logo QR VIatgeaddictes
The website with practical and useful information for independent travellers
Bandera

POLINÈSIA FRANCESA

Illes de la Societat i Tuamotu. Diari dels mars del sud (2ª part)

Jordi Rodríguez i Marta Colomer
Published on Travel date: 2006 | Published on 04/06/2009
Last updated: 04/2022
2.8 de 5 (244 votes)

Introducció

Polinèsia. El sol fet de pronunciar aquesta paraula ens evoca al paradís: palmeres, platges de sorra finíssima, mars de corall, temperatura ideal... Però les Illes de la Polinèsia són més que la visió estereotipada que els catàlegs, sobretot adreçats a les parelles en viatge de nuvis o a viatgers d'alt poder adquisitiu, ens ofereixen.

Per començar cal tenir en compte que en parlar de Polinèsia ens estem referint a totes les illes enquadrades en el triangle que formen Nova Zelanda, Hawaiï i Rapa Nui. És per això que es poden identificar trets comuns d'influències mútues en la gent, cultura i patrimoni de les illes que fa que s'estableixi un vincle especial entre elles. Per tant, Rapa Nui i les illes de la Polinèsia francesa són només una part del territori que anomenem la Polinèsia.

Aquesta és la segona de les dues parts en que s'ha dividit aquest diari de viatge i està centrada en el periple per les illes de la Societat i les illes de Tuamotu, en la Polinèsia francesa, i complementa al Relat d'un viatge a l'illa de Pasqua. Diari dels mars del sud (1ª part).


Aspectes generals de l'illa de Rapa Nui

La Polinèsia francesa, aquest paradís enmig dels mars del sud, té una superfície equivalent a la d'Europa. Dins aquest mar infinit hi ha 118 illes distribuïdes en cinc arxipèlags. Cada arxipèlag, per no dir cada illa, illot o motu té les seves pròpies característiques i identitat.

Els arxipèlags que la composen són: les Illes de la Societat, illes muntanyoses i tropicals on hi podem trobar les conegudes Tahití i Bora Bora entre d'altres; les illes de les Tuamotu, atolons amb mars interiors com els de Tikehau, Manihi... o la malaurada Mururoa; les illes Marqueses, situades a l'extrem nord i amb una orografia muntanyosa destacable com Nuku Hiva, Hiva Oa, Ua Pou o Ua Huka; les illes Australs, situades al extrem sud i també muntanyenques com Raivavae, Tubuai o Rapa; i les illes Gambier, tranquil·les i desconegudes illes properes a les Tuamotu on podem trobar Mangareva, Taravai, ...

Història

Les últimes teories apunten que les illes de la Polinèsia varen ser colonitzades des del sud-est asiàtic. Es pot determinar que l'any 1000 dC totes les illes ja havien estat ocupades. Entre el 1760 i el 1800 varen passar per les illes diferents navegants europeus: Magallanes a les Tuamotu, Cook a les illes de la Societat, Mendaña a les Marqueses, Wallis a Tahití, Bougainville...

L'any 1797 va començar, amb l'ajut dels europeus, la dinastia dels Pomare i el procés de cristianització de les illes. Entre l'any 1844 i 1847 es va produir la guerra franco tahitiana que va acabar amb el submissió de la reina Pomare IV davant de França. El Rei Pomare V va autoritzar l'annexió de Tahití i la dependència de França el 1880.

Durant la primera i la segona guerra mundial molts tahitians varen ajudar a França. L'any 1958 els Establiments francesos d'Oceania varen tornar a la Polinèsia francesa. El 1960 es va inaugurar l'aeroport internacional de Tahití i va començar el camí cap a la modernitat dels seus habitants. No és fins l'any 1984 que s'aconsegueix un estatut d'autonomia interna i el 2004 la Polinèsia Francesa es converteix en Territori d'Ultramar.

Gent

La població de la Polinèsia francesa és multiètnica, composada per polinesis, europeus i xinesos. El 75% dels seus 245.000 habitants viuen a les illes de Tahití i Moorea.

Els polinesis estan orgullosos de la seva terra i en algunes illes és palès un sentiment més gran d'independència. Tot i això l'ocupació francesa ha deixat petjada i no s'ha rebut prou suport per conservar i consolidar els llocs cerimonials o marae.

La majoria de la població no participa dels beneficis que deixa el turisme, ja que els grans hotels són inversions estrangeres. Els agrada que els parlin i valorin les seves illes però també tenen por del seu futur que passa per un monopoli dels preus. Es queixen del preu dels aliments i de la manca de serveis.

El polinesi, tot i la influència de la modernitat, està molt arrelat a la seva terra, com també és gran coneixedor del mar. Les possessions passen de pares a fills i les propietats no solen vendre's. Enterren als seus morts als jardins de casa. Els agrada ballar i cantar i qualsevol ocasió és bona per fer sonar un ukele. Els hàbits de vida insans, importats d'altres cultures, fa que hi hagi un gran índex d'obesitat, també entre les mitificades vahines. Els agrada guarnir-se amb flors, entre elles el tiaré tahití, símbol de les illes, i donar la benvinguda i acomiadar-se amb collarets de flors i petxines. Les flors formen part de la seva cultura i n'és un element imprescindible.

El tatuatge, juntament amb el ball, és una forma d'expressió pel polinesi i estan pensats per ser vistos. Les formes geomètriques que s'utilitzen tant en les dones com amb els homes tenen finalitats decoratives.

Celebracions

Durant l'any hi ha diferents celebracions a les illes de la Polinèsia. La majoria tenen relació amb esdeveniments esportius (campionats de regates, triatlons, raids, golf, surf...) o històrics. La més coneguda és la festa folklòrica tradicional Heiva i Tahiti (del 22 de juny al 22 de juliol) i la Hawaiki Nui Va'a (competició de piragües que es fa l'octubre). Sovint es troben petites festes més familiars ja que és un poble festiu en el que la música és present en tots els actes.

Idioma

El francès i el tahitià són les dues llengües oficials a la Polinèsia francesa. Es pot fer servir l'anglès en els cercles més turístics. El tahitià el parla la població local, sobretot a les illes i zones amb menys influència francòfona. Alguns exemples de paraules de tahitià:

Ia ora na: bon dia.
Nana: adéu.
Mauruuru: gràcies.
E: sí.
Aita: no.
Faraoa: pa.
Fare: casa.
Motu: illot.
Te tai: el mar.
Te tai roto: llacuna.
Marae: lloc religiós.
Tiki: estàtua de pedra.
Ukelele: guitarra petita.
Támáa maitai: Bon profit
No hea òe?: d'on ets?.
Te puà: corall.
Te pua: flor
Ò Vau, no...au: jo sóc de...
Té haapii ra vau i te reo tahiti: jo aprenc Tahití.
No te fenua...au: jo sóc originari de...
Ò...vau: jo em dic...
E mea maitái roa: va tot bé.
Eie ta ò táne ò...: és el meu marit, és diu...
E ià ota tera, e te ú haari: peix cru amb llet de coco.
E na nià tàua i te pahí no te haere i...: agafarem el vaixell per anar a...

Fitxa tècnica del viatge

Data del viatge

Mes d'agost de 2006.

Itinerari

mapa
Dia 1: Barcelona - Madrid - Santiago de Xile
Dia 2: Santiago de Xile - Valparaíso
Dia 3: Valparaíso - Viña del Mar - Valparaíso
Dia 4: Valparaíso - Santiago de Xile
Dia 5: Santiago de Xile - Rapa Nui
Dies 6-9: Rapa Nui

Dia 10: Rapa Nui - Tahití
Dia 11: Tahití - Moorea
Dia 12: Moorea
Dia 13: Moorea - Raiatea
Dia 14: Raiatea
Dia 15: Raiatea - Huahine
Dia 16: Huahine
Dia 17: Huahine - Bora Bora
Dia 18: Bora Bora
Dia 19: Bora Bora - Maupiti - Bora Bora
Dia 20: Bora Bora
Dia 21: Bora Bora - Tikehau
Dia 22: Tikehau
Dia 23: Tikehau - Rangiroa
Dies 24-25: Rangiroa
Dia 26: Rangiroa - Fakarava
Dia 27: Fakarava - Tahití - Rapa Nui
Dia 28: Rapa Nui - Santiago de Xile
Dies 29-30: Santiago de Xile
Dia 31: Santiago de Xile - Madrid - BCN

Estil de viatge

Aquest viatge el vàrem plantejar a l'entorn de dues premisses: gaudir de l'estada en paisatges idíl·lics i cultures dels mars del sud amb la màxima llibertat i contacte amb la gent. El fet de viatjar amb la tenda de campanya ens permetia compaginar el contacte amb la natura i la població amb l'economia en destinacions on es requereix per norma general de pressupost elevat. Defugíem dels tòpics de les clàssiques estades a les illes paradisíaques del sud per poder gaudir d'una visió més àmplia i no tan deformada de les illes, la seva cultura i els seus habitants.

Per això en el nostre equip de viatge hi vàrem incloure la nostra inseparable tenda de campanya, les màrfegues i els sacs, l'equip bàsic de cuina, els peus d'ànec i el tub per fer esnòrquel, molta crema pel sol i repel·lent de mosquits.

Moneda, diners

Hi ha un canvi fix entre l'euro i el franc polinesi (fp o cfp): 1 € = 119,33 fp.

Els bitllets del franc polinesi (fp) són d'una gran bellesa. Cal tenir present els horaris dels bancs: de 7:30 a 11:30 i de 13:30 a 17:00. En les illes més petites i els atolons de les Tuamotu no hi ha caixers automàtics.

Pressupost

Els bitllets d'avió varen estar condicionats pel nostre objectiu, que era visitar l'illa de Pasqua i la Polinèsia. Per anar a l'illa de Pasqua només es pot fer des de Santiago de Xile o bé des de Tahití. Nosaltres vàrem agafar un vol fins Santiago i un altre cap a Papeete (a Tahití). Aprofitant que el vol de LanChile realitza una parada a Rapa Nui ens hi vàrem quedar 5 dies per visitar-la (només ho fa dues vegades a la setmana). Els preus per persona dels bitllets fou de: 1.065 € pel trajecte BCN-Santiago de Xile-BCN; 935 € pel trajecte Santiago de Xile-Illa de Pasqua-Tahití-Santiago; i 431 € pel vols interns a la Polinèsia.

Els costos d'allotjament i d'alimentació poden ser força variables i depenen de les illes. La més cara és Bora Bora, seguida per Moorea i Tahití amb preus similars i la resta de les illes una mica més econòmiques. Tot i així els preus són forma més cars que a illa de Pasqua i fan de mal comparar amb els nostres estàndards ja que, mentre el pa i l'aigua poden ser barats, algunes activitats turístiques i allotjaments poden tenir preus astronòmics. Així doncs, el pressupost dependrà molt de l'estil de viatge que es faci per aquestes illes.

La despesa mitjana dels nostre viatge, dormint en la nostra tenda i cuinant-nos el menjar comprat en súpers, està al voltant dels 48 € al dia per persona sense comptar cap vol.

Requeriments d'entrada

No es necessiten visats, només cal que el passaport tingui sis mesos de validesa.

Salut

En tot cas cal tenir especial precaució amb el sol. En les activitats esportives vigilar no deshidratar-se (sempre portar suficient quantitat d'aigua) i sobretot, en tot moment, anar protegits amb crema solar de protecció total i una gorra, mocador o barret al cap. A nosaltres ens va anar molt bé en acabar el dia fer servir l'oli de coco local, anomenat monoi, per rehidratar-la.

En els esports aquàtics cal tenir especial precaució amb els coralls i eriçons. És per això que es recomana el bany amb xancles si no s'utilitzen els peus d'ànec. En la pràctica de l'esnòrquel és aconsellable portar samarreta per evitar cremades del sol. Nosaltres ens vàrem banyar en més d'una ocasió amb mantes i taurons sense tenir mai sensació de perill.

Seguretat

No vàrem viure cap situació incòmode o de risc.

Transport

Arribar a la Polinèsia: La forma més habitual d'arribar a les illes de la Polinèsia és a través d'un vol transoceànic que aterra a l'aeroport de Faa'a (a cinc quilòmetres de Papeete, la capital de Tahití). En aquest petit aeroport hi ha tots els serveis necessaris (canvi de moneda, taxis, servei postal...). Hi ha diferents rutes per arribar-hi:
Air France (via París - Los Angeles, tres vegades a la setmana).
• Air New Zealand (via Londres - Los Angeles - Auckland, tres-quatre vegades a la setmana).
Air Tahiti Nui (des de París, 5 a la setmana; Los Angeles, 11 a la setmana; New York, 3 a la setmana; Sydney, 2 a la setmana; Auckland, 3 a la setmana; Tokyo, 3 a la setmana; Osaka, 1 a la setmana).
Hawaiian Airlines (des de Honolulu, 1 a la setmana).
LATAM Airlinesimage (des de Santiago, 2 a la setmana, amb parada a illa de Pasqua).

En el mateix aeroport hi ha la terminal d'Air Tahiti, la companyia que opera la majoria de vols entre les illes i a més a més ofereix la possibilitat de paquets combinats de vols. Després de mirar diferents opcions ens varem decidir per agafar un paquet de vols entre les illes. Inconvenients: haver de decidir amb antelació quines illes visitar i quins dies volar sense flexibilitat. Avantatges: la comoditat d'un transport ràpid i eficient amb poca espera i bona puntualitat, la tranquil·litat de tenir el transport lligat i el privilegi de veure les illes des de l'aire.

Moure's entre illes: Per desplaçar-nos entre illes hi ha tantes opcions com pressupostos. Una és a través dels vaixells de càrrega que tenen diferents circuits, horaris i preus. Normalment fan circuits en els que cal preveure quan tornarà a passar un altre vaixell que ens porti a la propera destinació. És una opció més econòmica, però que requereix més paciència i més temps d'estada o menys illes a visitar. Aquest tipus de vaixells combinats, que porten càrrega però també admeten passatgers, naveguen tant de dia com de nit i per tant és més avantatjós pel passatger navegar de nit, però tenint en compte que a vegades arriben a altes hores de la matinada. Per desplaçar-nos de Tahití fins a la propera Moorea hi ha un ferri de curta durada amb varies sortides diàries.

L'altra opció és contractar un paquet de vols que, tot i que més car que l'opció del vaixell, és més econòmic que agafar un parell de vols per separat. L'embarcament és un procés ràpid i la majoria de vols són de curta durada. Es permeten 20 kg de pes pels passatgers de vol internacional més cinc quilos extres per l'equip de busseig.

També hi ha la possibilitat de visitar les illes amb un creuer de luxe. Aquí hi ha tantes opcions com pressupostos... o bé llogar el nostre veler amb o sense tripulació. Ah, i la companyia aèria Air Archipels ofereix vols privats amb avions de set places... Com veieu n'hi ha per tots els gustos!!.

Moure's dins d'una illa: Un cop a les illes és important definir amb anterioritat i a ser possible contactar amb el lloc on anirem a dormir, ja que el transport per lliure és força complicat. En teoria a la majoria de les illes existeix l'anomenat Le Truck, o sigui un camió amb una caixa adaptada per fer d'autobús, però la regularitat i la freqüència varia segons la illa. Hi ha illes en les que només fa una volta al dia i no té un horari fix. Benvinguts a la Polinèsia!.

En les illes de mida mitjana i muntanyenques és aconsellable el lloguer de qualsevol màquina a motor: cotxe, moto, buggie... si no es té un estat de forma excel·lent. En les més accessibles i planeres, com Bora Bora o Huahine, l'ideal és anar amb bicicleta. Com sempre cal comprovar bé les bicicletes abans de sortir. Segons l'illa tindrem oportunitat de llogar-la a un particular o bé a una companyia internacional ubicada en algun hotel de renom. Les illes més petites, com Maupiti, es poden recórrer a peu.

Si es contracten paquets turístics (sempre a preus desorbitats) et vénen a buscar a l'allotjament. En el cas del transport als motus o petites illes es poden aprofitar excursions per bussejadors o preguntar als locals. En el cas de l'aeroport de Bora Bora que està situat en un motu de la llacuna, la barca que et porta a l'illa principal està inclosa en el preu del bitllet (si teniu algun hotel contractat us vindran a buscar en barca privada).

Allotjament

A Polinèsia podem trobar hotels selectes i amb encant a gairebé totes les illes. Aquests són de capital estranger i es caracteritzen per l'exclusivitat en un entorn paradisíac. Bàsicament s'hi allotgen gent d'alt poder adquisitiu o els turistes que vénen a l'illa en un paquet tancat de serveis (la majoria en viatge de noces). La característica general d'aquests hotels és que es troben en els illots propers a l'illa en construccions de bungalows sobre pilones a les llacunes interiors i per tant estan allunyats de la població autòctona i tots els serveis i excursions depenen d'ells.

També es pot trobar allotjament més senzill en hotels de capital local o fins i tot en cases de famílies a les mateixes illes. Nosaltres ens vàrem allotjar bàsicament fent servir la tenda de campanya en zones permeses (gairebé sempre al costat de platges idíl·liques) o en jardins d'allotjaments familiars.

Gastronomia

A la Polinèsia podem trobar una cuina d'alt nivell força innovadora que s'ofereix bàsicament en els hotels d'alta categoria que contrasta amb la cuina senzilla a base de peix, tubercles, arròs, coco i fruites que és la de la població de les illes.

Hi ha supermercats ben assortits amb productes francesos i força varietat d'enllaunats a preus força raonables. Els preu dels productes frescos és elevat però les baguetes són econòmiques.

Clima

El clima a la Polinèsia és tropical, amb una temperatura agradable al voltant dels 27º. L'aigua de les llacunes es troba a un promig de 26ºC tot l'any. Nosaltres varem estar-hi durant al mes d'agost i la temperatura era molt agradable. Només ens va ploure a l'atoló de Rangiroa.

Diferència horària

A la Polinèsia a l'estiu hi ha 12 hores de diferència horària i a l'hivern 11 hores.

Activitats a l'aire lliure

El contacte amb la natura en aquest viatge va ser constant. Això vol dir que per tots aquells amants de l'esport i l'aire lliure les illes de la Polinèsia són una destinació fantàstica. En gaudiran en sobre mesura els amants dels esports marítims i les immersions ja que estem parlant de les millors destinacions del món per fer submarinisme, però també ho poden fer els qui, com nosaltres, en tenen prou amb unes aletes i unes ulleres ja que el paisatge submarí és fantàstic i fàcilment accessible.

Es poden fer cursets d'iniciació al submarinisme en les mateixes illes. És fàcil trobar agències que ofereixen el seu servei d'immersions a cada illa. Tot l'any es pot gaudir de dofins; diferents tipus de taurons: Mao Tuamata (martell), Mauri-Vaki (puntes negres de llacuna), Mao Aahi-Mako (blau), Mao Toretore (tigre), Tapete (punta blanca d'escull), Tautukau, Mao Iri Moana (pell blava), Mao Tohora (ballena), Mao Aero, Arava (llimona), Mamaru (puntes blanques de la llacuna), Parata (oceànic), Mao Ava Ava ("squalot feroce"), Raira (gris de l'escull); tortugues; raies lleopard; raies àguila; barracudes; morenes; manta raia i més de 800 espècies de peixos tropicals. A l'agost també hi ha balenes geperudes i més quantitat de mantes raia.

Pel que fa a les activitats en terra hi ha moltes caminades de diferents dificultats encara que les més complicades requereixen l'acompanyament d'un guia ja que no hi ha bones senyalitzacions, els recorreguts poden ser dificultosos i les rutes per les muntanyes tenen un perfil complicat i una alçada considerable.

Compres

A les illes de la Polinèsia la compra més útil és sens dubte un pareo, la crema solar si les provisions se'ns acaben i sobretot el monoi, oli de coco perfumat que és extremadament agradable i hidratant. A banda d'això podem trobar segons l'illa: petxines de tots colors i objectes fetes amb elles, objectes fets amb fibres vegetals, ornaments i objectes cerimonials fets amb fusta... i com no, les preuades perles negres. L'oli de coco perfumat és un producte que es poden permetre totes les butxaques i un autèntic luxe que ja podem fer servir durant la nostra estada.

Guies i informació de viatge

Actualment les millors guies es troben a internet, on podem accedir a informació variada i actualitzada: • Tahiti TourismeLa Ville de PapeeteMinistère des relations (web ministerial) • Haere Mai (central de reserves de petita hosteleria i pensions familiars a les illes) • Air Tahiti News (reportatge informació illes) • Tahiti Guide (guia de Tahití i les seves illes) • Polynesia Diving (busseig) • Tahiti Fenua (fórum públic de viatges) • Moorea Visitors Bureau (informació de Moorea)

Tot i això nosaltres vàrem utilitzar les guies Tahiti, de Moon Handbooks, i Tahití y sus islas. Guia de viaje, una guia molt completa i orientativa que proporciona el web de Turisme de Tahití.

Altres fonts d'informació:
En los mares del sur. Stevenson, Robert Louis. Ediciones B.
Las islas felices de Oceanía. Una odisea en kayac por el Pacífico. Theroux, Paul. Ediciones B.


DIARI DE VIATGE A LES ILLES DE LA SOCIETAT I TUAMOTU

Nit del 6 d'agost de 2006. Rapa Nui - Tahití

Des de l'aeroport de l'illa de Rapa Nui, on hem estat els últims cinc dies, el vol surt puntual quan falten deu minuts per les onze de la nit. És un modern B767/300 amb pantalla individual i comandament a distància. La previsió és arribar a l'una de la matinada, després de cinc hores i quaranta minuts de vol. El cel (fosc) està parcialment ennuvolat i la temperatura és de 25 graus. Sopem salmó amb arròs i pasta en el moment de les turbulències (com no!) i dormim la resta del viatge.

En arribar a l'aeroport de Tahití, en Manu (el familiar del hostel de Pasqua) ens acompanya a la pensió Fifi (4600 fp, molt propera, però és fosc i cal creuar la carretera), on un home sense ni dirigir-nos la paraula ens indica un parell de llits en una gran sala. Ens untem de Relec sense fer soroll ni encendre cap llum ja que sentim com volen els mosquits. Ens fiquem dins el sac i ens adormim al moment.


7 d'agost de 2006. Tahití - Moorea

La gent s'ha començat a despertar molt d'hora (a les 5:30) i abans de les set ja ens hem llevat. Ja és clar i fem les bosses. En Francisco Soriano, fill de català refugiat a França durant la guerra, és qui regenta la pensió i entenem que dóna un cop de mà a la Fifi. Esmorzem amb uns irlandesos fans del Barça que passaran sis dies a Moorea.

Després de parlar tranquil·lament amb en Francisco, que parla espanyol i ens orienta una mica, decidim acostar-nos a l'aeroport, que està a cinc minuts a peu, per aclarir uns dubtes sobre els vols. Entrem a l'oficina d'Air Tahiti i després de més d'una hora i mitja i molta paciència d'una oficinista aconseguim una combinació satisfactòria de vols amb el Tuamotu Pass (431 € cadascú). En el cas de no tenir vols hi havia l'opció d'agafar un ferri cap a Bora Bora a les cinc de la tarda i anar tornant fent escala a les diferents illes.

Entrem al banc de la mateixa terminal que tanca amb nosaltres a dins a les 11:45 puntuals i que, com tot, resulta ser molt lent. Això, sí, els bitllets són enormes i preciosos... Totes les noies porten flors als cabells, la temperatura és molt agradable... i ens comencem a fer la idea que estem a les portes del paradís.

Caminem per la carretera en direcció al poble de Papeete i trobem un supermercat on agafem menjar enllaunat, una mica de formatge, llet envasada... en previsió a la ruta que ens disposem a emprendre (2.139 fp). Tornem a la pensió a les 12:30 i mengem les empanades de carn que encara portem de l'illa de Pasqua a la terrassa de la pensió amb vistes a la pista d'aterratge.

Per agafar el vol a Moorea, que surt a les 14:00h, hem de ser mitja hora abans a la terminal 2 de vols nacionals que resulta ser la més allunyada. El procediment és totalment manual i l'avió està a pocs metres de nosaltres. És una petita avioneta d'hèlix d'Air Moorea amb unes grans flors pintades. A l'interior no som més de nou persones i surt un vol cada hora. Abans d'enlairar-nos hem de canviar d'avió perquè la porta no tanca (una senyora ha sortit de l'avió perquè s'emportava les claus del cotxe de lloguer i al tornar a entrar ha preguntat si havia d'aguantar la porta tot el viatge!!). Gairebé tothom són parelles en viatge de noces. Nosaltres també, què carai!.

Arribem a Moorea després de veure les muntanyes verdes de l'illa com s'acosten i els fons coral·lins de Tahití com s'allunyen. Una illa es veu des de l'altre ja que només hi ha disset quilòmetres de distància i el vol no triga més de deu minuts.

A l'arribada trobem que tothom té voucher i Le Truck no passa per l'aeroport sinó que ho fa per la carretera. Així doncs, després de pensar-nos-ho una mica i mirar de tancar un preu amb les furgonetes privades (que ens demanen una bestiesa pel trajecte), decidim sortir a la carretera i esperar-nos al costat de la benzinera que està en obres. Al final ens recull una de les noies que ens ha informat i que no ho podia fer dins l'aeroport ja que s'entén com un sobresou al servei que ja té contractat (1.000 fp). Ens estalviem esperar el Le Truck que tot i que passa cada hora no té mai un horari garantit.

Pel camí travessem badies i valls increïbles amb muntanyes altíssimes i verdes. Ens deixa davant del càmping de Moorea (4.400 fp), uns metres més enllà del càmping Nelson. Ens informen molt bé i decidim llogar un cotxe per l'endemà (que ens surt al mateix preu que una excursió de quatre hores, 7.000 fp) i mirar si hi ha lloc per anar a veure els taurons (1.500 fp/pp), però hi ha d'haver un mínim de gent i no hi ha ningú inscrit.

Hem plantat la tenda sota un gran arbre amb vistes al mar i enmig dels edificis de la cuina, el menjador, els lavabos i algunes habitacions. En el muntatge ens ha ajudat un nen encuriosit que representa que parla francès amb en Jordi, que no en té ni idea!.

Després hem anat a passejar per la platja, amb el so de les onades trencant a la barrera de corall de fons i la llum de la posta de sol que ha estat a les 17:30h. Ens hem fet el sopar a la cuina menjador al costat de la platja i hem organitzat els dies que disposem a Moorea. Comencem a adonar-nos que aquí tot té preu: lloguer d'aletes 1.200 fp/dia/pp, bicicleta 1.200 fp/dia/pp...


8 d'agost de 2006. Moorea

exp10_f1

Ens hem despertat força d'hora perquè cap a les cinc del matí clareja i ja hi ha moviment. A les 7:30 hem esmorzat de cara a la preciosa llacuna. Després hem sortit a caminar per la carretera fixant-nos en els negocis, restaurants, el càmping Nelson... i també en les grans extensions de cocoters i la llum càlida del dia.

Hem arribat al supermercat i després de tafanejar la llibreria amb calendaris, llibres amb fotos de les illes, làmines per identificar peixos... comprem pa i aigua i tornem al càmping, on decidim banyar-nos tot i que l'aigua està freda i hi ha força corrent, ja que bufa el vent.

A les 10:30 estem a punt per marxar, però els del cotxe de lloguer no es presenten i la recepcionista els ha de trucar. Finalment aconseguim que vinguin, una hora més tard i fent-nos patir. Ens adonem que durant aquests dies a les illes haurem d'assegurar el transport ja que és difícil aconseguir bones combinacions amb transport públic i sense poder-te desplaçar no pots veure l'illa.

Comencem el nostre recorregut en direcció sud cap a la badia d'Opunahu i la de Cook, pujant al mirador Belvedère on es veuen les dues badies i el Mount Rotui i altres muntanyes absolutament imponents, verticals i verdes.

Moorea també té el sobrenom de Fee (pop) pel seu relleu accidentat i el seu perímetre irregular. Està situada a 17 km de Tahití i en la seva superfície de 132 km² podem trobar el mont Tohiea (1.207 m).

Té una població de 12.000 habitants que es dediquen al turisme, la copra i les plantacions de pinyes. La seva llacuna, d'un blau turquesa, contrasta amb les profundes valls i les badies d'Opunohu i Cook.

Pel camí hem parat per fer la visita en una zona de marae cerimonials restaurats l'any 1969 i que es troben enmig de la vegetació: marae Titiroa, marae O Mahine, plataformes d'arquers i marae Afareaito.

Hem resseguit la carretera en la direcció de les agulles del rellotge, passant per Pao Pao, Vaiare (on hi ha una fantàstica vista de la llacuna i de Tahití al mirador de Toatea), Afareaitu (on hem fet una caminada fins unes cascades), Nuurua (amb el marae amb petroglif que no es pot visitar perquè està darrera d'una tanca)... fins tornar al càmping per veure la posta de sol, on en Jordi ha aprofitat el fantàstic moment per mullar-se els peus.

Després hem sopat, llegit i hem anat a dormir a les vuit del vespre.


9 d'agost de 2006. Moorea - Raiatea

A les cinc del matí ja hi havia moviment al càmping. Hem sortit a veure la lluna plena reflectida a la llacuna i finalment hem decidit deixar de fer el mandra a les 6:30. Hem anat a comprar dues barres de pa aprofitant que encara tenim el cotxe de lloguer (com a compensació per arribar tard el dia anterior).

Esmorzem en aquest fantàstic menjador amb vistes a la llacuna i ens mengem tota una barra untada amb manjar mentre la llet es descongela al bany maria (la nevera del càmping refreda molt). Ens estem molta estona esmorzant acompanyats dels gossos i ocells del càmping.

A les 8:30 ja hem tornat el cotxe i ens han tornat a acompanyar al càmping (la companyia Albert està a cinc minuts en cotxe). Aprofitem per trucar al càmping Peter's Place perquè ens vinguin a recollir a l'aeroport de Raiatea.

Aprofitem la resta del matí llogant un caiac (500 fp) i ens endinsem a la llacuna. Jo vaig asseguda al darrera i en Jordi porta els rems. Anem amb els tubs i les màscares, però no portem les aletes. Ens allunyem força encara que no cobreix. Amb les ulleres veiem molts peixos de colors i formacions de corall. L'aigua és molt transparent i té uns colors meravellosos. Després d'una hora estem esgotats. Sort que l'aigua està molt més calenta que dies anteriors. Ens ha costat tornar perquè s'ha aixecat una mica de vent. Al caiac hi hem pujat els dos i ens hem sentit els reis de la llacuna ja que no hi havia ningú més banyant-se. Ens ho hem passat molt bé!.

En arribar tenim temps de dutxar-nos i plegar la tenda. Ho recollim tot i ens recull el bus (1.000 fp) que també passa pel Sheraton Intercontinental i al Pearl, on pugen parelles Vip. Només de veure l'entrada dels hotels impressiona.

A l'aeroport hi arribem poc abans de les dotze i l'embarcament està previst per la una. En aquesta estona ens mengem una barra de pa amb un tros de formatge que trobem boníssim, de cara a la pista d'aterratge. L'embarcament es fa més tard perquè el vol arriba després de l'hora prevista. És un avió més gran que l'anterior, que s'acosta molt on som i que també va amb hèlixs. Els tràmits, un cop ha parat, es fan molt de pressa. No hi ha assignació de seients i per tant el primer que arriba és el que tria lloc (tampoc hi ha cap control de seguretat).

Ens situem a la part esquerra de l'avió i de camí tenim una vista fabulosa de Moorea i de l'arribada a Raiatea, encara que no veiem Huahine ni Taha'a.

A l'aeroport de Raiatea ens espera en Peter, amb camisa vermella tal i com hem quedat. És un senyor gran que parla poc anglès i ho fa molt fluix. Ens ha vingut a buscar amb la seva ranxera que és on carreguem l'equipatge i pujo jo també. De camí a la pensió passem per la població principal, a uns 4 km de l'aeroport, i ens para al supermercat Champion, davant del port on hi ha el vaixell de creuers Mauna Kea, perquè fem les compres necessàries. Està molt ben assortit i comprem dos baguettes, enciam, hamburgueses... Tornem al pick-up i transcorren 6 km més fins arribar al càmping.

En arribar ens ofereix una habitació per 4.800 fp, 40 fp més del que val acampar en el jardí que hi ha entre les habitacions i el camí que ens endinsa cap a l'illa. L'habitació és petita fins el punt que només hi cap el llit i un petit prestatge i hem de passar per sobre les bosses per desplaçar-nos-hi. El lloc està al costat de la carretera i només passar-la veiem una tranquil·la badia on hi ha dues barques d'estil polinesi que en Peter ens deixa tranquil·lament.

Estem una estona al jardí, fins que a les 16:30 anem a parlar amb ell sobre les opcions de transport que tenim en aquest lloc. Està darrera de la casa i al costat d'un rierol on s'hi acumulen tot d'andròmines sota els arbres. Hi ha un munt de cocos partits que picotegen les gallines i els seus pollets. Ens deixa tastar el taro i ens parteix un coco germinat perquè en tastem la llavor. Demà ens acompanyarà al poble per llogar un transport.

De camí al passeig que fem fins unes cascades parem a la pensió Manava per preguntar preu per una excursió de mig dia als motus (al Peter se li ha espatllat el motor de la barca i no ens hi pot acompanyar). No hi ha ningú a la pensió i comencem la caminada que passa pel seu costat i de seguida es comença a enfilar. Hi ha un paisatge molt bonic amb palmeres i vegetació exuberant i el camí, encara que fa pujada, és fàcil fins que s'endinsa tot d'una al bosc i es complica tant que decidim tornar enrere tot i que sentim l'aigua i travessem un rierol. Ens fa por perdre'ns perquè fa estona que no anem pel camí sinó que passem per sobre i sota dels troncs plens de teranyines i insectes i el bosc espès fa que no hi hagi gaire claror. És una selva i està ple de mosquits. Desfem el camí quan ja fosqueja.

A casa d'en Peter hi ha una altra parella i fem el sopar junts. Un noi que sembla ser treballador d'en Peter ens fa el sopar a base de tonyina crua amb verdures i llet de coco. És una zona amb molts mosquits, així que ens untem de Relec i encenem l'espiral que tenim a l'habitació.


10 d'agost de 2006. Raiatea

Raiatea o cel de llum dolça està situada a 193 km de Tahití. El seu nom original és Havai'i i es creu que és el lloc on els esperits dels guerrers morts en combat marxen cap a Hawaiki, la terra originals dels maoris.

L'illa de Raiatea és un centre espiritual i cultural important on podem trobar el marae de Taputapuatea. També hi ha l'únic riu navegable de la Polinèsia, el Faaroa. En la seva superfície de 238 km² hi ha diverses muntanyes, però la més alta és el Mt Tefatoaiti, de 1.017 m. Hi ha conreus de pinya i vainilla.

Aquesta nit ens han picat els mosquits (o ahir a l'aventura de la cascada). Els galls tenen menys força aquí que a Moorea (o això ens ha semblat dins l'habitació). Hem acabat esmorzant a les 7:00, com les gallines que ja fa estona que mengen coco.

A les vuit del matí hem demanat al Peter que ens porti al poble i quan s'ha vestit i ha pujat al cotxe s'ha trobat una gallina amb un ou al seient del conductor que s'ha enfadat quan l'han fet fora (l'ou era ben calent!).

Pel camí ens ha ensenyat per on pujar al Mt. Tapioi (294 m) i ens ha portat fins l'oficina d'Europcar, on només queden buggies i scooters per llogar. Ens decidim per un buggie (8.500 fp) i comencem a recórrer l'illa a les nou del matí en la direcció de les agulles del rellotge, en un dia que es presenta tapat.

Raiatea té una carretera que la travessa, però la capacitat del dipòsit del buggie no dóna per recórrer tota l'illa d'una tirada i l'única benzinera està a la capital així que ens decidim per travessar l'illa i comencem per la capital Uturoa, el riu Faaroa i la carretera interior amb vistes al Mt. Tefatoaiti. Ens cau alguna goteta, cosa que encara fa més excitant el recorregut amb el buggie i ens agraden molt les muntanyes de Puohine.

exp10_f2

Pel camí travessem algunes cases entre palmeres i parem per parlar amb la gent que es mostra encantadora. Trobem obres a la carretera i parem per comprar en el súper mòbil d'un xinès (una furgoneta). Visitem una plantació de vainilla i el marae de Taputapuatea, on hi ha cartells explicatius de la utilització dels espais i les construccions que s'hi trobaven.

Pugem al Tapioi i tenim una vista fabulosa dels motus, coralls i l'illa de Taha'a, Huahine i Bora Bora. Hem pujat en 25 minuts i el total del trajecte és d'una hora.

Visitem un tros de l'altra costa amb zones menys urbanitzades i més platja. Arribem fins el marae Tainou i tornem enrere. Tenim temps per estar una estona mirant com fan flysurf a la llacuna i comprar al súper abans de tornar el buggie a les cinc de la tarda.

Ens porten al Peter's Place i tornem a Manava per si ens poden portar al motu l'endemà, però no ens ho podran confirmar fins l'endemà al matí. Sopem molt bé amb amanida, arròs, bistecs, cervesa Hinao, sucs i iogurt.


11 d'agost de 2006. Raiatea - Huahine

Ens hem llevat d'hora, tot just arribaven dos nois a l'allotjament (suposem que han arribat al poble amb el vaixell nocturn). No tenim confirmat el tema del trasllat al motu, així que a les 7:30 truquem a Manava i ens confirmen que el Diving Club ens hi poden portar. Truquem i quedem a les 8:30.

Acabem de fer les bosses i en Peter ens hi porta, sense abans perdre's pel camí i anar a parar a la zona de desembarcament d'un gran creuer (avui serà mal dia per comprar res al poble!). El Tahitian Princess ha arribat a la tranquil·la Raiatea amb un carregament d'americans als que els estan esperant autobusos i vehicles 4x4 per fer les seves excursions sense tenir gaire contacte amb els locals.

Comença a ploure i jo que vaig a la caixa de la ranxera ho noto força. Igualment pugem a la barca (2.000 fp) amb un grup que van a fer immersió, però que abans ens deixen al motu desert rodejat d'aigües cristal·lines.

Sembla que clareja, però hem desembarcat a dins l'aigua i ens hem acostat caminant al motu ple de palmeres, però sense ningú. Primer fem una mica d'investigació en la que trobem dos gossos mariners. Al davant tenim un altre motu i veiem una bona part de l'illa amb les seves verdes muntanyes i el creuer petit al port. Mirant cap a l'illa de Raiatea tenim Taha'a i Bora Bora a la dreta. Un paradís ple de cocoters per nosaltres sols!.

La barca amb els submarinistes ha quedat força lluny i veiem com fan la immersió a la zona profunda. Fem tres banyades llargues on veiem infinitats de peixos de colors, coralls, una morena dins una cova, eriçons violetes... i infinitat de cogombres de mar. Ens ho passem d'allò més bé, però hem de vigilar no pelar-nos els genolls ja que la zona de mar interior (també tenim una petita barrera de corall que ens protegeix) és poc profunda. La zona d'esquena a l'illa principal és més profunda i s'hi busseja millor, però l'altra és més relaxant. El dia s'ha aixecat del tot i arriba una colla de nois en barca que es disposen a preparar una barbacoa per un grup que suposem que vindrà més tard. També arriba una parella en caiac des de l'illa gran. Compartir el paradís també té els seus avantatges ja que ens parteixen un parell de cocos i ens els ofereixen: l'aigua està boníssima i no deixem res de polpa tendre.

Ens vénen a buscar a les 12:30 i fem la volta al motu del costat que té les aigües més profundes. En arribar a l'embarcador la noia ens porta a l'allotjament en camioneta. En arribar ens dutxem i mentre acabem de fer les bosses parlem amb el noi del costat que ve a passar una temporada llarga i a buscar feina a l'illa (té experiència com a mariner). En pujar al cotxe a les 14:00 en Peter torna a trobar la gallina i l'ou al seient (trajecte 1.200 fp).

A l'aeroport hem fet una mica de cua, però ens ha sobrat temps per menjar-nos la barra de pa amb paté mentre veiem com aterra l'avió. Embarquem puntuals a les 15:00 i seiem al cantó dret. Durant el trajecte veiem Raiatea i Huahine des de l'avió.

L'illa de Huahine (Huahine Nui i Huahine Iti), també anomenada Matairea, està a 40 km de Raiatea. La muntanya més alta és el Turi (669 metres), però tota l'illa té una orografia ondulada i molt verda.

És una de les illes on es mantenen més vives les tradicions, l'idioma i el sentiment polinesi. Es poden trobar molts marae, llocs sagrats de sacrifici i ofrena en honor als Déus.

A l'aeroport de Huahine ens espera la Melanie, del càmping Venaa, tal i com hem quedat per telèfon des de Raiatea. Ens hi porta en un automòbil marró i destartalat al que se li aguanta la porta del maleter amb un pal. Pel camí ens explica moltes peculiaritats de l'illa. És una noia de llargs cabells rossos i ondulats i de cara pigada. Està prima i porta un pareo. Parla molt de pressa i a l'americana. Està contenta de tenir algú amb qui parlar i no para de gesticular mentre condueix la gran ferralla fins al càmping entre paisatge verd. És pintora i fa set anys que viu a Raiatea, ja que està casada amb un dels fills de la «mama» que regenta el càmping.

Al càmping ens espera la gran «mama» amb un collaret de tiaré per cada un. Ens podem instal·lar on vulguem al costat del mar i sota els cocoters ja que no hi ha ningú més (6.000 fp dues nits). Hi ha molt poca platja ja que de seguida comencen els arbres, però tot és cobert de sorra blanca i fina que cada matí netegen pacientment amb uns rasclets i on s'hi poden trobar infinitat de tresors.

Un cop muntada la tenda i inspeccionada la zona, amb serveis mínims però correctes (també tenen una mena de cabanes i un gran menjador amb taules i cadires), sortim a la carretera i anem a buscar a la Melanie que ens ha comentat que tenia bicicletes per llogar. Ens treu dues bicicletes tipus americà (sense canvis ni frens) de color rosa i marró. Són pesades, però còmodes i ens les adeqüem a la nostra mida. Són les seves bicicletes, però ens les lloga fins l'endemà (1.000 fp cadascuna). Veiem la seva exposició de quadres veritablement curiosos i després de comprovar que frenar amb els peus no vol dir arrossegar-los per la carretera sinó fer força amb els pedals decidim marxar de camí cap a Fae. Abans passem pel marae que hi ha al costat de l'entrant del mar i les trampes pels peixos i entrem a la reproducció de cabana des d'on es veu un capvespre molt bonic.

Fae és força lluny, però arribem a la posta de sol. L'ambient és tranquil, amb la gent prenent cervesa al port que fa de punt de reunió i des d'on es veuen les illes veïnes de Raiatea i Taha'a. Sopem en una de les caravanes que hi ha al port (en un xinès molt simpàtic) i quedem molt tips veient com serveixen i cuinen als locals (la carn és feta a la brasa). Mentre acabem de sopar arriba un gran vaixell que es queda al nostre costat i de seguida es posa en marxa la maquinària per descarregar tota la mercaderia. Tot es fa a molta velocitat. La gent espera la tramesa i embarca l'altre carregament. Treuen molts palets de fusta que queden apilats en un costat. La gent també s'afanya a embarcar i desembarcar abans que continuï el viatge.

exp10_f3

El poble està il·luminat amb bombetes de colors (l'únic tros de carretera que passa pel poble). És fosc, però el cel és impressionant i hi ha lluna plena. De tornada pedalegem força de pressa ja que no hi ha ningú a la carretera.

De cop sentim música a la carretera i veiem llum enmig d'un descampat a la nostra esquerra. Ens desviem per esbrinar què és i sense adonar-nos-en ens veiem ficats enmig d'una celebració del poble. És un recinte a l'aire lliure on exhibeixen diferents balls amb música i cançons en directe. La gent del poble està a les grades i van tots guarnits amb els millors pareos i les flors a l'orella. Sembla l'actuació d'un final de curs i els ballarins s'ho passen d'allò més bé. L'entrada és molt econòmica i ens guarden les bicicletes que tothom coneix rere les controladores dels tiquets (500 fp). La gent entra i surt amb xurros amb nata i altres menjars que serveixen en una paradeta instal·lada al costat de l'entrada provisional. Així doncs, les nostres bicicletes queden entre tanques i ens disposem a passar una vetllada mirant com ballen sense entendre una paraula del que diuen i esquivant els xurros i altres exquisideses que es passegen pel nostre costat. Estem al Tahoa Mapava o Commune de Huahine. Veiem diverses actuacions i a la mitja part com una mobilització de gent es desplaça per aconseguir més menjar o bé per ajudar a engalanar els ballarins. A la segona part hi ha balls amb vestuari espectacular fets amb herbes seques tenyides de rosa i altres colors i complements amb fulles de palmera i plataner. Es produeixen escenes còmiques quan a algú li cau el vestit. Riuen sense parar i fan enrojolar als ballarins.

Després d'aquesta immersió en les tradicions locals emprenem el camí de tornada sota un cel estrellat. Ens passem el càmping de llarg, però finalment el trobem (no hi ha indicadors ni llum). Fem 14 km en total i anem a dormir a les 22:30.


12 d'agost de 2006. Huahine

Ens llevem a les vuit del matí i en Jordi es dutxa esquivant els mosquits. A les sis hem vist sortir el sol just davant de la tenda. Esmorzem en una taula de fusta a la platja mentre veiem com escombren el terra amb rascletes recollint llavors i fulles que hi hagi pogut deixar el vent. La "mama" ens dóna una bossa amb tres papaies, tres plàtans i llimones i ens ho mengem per esmorzar.

Ens ho agafem amb calma i truquem a les 9:00 a Europcar perquè ens vinguin a buscar per poder llogar un scooter. Quan som allà, les deu, no ho veiem tan clar i agafem un cotxe per quatre hores, amb dues de regal (això no hi ha qui ho entengui!, 6.500 fp). Comencem el recorregut amb el Punto vermell visitant Fae per comprar menjar i el mercat d'artesania que no ofereix gaires productes. En direcció al sud arribem al parc Eden (cal pagar 90 fp/pp i no entrem) i recorrem les carreteres que van a parar al mar.

Travessem el pont que uneix les dues illes i anem fins a Haapu, continuant al sud fins trobar una zona impressionant amb unes platges idíl·liques on hi ha el Mahana i el Moani (hotels de categoria). Hi entrem per fer el tafaner, però no ens hi quedem a menjar. Busquem una platja una mica més enllà on uns nois fan surf i ens mengem tranquil·lament el dinar i ens banyem a la zona del marae Anini.

Continuem la carretera i visitem la plantació de vainilla a Haapu, on en François en ensenya la planta salvatge de la vainilla, l'arbre del couer de beuf, papaies, pinya, alvocats, mangos, nonis, pamplemousse... i ens demana que li enviem una foto per la seva col·lecció. És una mica estrany, però la visita és distreta i interessant. Li comprem una bossa de vainilla fresca (1.000 fp).

Donem tota la volta a l'illa i un cop a Huahini Nui pugem al mirador abans de tornar enrere. Abans de les 16:00 tornem el cotxe sense poder posar benzina perquè els seus propietaris estan fent surf (avui hi ha bones onades), així que li paguem la benzina al del lloguer de cotxe que no és la primera vegada que s'hi troba (1.300 fp).

Un noi molt espavilat ens torna al càmping tot explicant-nos històries de barracudes sense tenir gaire coneixement d'idiomes. Agafem les bicicletes (1.000 fp) i ens n'anem a descobrir el tros que ens falta de l'illa fins arribar a les anguiles sagrades d'ulls blaus que es mengen l'entrepà que ha sobrat al migdia. Tornant visitem el marae Manunu, on hi ha molts crancs i veiem el jovent que surt de la platja molt propera i ens animem a recórrer un tros del camí. Malauradament la platja està molt bruta d'escombreries i costa molt trobar petxines en condicions. Hi ha algun os de balena d'una que va embarrancar aquí.

Tornem les bicicletes a la Melanie, que ens pregunta què hem fet i li expliquem les aventures. Quedem per l'endemà a les deu del matí per anar a l'aeroport. Abans de sopar ens mirem la guia per organitzar els dies que estarem a Bora Bora.


13 d'agost de 2006. Huahine - Bora Bora

Avui és el nostre últim dia a Huahine i tornem a esmorzar molta fruita (inclòs el pamplemouse que ens va regalar en François) a la taula de fusta de la platja. Continuem estant sols al càmping i hi ha molta tranquil·litat.

Passejant per la platja trobo algunes petxines. La "gran mama" ens posa dos collarets de tiaré i cargolines grogues per acomiadar-nos.

Cosim la motxilla i desparem la tenda. A les deu ja estem a punt, però hem d'anar a buscar a la Melanie. La trobem remenant el cotxe que no va gaire fi. De camí a l'aeroport ens explica l'arrelament a la terra dels tahitians i el costum d'enterrar-se en les propietats que passen de pares a fills. Ens acomiadem en arribar a l'aeroport i traiem les targetes d'embarcament.

Hi ha dos vols amb deu minuts de diferència i nosaltres hem d'agafar el segon a les 11:15. Aprofitem per trucar a l'allotjament que volem a Bora Bora, però el Moon B&B està ple i ens costa entendre'ns amb la segona opció que és la pensió Henriette, amb qui quedem que els trucarem en arribar a Vaitape perquè ens vingui a buscar.

Bora Bora, o la perla del Pacífic com la va batejar el capità Cook, és una illa governada pels alts Pahia i Otemanu que es retallen d'un verd intens des de la llacuna interior.

La llacuna de Bora Bora (en polinesi nascuda la primera) és considerada la més bonica del món i principal destinació del turisme en lluna de mel. L'illa ofereix més atractius, més enllà dels bungalows situats ens els motu que la rodegen: alimentar taurons i mantes raies, fer passejades, gaudir del ritme dels habitants, ...

Al final som els últims en entrar a l'avió i els primers en enlairar-nos (tot al revés). De poc no ens quedem a terra ja que els dos avions han arribat al mateix temps. Només queden els nostres dos seients buits al cantó dret (l'esquerra és el bo per veure l'illa) i ens hem de conformar en veure-la en aterrar. Aterrem en un motu amb aigües impressionants. Nosaltres ja portem el collaret de flors (cosa estranya pels que no van a cap complex turístic) i veiem com cada hotel posa el collaret de flors amb combinacions de colors diferents, com si es tractés d'una etiqueta, i porta als seus hostes amb petites barques als illots corresponents sense haver ni de trepitjar l'illa. Les barquetes tenen els noms dels hotels de luxe escrit.

L'arribada a l'illa de Bora Bora és veritablement impressionant. Des de l'illot de l'aeroport es veuen els cims de les verdes muntanyes sobre unes aigües de diferents blau turquesa (és increïble descobrir que n'hi ha tants!!).

Nosaltres embarquem en un catamarà que està esperant i que en 25 minuts ens deixa al port de Vaitape. L'espera és de més de dues hores, tot i que hem trucat perquè ens vinguin a buscar un parell de vegades. Finalment ens recull l'Esperio amb un cotxe de safari i ens ensenya la platja de Matira, on ens explica que tenim el trànsfer gratuït. Aviat descobrim que el lloc on ens instal·lem està allunyat de tot. El supermercat també queda a més d'un quilòmetre. No tenim gaire opcions d'activitats i per aprofitar la tarda no hi ha bicicletes ni transport així que decidim caminar en direcció a les platges de sorres blanques pel costat de la carretera per on no passen gaires cotxes. Fem més de 6 km i desfem el camí al capvespre, sense arribar a la platja.

Planegem quina és la millor manera de visitar l'illa i no tardem gaire en veure que hi ha la mateixa distància al poble principal tan per un cantó com per un altre. Estem allotjats al jardí posterior i zona d'estendre roba d'un llarg bungalow amb diferents habitacions, cuina i lavabo comunitari que ocupen un grup de macropolinèsics que estan treballant en unes obres properes. Mengem en el mateix espai i aviat ens adonem que el silenci només trencat per la quantitat de rots constants és la rutina diària. També tenen el costum de tancar-se al lavabo quan es dutxen, així que aprenem a fer el mateix. Al capvespre, mentre nosaltres mirem la ruta, ells es troben per resar i fer les seves oracions.

Tenim la idea de llogar bicicletes l'endemà. En principi l'Esterio ens les havia promès gratuïtes, però després resulta que ens portarà a la botiga d'un amic que ens les deixarà molt bé de preu. L'allotjament de tres nits ens costa 11.000 fp.


14 d'agost de 2006. Bora Bora

Tothom es lleva d'hora perquè és dilluns i aviat la gent surt a treballar a les obres, conduint autobusos escolars, cotxes 4x4 per turistes... Hem dormit bé i quan ens llevem les flors de tiaré acaben d'esclatar (per la nit vàrem veure com les noies feien collarets i corones amb les poncelles de tiaré collides durant el dia). Esmorzem papaies i plàtans que ens han donat el vespre abans.

exp10_f4

A les vuit ja estem a punt, així que li demanem que ens porti al lloc on llogarem les bicicletes. Ens deixa a la zona de la platja de Matira, en una botiga on és més car del que ens ha dit i les hem de tornar cada dia a les cinc i per tant no ens soluciona els problemes de mobilitat. Així que hem d'anar caminant fins l'Europcar, on lloguem dues bicis molt xules, amb cistella inclosa, amb les que comencem a fer camí comprant al súper i descarregant a la nevera quan passem per davant del càmping (3.800 fp per tres dies).

La volta a l'illa és planera (només hi ha dues mini pujades) i tranquil·la. Veiem marae, canons, platges idíl·liques, una granja de perles...) i ens ocupa tot el dia. A la platja, on fa molt vent, descobrim un grup de raies que es mengen un cap gegant de peix. En Jordi es fica a l'aigua amb elles. Si no estigués moguda les veuríem amb molta claredat. Se'ns passegen entre les cames.

Fem més de 40 km a ritme de passeig gaudint dels paisatges i fent parades molt interessants.

Tornem al càmping a les sis de la tarda, quan ja es pon el sol. Sopem pasta, llenties, cervesa i poma i a les vuit del vespre ja ens adormim (després de sentir els rots i les pregàries dels hostes).


15 d'agost de 2006. Bora Bora - Maupiti - Bora Bora

Ens llevem a les 5:30 i a les sis ja estem esmorzant amb els homes de la casa que també s'han llevat (les dones encara dormen). Volem agafar el ferri cap a Maupiti. Emprenem el camí cap a la ciutat fent un parell de parades, ja que es comença a fer de dia i el paisatge es desvetlla. Fins a la platja hi ha mitja hora de pedaleig i mitja més fins el poble (el camí és més bo de tornada). Arribem a les 7:30 al port i anem a comprar els tiquets (lent com tot, encara que no hi ha ningú, 3.500 fp per persona i 1.000 fp per bici) i després al súper que està una mica més allunyat de l'embarcador, però que obren molt d'hora al matí.

El vaixell, un catamarà, ja està carregant totes les mercaderies quan hi pugem. Ens emportem les bicicletes en aquest trajecte d'anada i tornada a Maupiti. Sortim molt puntuals, veient com es desperta Bora Bora a les 8:30. A la coberta de dalt aviat ens toca el sol i ens hem d'untar i protegir bé.

Maupiti és una illa increïble. Considerada de les més boniques dels mars del sud, la seva petita superfície d'11 km² està rodejada d'un mar interior excepcional. Les platges, d'una sorra blanca finíssima, són d'una bellesa esfereïdora.

Arribem a l'illa de Maupiti després d'una hora i tres quarts de navegació en la que hem vist tortugues marines. L'entrada a l'illa és absolutament espectacular. Sempre hem vist la silueta d'aquesta petita illa des de dalt la coberta, però la visió de la llacuna és increïble amb molts blaus diferents i una tranquil·litat absoluta. La punta del volcà té una alçada de 300 metres, però es presenta imponent sobre el mar. De lluny és com si hi hagués mig volcà en superfície i tota l'illa està rodejada d'illots paradisíacs amb palmeres i aigües turqueses.

Només baixar donem la volta a l'illa dalt les bicis i ens sorprèn la tranquil·litat, la manca de turistes, la senzillesa, la vegetació... Una hora després de passejar-nos arribem a la platja de fons clars i poca fondària més bonica que hem vist mai. Encara no s'ha aixecat el vent i la imatge és espectacular. Es pot anar caminant sobre les aigües transparents fins el motu més proper. Trobem alguna petxina, ens banyem, fem fotos, dinem amb un gos molt trempat que ens fa companyia, fem esnòrquel i veiem molts peixos de colors. Trobem un turista que torna de pujar a la muntanya i ens comenta que des de dalt hi ha unes vistes espectaculars, però que no hi ha camí definit i va ple de ferides a les mans i les cames.

Ens posem a l'ombra i ens tapem amb tot el que tenim perquè el sol pica de valent. Una mica abans de les tres i després de mirar com es relaxen unes noies de l'illa marxem acabant de completar la volta a l'illa i pujant dalt d'un petit mirador privat on hi ha una casa. A la tornada hi ha la única pujada dels 9 km que té la volta a l'illa i després es troba el poble on tothom està a punt per marxar. Pugen molts locals al vaixell i es carreguen tot tipus de mercaderies. Ens instal·lem dalt de coberta darrera la cabina, al mateix lloc que ocupàvem a la vinguda. Sortim de l'illa per l'única entrada possible i els dofins salten davant nostre. Ens sap molt greu no poder passar més dies a l'illa més bonica que hem visitat fins ara.

exp10_f5

Aviat notem que el mar està enterbolit, però no és fins que hem passat la barrera de corall que les onades es manifesten amb tota la seva potència. Ens provoquen vertigen i ens hem d'agafar bé als seients per no caure. És impossible estar drets i ens arraulim darrera la cabina per no acabar xops de dalt a baix. Triguem una mica més del compte en arribar a Bora Bora. Maupiti, igual que Bora Bora, queda retallada en l'horitzó. Entrem a la llacuna de Bora Bora en el moment de la posta de sol. La muntanya de Bora Bora està parcialment tapada per les boirines.

Tornem al càmping quan ja és de nit i, tot i que són les 19:00, tot és desert i ens sembla que és mitjanit. Pel camí veiem els motus il·luminats pels bungalows, parem al súper (on tanquen darrera nostre) i concretem l'excursió de l'endemà al lagoonàrium. Fem pasta per sopar i acabem a les nou del vespre (un récord!). La colla del càmping també sopa tard el seu típic i inamovible pollastre i arròs ben amanit de rots.


16 d'agost de 2006. Bora Bora

Ens hem llevat d'hora, però ens sobra temps per rentar roba i dutxar-nos amb calma. Abans de les 8:30 ja estem a l'Europcar del Meridien per tornar les bicicletes.

Veiem alguns jeeps, però cap ens ve a buscar a nosaltres. Arriben parelles del motus que són carregades directament als vehicles. Finalment passa un Le Truck destartalat i hi pugem. Va força ple i tots anem a la mateixa excursió. Ens porta a un embarcador, on per sorpresa nostra, encara hi ha més gent (i n'arriba més!).

Ens separem segons si fem l'excursió de dia sencer o mig dia. Nosaltres hem agafat la de mig dia (costa 6.600 fp). És la primera vegada que coincidim amb uns catalans, que han agafat l'opció de dia sencer. Al final hem de canviar de barca, ja que on hi ha més gent la barca és més petita i sembla que s'hagi d'enfonsar d'un moment a l'altre.

Després dels canvis i les distribucions estem a punt per marxar: una quarantena que farem l'excursió de mig dia i un centenar la de dia sencer (feia molts dies que no veiem tanta gent junta). Naveguem una estona per aigües verdoses fins arribar a un punt on ja hi ha una barca amb turistes agafats a una corda i moltes gavines.

Aviat es posa una corda entre les dues embarcacions i només posar-nos a l'aigua que no cobreix i és d'un blau transparent ja veiem moltes mantes raia i els primers taurons (portem les nostres aletes, ulleres i tub). És molt emocionant. Els taurons són força grossos, però impressionen més les raies que passen a tocar per tot arreu.

Després d'aquesta experiència seguim navegant fins una zona amb més profunditat, però d'aigües igualment transparents anomenada el jardí de corall per la quantitat de coralls i peixos de colors que hi ha. Veiem molta varietat de peixos de diferents mides, colors i formes i petxines incrustades al corall amb llavis blaus. Hi estem tota l'estona que podem, però és cansat mantenir-se en la superfície perquè la corrent és forta i anem d'un cantó a un altre sobre les onades. En aquesta zona hi ha molta més fondària i els peixos que veiem tenen mides considerables.

Un cop a la barca fem la volta a l'illa veient els motus i els hotels de luxe i ens acostem a recollir dos clients més al luxós i caríssim resort St. Regis. Es fan esperar una mica i podem contemplar la sortida de l'actor Dani De Vito (tots els italians el saluden i fan fotos) i tota la parafernàlia de la recepció de l'hotel.

Quan ja hi som tots ens dirigim a un motu molt proper, on hi ha el lagoonàrium de piscines naturals on podem veure i tocar suaus mantes raies a la primera, moltíssim peixos de colors a la segona i taurons a la tercera i més gran de totes. L'única separació amb el mar obert són unes finíssimes xarxes i la sensació de nedar en llibertat és total.

Després d'això en canviem de barca i a la una del migdia ens porten de tornada al punt d'origen. Pel camí naveguem al costat dels motus amb els bungalows sobre l'aigua, veient com els turistes japonesos van en patins a motor i veiem l'illa retallada al fons. El Truck ens porta al poble i aprofitem per anar al banc per canviar moneda. Quan acabem les gestions anem al supermercat on comprem el dinar (pa amb formatge, cervesa i iogurt) que ens mengem al moll i aprofitem que quan arriba una navette de l'aeroport un Truck s'està esperant per demanar-li que ens porti a la platja.

Quan arribem a Matira no hi ha ningú i ens estem a l'ombra o amb la samarreta posada. Passegem per l'aigua buscant petxines i abans de les cinc anem al punt de recollida (trucant abans a l'Esterio per assegurar-nos que torna a arribar tard).

Tornem al càmping quan encara és clar i comencem a llegir la informació de les Tuamotu i concretament de Tikehau, que és on arribarem l'endemà, tot esperant que acabin els inacabables torns de dutxa dels nostres companys culinaris.


17 d'agost de 2006. Bora Bora - Tikehau

Ens hem mig adormit, però tot i això hem estat a punt a les set del matí. No ens hem pogut acomiadar bé de les nostres "amistats" perquè són a treballar, però amb l'Esterio hem passat comptes. En mitja hora de camí per la zona menys transitada hem arribat al port per agafar la navette que està sempre a punt una estona abans que surti el vol i que va carregada de turistes americans.

L'avió surt molt puntual (el cantó per veure bé Bora Bora és el dret). Primer aterrem a Tikehau i el vol continua fins a Rangiroa. Ja havíem trucat a la pensió Kahaia beach perquè ens vinguessin a buscar, però no parlen anglès, així que no sabem si els hi trobarem a l'arribada. El vol dura una hora i cinc minuts i ha sortit molt puntual, a les nou del matí.

A la revista d'Air Tahití veiem la flota d'avions i les condicions d'alguns aeroports de les illes, a destacar:
Air Tahití té desplaçaments a 45 illes.
Air Moorea és la responsable de fer els trasllats entre Tahití i Moorea.
Air Airchipels està destinada a cobrir emergències sanitàries.
Bora Bora navettes és la companyia de vaixells que uneix l'aeroport de Bora Bora i el port de Vaitape, situat a l'illa.
• La flota està composta per un Twin Ofter (19 seints), un Beech Craft (8 seients), quatre ATR 42-500 (48 seients) i 5 ATR 72-500 (66 seients).
• De Vaitape al Motu Mute, on està l'aeroport, el servei de vaixell és gratuït i surt una hora i quinze minuts abans de marxar.
• No hi ha servei de vol des de Raiatea a Taha'a, però des d'Uturoa hi ha servei diari de vaixell.
• A l'illa de Maupiti s'aterra al motu Tuanai i és necessari un bot privat per cobrir els quinze minuts de navegació fins l'illa principal.
• A Manihi s'aterra en un illot. Et porten en Truck a l'igual que les bosses. Si vols anar a un altre illot has d'agafar un shuttle boat. Si no en tens possibilitats t'has de posar en contacte amb Air Tahiti. A l'hora de marxar has de ser-hi una hora i cinquanta minuts abans.
• A Rikitea (Gambier) l'aeroport està a l'illot Totegegie i has de pagar un transfer boat fins a Rikitea. Per marxar has d'agafar el vaixell dues hores abans, ja que el trajecte dura 45 minuts.
• L'aeroport de Nuku Hiva està a Nuku a Toha. A Taiohae s'hi pot arribar en vehicle 4x4 o en helicòpter. Un taxi des d'allà et porta a d'altres pobles i cal estar a l'aeroport dues hores abans de marxar.
• A Atuona, Hiva Oa, Ua Huka i Ua Pou l'aeroport està fora de les poblacions principals i es disposa de taxi a l'arribada.

Després d'aquesta lliçó sobre organització aeroportuària arribem puntuals a l'atoló de Tikehau, en les illes Tuamotu (es veu bé des de l'esquerra de l'avió). L'aeroport és petit, però té el nom de l'illa en fusta i a fora només hi ha un senyor amb una ranxera que carrega les maletes d'un grup d'italians. Aconseguim entendre'ns amb ell i resulta ser de la pensió, però es queda molt estranyat ja que no ens esperava a nosaltres (sort dels italians que també hi van).No recorrem molt camí dalt la ranxera rodejats de maletes quan arribem al final de la carretera i ens intenta fer entendre que hem de descarregar les bosses per tornar-les a carregar dins una barca, que és una llauna plena d'aigua, per travessar el canal que ens separa de l'altra motu. Ens agafa a nosaltres de voluntaris i ens descalcem caminant com podem per sobre la sorra de corall i pugem fent contrapès dalt la barca per arribar a l'altra cantó, intentar calçar-nos sense tenir gaires lesions i descarregar la barca que ha de seguir fent viatges.

Ens rep una senyora valenta i riallera que es diu Merline i que es pensava que arribaríem més tard. Ens ensenya un bungalow. També podem acampar (5.000 fp dues nits) i ho fem al davant del canal, veient com van arribant els italians amb cara de pànic dalt la barqueta de llauna.

És un negoci familiar a la platja, amb alguns bungalows i una construcció que fa de saleta, menjador i cuina. Se n'encarrega la mare, el pare i les tres filles (la gran té dotze anys i ara està de vacances, ja que estudia a Rangiroa).

A les onze ens hem començat a instal·lar després que ens expliquin que no hi ha lavabo ni dutxa i que ens acompanyaran a un altre lloc on puguem acampar. No volem marxar i els diem que ens arreglarem amb el que ens ofereixin i entre riures ens quedem. A les dotze del migdia dinem després de menjar els fantàstics cocos tendres que ens han ofert (no deixem gens ni mica de polpa!).

Per dinar ens hem instal·lat sota un cocoter, davant del mar immens de la llacuna interior que té uns núvols amenaçadors de tempesta a l'horitzó. Mentre ens mengem el pa amb paté veiem com evoluciona i s'acosta la tempesta. Cauen quatre gotes i quan passa el temporal ens animem a travessar l'estret els dos junts dalt l'únic caiac del que disposen. Quan hem passat i ens obrim al mar exterior hi ha una mica d'onatge aixecat per la tempesta i decideixo baixar i recórrer la costa caminant mentre en Jordi ho fa navegant una mica allunyat.

exp10_f6

Recorrem part del motu Tuharehera veient platges salvatges, sortejant palmeres caigudes, restes de corall i recollint moltes mostres de crustacis. En Jordi segueix dins l'aigua i veu dos taurons mentre rema. Arribem gairebé al final del motu (hi ha alguns bungalows en platges tranquil·les) i des de la passera del Raia Dive veiem dues mantes com passegen tranquil·lament per la platja.

Tornem al càmping passades les 17:00, però ens quedem surant en el caiac estirats mentre passa una altra tempesta de llarg i el sol comença a pondre's darrera les palmeres. Veiem com la Merline i les seves filles condicionen un lavabo portant coralls de la platja i galledes d'aigua i el deixen presentable. Els italians estan en fila de cara al sol llegint llibres. El pare està netejant la sorra i fa una foguera molt a prop de la nostra tenda, que llueix sota la posta de sol.

La posta de sol resulta ser fabulosa sota les palmeres i amb la tranquil·litat de surar estirats dalt del caiac.

Ens canviem de roba i ens posem pantalons llargs perquè no se'ns mengin els mosquits, tot i que amb el fum de la foguera propera sembla que no n'hi ha tants. Fem el sopar a la cuina amb la companyia de la Merline, que prepara amanida de patata, arròs, peix i pastís pels italians. La cuina és molt petita i no té aigua corrent. Tot i això se les empesquen molt bé per aconseguir tot el que necessiten. Nosaltres ens fem pasta i carn, però de camí a servir als italians (que mengen en una taula llarga i molt ben parada al costat del mar) ens porta tres talls de peix i dos de pastís amb xocolata d'amagat. Per rentar els plats escalfem l'aigua amb una tetera i posem les escombraries en el contenidor per cremar-les.

Hem escoltat com els italians parlaven de fer una excursió i en pactaven el preu. Nosaltres ens hi afegim, però tot dependrà de si el mecànic pot arreglar el motor de la barca. Ho sabrem demà al matí. Nosaltres li demanem si ens podrà portar barres de pa del poble.


18 d'agost de 2006. Tikehau

Tikehau és un atoló del grup de les Tuamotu. La seva forma circular té una llacuna interior de 461 km² on diuen que hi ha la concentració de peixos més gran de la Polinèsia.

Les llargues franges de sorra rosa voregen la llacuna, de 26 km de diàmetre, essent un veritable luxe per als sentits.

Ens llevem a les set i el dia ja està aixecat. Esmorzem pa amb paté i llet. Ens venen a buscar per a l'excursió a l'illa dels ocells (3.500 fp) en una minibarqueta on hem d'anar 14 persones (els dotze italians i nosaltres) a les nou del matí.

Naveguem més d'una hora per dins la llacuna, vorejant els atolons deserts i paradisíacs acompanyats de quatre italians que es maregen molt, tot i portar polseres antimareig. Abans d'endinsar-nos a mar obert en deixem una en un minúscul illot abandonat, ja que no aguanta més les onades (després ens assabentem que el seu marit també hi viatja i que l'ha deixat sola a l'illot!).

Arribem a l'illa de les aus, on hi ha multitud d'ocells, garses, alguna fragata i fantàstics piquers de potes vermelles. L'entorn és molt bonic i només arribar a l'illa val la pena amb els grans coralls rodons de color rosat. Fem la volta caminant a tota l'illa observant els nius, els ous i les cries que no fugen ni s'espanten (ens recorda a les illes Galàpagos). També hi ha algun cranc i la sorra és rosada.

Després de la visita tornem a recórrer el camí de tornada i recollim a la italiana per anar a un altre illot desert on ens hi deixen quatre hores. Després d'instal·lar-nos fem la volta al motu caminant i tota la sorra és de corall. Hi ha palmeres i infinitat de cocos petits germinant.

Dinem sota l'ombra oscil·lant d'una palmera, sempre atents a la caiguda dels cocos. Fem una dormida i ens banyem en les aigües transparents del motu. Veiem tot tipus de peixos de colors i coralls. A les quatre ens recullen.

En arribar anem a comprar al supermercat. Ens han dit que hem de travessar el canal i agafar unes bicicletes que hi ha a l'altre cantó, però la nostra capacitat de conversa és tan limitada en francès que dubtem de tot. Busquem un lloc poc profund per passar prop de la zona de mar obert i un cop a l'altra banda trobem dues bicicletes rovellades que ens serveixen per pedalejar deu minuts, passant per davant de l'aeroport i arribar a la botiga de l'illa. Comprem 4 ampolles d'aigua (el dia abans n'hem agafada una dels italians de la nevera, aprofitant que els amos no els tenen gaire simpatia), llet, una llauna de salsitxes... tot plegat 2.030 fp. Hem de tornar amb la compra a la mà i en Jordi carrega una caixa entre el manillar amb les 4 ampolles d'aigua. Tornem fent equilibris quan falta poc per pondre's el sol i endrecem la compra. Els italians han vist per on hem creuat el riu i veiem que ells també s'animen a travessar (hi ha una noia que parla una mica d'espanyol i ells parlen bé el francès). Ens instal·lem al menjador poc abans de les set i ens mirem on anirem a dormir a la propera illa, que és Rangiroa.

Fem el sopar (sopa i llenties) i la Merline ens dóna un bon plat d'arròs amb peix i pollastre. La filla petita juga amb nosaltres molta estona (i es menja les llenties) mentre els italians els exigeixen el menjar. La Merline només fa que parlar-nos-en malament, però no l'entenem. Acabem tocant la bateria, cantant i fent pessigolles fins que la mare la crida per anar a dormir al menjador mateix i ella obeeix després de fer-nos un petó.

Recollim i rentem els plats i desitgem bona nit a tothom (els italians encara tenen corda per estona). Es veuen moltíssims estels, però els mosquits no ens deixen estar molta estona contemplant la Via Làctea.


19 d'agost de 2006. Tikehau - Rangiroa

El despertador ha sonat a les 5:30 perquè a les set començarem el trasllat a l'aeroport, molt proper, però que requereix combinar diferents transports. Recollim les bosses i desparem la tenda tenint el temps just per esmorzar pa i llet perquè plovineja i hem d'anar a moure les bosses.

Ens acomiadem de tothom i la petita ens regala un tiaré. La Merline critica als italians i ens cobra només el dormir. Ens traslladem a l'aeroport (barca i ranxera) i allà embarquem abans del compte i sortim puntuals cap a Rangiroa.

Rangiroa és l'atoló més gran de la Polinèsia. Té 415 grups de motus en els que es pot gaudir de l'entorn espectacular i els fons marins.

Tiputa i Avatoru són les dues obertures al mar exterior. Es poden visitar les granges de perles negres i veure'n el procés d'extracció.

Des de l'aire sobrevolem el gran atoló de Tikehau i una part del de Rangiroa abans d'aterrar (el dret és el cantó amb més vistes). Un cop aterrem a Rangiroa preguntem per la gent de l'allotjament que ens ha de venir a buscar i que ens portarà al càmping Nenua, en comptes del Puua i Moana (que són família).

El lloc, al costat d'una llacuna fantàstica, ens agrada molt i ens instal·lem arran de mar, al costat d'un porxo amb cadires i dues gandules a la platja amb servei, dutxa, mirall i aigua!! (6.300 fp tres nits).

Decidim llogar una bicicleta per recórrer el motu fins el pas d'Avatoru, on hi ha la població principal amb la botiga, l'escola i l'església (1.200 fp per bici). Tornem al càmping a descarregar la compra que hem posat a la cistella de les bicicletes. Aprofitem per dinar a l'ombra, amb les tombones que donen al plàcid mar turquesa que tenim just al davant de la tenda. Fem una becaina a l'ombra, sota una palmera. A l'aigua es veuen molts peixos i només amb una mica de pa ja vénen tots.

Després recorrem la resta del motu amb les bicicletes rovellades i arribem fins el pas de Tiputa, on hi ha moltes barques neumàtiques que ofereixen esnòrquel (amb vestits de goma i salvavides perquè hi ha molta corrent i l'aigua és molt freda).

A la punta hi ha un servei de taxi boat que et torna al poble de Tiputa per 250 fp el viatge i 400 fp anada i tornada. També hi ha l'excursió per anar a veure dofins per 1.400 fp. Preguntem l'hora de l'excursió i sembla que cap a les quatre de la tarda és una bona hora, però hem de tornar les bicicletes i encara ens queda un bon camí per recórrer i ho deixem per un altre dia.

exp10_f7

Després de tornar les bicicletes anem caminant per la carretera un tros per veure les ofertes d'excursions per l'endemà. No es fan gaire la competència entre elles i acabem parlant amb el senyor del càmping, que ens preguntarà quines possibilitats hi ha.

Amb la mateixa rapidesa de sempre es pon el sol, que veiem des de la tenda (vermell i fabulós rere les palmeres) i ens fem el sopar que ens mengem amb la llum de les espelmes.

L'excursió que volíem no podrà ser (l'ille des arrecifs i la blue lagoon el mateix dia), però ens intenten buscar un lloc per visitar la blue lagoon a les 6:30 del matí.

Mirem una estona els estels (sembla que estiguem sota un planetàrium) i la Via Làctea es veu de principi a fi travessant el cel. A la nit el temps es complica, les onades cada vegada són més fortes i fa vent. Acaba plovent.


20 d'agost de 2006. Rangiroa

Quan ens despertem està plovent (per la nit ens hem llevat perquè feia molt vent) i fa molt mal temps i ens quedem sense l'excursió. Aprofitem per fer el ronso fins les deu del matí. Després d'esmorzar ens instal·lem de relax, llegint i escrivint sota el porxo i veient com les onades van i venen en un mar que ahir semblava una bassa d'oli i que avui fa por.

Dinem tard i poca cosa i ens n'anem caminant cap el pas d'Avatoru. Un cop allà, a 10 km, mirem com pesquen dos homes. Han pescat diferents peixos i al cap d'una estona marxem. En tornar, passem per la zona del motu oberta al mar. No són les cinc de la tarda i comença a pujar la marea de forma molt ràpida i hi ha una part inundable molt extensa on hi trobem caragolins, petxines, punxes d'eriçó...

Tornem a la carretera i els pocs turistes que hi ha a l'illa ens veiem de passeig. Avui ningú ha pogut sortir al mar i ja veurem com estarà demà el temps. Tornant a la tenda aprofitem la tranquil·litat per cosir les bosses estripades i veiem que el temps no està millor i la marea està més alta.

Fem espaguetis per sopar. Fa molt vent i hem de clavar més claus a la tenda. Llegim una bona estona. Hem acabat de sopar a les 18:30 de la tarda i ens adormim a les vuit.


21 d'agost de 2006. Rangiroa

El dia no ha començat millor que ahir. Fa vent i hi ha molt mala mar, així que tampoc surten les embarcacions, tot i que ens llevem a les sis del matí per comprovar-ho.

El mar no s'ha calmat i ja no ha tornat a tenir l'aspecte tranquil del primer dia. A les vuit ens hem llevat i hem anat a llogar les bicicletes (700 fp per bici) per anar a la botiga a buscar pa, aigua i alguna cosa més. En tornar a la tenda, la parella de francesos estan esmorzant a la taula, així que nosaltres ens instal·lem a les gandules (pa amb xocolata i llet). Després ens hem dutxat i hem agafat les bicicletes en direcció nord. Hem parat a una granja de perles on, tot i que ja n'havíem visitat una, ens hi hem quedat molta estona i al final hem comprat una perla preciosa de color verd. Les visites són a les 8:30, 10:30 i 14:00 i decidim que ja tornarem a sentir l'explicació l'endemà al matí.

Hem continuat el camí i hem parat en una altra botiga de perles on hem comprat un collaret de perles amb punxes d'eriçó que ja havíem vist el dia anterior. Hem dinat a la badia de l'hotel Kia Ora, on no hi ha tantes onades i després hem travessat el pas amb un taxi boat i les bicicletes (1.600 fp). Al motu de Tiputa encara tot és molt més tranquil. Hi ha una carretera sense asfaltar al cantó del mar obert perquè a l'altra hi viu gent en cases, enmig de palmeres de les Tuamotu.

Recorrem un bon tros de camí salvatge ,veient la marea alta i a les tres tornem al motu principal. Ens agafem la tornada al càmping amb molta calma. Tornem les bicicletes a les 16:00, puntuals, i abans de tornar al càmping comprem postals a la botiga de la cantonada. Al càmping planifiquem l'endemà a l'illa de Fakarava (l'allotjament dependrà en part de si la tenda està seca quan la pleguem) i fem el sopar.

Abans de ficar-nos dins la tenda veiem la posta de sol entre els núvols. Torna a fer vent i la marea segueix alta. Sembla que hagi passat un petit huracà.


22 d'agost de 2006. Rangiroa - Fakarava

Ens llevem a les set del matí en el nostre últim dia a Rangiroa. El mar encara no està calmat i desistim de banyar-nos-hi. Hem decidit visitar les perles de Gaugui'ns per veure'n el procés. Està aproximadament a 1 km de Nanua i hi anem a peu, encara que la furgoneta ens recull pel camí. Comencem molt puntuals la visita, juntament amb una altra parella.

La visita resulta molt interessant i ens expliquen moltes coses com:
• Les larves les porten d'un altre lloc perquè naturalment no es reprodueixen amb prou rapidesa.
• Les ostres són hermafrodites.
• Quan són petites es crien en unes tires de plàstic per protegir-les fins que estan prou llestes per començar a produir perles als tres anys.
• En la primera operació s'introdueix una bola de nàcar.
• En la segona operació es substitueix la perla per una altra bola de la mateixa mida. L'ostra podria formar la perla més gran però perdria qualitat.
• En el procés d'obertura només es pot obrir un centímetre per no fer malbé el múscul.
• Les perles es classifiquen en quatre categories segons la perfecció. Han de passar per un control de raig X abans de posar-les a la venda per comprovar l'espessor del nàcar.
• Hi ha una carta molt àmplia de colors i cinc formes: circular, esfèrica, semiesfèrica, barroca i semibarroca.
• Quan se'ls introdueix el nucli es queden quaranta dies abans de tornar-se a mar obert per comprovar que la ferida ha cicatritzat bé i la perla no l'ha expulsada.
• Al cap d'un any i mig es recupera la perla. El procés es pot fer tres vegades amb cada ostra.
• Per donar color a la perla juntament amb la bola es posa un fragment del llavi d'una altra perla.

En el recorregut veiem el procés de la separació, neteja, obertura i les dues fases d'introducció de nàcar (en una està l'Agustine el barquer que quan fa mal temps es dedica a això) i també com sacrifiquen les velles que fins hi tot poden tenir alguna petita perla que s'encarreguen de treure.

Acabem la visita i tornem a la botiga, on en comprem algunes. El guia ens porta en cotxe fins el centre i aprofitem per fer algunes compres més. A les onze del matí ja estem a punt per marxar i ens n'anem a la casa principal, com ja havíem quedat el dia anterior, perquè ens portin a l'aeroport. No hi ha ningú i ens hem d'esperar gairebé mitja hora. Ens mirem la casa sense vidres i oberta al mar.

Fakarava és l'antiga capital de les Tuamotu.

Hi trobarem aigües increïblement transparents, cocoters i sorres rosades... sota 3.000 hores de sol a l'any.

Des del càmping hem trucat a la pensió Paparara de Fakarava, que en un anglès perfecte ens han dit que ens estaran esperant a l'aeroport. Durant el vol hi ha força núvols (seiem a la dreta i veiem l'illa en arribar). A Fakarava ens espera l'Ato, que ens posa un collaret de tiaré. Hi ha una parella de jubilats italians i una altra de joves que s'afegeix a l'últim moment perquè no té reserva.

Pugem dalt d'un Land Rover i ens recorrem 10 km de carretera entre l'oceà, les palmeres de les Tuamotu i el mar de la llacuna, que també està mogut perquè fa vent. Aviat el mar es calma i es mostra blau turquesa. Arribem a la pensió que té casetes difuminades al davant d'una platja de sorra blanca i preguntem el preu. Al final no fem càmping perquè és l'última nit i la caseta que ens han preparat és veritablement encantadora. És una construcció típica que l'amo ha restaurat. Té una petita terrasseta a tocar l'aigua transparent plena de coralls i tot és de fusta. També ens afegim al sopar i l'esmorzar que compartirem amb els italians que també s'han instal·lat (16.000 fp).

exp10_f8

Fa molt bon dia i ens passegem per la platja amb vistes fabuloses fent fotos des de l'embarcador privat. Després ens banyem fent esnòrquel i es comença a tapar el cel, així que ens n'anem a la nostra terrasseta, ens dutxem i relaxem abans d'anar a sopar.

A les set toca la campana del sopar i en una taula rodona per vuit persones ens trobem tots els que ens allotgem al complex (sis italians i nosaltres). El menú és arròs, pa amb mantega, amanida variada (plàtan, formatge, tomàquet, olives, col...) amb salsa de mostassa, tonyina amb carpaccio amb alcaparres i gingebre, peix espasa fregit i un estofat de patates i pastanaga amb gambes i aigua. De postres mengem un còctel de fruites. Tot està posat i servit amb molta cura i tenim un plat central que gira. Ens atipem d'allò més bé i ens entenem força bé amb els italians.

Anem a dormir sota la mosquitera, amb la llum de les espelmes i les onades gronxant-se al nostre costat. Tant luxe ens deixa extasiats.


23 d'agost de 2006. Fakarava - Tahití - Rapa Nui

Ens hem llevat a les set del matí. El dia es presenta clar i hem esmorzat al jardí. Després hem quedat amb l'Ato per anar a l'aeroport a les 9:20, però abans ens ha recomanat una platja per banyar-nos amb molts coralls (justament la que tenim al davant de la cabana).

La banyada ha estat increïble amb moltíssimes formacions de coralls arran d'aigua (rodons, punxeguts, en bola...) i peixos de tots els colors en aigües cristal·lines. La platja és per nosaltres sols. Hem acabat corrent perquè a les 8:50 sortíem de l'aigua i la dutxa estava ocupada, així que ens eixuguem, fem les últimes fotos i ens acomiadem de la fantàstica Fakarava. Ens hi quedaríem més dies!.

Durant el vol i de camí a Tahití veiem alguns atolons, com el de Niue. Arribant a Papeete anem a la pensió Fifi per a que ens guardin les motxilles, saludem al Francisco i li expliquem una mica com ens ha anat.

A les 12:30 marxem cap el centre amb el Truck que para a la cantonada del carrer de baixada de la Fifi, a la carretera principal. En Francisco ens ha deixat un mapa i ens ha fet algunes recomanacions.

Arribant al centre de Papeete baixem i mirem algunes botigues. També visitem el mercat (peix, fruita, flors, quincalles i regals...) i el centre comercial. A les 18:00 ja tornem, després d'haver fet una passejada pel moll i haver vist arribar el ferri de Moorea. Estem atabalats de tanta gent i moviment després d'aquests dies de relax i pau.

Quan arribem a la pensió fem les bosses, ens canviem de roba i ens abriguem més, fem el sopar i xerrem molt amb el Francisco. Els dotze italians, companys d'aventura a Tikehau, també tenen les bosses allà i marxen una hora abans que nosaltres.

Agafem puntualment el vol 834 de la companyia LanChile en direcció a Santiago de Xile, amb escala a illa de Pasqua. Surt puntualment a les 22:45. Esmorzem quan falta mitja hora per arribar a l'illa de Pasqua.


24 d'agost de 2006. Rapa Nui - Santiago de Xile

Arribem a les 9:40 (tres hores més que a la Polinèsia) a l'illa de Pascua. És de dia i veiem l'illa que varem deixar fa unes setmanes. Abans de baixar ens ruixen amb un insecticida no tòxic i ens deixen a la zona de l'aeroport, esperant fer l'avituallament per tornar a pujar a l'avió. A les 10:05 ja estem a punt per tornar a marxar. Viatgem a 10.650 m. sobre el mar i ens esperen tres hores i cinquanta minuts més de vol.

Arribem a Santiago de Xile molt puntuals. Amb la seguretat que dóna conèixer el camí, agafem l'autobús (1.200 pesos) que ens deixa a la parada de Los Héroes i després un taxi (900 pesos) fins la cantonada de la casa de les velletes. Pugem al setè pis, però no ens obren la porta. Baixem al porter perquè truqui per telèfon i resulta que sí que hi és. Pugem i ens rep molt contenta.

Cap allà les set ja estem als carrers, que són foscos, però que estan força ambientats i que coneixem força bé. Travessem la plaça d'Armas amb els seus pintors, xerraires, paradetes de maní caramel·litzat, els quioscos, els netejadors de sabates...

Sobre les nou del vespre anem a la pensió, on la Nancy ens espera i ens n'anem a dormir amb totes les mantes que trobem a la nostra disposició. Creiem que hem estat els seus únics clients en els tres mesos que ha tingut aquest pis. Demà passat, final de mes, tancarà el xiringuito. No ha estat rentable.


25 d'agost de 2006. Santiago de Xile

Ens hem llevat tard (a les nou), suposem que pel còctel entre el llit tou, el fred i el jet lag de la Polinèsia. La senyora ens tenia preparat l'esmorzar a base de "galeta" amb mantega i pernil, cafè o te (20.000 pesos la nit).

Ens endinsem a descobrir una mica més la ciutat ,començant per travessar la propera Plaza de Armas i mirar les paradetes amb remeis casolans inclosa la Baba de caracol. Després entrem a la Casa Colorada, on hi ha l'oficina de turisme, però se'ls han acabat els plànols i no tenen ni una trista fotocòpia. Ens donen molt poca informació útil.

Decidim arribar caminant fins la Basílica de la Merced, que presenta un aspecte molt semblant a la catedral, amb columnes quadrades i rosades i on també estan fent missa. Decidim anar directament al Museu Precolombí (2.000 pesos). Visitem l'exposició de les diferents cultures del centre i sud d'Amèrica en un museu modern, ampli i amb panells informatius. Recull peces valuoses de tots els períodes i cultures (és com el Museu Britànic a la sud-americana) i hi ha peces curioses i boniques, majoritàriament de fang.

Sortint tenim gana i anem caminant fins el mercat central, on veiem el marisc (picorocos, chorlitos...) i les grans tonyines, salmons i congriïs. Acabem entaulats fins les cinc de la tarda. Agafem un taxi per anar a la botiga de Juan Pakarati, al Cerro Santa Lucía, on comprem els tres moai que li queden i una ocarina. Continuem passejant i finalment anem a menjar alguna cosa.

Hem guardat els diners justos per pagar la nit i el transport. Anem a dormir força tard i no tenim gaire son perquè tenim l'horari girat.


26 d'agost de 2006. Santiago de Xile

Ens llevem abans de les 8:00 per preparar-nos abans de marxar. Sortim al carrer i agafem un taxi cap a Los Héroes (720 pesos).

Ens fiquem dins la terminal, però des d'allà només surten els de llarga distància i hem d'anar-lo a buscar al carrer principal (l'empresa Centropuerto, 1.200 pesos). Anem carregant turistes amb motxilles primer i més endavant treballadors de la zona de l'aeroport.

En arribar a l'aeroport ens posem a la llarga cua d'Iberia i quan ens toca a nosaltres ens informen que hi ha overbooking i ens hem de quedar un dia més. Ens porten a l'hotel Sheraton, on ens instal·lem en una habitació amb totes les comoditats. Després de dinar ens asseiem a les fantàstiques gandules de la piscina amb un sol fabulós i vistes al Cerro i el seu telefèric. Fem el primer cafè expresso en molts dies. Seguim fent el mandra a l'habitació i ens estem al lobby llegint i escoltant música, tot veient els personatges que entren i surten del luxós hotel.


27 d'agost de 2006. Santiago de Xile - Madrid - Barcelona

Avui tornem cap a casa, després de passar un dia de relax a l'hotel. Marxem molt puntuals a les nou del matí. Hem esmorzat al bufet lliure fantàsticament bé (pa, fruita, embotit...). En arribar a l'aeroport ja hi ha acumulació de gent, però nosaltres no fem cua a Business sinó a primera classe com a compensació per quedar-nos a terra el dia anterior. Tenim alguna complicació, perquè no entenen perquè no volem arribar a Barcelona com diu el nostre bitllet (ja que tenim el cotxe a Madrid).

Pensem que anirem en classe executiva, però en entrar a l'avió ens desvien cap la zona davantera i veiem els seients enormes amb mantes, coixins, amb possibilitat de totes les posicions, pantalles individuals... Sortim mitja hora tard, però abans d'enlairar-nos ens donen una copa de cava Torres amb un tovalló de fil. La parella de francesos que també viatgen amb motxilla, com nosaltres, no paren de provar totes les posicions del seient.

Llegim la Vanguardia i el Periòdico. Ens posem el suport pels peus, el massatge al seient, guardem les sabates en una bossa especial... Ens tenen amb el cinturó posat molta estona perquè hi ha turbulències sobre els Andes, però no per això disminueixen les atencions. Dinem extremadament bé, encara que amb alguna turbulència. El servei és excel·lent i mengem una amanida amb gambes i xipirons amb oli d'oliva, consomé i picantons amb salsa de cirera i corbina amb salsa de soja. De postres, gelat fabulós per a mi i taula de formatges per en Jordi. Whisky després del cafè amb un toc de xocolata. Ah, i una ampolla d'aigua per si tenim set. El vi és boníssim i no paren d'omplir-nos la copa.

Falten vuit hores i vint-i-cinc minuts i 7.339 quilòmetres per arribar a Madrid i les atencions no disminueixen. Aquestes comoditats no poden ser bones per a uns viatgers com nosaltres!.

Se'ns acaben les vacances. Vam marxar tan precipitadament i tornem també fora d'horari que sembla que hagi estat només una pausa en la monotonia de l'any. Com un cap de setmana llarg i intens. Caldrà pair el viatge i tot el que hem fet i vist en aquestes illes del paradís. Ha estat genial!!!.


Oceania - More Oceania travel guides and travelogues published on this website.
Relat d'un viatge a l'illa de Pasqua. Diari dels mars del sud (1ª part) - Primera part d'aquest diari de viatge pel Pacífic.