Si alguna cosa necessitàvem la meva dóna i jo, l'hivern de 1997-1998, era fugir de la realitat quotidiana. Un gravíssim i insuperable problema personal en la nostra vida ens havia d'allunyar de Barcelona i de casa. Així que en molt poc temps, cercàvem un lloc per anar, on la condició era que fos estrany, no celebressin l'any nou, ni Nadal, ni cap cosa semblant. Un lloc que durant uns dies ens fes allunyar-nos el màxim possible de tot. Doncs bé, va resultar que vam escollir el Iemen, un lloc que vivia amb el calendari islàmic i semblava estar molt poc occidentalitzat. Doncs perfecte!!. Amb tan poc temps, i cosa que mai havíem fet, ni tornat a fer posteriorment, vam anar amb un guia. L'avantatge: només érem la meva dona i jo amb un jeep. La conseqüència es que vam fer el que vam voler amb certa llibertat per canviar el que havíem contractat. De ben segur es pot anar per lliure, però pensant-t'ho tot amb més temps del que teníem nosaltres.
Després d'onze anys (escric això el 2009) encara recordo el viatge i el molt que ens va agradar, malgrat les condicions psíquiques amb les que varem anar. Això parla molt positivament del país.
I és la veritat. El Iemen és un lloc on podreu gaudir encara d'una vida que resta aliena a la vida occidental. Es un país que resta ancorat en l'edat mitjana, a on les relacions tribals són molt importants, i a on les dones són les que pateixen, com a la resta dels països islàmics, una gran discriminació. Tanmateix, un lloc que fa onze anys era molt poc turístic, encara no ha explotat del tot per culpa dell terrorisme, la seguretat i els conflictes amb el món islàmic.
Del 21 de desembre de 1997 al 4 de gener de 1998.
De fet, de manera esporàdica, però periòdica, els mitjans de comunicació ens donen fe dels problemes de seguretat que els viatgers que es deixen caure per allà poder tenir. Fa poc (el març del 2009) van ser uns sud-coreans els que van patir un atemptat. De tots és sabut que el juliol del 2007 vuit turistes espanyols van morir en un altre atac terrorista. El gener del 2008 van ser dos turistes belgues. Al-Qaida sembla assentat en el país.
Abans de la plaga terrorista islàmica, el que hi havia, respecte la gent que viatjava, era el tema dels segrestos. Diferents tribus (que s'enfrontaven al poder central o que senzillament volien alguna cosa) enxampaven uns quans turistes, demanaven per ells el que fos, no sempre diners, i els deixaven anar. Home, molt agradable no devia ser, però que jo recordi mai van fer mal a ningú. Molt diferent del que passa ara amb els atemptats terroristes.
Durant l'època en que varem anar nosaltres desaconsellaven anar a zones del nord del país. En altres zones del país varem haver d'anar escortats per soldats de l'exèrcit. Tot i així, van ser moments aïllats.
Pel que fa a la seguretat normal de lladres i robatoris menors crec, sincerament, que aquests deuen ser quasi inexistents.
Vull comentar-vos, breument, cinc dels fets socials que més van destacar als nostres ulls occidentals:
• El Qat: increïble!! Es la febre nacional, joves, adults, vells, homes i dones masteguen qat. Tothom i a tota hora. Arreu. Treballant, jugant, comprant passejant. Una planta que es consumeix mastegant les fulles (si són tendres millor) una a una fins que es forma una bola dins de la boca que al cap d'una estona escupen. Per ells és un hàbit social que va molt més enllà del que podria ser el fumar una cigarreta. Hi ha literatura al voltant d'aquest fenomen en les guies i revistes. Va ser increïble veure-ho. Nosaltres ho vam provar i la veritat és que era bastant dolent.
• Els punyals tribals (jambies): Una altra característica fonamental de la seva societat, de la que t'adones només arribar. Uns enormes punyals acabats en una corba. Enormes. Els porten penjats a la cintura a l'alçada del melic. Simbolitzen la pertinència a una tribu. Doncs el Iemen, sobretot al país que abans era el Iemen del Nord, és una societat encara fortament tribal, El govern central lluita encara per trencar aquests vincles. Ah! aquests punyals només els porten els homes.
• La situació de les dones: Doncs, apart de Sanaà (i en els barris més moderns) totes les dones que varem veure anaven vestides de negra i quasi totes amb la cara tapada. Alerta amb les fotos. Molta diferenciació per gènere. Es evident que en 2 setmanes no vam poder saber els rols que tenen en la seva societat i molt menys dins de la situació familiar. El nostre guia particular (que provenia del Iemen del Sud -comunista- i que s'havia educat a Cuba!!) ens comentava que les dones estaven molt lligades i supeditades a l'home, amb una estructura familiar i tribal molt subjugant. Les tradicions i la religió impregnaven el seu dia a dia. Respecte a les dones occidentals, en canvi, hi havia una situació molt curiosa. A diferència d'altres països musulmans en que les dones occidentals han d'anar tapades amb mocadors al cap o amb túniques fins als peus, en el Iemen no passa res d'això. De fet, en algun llibre es comenta que les dones occidentals són el tercer sexe, i poden/podeu anar pel país sense cap mena d'inconvenient, i sereu ateses i tindreu accés a qualsevol lloc, malgrat no veieu ni una dona iemenita. Tot i així no aneu amb pantalons curts (encara que no us dirien res o samarretes que ensenyin massa cos, tampoc s'ha d'excitar al personal!!).
• Les armes: Mai havia vist en cap lloc on havia estat (i els que he estat posteriorment) la febre per les armes que hi havia al Iemen. I tampoc havia vist, ni he vist, a tanta gent passejant amb armes (pistoles, fusells, subfusells, etc) tan tranquil·lament pel mig del poble, en els mercats, ... arreu. Es veu que és un dels països del món on circulen més armes i on hi ha més armes per persona. Crec haver llegit darrerament que el govern vol limitar-les (o intenta-ho), però es troba amb el fet tribal. En la tribu la possessió d'armes és un símbol distintiu i de poder.
• La religiositat: Un dels aspectes més destacables del viatge va ser el fet de conviure amb el ramadà. A la meitat del viatge va començar el ramadà. D'aquesta manera vam poder veure les diferències, entre els dies anteriors al ramadà i els dies en que va coincidir. La veritat es que tot el país va canviar la seva activitat per adaptar-la a la festivitat/celebració. No sé interiorment el que cadascú pensava i assumia de la religiositat. La veritat és, que de portes enfora, socialment, tothom regia la seva vida en funció de la posta i sortida del sol. Què és social i que és religiós?. No ho sé pas. L'afluència a les mesquites era multitudinària i arreu els muetzins cridaven a l'oració cinc cops al dia. Veiem la gent mobilitzant-se en funció de tot això.
En menciono cinc, que comentaré amb més detall en el següent apartat. Tanmateix el més fascinant, com quasi sempre, és la societat, l'entorn desèrtic, una civilització vinguda a menys, el xoc amb el món islàmic, ...:
• Shibam (i el Hadramaut).
• Les muntanyes de Haraz (Manakha i els pobles de la zona).
• El desert de Ramlat As Sabatayin.
• L'arquitectura de pedra dels pobles iemenites (Kwakaban, Thula, Ibb i tants d'altes).
• El centre històric de Sanaà.
A continuació us detallo el viatge que vam fer mencionant el més interessant del que vam visitar, lloc que us recomano (altres de no tant) i les sensacions que vam viure i podeu viure vosaltres també.
El primer dia de viatge fem en avió el trajecte Barcelona - Roma - Sanaà. Vam arribar a Sanaà a les dotze de la nit, sense ni un llum al carrers de la capital.
Al dia següent visitem Sanaà. Comentar-vos que la ciutat està situada a 2.500 metres d'alçada, allotjada en un ampli altiplà. Això fa que les seves temperatures siguin més temperades. Trobem una ciutat bulliciosa i plena de comerç. Visitem un mercat d'animals a l'aire lliure, molt però molt brut, on hi ha braus, vaques, bens, cabres, gallines i camells. Però, de fet, el major espectacle l'hem donat nosaltres, que érem els únics occidentals que passejàvem per aquest lloc. Tothom mastega qat, a tones. De les moltes coses que ens criden l'atenció aquesta és sense cap mena de dubte la primera i més vistosa. Sembla l'esport nacional.
La ciutat antiga de Sanaà (Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO) és un immens mercat d'espècies, fruita (mandarines i plàtans), roba, menjar, ... un zoco (el Suq al-Milh) enorme i bulliciós, on a més a més de les precioses botiguetes a l'aire lliure d'espècies i fruits secs destaquem la dels punyals cerimonials d'adorn que tots els homes porten enquestats a la cintura. Aquest és un altre del trets que més destaquen, a més del qat. Es increïble!!. Els carrers són estrets i a costat i costat s'obren les parades amb les mercaderies. Les cases de pedra, molt característiques en la seva arquitectura, ens agraden moltíssim. Malauradament moltes estan fetes malbé. Us recomanen entrar en una de les cases per tal de pujar a la terrassa, i així tenir una bona vista del casc antic de Sanaà i dels seus voltants!!!. Que més dir-vos d'aquest lloc: perdre's pels seus carrers, donant tombs sense cap mena d'objectiu.
Al cap de poc destaca el tercer element: les dones vestides de negra de cap a peus.
El menjar que ens esperarà tot el viatge serà: pollastre i/o carn de be i arròs, un pa aplanat a l'estil del xapati de l'Índia (al Iemen l'anomenen hobs, boníssim) i per veure, te. Podreu trobar aigua embotellada. Per sort hi ha un munt de parades amb fruita (mandarines, plàtans i fruits secs).
Avui hem sortit de Sanaà cap al nord. No gaire lluny hi ha un conjunt de petits pobles enganxats als peus de les muntanyes, amb la típica arquitectura de pedra iemenita tant característica i que tant ens agrada. Visitem Shibam (no confondre amb el Shibam del Hadramaut, que visitarem més endavant), Harara i Thulla. Tot és molt pobre, molta més pobresa de la que ens imaginàvem. Els pobles, com he dit, tenen un arquitectura de pedra fantàstica, però estan molt deixats i abandonats. El manteniment dels carrers és mínim, si és que n'hi ha, estan destrossats i plens d'escombraries. Per arribar-hi hem passat per camps de cultiu ressecs (és hivern). Passem també per moltes plantacions de qat. Crec que tota aquesta zona ha de ser molt verda en plena època de pluges.
A tenir en compte les fotos a les persones. Poden enfadar-se. Sobretot si apunteu a les dones. Com sempre, tingueu sensibilitat, no estan en un zoo, són persones que no tenen perquè voler que un occidental amb càmeres els hi faci fotos. Lògic i normal. Demaneu permís.
Malgrat ser hivern, i el que havíem llegit, fa calor i anem amb màniga curta. Ni pensar que deu ser viatjar en ple estiu.
Arribem a Kawkaban. Aquí és pot passar la nit si voleu. Hi ha fonduks. En una d'elles dinarem i passarem la nit. El dinar és en una cambra on dinem estirats al terra, sobre la catifa. Com sempre, les cames i nosaltres semblant pertànyer a dos cossos diferents. El poble està situat d'alt d'un turó aplanat, amb unes fabuloses vistes sobre la vall!!!. No us el perdeu. Des d'allà es pot veure Shibam i Thulla. S'arriba per un camí que passa pel bell mig del penya-segat. Nosaltres arribem en cotxe a dalt i baixem caminant fins al peu de la muntanya on es troba Shibam. El camí és més o menys empedrat i el fem amb poc menys d'1 hora (fotos incloses).
Dormirem en una fonduk tot veient com es feia fosc des de l'altiplà de Kawkaban. Un munt de nens ens demana si tenim xocolata. Per sort teníem una tauleta que havíem comprat a l'aeroport de Roma i l'hem repartida tota per a la felicitat dels nens. Fins i tot ens han vingut unes dones grans (rigorosament vestides de negra i amb la cara tapada) a demanar-nos xocolata.
Cal dir que el quart element destacable del país és la pregaria de les mesquites. Cinc cops al dia que ens acompanyaran dia i nit durant tot el viatge. Al principi, sentir la crida a la pregaria enmig d'aquests paratges desèrtics emociona, després ja es fa pesat i al final acaba essent inaguantable.
Tornem a Sanaà i d'allà a Marib, a uns 200 quilòmetres de distància. Per arribar-hi s'ha de passar per un control de l'exèrcit on ens organitzen un comboi amb tots els jeeps de turistes (només 7 ó 8) que passem per aquí avui. El motiu és que aquest tram de carretera és on tradicionalment segresten els turistes. Així que marxem formant un comboi comandat per un cotxe de l'exèrcit amb 6 soldats i una metralladora. Passem per una zona estepària i bastant muntanyosa. De quan en quan passem per controls de l'exèrcit. Finalment a uns 89 quilòmetres abans d'arribar a Marib ens hem aturat (tot el comboi). Dos motius, el primer, els soldats han parat a comprar qat!!!!, el segon (no sé si el més important) és que els soldats s'han distribiut dins de cada jeep perquè aquest és el tram més perillós. El soldats es vesteixen de civils (perquè??). I al final no sabem qui és civil i qui és soldat.
En aquesta zona (un cop abandonada la capital) tothom va armat amb un fusell!!!. Tot home porta el punyal al cinto i un fusell penjat a l'espatlla. Es la cinquena característica: les armes!!!. Increïble i al·lucinant, però cert. La gent va a comprar, porta les cabres al mercat o passeja i beu tranquil·lament una tassa de té amb el Kalashnikov al seu costat. Aquest darrer tram de carretera fins a Marib ha estat una estepa plana on pasturen dromedaris i on, de quan en quan, es veuen tendes dels beduins.
A Marib hi ha l'Arhs Bilquk (Temple de la Lluna) i el Mahram Bilquis (el temple de Bilquis). Es l'antiga capital de Saba (de la famosa Reina de Saba). Atenció els que aneu pensant en trobar quelcom grandiós, ja que us decebrà completament. Tot està molt en runes. I quan dic molt és moltíssim. Només queden les columnes del Temple, que no feia gaire estaven sota la sorra. L'entorn és bellíssim, però no el varem poder gaudir a soles, estàvem custodiats per dos soldats armats.
La zona disposa de llocs de regadiu gràcies a una presa on queda dipositada l'aigua de pluja que cau de les muntanyes que l'envolten. Un miracle per aquesta zona desèrtica. També visitem la Marib vella, que s'aixeca d'amunt un petit turó. Va ser bombardejada durant la guerra civil de 1960. De fet ha estat com visitar una ciutat fantasma. Malgrat tot, encara hi vivien unes quantes famílies!!. Totes aquests visites les continuem fent sota vigilància militar.
Aquesta nit quasi no dormim. A les 3 ens llevem per començar a creuar la part de desert, sense carretera, que hi ha entre Marib i la regió del Hadramaut fins Sayun. Es el desert de Ramlat As Sabatayin. Es un buit que limita al nord amb l'Aràbia Saudí i el desert de Rub Al Jali, un dels més feréstecs del món.
Sortim de Marib de nit, primer per una pista on la pols ja ha fet acte de presència, i no ens deixaria en tot el dia. Hem passat pels costats d'unes instal·lacions petrolíferes que il·luminaven la nit. Hem abandonat (o s'acaba) la pista quan començava a aclarir-se el cel. Es quan ens hem endinsat en el desert. Primer pedregós i després de sorra, amb algunes dunes. Un paratge que ha esdevingut pla i on hem pogut gaudir de la immensa bellesa de la sortida del sol sobre la sorra de desert!!!. Ha estat magnífic, fantàstic, bellíssim!!. Inoblidable.
La llàstima és que el nostre fastuós vehicle tenia una avaria i perdia aigua, així que el xofer va ficar aigua mineral de les ampolles que duiem. Per sort no en perdia gaire, però tot i així ens ho miràvem amb certa desconfiança. Estaven en un desert, sense ningú, i posant la nostra aigua de beure en el motor del cotxe. Al cap d'unes hores van aparèixer per allà uns beduins que junt amb el xofer van fer un arranjament d'emergència. Varem sentir que per travessar el desert s'havia de pagar una mena d'impost revolucionari als beduins (suposem que estava inclòs en el preu del viatge). Varem estar unes 7 hores conduint pel desert. Vam veure unes immenses planes de sorra dura i altres trams més tous. De fet, cap al nord aquest tram de desert enllaça amb l'Aràbia Saudi. Si mireu un mapa de tota aquesta zona (i més enllà la zona nord-oest del Iemen) trobareu que no estan gaire clares les fronteres amb l'Aràbia Saudi i molts mapes les marquen amb punts suspensius. Fins l'any 2000 els dos països no varen acordar la frontera. No m'estranya, si per on passem és la rèplica d'altres llocs aquí no hi ha cap diferenciació geogràfica!!.
Passades les hores, al fons es comencen a veure petits turons i el terreny es torna més i més dur. Paguem bots constants fins que el desert com a tal s'acaba, i entrem en un paratge estepari. Comença una pista, més polsosa, encara envoltada aquí i allà de matolls. Passem per un control de l'exèrcit (per aquí passava l'anterior frontera entre el Iemen del Sud i del Nord). El xofer omple el cotxe de benzina. En una espècie de garita bevem te i tornem a fer una petita reparació del jeep. La Mari, de tants bots està feta pols. I per acabar-ho d'adobar quasi bolquem dins d'un sot de la pista. Desaconsello fer això a l'estiu. La calor ha de ser insuportable. Malgrat això és una experiència inoblidable.
Per aquesta zona trobem l'arbre de l'encens. Mai n'havíem vist cap i ens fa molta il·lusió.
Finalment arribem a una carretera asfaltada que ens portarà a Sayun. El paisatge varia considerablement. Ara ens trobem en un wadi ple de cultius, sobretot de palmeres datileres. Però tot el que ens envolta són muntanyes pelades, i hi ha sorra per tot arreu. Abans d'arribar a Sayun hem passat per Shibam (la Manhattan del desert), que visitarem demà, però que ja ens ha ofert un espectacle immillorable, amb els seus gratacels de fang alçant-se sobre el wadi!!!.
Avui visitem Tarim, Shibam i Sayun.
Pel matí estem a Sayun, visitant el mercat, ple d'espècies i animals. Centenars d'animals (cabres i gallines principalment) amb sacs d'espècies que es barrejaven amb la pols del carrer. El que més ens ha impressionat han estat el taurons frescos (venien de la costa) sobre un cotxe a ple sol. No cal dir que l'aspecte era totalment deplorable. També visitem el palau del sultà, que si bé ens agrada per fora, l'interior no té res destacable a oferir-nos.
Tarim està situat a 18 quilòmetres de Sayun. Allà trobem 2 palaus (fets malbé) amb les cambres trancades i buides. Lamentable.
L'estrella de la visita és, però, Shibam. Una autèntica meravella!!. Imprescindible i obligada la seva visita. Un lloc únic al món (patrimoni de la UNESCO). Malgrat tot, l'estat de conservació d'aquesta meravella podria ser millor. Tanmateix gaudir dels seus estrets carrers, les celosies i finestres i d'algunes de les façanes restaurades és tot un goig. Però com he dit els carrers bruts, plens de plàstics, algunes edificis bastant fets malbé trenquen una mica l'encant. A més la ciutat pateix, de tant en tant, els efectes de les riades dels monsons. Així que, suposo, la inversió per a cuidar-la ha de ser molt forta. Els actuals edificis són del segle XVII en la seva gran majoria. Entrem en un d'ells. Molts frescos per dins!!. Cada edifici és d'una família. Les habitacions de dalt a baix pertanyen a diferents parts de la família. Les finestres estretes i l'adob de les parets fan que estiguin aïllades de la calor. Us aconsellem pujar a un turó que està situat just al davant de la ciutat. Es tot un espectacle veure la posta de sol des d'ell. La il·luminació va canviant el color dels edificis. Les mesquites van anunciant la pregaria i el seu so retomba darrera el penya-segat on estem. Preciós!!.
Vull comentar-vos que, quan varem anar al Iemen, precipitadament, no teníem gaire informació i tampoc havia l'allau d'imatges que tenim ara d'arreu. En aquest aspecte crec que tenir informació és bo, però tenir-ne massa trenca l'atractiu del lloc. Soc d'aquells que pensa que en tot viatge hi ha de haver un grau de sorpresa.
El primer dia fem el viatge de 360 km entre Shibam i Al Mukalla, en la costa de la mar Aràbiga. És un tram molt muntanyós amb wadis secs que creuen el camí. S'ha de travessar un parell de massissos, una mena d'altiplans, que van baixant fins l'oceà. El paisatge és desolador, amb vastes extensions de desert de pedra. Ens diuen que no fa pas gaire anys el lloc per on passem era una posta de terra. Ens aturem a fer fotos i a contemplar aquests paratges. Val la pena aturar-se a Al Hajayn, un poble que ocupa la part alta d'un wadi.
Al dia següent visitem Al Mukalla, situat en una badia en ple cor de la mar Aràbiga (a l'oceà Índic). Un típic poble de cases blanques amb un mar i un cel blavíssim. Vam llogar una petita barca per fer un tomb per la badia. Va ser força interessant, ja que apart de veure la ciutat des del mar, també vam poder contemplar com pescaven, no pas amb barques, sinó des de pneumàtics de camions i ulleres aquàtiques!!!. Segons ens van explicar el que es pesca a la badia és per fer servir d'ham quan les barques (les de debò) surten a pescar (també de debò). Vam visitar el mercat del peix, on les condicions higièniques eren, com a la de la resta del país, bastant deplorables. Tot i així el peix era fresc, acabat de pescar. Just fora de les dependències del mercat, a la platja, hi ha el que es ven a l'engròs, baixat de les barques.
D'Al Mukala vam anar a la platja de Bir Ali. Aquest tram de carretera que voreja la mar Aràbiga és extremadament desèrtic i isolat. Pràcticament no trobem nuclis habitats, les dunes de sorra ocupen gran quantitat de les planes i les muntanyes dels voltants. Prop de Bir Ali hi ha una zona volcànica on vam pujar fins a un con volcànic amb aigua a l'interior. Fantàstic i sorprenent!!. Es podia veure l'aigua del con i al fons el mar blau!!. Un paisatge molt maco. Vam acampar a la platja per tal de passar-hi la nit.
Continuem per la línea de la costa. L'itinerari inicial era continuar per la costa fins Aden i anar a Moka i el Mar Roig, però fem un canvi i deixem la Mar Aràbiga i ens endinsem cap al nord del país.
Per a fer-ho agafem una carretera de vertigen que ens porta a quasi 2.000 metres de desnivell després d'unes quantes (per no dir moltes) corbes. Tornem a ser testimonis de l'estructura geogràfica del país. Sense veure un mapa de nivell ningú diria com és el Iemen. Sembla com si tota la península aràbiga no fos més que un desert que acaba a l'oceà Índic. Res més lluny de la realitat, aquesta part sud on s'assenta el Iemen és en realitat un conjunt d'altiplans elevats per sobre dels 1.000 metres d'alçada fins arribar als 2.000, envoltats de muntanyes que podem arribar per sobre dels 3.000 metres. A pocs quilòmetres del mar aquests altiplans cauen de sobte formant la línea de costa.
Ara som en una zona pedregosa i poc poblada, però plena, literalment plena de controls militars on demanen papers a dojo i on el xofer i el guia s'entaulen en innombrables discussions. Entre control i control algun avorrit soldat puja al Toyota fins el següent control ¿ens protegeixen? ¿ens fan servir de taxi? ¿ens controlen?. Ni idea!!. Finalment arribem a Rada (del que no destaquem res especial, si no és que veiem a la gent encara més armada) tot just quan comença el ramadà!!.
Doncs així és: el ramadà capgira la vida de tothom. Des de que surt el sol fins que es posa ningú menja, tot és tancat i quasi no es veu a ningú pel carrer. Ni tan sols masteguen el qat. Això significa que el nostre xofer està mig adormit (més que mai, que ja és estar adormit!!). El ramadà no afecta als no musulmans. Nosaltres podem menjar, encara que molts llocs resten tancats i ens és més difícil trobar-los.
En aquesta zona passem per forces terres de cultiu que a la primavera i estiu resten verdes. Moltes terrasses de cultiu vorejant la carretera. Després d'uns quants turons, amunt i avall, arribem a Jibla, un poblet molt maco on visitem la mesquita d'Arwa. En tota aquesta zona hi ha una arquitectura de pedra que ja ens varem trobar a Sanaà i Kawkaban. Molt maca i que es confon amb el paisatge rocós. Continuem fins a Ibb, un altre poble amb la típiques cases iemenites de roca i on també hi ha una mesquita del segle XVIII anomenada Al Jalaliya.
A les 5 de la tarda arribem a Taizz, quan la gent comença a sortir al carrer tot preparant-se per a la posta de sol i d'aquesta manera acabar amb el dejuni. Ha estat molt interessant veure tot el procés. Just a la posta, les mesquites han començat a donar la veu que el sol es ponia i de sobte a l'uníson, la gent comença a menjar i a veure!!. Curiosament, al cap de poc temps, tot ha quedat buit i les comerços han tancat. La raó: la gent després d'un primer mos per a preparar l'estomac ha anat a pregar a les mesquites. Prop d'una hora més tard tot ja tornava a estar ple de gent i les botigues obertes de nou. I allà estàvem nosaltres, obrint els ulls per tota aquesta experiència inoblidable. Caminant pels carrerons hem arribar al mercat. Allà hem comprat de tot (punyals -jambies- i una pipa de fumar). El bullici de la gent que teníem al costat era immens.
Ja de negra nit, la gent tenia la boca plena del qat que en tot el dia no havien pogut mastegar. Tot això dura fins les tres de matinada. Després se'n van a dormir. Un cop hagi sortit el sol ja no podran tornar a menjar ni provar el qat.
Visitem Taizz i els voltants. Taizz està ficada en una plana envoltada de muntanyes, paga la pena anar pels barris (o poblacions) que s'estenen pels pendents de la muntanya. Caminarem envoltats de cabres, ases i bens. No sé si va ser casualitat, però vam trobar a la gent més oberta que en altres llocs del país.
També hem visitat el Palau de l'antic Imam, anterior a la revolució. Hi ha unes fotos de les execucions on tallaven el cap de la gent. El suq de Taizz té cert nom, la veritat és que està ple de mercaderies i d'un bullici enorme. I comprovareu, un cop més, l'horrorós gust dels iemenites en el vestit de les nenes i les dones (que suposo que els duen a casa, ja que pel carrer totes van de negre). Bastant hortera, igual que la joieria. Com tots el països musulmans, per pobres que siguin, el tema de la joieria els torna bojos.
Una altre visita obligada és la de la mesquita Al Asharafiya, una de les més velles del país. Ens han deixat entrar a la porta que dona a la sala d'oracions. Ens ha agradat força, amb unes cúpules bastant ornamentades. Un cosa força interessant és anar al mercat del qat. Un fascinant lloc on hi havia moltes parades amb qat per tot arreu (pel terra, dins de les botigues, en les furgonetes). Hem causat una autèntica sensació, ja que érem els únics turistes que hi havia per allà. Tothom ens mirava i ens deia coses. Pel que sembla, pel ramadà el qat puja de preu. Perque us imagineu el lloc, els que sou de Barcelona, és com anar a la Fira de Santa Llúcia, però tot ple de qat enlloc de figueretes del pessebre.
Aquest dia ens va deparar una sorpresa. El nostre destí va ser Manakha, a 2.200 metres d'alçada, en una regió muntanyosa, on volíem fer un trekking d'un dia.
Vam sortir de Taizz en direcció est, cap al Mar Roig, fins la regió de la Tihama, però abans d'arribar vam agafar una carretera cap al nord, en direcció a Sanaà. Al cap d'uns quants quilòmetres plans la carretera va començar a pujar entre muntanyes fins arribar a una congesta. El paisatge canvia ràpidament fins que vam arribar al curs d'un riu!!. Sí, si, un riu amb aigua, herba i arbres. Increïble!!. Vam aturar-nos a dinar al costat d'un petita cascada d'aigua en un paratge semblant al que hom pot trobar a la Serra de Guara a Osca. Finalment vam arribar a Manakha en mig d'un cel nuvolós i humit!!. Quin canvi. Durant l'itinerari hem vist que les muntanyes són plenes de petits pobles de cases de pedra.
Us aconsello que us atureu a fer un trekking per aquesta regió, nosaltres només varem estar un dia, però si podeu feu un on passeu la nit fora. Tota aquesta zona s'anomena muntanyes de Haraz. Està plena de precisos pobles vorejats de terrasses de cultiu.
Nosaltres vam fer una petita excursió deliciosa, sortint a primera hora del matí. Vam passar per caminets que vorejaven les terrasses de cultiu i petits poblets penjats als turons o recolzats als penya-segats. Quasi sempre hi havia una magnifica vista sobre les valls que ens envoltaven. Vam arribar a Al Khutayb, un poblet preciós on sobre una altívola roca s'alça una mesquita ismaelita. Molt guapo!!. És molt recomanable pujar a dalt per una camí d'esglaons de pedra. Pels més mandrosos es pot arribar per una pista, però us aconsello arribar-hi caminant. De fet ens vam quedar amb les ganes de visitar tots els pobles que veiem a les valls. Es una assignatura pendent. Si podeu feu-la vosaltres!. Aquesta excursió, com la resta, la podeu contractar amb els guies del poble.
Sortint cap a Sanaà es por tornar a veure la complicada orografia del país. La carrera baixa bastant i torna a pujar fins l'altiplà on està Sanaà, a 2.500 metres. Però ara torna tot a ser sec i desèrtic. Sembla que veníem d'una illa de verdor i humitat que deu portar el vent humit del mar.
Des de Sanaà anem a visitar el Palau de Pedra (Dar Al Ajar) a Wadi Dahr. Molt espectacular. Un palau que com el seu nom indica està construït sobre una pedra al mig d'un pla. El palau està molt ben cuidat (de fet és dels anys trenta del segle XX, molt modern), però sense cap moble a l'interior. A l'estar al costat de Sanaà tots els circuits turístics passen per allà. I per primer cop hem de comprar un tiquet per accedir-hi!!. Bé, és curiós de veure i com és a prop paga la pena arribar-hi.
Més al nord arribem a un poble anomenat Amran, amb un nucli de cases de pedra típiques de la zona. Més al nord encara hi ha la fortalesa de Kohlanl, penjada dalt de la muntanya. Al fons es veien les planes i en l'horitzó Kwakawan, Thula i els pobles que vam visitar els primers dies.
Al tornar a Sanaà totes les mesquites, amb un soroll eixordador, avisen del trencament del dejuni!!.
Al dia següent, l'últim dia del nostre viatge, tornem a Barcelona.