turó, cosa habitual en altres llocs del Sàhara libi. En l'any 1991 les últimes persones que habitaven la medina la van abandonar per anar-se'n a viure a la part nova de la ciutat, però des de llavors alguns immigrants vinguts del Níger han ocupat algunes de les cases buides. En teoria, per a visitar la medina cal pagar una entrada de 3 LD, més 5 LD per la càmera de fotos, però la veritat és que nosaltres no vam pagar.

Nosaltres iniciem la visita a la medina prenent un te en la casa familiar d'un dels nostres acompanyants tuareg. Després pugem al fort que hi ha en el cim del turó, en el punt més alt de Ghat. La construcció d'aquest fort va ser iniciada pels otomans en el s. XIX i acabada pels italians en la primera meitat del XX. Ara el fort està tancat, però les vistes des de l'exterior i el camí de pujada són magnífiques sobre la ciutat vella, la ciutat nova i voltants, destacant sobretot les muntanyes Acacus. Caminant pels carrerons de sorra de la medina podem veure de prop la vella mesquita o l'edifici de l'antic congrés (pujant dalt de l'edifici es tenen bones vistes sobre les teulades de la medina), a més d'altres interessants racons, tot i que, per descomptat, no és comparable en bellesa a la de Ghadames. En una zona de la medina trobem un grup de dones abillades amb vestits de llampants colors que es dedicaven a engalanar els carrers amb sanefes de colors, però no vam poder aclarir si era per la celebració d'un casament o per una festa tuareg.

Festival tuareg

Festival Internacional Tuareg. Va coincidir la nostra visita a Ghat amb aquest important festival tuareg, el qual va tenir lloc del 28 al 30 de desembre (de no haver estat pel nostre problema en la frontera líbia no haguéssim coincidit amb aquest festival: cal veure el costat positiu de les coses!!). Se celebra en un ras, als afores de Ghat, on es col·loquen una graderia i una tribuna per a les autoritats que delimiten una àrea quadrada en la que es porten a terme els actes del festival. Al costat de la tribuna veiem el consabut retrat del coronel Qaddafi presidint els actes, així com diverses unitats mòbils de la televisió líbia per a retransmetre el festival. En aquest festival es congreguen tuaregs de tots els països africans on hi ha comunitats tuareg.

Durant gairebé dues hores vam tenir l'oportunitat de veure tot tipus de manifestacions culturals i artístiques del poble tuareg, amb desfilades, danses, música amb instruments tradicionals, etc. Abillats amb les seves elegants robes tradicionals donen un gran color i espectacularitat als actes. Però un dels moments estel·lars és la desfilada de tuaregs, vestits també amb les seves millors robes i amb el característic turbant tuareg o tagelmoust cobrint els seus caps, muntant sobre els seus altíssims meharis (camells més alts i esvelts, especials per a les carreres). Senzillament espectacular i del tot recomanable!!. I les oportunitats per a fer bones fotos són infinites...

Com arribar-hi

Per arribar a la zona dels Acacus des de Ghat hi ha només dues rutes possibles, ja que aquí les muntanyes formen una muralla de nord a sud, sense cap pas possible. La ruta més curta és la que va cap al sud i després gira a l'est per a accedir als Acacus des del sud, però aquesta ruta està tancada des que l'exèrcit algerià ocupés militarment en l'any 2006 un wadi al sud de Ghat pel qual transcorre aquesta ruta. A dia d'avui (abril 2008) i mentre no se solucioni aquest contenciós l'única via possible és utilitzant Al-Awainat com a porta d'entrada. Al-Awainat (o Serdeles en llengua tuareg) és una petita població que està al nord-est de Ghat, a uns 120 km per carretera asfaltada. D'aquí arrenca una pista cap al sud que s'interna en els Acacus.

Dormir i menjar

Durant els tres dies sencers que vam estar en la zona dels Acacus, lluny de tot lloc habitat, vam acampar a l'abric de les dunes seleccionades pel nostre guia abans de fer-se fosc. Lògicament per al dinar també era el nostre guia qui escollia el lloc segons les seves preferències o emplaçament en el qual ens trobéssim al migdia.

Coses a veure i fer

TADRART ACACUS. També conegut com Jebel Acacus i pronunciat a-ca-cús, és una de les zones més fascinants i boniques de Líbia, cobrint una vasta àrea desèrtica de la regió de Fezzan, a l'est de Ghat i en ple Sahara central, limitant amb el Tassili N'Ajjer algerià. D'extraordinària bellesa natural, Tadrart Acacus (tadrart significa «muntanya» en la llengua tuareg) està formada per una extensa varietat de paisatges que certament no semblen d'aquest món, amb monòlits de fosca pedra basàltica que emergeixen sobre la sorra, curioses formacions de pedra erosionades pel vent, sorres de diverses tonalitats, arcs de pedra, canons, muntanyes i wadis. Però a més alberga restes de pobles prehistòrics, amb més de 300 mostres ben conservades de pintures i frescos realitzats sobre roca, de molt diferents estils, i datades entre els anys 12.000 a.C i 100 d. de C. Aquestes mostres d'art rupestre, que van ser declarades Patrimoni de la Humanitat de la Unesco en l'any 1985, es troben disperses en coves i parets del massís muntanyenc i reflecteixen els canvis haguts en la flora i la fauna, a més de les diferents formes de vida dels grups humans que van habitar aquesta regió del Sahara, mostrant escenes de caça, de sexe, celebracions, etc.

Aquesta terra era antigament la llar de nombrosos tuareg, nòmades o sedentaris, però ara ja són poquíssims els que continuen vivint aquí, degut al fet que en els últims anys la majoria s'han anat mudant a la ciutat. Ara tornen com a guies o conductors pel seu coneixement de la zona. Però encara avui no és difícil trobar en algun racó a alguna família tuareg habitant una zeriba (habitatge típic tuareg, amb parets de pedra).

Per a explorar mínimament aquesta regió es necessiten diversos dies. Segons les preferències i el temps disponible es pot recórrer a peu, en camell, amb un vehicle 4WD o combinant-los. En qualsevol cas és imprescindible anar acompanyat d'algú que conegui molt bé la zona per a guiar-nos en aquest laberint de wadis i localitzar els punts d'interès. Lògicament hi ha moltes rutes possibles, però aquí exposem la que vam realitzar nosaltres durant els 3 dies que vam estar en la zona:

Pintures rupestres

Partint des d'Al-Awainat cap al sud, a través del pas que forma el Wadi Awiss, el primer punt d'interès és Adadh, un monòlit vertical amb una incerta forma de dit (de fet, és conegut amb l'àlies de finger rock) i que es manté en un equilibri precari (?). Una mica més al sud ens detenim al costat d'unes roques amb unes boniques pintures de vaques. A partir d'aquí comencem a creuar una sèrie d'espectaculars paisatges que combinen el color negre de la pissarra amb el groc o rosat de la sorra, entre altres combinacions. Uns quants quilòmetres més al sud arribem al Wadi Erazzar Melen (o quelcom semblant), on passem la nit. Aquest lloc és absolutament meravellós, immersos en un món de sorra i pedra. Als voltants, a uns 500 m. del lloc d'acampada, vam trobar uns preciosos gravats amb figures de girafes, així com una zeriba (habitatge amb parets fetes amb pedres i sostre de palla) que encara utilitzen els nòmades tuareg, doncs en l'interior hi ha diversos utensilis. I altres 500 metres més enllà tenim l'oportunitat de veure un petit campament tuareg, on viuen un home i diverses dones i nens. El nostre conductor el saluda i ens el presenta, per a després continuar parlant dels seus assumptes (??).

Seguint el wadi anterior, a no molta distància, ens detenim en un lloc per a veure un bonic conjunt de pintures que representen camells, persones, i diversos signes Tifinagh. I més endavant, ja en el Wadi Tinlalan, veiem en la paret d'una roca uns curiosos gravats que representen diverses parelles home-dona fent l'amor, destacant sobretot l'enorme falus masculí (veiem que en el passat la grandària sí importava!!). Continuem la ruta connectant un wadi amb un altre wadi, passant per paisatges molt variats, però igualment espectaculars. Arribem a un lloc anomenat Tina Newen, on podem admirar altra mostra de pintures amb persones i animals, en colors vermell, groc i blanc. I la següent aturada és un lloc im-pre-ssio-nant, anomenat Tan Khaliga, on destaca un enorme arc de pedra de 3 columnes que ens recorda moltíssim una part del Parc Güell de Barcelona. I a 100 m. de l'arc, en una cova trobem una pintura solitària que representa un unicorn o una espècie de rinoceront. L'entorn d'aquest lloc és realment preciós, tot i que a hores d'ara ja hem gastat els superlatius. Aquest lloc ja es troba en el Wadi Tashwinet (també conegut com Wadi Tashween), un dels majors wadis dels Acacus, amb una longitud de 60 km i innombrables wadis tributaris. I a més té una gran quantitat de punts d'interès. Comencem per passar al costat de l'Awanini, una enorme forma pètria piramidal al bell mig del wadi i prop de l'entrada al wadi Tashwinet. En el mateix wadi, cap al sud, veiem un lloc anomenat Wan Traghit, amb unes precioses pintures que representen unes escenes de caça. I a només 300 m. podem admirar uns magnífics gravats amb dos elefants. Anant a l'altre costat del wadi visitem Takdhalt, amb pintures de caça d'animals i un antic mapa del wadi gravat en la roca. La nostra següent aturada és Wan Melol, amb una gran quantitat de pintures. Són especialment cridaneres les que representen escenes d'un casament, encara que el tancat de protecció al voltant de la cova fa que haguem de veure-les a una distància que no permet apreciar-les bé. I a 100 m. d'aquí tenim Wan Mughjaj, lloc en el que es van trobar 3 tombes amb esquelets de nens que ara estan en un museu de Trípoli.

Paisatge de Tadrart Acacus

Acabada la visita al Wadi Tashwinet ens dirigim cap al sud-oest de l'Acacus, passant per innumerables wadis amb paisatges realment increïbles, sense paraules per a poder descriure'ls mínimament, fins arribar al lloc d'on arrenquen els wadis Anshal i Wadi Tanshal. En el Wadi Anshal, de 13 km de llarg, també veiem algunes interessants pintures i gravats, igual que en el Wadi Tanshal (des d'aquest punt estem només a 25 km de Ghat en línia recta). I com a colofó final del dia res millor que meravellar-se davant l'arc Afozedzhar, en l'entrada sud dels dos wadis anteriors. Aquest enorme arc de pedra natural, amb una altura de 150 metres, és el major de l'Acacus i per descomptat la més espectacular de totes les formacions naturals de roca que hi ha en la zona. A més, el fet de poder gaudir d'un lloc així en solitari fa que sigui un moment molt molt especial. Avui dormim a pocs quilòmetres d'aquí, en un lloc anomenat Wadi Tinezzrin (o similar), a només 5 km de la frontera amb Algèria. Es tracta també d'un lloc excepcional, però a hores d'ara ja no hauria de sorprendre'ns. En l'etapa d'avui recorrem 127 km de sorra, pedra i terra.

En la ruta del nostre últim dia a l'Acacus anem des de l'extrem sud d'aquest fins al seu extrem nord. Bona part d'aquesta ruta transcorre per l'enorme rambla que separa les muntanyes Acacus de les dunes de Wan Caza (pronunciat Uan Casa). Aquesta rambla de pedra i sorra arriba a tenir una amplada de 30 km. De fet és la mateixa per la que vam passar quan anàvem cap al sud, tot i que llavors anàvem enganxats a les muntanyes i ara anem més enganxats a les dunes. A causa del pedregar de la pista en alguns trams les rodes dels nostres vehicles es veuen molt castigades, arribant a dues punxades en menys d'una hora i en la mateixa roda. Quan es circula pel centre de la rambla, lluny de les muntanyes i les dunes, el paisatge arriba a ser una mica avorrit, però quan ens acostem a les dunes la cosa canvia completament: enormes dunes de sorra de tons rosats, grocs o negres, que combinades amb uns núvols de cotó i les ombres d'aquestes sobre les dunes, creen un marc d'incomparable bellesa (on hem escoltat això abans?). Després d'un llarg dia de ruta arribem a la nostra destinació i, al caure el sol, acampem en un lloc anomenat Ramla Hamsalarbain (???), una més dels milions de dunes de Wan Caza, situada uns 40 km a l'oest d'Al-Awainat i a només a 3 km de la carretera asfaltada que va a Sebha. Atès que el lloc d'acampada està orientat a l'oest podem gaudir d'una preciosa posta de sol des del cim de la duna.

Com arribar-hi

Des del nostre lloc d'acampada, a Wan Caza, agafem la carretera asfaltada en direcció a Sebha. Des de la carretera podem veure en l'horitzó la fumareda de diverses torres d'extracció petrolífera, inclosa una de l'empresa Repsol. També és curiós veure al costat de la carretera nombrosos vehicles accidentats i/o cremats que han estat abandonats allà mateix. Al cap de bastants quilòmetres arribem a Ubari i Al-Ghoraifa, les primeres poblacions de certa entitat que hem vist des de fa dies. A la dreta de la ruta hem deixat el Wadi Methkandoush, una autèntica galeria d'art a cel obert, ja que posseeix una de les majors i millors concentracions del món en gravats prehistòrics. Malhauradament nosaltres no vam poder anar-hi per manca de temps, però possiblement valgui molt la pena (snif, snif!!).

Camí dels llacs Ubari

A la sortida d'Al-Ghoraifa cap a Germa, en el costat dret de la carretera, podem veure un lloc anomenat Ahramat al-Hattia, on destaquen unes curioses piràmides quadrades que eren tombes de l'antic poble Garamant. En arribar a la població de Germa ens desviem per una carretera i després de 1,5 km arribem al costat del lloc arqueològic de Garama, l'antiga capital del poble Garamant, el qual es va establir en aquest lloc en el s. I de la nostra era. L'entrada al lloc costa 3 LD, més 5 LD per una càmera fotogràfica (però ningú controla si es fan fotos o no). La veritat és que aquest lloc sembla ser bastant important des del punt de vista arqueològic, però per al comú dels mortals no hi ha gran cosa a veure, ja que les construccions, fetes de pedra, argila i fems, estan bastant deteriorades. A més no hi ha cap rètol ni indicació. Únicament les vistes des de dalt del castell tenen cert interès.

Des de Garama tornem a la carretera en direcció a Sebha i poc després, entre les poblacions de Germa i Tekerkiba, deixem la carretera principal (han estat 238 km de carretera asfaltada des de Wan Caza) i agafem una pista a l'esquerra amb la indicació Gebraoun. Poc després ja estem immersos de nou en l'Idehan Ubari, aquesta vegada pel seu costat sud-oriental. A partir d'aquí el paisatge és increïblement espectacular, amb planures i dunes de sorra ben groga esquitxades amb grans arbustos verds i palmeres. És la imatge del Sahara que tots tenim en el subconscient... A més hem de baixar amb els vehicles per alts i costeruts pendents de les dunes que treuen l'alè. Ja només per aquest trajecte als llacs d'Ubari ja valia la pena venir a Líbia. Després de 65 intensos quilòmetres des de Germa i moltíssimes aturades per a fer fotos arribem al llac Mavo, el primer dels llacs d'Ubari que trobem en la nostra ruta.

Dormir i menjar

Per a l'única nit que passem en els llacs Ubari triem passar-la al costat del llac Gebraoun, acampant i menjant sobre la sorra. De totes maneres, aquest llac és l'únic que té alguna infraestructura turística, com un càmping, restaurants i botigues. Potser amb la calor sigui cert que hi hagi molts mosquits prop dels llacs, tal com assenyala la guia LP, però amb el fred que feia en les dates de la nostra visita els mosquits van fer bé en no sortir a l'exterior, ja que no vam veure'n ni un.

Coses a veure i fer

LLACS UBARI. Aquests llacs-oasi són una de les meravelles de la regió de Fezzan. Són llacs d'aigua salada i blau intens, envoltats de palmeres i enormes dunes. Un miracle de la natura fet realitat en ple desert. Hi ha uns 20 llacs en la zona, però molts d'ells ja han desaparegut per l'efecte de l'evaporació o pel descens en el nivell de les aigües, atribuït als regadius intensius en zones limítrofes o al Great Man Made River, un mastodòntic projecte dut a la realitat pel govern libi, que extreu aigua del subsòl saharià i la canalitza cap a les ciutats líbies en la costa mediterrània. Per això, els llacs que se solen visitar són només quatre: Gebraoun, Mavo, Umm al-Maa i Mandara. Tant els dos primers com els dos últims són propers entre si, però entre els dos grups de llacs hi ha una certa distància i un gran desnivell. Per poc temps que tingueu val la pena visitar els quatre, ja que cadascun d'ells té les seves pròpies particularitats.

Llac Mavo (pronunciat mafo). Malgrat la guia LP diu que aquest és el llac menys espectacular dels quatre, la veritat és que a nosaltres va ser un dels que més ens va agradar. Potser va influir també el fet que estiguéssim pràcticament sols i que la llum, amb el sol ja baix en l'horitzó, era màgica, realçant les ombres i el color de la sorra i l'aigua. Aquest llac és petit i al voltant seu només hi ha vegetació, dunes i poca cosa més. Si es voreja pel costat de la gran duna, la qual arriba fins a l'aigua, les vistes són superbes. Aquí vam fer un munt de fotos, però és que el lloc s'ho mereix.

Llac Gebraoun

Llac Gebraoun (pronunciat guebraún). Des del llac Mavo hi ha només 3 km fins al llac Gebraoun, potser el més popular de tots. En qualsevol cas és el més gran (aproximadament 250 x 300 m.) i té la particularitat que la duna que hi ha en el seu costat sud és la més alta de la regió i que el seu extrem oest està ocupat per les ruïnes de la vella població de Gebraoun, abandonada pels seus últims habitants al 1991 i que ara està sent engolida per la sorra de la duna. L'estampa del llac, amb la muralla formada per la duna darrere, i les ruïnes a un costat és atractiva, però, per al nostre gust, li resta encant la brutícia (bosses, ampolles, llaunes, etc) que hi ha al costat del llac i entre les ruïnes de Gebraoun, així com el fet que és el llac més concorregut (tot i així havia poca gent en les dates de la nostra visita) i amb més presència humana al voltant. En aquest llac es pot comprovar fàcilment que l'aigua, a més de molt salada, està calenta. Finalment, comentar que en el càmping que hi ha en la riba nord es pot llogar una planxa d'snow-board per a lliscar duna avall.

Llac Umm al-Maa. Aquest llac es troba a 25 km del de Gebraoun i l'últim tram de la ruta és realment espectacular, ja que s'arriba amb el vehicle al caient d'una alta duna des d'on hi ha una vista extraordinària sobre el llac Umm al-Maa i els seus voltants, bastant per sota nostre. A continuació toca baixar amb el vehicle pel pronunciat vessant de la duna per arribar fins a la riba del llac. Per a nosaltres aquest llac és potser el més bonic de tots, per la seva forma peculiar i perquè no hi ha construccions humanes al voltant. Per descomptat l'estampa és extraordinàriament idíl·lica, de debò, per a no oblidar-la.

Llac Mandara (pronunciat màndara). Es troba a 3 km d'Umm al-Maa. És un llac bastant gran i podria ser molt bonic, però malhauradament ja no té gairebé aigua a causa del descens del nivell de l'aigua. És una llàstima, perquè la imatge de veure la llera sec produeix una immensa tristesa i més en un lloc com aquest, sabent a més que la causa, com gairebé sempre, és la mà de l'home. Per altra banda, tota la riba té una densa barrera de palmeres i a un costat també es poden veure les restes d'una població que va ser abandonada al 1991, com el cas de Gebraoun. Al costat del lloc on solen aturar els vehicles dels visitants hi ha algunes paradetes on és possible comprar bonics records tuareg, però serà necessari regatejar.

Com arribar-hi

Des del llac Mandara recorrem uns 60 km pel mar de dunes fins arribar al càmping Africa Tours, a la població de Tekerkiba, ja al costat de la carretera principal a Sebha. En algun moment durant aquest trajecte es va posar a ploure, en ple desert, proporcionant-nos una imatge molt curiosa, ja que el vehicle del nostre conductor no tenia neteja-parabrises i ell es va veure obligat a anar traient el braç per la finestra per a netejar el vidre amb el seu turbant (!!).

En el càmping de Tekerkiba canviem de vehicle, ja que el nostre pla inicial era continuar viatge fins a la ciutat de Sebha, acomiadar-nos dels nostres amics tuareg i allà agafar un vol de Libyan Arab Airlines a Trípoli, però a causa dels problemes en la frontera del primer dia anàvem seguint la ruta prevista amb un dia de retard. Això ens ve fer perdre el vol Sebha-Trípoli que teníem reservat per al dia anterior i, no sent possible canviar-lo de dia, ens va obligar a anar a Trípoli en cotxe, un llarguíssim viatge. Per això ens acomiadem aquí dels tuareg i els seus vehicles 4WD. A partir d'ara ja tot serà asfalt i és molt més còmoda i ràpida la furgoneta Mercedes Vito que ha enviat l'agència des de Trípoli per a recollir-nos. Amb ella venien el mateix conductor que al principi ens va dur des de Djerba fins a Ghadames.

Deixem enrere les dunes i la regió de Fezzan. Després de 145 km de carretera en direcció nord arribem a Sebha, la major ciutat de tot el Sahara libi i un pur lloc de passada. Passat Sebha la carretera millora. El nostre conductor rarament baixava dels 140 km/hora, i així els quilòmetres passaven molt ràpid. Finalment arribem al nostre hotel a Trípoli només 9 hores després de sortir de Tekerkiba, després de recórrer la increible xifra de 845 km i aturar per a dinar, sopar i alguna altra aturada tècnica. A més fou un viatge gens pesat ni cansat, essent molt millor del que esperàvem.

Dormir i menjar

El lloc escollit per la nostra agència és l'Al Sendebad Tourist Hotel (Alfatah Rd, en el passeig marítim, a menys de 2 km al sud-oest de la medina; tel. +218 21 4446864). L'hotel és de categoria mitjana (costa 85 LD l'habitació doble, amb esmorzar buffet inclòs) i està bastant bé, però el personal de recepció és una mica incompetent i indolent. Per altra banda, després de tants dies sense dormir en un llit i sense dutxar-nos en condicions és un gust el poder fer-ho. D'haver escollit nosaltres l'hotel a Trípoli haguéssim anat al Funduq Al-Andalus (Sharia al-Kindi; tel. 334 37 77), ja que tot i no allotjar-nos en ell (estava ple per a la nostra segona nit a Trípoli) sí vam visitar la recepció i tenia molt bona pinta. A més costa només 60 LD, realment barat per als preus dels hotels a Trípoli.

Per a menjar no hi ha una gran oferta gastronòmica a Trípoli, però a poc a poc sembla que va havent-hi més llocs. Recomanem especialment el restaurant Mat'aam Obama (Souk Alturk, 144; tel. 0925010736), molt popular entre locals i forans, pel que és imprescindible reservar. Només té 5 taules i la decoració és molt austera, però es menja molt bé i barat (per només 8 LD cadascun sortim molt plens), oferint especialitats de peix. Una ganga!. Altre restaurant és l'Al-Badawy (carrer Baladiya; tel. 3339995), amb menjar libanès i libi. Es menja bé, però és car. Per a prendre alguna cosa, en un agradable pati a l'aire lliure, una bona opció és el Cafe Marcus, situat enfront de l'Arc d'Aureli i al costat del restaurant Athar.

Coses a veure i fer

Cartell commemoratiu sobre el castell

TRÍPOLI. Aquesta ciutat, situada al costat d'una badia natural en la riba sud de la Mediterrània, és la capital i major ciutat de Líbia. Va Ser fundada pels fenicis en el s. VII a.C amb el nom d'Oea i és l'única ciutat líbia que ha estat habitada des de llavors de forma ininterrompuda. El nom actual de Trípoli (no confondre-la amb la Trípoli libanesa) prové de l'època de dominació romana, quan la zona va començar a ser coneguda com Regi Tripolitana (o regió de les tres ciutats), ja que comprenia les antigues ciutats d'Oea, Sabratha i Leptis Magna.

Sense ser cap meravella, Trípoli és una ciutat interessant per al viatger, en la que és possible trobar petjades de diferents períodes colonials, des de l'època romana fins a la de la colonització italiana. Per això, vam pensar que valia la pena dedicar un temps a visitar els seus diferents punts d'interès, així com fixar en ella la base des de la qual visitar Leptis Magna i Sabratha.

Medina. La medina de Trípoli és la part de la capital que ha quedat dintre dels límits de les velles muralles de la ciutat i mirant al mar Mediterrani. Per descomptat hi ha en el món àrab unes quantes medines més boniques o interessants que aquesta, però tot i així val la pena visitar-la, ja que és la zona més atractiva de Trípoli. A més té l'avantatge que es pot passejar per ella sense por de ser atabalats pels venedors, cosa que no es pot dir d'altres medines com la del Caire, les del Marroc o les de Tunísia, per exemple. Això permet gaudir-la plenament i fer-hi compres lliurement en els seus socs. Per altra banda, a l'interior de la medina hi ha nombrosos vestigis de la presència europea a Trípoli sota la forma de preciosos edificis construïts per comerciants europeus o pels propis Estats. Fora de les hores d'oració les mesquites de la medina solen estar tancades (i no tenen horaris de visita), pel que si volem visitar-ne una n'hi ha prou amb picar a la porta i esperar que algú obri o preguntar en alguna botiga veïna. I per a recórrer els nombrosos punts d'interès de la medina res millor que seguir la ruta a peu proposada per la guia Lonely Planet.

Comencem la nostra ruta per la medina en la gran porta, la qual dóna accés des de la plaça Verda o plaça dels Màrtirs. Aquí comença el soc al-Mushir, amb joieries (on és possible canviar diners), botigues d'artesania i maletes, per exemple. De seguida, a la dreta, trobem la mesquita Ahmed Pasha Karamanli, la major de la medina, construïda al 1738. És molt bonica, amb una sala d'oració que té 5 entrades i balconades en 3 dels seus costats, a més de 25 cúpules en la seva teulada. Aquesta mesquita té alguns dels millors treballs en fusta de tot el país. A menys de 100 m. de la mesquita trobem de front la torre del rellotge otomana i després d'ella el soc al-Ghizdir, on es pot veure als artesans treballar el coure. Girant a l'esquerra desemboquem en el carreró del soc al-Turk i al final d'ell tenim la petita mesquita Draghut, construïda per un corsari en el s. XVI. Seguint a l'esquerra arribem a una plaça on està l'antic Banco di Roma (edifici colonial construït pels italians en el s. XIX), l'antiga Catedral catòlica, una petita església ortodoxa, l'antiga presó turca (s. XVII) i la mesquita i madrassa Othman Pasha, amb un bonic pati interior. Seguint un estret carrer des del costat nord de la plaça, i passant al costat de l'antic consolat francès (edifici construït al 1630), arribem davant l'Arc de Marco Aureli, un arc romà de 4 pilars decorat bellament, mostrant imatges d'Apol·lo i Minerva. És de l'any 164 i és pràcticament l'única cosa que sobreviu de l'antiga ciutat romana d'Oea. Entre aquest arc i el mar trobem l'atractiva mesquita Sidi Abdul Wahab. I just en el costat oposat a l'arc trobem la mesquita Gurgi, construida en el s. XIX. Aquesta mesquita és petita, però el seu interior és potser el més bonic i diferent de totes les mesquites de la ciutat, amb la seva decoració floral i les seves belles obres de ceràmica tunisiana. Posseeix a més un minaret octogonal, bastant inusual a Tripoli. Seguint a l'oest trobem l'interessant edifici de l'antic consolat anglès (edifici construït al 1744, amb boniques vistes des de la terrassa superior; val la pena a més llegir amb atenció la placa que hi ha a l'entrada) i la mesquita de Sidi Salem, una de les més antigues de Trípoli (s. XV). Després continuem pel carrer Hara Hbira i en arribar a la muralla girem cap al sud, passant al costat de l'antiga sinagoga, per a després girar a l'est, seguint el soc al-Harrara, fins arribar a la Dar Karamanli, la casa de Yusuf Karamanli, membre d'una rica família turca de principis del s. XIX. Aquesta preciosa casa (entrada: 3 LD) té un pati interior envoltat de balconades i columnates, contant a més amb colorides rajoles turques i una exposició de mobles, robes o instruments tradicionals. Prop de la casa es poden veure quatre antigues columnes romanes que han estat reutilitzades a les cantoneres dels edificis en l'encreuament de dos carrerons. Prenent lel carrer Jama ad-Draghut es passa davant la mesquita Druj, per a després connectar amb el soc al-Attara i acabar en el punt de partida d'aquesta ruta circular. Finalment, al costat d'aquesta entrada es troba el basar Ben Zeglam, el millor lloc a Trípoli per a comprar records de Líbia.

Castell de Trípoli (també conegut com Al-Saraya al-Hamra o Castell Vermell). Està situat en el cantó sud-est de la muralla que envolta la medina, amb vistes al port. L'actual configuració del castell data de l'època otomana, però sens dubte està construït sobre els fonaments de fortaleses anteriors. Cadascuna de les successives generacions de governants de Trípoli ha anat afegint el seu segell a la fortalesa i, per tant, conté una barreja d'arquitectura i decoració. La major part de l'estructura que veiem avui dia és dels s. XVIII i XIX. En l'actualitat la major part del castell allotja el Museu Jamahiriya i es pot visitar amb la mateixa entrada (costa 3 LD, més 5 LD per una càmera fotogràfica). Aquest museu és de primer nivell internacional, tant pels objectes exposats com per la presentació, però curiosament la major part dels rètols explicatius estan només en àrab. Els mosaics, estàtues i artefactes de l'antiguitat clàssica, especialment de l'època romana, formen la part més impressionant del museu i el converteixen en una de les millors col·leccions dels països mediterranis. El museu abasta des del Neolític fins a l'època de la Revolució.

Altres punts d'interès. A més de tot l'anterior encara podem trobar altres punts d'interès a Trípoli, tots ells ja en la part nova. Entre la plaça dels Màrtirs i la plaça Maidan al-Jeyazir, seguint els carrers 1º Setembre o Mohammed Megharief, podem trobar bonics exemples d'edificis amb façanes d'estil italià, construïts durant l'època colonial italiana. Potser el més representatiu sigui la Galleria De Bono. En aquesta zona trobem també la Madrassa al-Founoun Wasana'a al-Islamiya, amb una bonica façana i pati interior de dos nivells. I finalment, a Maidan al-Jeyazir, podem admirar l'elegant mesquita Jamal Abdel Nasser, una antiga catedral catòlica italiana de 1928 reconvertida a mesquita i reformada recentment. No és possible visitar el seu interior, però només veure-la per fora ja paga la pena. I de nit, a més, està bellament il·luminada. Per altra banda, sobre la Corniche, a l'oest de la medina, podem veure les cinc torres idèntiques que formen part del complex Dhat al-Ahmat, amb forma d'ampolla invertida i amb la particularitat que és impossible veure les cinc torres senceres alhora, estem on estem. També domina l'skyline de Trípoli el luxós Corinthia Bab Africa Hotel (Souk Al Thulatha, a menys de 200 metres a l'oest de la medina), un elegant i modern edifici en el que a la seva planta 26 hi ha un restaurant panoràmic des del qual gaudir d'unes impressionants vistes sobre la medina, el port i voltants. Aquest restaurant tanca els divendres, però no hi ha problema, ja que des dels finestrals que hi ha en el passadís exterior de la planta 25 es pot gaudir més o menys de les mateixes vistes. I entrar a l'hotel no és problema: només cal passar un control de les motxilles o bosses que duguem.

Leptis Magna. Aquest impressionant lloc arqueològic, declarat Patrimoni de la Humanitat al 1982, és probablement la ciutat romana més gran i millor conservada del món, i la veritat és que hauria de ser un lloc d'obligada visita en tot viatge turístic a Líbia. El fet que no fos mai habitada després del seu abandó i la duresa dels materials amb que va ser construïda han estat la causa del seu excel·lent estat de conservació, pel que no és difícil per al visitant imaginar-se-la en els seus temps d'esplendor. És un lloc realment fascinant.

Teatre de Leptis Magna

L'origen de Leptis Magna va ser, possiblement, un assentament fenici que estava sota la tutela de Càrtago, cap al segle VI a. de C., però no es coneix molt d'aquest període. Però el seu període de màxima esplendor va arribar amb l'imperi romà, en el qual Leptis fou una gran metròpolis, especialment sota el regnat de Septimius Severus (193-211 d.C). La riquesa de la urbs es va basar, sobretot, en la producció d'oliva i blat, així com en una puixant indústria i un potent comerç. Finalitzada la dinastia Severus la ciutat va començar el seu declivi, encara que va renéixer novament sota la dominació de Dioclecià i Constantí (284-337 d.C). Ja a mitjans del s. IV gran part de la ciutat havia estat abandonada. En el s. VII els àrabs van conquerir la regió de Tripolitània, a la qual pertanyia Leptis Magna, i aquesta ja mai més va recuperar la seva antiga esplendor.

Des de l'entrada el primer punt d'interès que trobem és el gran Arc de Septimius Severus, construït en honor a l'emperador. A partir d'aquí nosaltres seguim la ruta inversa a la que proposa la guia LP, ja que vam voler començar pel teatre. La vista sobre la façana de l'escenari des de les graderies superiors del teatre, amb el blau de la mar Mediterrània de fons, és quelcom indescriptible, que no cal perdre's per res del món. Després continuem pel Calcidium, els Arcs de Tiberi i de Trajà, el mercat , el port, els Fòrum, la Basílica Severana, el carrer encolumnat, el Nymphaeum i els Banys d'Adrià, cobertes en la seva totalitat de marbre i granit i amb enormes piscines. Durant la nostra visita apenes vam trobar visitants en el recinte. I pel fet d'anar a la tarda gaudírem d'una llum extraordinària, ja que el sol estava baix en l'horitzó i banyava la pedra amb un color i contrast molt bo. A més vam tenir la sort que el dia anterior havia plogut bastant, deixant grans tolls d'aigua entre les ruïnes i permetent-nos jugar amb els reflexos. Sensacional.

Leptis Magna es troba a 2 km de la població d'Al-Khoms i 123 km a l'est de Trípoli (el trajecte amb cotxe suposa uns 90 minuts de viatge). L'entrada costa 3 LD, més 5 LD per la càmera fotogràfica, però com en altres llocs, aquí ningú controla si s'ha comprat o no el tiquet per a fer fotos. A l'hivern l'horari de tancament és a les 17 h. i no a les 18 h. com esmenta la guia LP, tot i que en el seu descàrrec s'ha de dir que això havia canviat feia poc (ni el nostre guia en tenia notícia). I és que Líbia és així d'imprevisible!!. A més, per a visitar les ruïnes és obligatori contractar un guia dels que hi ha en l'entrada i el seu cost és de 50 LD, però nosaltres aconseguírem eludir aquesta obligació i vam gaudir del lloc al nostre aire. La nostra estratègia va ser convèncer als funcionaris que controlaven l'entrada, a través del nostre propi guia, que nosaltres no enteníem cap de les llengües dels guies que hi havia disponibles (prèviament ens havíem assabentat que l'espanyol no era una d'elles) i que per tant era absurd que ens acompanyés un guia al que no entendríem (?). Finalment, després d'un llarg estira i afluixa, van accedir a deixar-nos entrar sense guia.

Després de la visita al lloc arqueològic principal anàrem amb cotxe al lloc on es troben l'Amfiteatre i l'Hipòdrom, a 2 km de l'anterior. L'amfiteatre no està malament, però de l'hipòdrom no en queda gairebé res. En general aquest lloc està molt abandonat i molt brut, la qual cosa és una veritable llàstima. Atès que cal pagar de nou 3 LD per a aquesta visita (+5 LD per la càmera), la nostra opinió és que aquest lloc no val la pena, almenys en el seu estat actual.

Vila Sileen. Uns 14 km abans d'arribar a Al-Khoms des de Trípoli trobem aquesta vila romana que venia a ser la segona residència de membres de l'elit de Leptis durant l'època romana. Pel que sembla té preciosos mosaics i el lloc en si val la pena, però durant les dates del nostre viatge a Líbia aquest lloc es trobava tancat.

Teatre de Sabratha

Sabratha (lloc arqueològic declarat Patrimoni de la Humanitat en 1982) era, juntament amb Oea (l'actual Trípoli) i Leptis Magna, una de les tres ciutats que formava la província romana de Tripolitània. Encara que menys imponent que Leptis la veritat és que també val molt al pena. El seu impressionant teatre i el fet que les ruïnes estiguin al costat del mar li donen un interès afegit. Si és possible, és recomanable visitar Sabratha abans que Leptis.

El port de Sabratha data potser del s. V a.C i es va establir per al comerç dels fenicis. Sabratha fou romanitzada en els s. II i III d. de C. Durant el regnat de la dinastia Severana va arribar el seu màxim apogeu monumental. La ciutat va ser molt danyada per diversos terratrèmols en el s. IV, i va ser reconstruïda pels bizantins, tot i que a menor escala. Amb l'arribada dels àrabs va començar el seu declivi final, encara que va sobreviure uns anys més que Leptis Magna, fins a convertir-se en una simple població.

Sens dubte la principal atracció de Sabratha és el seu Teatre, un dels més bonics i millor conservats de l'era Romana. La façana de tres nivells que hi ha després de l'escenari és una de les més excepcionals del món romà, amb 108 columnes corínties que s'eleven a una altura de 20 m. sobre l'escenari. De fet, encara avui s'utilitza aquest teatre per a obres de teatre i concerts. A més d'aquesta meravella, Sabratha té temples dedicats a Liber Pater, Serapis i Isis. Hi ha també una basílica cristiana de l'època de Justinià i restes d'alguns mosaics en els terres d'antigues viles de l'elit romana, però els millors conservats són els meravellosos mosaics que podem veure en els Banys Marins, amb vistes directes sobre la platja, i en els terres en blanc i negre dels Banys del Teatre. També té bastant interès el Museu Romà, amb preciosos mosaics, estàtues i altres tresors de Sabratha, però és millor veure'l al final de la visita a les ruïnes.

Sabratha està uns 65 km a l'oest de Trípoli (uns 45 minuts amb cotxe). L'entrada costa 3 LD, més 5 LD per la càmera, i el seu horari de visita d'hivern és de 8 a 17 hores (mateix horari que a Leptis). També a Sabratha existeix l'obligació de contractar un guia oficial (costa 50 LD), però nosaltres aconseguírem visitar el complex completament sols, sense guia, utilitzant la mateixa estratègia que ja havíem utilitzat a Leptis Magna. Les ruïnes de Sabratha són més petites que les de Leptis, però cal contar un mínim de 2 hores per a visitar-les sense aclaparaments, incloent-hi el museu. Ah! i per a visitar el Museu Romà cal pagar 3 LD addicionals a l'entrada del complex, però val la pena.

Com arribar-hi

Des del centre de Trípoli fins a l'aeroport internacional hi ha uns 30 km. Un cop a l'aeroport canviem en un banc els últims dinars a euros. Abans de passar el control d'immigració ens acomiadem dels nostres inseparables conductor i guia libis.

El nostre vol de TunisAir de Trípoli a Tunis triga només 50 minuts i al desembarcar a Tunis retardem 1 hora el nostre rellotge per a adaptar-nos a l'hora local tunisiana. Paguem 15 TD per un taxi que ens duu al centre de la ciutat, en l'Av. Habib Bourguiba, perquè era molt tard i nosaltres érem quatre, però el taxista ens demanava 22 TD). Com Tunis és un lloc molt molt turístic cal vigilar i regatejar molt per a no pagar preus desorbitats per qualsevol cosa.

Dormir i menjar

En l'Hotel Excel (Av. Habib Bourguiba, 35 - Tunis) paguem 80 TD per una habitació doble amb bany privat, TV i esmorzar inclòs. L'hotel està bé, el personal de recepció és atent i la situació és excel·lent, però la veritat és que no el podem comparar amb altres llocs perquè arribàrem de matinada a Tunis i no era qüestió de perdre molt temps investigant.

Per a canviar diners recomanem la sucursal del Banque de L'Habitat a l'Av. Bourguiba (molt prop de la Catedral), on vam obtenir la millor taxa de canvi de totes.

Coses a veure i fer

TUNIS és la capital i major ciutat de la República de Tunísia. Està situada al llarg del Golf de Tunis, en el mar Mediterrani, i al costat d'un llac i el port de La Goulette. La ciutat s'estén sobre una plana costanera envoltada de muntanyes. En el centre de la ciutat es troba la medina, envoltada de barris més moderns, alguns amb edificis de l'era colonial francesa. Ja als afores de la ciutat, cap al nord, trobem els ravals de Càrtago, Sidi Bou Said i La Marsa.

La nostra visita a la ciutat de Tunis i voltants fou de només un dia, pel que amb més temps és possible ampliar els punts d'interès a visitar. Per altra banda, Tunis és una destinació turística internacional consolidada ja des de fa molts anys i això es nota en quan turístic és tot, tant per bé com per malament. En aquest sentit res a veure amb Líbia. Malgrat tot, sense ser la capital tunisiana una meravella, tampoc és desagradable, pel que una visita de passada (com en el nostre cas) està justificada.

Medina (declarada Patrimoni de la Humanitat al 1979). És el cor històric i cultural de la moderna Tunis i un dels millors llocs de la ciutat, amb una densa aglomeració de carrerons i passatges coberts, plens d'olors i colors, i amb un bulliciós comerç en els seus socs, força orientats al turisme. Han passat gairebé dotze segles des que el príncep Hassen Ibn Nooman va fundar la ciutat sobre les restes d'un vell assentament púnic. D'aquesta època és la Gran Mesquita Ezzitouna. L'accés a la medina des de la ciutat moderna és a través de la porta Bab el Bahr, també coneguda com Porte de France. En un mapa turístic de la ciutat de Tunis, que s'obté gratuïtament en qualsevol oficina turística (per exemple a l'aeroport), es proposen 3 circuits diferents per a recórrer la medina i els seus punts d'interès.

Ville Nouvelle. És la part nova de Tunis, creuada per la gran avinguda Habib Bourguiba, els Champs-Élysées tunisians segons molta gent. Aquí els edificis afrancesats de l'era colonial contrasten amb altres construccions més petites i velles. Hi ha un gran nombre de cafès al més pur estil parisenc. I com curiositat la Catedral, en l'extrem occidental de l'Av. Bourguiba, una barreja d'art gòtic i bizantí amb un peculiar toc nord-africà. Finalment, el Museu Bardo, a 4 km del centre, és un antic palau i residència oficial de la monarquia històrica tunisiana.

Càrtago (Carthage i pronunciat cartaix), lloc arqueològic que fou declarat Patrimoni de la Humanitat al 1979, va ser fundada sobre el turó de Byrsa en el s. VIII a. de C. Durant mil anys els fenicis van campar a plaer pel mediterrani i els seus vaixells per a la guerra i el comerç trobaven abric en el proper port de Salammbo. Però després del setge i posterior conquesta de Càrtago per part dels romans aquests van fer tal treball de demolició de la ciutat que no van deixar res. El poc que es veu avui dia és el que van construir els propis romans quan van establir aquí la seva capital administrativa per a l'Àfrica.

Ja que les ruïnes de Càrtago s'estenen per un àrea bastant gran nosaltres vam decidir limitar la nostra visita al museu, les ruïnes de Byrsa i els banys d'Antonino. Càrtago està 15 km al nord del centre de Tunis i per arribar fins aquí la millor opció és el TGM, un tren lleuger de rodalia que va de Tunis a La Marsa, al nord, passant per Càrtago i Sidi Bou Said. Nosaltres vam anar caminant fins a l'extrem est de l'Av. Bourguiba, on està l'estació Tunis Marine del TGM. Comprem un bitllet d'anada a Càrtago i tornada des de Sidi Bou Said per només 1,55 TD. Hi ha trens amb freqüència i en només 25 minuts ja estem a l'estació Carthage Hannibal, on vam baixar. Des de l'estació pugem per un carrer ample flanquejat per grans palmeres i amb luxoses mansions (aquest barri, anomenat Carthage, és una zona on viuen representants diplomàtics). A uns 750 m. de l'estació trobem un rètol que indica Ville Didon a l'esquerra. El seguim i de seguida trobem uns graons a la dreta que pugen, entre una casa i una zona de vegetació, fins al turó de Byrsa.

En arribar dalt ens trobem davant un majestuós edifici, l'antiga Catedral de Saint Louis, construïda pels francesos en 1890 i que ara és un centre cultural. Després d'ella està l'edifici blanc del Museu Nacional. L'entrada costa 8 TD (+ 1 TD per la càmera), però és vàlida per a totes les ruïnes de Càrtago. Abans d'entrar en el museu visitem les excavacions de l'antiga ciutat púnica, que està just al costat. El lloc és molt bonic i des d'aquí hi ha una vista privilegiada sobre els voltants: la ciutat de Tunis, els barris perifèrics del nord, el mar i la península Cap Bon. A l'interior del museu hi ha grans mosaics, estàtues i tot tipus d'objectes oposats en les excavacions, tant púniques com romanes, amb abundants panells informatius (en àrab i francès), molt interessants i instructius. En l'exterior del museu també hi ha un jardí amb estàtues, esteles i urnes púniques. Acabada la visita al museu tornem caminant pel mateix camí, deixem enrera l'estació de tren i continuem cap al mar. Aquesta és una zona molt agradable per a passejar. Així arribem fins als Banys Termals d'Antonino, impressionants per ser uns dels majors construïts sota l'Imperi Romà. Per a visitar-los val la mateixa entrada comprada en el museu. En el lloc també hi ha un bonic jardí. El costat nord del recinte limita amb l'enorme finca que ocupa la residència del President tunisià, pel que no és d'estranyar la gran vigilància que es detecta en la zona.

Carreró de Sidi Bou Said

Sidi Bou Said, situada 20 km al nord-est de la capital, és una petita i atractiva vila sobre uns penya-segats i amb grans vistes sobre la badia de Tunis. El seu nom és l'abreujament del nom d'un sant musulmà, anomenat Abou Said ibn Khalef ibn Yahia Ettamini el Beji, i que va viure aquí.

Per a arribar fins aquí des de Càrtago vam agafar un tren a l'estació Carthage Hannibal i en un curt trajecte de només 3 estacions ja estem en l'estació de Sidi Bou Said (el bitllet costa 0,4 TD), situada en la part nova. Per anar fins a la part vella cal caminar en pujada uns 15 minuts. La part vella és un agradable i bonic lloc de carrers estrets amb llambordes. Les cases són de parets blanques i portes i finestres decorades a l'estil local, pintades de color blau, i amb geranis i buganvílies. Hi ha molts racons de postal. Essent un lloc tremendament popular és també molt molt turístic i els preus van d'acord. Per a menjar hi ha poca oferta i gens barata. Per això podem recomanar, pels seus preus moderats, el restaurant Chengri, en el carrer principal, sota la mesquita. I per a prendre un te a la menta amb pinyons res millor que anar fins al final del carrer principal, en el Cafè Les Delices, amb unes estupendes terrasses esglaonades amb vista magnífiques sobre la costa i el mar. Val la pena buscar una taula amb bones vistes i estar aquí una bona estona per a amortitzar la clavada en el preu. En resum, Sidi Bou Said és bonic i mereix una visita, a pesar que sol estar molt concorregut i és un lloc molt turístic.

Per a tornar a Tunis cal anar a l'estació del TGM en la part nova i agafar un tren a la capital (35 minuts fins a l'estació final de Tunis Marine).

I el viatge s'acaba ...

A l'Av. Habib Bourguiba agafem un taxi, per 10 TD, fins a l'aeroport internacional Tunis-Carthage, on ens espera el nostre vol directe de TunisAir fins a Barcelona (90 minuts).