Aquest és el relat, dia a dia, d'un viatge de nou dies que vam fer a Uzbekistan una família formada per quatre adults (pare, mare i dues filles majors d'edat) a mitjans del mes d'agost de 2025.
Donades les dimensions d'Uzbekistan i els dies disponibles en aquest viatge, la nostra ruta va quedar compresa, més o menys, en el triangle format per les poblacions de Nizwa, Masqat i Ras Al Hadd, en la part nord i nord-est del país.
Del 14 al 24 d’agost de 2025.
Dia 1 (dj 14/8): Barcelona → →
aeroport IST (Istanbul, Turquia)
Dia 2 (dv 15/8): aeroport IST (Istanbul, Turquia) → →
aeroport SKD (Samarcanda, Uzbekistan) - Samarcanda
Dia 3 (ds 16/8): Samarcanda
Dia 4 (dg 17/8): Samarcanda
Dia 5 (dl 18/8): Samarcanda → →
Bukharà
Dia 6 (dm 19/8): Bukharà
Dia 7 (dx 20/8): Bukharà - antigues fortaleses de Coràsmia - Khivà
Dia 8 (dj 21/8): Khivà
Dia 9 (dv 22/8): Khivà - UGC (Urganch) → →
TAS (Taixkent)
Dia 10 (ds 23/8): Taixkent
Dia 11 (dg 24/8): Taixkent → →
GYD (Bakú, Azerbaidjan) →
→
Barcelona
En aquest viatge a l'Uzbekistan vam fer un itinerari que podem titllar de clàssic, visitant les ciutats de Samarcanda, Bukharà, Khivà i Taixkent, en aquest ordre. Però de ben segur que trobareu altres llocs on segueixen un altre ordre.
Segons les combinacions de vols i de dates podreu trobar preus diferents. A nosaltres, per les dates, ens va anar bé volar fins a Samarcanda via Istanbul, anar en tren fins Bukharà, en cotxe fins Khivà passant abans per les fortaleses de Coràsmia, anar a Taixkent des d’Urganch amb avió i finalment tornar a Barcelona via Bakú.
Donades les dates d'aquest viatge era temporada “baixa” així que, malgrat la calor, l’avantatge és que hi havia pocs turistes. I els pocs que hi havia eren quasi tots italians, tant és així que a les botigues de souvenirs ja et parlen amb italià per omissió (això també ens va sorprendre quan vam anar a Oman).
També hi havia turisme rus i turisme domèstic. Però en cap cas vam fer cua per comprar entrades i vam veure poquíssims grups amb guies sortits de l’autocar.
Per a nosaltres, viatjar a un lloc és també conèixer la seva història i cultura. Si no heu estat mai a l'Àsia Central us recomano que llegiu abans la seva història per a comprendre el que veureu.
De fet la història d' Uzbekistan, Turkmenistan, Kirguizistan i Tadjikistan està molt entrellaçada i connectada. Podreu llegir que és el que va fer Stalin per apaivagar els sentiments nacionals després de la revolució russa del 1917.
Els uzbeks com a tribu/ètnia van ser els darrers en arribar al que ara es Uzbekistan entre el 1450 i el 1510. Ara tenen com a gran referent a Tamerlà, el qual és objecte de colossals estàtues. Fou el fundador d’un imperi basat en matances, però d'ell veureu uns quants dels més impressionants monuments que hi ha al país.
Si teniu més dies disponibles llavors hi ha més possibles llocs per a visitar al país. Per exemple, a l’extrem est hi ha la Vall de Fergana per a veure muntanyes i poder fer excursions, tot i que no tinc clar que es pugui fer per lliure. I a l’extrem oest hi ha excursions per anar a veure el desastre ecològic del que fou el mar d’Aral, però queda lluny.
Em va fer il·lusió travessar el riu Amudarià. És un riu mític en els relats antics. Els grecs l'anomenaven Oxos, en els temps en que Alexandre el Gran passava per aquí. També m'il·lusionà veure moltes referències a la Ruta de la Seda.
La moneda nacional d'Uzbekistan és el som uzbek (també sum o soum). Aquesta moneda es va posar en circulació l'any 1994 i avui dia és l'únic mitjà de pagament. En circulació es troben bitllets de 1.000 i 5.000 som. Els bitllets de més valor són de 10.000, 20.000, 50.000, 100.000 i 200.000 som.
Tots els bitllets difereixen en color i representen, principalment, monuments culturals i històrics de l'Uzbekistan que s'imprimeixen com a marques d'aigua. Des del 2004, el Som Uzbek (UZS) és una moneda convertible.
L’agost del 2025 el canvi mitjà va ser de 1 € = 14.000 soms. Quasi tot es paga en metàl·lic, així que prepareu-vos per anar amb feixos enormes de bitllets, però no us preocupeu, tothom ho fa. És acostumar-se a que desenes de milers de soms equivalen a un pocs euros.
Vam canviar moneda a l’aeroport de Samarcanda i en un banc de la ciutat i amb això em vam tenir prou per a totes les vacances. Fa una anys hi havia mercat negre per al canvi de moneda, però en l'actualitat ja quasi no n'hi ha. De tant en tant encara t’aborda algú, però no paga la pena.
A l'Uzbekistan la propina no és obligatòria ni esperada, però opcionalment es pot donar si el servei és particularment bo. Nosaltres mai donem propina, a no ser que sigui obligatòria, com per exemple als Estats Units d'Amèrica.
El cost de la vida per al viatger a l'Uzbekistan és increïblement baix. No recordo haver visitar un país amb el preus tan barats. Podeu dinar en un restaurant per 4 €/persona. A Taixkent, la capital i el lloc més car del país, cada trajecte en metro costa 0’12 €. Sí, 12 cèntims d’euro, i es pot pagar amb targeta.
Per al vol internacional entre Barcelona i Uzbekistan vam fer les anades i tornades amb companyies diferents i escales en aeroports també diferents.
El vol d'anada, amb la companyia Turkish Airlines, va sortir de la terminal 1 de l'aeroport de Barcelona/El Prat (BCN) a les 14h40 del dia 14 d'agost i va arribar a l'aeroport internacional d'Istanbul (IST) a les 19h15,, amb una durada del vol de 3 hores i 35 minuts. La diferència horària entre Istanbul (Turquia) i Barcelona és de +1 hores en l'horari d'estiu.
Després d'una escala de 2 hores i 35 minuts en aquest aeroport turc el següent vol, amb la mateixa companyia, va sortir a les 21h50 i va aterrar a l'aeroport internacional de Samarcanda (SKD) a les 4h10 hora local de la matinada del dia següent. La durada del vol fou de 4 hores i 20 minuts.
La diferència horària de Samarcanda (Uzbekistan) és de +2 hores respecte Istanbul i +1 hora respecte Barcelona en l'horari d'estiu.
El primer tram del vol de tornada, amb la companyia Azerbaijan Airlines va sortir de l'aeroport internacional de Taixkent (TAS) a les 2h30 del dia 24 d'agost i va aterrar a l'aeroport internacional Heydar Aliyev de Bakú (GYD) de l'Azerbaidjan a les 4h20 hora local (-1 hora respecte Taixkent). La durada del vol fou d'2 hores i 50 minuts.
Després d'una escala de 2 hores i 30 minuts en aquest aeroport, el següent vol, amb la mateixa companyia, es va enlairar a les 6h50 i va aterrar a l'aeroport de Barcelona/El Prat a les 10h35 hora local (-3 hores respecte Bakú), amb una durada de vol efectiva de 5 hores i 45 minuts.
Per al trajecte entre d'Urganch i Taixkent vam agafar un vol de la companyia Uzbekistan Airways que es va enlairar de l'aeroport internacional d'Urganch (UGC) a les 15h50 del dia 22 d'agost i va aterrar a l'aeroport de Taixkent (TAS) a les 18h30, en un vol de 2 hores i 40 minuts que incloïa una parada tècnica d'una hora a l'aeroport de Bukharà (BHK).
Alerta amb els taxis a l'Uzbekistan. NO porten taxímetre i s'ha de regatejar. Fàcilment us poden prendre el pèl si no coneixeu bé el trajecte.
La solució és comprar una SIM per al mòbil (són baratíssimes) i instal·lar-hi l'aplicació Yandex Go, similar a Uber.
Es posa el lloc on esteu (per geolocalització) i cap a on voleu anar i ja està. El preu del servei el dóna l'aplicació en soms uzbeks. Al final del servei es paga al conductor en efectiu, mai ho feu amb targeta.
El trajecte més llarg que vam fer, per anar de Khivà a l’aeroport, ens va costar uns 4 € per fer 25 minuts de trajecte. I per a moure's per Samarcanda, on t’estalvies anades/tornades entre monuments que estan separats entre sí i/o l’hotel, de vegades el cost del trajecte era d'1 € o menys.
Si no voleu que us cobrin 20 € o més per trajecte o perdre el tems regatejant amb el taxista utilitzeu aquesta aplicació. Nosaltres, cansats i de matinada quan vam arribar en el vol a Samarcanda no ens va funcionar l'aplicació Yandex Go i un taxista ens va cobrar 20 € per fer un trajecte que valia 2 €. Crec que la majoria d'uzbeks també la fan servir. Els mateixos hotels esperen que la facis servir o bé ho faran ells si demaneu un taxi a la recepció.
Cap problema amb el conductor, ja que cap sap anglès. Apreneu a dir algunes paraules clau en uzbek, com gràcies, hola, etc. És més que suficient. Ells no esperen cap conversa.
Us sorprendrà que hi hagi una línia d’alta velocitat entre les ciutats de Taixkent, Samarcanda i Bukharà que són servides per trens Talgo. En el nostre cas vam fer el trajecte de Samarcanda a Bukharà, uns 270 km, còmodament amb un d’aquests trens. Altament recomanat. Va ser del tot puntual i va trigar 1 hora i 49 minuts.
Els bitllets es poden comprar en línia en el web dels ferrocarrils uzbeks, disponible en rus, uzbek i anglès. Els bitllets de tren es poden comprar un mes i mig abans de la data.
L’estació de tren de Samarcanda es a uns 4 km del centre i la de Bukharà està a uns 14 km. Un taxí a través de Yandex Go ens va costar 30.000 soms uzbeks, uns 2,2 €, per anar fins a l'estació de tren de Bukharà. Si no ho feu amb aquesta aplicació us poden demanar 20 €. Utilitzeu aquesta aplicació.
Vam reservar els allotjaments d'aquest viatge a través del portal Booking.com en quatre llocs diferents del país.
Des de principis de 2019, Espanya i altres països de la Unió Europea poden visitar Uzbekistan només amb el passaport vigent (la validesa del passaport ha de ser superior als tres mesos des de la data de sortida) i no és necessari cap tipus de visat. A més, el control tant de sortida com d'entrada al país és ràpid i senzill.
En les recomanacions de viatge a l'Uzbekistan del Ministeri d’Exteriors espanyol s'informa de que per sortir del país us demanaran els registres turístics dels establiments on us hagueu allotjat durant la vostra estada, però això devia ser abans perquè ara no es demana res ni els allotjaments et donen res.
També hi ha molta insistència en molts llocs i guies de portar els medicaments que puguis necessitar durant el teu viatge, en la seva caixa original i amb les receptes mèdiques corresponents. Tingues present que algunes medicines, com somnífers o analgèsics, són il·legals al país i s'han de declarar a la duana. Bé, en el nostre cas, no ens van demanar res a l’entrada, la qual va ser molt àgil.
La temporada alta i millor època per anar a l'Uzbekistan és en el mes d’octubre. També és bona època la primavera, de març a abril. Per contra, l'hivern és fred i l’estiu és molt calorós.
Nosaltres a la segona quinzena d’agost vam estar en màximes de 32ºC a 38ºC. Podeu dir que tampoc és gaire, i és cert. A més, és una calor seca, amb una humitat molt baixa i això fa que la temperatura de sensació sigui la mateixa que indica el termòmetre (no hi ha xafogor).
És un clima marcadament continental i quan es posa el sol la temperatura baixa fins els 18ºC/20ºC a l'estiu. Durant els mesos de juny i juliol encara fa més calor que a l'agost i les temperatures arriben per sobre dels 40ºC.
A l’estiu, a l'Uzbekistan hi ha +3 hores de diferència respecte Barcelona. Per altra banda, en les dates del nostre viatge el sol sortia al voltant de les 5h45 i es posava al voltant de les 19h30.
La seguretat a l'Uzbekistan és total. Cap problema, ni a les ciutats ni a la carretera ni al tren.
Nosaltres anàvem amb una assegurança mèdica internacional.
Per altra banda, no es recomana beure aigua de l'aixeta. Es pot comprar aigua embotellada a tot el país i això és el que vam fer nosaltres.
Els endolls elèctrics i les preses de corrent són iguals als de l'Europa Occidental, de són del tipus C i F. Per tant no és necessari portar un adaptador per l'endoll. El voltatge comú és 220 V i la freqüència és 50 Hz.
L'uzbek és l'idioma oficial del país. L'idioma rus el sap gran part de la població, mentre que només la gent jove sap anglès. A Taixkent, per exemple, quasi tot està en rus.
Recordeu que el rus s’escriu en caràcters ciríl·lics. De fet, l’uzbek també s’escrivia en caràcters ciríl·lics abans de la independència del país, l'any 1991, quan l'Uzbekistan formava part de l'antiga URSS. Però després de 1991 l'uzbek es va passar a l’alfabet llatí.
Algunes paraules útils de l'idioma uzbek en trobareu més a la pàgina web Uzbek language phrasebook:
La vestimenta a l'Uzbekistan és, en general, conservadora. Les dones s'han de cobrir les espatlles i els genolls en llocs públics. Els homes han d'evitar fer servir pantalons curts en llocs religiosos.
La meva dona i filles portaven sempre un mocador per si s'havien cobrir les espatlles. I en les mesquites es cobrien el cabell. Anaven amb vestits llargs o pantalons llargs. Jo anava en pantalons curts, però si en un lloc a visitar no pots anar en pantalons curts llavors et donen un faldó per a cobrir les cames.
L'Uzbekistan no és un lloc adient per ser vegà o vegetarià. De fet, jo vaig reconvertir-me a carnívor per uns dies.
Alguns dels plats típics i tradicionals de la cuina de l'Uzbekistan:
Els preus en mercats i botigues són baixos, en general, i s'utilitza el regateig. No trobareu centres comercials, per sort. En el nostre cas vam comprar te a granel, plats de ceràmica, pantalons de dona de cotó, una cistella de fruits secs i halva. Tots a base de regateig. Per a comprar crec que els millors llocs són Samarcanda i Taixkent.
A la ciutat de Samarcanda la major part de llocs a visitar solen obrir a les 9:00.
Nosaltres vam arribar el primer dia a les 5:00 del matí. Com que encara no podíem fer el check-in de les habitacions i malgrat no havíem dormit vam anar a visitar alguns llocs, ja que a les sis era de dia i la temperatura era molt bona.
El cas es que estàvem visitant mausoleus de franc quan vam passar pel costat del mausoleu de Gur Emir, la tomba de Tamerlà i un dels llocs imprescindibles a visitar. Evidentment la taquilla estava encara tancada, però hi havia un grup de neteja (cal dir que tot està molt net) i un porter.
Quan aquest darrer ens va veure ens va dur a la taquilla per a ensenyar-nos els preus i l’horari. Malgrat estigues tancat si li pagava a ell 50.000 soms enlloc dels 75.000 del preu oficial llavors ens deixava passar. I apa, així vam visitar el mausoleu de Gur Emir quan eren les 7:30 del matí i amb l’equip de neteja i un altre parell de turistes despistats.
El mateix ens va passar després al Mausoleu d’Ak-Saray, el qual estava tancat amb reixa i el porter ens va deixar passar pagant 20.000 soms (1,37 €/persona) enlloc dels 40.000 soms oficials. Aquest cop sense equip de neteja ni cal altre turista despistat.
La resta de dies no vam fer cap esforç per llevar-nos molt d’hora per intentar fer això, ni a Samarcanda ni a la resta de ciutats. Com podeu veure els preus «oficials» són igualment molt baixos.
El Registan és una gran plaça rodejada per tres madrasses dels segles XV-XVII que formen un impressionant conjunt arquitectònic. En el passat fou el cor de la ciutat antiga de Samarcanda sota el regnat de la dinastia timúrida i actualment és la plaça més emblemàtica de la ciutat.
Actualment, l'agost de 2025, l’entrada per a visitar el complex del Registan només és vàlida per a un cop: no es pot sortit i tornar a entrar encara que sigui el mateix dia (abans es podia). És un lloc impressionant. Vam estar-hi quasi tres hores per a visitar-lo amb calma i des de primera hora del matí, quan obren a les 09h00.
A les 9 del vespre fan un xou de llums i música que és imperdible i per al qual no cal estar dins de Registan, pagant l'entrada, sinó que gairebé tota la gent es reuneix i ho veu des de fora. Tant turistes com locals s'apleguen aquí a gaudir l'espectacle. No us el perdeu. L’àudio de l'espectacle és en uzbek, però el que els llums expliquen a la façana s’entén perfectament.
De fet, tant a Samarcanda com a la resta de ciutats del país, es poden fer les visites amb calma durant el dia i després passejar per l'exterior a la nit, doncs tots els monuments i carrers cèntrics estan il·luminats.
Al voltant de la plaça hi ha la madrassa central Ulugh Beg (1417-1420), la madrassa Sher-Dor (1619-1636) i la madrassa Tilya-Kori (1646-1660). Aquestes madrasses van servir al seu dia com a institucions educatives espirituals per a aquells que volien estudiar l'Islam. Cada madrassa consta de cel·les (habitatges), una mesquita i un pati interior. Ben conservat fins als nostres dies, tot el complex està reconegut com a Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.
A l'est de la madrassa de Tilya-Kori es troba el mausoleu dels Xibànides (Shaybanids mausoleum), del segle XVI. El veritable fundador del poder xibànida va ser Muhammad Shaybani, nét d'Abu'l-Khayr Khan. El 1500, amb el suport del Kanat de Txagatai, llavors amb seu a Taixkent, Muhammad Shaybani va conquerir Samarcanda i Bukharà als seus últims governants timúrides.
El fundador de la dinastia es va girar contra els seus benefactors i el 1503 va prendre el vell Taixkent. També va capturar Khiva l'any 1506 i el 1507 es va precipitar sobre Merv, a l'actual Turkmenistan, l'est de Pèrsia i l'oest de l'Afganistan. Els xibànides van aturar l'avanç dels safàvides, que el 1502 havien derrotat a les tribus Aq Qoyunlu de l'Azerbaidjan.
De fet, Muhammad Shaybani fou un líder de les tribus nòmades uzbekes, que durant els anys següents es van establir sobretot en oasis de l'Àsia Central, la costa del mar Caspi, les valls de Tian Shan, els escarpats russos i l'Indostan. L'última i vasta invasió uzbeka del segle XV dC fou el gran component de l'etnogènesi de la nació uzbeka actual.
El Chorsu és un edifici antic d'un basar en forma de cúpula, construït en el segle XV i reconstruït en el XVIII (any 1785). Està situat just darrere de la madrassa Sher-Dor, al sud-est del Registan, i ocupa una cruïlla de camins que connecta Samarcanda,Taixkent, Bukharà i Shahrisabz. De fet, Chorsu és una paraula d'origen persa que significa «encreuament de carreteres», en referència a aquesta famosa intersecció de carreteres transitades.
L'edifici té una història centenària bastant rica. De moment, està inclosa a la Llista dels Patrimonis Mundials de la UNESCO, conjuntament amb la resta de la part històrica de la ciutat.
A 10 minuts caminant des de Registán es troba Gur-e-Amir, el mausoleu del conqueridor turcman Timur, també conegut com a Tamerlà. Gur-e Amir significa «Tomba del Rei» en persa.
Aquest complex arquitectònic, amb la seva cúpula blava, conté les tombes de Timur, els seus fills Shah Rukh i Miran Shah i els néts Ulugh Beg i Muhammad Sultan. També és honrat amb un lloc en aquest mausoleu Sayyid Baraka, el mestre de Timur.
Aquest mausoleu ocupa un lloc important en la història de l'arquitectura del Turquestan com a precursor i va tenir influència en altres mausoleus que es van construir posteriorment seguint l'arquitectura mogol, com per exemple els jardins de Babur a Kabul (Afganistan), la tomba d'Humayun a Delhi (Índia) i el famós Taj Mahal a Agra (Índia).
Aquests dos darrers van ser construïts pels descendents indis de Timur, els mogols que van establir una dinastia que governà el subcontinent indi. Van agafar elements de la cultura índia, però amb influències de l'Àsia Central.
El mausoleu Gur-e-Amir ha estat molt restaurat al llarg de la seva existència.
La mesquita Bibi Khanum és un dels monuments més importants de Samarcanda. Porta el nom de l'esposa de Timur. Va ser manada construir pel mateix Amir Timur. En el segle XV era una de les majors i millors mesquites del món islàmic.
No obstant això, Timur es va tornar massa ambiciós. Va portar les tècniques de construcció d'aquella època al límit i va trobar tants problemes estructurals que la mesquita no va ser construïda per durar.
Malgrat la seva contínua renovació i reconstrucció, la mesquita va començar a deteriorar-se lentament fins que un terratrèmol l'any 1897 va deixar l'edifici en ruïnes. Dècades després va ser restaurada. En l'actualitat el seu arc d'entrada mesura 35 metres d' alt.
La necròpolis de Shah-i-Zinda és un preciós conjunt de mesquites i mausoleus, albergant les restes de personatges famosos i desconeguts. També exhibeix algunes de les rajoles més riques del món musulmà, moltes de les quals daten de l'Imperi Timúrida del segle XIV. Des de l'any 2021 aquest conjunt és Patrimoni Mundial de la Unesco.
Shah-i-Zinda es va establir per primera vegada fa més de 1.000 anys. Però entre els segles XI i XIX es van anar afegint al complex diversos mausoleus i temples, formant l'avinguda de magnífics mausoleus que es pot veure avui dia.
En aquesta necròpolis hi estan enterrades dues de les filles d'Amir Temur (excepte la seva favorita Bibi-Khanum) i els seus fills. Veureu que són les tombes més petites. Va ser el lloc on s'enterrava a membres de la família.
Per cert, els cossos no són a la part de la tomba que sobresurt, sinó a terra. La part de dalt és només per a saber on està ubicat el lloc del soterrament.
A l'entrar al complex la primera tomba de l'esquerra és la de Shodi Mulk Oka, la qual està considerada com la més maca. A aquest conjunt també se'l coneix com a «Tomba del Rei viu» perquè, segons la llegenda, Ibn-Abbas, cosí del profeta Mahoma, predicava l'Islam a la zona d'Àsia Central, cosa mal vista pels zoroastrians que el van decapitar, però no van acabar amb la seva vida i d'aquí el nom del lloc.
A cinc minuts caminant de Shah-i-Zinda es troba la mesquita Hazrat Khizr. En el lloc que ocupa ara es va construir al segle VII una de les mesquites més antigues del món i la primera construïda a Samarcanda i l'actual Uzbekistan.
Però la mesquita Hazrat-Khizr original va ser destruïda per Gengis Khan l'any 1220, així que aquesta és una reconstrucció que data de 1823. Gràcies als dibuixos conservats als arxius, la mesquita moderna reprodueix fidelment l'estructura original.
Dins la mesquita està prohibit fer fotos, però té un balcó mirador amb vistes molt maques sobre la ciutat des d'on si que es poden fer fotos.
L'Observatori Ulugh Beg va ser construït en la dècada de 1420 pel governant timúrida Ulugh Beg, net d'Amir Timur. Va ser un dels observatoris més grans mai construïts.
Un dels majors assoliments d'Ulugh Beg va ser un complet catàleg d'estrelles que contenia més de 1.000 estrelles i les seves ubicacions exactes al cel. Aquest catàleg va ser creat 200 anys abans que existissin els telescopis!.
Però Ulugh Beg era millor com a científic i astrònom que com a governant. El 1449, només dos anys després de l'inici del seu regnat, i després de perdre diverses batalles, Beg va ser assassinat pel seu propi fill i l'observatori fou destruït.
El museu conté reproduccions dels manuscrits àrabs de les cartes estel·lars d'Ulug Beg, el Zij-i Sultani, i d'importants edicions impreses europees de l'obra d'Ulugh Beg. També conté astrolabis i altres instruments, així com una reconstrucció en miniatura del propi observatori.
La Tomba del Profeta Daniel és un lloc notable freqüentat per seguidors de l'Islam, l'Ortodòxia i el Judaisme. Segons la llegenda, el profeta bíblic Daniel («Daniyar») està enterrat aquí, mentre que una versió més plausible suggereix que la tomba pertany a Khodja Daniyar, un soci del cosí del profeta Mahoma.
En qualsevol cas, cents de pelegrins de les tres religions la visiten a diari. Prop de la tomba mana un brollador sagrat i molts afirmen haver experimentat curacions després de beure de la seva aigua. A més, a l'entrada del mausoleu hi ha un pistatxer. Tot i que portava gairebé mig segle sec, va florir després de la visita del Patriarca Alexy II, l'any 1996, i continua florint anualment.
El Mausoleu Rukhabad va ser construït per ordre d'Amir Timur i s'aixeca sobre la tomba del teòleg i místic islàmic Sheikh Burhaneddin Sagaradzhi, molt estimat per Timur i els seus contemporanis.
Aquest edifici del segle XV és una estructura funerària vinculada a la dinastia Timúrida de Samarcanda. Tot i que no es coneix amb precisió la data de la seva construcció, l'arquitecte i historiador M. E. Masson sosté la hipòtesi de que va ser erigit després de l'assassinat del sobirà Abd al Latif, el qual no va poder ser sepultat al mausoleu de Gur-Emir.
El complex Abdidarun és un antic santuari situat al costat oriental («darun» significa interior) de la muralla de la fortalesa de Samarcanda. Van aparèixer diversos edificis i es van convertir en un santuari arquitectònic al voltant de la tomba d'Allama Abd Maziddin, que va viure al segle IX.
En el centre del complex destaca l'edifici més gran, el vestíbul, el qual data del segle XV.
El Basar Syob és un mercat de productes agrícoles o «dekhkan», on trobareu vegetals i fruites collits principalment a Uzbekistan, així com productes fets a mà. Les files de llocs estan convenientment dividides d'acord amb el tipus de producte que ofereixen.
Els venedors locals diuen que els seus dolços i fruits secs són tan deliciosos que els residents locals de la capital es traslladin fins allà només per assaborir-los.
També és possible trobar tota mena d'espècies, fins i tot aquelles exòtiques. A més dels productes comestibles, es venen peces d'art dels artesans i mestres locals. S'ha de prestar una atenció especial a la fila dedicada al pa, ja que el pa de Samarcanda és un producte local molt particular.
La ciutat de Bukharà és una de les més importants del país i, juntament amb Samarcanda, és el principal centre de la cultura i la història persa tadjik. L'any 1993 l'UNESCO declarà el centre històric de Bukharà com a Patrimoni Mundial de la Humanitat. Conté un gran nombre de mesquites i madrasses.
Preus aproximats de les entrades a museus i llocs visitables en la ciutat de Bukharà a l'estiu de 2025:
Bukharà és famosa mundialment no només per les seves mesquites, per la fortalesa Ark o el majestuós minaret Kalyan, sinó també per les seves cúpules comercials que s'estenen en processó des de Lyabi-Khauz fins a la madrassa Miri-Arab. En el segle XVI, sota el poder de la dinastia xibànida, Bukharà es va convertir en capital, donant lloc a un creixement sense precedents de la ciutat.
Atès que estava ubicada a la Gran Ruta de la Seda, els mercats i les botigues comercials van congestionar encara més la cruïlla de les vies públiques. Han passat diversos segles des d'aleshores i només quatre cúpules comercials han sobreviscut fins ara.
La cúpula Tak-i-Sarrafan (també coneguda com Tok-i-Sarrofon o «cúpula dels canvistes») està ubicada al costat del Lyabi-Khauz. Sota aquesta cúpula conflueix una cruïlla de camins i al seu voltant es troben petites botigues disperses.
Allà es va localitzar una vegada una de les cases de canvi més grans d'Àsia Central: els comerciants de l'Índia, la Xina i d'altres països canviaven aquí els seus diners. El nom de la cúpula prové del fet de que els canvistes rebien el nom de «sarrafs». Diversos segles després, al mateix lloc, només es poden comprar catifes i mocadors.
Al nord de Tak-i-Sarrafan es troba l'extens basar cobert de Toqi Telpak Furushon. És un complex enorme, amb una orientació hexagonal. Sota la seva cúpula esfèrica hi ha botigues que venen ganivets, joies, instruments musicals i records. Al costat, hi ha una ferreria medieval on es pot observar el procés de fabricació de ganivets i altres eines.
Quan les botigues venien llibres, la cúpula comercial s'anomenava Kitab-Furushon («kitab» es tradueix de l'uzbek com a «llibre»). Poc a poc, els llocs de venda de llibres van ser ocupats per botigues de comerç de barrets i més tard de venda de gorres. Així mateix, es van començar a comercialitzar records realitzats per artesans locals.
El basar amb cúpules Tim Abdullah Khan és diferent dels altres perquè no es troba en una cruïlla, sinó al llarg d'un carrer, en un lloc cobert que sempre es manté fresc. La llum penetra al seu interior des de petites finestres i obertures a les cúpules. Al llarg dels segles s'hi van vendre catifes i teles i, fins i tot, avui dia es pot comprar una catifa bigarrada, un preciós mocador forjat o un quadrat de tela de Bukharà.
La cúpula del basar cobert de Tak-i-Zargaran és la més gran de Bukharà i es troba al costat del Poi Kalyan. La seva cúpula s'expandeix cap amunt i s'enforteix amb costelles que la fan diferent de les altres.
El nom Zargaron s'associa amb la paraula «zargar» que es pot traduir com a «orfebre» perquè antigament es localitzaven aquí fins a 36 tallers de joieria amb botigues de venda de diverses joies.
Aquesta va ser la primera de totes les cúpules comercials de Bukharà. Avui dia s'hi poden comprar joies, mocadors i diversos accessoris per a la llar, com manetes de portes, campanes, ferradures per a la sort, etc.
L'antiga fortalesa Ark de Bukharà és un dels símbols arquitectònics de la ciutat i el seu monument més antic. Aquesta ciutadella és sinònim d'inexpugnabilitat i grandesa.
Documentalment la fortalesa ja existia al segle V dC. i les excavacions arqueològiques han confirmat que en aquest lloc hi va haver una construcció defensiva al segle IV aC. Al segle VIII es va construir aquí la primera mesquita de la ciutat.
Al territori de la ciutadella hi havia un palau, sales de recepció, hotels, biblioteca, casa de la moneda, banys, presó i molt més. A l'Edat Mitjana els poetes Ibn Sino, Omar Khayyam i Rudaki, entre d'altres, van treballar entre els seus murs.
Avui dia l'Ark de Bukharà és un museu i lloc arqueològic, on es pot veure com vivien els governants de l'Edat Mitjana i les troballes arqueològiques dels erudits, així com admirar l'arquitectura oriental.
Just abans de l'entrada a la fortalesa Ark, es pot veure l'iwan (un monumental porxo decoratiu)de la mesquita Djami, la qual va ser construïda al segle XVIII segons el tipus d'una gran mesquita d'hivern: quatre columnes de suport i un iwan instal·lat sobre una plataforma de blocs de pedra. El sostre, decorat amb motius florals i geomètrics, està sostingut per columnes de fusta amb enormes capitells d'estalactites.
El disseny interior és típic del segle XIX i principis del XX. L'última reparació es va dur a terme els anys 1910-1920, amb la participació del famós mestre uzbek Usto-Shirin Muradov.
El complex de Lyabi-Hauz va fer famós en la seva època pel seu microclima únic. Comptava amb un basar, una casa de te i barberies. Des d'ací, els repartidors d'aigua carregaven l'aigua per a regar els carrers i per a beure. L'aigua arribava a la casa a través del Canal Shahrud.
Des de temps immemorials, grans festivitats prenien lloc en aquesta plaça. Els negocis estaven decorats amb catifes i brodats. A la tarda, s'encenien els llums i s'instal·laven els llocs.
La moderna Bukharà és també fidel a les tradicions: compta amb moltes cases de te i restaurants, i sovint festivals i celebracions hi prenen lloc. Artistes, artesans i músics es troben còmodament localitzats als carrers juntament amb diversos locals de records, on turistes i locals caminen.
A l'ombrívol parc de Lyabi-Hauz hi ha també el monument Khoja Nasreddin, homenatge a l'heroi nacional d'Àsia Central conegut com a Afandi.
Al voltant d'un antic estany artificial de 36 de llarg, 42 metres d'ample i 5 metres de fondària, durant els segles XVI-XVII s'hi van construir tres grandiosos monuments. Aquests són la madrassa Kukeldash, el Khanqah i la madrassa Nadir Divan-Begi. Totes elles componen un sol complex, en el qual Lyabi-Hauz serveix com a element central.
La madrassa Kukeldash, construïda als anys 1568/1569, és l'edifici més antic del conjunt Lyabi Khauz. Es va construir durant el regnat de la dinastia dels Xibànides a Bukharà. Aquesta madrassa és la més gran de la ciutat (80 x 60 metres). La madrassa té més de 130 cel·les, on vivien i estudiaven més de 320 alumnes. Es va convertir en el símbol del poderós estat sota la direcció d'Abdulla-Khan.
És un edifici de dues plantes amb un gran portal de mosaic a l'entrada, decorat amb profunds nínxols arquejats, flanquejat a les cantonades per elegants columnes d'ònix verd translúcid. La decoració interior és l'exemple perfecte de l'interior blanc.
El Khanqah Nodir Devonbegi fou construït l'any 1620 com a lloc de residència i culte específic per als místics sufís. La seva construcció va seguir l'estil de l'arquitectura de l'Àsia Central, caracteritzada per l'ús de maons, cúpules, arcs i patrons geomètrics i florals.
La madrassa Nadir Divan-begi, construïda a 1622/1623, porta el nom del visir Nadir, per ordre del qual es va construir. Aquest visir va servir a la cort d'un dels representants més forts i poderosos de la dinastia jànida, Imamkuli-khan, que va governar a Bukharà entre els anys 1611 i 1642.
El govern d'Imamkuli-khan va ser un dels més estables i relativament pacífics de tota la història dels jànides a Bukharà. Era l'època en què els governadors prestaven atenció no només a les constants guerres, sinó també a l'urbanisme.
La paraula kosh significa «doble» i aquest és el nom que rep aquest complex pel fet d'estar format per les madrasses Modari-khan i Abdullah-khan, conegudes com a «les falses bessones». Ambdós edificis s'alcen als costats d'un estret carrer, un davant l'altre.
La madrassa Modari-khan es va construir l'any 974 de l'hègira o el 1566-1567 segons el nostre calendari. La data s'indica en una poètica inscripció de majòlica que hi ha sobre l'entrada. És una institució educativa típica, amb un dormitori per a estudiants i professors al voltant del pati, sales públiques de la mesquita i auditoris a la part d'entrada de l'edifici, a banda i banda del portal. La façana principal està ricament revestida de mosaics multicolors de maó.
La madrassa Abdulla-khan, construïda entre 1558 i 1590, és una de les obres més destacades de l'arquitectura centreasiàtica. Aquí l'arquitecte valentament es va desviar de les regles canòniques en la planificació, movent les capacitats asimètricament més enllà dels contorns rectangulars de l'edifici, incloent-hi noves formes en la composició habitual. Així, a l'interior del pati va aparèixer una sala amb una cúpula sobre un tambor de llum de dotze costats, coneguda com a «llum del cel d'Abdullah-khan». La sala combina 20 cel·les, situades en dos nivells.
La madrassa Ulugh Beg és la més antiga de les tres madrasses construïdes per Ulugh Beg, el net d'Amir Timur, i data de 1417. Posteriorment, també va ordenar la construcció de madrasses a Samarcanda i a Gijduvan.
Aquesta madrassa ocupa un edifici rectangular amb un pati i una entrada principal decorada amb un portal alt. Una arcada de dos nivells s'obre des de la façana i també compta amb torres.
Els motius de l'ornament estan dominats per elements astrals, que poden associar-se amb la cosmovisió d'Ulugh Beg com a astrònom. Al full de la porta hi ha una inscripció de l'Alcorà que diu que «la recerca del coneixement és el deure de tot musulmà i musulmana».
A les escoles de les madrassa 80 estudiants estudiaven àrab, geometria, astronomia i matèries religioses des del matí fins a la nit. Els estudis duraven de 15 a 20 anys i els estudiants d'aquesta madrassa s'unien constantment a les files dels pensadors i poetes orientals.
Al segle XVII, per ordre d'Abdulaziz Khan, l'Emir de Bukharà, es va construir una nova madrassa davant de la madrassa d'Ulugh Beg, anomenada madrassa Abdullaziz-khan. Inicialment, va ser concebuda com un exemple d'art d'alt nivell i acabats de luxe. El portal de la madrassa impressiona per la seva alçada i la seva rica decoració exterior. El seu iwan té una forma multifacètica i està decorat amb estalactites penjants.
A les seves parets, en lloc de modestos guarniments geomètrics i florals, hi ha un guarniment més complex i acolorit. Hi ha imatges d'un drac xinès i de l'ocell Semurg. Els colors de les rajoles són grogues.
La madrassa comprèn dues mesquites: una d'hivern i una d'estiu. Ambdues mesquites es distingeixen per un luxe excepcional en la decoració de les seves parets i sostres.
Poi-Kalyan (també conegut com a Po-i-Kalan, o Poi Kalan) és un conjunt arquitectònic situat al cor de la ciutat de Bukharà. El seu nom es tradueix com a «peu del Gran» o «peu del minaret Kalyan».
El conjunt està format pel minaret Kalyan al seu centre, la mesquita Kalyan i la madrassa Miri-Arab, una davant l'altra, i la madrassa Amir Alim-khan.
Des dels inicis de l'islam hi ha hagut tres tipus de mesquites: les mesquites de Djuma, destinades a les grans multituds que assisteixen als serveis del divendres; les mesquites rurals de Namazga («musalla idgoh»), que són utilitzades per la població masculina tant de la ciutat com dels voltants per celebrar les dues festes musulmanes, Qurban i Ramadà; i les mesquites de Quzar, dissenyades per ser utilitzades com a mesquites diàries en barris residencials.
El minaret Kalyan, de 48 metres d'alçada, va ser construït en dues ocasions, ja que just abans de ser completat per primera vegada, va col·lapsar. Probablement va ser perquè els obrers no van tenir en compte el suau pis on es trobaven, a causa de les moltes capes culturals sota la ciutat.
Es va col·locar una nova base més duradora per al minaret i l'any 1127 es va completar la segona construcció de Kalyan. El minaret Kalyan és un exemple impecable tant d'enginyeria civil com de creació arquitectònica superior. Els maons cuits dels quals està fet formen una torre circular monolítica que s'estreny des de la seva base gruixuda fins a la seva part superior.
La mesquita Kalyan, del segle XV, és un dels monuments més sobresortints de Bukharà. El disseny de la mesquita Djuma, anomenada aquí mesquita Kalyan, és tradicional: la mesquita té una planta rectangular (127 metres de llargada per 78 metres d'amplada), amb un gran pati que està envoltat per un porxo cobert amb cúpules.
En total són 288 cúpules sostingudes per 208 columnes. Hi ha iwans decorats als quatre costats del pati. L'enorme iwan exterior a l'est destaca per la seva majestuositat i magnífica decoració. La mesquita té set portes exteriors, amb àmplies verandes davant i dins de la porta principal oriental.
Mir-i-Arab és una madrassa, una institució educativa fundada l'any 1535. Després de la revolució de 1917 la madrassa va ser tancada i el seu clergat reprimit. Els creients van fer campanya perquè es reprenguessin les activitats educatives després de la Segona Guerra Mundial, i entre 1946-1956 i 1961-1989, la madrassa Mir-i-Arab va ser l'única madrassa en funcionament de l'antiga Unió Soviètica.
La mesquita Hoja Zayniddin és de mitjans del segle XVI i està situada en la cruïlla entre dos carrers laterals a 300 metres al sud-oest de la plaça Po-i-Kalyan dins del shahr-i-darun o «ciutat interior».
Tot i que el seu interior alberga la cúpula més gran de Bukharà, se sap molt poc sobre l'origen de l'edifici. Tant el seu patrocinador com el seu arquitecte s'han perdut en la boira dels temps. Tot i així, la qualitat de la construcció, la seva proximitat al cor de la ciutat i la seva gran petjada suggereixen fortament que va ser un producte de l'elit governant de la ciutat o, fins i tot, del mateix Khan.
El mausoleu de Chasma Ayub es considera un lloc sagrat. Compta amb un pou d'aigua beneïda que, segons la llegenda, va ser creat pel personatge bíblic Job, al qual es fa referència a l'Antic Testament. Com que el poble patia de set, Job va colpejar el terra amb un bastó, fent brotar un brollador.
Els registres històrics indiquen que el pou es va construir el 1380. Venerat tant per musulmans com per cristians, aquest lloc ha estat visitat per figures notables com Sa Santedat el Patriarca Kirill de Moscou i tota Rússia el 2017. L'aigua beneïda, que es creu que cura moltes dolències, continua fluint aquí.
De tots els edificis medievals de Bukharà, el mausoleu d'Ismail Samani és d'especial interès. Aquesta obra mestra arquitectònica mundialment famosa, va ser construïda a finals del segle IX.
El mausoleu, va ser erigit immediatament després de la mort del pare d'Ismail Samani, com una cripta familiar. Més tard, el mateix Ismail i el seu net Hasr, també van ser enterrats aquí.
És interessant notar que, en aquell moment, erigir criptes estava en contra de la llei islàmica, ja que l'islam prohibia erigir monuments post-mortem sobre les tombes dels creients musulmans. Tanmateix, la prohibició es va trencar a mitjans del segle IX per un dels mateixos califes, per a qui es va construir un mausoleu especial: as-Suli-biya.
La mesquita Magok-i-Attori, localitzada al centre de la ciutat, és un exemple d'una mesquita urbana en un barri residencial. Abans de la conquesta àrab existia un basar on s'intercanviaven ídols, pocions medicinals i espècies.
A més, hi havia un temple de la Lluna (Moh), on més tard, es va construir una mesquita. La primera part del nom de la mesquita, Magok, significa «pou», perquè fins i tot aleshores, ja estava mig oculta per capes culturals en ràpid creixement.
Encaixada entre els deserts de Kyzylkum i de Karakum, la gran regió de Corasmia es troba ubicada al voltant del delta del riu Amudària. En l'antiguitat aquesta regió fou famosa per la fertilitat de la seva terra i pels molts erudits que hi van néixer o hi van viure, com per exemple Al-Biruni i Avicenna.
La capital de la regió és la ciutat d'Urganch, però la seva ciutat més famosa és Khivà, inscrita a la llista de Patrimonis de la Humanitat de la UNESCO.
Nosaltres vam arribar fins a les fortaleses de Coràsmia mitjançant un trasllat en cotxe des de Bukharà fins a Khivà fet a través de Getyourguide. Hi ha trasllats que són directes, de ciutat a ciutat, i d'altres que en el trajecte et porten fins a les tres fortaleses, que és el que nosaltres vam fer.
Només és trasllat, amb un conductor, però no hi ha guia. Fins i tot el conductor només parla rus i uzbek. El nostre sabia una mica d’anglès per explicar quatre coses, però poc mes.
En el trajecte de 440 km des de Bukharà vam travessar el desert Khizilkhum. La primera part de viatge, uns 300 km, és autovia, però després hi ha alguns trams amb una baixa qualitat del paviment.
Les fortaleses es troben a 100 km de Khivà, unes dues hores en cotxe, en una zona anomenada Oasi de Coràsmia. Vam visitar el que resta de les tres fortaleses de Coràsmia: Toprak-Kala, Kyzyl-Kala i Ayaz-Kala.
Aquestes fortaleses daten del segle VII i estan fetes de fang. Actualment es troben mig derruïdes. Estan en la frontera entre una zona d’oasi verda i l’estepa de desert, en un lloc fantasmagòric.
Com vam arribar a la zona cap a les 12:00, vam fer la visita a las fortaleses sota un sol de justícia, a 38ºC. Vam dedicar uns 30 minuts a cadascuna. Estan prop una de l'altra, a uns 5-10 minuts de distància en cotxe.
Vam trobar poca gent visitant les fortaleses: només un grup guiat d’italians i nosaltres, que érem nosaltres quatre i una parella d’italians. La fortalesa que més ens va agradar va ser la d'Ayazkala.
En teoria la visita a les fortaleses és de pagament. Hi ha un lloc per aparcar i algú sense identificar al costat d’una caseta que sembla, sense gaire entusiasme, que vulgui cobrar-te. El conductor ens va dir, però, que passéssim d’ells i que els hi diguéssim «only card, no cash»”.
L'antiga ciutat de Toprakkala és un dels pocs monuments de Coràsmia totalment excavats dins del territori de l'Uzbekistan. És un dels més antics de tot l'Àsia Central i ocupa un lloc destacat entre els monuments de la cultura mundial de la UNESCO.
El 1938, durant les excavacions arqueològiques realitzades al territori de Coràsmia, a 27 km al nord de la ciutat de Biruni, es va descobrir l'antic assentament de Kirk Kiz-Kala, dels segles I als VI dC.
Kirk Kiz-Kala es tradueix literalment com «la fortalesa de les quaranta noies». Amb aquestes misterioses «quaranta verges» estan relacionades moltes llegendes i històries que hi ha als territoris de l'Àsia Central. Hi ha fortaleses amb el mateix nom a Termez (Uzbekistan) o a Merv (Turkmenistan), però altres llocs similars també es troben a l'Azerbaidjan, el nord de l'Afganistan o al nord de l'Iran. I si pensem en l'etimologia del nom «kirguís» («Kirk Kiz»), una altra vegada veiem que té molt a veure amb aquestes «quaranta noies».
Aquesta fortalesa, una de les més importants de l'oasi, consta de tres parts. És una de les més remotes, però també de les més ben organitzades i protegides. El seu nom significa «Fortalesa de les Gelades Severes». Pots entendre per què s'anomenava així només visitant-la a l'hivern, perquè el fred de l'estepa és un dels més terribles.
La ciutat de Khivà és la joia del desert uzbek. Segons dades arqueològiques, la ciutat es va fundar fa uns 2.500 anys, essent l'antiga capital de Coràsmia. Gairebé tots els seus llocs d'interès estan convenientment situats dins de l'emmurallada Itchan Kala («Ciutat Interior»), un gran barri històric que l'any 1991 esdevingué el primer lloc de l'Uzbekistan inscrit a la Llista del Patrimoni Mundial de la UNESCO.
Preus aproximats de les entrades a museus i llocs visitables en la ciutat de Khivà a l'estiu de 2025:
L'antiga Khivà estava dividida en tres parts: la fortalesa Kunya-Ark, els suburbis Dishan-Kala i la ciutat Itchan-Kala.
En l'actualitat, Itchan-Kala (Ichan Kala) és un museu a l'aire lliure, amb uns 60 edificis històrics. Localitzat al nucli antic de la ciutat, aquest barri està envoltat de muralles defensives i es va convertir en el Museu Arqueològic Històric de l'Estat.
Aquest vast territori de 26 hectàrees ha conservat la imatge exòtica de la ciutat oriental. No obstant això, el més sorprenent és que Itchan-Kala no és una ciutat museu congelada, sinó la llar de 300 famílies, en la seva majoria dedicades a l'artesania.
La paret d'argila que envolta el nucli antic de Khivà té una llargada de més de 2 quilòmetres. Juntament amb les seves torres, muralles i quatre portes fortificades, aquesta impressionant estructura de maó d'argila té un gruix mitjà de 5-6 metres i assoleix els 10 metres d' alçada. El mur dels segles XVII-XVIII que un cop va mantenir a ratlla els invasors ara serveix com un divisor inconfusible entre l'històric i modern Khivà. Tot i que el mur no es pot pujar en moltes de les seves seccions, hi ha cap a la porta nord una entrada per arribar al seu punt més accessible.
Aquestes muralles tenen quatre portes d'entrada, una a cada cantonada: Palvon Darvoza és la porta oriental; Ota Darvoza és la porta occidental; Bagci Darvoza és la porta nord; i Tash Darvoza és la porta sud i la més allunyada de la part monumental.
Just a la dreta del minaret Kalta Minor es troba un monument que va aconseguir totes les seves ambicions de grandesa: la madrassa Mukhammad Amin-khan, l'escola religiosa històrica més gran de tota l'Àsia Central.
El minaret Kalta Minor, el nom del qual es tradueix com a «torre petita», estava destinat a mesurar 70 metres d'alçada. No obstant això, la mort prematura del Khan governant va aturar permanentment la construcció, deixant el romanent rotund de 26 metres d'alçada que veiem avui. Si bé pot que no hagi guanyat el títol de la torre més alta de la regió, Kalta Minor estableix el rècord com l'únic minaret a l'Àsia Central que està completament cobert de rajoles.
Aquest minaret s'ha convertit en el símbol de la ciutat i meravella per la seva mida i disseny únic. La base del minaret és de 15 metres, amb un diàmetre de 14.5 metres i 29 metres d'alçada.
La mesquita Juma és la més famosa de Khivà. Fou construïda a principis de l'Edat Mitjana i reconstruïda a la fi del segle XVIII.
Kunya-ark (significa «fortalesa en la fortalesa») és la ciutadella dels kans de Khivà. La seva construcció va començar el 1686-1688 i a finals del segle XVIII Kunya-Ark es va convertir en «una ciutat dins de la ciutat» i va ser separada d'Ichan-Kala per una gran muralla.
El palau Tash-Khovli («finca de pedra») va ser construït a la primera part del segle XIX, en la part oriental del centre de la ciutat.
El minaret Islam Khodja és el minaret més alt de tot Uzbekistan, un símbol de la ciutat digne d'una postal d'Itchan Kala. La torre en si mesura gairebé 57 metres d'alçada, mentre que la plataforma d'observació es troba a una alçada de 45 metres, cosa que permet tenir una vista increïble de la ciutat.
La madrassa Islam Khoja es troba darrere del minaret i consta de 42 cel·les i una gran sala esbotzada.
La madrassa Allah Kuli Khan és una de les escoles religioses més grans de Khivà. La seva audaç majòlica blava i blanca combina a la perfecció amb la forma finament executada de la madrassa, una barreja perfecta de bellesa i equilibri que aboca amb la seva mida i presència impassible. Amb dos pisos, 99 habitacions i molts arcs i columnes, aquesta madrassa és l'encarnació de l'arquitectura tradicional de Khivà.
Construïda a la primera meitat del segle XIX, la mesquita Ak es troba sobre una antiga fundació de 1647. Aquesta petita mesquita de 25.5 per 13.5 metres, és diferent de les altres mesquites de Khivà.
El mausoleu Sayyid Alla Uddin és un dels pocs edificis antics de Khivà que encara romanen en al seva forma original. La tomba va ser construïda al segle XIV, mentre que el 1825 s'hi van dur a terme treballs de restauració a gran escala.
La madrassa de Shergazi Khan va ser construïda el 1726. Al centre de la institució educativa hi ha un estany. També hi havia una mesquita, una aula i cel·les per a estudiants. A diferència d'altres madrasses, en aquesta hi havia espais especials a les cel·les dels estudiants per a menjars i coses necessàries.
La madrassa de Khoja Berdibay va ser construïda l'any 1688. Era petita, amb només 16 cel·les estudiantils. El 1834, Allakuli Khan va decidir construir una nova mesquita amb una madrassa.
El que va començar com un simple monument construït després de la mort de l'heroi local Pakhlavan Makhmud, es va ampliar a principis del segle XVIII per incloure una petita mesquita, madrassa i cementiri per a diversos governants locals. Tot això encara es pot veure en l'actualitat.
El mausoleu Pakhlavan Makhmud és un lloc sagrat per a musulmans i es destaca per la seva arquitectura exemplar i la seva brillant cúpula turquesa, la més gran de tota Khivà.
La ciutat de Taixkent és la capital de l'Uzbekistan i està ubicada prop de l'extrem oriental del país, al costat de la frontera amb el Kazakhstan. Amb una població superior als 2,5 milions d'habitants és la ciutat més poblada de l'Àsia central.
Aquesta ciutat no té el valor històric d'altres ciutats uzbekes, com ara Bukharà, Samarcanda o Khivà, però n'és el principal centre econòmic i cultural.
El complex arquitectònic Hazrati Imam (també conegut com a Khast-Imam) és el centre religiós de Tashkent. Es troba situat a la part de la «Ciutat Vella» de Taixkent i va sobreviure al fort terratrèmol de 1966.
En els darrers 15 anys s'han dut a terme importants obres de construcció i renovació per restaurar l'aspecte històric original del complex Hazrati Imam.
La mesquita Tilla Sheikh solia ser la principal mesquita dels divendres a la ciutat de Taixkent. Va ser construïda el 1857 per ordre d'un dels comerciants més rics i que era un musulmà devot. Traduït de l'idioma uzbek, el nom de la mesquita significa «Mesquita del xeic daurat». Fins al dia d'avui, és una de les mesquites més grans de la ciutat.
Aquesta mesquita va ser construïda el 2007 per iniciativa del president de l'Uzbekistan. Les seves cúpules fan 35 metres d'alçada i 25 metres d'amplada. mentre que l'alçada dels seus dos minarets és de 52 metres.
La madrassa Barak-Khan va ser construïda al segle XVI per Suyunidzh-Khan, un dels nets d'Ulugh Beg. El lloc es va convertir en seu de l'Administració Espiritual dels musulmans d'Àsia Central fins fa pocs anys.
Construïda a mitjans dels segle XIX aquesta madrassa ocupa l'edifici més petit del complex, però és el que conté el seu major tresor. Es tracta d'una gran biblioteca de manuscrits orientals entre els quals hi destaca el mundialment conegut Alcorà del califa Osman.
El Basar Chorsu de Taixkent és un dels mercats més antics i emblemàtics de l'Àsia Central. , essent un basar tradicional situat al centre del nucli antic de la ciutat.
L'actual edifici del mercat, amb la característica cúpula blava, data de 1980 i és un exemple tardà de l'estil modernista soviètic. La cúpula central, decorada amb ornaments orientals, té un diàmetre al voltant de 300-350 metres.
La planta baixa condueix als passatges del soterrani i compta amb nombrosos petits magatzems. En la planta mitjana i alta del marcat hi ha les parades i els negocis. En aquestes parades s'hi poden trobar fruites fresques, fruits seques, pa torrat («lepeshka»), carn fresca, kazy (llonganisses de carn de cavall) i molt més.
A prop del basar es troben els choykhonas (cafès uzbeks), on es serveix pilaf fragant, shashlyk (carn a la brasa) calent i shurpa (sopa) calenta i saborosa. Als voltants també hi ha nombroses parades d'artesania.
La madrassa de Kukeldash, construïda al voltant de 1570, es troba a tocar del basar.
La construcció del Metro de Taixkent va començar dos anys després del destructiu terratrèmol de 1966, essent el primer metro de l'Àsia Central.
Cadascuna de les seves estacions té característiques arquitectòniques úniques treballades amb diferents materials: marbre, granit, vidre, esmalt, ceràmica, alabastre tallat i més. La il·luminació és també interessant: en algunes estacions es crea una atmosfera de saló de ball, mentre que en d'altres et fan sentir en misterioses catacumbes. Cada estació és un lloc d' interès únic.
És important tenir en compte que el Metro de Taixkent és un objecte estratègicament important i es presta molta atenció als assumptes de seguretat. Per aquest motiu, fins a l'1 de juny de 2018 estava prohibit prendre fotografies i filmar dins de les instal·lacions del metro. Era una mesura de seguretat, ja que les estacions del metro eren el refugi antinuclear en cas de necessitat. Però en l'actualitat, qualsevol que ho desitja pot fer fotos dins del metro.
Així mateix, l'aire condicionat del metro sempre protegeix els passatgers, tant del fred com de la calor.
Les estacions de metro que no pots perdre't en la teva visita a Taixkent:
Línia vermella: Chilonzor, Bunyodkor, Paxtakor i Mustaqillik Maydoni.
Línia blava: Beruniy, Tinchlik, Gafur Gulom, Alisher Navoi i Kosmonavtlar.
Línia verda: Yunus Rajabiy i Bodomzor.
En aquesta cèntrica plaça, la més important de Taixkent, s'aixeca una gegantina estàtua d'Amir Timur muntat a cavall que li dona el nom. A l’esquena hi ha el llegendari Hotel Uzbekistan, en un edifici d'estil brutalista soviètic.