Guia i relat d'un viatge per lliure a l'Egipte més desconegut

Com arribar-hi

Vam començar aquest viatge amb un vol directe de la companyia Turkish Airlines des de Barcelona a Istanbul (Turquia) en un trajecte de 2.300 km i unes tres hores de vol.

Una vegada arribats al funcional aeroport Atatürk d'Istanbul (hora local: +1 hora) teníem una espera d'1,5 hores fins al nostre següent vol, també de Turkish i aquesta vegada amb destinació a El Caire, a on arribàrem 2 hores després d'enlairar-nos d'Istanbul i recórrer uns 1.250 km.

L'aeroport Atatürk era llavors el principal aeroport internacional d'Istanbul, però fou tancat l'any 2019 als vols comercials, essent transferits tots ells al nou Aeroport d'Istanbul.

El servei a bord d'aquest vol de Turkish Airlines, sobretot el menjar, fou més que correcte.

Després d'aterrar en l'aeroport del Caire vam desembarcar i abans d'arribar al control d'immigració vam trobar en el costat esquerre del passadís diverses oficines de canvi on vam canviar uns pocs euros a lliures egípcies per als primers dies de viatge. Hem de dir que hi havia molt poca diferència en el canvi ofert entre aquestes oficines bancàries, però tot i així valia la pena mirar-ne vàries.

Vam aprofitar també per comprar el segell que llavors era necessari per al visat egipci i que ens costà 11 € (l'equivalent a 15 US$ en les dates d'aquest viatge). En passar el control d'immigració el funcionari de torn va enganxar el segell en una pàgina lliure del passaport.

Després de recuperar la motxilla embarcada vam sortir de la terminal d'arribades i vam trobar al taxista que ens havia enviat l'hotel que havíem reservat dies abans a Internet amb el buscador Hotels Caire.

Tenint en compte l'hora que era (passava de les dues de la matinada) i sabent per endavant com se les gasten alguns taxistes en l'aeroport del Caire (de fet, com en d'altres aeroports de tot el món) vam preferir estalviar-nos problemes i no haver de discutir només arribar. Per aquest servei de taxi fins a l'hotel, ubicat en el centre de El Caire i a 22 km de l'aeroport, vam pagar 50 EGP.

Dormir i menjar

En el King's Palace Hostel (carrer Ibrahim El Qabbani nº3, prop del carrer Sabri Abu'Alam i la cèntrica plaça Talaat Harb - El Caire) vam pagar 140 EGP per una habitació doble amb bany privat, A/C (no necessari en aquestes dates) i un esmorzar correcte, sense més. L'hotel està situat en la 4ª planta d'un edifici i no hi havia ascensor, per la qual cosa s'havien de pujar 105 graons (absteniu-vos d'anar-hi si viatgeu amb equipatge molt pesat).

La façana de l'edifici i l'escala tenien un aspecte bastant deixat, tot i que després l'hotel per dins no estava tan malament. Tot i així és un hotel força bàsic, però com que només anàvem a dormir unes poques hores gairebé ens era igual. El personal de l'hotel no era especialment amable ni servicial. Hotel no recomanable.

Per a la nostra següent estada a El Caire, al final d'aquest viatge, vam preferir l'Hotel Luna (Av. Talaat Harb nº27, en el centre del Caire). Aquí vam pagar 100 EGP per una habitació doble amb bany compartit i que donava a la concorreguda avinguda Talaat Harb, per la qual cosa era bastant sorollosa de dia i de nit.

En aquesta ocasió no ens va importar el soroll perquè només volíem disposar de l'habitació durant el dia per deixar l'equipatge, descansar i dutxar-nos abans d'agafar el vol de tornada a casa, passada la mitjanit. Però en cas de dormir aquí val la pena pagar una mica més i quedar-se una de les habitacions interiors.

Aquest hotel es troba en la 5ª planta d'un edifici, però en aquest cas hi havia un modern ascensor. És el típic hotel per a motxillers, amb molts serveis per a aquest tipus de viatger. El seu personal era bastant sol·lícit, les seves instal·lacions eren molt correctes i, fins i tot, agradables. I la finca on es troba l'hotel és bonica. Recomanable.

En la vorera oposada a l'Hotel Luna hi havia una pastisseria on es podia comprar alguna cosa per esmorzar al carrer. Per a un break més assossegat i descansar de l'enrenou cairota una bona opció és la cadena local Cilantro, la qual compta amb acollidores cafeteries que ofereixen bons cafès, sucs, dolços i snacks.

A diferència dels ahwas, els cafès tradicionals àrabs, en aquestes cafeteries l'ambient és modern, relaxat i per ambdós sexes, encara que els preus també són més cars. Nosaltres vam anar a la cafeteria Cilantro Tahrir, en el carrer Mohammed Mahmoud, i els clients eren, sobretot, nois i noies joves, universitaris i de classes acomodades.

Coses a veure i fer

EL CAIRE és la capital d'Egipte, així com la major ciutat d'Àfrica, ja que la seva àrea metropolitana té una població de gairebé 25 milions d'habitants. La ciutat està situada al costat del riu Nil i al sud del seu delta.

La part més històrica de la ciutat, el Caire Islàmic, és Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO des de l'any 1979.

En el nostre anterior viatge a Egipte ja havíem visitat els llocs més turístics i típic de El Caire i voltants, com per exemple el Museu Egipci, barri del Caire Islàmic, el Barri Copte, el Caire central, el soc de Khan al-Khalili o la Ciutadella de Saladin a El Caire mateix. I també les piràmides i necròpolis de Gizah i Memfis, a 20 i 30 km al sud del Caire respectivament.

Monument a l'entrada del Museu Om Kolthoum (illa El-Roda, El Caire

Per això, aquesta vegada vam voler dedicar la nostra curta estada a la ciutat cairota per a veure coses diferents i, per descomptat, molt menys conegudes.

• Museu d'Umm-Kulthum. La cantant, lletrista i actriu Umm-Kulthum (1900?-1975), també coneguda al món àrab com kawkab el-sharq (l'Estrella de l'Est), està considerada com la cantant més famosa, distingida i influent del món àrab en tot el segle XX.

  La seva veu era extraordinària, amb uns registres increïbles, i cada dijous a la nit els carrers de El Caire es quedaven deserts quan els cairotes es tancaven en les seves llars al costat de la ràdio per escoltar el concert setmanal radiofònic d'Umm-Kulthum.

  Per a fer-se una idea de la importància i l'ascendent d'aquesta cantant sobre la població àrab n'hi ha prou de dir que el mateix coronel libi Muammar al-Gaddafi va retardar per a un altre dia el cop d'estat que tenia planejat per a la nit del 12 de març de 1969 contra el monarca libi Idris I en coincidir aquella nit amb un concert d'aquesta cantant egípcia en la ciutat líbia de Bengasi.

  Segons la traducció de l'àrab que es faci del nom d'aquesta cantant podem veure'l escrit de diverses formes: Om Kolthoum, Umm Kulthum, Om Kalsoum, Om Koultoum, Om Kalthoum, Oumme Kalsoum, etc.

  El Museu Umm-Kulthum (Kawkab al-Sharq Museum) va ser obert al 2001 pel govern egipci en memòria de la cantant i està situat en un pavelló del Palau Manesterly, construït l'any 1830 a Manial El-Roda, una illa sobre el riu Nil.

  En el museu, l'entrada del qual costava llavors només 2 EGP, podem veure nombrosos objectes personals d'Umm Kulthum, així com premis, interessants fotografies de l'època, enregistraments, un documental sobre la seva vida i una sala multimèdia. Però vam trobar a faltar panells explicatius que ajudessin a conèixer bé la vida i obra d'aquesta extraordinària cantant, per la qual cosa convé anar-hi ja documentat per entendre millor tot el que s'hi exposa.

  

  Terrassa del palau de Manesterly sobre el riu Nil (illa El-Roda, El Caire

  Ens va agradar molt la visita a aquest museu, que vam poder fer amb molta tranquil·litat perquè érem els únics visitants. Ens va interessar perquè ja coneixíem d'abans la música d'aquesta important cantant egípcia.

  A escassos metres d'aquest museu hi ha un Nilòmetre del segle IX. Aquesta construcció s'utilitzava per a mesurar el nivell de l'aigua del riu Nil i predir així si les collites serien bones o no. L'entrada valia 10 EGP. Nosaltres no el vam visitar, però en qualsevol cas valia molt la pena gaudir de la gran tranquil·litat d'aquesta illa (en contrast amb el centre del Caire) i de les boniques vistes sobre el riu Nil i voltants.

  Per arribar al Museu Umm-Kulthum es pot agafar el metro fins a l'estació Mar Girgis (el bitllet costava 1 EGP). En sortir d'aquesta estació, en ple barri copte, s'han de caminar uns 100 metres cap al nord i passar per un pont per a vianants que creua les vies del metro.

  Després s'ha de continuar per carrers uns 300 metres a través d'una zona molt humil fins arribar a una gran avinguda al costat del riu Nil (Corniche al-Nil) i creuar per un altre pont sobre un braç del Nil. Un cop a l'illa Manial El-Roda s'ha d'anar a l'esquerra i a uns 60 metres es troba l'entrada al recinte del museu.

• Barri Copte. Tot i que ja havíem visitat el Barri Copte en viatges anteriors al Caire, vam aprofitar la seva proximitat al Museu Umm-Kulthum per a repetir alguns dels seus punts d'interès.

  

  Detall de l'entrada de l'Església Penjant (Barri Copte, El Caire)

  Aquest barri es troba en la part antiga de la ciutat i està format per carrerons amb nombroses esglésies on es continua practicant el ritus copte (els coptes són cristians egipcis).

  En aquesta ocasió vam repetir visita a l'Església de Santa Maria Verge (Al Mu'allaqa), també anomenada Església Penjant. És el temple cristià més antic de la ciutat, ja que data del segle IX. També vam tornar a visitar l'església de Sant Sergi i l'església i monestir de Sant Jordi.

  

  Interior de l'Església de Sant Sergi (Barri Copte, El Caire)

  Però en aquest barri hi ha més coses a veure, com l'església de Santa Bàrbara; la sinagoga Ben-Ezra, del segle VII, la més antiga d'Egipte; i el Museu Copte.

  L'estació de metro Mar Girgis està al costat del Barri Copte.

• Barri de Zamalek. Aquest modern barri es troba a l'illa de Gecira i no té molt a veure, però és un lloc agradable per a passejar, així com per allotjar-se o menjar en els seus restaurants.

  Zamalek és un barri residencial acomodat, amb jardins, ambaixades, escoles, etc. Nosaltres vam arribar a Zamalek agafant el metro fins a l'estació Nasser i després continuant a peu per la concorreguda avinguda 26th of July cap a l'oest fins a creuar el pont sobre el Nil, en un trajecte d'1,4 km.

  Primerament vam passejar pels carrers de la part nord de l'illa, on vam comprovar que les botigues i cafès són aquí de més nivell que en el centre. Vam poder veure alguns edificis impressionants, entre els quals destaquen els ocupats per ambaixades i especialment el de l'ambaixada d'Aràbia Saudita (situada en el carrer Mohamed Mazhar, paral·lela a la riba oriental de l'illa). Després vam creuar cap al sud de l'avinguda 26th of July.

  Vam passar pel costat del cridaner Cairo Marriott Hotel, situat en el carrer Saray El Gezira. Aquest hotel ocupa, a més de dues modernes torres bessones, un antic palau reial que fou construït originalment per allotjar a Napoleó III i l'emperadriu Eugènia amb motiu de l'obertura del Canal de Suez l'any 1869. També formen part del recinte de l'hotel els preciosos jardins Omar Khayyam, de 2,4 Ha. de superfície.

  Al costat de la cantonada sud-oest de l'hotel hi ha el Museu de Ceràmica Islàmica (carrer Al Marsafi nº 1, però amb l'entrada al carrer Gezira). Aquest museu ocupa el Palau del príncep Amru Ibrahim. Caminant per un passeig al costat del Nil, en la riba oriental de l'illa, s'arriba al pont 6th October pel qual vam tornar cap al centre històric.

Com arribar-hi

La millor opció per anar des del Caire a Alexandria és el tren, sobretot amb un exprés com el Sapani. Nosaltres vam agafar el de les 12 del migdia a l'estació Ramses, la principal de la ciutat del Caire. Un taxi per arribar fins a l'estació des de Talaat Harb costava unes 5 EGP.

En aquesta estació hi havia una Oficina de Turisme, però a nosaltres no ens va resultar massa útil pel poc interès a informar dels seus empleats.

Els bitllets en 2ª classe per al trajecte a Alexandria amb el Sapani ens van costar 31 EGP cadascun. I vam comprar els de 2ª classe perquè és tan còmoda com la 1ª classe, però força més barata.

En el moment de comprar aquests bitllets en les taquilles de l'estació vam comprovar novament que fer cua de forma ordenada no és el fort de la majoria d'egipcis, per la qual cosa de vegades cal tenir molta paciència i, sobretot, no deixar que els espavilats es colin davant nostre.

En el trajecte de 225 km en tren entre El Caire i Alexandria vam veure un gran contrast entre els suburbis súper-cutres del gran Caire que vam travessar al principi del viatge amb els camps conreats i les vaques pasturant de la zona del delta del riu Nil que venien després.

Dues hores i mitja després de sortir del Caire vam arribar a l'estació central d'Alexandria, en un còmode viatge.

Cal anar amb compte de no baixar en l'estació anterior, el nom de la qual és Sidi Gaber, ja que en aquesta estació baixa gairebé tothom i pot semblar que hem arribat a la nostra destinació final, però en realitat estem en els suburbis d'Alexandria, a uns quants quilòmetres del centre.

Un taxi des de l'estació central fins a la zona de la Corniche valia unes 5 EGP.

Dormir i menjar

En l'Egypt Hotel (Degla St, 3 - Alexandria) vam pagar 260 EGP per una habitació gran, amb bany privat, A/C, nevera, TV, wi-fi i esmorzar inclòs. L'hotel està en la 3ª planta d'un bonic edifici amb ascensor.

L'hotel semblava bastant nou i estava bé, sent un terme mitjà entre els barats i cutres i els de més nivell, però força més cars. La nostra habitació tenia vistes laterals al mar i a la Corniche. L'únic inconvenient que tenia és que podia ser una mica sorollós durant la nit a causa dels cotxes que passen per l'avinguda de la Corniche.

Per menjar a Alexandria recomanem el restaurant de marisc Houda El-Gondol (pronunciat Úda Góndol), situat en la cantonada dels carrers Omar Lofty i Mohammed M Motwe, no gaire lluny de la Biblioteca d'Alexandria. Era difícil de trobar, ja que ni tan sols tenia un rètol que l'anunciés. Vam haver de preguntar per la zona per arribar a ell. Està en un carreró al costat d'una mesquita.

Per una safata gran, amb diferents tipus de peix, cloïsses, calamars i crustacis frescos que podíem seleccionar nosaltres mateixos, amb patates, arròs, amanida, sopa de peix, pa xapati i una Coca-Cola vam pagar l'increïble preu de 32 EGP cadascun. No hi havia menú i era d'auto-servei. Un cop seleccionat el que volíem vam haver de buscar una taula en un edifici annex. El lloc era bàsic, però s'hi menjava molt bé.

Un altre restaurant molt recomanable, i cèntric, és el Taverna (carrer Saad Zaghloul, 52), on ens va encantar la deliciosa pizza de shawarma feta al foc de llenya.

Una opció més xic i elegant era el restaurant Fish Market, al costat del Kashafa Club, en la Corniche, a on anava la gent amb diners d'Alexandria. Aquest restaurant era car, però té unes vistes superbes sobre la badia.

Els mateixos propietaris tenen en el mateix recinte un altre restaurant, el Tikka Grill, però aquest per a carnívors, així com una pastisseria i un magnífic cafè, el Grand Cafe, amb una gran terrassa exterior. En fi, un lloc ideal per a fer una aturada en una passejada per la Corniche i contemplar l'ambient pijo d'Alexandria.

A l'interior de la cafeteria i botiga de cafè Sofianopoulo (Al Attarin, Alexandria)

I una cosa que no ens hem de perdre en qualsevol visita a Alexandria són les cafeteries, algunes d'elles amb molta història. Una d'elles és la magnífica Patisserie Délices (Saad Zaghloul, 46), un lloc vetust però molt bonic on prendre una pasta, un pastís, un te i/o un cafè. Un altre lloc és Sofianopoulo, una cafeteria i botiga de cafè oberta des de 1908.

Per a canviar diners a Alexandria recomanem l'oficina de Pharmacists Exchange company (AEC), en el carrer Midan Saad Zaghloul nº 17, amb el millor canvi de la zona.

Coses a veure i fer

ALEXANDRIA. Aquesta ciutat, també coneguda com La Perla del Mediterrani, és la segona més gran d'Egipte i el seu caràcter mediterrani, l'ambient i el seu patrimoni històric i cultural fan que sigui bastant diferent de la resta del país.

Vista parcial de la Corniche d'Alexandria

Va ser fundada per Alexandre Magne l'any 331 a. de C. i va arribar a ser la capital de l'Egipte greco-romà. El seu important paper com a centre cultural de l'època podria simbolitzar-se en el llegendari far construït sobre l'illa de Pharos i que va ser una de les Set Meravelles del Món antic.

Després d'un declivi que va durar diversos segles, a partir del segle XIX Alexandria va renéixer com a focus per a l'expansió comercial i marítima d'Egipte. Aquesta època va ser immortalitzada per escriptors britànics com Lawrence Durrell, Edward Morgan Forster o el poeta grec Konstandinos Kavafis.

A més, generacions d'immigrants grecs o italians, entre d'altres, es van establir a la ciutat i li van donar un nou impuls comercial alhora que la van fer més cosmopolita i amb un marcat ambient de cultura bohèmia.

Tot i que a primera vista la ciutat pugui decebre pel seu estat decrèpit (del seu gloriós passat no queda gairebé res), a mesura que l'anem coneixent més i més ens va atrapant i acaba per fascinar-nos.

Per aquest motiu recomanem totalment la seva visita, la qual pot ocupar-nos fàcilment diversos dies. A continuació teniu una llista d'alguns dels seus llocs d'interès més importants, segons el nostre criteri:

• Biblioteca d'Alexandria. L'Antiga Biblioteca d'Alexandria, creada possiblement al començament del segle III a. C., fou en la seva època la més gran del món i es creu que va arribar a tenir fins a 700.000 volums. La destrucció de la biblioteca s'ha situat en un moment indeterminat del segle III o IV, quan l'emperador romà Aurelià, i potser també Dioclecià, va conquerir i va saquejar la ciutat.

  

  Vista de l'exterior de la Biblioteca d'Alexandria

  L'any 1987 va néixer l'ambiciós projecte cultural de construir una nova biblioteca a la ciutat d'Alexandria per recuperar així un enclavament mític de l'Antiguitat.

  Per dur a terme aquest projecte es van unir els esforços econòmics de diversos països europeus, americans i àrabs, més el govern d'Egipte i la Unesco.

  Finalment, la nova Biblioteca Alexandrina va ser inaugurada el 16 d'octubre de 2002.

  L'edifici de la biblioteca és impressionant i molt original vist per fora, però per dins no ho és menys. UNa visita molt recomanable.

  Per conèixer més sobre la nova biblioteca nosaltres ens vam afegir a una visita guiada gratuïta que trobàrem només entrar. En acabar la visita guiada vam continuar veient un parell d'interessants exposicions al seu interior, una d'elles amb interessants fotos d'època d'Alexandria, i vam passejar per l'interior de la biblioteca, plena de joves nois i noies egipcis consultant el seu enorme fons bibliogràfic.

  

  Interior de la moderna Biblioteca d'Alexandria

  L'entrada a la Biblioteca costava 10 EGP (5 EGP amb el carnet ISIC) i vam haver de deixar la motxilla en una consigna que hi havia al costat de l'entrada.

  Arribar a la Biblioteca Alexandrina és un agradable passeig d'uns 2 km per la Corniche des de l'Hotel Egypt.

• Columna de Pompei i Serapeum. Les ruïnes del temple de Serapeum no són gran cosa, però la columna, de granit vermell i amb una altura de 30 metres, és imponent. L'entrada al recinte valia 20 EGP (amb ISIC eren 15 EGP).

  Per arribar fins aquí vam agafar un taxi des del centre, en un trajecte de 10 minuts pel qual vam pagar 5 EGP.

• Catacumbes de Kom Ash-Shuqqafa. És la major necròpoli romana d'Egipte i fou l'última gran obra religiosa de l'antic Egipte. En conjunt és una visita molt recomanable, especialment la tomba principal, on trobareu una fascinant barreja d'imatgeria clàssica grecoromana i de l'antic Egipte: el ritual faraònic de la momificació es combina aquí amb la pràctica d'enterrament romana de les catacumbes.

  

  Gravat representant un faraó davant el toro Apis i flanquejat per una deessa alada (tomba de Kom Ash-Shuqqafa)

  L'entrada costava llavors 35 EGP (20 EGP amb ISIC). No es permetia entrar càmeres de fotografia i vídeo (?).

  I per arribar fins a aquestes catacumbes n'hi ha prou amb agafar el carrer a la dreta en sortir del recinte de la columna de Pompei i seguir caminant recte uns 5 minuts fins arribar-hi.

• Museu Nacional d'Alexandria (Sharia Tariq al-Horreyya, 110). Aquest meravellós museu va ser inaugurat l'any 2003 i ocupa un preciós palauet restaurat d'estil italià que va començar a construir l'any 1926 Al-Saad Bassili Pasha, un dels comerciants més rics d'Alexandria.

  El museu conté prop de 1.800 peces que narren la història d'Alexandria i Egipte. En la primera planta i soterrani del museu s'explica l'era faraònica, mostrant-se algunes estàtues i mòmies que són realment fascinants. En la 2ª planta l'època greco-romana, incloent objectes recuperats de les excavacions submarines en la badia d'Alexandria. I en la 3ª planta hi ha objectes de les eres copta, islàmica i moderna.

  

  Façana del palauet que hostatja el Museu Nacional d'Alexandria

  L'entrada al museu costava 20 EGP (amb ISIC eren 15 EGP). Per arribar fins al museu vam agafar un taxi des del centre, en un trajecte de 10 minuts pel qual vam pagar 5 EGP.

  Acabada la visita al museu vam tornar cap al centre de la ciutat caminant una estona (en el trajecte vam creuar els jardins Shallalat) i després vam pujar a un tramvia (0,25 EGP).

  Per cert, convé saber que en els tramvies d'Alexandria hi ha un vagó reservat exclusivament a les dones.

• Fortalesa de Qaitbey. Aquesta fortalesa defensiva del segle XV està considerada com una de les més importants del Mediterrani i està situada en el costat oriental de l'extrem nord de l'antiga illa de Pharos, en el punt on es creu que va estar el famós Far d'Alexandria.

  Després de ser aquest destruït completament per un terratrèmol en el segle XIV, el sultà Al-Ashraf Sayf al-Din Qa'it Bay va erigir aquí, al 1477, aquesta fortalesa com a peça defensiva contra els atacs turcs.

  Avui dia és un de les icones de la ciutat. Per dins la fortalesa no té res d'especial, però és un agradable lloc per passejar i veure les famílies i parelles alexandrines en acció, a més de les excel·lents vistes que proporciona sobre la badia. L'entrada a la fortalesa valia 25 EGP (15 amb ISIC).

  

  Imatge de la ciutadella de Qaitbey (Alexandria)

  Per arribar a la fortalesa vam agafar un tramvia groc enfront del cafè Athineos (0,25 EGP) en direcció oest.

  El tramvia es movia tan a poc a poc que donava temps de veure-ho tot i fer fotos des d'ell, com si fos un Sightseeing Alexandria. A més, un passatger que teníem assegut davant nostre ens donà explicacions en anglès, amb tot luxe de detalls, dels edificis i monuments que anàvem trobant en el trajecte.

  Quan el tramvia es desviava de la nostra destinació vam baixar i vam continuar a peu en un bonic passeig.

• Corniche. És el nom que rep el passeig i carretera El-Gaish (també 26 de Juliol) que transcorre al llarg del port oriental d'Alexandria, un lloc perfecte per a passejar.

  El que ara és la Corniche abans era una llarga muralla fortificada amb torres defensives que van protegir la ciutat des del segle XIII fins a finals del XIX.

  En realitat la Corniche s'estén més de 20 km per la costa alexandrina, des de la fortalesa de Qaitbey fins al barri de Muntaza. Val la pena recórrer-la a peu, almenys el tram de 5 km entre la fortalesa i la Biblioteca Alexandrina.

  

  Barques en la Corniche d'Alexandria al capvespre

  En aquest trajecte tindrem l'oportunitat de veure les drassanes, així com el port pesquer i moltes barques sobre l'aigua de la badia. Al llarg de la Corniche hi ha, també, alguns edificis preciosos i l'única llàstima és el pobre estat de conservació en què es troben.

  I val la pena desviar-se només 100 metres per a visitar la magnífica mesquita Abu Habbas el-Mursi, la més bonica i també important des del punt de vista històric de totes les mesquites alexandrines. Fou construïda al 1775 sobre la tomba d'un sant i devot sufí del segle XIII i d'origen andalusí.

  

  Exterior de la mesquita Abu Habbas el-Mursi (Alexandria)

• Soc d'Alexandria. Molt recomanable fer un volt quan es fa fosc pels carrers i carrerons propers a Midan Tahrir i la mesquita Terbana per a veure les incomptables botiguetes i llocs de venda de roba, menjar, espècies, bijuteria, ...

Com arribar-hi

Per arribar fins a la zona del Canal de Suez des d'Alexandria vam agafar un autobús de la companyia West Delta fins a la ciutat de Port Saïd, ubicada just sobre la sortida del Canal de Suez a la Mediterrània.

Vam pagar 22 EGP pel trajecte d'Alexandria fins a Port Saïd, comprant els bitllets el dia anterior en l'oficina de West Delta en el centre d'Alexandria, en el carrer Midan Saad Zaghloul.

L'autobús sortia des de la terminal d'autobusos Al-Moaf-al-Gedid, als afores de la ciutat. Per arribar-hi s'hi pot anar en taxi (vam pagar 15 EGP), però és important indicar-li al taxista la frase «majàtat alotobús al gidit» (terminal d'autobusos Al Gedid) i assegurar-se de que l'entén per no donar més tombs dels necessaris.

Tot i que ens van assegurar que el trajecte amb autobús d'Alexandria a Port Saïd era de 3,5 hores al final van ser 4 hores i 40 minuts i sense saber molt bé el perquè del retard.

Durant el trajecte vam creuar d'oest a est tot el delta del Nil seguint la línia costanera, primer per un paisatge de cultius, vaques i canals, després per una zona d'aiguamolls i semidesert i finalment per una estretíssima franja de terra que separa la Mediterrània del gran llac Manzala.

La nostra intenció era aturar-nos a Port Saïd unes hores i continuar viatge amb autobús a última hora de la tarda cap a Ismaïlia, la nostra destinació final d'aquell dia. Per això, només arribar a la terminal d'autobusos de Port Saïd vam anar a l'oficina de la companyia East Delta Travel per a saber l'horari dels últims autobusos del dia de Port Saïd a Ismaïlia.

Vam demanar, i ens ho van permetre, poder deixar l'equipatge més pesat en l'oficina de la companyia East Delta Travel per així poder visitar més còmodament la ciutat . Un taxi des d'aquesta terminal fins al centre de Port Saïd, per exemple al Hôtel de la Poste, costava 4 EGP.

Després de visitar Port Saïd vam tornar en taxi a la terminal d'autobusos (4 EGP), vam recollir l'equipatge que havíem deixat en l'oficina d'East Delta i vam comprar allà mateix els bitllets cap a Ismaïlia (6 EGP cadascun).

Vam sortir en l'autobús de les 17:00 (l'últim del dia era a les 18:00) i vam arribar a Ismaïlia 1 hora i 20 minuts després, recorrent uns 90 km per una carretera que en la primera meitat del trajecte transcorre paral·lela al Canal de Suez. Un taxi des de la terminal d'autobusos fins al centre, la plaça Al-Gamuriya, valia 4 EGP.

Dormir i menjar

En el Crocodile Inn Hotel (179, Saad Zaghloul St - Ismaïlia) vam pagar 260 EGP per una habitació doble amb bany privat i esmorzar inclòs. La relació qualitat/preu d'aquest hotel era bastant dolenta, ja que les habitacions i l'hotel en general estaven molt mancats de manteniment i de personalitat pel preu que tenia.

Però el problema és que a Ismaïlia hi havia llavors molt poques opcions d'allotjament, ja que al centre només vam trobar aquest i el Nefertity Hotel, però aquest últim era realment indescriptible de cutre que era (costava 40 EGP) i només era apte per a clients amb poques manies.

Una darrera opció, tot i que allunyada del centre (a uns 2 km), és el Mercure Forsan Island Ismaïlia, l'únic hotel d'Ismaïlia amb un estàndard internacional en comoditat i serveis (i també en preus) i situat en l'illa privada de Forsan.

L'únic punt a favor del Crocodile Inn Hotel és la seva cèntrica situació, en la cantonada dels carrers Thawra i Saad Zaghloul, ideal per a explorar el barri europeu, així com per tenir a mà la zona comercial i de restaurants.

A Ismaïlia vam tastar el restaurant George's, a Sharia Tawra, amb una decoració que recordava a un pub anglès. No era barat, però s'hi menjava molt bé.

Coses a veure i fer

PORT SAÏD. Aquesta ciutat portuària està situada en l'extrem nord-est d'Egipte i és l'accés nord al Canal de Suez, des del mar Mediterrani. A part de poder veure el Canal de Suez de prop, el nostre interès a venir fins aquí era veure els bonics i distintius edificis colonials del segle XIX que encara s'hi poden trobar i que malden per sobreviure. Aquests edificis es caracteritzen per tenir grans balconades en tots els pisos de la façana.

I és que entre els edificis moderns de la ciutat, la majoria d'ells molt lletjos, hi ha veritables joies arquitectòniques que majoritàriament daten de l'època colonial. Malauradament molts d'ells estan en un estat lamentable, com l'històric Hotel National, el qual fou construït l'any 1889 seguint l'estil arquitectònic colonial de l'època.

L'històric Hotel National, en el centre històric de Port Said

L'origen de Port Saïd fou al 1859 com un campament per als treballadors que construïen el Canal de Suez. A finals del segle XIX ja era un important port on totes les grans potències marítimes hi tenien un consolat.

Un fet curiós és que la famosa Estàtua de la Llibertat, que ara és una de les icones de la ciutat de Nova York, es va inspirar en un projecte similar que s'havia de construir a Port Saïd, a l'entrada del Canal. Fréderic-Auguste Bartholdi, el seu escultor, la va dissenyar inspirant-se en les enormes estàtues d'Abu Simbel i havia de reflectir la idea d'Egipte portant la llum d'Àsia, però el virrei Ismail (governant d'Egipte entre 1863 i 1879) va rebutjar aquest projecte per ser massa car i no es va materialitzar mai.

Port Saïd és un port lliure d'impostos i en teoria hauria d'haver-hi una duana a l'entrada/sortida de la ciutat, però la veritat és que ningú ens va demanar veure l'equipatge i ni tan sols el passaport, tal com ens havia passat en altres ports francs, com el d'Àqaba, a Jordània.

Vam començar el nostre recorregut pel barri històric de Port Saïd davant l'Hotel de la Poste, en el nº 42 del carrer al-Gomhuriyya. Des d'aquí vam anar fins al carrer paral·lel a aquest i vam veure el bonic edifici Woolworth, un altre interessant vestigi de l'era colonial.

Vam continuar cap al nord, passant pel costat de l'edifici del Consolat Italià, amb un curiós gravat feixista de l'època de Mussolini, i vam girar a la dreta per agafar el tram final de Sharia (carrer) Palestina fins arribar a la mesquita As-Salam.

Però abans, en el carrer Abd El-Salam Aref, vam veure la xocant Villa Fernande. Es tracta d'un preciós edifici d'estil gòtic construït per un arquitecte italià i inspirat en els palaus venecians. Sorprèn molt pel contrast amb els edificis adjacents.

Villa Fernande, un edifici d'estil gòtic al bell mig de Port Said

La mesquita As-Salam es troba ubicada a només 200 metres de l'extrem nord del Canal de Suez i de la mar Mediterrània. Des d'aquest punt vam mirar cap al mar i vam poder veure uns quants vaixells fent cua i esperant el seu torn per a poder embocar l'entrada al Canal de Suez. Curiós!.

Vam continuar pel carrer El Zaiem Ghandy i ens vam desviar per un camí entre xiringuitos tancats per arribar fins a la platja, poc atractiva. De tornada al carrer anterior vam passar per davant de l'atractiu i popular restaurant Abou Essam.

Vam girar cap al sud fins arribar a la impressionant església copta de Sant Bishoi. Continuant amb el nostre recorregut a peu per la ciutat vam tornar a Sharia Palestina per anar ara cap al sud. En aquest tram és possible caminar per un passeig elevat amb excel·lents vistes sobre el Canal de Suez, Port Fuad i sobre els característics i interessants edificis colonials que encara sobreviuen en el carrer de Sharia Palestina. Fantàstic!!!.

Vista de la dàrsena portuària de Port Saïd, el Canal de Suez i Port Fuad en l'altra riba

Just abans d'arribar a la Dàrsena Comercial vam trobar el concurregudíssim moll des d'on surten els ferris que creuen el Canal de Suez fins a Port Fuad, una ciutat situada en el costat asiàtic del Canal de Suez i en l'extrem nord-occidental de la península del Sinaí. De fet, Port Fuad ve a ser una mena de prolongació o suburbi de Port Saïd.

Com a fet anecdòtic, la metròpoli formada per Port Saïd (Àfrica) i Port Fuad (Àsia) dóna lloc a una de les poques ciutats transcontinentals que hi ha al món, juntament amb la ciutat panamenya de Colón (Nord-amèrica i Sud-amèrica) i la ciutat turca d'Istanbul (Europa i Àsia).

Els ferris entre Port Saïd i Port Fuad són gratuïts i n'hi ha cada 10 minuts aproximadament. Vam agafar un d'ells per creuar el Canal de Suez cap al costat asiàtic. La travessia, en un ferri ple de gom a gom de vehicles i gent, dura uns 10 minuts i permet veure de prop alguns dels enormes vaixells que hi ha ancorats enmig del Canal.

També, des del ferri, és la millor (i única) manera de veure bé la façana de la icònica Casa del Canal de Suez, construïda l'any 1869 per a la inauguració del Canal, amb les seves boniques cúpules verdes.

Façana de la Casa del Canal de Suez vista des del ferri entre Port Said i Port Fuad

PORT FUAD. Aquesta ciutat, bàsicament residencial, fou establerta l'any 1927 per alleugerir la superpoblació que llavors tenia Port Saïd. El seu nom el va prendre del rei Fuad I, el primer amb el títol de rei en l'Egipte modern.

A Port Fuad destaquen els alts minarets de la Gran Mesquita de Port Fuad i, tot i que aquesta ciutat no té massa interès per al viatger, mereix una ràpida visita com a excusa per agafar el ferri, travessar el Canal de Suez i trepitjar el costat asiàtic. Passejant per Port Fuad vam poder veure, per exemple, una zona de cases adossades amb jardí, molt d'estil europeu. No semblava que estiguéssim a Egipte.

De tornada al moll de ferris de Port Saïd vam vorejar caminant la dàrsena comercial per anar a veure la Casa del Canal de Suez per darrere. Vam trobar un control policial que no permetia apropar-se a menys de 100 metres de l'edifici, però vam aconseguir convèncer als policies que ens deixessin apropar el màxim possible, ja que no era possible visitar-la. La veritat és que l'edifici en el seu conjunt és molt bonic. I aquí vam donar per acabada la visita a Port Saïd.

ISMAÏLIA. Aquesta ciutat es troba a mig camí entre les ciutats de Port Saïd al nord i Suez al sud. Està situada en la vora occidental del Canal de Suez, en un punt on aquest s'eixampla per la presència del llac Timsah.

Ismaïlia fou fundada l'any 1863 com a centre de construcció del Canal de Suez. Ara n'és el centre administratiu.

La veritat és que ens va sorprendre molt favorablement i recomanem del tot la visita a aquesta ciutat. El seu ambient relaxat, les seves zones enjardinades i les seves boniques viles colonials la diferencien completament de la resta de ciutats egípcies. Tot en ella és atípic tractant-se d'Egipte: moltes zones enjardinades, carrers nets i cuidats (també els cotxes), es respecten els semàfors en vermell, els vehicles no piten tant, etc. En fi, un oasi de tranquil·litat i verdor.

Vam començar la ruta a peu per Ismaïlia caminant per Sharia al-Thawra, en el centre del vell barri europeu, en direcció al plàcid canal d'aigua dolça que desemboca en el llac Timsah. En arribar al final d'al-Tawra vam anar cap a l'esquerra, seguint el carrer Salah Salem. En aquesta part de la ciutat hi ha un munt de parcs, zones verdes i viles d'estil europeu com no havíem vist en cap altra ciutat egípcia.

Aquest carrer transcorre paral·lel al canal d'aigua dolça i entre ambdós hi ha un agradable passeig per als vianants enjardinat amb algunes glorietes i bancs on aturar-se a descansar i gaudir de la sorprenent tranquil·litat del lloc.

Pèrgola i passeig enjardinat al costat del canal del llac Timsah (Ismaïlia)

Gairebé 1 km després vam arribar a l'edifici administratiu del Canal, enfront del petit Museu d'Ismaïlia.

Prop del museu es troba el Jardí de les Esteles, on destaca una petita esfinx de l'època de Ramsés II que es pot veure des del carrer, sense entrar en el jardí. Des d'aquí vam anar fins a la riba del llac/canal, on vam tenir l'oportunitat de veure navegar alguns grans vaixells.

I vam tornar cap al centre d'Ismaïlia vorejant el canal d'aigua dolça per l'altre costat, en un molt agradable passeig d'1,3 km. Vam creuar el canal per un pont (carrer Ahmed Oraby) i just enfront hi ha un vistós i enorme mural que il·lustra els fastos de la inauguració del Canal de Suez.

Mural commemoratiu de la inauguració del Canal de Suez (Ismaïlia)

I a només 100 metres es troba la preciosa Vil·la de Ferdinand de Lesseps, en la qual va residir temporalment a partir de 1854 el diplomàtic i empresari francès Ferdinand de Lesseps, el qual fou el director de la construcció del Canal de Suez.

Aquesta casa no és visitable, almenys en les dates del nostre viatge, però només veure-la per fora ja valia la pena. La vil·la contigua a aquesta també és molt bonica.

L'antiga vil·la de Ferdinand de Lesseps (Ismaïlia)

Seguint la trama de carrers perfectament quadriculada d'aquesta part d'Ismaïlia vam anar fins a la plaça al-Gomhuriyya per a veure de prop la preciosa mesquita.

I uns 150 metres a l'oest de la plaça hi ha el bonic edifici de la Catedral Copta Catòlica de Sant Marc, on vam entrar per veure-la per dins. Ens va atendre un senyor molt amable que ens donà profuses explicacions sobre aquesta església.

Com arribar-hi

La petita població de Dahab està situada en la costa oriental de la Península del Sinaí, a més de 500 km per carretera des d'Ismaïlia. En la terminal d'autobusos d'Ismaïlia ens havien informat que hi havia un autobús directe a Dahab a les 14:30, però quan vam anar a comprar els bitllets resulta que ja no era directe i que havíem de canviar d'autobús en la ciutat de Sharm el-Sheikh. En fi, això és Egipte i cal prendre's aquestes coses amb molta paciència.

El trajecte d'Ismaïlia a Sharm el-Sheikh costava 40 EGP. Al principi de trajecte vam anar en direcció sud cap a la ciutat de Suez. Durant una bona estona vam anar veient des de la finestreta de l'autobús alguns vaixells navegant pel Canal de Suez, ja que aquest transcorre paral·lel a la carretera.

Després de passar pel costat del Gran Llac Amarg i uns 8 km abans d'arribar a Suez ens vam desviar a l'esquerra per creuar el Canal de Suez pel túnel Ahmed Hamdi, un túnel subterrani d'1,6 km de longitud construït en els anys 80 i flanquejat per uns quants controls policials de seguretat.

Deixem enrere Àfrica i quan emergim en l'altre costat del túnel ja estàvem en territori de la península del Sinaí, la qual ja pertany a Àsia. Canviem de continent només creuant aquest túnel. Molt curiós!!.

En l'altre extrem del túnel vam agafar una carretera cap a la dreta i a partir d'aquí vam anar vorejant la costa del Mar Roig, en l'anomenat Golf de Suez, i enmig d'un paisatge ben desèrtic.

Després de passar incomptables controls policials que van alentir bastant la marxa de l'autobús vam arribar a la terminal d'autobusos de Sharm el-Sheikh unes 6 hores després de sortir d'Ismaïlia, en un viatge que, malgrat tot, no se'ns va fer gens pesat ni avorrit.

A Sharm el-Sheikh vam comprar el bitllet per al següent autobús cap a Dahab (15 EGP) i vam sortir només 15 minuts després. Per fer el trajecte de Sharm el-Sheikh a Dahab, de 85 km, vam necessitar 1,5 hores per culpa de més controls policials i l'excessiu zel de la policia amb alguns dels passatgers del nostre autobús.

Així que, finalment, vam arribar molt cansats a la terminal de Dahab, després de gairebé 8 hores de viatge des d'Ismaïlia. Un taxi fins a l'hotel ens costà 5 EGP.

Dormir i menjar

En el Dyarna Dahab Hotel vam pagar 220 EGP per una habitació doble amb bany, TV, nevera i esmorzar inclòs. El lloc en si no estava gens malament, fins i tot tenia una gran piscina que donava al mar, però l'habitació estava ja necessitada d'alguns arranjaments. Aquest hotel es troba en la tranquil·la zona de Mashraba (Assalah), al costat del mar.

A Dahab no vam mirar més hotels perquè vam arribar-hi tard, estàvem molt cansats i el Dyarna ens va semblar acceptable, però aquí hi ha una bona oferta hotelera i de preus per a tots els gustos (veure Hotels Dahab).

I si no voleu pagar els alts preus dels restaurants turístics que hi ha al costat del mar, recomanem el restaurant Quickly, situat en el carrer El Mashtaba, a uns 300 metres de l'hotel Dyarna. Aquí la relació qualitat-preu era molt bona, com el menjar, i a més l'ambient era agradable, amb música àrab de fons i no amb música de Bob Marley, com en altres llocs. Que consti que Bob Marley ens agrada molt, però no en aquest context.

Coses a veure i fer

DAHAB (significa or en àrab). És una petita població situada en la costa sud-est de la península del Sinaí, uns 85 km al nord de Sharm el-Sheikh. Fa uns anys Dahab era simplement un poble beduí de pescadors, però amb el pas del temps s'ha acabat convertint en una destinació turística molt popular.

Al principi Dahab va atreure principalment a motxillers viatjant de forma independent i que s'allotjaven en petits hotels i campaments en el nucli beduí d'Assalah. Però amb l'arribada de grans cadenes hoteleres que van obrir alguns resorts de luxe en la part nova de Dahab, a uns 2,5 km d'Assalah, ara la clientela és més variada.

Imatge de la costa de Dahab, en la península del Sinaí

Molts viatgers anaven a Dahab atrets pel seu ambient pseudo-hippy i bohemi, passant els dies entre la platja i els restaurants de decoració mig beduïna mig hippy i al costat del mar.

Però Dahab també té un gran renom internacional com a lloc per a practicar el windsurfing. I l'existència de diversos esculls a peu de platja també ofereix grans oportunitats per a l'esnòrquel i el busseig, sobretot en l'arxifamós Blue Hole.

El Blue Hole és una mena de cova submarina que arriba fins als 100 metres de profunditat i que és coneguda amb l'inquietant àlies de «El cementiri de submarinistes» per la gran quantitat d'accidents mortals ocorreguts en les seves aigües (es parla de més de 100 submarinistes morts). Per aquesta raó, aquest lloc d'immersió està considerat com un dels més perillosos del món.

Un altre lloc de busseig molt popular en la zona és el conegut com The Canyon. Ambdós llocs d'immersió es troben situats a tocar de la costa, uns pocs quilòmetres al nord de Dahab.

En el nostre cas Dahab fou simplement un lloc de pas per anar cap al monestir de Santa Caterina. Tot i així vam fer una volta pel passeig marítim de la zona de Mashraba i al costat de la badia de Dahab. Des d'aquí s'albiren perfectament les muntanyes de la costa d'Aràbia Saudita, a l'altre riba del golf d'Àqaba.

Com arribar-hi

Tot i que en teoria hi havia un autobús diari a les 8 del matí cap al monestir de Santa Caterina des de l'estació d'autobusos de Dahab (135 km), en la pràctica, tal com vam poder comprovar nosaltres mateixos, aquest servei es cancel·lava la majoria de dies (potser per falta de viatgers o vés a saber perquè).

De fet, vam conèixer el cas d'una viatgera russa que portava cinc dies anant diàriament a la terminal per a veure si sortia aquest autobús i... res de res.

Una altra opció per arribar al monestir de Santa Caterina era comprar una plaça en algun dels tours cap al monestir que organitzaven molts hotels de Dahab a les 8:00 o a les 23:30 (aquest últim per pujar al mont Sinaí), però tampoc era segur que sortissin, ja que depenia del nº de viatgers apuntats.

L'opció més segura, i també la més cara, era llogar un taxi per a fer el trajecte (costava 200 EGP un trajecte). I, si era possible, es podia compartir aquesta despesa amb altres viatgers que poguéssim trobar en la mateixa situació.

I encara hi havia una última opció que passava per anar en autobús fins a Sharm el-Sheikh i allà agafar un taxi compartit fins a El Tur, des d'on hi havia minibusos cap a Santa Caterina. Però també era una opció molt incerta i, en el millor dels casos, ens podria portar gairebé tot un dia arribar al monestir.

Nosaltres vam optar per llogar un taxi per fer el trajecte de només anada i compartir-lo amb algun viatger que vam trobar en la terminal d'autobusos maleint les companyies d'autobusos egípcies. Vam pagar 190 EGP entre tots i això ens va permetre marxar a l'hora que vam voler i fer el trajecte sense parades no desitjades.

El trajecte per carretera entre Dahab i Santa Caterina, de 130 km, és en la seva major part força espectacular. En sortir de Dahab s'agafa la carretera en direcció a Nuweiba, cap al nord, i al cap de 85 km, a Wadi Umm Rawa, ens vam desviar a l'esquerra en un punt on hi havia un control policial.

Carretera entre Dahab i el monestir de Santa Caterina (península del Sinaí)

Uns 5 km després del desviament el paisatge s'esdevé sobtadament extraordinari, amb planures desèrtiques de sorres blanques i turons de roques multicolors. Així es van succeint paisatges de desert molt bonics durant més de 30 km.

I 1 km abans d'arribar al petit poble d'Al Milga ens vam aturar al costat d'una caseta que hi havia al costat de la carretera per pagar les 17 EGP que costava llavors la taxa turística d'entrada a la zona protegida de Santa Caterina. Poc després el taxi ens deixà en l'aparcament del monestir, després de dues hores de viatge des de Dahab.

La veritat és que només per l'espectacularitat d'aquest trajecte ja valia la pena de venir fins aquí...

Dormir i menjar

A Santa Caterina ens vam allotjar en The Monastery Guest House o Casa d'Hostes del Monestir de Santa Caterina, situada en unes dependències modernes al costat del propi monestir.

Vam pagar 300 EGP per una magnífica habitació amb bany privat, calefactor i A/C amb bomba de calor, i mitja pensió inclosa (esmorzar i sopar). La calefacció és realment imprescindible per a les gèlides nits hivernals.

L'habitació era espartana i tenia només l'imprescindible, ideal en un lloc tan espiritual, però estava impecable i pensem que val la pena pagar el sobrepreu també per la tranquil·litat i l'excepcionalitat del lloc. I donat que l'ascensió al mont Sinaí té el seu inici i final aquí, res millor que tenir l'habitació a mà després del dur esforç de l'excursió.

Llavors només era possible reservar l'allotjament per telèfon o fax i encara sembla funcionar així. Nosaltres vam tenir sort de poder trobar habitació sense reserva prèvia (hi havia poc turisme en aquelles dates), però en altres circumstàncies pot ser bona idea reservar abans perquè en el propi monestir hi ha poca oferta d'allotjament.

En la veïna població d'Al Milga, a uns 4 km del monestir, hi havia altres opcions d'allotjament de diferents preus, sent un dels més econòmics el Desert Fox Camp. En aquesta població hi ha diferents serveis d'utilitat per al viatger.

Coses a veure i fer

PROTECTORAT DE SANTA CATERINA. Es tracta d'un parc nacional creat l'any 1996 i que amb una extensió de 4.350 km² comprèn la major part de la zona muntanyenca central del sud de la península del Sinaí, incloent la muntanya més alta del país, Jebel Katharina, de 2.629 metres d'altura.

Aquest parc es va crear per preservar les grans riqueses culturals, naturals i d'història religiosa que reuneix al seu territori, ja que posseeix un ecosistema únic de desert a gran altura i un paisatge amb moltes referències religioses que s'entreteixeixen amb tresors de la vida i cultura beduïna local.

Senyal en el camí cap al Mont Sinaí, dins del Protectorat de Santa Caterina (península del Sinaí)

L'any 2002, una zona equivalent a 650 km² en el nucli d'aquest parc va ser declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, incloent el Mont Sinaí i el Monestir de Santa Caterina. La taxa turística d'entrada a aquesta zona protegida de Santa Caterina costava llavors 17 EGP.

Monestir de Santa Caterina. És un monestir grec ortodox i està situat sobre el wadi el-Deir, als peus del Mont Horeb o Mont Sinaí (per als musulmans és Jebel Musa) on, segons el Vell Testament, Moisés va rebre les Taules de la Llei.

El relat bíblic diu també que mentre Moisès pasturava els seus ramats en aquesta zona es va trobar amb un esbarzer ardent que, miraculosament, no va ser consumit per les seves pròpies flames. I una veu que parlava des del foc (Èxode 3:1-13) li va manar que tragués el seu poble de l'esclavitud a Egipte i tornés amb ells a aquesta muntanya del Sinaí.

Doncs bé, el monestir de Santa Caterina es va construir sobre el lloc esmentat en aquest relat, envoltant el que es diu que és l'arbust ardent. Per tot plegat, aquesta zona és sagrada per a cristians, musulmans i jueus.

Aquest monestir fou construït per ordre de l'emperador Justinià entre els anys 527 i 565 (segle VI), per la qual cosa se li atribueix el fet de ser el monestir en actiu més antic del món, tot i que el monestir de Sant Antoni, situat en la costa del Mar Roig, al sud del Caire, també reclama aquest títol.

El monestir està protegit per una formidable fortificació, amb murs de granit que arriben fins als 35 metres d'altura, de gran valor per als estudiosos de l'arquitectura bizantina.

Vista del monestir grec ortodox de Santa Caterina (península del Sinaí)

En el seu interior podem trobar valuosíssimes obres d'art, com a mosaics àrabs, icones gregues i russes (les millors del món, algunes són del segle VI i són les més antigues que encara sobreviuen), pintures a l'oli, pintures sobre cera, ornaments sacerdotals, o relicaris.

Però la seva major importància ve del fet de posseir la segona major i més important col·lecció de còdexs i manuscrits del món (després del Vaticà), amb uns 4.500 volums escrits en grec, copte, àrab, armeni, hebreu i moltes altres llengües.

En el recinte també hi ha una mesquita fatimí, però no va arribar a ser usada mai perquè no està correctament orientada a la Meca. Per acabar, el monestir es troba emmarcat en un paisatge muntanyenc agrest que hostatja nombrosos llocs arqueològics i religiosos.

La visita al monestir en si és gratuïta. El recinte del monestir no és molt gran i es visita en poc temps ja que, a més, no tot ell és visitable.

Entre les coses que sí es poden veure està l'Esbarzer Ardent, descendent, pel que sembla, de l'original que s'esmenta a la Bíblia; el Pou de Moisés; o la interessant Església de la Transfiguració, amb un valuosíssim mosaic del segle VI sobre l'altar, però que és difícil d'apreciar per la poca llum i els objectes que hi ha al davant.

L'esbarzer del monestir de Santa Caterina, suposadament descendent de l'Esbarzer Ardent original

Esment a part mereix l'interessantíssim Museu de les Icones, l'entrada al qual costava 25 EGP (10 EGP amb ISIC) i al que es dóna accés de forma esglaonada perquè la visita sigui més còmoda. La col·lecció d'icones, còdexs i altres objectes que es mostra és magnífica i en ella destaquem, ni que sigui per proximitat, un retaule català de l'any 1387 i l'autor del qual és Martí de Vilanova.

Voltants del Monestir. Una de les principals raons que mou a molts viatgers a venir fins a Santa Caterina és, a part de la visita al propi monestir, l'ascensió al Mont Sinaí, sobretot abans de l'alba per a veure els primers rajos de llum del dia sobre un lloc tan sagrat.

Podeu trobar una descripció detallada d'aquesta caminada en la pàgina Mount Sinai, a walking trail guide.

A nosaltres no ens venia de gust aixecar-nos a hores intempestives, passar molt fred (les temperatures nocturnes en ple hivern són realment fredes) i anar en fila amb un munt de gent que arriba amb tours des de Dahab i Sharm el-Sheikh amb l'únic objectiu de fer aquesta ascensió.

En el camí de pujada cap al Mont Sinaí (península del Sinaí)

En comptes d'això vam optar per pujar sols cap al Mont Sinaí de dia, seguint la ruta dels anomenats Graons del Penediment fins arribar a un punt molt alt (però sense arribar al cim pròpiament dit), des d'on vam tornar enrere pel mateix camí. En qualsevol cas les vistes sobre el propi monestir, el wadi El-Deir i les muntanyes circumdants són realment extraordinàries i ja només per aquest motiu valia la pena venir fins aquí.

Si disposeu de temps i ganes hi ha altres rutes a peu per la zona que poden ser interessants de fer. A part d'això, nosaltres vam anar fins al poble d'Al Milga, a 4 km del monestir (un taxi des de l'aparcament del monestir costava 5 EGP), però la veritat és que no tenia més interès que la vista de les muntanyes que l'envolten.

Com arribar-hi

El trajecte de 200 km des del monestir de Santa Caterina fins a Sharm el-Sheikh el vam fer en dues etapes.

A l'entrada de l'allotjament del monestir vam contactar amb el conductor d'un minibús que estava a punt de sortir cap a Dahab amb quatre passatgers i buscava completar el passatge. Vam pagar 50 EGP cadascun per aquest trajecte en el que vam anar molt còmodes. En el camí el conductor va accedir a parar en alguns llocs per a fer fotos.

Curioses formes tallades en la roca per l'erosió natural (península del Sinaí)

En arribar a Dahab ens deixà en la terminal d'autobusos, on vam esperar el següent autobús cap a Sharm el-Sheikh, estona que vam aprofitar per comprar alguna cosa i matar la gana.

Vam sortir de Dahab a les 15:00 en un autobús súper-modern (poc habitual en aquelles dates a Egipte). El bitllet ens costà 20 EGP/pax i vam arribar a la terminal d'autobusos de Sharm el-Sheikh poc més d'una hora després.

Els taxistes que hi havia en la terminal ens demanaven autèntiques barbaritats (a partir de 80 EGP) per anar a la zona d'hotels, ja que semblaven acostumats a un tipus de turisme que paga el que li demanin.

Nosaltres vam optar per ignorar-los i anar-nos caminant per la carretera en direcció cap al centre de Sharm el-Sheikh. Poc després s'aturà al nostre costat una furgoneta i acceptà portar-nos a l'hotel que li vam dir per només 8 EGP (!).

Dormir i menjar

En el Sunrise Hotel (carrer Hadabet Om Elseid, a menys d'1 km de la part vella de Sharm el-Sheikh i de la platja Sharm al-Maya) vam pagar 300 EGP per un apartament gran, amb bany i cuina. El lloc era correcte, sense més.

Aquest hotel, com tots els que hi havia per aquesta zona, és una espècie de resort amb apartaments al voltant d'una gran piscina i pel que vam veure la major part de la seva escassa clientela, almenys aquell dia, eren russos.

En qualsevol cas, hi ha una gran oferta d'hotels a Sharm el-Sheikh, però molt orientada a paquets de vacances i a turisme massificat, per la qual cosa els preus van en consonància.

Per a menjar a Sharm el-Sheik podem recomanar el restaurant Safsafa, situat en el Mercat Vell. El restaurant era petit, però s'hi menjava bon peix a un preu raonable.

Coses a veure i fer

SHARM EL-SHEIKH (en català s'escriu Xarm el-Xeikh, però en aquest cas mantenim la grafia anglesa). Aquesta ciutat, coneguda com La Ciutat de la Pau per la gran quantitat de conferències internacionals de pau que s'hi han dut a terme, està situada en l'extrem meridional de la península del Sinaí.

En les últimes dècades Sharm el-Sheikh s'ha desenvolupat com una important destinació turística internacional gràcies a les seves temperatures agradables tot l'any i a les seves platges d'aigües cristal·lines, amb abundància de llocs pel busseig o l'esnòrquel, catalogats com dels millors del món.

En el nostre cas Sharm el-Sheikh fou només un lloc de pas en el nostre trajecte des de la península del Sinaí fins a la Luxor, en la vall del Nil. Havíem d'agafar un vol que sortia a primera hora del matí des del seu aeroport i vam decidir passar la nit aquí en comptes de fer-ho a Dahab per no apurar massa.

Tot i així vam tenir temps de fer un passeig pel Mercat Vell, situat al costat de la badia de Sharm al-Maya. Es tracta en realitat d'un recinte a l'aire lliure ple de botigues, restaurants i fins i tot un petit centre comercial. És un bon lloc per menjar barat, però d'altra banda és tan turístic com la resta de Sharm el-Sheikh.

El 23 de juliol de 2005 aquest mercat va ser l'objectiu d'un atac terrorista, perpetrat per una organització islamista, que va causar un total de 88 persones mortes i unes 200 ferides, sent aquesta l'acció terrorista més sagnant soferta per Egipte. No ens va sorprendre, doncs, trobar encara en les dates d'aquest viatge un gran desplegament policial a la zona, sobretot tenint en compte la importància que té Sharm el-Sheikh com a font de divises per al govern egipci.

En resum, la impressió que ens va causar Sharm el-Sheikh va ser la d'un lloc molt turístic, massificat i sense cap personalitat, apte només per a turistes de paquet, amants dels resorts, i aquells que busquen un ambient de platja internacional, sense res que els recordi a Egipte.

Dahab és també bastant turístic, però és un lloc molt més relaxat i amb més encant que Sharm el-Sheikh, per la qual cosa si voleu passar uns dies en la costa del Sinaí millor escollir Dahab.

Com arribar-hi

Vam començar aquest llarg trajecte des de Sharm el-Sheikh fins a Assuan agafant un taxi a primera hora del matí davant del nostre hotel per anar a l'aeroport, situat a uns 25 km. El taxi costava 30 EGP fins a l'entrada de la terminal o 25 EGP si ens deixava fora del recinte de l'aeroport (a 100 metres de la terminal).

A continuació vam agafar un vol domèstic d'EgyptAir amb destinació a Luxor que havíem comprat dies abans a Internet per 85 €/pax. És un vol curt, de només 50 minuts, per a recórrer 350 km, en un avió model Embrair.

Abans de decidir-nos per aquest vol ens havíem plantejat agafar el ferri entre Sharm el-Sheikh i Hurghada (1'5 hores, 250 EGP només anada) i d'aquí connectar amb un autobús a Luxor (4 hores, 255 km, 40 EGP).

Però finalment vam desistir de fer-ho perquè ens suposava consumir moltes hores de viatge, sense tenir a més la seguretat de que hi hagués ferri aquell dia (a l'hivern no és rar que es cancel·li algun servei a causa de l'estat del mar) i la diferència de preu real entre una alternativa i una altra tampoc era determinant.

Un cop arribats a l'aeroport de Luxor vam caminar fins a la terminal d'autobusos, a 1'3 km, però en arribar-hi, no sense dificultats, ens vam trobar que les autoritats no permetien als estrangers pujar a un autobús públic en direcció a Assuan i, per tant, no ens venien els bitllets.

Així que vam agafar un taxi i vam anar fins a l'estació de tren de Luxor (7 EGP), on vam agafar el següent tren (o almenys el següent que ens permetien abordar, ja que no tots eren permesos als estrangers) a Assuan, pel qual vam pagar 26 EGP per un bitllet en 2ª classe.

Després d'un viatge de 3 hores i 10 minuts per recórrer una distància de 220 km vam arribar a l'estació de tren d'Assuan, on vam agafar un taxi cap a l'hotel (5 EGP), situat al centre.

Dormir i menjar

En el Keylani Hotel (25, Keylani St - Assuan) vam pagar 154 EGP per una habitació doble amb bany privat i esmorzar inclòs. L'hotel era bastant espartà, amb un clar perfil motxiller, però la seva situació era bona i el personal de l'hotel molt atent i amable, ajudant amb l'organització del que calgués.

Si no teniu grans pretensions aquesta és una excel·lent opció i a un preu raonable. L'esmorzar era bastant correcte i se servia en una terrassa exterior amb bones vistes.

Abans, però, havíem vist el Nile Hotel, un hotel de 3* situat en la Corniche, davant del Nil, però ens van demanar 80 US$ per una habitació doble i no vam acceptar (no estem segurs que aquest fou el preu normal, perquè aquella nit era Cap d'Any i l'hotel estava molt ple).

Per a menjar al costat del riu Nil un bon lloc és el restaurant Aswan Moon, gairebé enfront de l' Isis Hotel, tot i que el servei era una mica lent. El restaurant El Shawish, situat a 300 metres de l'hotel Keylani i a escassa distància del carrer principal del soc, era un lloc més que correcte.

La Nubian House és un agradable cafè-restaurant amb decoració núbia que té unes vistes fantàstiques des de la seva terrassa sobre el riu Nil i la primera cataracta, sobretot al capvespre. Es troba prop de Sharia Abtal at-Tahrir, a 1 km de pujada amunt des del Museu Nubi. Aquí podeu tastar el karkaday (o karkadé). Es tracta d'una infusió calenta de color molt vermell feta amb extracte de flors d'hibiscs. Val la pena provar-la.

Coses a veure i fer

ASSUAN (Aswān). Aquesta població fou en l'antiguitat la frontera sud de l'Antic Egipte. Avui dia és un important centre turístic i té un actiu soc. La ciutat està situada en la riba est del riu Nil, al costat de la seva primera cataracta.

Colors en una botiga d'espècies del soc (Assuan)

Com a curiositat dir que Assuan és un dels llocs habitats més secs del món, podent passar fins a 7 anys entre un episodi de pluja i el següent.

Nosaltres ja havíem visitat Assuan en un viatge anterior, però vam tornar-hi de nou amb la intenció de visitar alguna cosa nova, així com també repetir altres llocs ja vistos i gaudir novament de l'encant de la ciutat.

Així que vam passejar tranquil·lament per la Corniche, el passeig al costat del riu Nil, interromputs, això sí, pels nombrosos venedors a l'aguait de turistes.

Entre els nombrosos creuers atracats en els molls d'Assuan vam tenir la sort de poder veure el preciós SS Sudan, l'únic vaixell de vapor que encara navega pel riu Nil. Aquest vaixell fou construït l'any 1883 i només té 23 cabines, incloent cinc suites, la qual cosa permet fer creuers d'autèntic luxe pel Nil, a més sense la massificació de la resta.

En aquest vaixell va navegar riu Nil avall, l'any 1937, la gran escriptora britànica Agatha Christie. Aquest creuer i el seu viatge per Egipte la va inspirar per a escriure una de les seves novel·les policíaques més conegudes, «Mort en el Nil», en la que el protagonista és el cèlebre detectiu Hèrcules Poirot.

Dècades després, l'any 2004, el SS Sudan fou un dels principals escenaris de la filmació del capítol Mort en el Nil, l'episodi 27 de la sèrie de TV Agatha Christie's Poirot, protagonitzada per l'actor David Suchet.

Faluques navegant el Nil entre l'illa Elefantina i Assuan

En l'extrem sud de la Corniche estan els Jardins Firals (Fryal Garden), uns bonics i cuidats jardins que són un magnífic lloc per relaxar-se i gaudir de les vistes, especialment durant la posta de sol, quan la llum sobre el riu Nil, les faluques (petites embarcacions, de càrrega o passatge aparellades amb una gran vela llatina) i el desert dibuixen un entorn de postal. L'entrada als jardins valia 5 EGP.

Al costat d'aquests jardins es troba l'històric hotel Legend Old Cataract, construït l'any 1889 a la vora del riu Nil i enfront de l'illa Elefantina. És d'estil victorià i per les seves instal·lacions han passat celebritats com Winston Churchill, Agatha Christie o l'Agha Khan.

En les dates d'aquest viatge aquest hotel estava tancat per reformes i tenia prevista la seva apertura al gener de 2011.

També és molt recomanable la visita a l'illa Elefantina, contigua a la primera cataracta, i que avui dia forma part de la ciutat d'Assuan. L'illa mesura uns 1.200 metres de longitud per 400 metres d'amplada.

Imatge nocturna de l'entrada d'una casa núbia decorada (illa Elefantina, Assuan)

En aquesta illa hi trobareu alguns interessants poblats nubis, així com restes arqueològiques que són Patrimoni de la Humanitat des de 1979, incloses sota la denominació de Monuments nubis d'Abu Simbel i Files. El preu de la barca que permet creuar des de la riba d'Assuan cap a l'illa i viceversa era d'1 EGP.

De tornada a Assuan val la pena també donar un tomb per l'animat i enorme soc de la ciutat, on podeu comprar un CD de música núbia, bastant més animada que la música àrab típica.

ABU SIMBEL. Es tracta de dos enormes temples excavats en la roca que van ser declarats Patrimoni de la Humanitat per la Unesco l'any 1979 amb el nom de Monuments de Nubia d'Abu Simbel i Files.

Una de les enormes estàtues del faraó Ramsès II
a l'entrada del temple principal d'Abu Simbel

Es troben ubicats en la regió de Núbia, en la riba occidental del llac Nasser, a uns 290 km al sud d'Assuan i a 10 km de la frontera amb Sudan. Ambdós temples foren erigits durant el regnat del faraó Ramsès II (segle XIII a. de C.).

El seu emplaçament actual no és l'original, ja que entre 1964 i 1968 els temples d'Abu Simbel van ser desmantellats i reconstruïts novament, pedra a pedra, per a evitar la seva desaparició sota l'aigua amb la construcció de la gegantina presa d'Assuan.

La nova ubicació dels temples es va fixar a només 200 metres de distància de l'original i 65 metres més alta.

El més gran dels dos temples està dedicat als déus Ra, Ptah i Amón i en la seva façana es van esculpir quatre estàtues colossals que representen al propi Ramsès II. Està considerat com un dels més bonics de tots els edificats durant el seu regnat, així com un dels més bells de tot Egipte.

El temple menor està dedicat a la deessa Hathor, personificada per Nefertari, l'esposa favorita de Ramsès II.

Els temples d'Abu Simbel són, merescudament sens dubte, una de les atraccions turístiques més importants d'Egipte.

En un viatge anterior ja havíem visitat Abu Simbel, però ens venia de gust repetir la visita i aquesta vegada anant per carretera, ja que la vegada anterior ens vam veure obligats a anar-hi amb avió per problemes de seguretat.

A l'hotel Keylani vam contractar l'excursió llarga a Abu Simbel per un preu de 70 EGP/persona. Aquest preu incloïa el transport (però no les entrades) a Abu Simbel, amb aturades a la tornada en la Gran Presa d'Assuan, el temple de Files i l'Obelisc Inacabat. L'excursió curta valia 60 EGP i només visitava Abu Simbel i l'Obelisc.

Excursió a Abu Simbel des d'Assuan

L'excursió començà a les tres de la matinada, quan a l'hotel ens van donar una capsa amb l'esmorzar i ens van venir a buscar en un minibús que ens conduí fins al lloc de trobada de tots els taxis, minibusos i autobusos farcits de turistes amb l'escorta militar que ens havia d'acompanyar, sí o sí, fins a Abu Simbel.

A les 4:00 vam iniciar la marxa cap a Abu Simbel, a on vam arribar sobre les 6:50. Pel camí vam poder veure sortir el sol per l'horitzó del vast i pla desert nubi.

El minibús ens deixà en l'enorme aparcament al costat del complex d'Abu Simbel. En veure la gran quantitat de gent que arribava en el mateix comboi, vam córrer ràpid cap a les taquilles on es venien les entrades, al mòdic preu de 90 EGP (amb el carnet ISIC eren 48,5 EGP), per la qual cosa vam rebatejar irònicament el lloc com «Abús Simbel».

Després d'una llarga cua per comprar les entrades vam entrar en el recinte sobre les 7:20 i vam visitar els dos temples acompanyats d'una gran gentada.

No es permetia fer fotos a l'interior dels temples. En l'anterior ocasió que havíem visitat Abu Simbel vam poder visitar l'interior de la muntanya artificial en la qual s'assenten els temples, però en aquesta segona visita això no era possible, la qual cosa és una llàstima perquè era ben curiós de veure.

Per sort, molta gent es limitava a fer una visita exprés i tornava ràpid cap a l'aparcament, permetent-nos al final visitar l'interior dels temples amb força més tranquil·litat.

A les 8:40 vam donar per acabada la visita als dos temples d'Abu Simbel i vam tornar cap a l'aparcament, on després de reunir-nos de nou tots els ocupants del nostre minibús vam iniciar la tornada cap a Assuan a les 9:00.

D'esquerra a dreta les estàtues de Ptah, Amon, Ramsès II i Ra a l'interior del temple principal d'Abu Simbel

En resum, els temples d'Abu Simbel són un lloc arqueològic fantàstic i de visita obligada, però fer-ho en aquestes condicions de massificació, amb la farsa dels combois militars que concentren gairebé tots els visitants d'Abu Simbel a la mateixa hora, és molt enutjós i deixa al final un mal regust.

Per això, si disposeu de temps (i pressupost), potser sigui molt recomanable passar la nit en el poblet d'Abu Simbel, a tocar del lloc arqueològic. No hi ha moltes opcions d'allotjament, però n'hi ha algunes, malgrat que són bastant cares per al que ofereixen. D'aquesta manera podreu visitar els temples d'Abu Simbel amb tota la tranquil·litat i sense compartir-los amb centenars de visitants més.

Per anar i tornar des d'Assuan a Abu Simbel hi ha l'opció de l'avió, d'un cotxe privat (taxi) o de l'autobús públic.

Aquesta darrera opció és, amb diferència, l'opció més econòmica, però el problema és (o al menys així era en les dates d'aquest viatge) trobar aquest autobús i/o que ens deixin pujar a ell amb l'excusa de que el govern egipci prohibeix als estrangers anar per lliure. També es pot provar l'opció de comprar una plaça d'anada per a un dia i tornada per al dia següent en un minibús per a estrangers a través de l'hotel o qualsevol agència d'Assuan.

En qualsevol cas heu de saber que el trajecte de 290 km entre Assuan i Abu Simbel es fa per una carretera en bon estat que transcorre enmig d'un paisatge completament desèrtic.

Tornant a la nostra excursió, en el camí de tornada i uns 16 km abans d'arribar a Assuan, el nostre minibús es desvià per anar fins a l'entrada de la Gran Presa d'Assuan per a fer-ne la visita.

Nosaltres, a l'igual que altres viatgers del nostre minibús, vam preferir no visitar-la (l'entrada costava 20 EGP). No teníem cap interès a fer-ho perquè ja l'havíem visitat en un viatge anterior. Vam esperar fora conversant animadament.

Poc després vam reiniciar la ruta de l'excursió i vam anar amb el minibús fins a l'aparcament proper a l'illa on es troba el complex dels temples de Files (Philae en anglès), a on vam arribar quan eren les 12:25.

Aquests temples ja els havíem visitat en un viatge anterior, però ens va venir de gust repetir la visita.

El conjunt de temples de Files fou erigit a l'illa d'igual nom durant els períodes ptolemaic i romà (segles III i II a. C).

L'illa de Files on es trobaven aquests temples originalment va quedar submergida l'any 1970 sota les aigües de la Gran Presa d'Assuan, tot i que prèviament el conjunt de temples havia estat desmuntat, traslladat i reconstruït en la propera illa d'Agilkia, on es troba emplaçat actualment.

El quiosc de Trajà, en el complex de Files (illa Agilkia)

L'entrada al recinte costava llavors 50 EGP (la meitat amb ISIC) i es comprava just abans d'accedir a l'embarcador on estan les barques que porten cap a l'illa.

Nosaltres vam negociar durament (a les zones més turístiques d'Egipte cal suar cada lliura que es vulgui regatejar) el preu amb un dels barquers i finalment vam aconseguir pagar 7,5 EGP anada i tornada per persona. El trajecte amb barca i l'aproximació a l'illa és realment bonic.

Ja desembarcats a l'illa vam veure que en aquell moment eren pocs els visitants i vam poder recórrer el conjunt de temples de Files amb tranquil·litat durant més d'una hora. Visita molt recomanable.

Acabada la visita a Files i de tornada a l'aparcament vam pujar en el minibús que ens havia de portar a Assuan. Però abans, a 2 km del centre d'Assuan, el minibús es va aturar al costat de la pedrera on es troba l'Obelisc Inacabat.

Es tracta d'un obelisc de 42 metres de llarg i un pes d'1.168 tones que fou abandonat en la pròpia pedrera de la qual es va extreure el granit quan es va detectar una fissura en l'obelisc quan estava a mig fer.

L'entrada al recinte costava 25 EGP, però nosaltres no vam entrar perquè vam pensar que no valia la pena. De fet, l'obelisc es podia veure perfectament des de l'exterior. No és necessari veure'l de prop perquè no està polit ni té inscripcions.

Finalment el minibús de la nostra excursió ens deixà davant de l'hotel Memnon quan eren les 14:30, finalitzant així aquesta llarga excursió a Abu Simbel i companyia.

TEMPLE DE KOM OMBO. Aquest temple doble fou construït durant el regnat de la Dinastia Ptolemaica (segle II a. de C.) en la població agrícola de Kom Ombo, uns 42 km al nord d'Assuan.

És un edifici inusual, completament simètric, amb dues entrades, dues sales hipòstiles i dos santuaris perquè està dedicat a dos déus: el costat esquerre al déu falcó Haroeris (Horus) i el dret a Sobek, divinitat local amb cap de cocodril.

Imatge de la doble entrada del temple de Kom Ombo (Kom Ombo)

Moltes parts del temple han estat destruïdes per les crescudes del riu Nil, pels terratrèmols, o perquè posteriorment es van usar pedres per altres construccions, però malgrat tot val la pena visitar aquest bonic temple.

Un dels grans atractius que té és la seva ubicació, al costat del riu Nil. Si a això li sumem el fet de que durant la nostra visita vam estar pràcticament sols llavors l'experiència passà a ser del tot positiva.

L'entrada al temple de Kom Ombo costava 25 EGP (amb ISIC eren 15 EGP) i es pot visitar tranquil·lament en 1,5 hores.

Per anar fins a Kom Ombo, uns 42 km al nord d'Assuan, vam contemplar l'opció del tren, però n'hi havia amb poca freqüència i vam veure que no era pràctic. Així que vam aturar un taxi en la Corniche d'Assuan i vam negociar amb el conductor un preu de 70 EGP per anar a Kom Ombo i tornar.

En alguns trams del trajecte el nostre conductor abandonava la carretera principal i circulava per laberíntics camins rurals, perduts entre camps de canya de sucre. El motiu d'això, segons ens va explicar ell mateix, era evitar topar-se amb els controls policials en la carretera principal, ja que alguns policies cobraven propines als taxistes que portaven estrangers per a repartir els beneficis.

Tot plegat, aquest trajecte a Kom Ombo ens va permetre gaudir de boniques imatges de l'Egipte més rural, així com valorar les bones aptituds del nostre taxista com a conductor de rallis.

Com arribar-hi

Per a fer el trajecte d'Assuan fins a Luxor, de 215 km, en tren vam començar anant en taxi des de l'hotel fins a l'estació de tren d'Assuan (5 EGP) a primera hora del matí. Un cop a l'estació vam agafar el primer tren cap a Luxor, el ràpid 983.

No ens van vendre el bitllet en les taquilles de l'estació, sinó que ens van dir que el compréssim directament en el tren. Això ens va permetre improvisar sobre la marxa i vam decidir continuar el viatge fins a la ciutat de Qena, 65 km al nord de Luxor, per a visitar el temple de Dendera.

Quan va passar el revisor del tren vam pagar 35 EGP pel bitllet en 2ª classe des d'Assuan fins a Qena, en un trajecte que ens va suposar 4 hores i 10 minuts.

La nostra intenció era, un cop finalitzada la visita al temple de Dendera, continuar el viatge amb tren des de Qena fins a Al-Minyā, uns 360 km més al nord. Però un cop a Qena ens van informar que el següent tren que podíem agafar en direcció nord sortiria molt tard i arribaríem a Al-Minyā sobre les 2-3 de la matinada.

Per aquest motiu vam canviar de nou els plans inicials i vam decidir, un cop finalitzada la visita al complex de temples de Dendera, tornar cap al sud fins a Luxor, a on arribaríem a una hora raonable per a poder buscar allotjament.

Finalment, en l'aparcament del temple de Dendera vam trobar, sense buscar-ho, un taxi compartit que per 60 EGP (després de regatejar des d'un preu inicial de 150 EGP) ens va portar directament a Luxor, a on vam arribar després d'un viatge de 70 minuts per una carretera amb moltíssims controls policials.

Dormir i menjar

Arribats a Luxor vam voler evitar allotjar-nos en el centre i vam travessar el riu Nil amb un ferri per a buscar un hotel tranquil en l'altra riba del riu, la riba oest. Finalment vam triar el fantàstic Hotel El Fayrouz (riba oest del Nil - Luxor).

Vam pagar 150 EGP per una magnífica habitació, gran, amb bany privat, A/C amb bomba de calor i balconada. I per si no fos poc també amb un complet esmorzar inclòs i que ens van servir en un agradable jardí.

Nosaltres ens vam allotjar a l'habitació nº 15, situada en la part alta de l'edifici i amb meravelloses vistes sobre els veïns camps de canya de sucre i clavell, el riu Nil i les desèrtiques muntanyes que comencen on acaba la vegetació de la vall del Nil. L'hotel era de propietat germano-egípcia i estava decorat amb molt gust, sobretot les habitacions.

Globus aerostàtics sobre la riba oest del Nil a Luxor (Luxor)

Sens dubte aquest va ser l'hotel amb la millor relació qualitat-preu de tots els d'aquest viatge. Una ganga absolutament recomanable, ja que a més es troba en una zona molt tranquil·la, lluny de l'enrenou de la ciutat.

Per arribar a l'Hotel Fayrouz, des de l'estació de tren de Luxor, per exemple, s'han de caminar 1,3 km (o un taxi) fins a l'embarcador del ferri i allà agafar un ferri per a creuar el riu Nil (1 EGP). Un cop arribats a l'embarcador del ferri en la riba oest s'han de caminar uns 400 metres fins a l'hotel.

Per a menjar a Luxor val la pena provar el restaurant Sofra (sharia Mohamed Farid , 90 - Luxor), situat en una casa de 1930 decorada amb bon gust. Bon menjar local en un ambient molt acollidor i relaxat i amb uns preus molt raonables.

Coses a veure i fer

QENA (pronunciat Quina). Es tracta d'una ciutat de l'Alt Egipte que es troba al costat del riu Nil i a uns 64 km al nord de la ciutat de Luxor. En el nostre cas Qena fou simplement un lloc de pas per a visitar l'extraordinari conjunt de temples de Dendera, situat uns 8,5 km cap al sud-oest, a l'altra riba del riu Nil.

En baixar del tren a l'estació de Qena la policia ens va venir a preguntar on anàvem i per un moment vam pensar que tindríem problemes pel fet d'anar de forma independent o que ens obligarien a anar amb escorta. Però, per sort, després de convèncer-los ens van deixar marxar i continuar al nostre aire.

Fora de l'estació vam aturar un taxi i després de pactar un preu raonable ens va portar fins a l'entrada del complex.

TEMPLES DE DENDERA (pronunciat Déndera). Es tracta en realitat d'un complex de 40.000 m² que inclou diverses construccions i que està situat en la població de Dendera, uns 8,5 km al sud-oest de Qena.

Aquest complex, sobretot el Temple de Hathor, el seu temple principal, és un dels millor conservats, si no el que més, de tot Egipte, ja que va estar diversos segles enterrat en la sorra fins que el va desenterrar l'arqueòleg i egiptòleg francès Auguste Mariette, a mitjans del segle XIX.

De les construccions que podem veure la més antiga és del segle IV a. de C., però també es pot apreciar la petjada dels romans en diverses ampliacions que van fer amb posterioritat. Al voltant del recinte encara es conserva un enorme mur de maó amb una altura de 8 a 10 metres.

Imatge de la doble entrada del temple de Kom Ombo (Kom Ombo)

El temple de Hathor és una veritable meravella i no dubtem a qualificar-lo com el gran descobriment d'aquest viatge, sent el millor de tots els que hem vist a Egipte per la seva grandària, qualitat dels gravats i colors i estat de conservació.

A més, es pot recórrer gairebé tot el temple, de baix a dalt. Té soterranis i criptes a les quals s'hi accedeix per un estret pas. També compta amb una terrassa ja que es pot pujar a la teulada del temple. Si a això li afegim que té passadissos i escales llavors tenim un cas únic entre tots els temples de l'Antic Egipte.

A cada pas descobrim una nova meravella, amb precioses figures encara pintades de color en sostres i parets. També val la pena rodejar-lo per fora per apreciar les seves gàrgoles i gravats en la paret exterior del temple principal.

A més del temple principal de Hathor, també formen part del recinte el temple d'Isis, el llac sagrat, els fonaments de tova del sanatori, la Mammisi (maternitat) romana i la de Nectanebo I, o una basílica copta del segle V, entre d'altres. En resum, es tracta d'un lloc im-pres-sio-nant, que no dubtem a recomanar-lo absolutament.

Imatge de la porta sud-est de la muralla que donava accés al complex de Dendera (Dendera)

L'entrada al complex de Dendera costava 35 EGP (amb ISIC eren 20 EGP). A diferència d'altres llocs d'Egipte, l'entorn al voltant d'aquest temple estava bastant cuidat, era tranquil i bonic.

Vam visitar el recinte durant més de dues hores, la major part de les quals vam estar completament sols. Per haver-hi no hi havia ni algú que ens volgués vendre alguna cosa. Semblava increïble que estiguéssim a Egipte...

LUXOR. Es tracta d'una ciutat situada a la vora del riu Nil, uns 200 km al nord d'Assuan, i està edificada sobre les ruïnes de l'antiga Tebes, la que fou capital de l'Imperi Nou de l'Antic Egipte durant uns 1.500 anys.

Els monuments de l'antiga Tebes i les seves necròpolis són Patrimoni de la Humanitat de la Unesco des de l'any 1979.

En la ciutat de Luxor i voltants destaquen el Temple de Luxor, el Temple de Karnak, els Colossos de Memnon, la Vall dels Reis i la Vall de les Reines, o les necròpolis de la ribera occidental del Nil, on van ser enterrats els faraons i nobles de l'Imperi Nou d'Egipte.

Nosaltres ja havíem visitat Luxor en un viatge anterior, per la qual cosa remetem al relat d'aquell viatge per a més informació sobre tot el que s'hi pot visitar.

El temple de Luxor il·luminat de nit (Luxor)

En aquesta ocasió, l'escàs temps que vam estar a Luxor el vam dedicar a recórrer la Corniche, passejar pel soc, gaudir de la posta de sol sobre el riu Nil i les abruptes muntanyes de la riba occidental, o veure el temple de Luxor amb il·luminació nocturna.

Com arribar-hi

A l'estació de Luxor vam agafar el primer tren que passava en direcció cap a El Caire per a baixar-nos en arribar a la ciutat d'Al-Minyā (vam pagar 37 EGP per un bitllet en 2ª classe).

Des de la finestreta del tren vam poder gaudir dels bells paisatges rurals de la vall del Nil, amb els seus camps de canya de sucre o arròs, esquitxats de camperols, camells i ases, palmeres, i l'omnipresent riu Nil amb les muntanyes del desert una mica més allà, ...

I hi ha temps de sobres per a gaudir d'aquests paisatges, perquè en aquest trajecte entre Luxor i Al-Minyā, d'uns 430 km, vam emprar gairebé 7 hores. Sobretot fou molt lent el tram entre les ciutats de Qena i Sohag.

Dormir i menjar

A Al-Minyā ens vam allotjar en el King Akhenaton Hotel (El Horria St - Al-Minyā), on vam pagar 145 EGP per una habitació doble, amb bany privat, TV, A/C amb bomba de calor i vistes laterals sobre el riu Nil. En el preu estava inclòs l'esmorzar.

Aquest hotel tenia l'avantatge de tenir una situació molt bona, enfront de la Corniche i del riu Nil, però, com a molts hotels a Egipte, estava ja força atrotinat i necessitava una renovació urgent.

En una cantonada del carrer Al-Gomhoriyya, al costat del restaurant Savoy, hi havia un mini-restaurant on es feien pollastres rostits, patates fregides, etc. per emportar i en el qual es menjava força bé, tot i que el lloc era bàsic.

Enfront de l'estació de tren hi havia una bonica pastisseria on poder prendre un te i menjar alguna cosa dolça.

I en l'avinguda Kornish Al Nile, uns 200 metres al nord d'Al-Gomhoriyya, hi havia el bar-restaurant Seven Eleven, un lloc bastant modern, d'ambient molt agradable i animat, on semblava concentrar-se la gent jove d'Al-Minyā, amb abundància de dones cristianes (sense vel) i parelles. Molt recomanable.

Coses a veure i fer

AL-MINYĀ (pronunciat Al-Ménia). És una ciutat de l'Alt Egipte situada sobre la riba occidental del riu Nil, uns 245 km al sud de El Caire. En el passat la ciutat fou un centre cotoner i d'aquesta època d'esplendor han quedat alguns edificis que van pertànyer a rics empresaris del cotó. Aproximadament la meitat de la seva població és cristiana copta.

Edifici històric d'estil rococó italià en el barri colonial d'Al-Minyā

En els anys 90 del segle passat Al-Minyā va ser el centre d'una important rebel·lió islamista contra el govern egipci que va deixar la zona fora de límits per als viatgers. Afortunadament avui dia aquests problemes semblen superats i només es dóna algun cas de violència sectària entre musulmans i coptes.

Com a anècdota, poc després de registrar-nos a l'hotel d'Al-Minyā va aparèixer un policia que volia conèixer els nostres plans de visita a la ciutat. Li vam contestar amb evasives i abans que reaccionés ja ens havíem escapat, després de la qual cosa va fer un breu intent de seguir-nos pels carrers mentre maleïa la nostra ombra (en àrab, això sí) fins que va desistir.

En general, vam notar que en les poblacions de la vall del Nil compreses entre El Caire i Assuan (excloent els centres turístics) a les autoritats egípcies no els sembla agradar molt veure viatgers independents que es mouen sense el seu control i lògicament preferirien que tots anéssim organitzats.

En la ciutat d'Al-Minyā no hi ha gran cosa a veure, però és un lloc fantàstic i súper-tranquil per a partir el llarg viatge per terra entre Luxor i El Caire, de 660 km.

En qualsevol cas val la pena fer una passejada per la Corniche, arbrada i enjardinada, des d'on podrem veure la llarga illa Banana enmig del riu Nil.

I en l'altra riba del riu destaca un edifici molt cridaner a causa de la seva forma piramidal. Es tracta del Museu Aten, dedicat al faraó Akhenaton, de la 18ª dinastia. En les dates d'aquest viatge l'edifici del museu encara estava en obres, tot i que la forma exterior ja estava enllestida. Però des de llavors hi ha hagut múltiples retards en la seva finalització i inauguració. En el moment de fer aquesta actualització encara no havia estat inaugurat, però anava a ser imminent.

Edifici en construcció del nou museu Aten dedicat a Akhenaton (Al-Minyā)

Durant el cinquè any del seu regnat aquest antic rei egipci va canviar el seu nom d'Amenhotep IV a Akhenaton, coincidint amb l'abandonament del politeisme tradicional que havia regit fins llavors i la substitució de la deïtat principal i oficial d'Egipte d'Amon a Aton. A més, va traslladar la capital dinàstica a l'actual lloc arqueològic d'Amarna, lloc ubicat al sud de l'actual Al-Minyā, i que va anomenar Akhenaton.

Tornant a l'actual ciutat d'Al-Minyā, al final de la Corniche vam trobar un impressionant edifici neoclàssic de color blanc on resideix el Governador de la regió. I en el carrer Al-Gomhoriyya vam poder veure alguns interessants i bonics edificis del segle XIX, tot i que estiguessin bastant deteriorats i vinguts a menys.

Al carrer que neix de Midan Tharir cap al sud de la ciutat està l'animat soc, on sorprèn veure la gran quantitat de pastisseries que hi ha. Encara més sorprèn el fet de poder passejar pel soc sense sentir-se assetjat per venedors, tal com passa en altres ciutats egípcies de la vall del Nil com Assuan, Luxor o El Caire.

En aquest passeig pel soc, i pels carrers de la ciutat en general, ens donà la sensació de el focus d'atenció per la novetat, suposem, de veure dos guiris passejant tranquil·lament per allà. És més, molta gent s'adreçava a nosaltres amb un cortès «Welcome» i un somriure d'orella a orella. Una vegada més es fa palesa la diferència entre els llocs ja acostumats al turisme i els que no. Per tot això Al-Minyā mereix almenys una parada, encara que sigui breu.

Com arribar-hi

En la terminal d'autobusos de la companyia Upper Egypt d'Al-Minyā vam agafar un autobús cap a El Caire (20 EGP) a primera hora del matí. L'autobús que ens va tocar en sort era molt vell i la calefacció ja no funcionava. Fins que el sol no va començar a escalfar, l'ambient dins de l'autobús era gèlid.

Fora, la diferència tèrmica entre l'aire i les aigües del Nil i canals adjacents era tan acusada que aquests fumejaven, formant una espectacular capa de boira de només 2-3 metres d'altura sobre els camps dels voltants. Molt curiós.

Després de passar per Gizah, i veure de passada, una vegada més, les seves famoses piràmides, vam arribar a la terminal d'autobusos Aboud, en el districte Shubra de El Caire. Vam trigar quatre hores en recórrer la distància de 247 km entre Al-Minyā i El Caire. La carretera estava en bon estat i vam trobar-hi alguns controls policials.

Des de la terminal Aboud, lluny del centre, un taxi a la zona de Talaat Harb (a l'Hotel Luna per exemple) costava 10 EGP.

Dormir i menjar / Coses a veure i fer

Veure l'apartat EL CAIRE en aquesta mateixa guia.

I el viatge s'acaba ...

Per anar a l'aeroport del Caire des del centre vam agafar l'autobús urbà nº 400 que sortia des de la petita terminal Abdel Munim Riyadh que es troba mig amagada entre el excalextric format pels viaductes de les avingudes 6 d'Octubre i Ramses. Aquesta terminal estava a només 10-15 minuts caminant des de l'Hotel Luna on ens allotjàvem.

L'autobús nº 400 funcionava les 24 hores (dia i nit), mentre que el nº 356, que també surt d'aquesta mateixa terminal, funcionava només de 7:00 a 23:00. El primer no tenia A/C i costava 0.5 EGP, mentre que el segon sí en tenia i valia 2 EGP.

Numeració aràbiga

És convenient conèixer la numeració aràbiga (veure imatge adjunta) per a poder identificar els autobusos, ja que el rètol amb el nº que porten davant només està en àrab. També es pot preguntar per l'autobús a algú en la terminal i creuar els dits...

Amb poc tràfic, per exemple de matinada, l'autobús trigava uns 40 minuts en arribar a la terminal 1 de l'aeroport. Si el vol surt de la terminal 2, la vella, llavors s'ha d'agafar també el shuttle-bus gratuït que cada 30 minuts connecta les dues terminals i la parada de les quals està indicada i davant la terminal.

Si aneu amb pressa i no podeu esperar aquest autobús llançadora entre terminals llavors podeu agafar un taxi per anar de terminal a terminal, però heu d'estar disposats a pagar el que us demanin.

En general, a Egipte és recomanable sempre anar molt sobrats de temps, perquè pot passar de tot en qualsevol moment i en qualsevol lloc.

Finalment, vam iniciar la nostra tornada a casa amb un vol de Turkish Airlines cap a Istanbul en un trajecte de 1.250 km i 2 hores. I després d'una espera de 2,5 hores en l'antic aeroport Atatürk d'Istanbul vam embarcar en un altre vol de la mateixa companyia amb destinació Barcelona, en un trajecte de 2.260 km que vam fer en 3 hores i 15 minuts.