Viatgeaddictes
logo QR VIatgeaddictes
--- El web amb informació pràctica per al viatger independent i alternatiu ---
bolivia

BOLÍVIA

Relat d'un viatge de 4 setmanes amb nens a Bolívia

Data Data viatge: 2006. Publicat el 17/12/2007
2.1 de 5 (108 vots)

Introducció

Bolívia és l'altiplà en el seu esplendor. És un país amb només un 30% de carreteres asfaltades. És la serralada dels Andes a la línia de l'horitzó. És el país sud-americà amb més població indígena. És on hi ha la carretera més perillosa del món. És les Yungas. És la selva inexplorada. És el salar més gran del món. És la coca. És on hi ha (hi havia abans del canvi climàtic) les pistes d'esquí més altes del món. És el Titicaca. És els quítxues i els aymares. És on el turisme encara no s'ha menjat el país. És un caos de carreteres tallades, manifestacions i vagues. És una situació política explosiva. És pobresa. És vitalitat. És un indret amb uns paisatges meravellosos ...

Tot això i molt més és Bolívia. I allà varem anar amb les nostres filles de 6 i 7 anys durant 4 setmanes. Si esteu interessats en les consideracions sobre viatjar amb nens petits podeu veure el nostre relat Viatge amb nens a l'Equador, en aquest mateix web.

^top

A tenir en compte

Nota

Avisem de que la informació reflectida en la descripció de cadascuna de les guies o relats, sobretot la referida a horaris, preus, visats, adreces d'e-mail o pàgines web, pot haver variat des del moment en que es va recollir la informació publicada (veure data en la capçalera del relat).

Viatgeaddictes.com no ens responsabilitzem dels possibles perjudicis que pugui causar la informació aquí continguda, així com de les opinions expressades pels col·laboradors, ni aquestes són necessàriament compartides per nosaltres.

Per altra banda us animem a que, si utilitzeu la informació aquí continguda, tingueu l'amabilitat d'enviar-nos un e-mail amb les vostres impressions, sobre si us ha resultat útil o no, informació errònia o actualitzada, etc. Tant nosaltres com els nostres col·laboradors esperem com única compensació al nostre treball que perdeu un minut i ens digueu alguna cosa que ens permeti conèixer si el nostre esforç mereix la pena.

Gràcies per visitar Viatgeaddictes.com

Data del viatge

Del 16 d'agost al 12 de setembre de 2006.

Transport

Hi ha 2 portes d'entrada a Bolívia, Santa Cruz i La Paz. Si entreu per La Paz, com va ser el nostre cas, us trobareu que no hi ha molts vols internacionals que hi arribin. Es diu que com l'aeroport de La Paz (situat a El Alto) està a 4.000 metres, és un dels més alts del món (més que el de Lhasa al Tibet), no totes les aeronaus poden aterrar-hi. No sé que hi ha del cert en això, però la veritat és que en els panells de l'aeroport hi havia pocs vols. Nosaltres, com molta gent, vam arribar d'un vol d'American Airlines provinent de Miami, que és una de les rutes clàssiques cap a La Paz. Abans veníem de Londres amb British Airways, després de fer el Barcelona-Londres amb Ibèria. En fi, una epopeia feta per a economitzar diners, ja que va ser la combinació més barata. Ara, va ser un pal!!!. Hi ha una combinació més curta: arribar a Santa Cruz des de Madrid i des d'allà fins a La Paz, a no ser que el viatge comenci per Santa Cruz.

En quant als autobusos la pega no són els vehicles, els normals de la zona, sinó l'estat nefast de la carreteres (més aviat l'absència de les mateixes). Prepareu-vos per a donar bots, porteu relaxant musculars (a la Mari li va agafar una contractura als primers dies del viatge i que no la va abandonar en totes les vacances). Els preus dels transports són irrisoris. Els taxis, com alternativa còmoda als autobusos per fer trajectes on vols parar, són una opció que varem utilitzar algunes vegades. Si viatgeu amb nens es una opció a tenir en compte.

Menjar

Res a destacar, ni especialment bo ni especialment dolent. Pel que fa a la zona de l'altiplà: papes, carn de llama, sopes, blat de moro (choclo). A les ciutats sempre trobareu alguna pizzeria. Amb nens petits no cal aventurar-se gaire.

Allotjament

Per anar amb les nenes petites varem tenir especial cura de buscar bons hotels. No tindreu problemes en trobar-ne.

Pressupost

El cost del vol Barcelona-La Paz, anada i tornada, va ser de 2.768,56 € (adults 796,64 €/persona i nenes 587,64 €/persona). Aquets preus, més baixos del normal, es deuen a que la nostra partida va ser després del 15 d'agost, abans eren escandalosament més cars. L'estada a Bolívia, incloent avió de La Paz a Sucre, s'eleva a uns 4000 € (uns 38 € per dia i persona).

Mal d'alçada

L'altiplà bolivià és a molta alçada. Tant com el Tibet, i per això l'anomenen el Tibet d'Amèrica. Ja només arribar a l'aeroport de La Paz ens trobarem a 4.000 metres d'alçada (més alt que Lhasa o Leh, és l'aeroport comercial més alt del món). La Paz està situada de promig a 3.500 metres d'alçada. El llac Titicaca a 3.800, Uyuni a 3.500, Oruro a 3.600, Potosí a 4.000 metres, ... En qualsevol excursió, trek o visita als Andes arribareu a 4.500 metres amb facilitat. Això ja no és broma. El cos necessita aclimatar-se i no tothom ho fa de la mateixa manera, ni al mateix temps. La recomanació és estar 2 dies sense pretendre moure's gaire. Possiblement patireu mal de cap, estareu una mica marejats o no podreu dormir. Normalment el cos necessita uns dies per acostumar-se. No us en fieu si les primeres hores no noteu res. El cos pot respondre al mal d'alçada entre les 24 i 48 hores desprès de la vostre arribada. Curiós, però es així. La gent jove tendeix a patir-lo més que la gent gran. El primer dia no feu gaire esforç, beveu molt líquid, mengeu moderadament, i si teniu mal de cap preneu una aspirina i una infusió de coca, i ja veureu que la cosa millora ràpidament.

Ara bé, dit això, no us alarmeu, les meves filles de 6 i 7 anys no van tenir cap problema i és van aclimatar ràpidament. Només el primer dia es trobaven una mica idas.

Climatologia

Si aneu al nostre estiu, com Bolívia està per sota l'Equador serà hivern. Es la millor època per viatjar (almenys per l'altiplà), perquè malgrat és l'època més freda també és la més seca i tindreu el bon temps pràcticament assegurat. Això sí, abrigueu-vos. Nosaltres vam viatjar a finals d'hivern (mitjans d'agost a primers de setembre), i tot i així els registre de temperatures a l'altiplà es van moure entre -10ºC i els 23ºC. Una forta oscil·lació dia/nit. La matinada és gèlida. Si heu de fer alguna activitat just abans de sortir el sol la temperatura negativa està garantida. En contrapartida els dies són clars, secs i assoleiats. Si aneu al Salar d'Uyuni en ple hivern podeu arribar als 20 graus sota zero!!. I si aneu a escalar algun cim els graus sota zero els teniu garantits. Fora de l'altiplà, a les Yungas, la temperatura es movia entre els 20ºC i 25ºC.

Seguretat

Malgrat tot el caos que hi ha, és un país força segur per al turista. No hi ha atracaments, robatoris ni violència. De fet és dels més segurs de la zona andina.

^top

 DIARI DE VIATGE

Bolívia és molt gran: a grans trets podem diferenciar la zona de l'altiplà, la serralada andina, les Yungas subtropicals i el bosc tropical. I encara que la idea preconcebuda del país es la de l'altiplà, gran part de Bolívia és selva. Nosaltres ens varem moure per l'altiplà, del Titicaca al Salar d'Uyuni, amb una visita a les Yungas subtropicals. La resta del país, l'Amazònia, no la varem veure. D'aquí que Bolívia visqui trencada en dos països que lluiten per dues economies, influències i ètnies. Una la de l'altiplà, encapçalada per La Paz, l'altre, la de la selva (el petroli i el gas) encapçalada per Santa Cruz.

^top

Dies 1 i 2 (16 i 17 d'agost): Barcelona - Londres - Miami - La Paz

Quasi 40 hores varem trigar en arribar a La Paz. Vam passar per Londres (Heathrow) poc després de la reobertura de l'aeroport, tancat pel complot terrorista de fer explotar avions en direcció als Estats Units. Les mesures de seguretat i les cues van ser immenses. A Miami, més del mateix. I a sobre, quan el vol d'American Airlines ja estava a punt d'arribar a La Paz, la boira va fer que el pilot decidís prendre rumb a Santa Cruz, on ens van deixar tirats més de 12 hores sense saber quan aniríem a La Paz. Després de moltes incerteses vam arribar a La Paz a les 7 de la tarda, ja fosc. Sort que teníem l'hotel reservat des de Barcelona.

La primera impressió de La Paz, de nit, és espectacular. L'aeroport es troba a la ciutat satèl·lit de El Alto, a 4.000 metres d'alçada, just on l'altiplà és trenca i s'enfonsa dibuixant una olla que cau progressivament fins pràcticament els 3.200 metres d'alçada. Les llums de La Paz il·luminen tot aquest forat. El centre històric (la Plaza de San Francisco) on normalment estan els hotels és a uns 3.500 metres d'alçada. Com ja era de nit i el nostre cansament era tal ens varem ficar al llit immediatament. Home! una bona manera de passar la primera nit sense mal d'alçada: estar fets caldo i quedar-se adormits!!!.

Encara em faig creus que les nenes haguessin resistit els 4 avions, les grans cues de seguretat, etc, etc.

^top

Dia 3 (18 d'agost): La Paz (Tiahuanaco)

Ens llevem disposats a fer les primeres visites. A primera hora la temperatura es de -1ºC. Algun mal de cap i alguna petita nàusea, però res que un còctel d'aspirines o ibuprofeno i una infusió de coca no millorés. De totes maneres, el primer dia a La Paz podeu estar embotats pel jet lag i l'alçada. El cos trigarà en acostumar-se unes hores. Per això s'aconsella no fer gaire cosa.

Nosaltres vam fer cas relatiu, ja que vam anar a visitar les runes de Tiahuanaco, a uns 60 km de La Paz (uns 40 minuts en cotxe), una mica més d'una hora en autobús. Primer vam anar en un taxi regatejant el preu fins a uns 20 dòlars. Almenys que el primer viatge fons descansat. Llàstima que varem tenir un petit accident de tràfic amb un altre cotxe, que a més a més era de la policia!!!. Una petita sotragada sense gaires conseqüències que va fer incrementar el mal de cap.

Tiahuanaco és a 3.842 metres i, per ser el nostre primer dia, anar amunt i a vall ens va cansar enormement. Pels que veniu de l'època de l'Erich Von Daniken recordareu que aquest és un dels llocs on es deia que havien aterrat els extraterrestres. Hi ha un parell d'estàtues que la veritat semblen representar uns astronautes (amb una mica d'imaginació). En tot cas són interessants. El paratge on es troben és bastant desolat, al nord de La Paz. Un lloc fred i polsegós. Per arribar-hi, però, la carretereta travessa l'altiplà i es pot veure ja la línea dels Andes (el massís del Condoriri, la Cordillera del Real, ..) en l'horitzó, alçant-se sobre la planura amb les geleres lluent sota el sol.

En el poble del costat de les runes varem menjar el nostre primer àpat bolivià. Una sopa i carn de llama (a les nenes per si les mosques els hi dèiem que era pollastre, vedella, porc o qualsevol altre animal conegut). La tornada la varem fer en un dels minibusos (furgonetes reconvertides en transport públic) que són el transport típic de Bolívia per a trajectes urbans o interurbans curts. S'està estret o molt estret, i es conviu amb la gent i animals que els pagesos puguin portar. No està gens malament!!.

Si a l'arribar a La Paz la nit anterior (des de El Alto), l'espectacle eren les llums, ara de dia era veure la ciutat protegida al sud per l'Illimani de 6.490 metre d'alçada, que es pot veure des de qualsevol punt de La Paz. I també els carrers que literalment cauen des de El Alto, molts sense asfaltar. A La Paz es diu que l'oxigen es paga, per la qual cosa els barris pobres estan a més alçada que els rics, situats a la part baixa de la ciutat. Això és veritat: us recomano que visiteu la ciutat des dels 4.000 metres de El Alto fins els 3.300 de la part baixa. La ciutat anirà transformant la seva arquitectura, el seu urbanisme, el tràfic i... l'ètnia de la gent!!!. Els pocs blancs de Bolívia, que es un país majoritàriament indígena, viuen en els moderns gratacels de la part baixa. En tot cas aquest segon dia poca cosa vam visitar després de Tiahuanaco.

^top

Dia 4 (19 d'agost): La Paz - Copacabana (llac Titicaca)

De moment no varem estar més temps a La Paz, doncs després d'esmorzar varem fer via cap a Copacabana, la ciutat boliviana més important del Llac Titicaca.

Copacabana està situada a 158 km de La Paz. Ah! i la famosa platja brasilera li deu el nom a aquesta ciutat i no a l'inrevés. El viatge el vam fer en un autobús (una movilidad com diuen a Bolívia) que surt de Cementerio. El trajecte dura 4 hores, parant cada tres per quatre a recollir passatge. Hi ha un tram que s'ha de creuar en barca: l'estret de Tiquina. Al passatge ens porten en una petita barca, mentre l'autobús, buit, el creuen sobre una plataforma de fusta.

Finalment s'arriba a la ciutat (o, més aviat, poble gran) de Copacabana. La carretera hi arriba venint de d'alt del turó que l'envolta. La vista des d'aquesta alçada és del poble amb un mar d'increïbles aigües blaves.

^top

Dia 5 (20 d'agost): Copacabana

Tot el dia d'avui el dediquem a caminar tranquil·lament pel Copacabana.

El monument més significatiu és el Santuario de la Virgen de Copacabana, del segle XVII. Es un bellíssim i gran santuari blanc d'estil renaixentista i barroc. Ocupa una gran explanada a la part alta. Intenteu fer coincidir la vostra visita amb cap de setmana. Durant el dissabte i el diumenge la gent s'acosta al santuari a beneir els seus vehicles. Els capellans surten amb galledes d'aigua beneïda que l'espolsen sobre els caps de la gent i els cotxes engalanats de flors i imatges de sants. A nosaltres, que passejaven per allà, també ens va caure una mica d'aquesta aigua benefactora.

L'altre lloc d'interès és la platja i el passeig que la recorre. Allà hi trobem un petit port amb patins i barques que es poden llogar per fer una passeig pel llac. Com és hivern no hi ha ningú banyant-se. Malgrat que estem a 3.800 metres, la influència d'aquest mar fa que les temperatures no siguin tan baixes com en l'altiplà que ens envolta. Per la platja es poden trobar atraccions per als nens, ponis per muntar, llames per fer-se una foto i un munt de restaurants on s'ofereix el peix del llac.

Un altre lloc per no perdre's és el Cerro del Calvario, on hi ha el Mirador de la Piedra Preciosa. Un turó d'amunt del llac, que després d'una forta pujada (atenció, és una bona prova per veure si ja esteu aclimatats) té una fantàstica vista del llac (no ens cansem de repetir que és un mar a on no es veu l'altre costat) i Copacabana. No us la perdeu!!. A més a més, podreu veure les cerimònies del bruixots aymares (els kallawayas o yatiris) que realitzen ofrenes a la Pachamama (mare terra) i beneeixen els objectes que els porta la gent i que representen la casa que s'estan fen, la salut d'un esser estimat, el viatge que volen realitzar, etc. Es una representació que sincretitza creences indígenes i cristines, increïble!. El bruixot sol acompanyar la cerimònia de benedicció amb una ampolla de cervesa que agita fins tirant-la sobre la gent i els objectes. Nosaltres varem endur-nos un bon raig sense voler. Al llarg del viatge veurem moltes representacions i objectes d'aquestes creences precolombines que s'han integrat en la religió catòlica creant una autèntica simbiosi entre les ideologies.

^top

Dia 6 (21 d'agost): Llac Titicaca (isla del Sol)

Cal recordar que el Titicaca té 8.300 km² i és el llac navegable més alt del món. Es immens. Compartit entre Bolívia i Perú, està solcat per algunes illes, tant pel costat peruà com pel bolivià. Des de Copacabana les més famoses són la Isla del Sol y la Isla de la Luna.

Isla del Sol
Isla del Sol

Hi ha ferris en els que visites ambdues, encara que la més freqüentada (i mes gran) és la Isla del Sol. El trajecte fins aquesta illa dura unes 2 hores, que pots gaudir fora del ferri (si es va ben abrigat). Es desembarca a Challapampa, un minúscul poblet, des d'on es poden fer diversos itineraris. El que varem fer amb les nenes va ser un fins les runes inques de Chikana. Es una hora d'anada i una altre de tornada on es pot gaudir d'un paratge de platges amb el bestiar (porcs, vaques, alpaques) bevent l'aigua dolça del llac, cales amagades, cases (malauradament bastant miserables) i illots fins arribar a les runes. Cap al costat est del llac, si no teniu el sol en contra, podreu gaudir dels Andes, contrastant les blaves aigües amb els cims blancs a l'horitzó. Preciós!!. Si es vol caminar més es pot fer un trek que travessa tota l'illa, agafant-se el ferry de tornada a la part sud o a Yumani (alerta amb els horaris). En aquesta darrera població hi ha les Escalinatas de Yumani i la Fuente del Inca, un lloc que cal veure. Si arribeu des del ferri caldrà fer la pujada, si veniu del trek les fareu només de baixada. En qualsevol dels dos casos val la pena arribar fins dalt del poble, on a més de la vista sobre els Andes i el llac hi ha els únics llocs on es possible dormir si voleu quedar-vos a l'illa.

^top

Dies 7 i 8 (22 i 23 d'agost): Copacabana - La Paz. Trek a Condoriri (laguna Chiarkhota)

Varem tornar a La Paz pel mateix itinerari de l'anada. Ens varem trobar, però, amb vies tallades (bloquejos) i varem haver de fer trajectes alternatius per pistes i així poder saltar-nos les barreres de les carreteres. Ja sabeu, bloquejar les carreteres és l'esport nacional i un tema seriós a considerar si penseu fer combinacions justos de temps!!.

Al dia següent tocava fer un trek familiar pel massís del Condoriri, prop de La Paz. Malauradament la Mertitxell no es trobava bé, tenia una mica de febre. Varem cridar el metge de l'hotel. Ens pregunta si portem farmaciola (i tant!! i de tot !!). Ens recomana donar-li un antitèrmic (Dalsy) i un antibiòtic (Amoxicil·lina) i que resti al llit. Com tinc previst escalar el Huayna Potosi (6.088 m) i haig d'aclimatar-me decidim que marxi jo amb el guia que estava a punt de venir.

El massís del Condoriri és a 1 hora de La Paz. Són unes muntanyes molt maques de més de 5.000 metres d'alçada (Pequeño Alpamayo, Cabeza de Cóndor) amb uns llacs als seus peus, sobre tot la laguna Chiarkhota. Un paisatge meravellós ens envolta. S'ha d'arribar per una pista en mal estat que surt de l'Alto, en 4x4, fins uns 4.200 metres. Abans hem travessat algun poble i unes poques cases (podríem dir que granjes) sense llum ni aigua corrent. Els ramats de vaques, alpaques i llames pasturen per les vores de la pista, al fons les muntanyes alçant-se majestuosament. Des del final de la pista a la laguna Chiarkhota, a 4.600 metres, el camí es fàcil. Les possibilitats d'aquest massís són molt grans, des de fer itineraris d'uns dies, fins a escalar algun dels cims que ens envolten. La idea (en la que venien en principi les nenes) era arribar-nos al llac i vorejar-lo fins el campament base de les expedicions. Com la temporada ja és molt avançada, no hi ha quasi ningú, els que resten són els companys d'un austríac que aquesta nit ha mort escalant al Cabeza del Cóndor.

^top

Dia 9 (24 d'agost): Chacaltaya

Era el segon dia d'aclimatació, i on també havíem de coincidir tota la família. Tot i que la Meritxell es troba molt millor és evident que no pot anar a Chacaltaya, unes pistes d'esquí a 5.300 metres d'alçada. Volia endur-me a l'Emma, però al final també ella ha volgut quedar-se amb la seva germana.

És una llàstima, ja que sense cap esforç una pista (horrorosa) porta en 4x4 a 5.300 metres. Increïble!!. Fa anys eren les pistes d'esquí més altes del món. Ara amb el canvi climàtic la gelera i les neus han retrocedit tant que aquesta muntanya, molt aïllada i amb força insolació, ha fet quasi impossible la possibilitat d'esquiar, si no és en dies assenyalats. De tota manera, ara quasi no hi ha infraestructura per poder esquiar en condicions. Des del refugi on aparca el 4x4 es pot pujar fàcilment fins el cim, a 5.440 metres. És un lloc idoni per aclimatar-se i a més té una vista magnifica sobre el Huayna Potosi, que intentaré escalar a l'endemà.

^top

Dia 10 (25 d'agost): Huayna Potosi / Valle de la Luna

Huayna Potosi (cordillera del Real)
Huayna Potosi (cordillera del Real)

Amb la Meritxell completament recuperada, ens encaminem per una pista infernal amb el 4x4 fins al lloc anomenat Campo Base, a 4.700 metres d'alçada. El paisatge és magnífic, passem per unes mines i un cementeri miner on hi ha una visió increïble del Huayna Potosi. Es molt a prop de La Paz.

El 4x4 ens deixa amb tot l'equipament, al guia i a mi. La resta de la família torna a La Paz. Pugem fins el Camp 1, a 5.100 metres, a peu de gelera on passarem la nit. El Huayna és un 6.000 que per la seva via normal és fàcil. Evidentment és un itinerari glacial (saber avançar amb grampons, cordes, piolet, ...) amb un tram de 40-50 graus, i on s'ha de tenir experiència suficient.

Mentrestant la Mari i les nenes van a visitar, prèvia concertació amb el xofer de l'agència que ens va portar al camp base, el Valle de Luna, a 4 km al sud de La Paz. Són unes formacions rocoses, producte de l'erosió, que han esculpit un paisatge lunar. Desprès d'aquesta visita s'adrecen al Zoològic Municipal, que està molt a prop. En el zoo es poden contemplar espècies andines i de la Amazònia boliviana. Està molt ben cuidat i els animals tenen molt espai per viure.

^top

Dia 11 (26 d'agost): Huayna Potosi / La Paz

Després d'una nit amb un vent horrorós aquest fa inviable llevar-nos per pujar al cim. Es tan fort que ens tira a terra. Intentem fer una sortida quan es fa de dia, massa tard. A uns 5.700 metres abandonem. Com que només tenia aquesta oportunitat ens retirem fins baix. Ja se sap, els que practiquem aquest esport sabem que només es puja la muntanya quan aquesta ho vol.

Pel matí, la família, sense mi, van visitar el carrer Jaen i els seus museus. El Museu dels instruments musicals de Bolívia, molt didàctic, el Museu del Litoral Boliviano, a on s'explica la pèrdua de la sortida al mar de Bolívia, el Museu-Casa Murillo, líder de la insurrecció a favor de la independència del país y el Museu de Oro y Metales Preciosos Precolombinos, que conté increïbles peces d'orfebreria fetes d'or.

^top

Dia 12 (27 d'agost): La Paz - Coroico

Després de les emocions d'ahir, avui tocava una altra de forta: la carretera de la muerte. Així es denomina al tram de carretera que va des de La Cumbre (en realitat un coll a 4.700 metres) i baixa fins a Yolosa a 1.200 metres. Són uns 3.500 metres de desnivell per una carretera amb uns índexs d'accidents mortals enormes, pel que li han donat aquest poc atractiu apel·latiu (l'altre nom que té, es per l'estil: la carretera más peligrosa del mundo). Es una baixada d'infart.

Primer és un tram de carretera asfaltada normal que va des de La Paz fins a La Cumbre. A partir d'allà tot és baixada. El tram més perillós és el que travessa les Yungas, per una carretera sense asfaltar molt estreta i de doble sentit plena de corbes, amb un precipici de 300 metres a un costat, i un talut fangós que es desprèn a l'altre!!. De vegades, per donar emoció a l'assumpte, plou i hi ha molta boira. Un intens tràfic d'autobusos i camions enormes van en un sentit i un altre. Per més inri, els autobusos que baixen de la Paz a les Yungas, en el cas de trobar-se un d'aquest grans vehicles, es situen a la esquerra, a la vora del precipici. Moltes vegades les rodes freguen el buit. A les corbes sense visibilitat hi ha un nois amb banderoles que indiquen si ve algú. Cal no oblidar que és la via d'accés entre La Paz i l'Amazònia. Tot això amb només 64 km. Una rapidíssima transició entre el paratge desolat de l'altiplà, els cims nevats dels Andes i el bosc subtropical de les Yungas (els valls andins orientals, situats entre els 800 i 2.500 metres d'alçada, plujosos i coberts de boira en moltes ocasions).

Quan varem anar nosaltres ja estava quasi acabada la nova carretera, que vam fer al tornar (però que també te les seves pegues). Nosaltres la vam fer amb l'autobús de línia i us puc dir que en algun tram era millor no mirar. Ara és moda fer un tram de la baixada en bici i després tornar a La Paz amb cotxe. A la Paz trobareu un munt d'agències que ho organitzen. Si us dic la veritat, millor amb bici que amb autobús!!.

^top

Dia 13 (28 d'agost): Coroico

Coroico és una població, a 1.500 metres d'alçada, de bosc subtropical en ple cor de las Yungas. Com no deixa de ser hivern, no és temporada alta, i a l'hotel estem completament sols!!. La població i la gent que hi viu ja no té res a veure amb els de l'altiplà. El poble es situa sobre un turó que domina la vall i les Yungas. La temperatura durant el dia es d'uns 24ºC. Com és hivern el riu està molt baix, però a les èpoques de desgel es pot navegar des d'aquí fins l'interior de la selva. A prop, per una pista dolenta (com es normal a Bolívia), es pot arribar (en taxi) a Tocaña, una comunitat de 4 cases on viuen els únics descendents dels esclaus negres que van portar els colonitzadors espanyols.

Totes les Yungas són comunitats aïllades i comunicades (o mal comunicades) per pistes o camins pel mig de camps de cultiu de coca, cafè, mandarines i altres fruites. Malauradament s'està deforestant gran part d'aquests boscos, a base d'incendis per tal de substituir-los per plantacions de coca. Això fa que l'erosió provoqui destrosses en època de pluges. Varem veure gran zones deforestades.

^top

Dia 14 (29 d'agost): Coroico

Dues excursions que valen la pena. Una a les Pozas del Vagante i l'altre pels camins que van entre les plantacions.

A les Pozas del Vagante s'arriba per una altra de les famoses pistes de la zona, donant bots enormes dins del cotxe (des de la plaça del poble podeu agafar taxis ó 4x4 que us poden portar a qualsevol lloc). Al mig del bosc hi ha un riu amb un pous d'aigua on banyar-se. No us enganyeu, l'aigua és freda (directa dels Andes).

Una altre excursió interessant és voltar pels camins que baixen i pugen per les Yungas, comunicant cases aïllades i camps. Podreu passar pel mig dels camps de cafè, coca, taronges, mandarines, etc.

Avui ens assabentem que hi ha vaga (una altra plaga del país) de transports. És un pro- blema, doncs hem de tornar a La Paz per agafar a l'endemà, a primera hora, un avió cap a Sucre. La informació és poca, variada i contradictòria. I tot i que teòricament tots parlem el mateix idioma, us asseguro que la manera de transmetre les emocions i les explicacions no és la mateixa. Uns ens diuen que no passa res, uns altres que ens esperem perquè demà es desconvoca, uns altres que durarà dies, i uns altres ni ens contesten.

^top

Dia 15 (30 d'agost): Coroico - La Paz

Arriba el matí en que hem de tornar i no surt cap autobús a La Paz. Resulta, però, que la vaga es dels xofers d'autobús, però no han bloquejat la carretera (cosa rara). Així que després d'una negociació àrdua aconseguim un taxi (més o menys pirata, després d'haver tret les poques credencials que tenia visibles) que ens portarà a La Paz. Anirà per la carretera nova, tot i que oficialment no és transitable. Sort, perquè una boira espessa ocupa les Yungas i ens fa pensar què passaria si es podés circular per la carretera de la muerte.

Per la carretera nova vam passar previ suborn al guarda que custodiava la tanca d'entrada. Pel que es veu, la carretera té problemes abans de la seva finalització. Segons el taxista han caigut alguns ponts i hi ha llocs que les falles del terreny avancen desplaçant l'asfalt (cosa que vam poder comprovar amb angoixa). També varem tenir un ensurt: quasi xoquem amb un camió de les obres que baixava per la carretera. A nosaltres no es va passar res, però el camió va sortir-se de la calçada.

I a sobre, en arribar a La Paz, uns policies de paisà, amb un cotxe d'incògnit, aturen el taxi al mig de la carretera i ens fan baixar. S'enduen el taxi a comissaria per un problema amb las plaques (matrícula), que sembla que eren falses.

^top

Dia 16 (31 d'agost): La Paz - Sucre

El tram de La Paz a Sucre el fem en avió. L'avió sortia a primera hora del matí.

Sucre, la ciutat blanca
Sucre, la ciutat blanca

Arribats a l'aeroport de Sucre ens assabentem que hi ha una altra manifestació que ha tallat tots els carrers que donen accés al centre de la ciutat, que és on tenim l'hotel. Un taxi ens deixa el més aprop possible (a vuit cuadras). Ja ens veieu amb tots el trastos a sobre caminant fins l'hotel i salvant les barricades. El nostre hotel, a la Plaza 25 de Mayo, està envoltat de manifestants. Dins de l'ajuntament hi ha gent en vaga de fam.

Sucre és l'antítesi de La Paz. Una ciutat amable, ordenada, neta i agradable per passejar. Està situada a uns 2.500 metres d'alçada, amb un clima molt més suau (24ºC / 6ºC). Es una ciutat colonial, de cases i esglésies blanques. Per això se l'anomena la ciutat blanca.

A destacar l'església i el claustre de San Felipe Neri, així com la Iglesia de la Merced. Des d'aquestes esglésies es pot pujar al terrat i caminar per sobre de les cúpules, tenint així una molt bona vista de part del centre històric. S'aprecia des de l'alçada el traçat ortogonal típic de les ciutats colonials fundades pels espanyols. Hi ha un munt de places i quasi tots els carrers tenen cases amb balcons típics d'una ciutat castellana.

^top

Dia 17 (1 de setembre): Sucre

Pel matí hem estat al monestir de La Recoleta, a la part alta de la ciutat. Des d'allà es pot gaudir d'una bona vista. El monestir és enorme, amb els seus quatre claustres i un cedre de 1.500 anys d'antiguitat. També es interessant visitar el monestir de Santa Clara i el seu museu, que té un òrgan del segle XVIII (on les nenes van poder tocar una mica). També és interessant el museu etnològic, on hi ha una bona col·lecció de mòmies i cranis amb trepanacions i deformacions molt típiques dels quítxues i asteques de classe alta.

Finalment aprofitem per anar a Cal Orcko (Mesozoic Parc), a les afores de Sucre (a uns 6 km). Es tracte d'un parc que acabaven d'inaugurar, al costat d'una cimentera, i on s'han descobert trepitjades de més de 300 espècies de dinosaures. Aprofitant això s'ha fet un parc amb reproduccions a escala natural dels dinosaures que vivien allà. Molt interessant.

^top

Dia 18 (2 de setembre): Sucre - Potosi

Potosi
Potosi

Per anar a Potosi podeu escollir entre els autobusos i un servei de taxi-exprés que en 2 hores us hi porta. Aquest últim és més car, però si el podeu pagar entre varies persones us sortirà a compte. Nosaltres, per comoditat, vam encabir-nos en un d'aquests taxis-exprés. A més teniu l'avantatge de que podeu fer aturar al conductor i fer fotos (o altres necessitats, que quan viatges amb nens petits cal tenir en compte). Total són 12 € els quatre. Pel camí tornarem a pujar fins l'altiplà, a 4.000 metres, i passarem per uns rius, ara pràcticament secs, amb unes lleres amplíssimes, que durant l'època de pluges porten aigua d'un costat a un altre. Un pont de l'època colonial el creua espectacularment.

L'existència de Potosi es déu únicament al Cerro Rico, la muntanya de 4.824 metres foradada per més de 300 bocamines de plata. Aquest lloc perdut va ser un dels centre neuràlgics de l'imperi espanyol, d'on sortien tones de plata cap a Europa. A l'any 1650 estava habitada per 160.000 persones, més que a qualsevol ciutat europea de l'època. Costa imaginar ara tot això, doncs ara la ciutat no viu pas cap època de prosperitat i, de fet, està menys habitada que llavors. És un lloc dur, a 4.010 metres d'alçada (ens movíem entre els 17ºC i els -5ºC). És també una ciutat colonial, amb carrerons estrets i pendents, amb cases de colors ocres i esglésies que encara donen fe de la prosperitat que en el seu temps va tenir la ciutat. Pocs turistes hi havia el dia de la nostra estada (de fet, a la nit quasi tots ens varem reunir en un dels pocs restaurants oberts de la ciutat).

Només arribar i instal·lats a l'hotel aprofitem per baixar a una de les mines de plata, una visita totalment recomanable!!!. Hi ha unes quantes agències amb les que podeu contractar. Com anàvem amb nenes petites vam anar a una de les més curtes, però es pot anar a visitar algunes que baixen molts nivells. És una experiència esglaiadora. Primer, l'estat de les mines!!. Els treballadors actuals tenen una baixíssima esperança de vida. Coca i alcohol són gran part de la seva alimentació. De fet, al fer les visites, per accedir a les mines, ho fem amb un dels treballadors al que s'ha de donar (és compra una bossa feta en un mercat) alcohol de 96º (per a beure!!), fulles de coca (per a mastegar-les) i cartutxos de dinamita!!. Ens donen un vestit per cobrir-nos, un casc i un llum, i apa! darrera el miner. Dins ens trobem el que anomenen Tió, un ninot que forma part de la seva mitologia. Ja el veureu!!.

^top

Dia 19 (3 de setembre): Potosi

Avui visitem la laguna de Tarapaya, a les afores de Potosi (a uns 25 km). És en realitat una caldera volcànica d'aigua calenta on ens banyem.

L'altre punt estrella de Potosi és la Casa de la Moneda, l'edifici civil més gran de tot Sud-amèrica. Era el lloc on s'encunyava la moneda de plata que s'extreia de les mines, un interessant recorregut de 2 hores (visita guiada) on expliquen totes les bestieses de l'època colonial. Esgarrifós.

^top

Dia 20 (4 de setembre): Potosi - Uyuni

Un itinerari de 200 km. Es pot fer en 6 ó 7 hores en autobús (potser més, doncs surt quan s'omple) o 4 hores en taxi. No tota la carretera és asfaltada (de fet molt poca). Primer es passa per un tram de vall i turons fins arribar a una estepa desèrtica amb vicunyes i llames arreu. La pols inunda el cotxe i a tots nosaltres. Sembla més la travessa d'un desert. Passem per cursos d'aigua completament gelats. Abans d'arribar a Uyuni (sembla que arribem al final del món) es passa per un coll, on a l'horitzó es veu el salar blanc i radiant prop de la frontera xilena.

Uyuni es una localitat de 13.000 habitants, molt lluny de qualsevol lloc, però resulta que és un nus de comunicacions del tren (en singular i únic) que ve de Xile fins a Oruro (i antigament a La Paz). Però el que la fa especial és la seva localització com a punt de partida del lloc més enlluernador i fantàstic de tot el viatge: el Salar de Uyuni, que visitarem els 2 dies següents.

Avui donem un tomb pel poble (s'acaba aviat), comprant alguns teixits ben macos i uns polars molt bé de preu. Aquí estan les agències per a visitar el salar. És un lloc gèlid, al mig de l'hivern és poden arribar als -20ºC. Nosaltres, ja cap a la primavera austral, varem arribar als -7ºC. Les habitacions eren bastant fredes, movent-nos amb els abrics dins de l'habitació i apropant-nos a estones a una petita placa elèctrica.

^top

Dia 21 (5 de setembre): Salar de Uyuni (Tahua)

Salar d'Uyuni
Salar d'Uyuni

Qualsevol adjectiu positiu que podeu saber, cercar i imaginar definiria el que és el Salar de Uyuni. Un antic mar, un indret irreal, fantasmagòric, únic, a 3.650 metres d'alçada. Un desert de sal de 10.582 km². Pràcticament un quadrat de 100 x 100 km (com de Barcelona a Girona, més o menys), completament pla (tan pla que es pot observar la curvatura de la Terra). Només unes poques illes sobresurten del desert de sal. Al fons, a més de 100 km de distància, el volcà Tunupa de 5.400 metres d'alçada, i altres cims encara més alts al costat xilè trenquen l'horitzó. Es senzillament increïble!!!.

En un 4x4 travessem el salar. Primer visitem una explotació de sal a Colchani, el poble d'entrada al salar. Desprès en apropem a un hotel de sal: parets, llits, taules, tot és de sal. S'hi pot dormir, però alerta, al mig de l'hivern s'arriba a una temperatura de 20 ó 25ºC sota zero. Aquest hotel no té calefacció, cal endur-se un bon sac de plomes. Després continuem fins una illa en forma de peix i que per això rep el nom de Isla del Pescado. Allà fem una petita excursió fins la part més alta. Fantàstic!!!.

Continuem via fins l'altre extrem, a un poble anomenat Tahua. Poc abans podem veure flamencs roses (sense necessitat d'anar a la laguna Colorada). Ja fora del salar i abans d'arribar a Tahua, ens arribem fins a unes tombes aymares amb els esquelets inclosos dins del túmul!!.

Tahua és un poblet amb unes poques cases, on fa poc es va construir un hotel de sal, amb més comoditats que l'anterior. Hi ha aigua calenta (unes hores) per dutxar-se (gràcies a unes plaques solars) i es pot sopar bastant bé (incloent carn de llama, dura com una pedra i súper salada, però clar, que més es pot demanar). Les habitacions de sal eren prou confortables i no varem passar gens de fred. Un lloc molt recomanable. Com estàvem fora de temporada només vam coincidir amb dos hostes més.

^top

Dia 22 (6 de setembre): Salar de Uyuni (Uyuni)

Pel matí fem una excursió de 2 hores fins un poble aymara que s'aixeca sobre un turó. Un noi del poble, que ens fa de guia fins les runes, ens explica que, quan era petit, no hi arribava cap autobus travessant el Salar (ara n'hi ha un) i el que feien era anar amb les alpaques per canviar sal per altres mercaderies a la frontera amb Xile. Per fer la travessa (que durava 2 dies) protegien de la sal les peulles de les alpaques amb un mitjó. Estem parlant de finals del segle XX. Sense comentaris!!.

Tornem a endinsar-nos al salar per tornar a Uyuni. Si no haguessim anat amb les nenes encara hi ha un esglaó viatger més: la Laguna Colorada, la Reserva Eduardo Avaroa, o la Laguna Verde. Fan frontera amb el desert d'Atacama xilè. Llocs a quasi 5.000 metres d'alçada, deserts sense practicament cap instal·lació turística equipada i pistes dures i llarges. No ens varem atrevir amb les nenes (a les pobres ja les havíem donat un bon tute!). Uns llocs perduts als quals s'ha d'anar amb cert esperit de sacrifici.

Arribats a Uyuni sopem i ens esperem per agafar el tran cap a Oruro, que surt cap a la una de la matinada!!!. Per sort aquella nit només arribem als -5ºC i l'espera final a l'estació, amb les nenes jugant al futbolin, no es fa massa llarga.

El tren, que arriba de Xile, ens consta 8$ (en primera) i podem gaudir d'uns seients que s'estiren el suficient perquè a les nenes els serveixi de llit. En els vagons tots anem tapats fins les celles: fa un fred que gela i la calefacció està espatllada.

^top

Dia 23 (7 de setembre): Uyuni - Oruro

Arribem a Oruro quan es fa de dia.

Oruro és una ciutat minera al bell mig de l'altiplà, a 3.706 metres d'alçada. Freda, grisa i polsosa quan el vent remou la terra seca. És una ciutat que no té cap atractiu turístic especial, cap edifici que la faci única. És un lloc de pas si vas d'Uyuni a La Paz. Però precisament això la fa interessant: erem pràcticament els únics turistes en una ciutat de 210.000 habitants. Els mercats, les botigues eren per a la gent, no per als turistes. Passeu-hi un dia. Podreu copsar la Bolívia de veritat. Perdeu-vos per un dels seus mercats, on podreu gaudir de les parades dedicades a la bruixeria: amulets, fetus de llames dissecades, armadillos, bruixes que fan conjurs. Excepcional i molt més autèntic que el Mercado de las Brujas de La Paz.

^top

Dies 24 a 28 (8 a 12 de setembre): Oruro - La Paz. La Paz. La Paz - Miami - Londres - Barcelona

El que es famós d'Oruro és el seu Carnaval, patrimoni cultural protegit per la UNESCO. Val la pena apropar-se als tallers on fan les màscares i els vestits. També és interessant visitar La Virgen del Socavón i el seu Museo de la Mina, dins de la cripta de l'esglesia, per on es baixa a una antiga mina que es va descobrir a sota del recinte.

Vista de l'Illimani des de La Paz
Vista de l'Illimani des de La Paz

També val la pena que us acosteu al Museo arqueológico y etnográfico, molt petit però interessant i on tornem a a tenir l'oportunitat de poder veure momies indies.

I per descansar res com anar a Obrajes, uns establiments termals amb unes piscines d'aigua a 40 i 50ºC, situats a 25 km d'Oruro.

A primera hora del matí del segon dia agafem l'autobús que va d'Oruro a La Paz. Un gèlid matí a -10ºC (sort que estàvem a finals d'hivern!!), tot esperant l'autobús. El sol, però, fa pujar ràpidament la temperatura. Ens unes 4 hores arribem a La Paz.

Al dia següent, ja a La Paz, aprofitem per fer les darreres compres i les visites al carrer Jaen i els seus museus (per la meva part).

També visitem l'església de San Francisco, el Tambo Quirquinocho i un parc infantil a la part baixa (i rica) de la ciutat, amb una vista esplèndida de l'Illimani.

Els dos últims dies de viatge els consumim en el viatge de tornada a Barcelona, amb vols per cobrir els trajectes La Paz - Miami - Londres - Barcelona. Una tornada llarga i trista.

^top
Relat d'un viatge al Perú i Bolívia - Anna Cabré [2009]
Viatge a Argentina, Bolivia i Xile - Víctor Bordás & Paquita Poch [2004]

facebooktwitterYoutube
RentalCars

COMUNITAT

facebooktwitterYoutube


2001-2017 © Viatgeaddictes.com [ Suanda, Yolanda & Toni ]. Tots els drets reservats
icona Viatgeaddictes
2001-2017 © Viatgeaddictes.com
Aquest web utilitza galetes per a millorar l'experiència de navegació dels seus usuaris. Si continues navegant considerem que acceptes el seu ús.Més informació