Viatgeaddictes
logo QR VIatgeaddictes
--- El web amb informació pràctica per al viatger independent i alternatiu ---
Oceania

OCEANIA

Cròniques de viatge d'Oceania: Papua Nova Guinea, Salomó i Tasmània

Data Data viatge: 2008. Publicat el 16/10/2008
2.3 de 5 (105 vots)

Introducció

Aquestes són les cròniques de viatge del viatger i fotògraf (i amic) Jordi Llorens durant el seu llarg periple per algunes illes del Pacífic. A principis del mes de setembre del 2008 va emprendre un viatge de dos mesos i mig cap a Oceania. No és el seu primer viatge a aquella llunyana i desconeguda zona del món, però aquesta vegada l'objectiu és visitar Papua Nova Guinea, les illes Salomó i l'illa australiana de Tasmània.

Tal com ell mateix afirmava abans de marxar: «... Serà un viatge on l'objectiu és viure en persona les cerimònies singsing i endinsar-me a conèixer ètnies poc conegudes. No és un viatge per veure ciutats, museus, ni monuments. El més enriquidor seran les vivències personals amb la gent de les illes, senzilla però que m'acollirà com ho sap fer la gent del Pacífic, oferint-te tot el que estigui al seu abast i sempre envoltat d'indrets paradisíacs i poc tocats per l'home (...) No serà un viatge fàcil ni senzill a nivell logístic, però en canvi serà ric en experiències que em faran pensar que, per sort, els paradisos encara existeixen ...»

^top

 CRÒNIQUES DE VIATGE DES D'OCEANIA

Crònica 1: PAPUA JA ÉS HISTÒRIA!! --- (10/10/2008)

Papua ja és història. T'escric des de la ciutat de Brisbane (Australia), a on he arribat avui des de Port Moresby, la capital de Papua Nova Guinea (PNG) i demà sortiré cap a les illes Salomó.

Ufff!!! ja han passat 5 setmanes des de que vaig sortir de Barcelona, 5 setmanes que m'han passat volant. Se que voldries que t'ho expliqués tot amb pèls i senyals, però si et sembla et faré un resum del que han estat aquestes cinc intenses setmanes.

Després de volar 22 hores sense comptar les hores d'espera als aeroports de Londres i Hong Kong -que pesades es fan- vaig posar els peus un parell de dies a la bella Austràlia per segona vegada, exactament a Brisbane, on vaig aprofitar per tornar a veure els divertits i ganduls koales i els saltarins cangurs del santuari de Lion Pine.

Però l'estrella del viatge era tornar a Papua Nova Guinea, un país que ja havia estat al meu primer viatge a Australia i conèixer els poblats del riu Sepik al nord del país. Aquesta vegada em vaig proposar assistir a les cerimònies singsing del petit assentament de Goroka al centre del país. Un vol em va traslladar a les muntanyes, a 1.600 metres d'altitud, on el cap de setmana 13-14 es celebraven les esmentades cerimònies. Mes de 60 grups arribats de tot el país es reuneixen un cop a l'any a Goroka per mostrar a la gent la seva cultura a través de les danses, música i, el que és més important, els ornaments que duen al cos i els maquillatges, aquí esta l'atractiu. Cares pintades amb colors vius, cossos on s'inventen qualsevol tipus de vestit fet amb plantes naturals, flors, fulles, cossos pintats de vermell, negre, groc,.... collars fets amb petxines i ja si parlem dels tocats dels caps, on aquí està el disseny de cada un en fer-l'ho més espectacular utilitzen plomes d'aus, senceres aus del paradís dissecades,... és indescriptible!!!. I jo al mig entre ells, vibrant com ells amb les càmeres a les mans, sentint el trepitjar dels seus peus al terra, tot vibrava!!!. Em costa creure on estic i el que veig, el meu cos li costa assimilar les sensacions que sento. Em trobava en una de les cerimònies més espectaculars que es fan a la Terra i que tant havia somiat i vist amb fotografies des de petit. Ara era allà!!!.

A partir d'ara començava la segona part del viatge, l'experiència de viure en lloc remots amb les famílies senzilles, sense llum, estar desconnectat de tot. Madang i les seves illes va ser el primer lloc que vaig gaudir ja de les platges del Pacífic que tant m'agraden. La illa de New Ireland a l'est de Papua Nova Guinea va ser on l'experiència de recórrer la costa est per viure amb les famílies que et lloguen una cabana tradicional feta amb fulles de palma i només amb un llit, la qual cosa fa que a les nits t'adormis amb el soroll de la marea alta que està pujant i les ones van tocant el terra de la cabana. I a l'endemà t'aixeques i et trobes a la taula, per esmorzar, una llagosta que havia pescat la nit anterior el fill de la casa. Uauauau!!! que bona estava!!. Per cert aquí la llagosta està a 1 € al quilo.

La província de la badia de Milney també poblada d'illes: Samarai, Alotau, Nordmanby, Saidowai, Tsoilik, ... La gent viu de la pesca, que després venen al mercat més proper, i dels productes del camp (patata dolça, yam, casava, papaia, plàtan, mango). Tant et podies trobar per esmorzar com per sopar un plat de patates, arròs, peix com carn enllaunada, crancs, pollastre. He menjat molt vegetarià i peix. Ara el pa ni provar-lo i de beguda t'havies de beure el suc del coco que acabaven d'agafar de dalt d'un cocoter per tenir-l'ho mes fresc o prendre aigua de pluja. No hi havia llum i cap a les 18:30 es feia fosc, era el moment de donar-te una làmpada de petroli per poder sopar als voltants de les 7 i cap a les 9, la son ja em venia fins l'endemà, quan sortia el sol i a les 7 del matí ja estaves esmorzant amb un sol que semblaven les 12 del migdia.

La gent m'ha acollit molt bé, mai he sentit la por d'estar en un lloc insegur, més aviat al contrari, et senties estimat per aquesta gent que són molt pobres, però quan veuen a un master (nom amb el que anomenen als estrangers) es bolquen en fer-te sentir còmode. I no feia gran cosa durant el dia: banyar-te a la platja, sortir amb la canoa tradicional quan surten a pescar ells per endinsar-te en un riu i gaudir de la vegetació i els salts d'aigua, anar a pescar amb ells, jugar amb els nens, caminar fins el proper poblet per la platja, assistir a la missa del diumenge (Adventista, Església Unida, Protestant, Catòlica) per gaudir i esborronar-te d'escoltar els cants de la gent, anar fins el mercat a comprar, fer petites caminades per l'interior de les illes que són molt selvàtiques per sentir i veure les diferents especies d'ocells, aprofitar per llogar un dingui (canoa en motor) i conèixer les illes dels voltants per veure, per exemple, en una d'elles els cranis dels humans que havien estat menjats pels caníbals fa moltssssss anysssss o gaudir del corall amb les ulleres de bussejar. De vegades et trobaves que hi havia un riu d'aigües transparents que donaven al mar i el feies servir de dutxa, només coses simples i senzilles i envoltat d'uns paratges verges.

Ara, el cop més fort van ser les illes Trobriand, a on vàrem arribar quasi de nit. Va ser un retorn a la prehistòria, un retrocés important, fins i tot dins de Papua Nova Guinea. Aquí tenen una cultura ben diferent a la de la resta del país. Viuen en cases tradicionals que pertanyen a les dones: és una societat matrilineal, elles son les propietàries del terreny i han de donar-lo a les filles, mai als fills o marits. Els poblats estan compostos per famílies on viuen al voltant del cap, que és el que mana en aquella família, i al mig del poblat hi ha la casa del yam (espècie de patata) que van omplint amb la col·lecta que fan cada any per acabar amb una gran cerimònia al mes de juny. A les Trobriand hi ha un cap principal, que vaig visitar i saludar, i fa tant de jutge (disputes entre propietàries de terrenys), com de president, alcalde, ... Té cinc dones que viuen en diferents cases al voltant de la seva casa. Aquí la gent té un promig de cinc a deu fills. Aquí no hi arriba massa turisme, llavors no hi ha carreteres i has de caminar per anar d'un poble a un altre. Al passar pels poblets la gent surt encuriosida per cridar: "dim, dim" (home blanc) i et venen a veure com si fossis un bitxo rar, et sents observat de cap a peus. Va ser una experiència que no esperava dins de Papua.

Aquí al país el transport funciona amb el PMV (camions que porten a la gent darrera), però aquí els horaris no existeixen. Només fas que esperar i esperar el transport a que passi, i si és diumenge, oblida't!!! que no en funciona cap. Molta paciència... però ja t'ho duu el país en si.

En fi, ja no m'estenc mes. M'han quedat més coses per explicar-te, però ara toca viure un altre paradís verge del Pacífic, les illes Salomó, per després continuar per l'illa de Tasmània. Tres viatges diferents en una mateixa àrea: el Pacífic.

^top

Crònica 2: ADÉU A LES ILLES SALOMÓ!! --- (05/11/2008)

Adéu a les Illes Salomó. Acabo de tornar a la civilització, a connectar-me amb el món real, el que a partir d'ara tornarà a ser el meu món.

Imagina't, ahir dimarts 4 vaig agafar el vol de tornada des de Honiara (capital de les Illes Salomó) a la ciutat de Brisbane (Australia), on m'hi vaig plantar en 3 hores i d'allà un altre vol d'hora i mitja a Sydney, des d'on t'escric. O sigui, que pel matí encara estava esmorzant a les Salomó i al vespre estava prenent una copa de vi a la terrassa de l'apartament de l'amic Greg a Sydney, per celebrar la nostra retrobada després de 13 anys que no ens veiem.

Ara són les 8 matí de dimecres -et porto 9 hores de més- i t'escric des del gran finestral de l'apartament on puc veure l'edifici de l'Òpera, el pont, els gratacels, el jardí botànic, el port, la Galeria Nacional i.... l'apartament de l'actor australià Russell Crowe (de la pel·lícula Gladiator). Sembla increïble, però aquesta és la magnífica vista que tinc en aquests moments i que m'inspirarà a explicar-te les meves vivències a les Illes Salomó.

Sempre, quan viatges, et marques unes expectatives que intentes que es compleixin, però un cop estàs immers al país i veus com funciona tot t'adones de que aquestes expectatives que tenies difícilment es compliran. I tot per la senzilla raó de que has de deixar-te dur pel tarannà del país i de la gent que coneixes, mai pots anar amb la ment occidental de que tot ha de funcionar com a casa i el millor és això: deixar-te portar sense marcar-te cap objectiu i ja veuràs com les coses aniran sortint, lentament, però sortiran, i això és el que m'ha succeït a les illes Salomó, un dels darrers paradisos que encara queden al Pacífic. T'explicaré:

Les Salomó són un conjunt d'illes que ells anomenen províncies i el meu objectiu era veure unes quantes d'aquestes províncies: Choiseul, Rennell, Malaita i Western Province...aiaiai!!. Però quan veus que les úniques línies aèries que es mouen entre les illes (Solomon Airlines) surten quan volen i cancel·len vols quan els hi dóna la gana t'adones de que no pots dependre d'uns horaris fixes que mai es compleixen (més endavant t'explicaré un cas que em va succeir). Moltes illes no disposen d'aeroports i les pistes on aterren les avionetes son d'herba i es fan servir com a camps de futbol. A les illes sempre hi ha un agent, una persona que és la representant de les línies aèries i es comuniquen per ràdio, ja que els telèfons només existeixen a la capital. Llavors, quan en aquella illa hi ha un passatger que vol marxar, el mateix agent parla per ràdio amb el mateix pilot que està volant per dir-li que aterri a la pista d'herba a recollir al passatger.

Algunes comunicacions entre les províncies només són dos cops per setmana i si et cancel·len el vol per mal temps o perquè el pilot ha sigut pare i avui ha decidit no treballar llavors et cancel·len el vol i santes pasqües... i et quedes a l'illa estancat una setmana o més. I això és només un exemple i pots pensar que si tenen mar, perquè no haver-hi unes línies regulars de vaixells/ferris que les uneixin?... doncs no!!. Només hi ha una companyia, la Pelikan Express, que opera un cop a la setmana i només va a Malaita i a la Western Province, si és que hi va, ja que pot cancel·lar també per problemes mecànics o mal temps, tot i que el propietari de la companyia és xinès... i són més de fiar que els mateixos locals que viuen aquí. I és que la majoria, i diria que tots els negocis petits i grans (botigues, magatzems, restaurants, etc), els porten els xinesos, malais, ... que ja han creat la seva Chinatown dins del mateix Honiara. Amb tot això que t'he explicat pots imaginar-te que ja em vaig treure del cap accedir a les illes mes remotes, ja que en aquests moments us hauria d'escriure emetent senyals de fum... doncs vaig decidir concretar la meva estada de 3 setmanes per l'illa de Malaita i les illes de la Western Province (Província de l'Oest) on, en teoria, hi havien més transports a escollir, però ara t'explicaré el cas que he esmentat abans:

Tenia un vol des de Honiara a Auki (Malaita) a les 16 hores i havia d'estar a l'aeroport a les 15 hores segons les boniques noies de les línies aèries. Doncs bé, aquell dia vaig visitar el mercat de Honiara, però ja estava avorrit i decideixo presentar-me a l'aeroport a les 14 hores, Doncs bé, el meu vol de les 16 hores va sortir a les 14:30, perquè?. No t'ho saben dir. En qualsevol cas, sort que vaig tenir com una il·luminada i vaig poder agafar el vol. Si arribo allà a les 15 hores l'hauria perdut. En fi, això només és un exemple perquè entenguis que has de deixar-te dur per aquest tarannà, difícilment explicable per a la nostra ment, però és així i no serveix de res posar-te nerviós: és així i punt, no vulguis trobar-li cap explicació lògica perquè no existeix.

Malaita, l'illa mes verge on hi viuen les ètnies dels Kwaio que volia conèixer, però... aquest objectiu tampoc el vaig poder complir ja que les comunicacions dins de les illes tampoc són fàcils. Hi ha uns camions on transporten a la gent al darrera com el bestiar i que en teoria fan un viatge al dia per desplaçar-se al nord o al sud de l'illa. Són distàncies llargues passant per camins complicats sense asfaltar (asfalt? què és això?), creuant rius per ponts fets amb troncs que quan passa el camió amb tota la carrega de vegades sembla que trontolli tot, i si el temps és esplèndid perfecte, però de vegades el temps es posa tonto i plou durant una hora, però no, no... ja van preparats: treuen un plàstic immens que entre tots els que anem al darrera ens tapem nosaltres i a tota la mercaderia que portem a sobre... ara preparat per posar-te quelcom tou al culet ja que amb els forats i sots que té la "carretera" acabes amb el culet ple de blaus. Són viatges interminables... per fer 150 km hi pots estar tot un dia (de les 7 del matí a les 8 de la nit). Però una vegada arribes és possible que encara necessitis una barca per traslladar-te al lloc escollit, però... el que sempre he intentat fer és agafar el transport amb la gent, ja que llogar una barca tu sol o un cotxe és caríssimmmmmmm!. Primer perquè la benzina està molt cara i segon pel color de la meva pell (pensen que els meus dòlars es van multiplicant). I ho tinc clar, tot i que m'ha portat a discutir, però és normal i forma part del viatge, el regateig i el que t'entenguin. Viatjo amb la gent que va al mercat a vendre els seus productes, sobretot la nou del bètel que és el que masteguen diàriament i la causa de que els hi quedin les dents vermelles i negres (aquí els dentistes tindrien feina). Ah!!!... i ull que no t'enganxi quan escupen el suc vermell (és el que els hi dóna gust). El terra n'està ple. Són costums als que t'hi vas acostumant!!. Les sabateries tampoc farien massa negoci, ja que la majoria van descalços i caminen per on sigui, mentre jo vaig amb les sabates de caminar trepitjant fang, gorgs d'aigua, relliscant.... i m'agradaria anar a peu nu.

Doncs bé, per accedir a veure els kwaio necessites posar-te en contacte abans amb un dels caps kwaio, però en no haver-hi comunicació alguna has d'esperar que algú vagi per aquell indret i li faci saber que un blanc vol anar a passar uns dies amb ells. Bé, tot això porta el seu temps, tant a nivell de transport com de comunicacions. I com que només tenia 7 dies per estar a l'illa i no eren suficients vaig decidir oblidar-me del tema i conèixer altres indrets.

A cada illa he intentat posar-me en contacte amb la persona que es cuida del turisme. He fet reunions amb el ministre (a tothom que treballi per l'administració li diuen ministre) de turisme, el tresorer, etc... però sempre han estat reunions inútils que no han servit per a res, només per a perdre el temps. La majoria de coses les he obtingut a través de la gent local o contactes a traves d'altres contactes. Un noi em va dur al seu poblat, Kwarifau, situat dalt d'una muntanya, on hi vaig passar la nit, una nit de lluna plena que il·luminava tot l'oceà i el poblat on dormia. Aquest noi era el director de la petita escola que hi ha al poblat, però aii!!! per arribar-hi hi ha 3 hores de pujada gens fàcil, no per la dificultat sinó per l'excés d'humitat que fa que als 10 minuts el teu cos estigui rajant aigua... sí, pura aigua... suor i més suor, a més de les picades de formigues vermelles (és al·lucinant la quantitat d'insectes diminuts que hi ha, sort dels repel·lents!!!), i el camí enfangat i relliscós. Menys mal que quan arribes dalt gaudeixes de les vistes i al fer-se fosc la lluna és l'únic espectacle que tens, a part de les llargues converses amb el noi, amb l'única llum de la lluna que deixava entreveure les nostres cares cansades.

Malaita també és famosa per la llacuna Langa Langa, coneguda per les seves illes artificials. Una llacuna, te'n parlaré més vegades, és com un entrant d'aigua de mar que sembla un llac per les seves aigües tranquil·les al quedar arrecerat per les illes que té (la majoria tenen manglars). Aquí la gent ha utilitzat corall per als fonaments sobre els que han construït les seves cases, cases tradicionals aixecades del terra i fetes amb fulles de palma. He passat dues nits en una d'aquestes cases davant de la llacuna. El lloc és màgic, el reflexes de les cases a l'aigua. Alguna canoa de fusta la veus passar per entremig dels manglars, algun peix salta de les tranquil·les aigües i quan el sol comença a baixar i veus que el cel es van enrogint i els núvols comencen a agafar colors vermells... i mentre jo assegut al meu balcó de la casa, gaudint d'aquest espectacle i deixant que es vagi fent de nit. Tot d'una només puc apreciar la silueta de les canoes passant silenciosament per davant del meu balcó i darrera, ja amb el cel gris negre, uns llamps donen encara més vida a l'espectacle, com si tornés a fer-se de dia. La pau que es respira aquí és indescriptible: no sento res, només el soroll del meu bolígraf escrivint el que estic vivint. Em poso a dormir amb tot obert, davant meu només veig l'aigua de la llacuna que resta immòbil durant tota la nit.

De tornada a Honiara i per sortir ara cap a la província de l'oest, la mes turística, tot i que a tots els allotjaments he estat l'únic estranger, excepte haver compartit habitació a Munda amb un califòrnia i un voluntari japonès, la resta sol amb la gent d'aquí. Parlant de la gent, una cosa que m'agradaria que sabessis és que si ho comparo amb les vivències de Papua Nova Guinea haig de dir-te que la gent a les Salomó és més tancada i més tímida i reservada amb l'estranger. A Papua Nova Guinea et saludaven encara que no et coneguessin. En canvi, aquí és més difícil, et miren i veus que parlen de tu, però no s'acosten. Ara, si ets tu el que et dirigeixes a ells llavors molts no entenen l'anglès i altres veus que s'obren més i ja comencen a preguntar-te sobre la teva vida, feina, etc. Llavors aquí la convivència amb famílies ha estat més complicada. He estat en allotjaments turístics regentats per famílies amb les que després sempre he compartit taula junts, però he pagat el meu allotjament com un altre viatger més, no com un amic. Aquí la gent m'ha vist més com un "negoci" per a ells i potser he trobat més a faltar el tracte humà i obert que vaig tenir a Papua i, fins i tot, en altres països del Pacífic com Vanuatu o Samoa, per exemple. I altres, quan han sabut de la meva feina (els audiovisuals que faig, l'actualització de les guies Lonely Planet, la promoció que puc fer del seu hotelet, etc) m'han fet descomptes amb condicions, però no per tirar coets.

Tornem a la província de l'oest (Western Province). Un vol des de Honiara em va dur a la petita població de Munda, al costat de la llacuna Vona Vona. Un caminet a peu em va dur al meu allotjament, l'Agnes Lodge, davant mateix de la llacuna. Si entreu a l'historia de les Salomó, les illes van quedar molt afectades per la invasió dels americans i japonesos durant la Segona Guerra Mundial això ha fet que a molts indrets et trobis, al mig del bosc, amb avionetes, tancs,... material rovellat que avui és una atracció turística i més encara els que bussegen, ja que vaixells i avions enfonsats són fàcils de trobar al fons del mar i avui convertits en aquaris naturals.

Què vaig fer a Munda?. Si vols descansar ho fas, però estant ja tan descansat, nooooo!!! He dormit més hores aquí que en tota la meva vida. Pensa que vaig amb les hores del dia: m'aixeco cap a les 7, esmorzo, dino cap a les 12 i sopo a les 7:30 més o menys i si no hi ha res a fer per la nit (mantenir converses amb la gent, escriure el diari, etc) cap a les 9 ja m'entra son i a les 10 ja estic dormint. Activitats diürnes n'hi ha sempre, el problema és que has de pagar la benzina i aquestes activitats surten cares, però si estàs sol, sense cap altre guiri interessat en fer-la, i t'interessa molt fer-la doncs a pagar i llestos.

Una de les activitats que vaig fer va ser el que en diuen island hoping, és a dir visitar illes amb algun interès "turístic o local": com treballen la fusta (són uns grans escultors); visitar un poblat; conèixer altres illes, on hi ha bungalows per passar la nit (com a l'illa de Lola, on vaig estar amb la família que hi viu i el meu bungalow arran de platja); fer esnòrquel (màscara i aletes); banyar-te en una platja de sorra blanca... sempre hi ha coses a fer, sempre!!!. Ara, no busquis cap museu, ni cap monument, ni cap catedral... només tens el que la natura t'ofereix amb la gent que en forma part, res més!!!.

Em dirigeixo a Gizo, la capital de la província de l'oest. Bé, no et pensis que sigui una gran ciutat. Només algunes botigues, el mercat i un carrer principal que quan plou no hi ha qui el pugui trepitjar. Gizo va patir l'any passat un tsunami i la va deixar malmesa. Per això, ara molta gent se n'ha anat a viure a la muntanya, on han construït les seves cases i encara alguns dormen en tendes de campanya. Vaig visitar la platja més fotografiada i bonica de les Salomó, la platja de Saeraghi, i sí... la fama se l'emporta com la millor de totes!!!.

Però l'atractiu principal va ser anar a l'illa de Mbabanga, on hi ha el famós Lodge Fatboys. De vegades, si es pot pagar amb la Visa em permeto aquest gustàs d'anar al millor bungalow (costa 69 €). El bungalow sobre l'aigua es troba a la llacuna Vanga Vanga. És obert, amb les parets fins a la meitat i el sostre fet amb fulles de palma. Decorat amb mobles del Vietnam, amb un gran llit de les mateixes dimensions que el meu de casa, i aguantat amb 8 troncs de fusta, amb dues magnifiques gandules, un bany i una gran balconada des d'on puc veure la petita i deserta illa Kennedy (s'anomena així perquè va ser on van rescatar al president JFK quan va naufragar amb el seu vaixell durant la II Guerra Mundial) i l'illa Kolombangara, amb el seu volcà. M'estiro a la gandula (és una nit fosca, amb un cel estrellat), pensant en quan afortunat que soc de gaudir d'aquests moments tan especials. Sento les petites ones trencar als pilons del bungalow i al fons un breu soroll del generador que dona llum a la meva llar fins que em quedo adormit. Em desperta la llum del sol que surt davant mateix del meu llit i fins que s'amaga darrera un núvol des d'on surten potents rajos de llum que em donen un dia radiant de sol i que decideixo passar a l'illa Kennedy, gaudint de l'aigua transparent i estirat sobre la sorra daurada, sentint l'aigua que em va tocant el cos fins el coll, amunt i avall, amunt i avall i gaudint dels coralls i peixos de colors que m'ofereixen els fons marins d'aquesta petita illa. Aquí les hores em passen volant!!!.

Però faltava un dels punts forts del viatge: la llacuna de Marovo. El vaixell Pelikan Express em va dur fins al poblet de Seghe, on ja m'esperava el Benjamin i que em va dur al seu petit paradís, a la seva illa privada de Matikuri, on té 4 bungalows per qui vulgui desconnectar del món extern, escriure, fer un retir personal.... pel que vulguis, el lloc s'ho val. Aquí també soc l'únic estranger. Dels 4 bungalows el Benja em deixa escollir el que vulgui. Tots estan separats un de l'altre per arbres i molta vegetació. És una illa amb manglars i amb petits raconets de platja. El meu bungalow (11 euros per dia) dóna, com tots, davant de la llacuna i té dos nivells: el de l'habitació oberta amb un llit, la mosquitera i una taula, i el de la terrassa, amb un gran espai amb cadires i una taula des d'on cada vespre escrivia el diari. Seguida per una plataforma des d'on podia agafar la canoa o la barca o simplement llançar-te a l'aigua. Com t'he dit, el lloc està allunyat de tot, fins i tot del bungalow central on hi ha la cuina i la gran taula on menjava amb la gran balconada que també donava a la llacuna. I una de les coses que no he esmentat: el millor menjar provat mai a les Salomó (a part del de Fatboys), cuinat per la Jenny i la Wendy (mare i filla). Per esmorzar, pancakes amb fruita i cafè; per dinar, molt lleuger, una truita o plàtans fregits, però el que destacava era el sopar. Li dic al Benja si hi ha llagostes per la zona i em mira rient i he entès que farà el possible perquè en pugui tenir. Doncs la mateixa nit fa sortir a pescar a uns nebots d'ell, ja que és quan les llagostes surten a menjar, i al dia següent em sorprèn amb 4 llagostes: 2 que em menjo per dinar i les altres 2 per sopar.... uauauau!!! Què delicioses que estaven.... 4 llagostes en un dia, ho havies menjat mai? doncs jo tampoc. El preu? aquí pagues per àpat: esmorzar 2 €, dinar 3 € i sopar 6 € i això ja t'ho incloïa tot, mengessis el que mengessis. Un altre nit em va delectar amb crancs immensos cuinats amb llet de coco, deliciosos!!!, fins i tot millor que la llagosta.

Les activitats variades a escollir: fer esnòrquel, deixar-te en una illa deserta amb aigua i fruita durant un dia i venir-te a recollir per la tarda, navegar per l'interior d'illes on hi ha rius d'aigua dolça que et porten a llacs tancats per penya-segats i que van a donar a mar obert, gaudir d'aquaris naturals on, quan t'hi fiques, veus aquella foscor i de vegades alguna tortuga marina i tauró -indefens- m'acompanyen. Després tenia els meus moments per estar a la terrassa del bungalow, sentir el so del silenci, de vegades algun coco queia de l'arbre i m'espantava, sentia els grills, i de vegades llampegava allà lluny, excepte una nit en que em van despertar els forts trons que semblaven que queien al costat meu i el llit va tremolar... moments especials en llocs especials són difícils d'explicar, només sé que són moments que s'han d'aprofitar al màxim per xuclar tota la força positiva que dóna estar en llocs així. Van ser 4 dies, però podien ser 4 setmanes.... els dies passen molt ràpid si la teva ment t'ho demana, però també et pots agobiar d'estar en llocs així, ja que veus que només ets tu i la natura, res més, però potser és això el que busques quan arribes a aquests indrets tan llunyans.

Ara vingué una part "dolenta" de l'experiència a Marovo, però tot va inclòs en el paquet, el que és bo i el que és dolent. Volia conèixer més indrets de Marovo i el Benja va acordar amb un noi que tenia una barca i vivia a l'illa de Gatokae que, quan acabés amb unes conferències que feien les dones de la religió 7 Adventistes a Seghe, molt propera a l'illa de Matikuri on era jo, em portaria a Gatokae. Vàrem acordar el preu i vàrem sortir a les 9 del matí. Bé, això és una altra cosa a comentar: "Salomó time", que vol dir que mai és l'hora que et diuen (així, si et diuen a les 7 calcula 2 hores més tard). Sortim amb una barca petita amb motor les 7 dones i jo i dues d'elles amb dos criatures petites. El dia ja va aixecar-se núvol i quan ja portàvem una hora de camí la pluja va començar. Anàvem sense armilla salvavides (armilla? què és això?). Jo em poso el xubasquero. Les coses estaven ben cobertes amb plàstics forts i es podia aguantar, fins que al fons es veia un cel negre negre i cap allà anàvem!!!. De sobte, ens trobem al mig d'aquella tempesta plovent com mai havia vist, bufava el vent.... vaja, les òptimes condicions per viatjar en barca. Li dic al de la barca que s'aturi en alguna de les illes que es veien, però diu que no, que vol continuar.... jo només feia que veure les cares de les dones, cares de tranquil·litat, i les criatures sense plorar. Jo de vegades optava en tancar els ulls, però els moviments bruscos de la barca no em deixaven tranquil i el pànic va començar a venir-me en veure que la barca anava d'un costat a l'altre fins que el temps es va calmar i vàrem entrar en una zona fora de perill, però aquests tipus va arriscar la vida de 7 persones sense cap mena de seguretat. L'hora que va durar aquest mal temps em va sembla eternaaaaaaaa!!!!. Per cert, vaig tenir 4 dies de tortícolis de tanta barca. No només aquest malson últim, en tot el viatge m'he mogut molt amb canoes de motor i pel mar.

I ja de nou a Gatokae vaig apurar els darrers dies de platja per estar també en llocs especials, tocant a l'aigua, fent esnòrquel i alguna caminada per la costa per veure platges desertes i pobles tradicionals.

De tornada a Honiara, a punt per dir adéu a les illes Salomó, un altre paradís encara per desenvolupar, però sempre seguint la filosofia de vida d'aquesta gent que viuen sense rellotge, sense mòbil i sense cap mena de crisi mundial de la que, per cert, m'acabo d'assabentar ara mateix. Que bonic és estar desconnectat del que passa al món, oi?.

En general, si parlem de paisatges, diria que les Salomó és més la postal de paradís que Papua Nova Guinea. He estat en llocs on la natura s'ha recreat en donar-los platges de sorra blanca, llacunes d'aigües silencioses, capvespres sensacionals... però a nivell humà he gaudit més a Papua, Vanuatu, o Samoa, on he trobat la gent més honrada i on la vida amb famílies ha estat més intensa.

S'ha acabat el posar-me repel·lent cada dia perquè no em piquessin els mosquits portadors de malària, s'ha acabat el dormir amb mosquitera, s'ha acabat el menjar patata dolça i arròs, s'han acabat les platges de sorra blanca, s'ha acabat la calor humida. Ara m'espera la primavera de Tasmània, amb un clima més aviat fred (així m'aniré acostumant al clima europeu).

Aquesta tarda volo cap a Hobart, la petita capital de l'illa salvatge de Tasmània (diuen que és la Nova Zelanda en petit), on estaré fins a finals de la setmana vinent. Vols que doni records al diable de Tasmània?, diuen que s'està extingint. Penso llogar un cotxe i així gaudiré més de la natura verge, però civilitzada, de la petita illa al sud d'Austràlia. Per acabar, darrers dies a Sydney i volar de nou a Europa.

Espero que hagis gaudit d'un dels relats més en detall que he escrit, però ja ho veus, has tingut la sort de que les vistes des de la taula de l'ordinador m'han inspirat moltíssimmm!!!!.

Lukim yu!!!! (vol dir "adéu" en la llengua de Papua Nova Guinea i Salomó).

^top

Crònica 3 i última: TASMÀNIA --- (14/11/2008)

Sí.... torno a estar davant del gran finestral de l'apartament del Greg a Sydney. Acabo d'arribar avui mateix de Tasmània i ja queden poquets dies per tornar a casa. De fet aquests dies a Tasmània m'han servit per tornar a la civilització i poder gaudir d'una dutxa d'aigua calenta, de menjar com a "casa", d'una cervesa o beguda fresca, de poder conduir després de tant temps, ... en fi, de totes aquelles coses tan simples que quan no les tenim ens adonem que també podem viure sense elles, però haig de reconèixer que s'agraeix tenir-les de nou.

Tasmània, et faré un resum del que he fet i m'ha semblat. La millor manera és llogant un cotxe. Per 152 euros he disposat d'un Mazda 121 de fa 18 anys, però el que volia era que em portés i ho ha fet, sense cap problema, fins i tot anant per carreteres de grava. Han estat un total de 1.747 km conduint, això sí, a l'esquerra i amb el volant a la dreta i les marxes a l'esquerra, apa aquí!!!.. fàcil?. T'hi acostumes després de rebre alguna pitada i et mentalitzes que tot va a l'esquerra, fins i tot les rotondes... però bé, amb un bon mapa de carreteres i saber on vols anar no es difícil. I és que és un goig conduir-hi, ja que tot està molt ben senyalitzat i les carreteres la majoria estan asfaltades, tot i que de vegades, per tallar o per curiositat n'agafava de mes rurals on el camí era de grava. El que em va sorprendre va ser veure la quantitat d'animals morts a les carreteres i és que, quan el sol es pon, surten els cangurs, uombats i altres animals desconeguts per a nosaltres i els cotxes els envesteixen, ja que travessen de seguida, ho tinc comprovat.

Tasmània la catalogaria amb grans paisatges i platges increïblement transparents, amb una sorra blanquísimaaa. M'aixecava aviat per poder sortir d'hora al matí a fer carretera, entre les 6 i 6:30 i també aprofitava la millor llum com també que els matins sempre eren amb més sol que les tardes i és que de fet a Tasmània pots tenir les 4 estacions en un dia, tan aviat sembla que surt el sol com de sobte s'emboira i plou... sempre has de dur una capellina o jersei o banyador, perquè no? tot i que la temperatura de l'aigua era massa freda.. pensa que l'illa és la que està més a la vora de l'Antàrtida.

Hobart, la capital, fou una trobada amb una ciutat ordenada i neta, on es menja molt bé, principalment peix i marisc fresc del dia.

Vaig decidir donar la volta a l'illa passant pels millors parcs nacionals, molts d'ells Patrimoni de la Humanitat. Te'n faré 5 cèntims d'euro:

Port Arhtur: el penal on van començar a arribar presoners vinguts des d'Anglaterra per complir condemna. El més interessant va ser els Ghost Tours (tours de Fantasmes), els qual es fan per la nit amb un llum de petroli i et van portant pels llocs on van passar històries "rares" , morts inexplicables, aparicions, etc ... que t'explica el guia (va vestit amb un abric negre fins els peus i un barret negre, per donar més misteri). Fins i tot t'ensenyen la sala de les autòpsies i t'expliquen que quan algú vol fotografiar aquesta sala no li sortirà mai la foto.... També et parlen d'una noia jove amb el vestit blau que es passeja pels indrets històrics, et porten a les cel·les on estaven els presoners i et fan sentir les seves veusssssssss... En fi, històries que duren una hora i mitja i et fan penetrar d'una manera subtil amb la poca llum i el plugim que queia.... Nit misteriosa!!!.

Península de Tasmània: un bon parc on gaudeixes dels immensos penya-segats que donen a la costa, amb les seves formes que semblen bolets que brollen de l'aigua i també aquesta aigua enfurismada que amb els anys ha anat erosionant les roques, agafant aquestes formes d'arcs, forats on hi entra el mar i produeixen coves.

Ahh!!! per fi he vist el diable de Tasmània. És com un gos petit de pèl negre amb alguna clapa blanca. Pateixen un tumor a la cara que amb el temps no els hi permet de menjar i moren. Tot i que ho tenen controlat els que no ho agafaran són els que estan en captivitat.

Parc Nacional de Freycinet (el seu nom m'ha recordat el cava Freixenet). Vaig caminar-hi tot un dia, uns 18 km, on l'atractiu és caminar per la costa i on les platges són per morir-se!!. La millor, i considerada una de les 10 millors platges del món, és la platja Wineglass Beach....uauauau!!! quina platja!!!. De tan blanca que era la sorra em feien mal els ulls i quan la trepitjaves feia soroll musical. Diuen que és degut a la puresa de la silicona de que està composada i per això tant la sorra com l'aigua són transparents.... ara, què freda... i quin dia més bonic!!! cel blau... i no hi havia ningú a la platja, només els que caminàvem pel parc. Normalment la gent va al mirador i torna al pàrquing i és que dóna gust caminar pels parcs, tot està ben senyalitzat, a les cruïlles hi tens les indicacions dels diferents circuits.... clar!!. No estava a Papua Nova Guinea ni a les Salomó, estava a Austràlia i aquí, més o menys, tot funciona!!!.

Ara, parlant de platges, les millor estan més al nord de l'illa, la que li diuen la badia del Foc... uff!! indescriptible!!. Fins i tot les roques tenen un color vermelló que contrasta amb el blau del mar i el blanc de la sorra... quilòmetres i quilòmetres de platges... no te'n canses mai, ni de caminar-hi, ni d'estirar-t'hi.... llàstima de la temperatura, que només les mitges cames es van permetre el gust de provar-la.

Parc Nacional de Cradle: 22 km de caminar tot el dia per fer la volta complerta al llac Dove, pujar al mirador (trepant roques el tram final) i veure les vistes dels altres llacs, com el llac Saint Claire (el d'aigua dolça mes gran d'Austràlia)... ufff!!! i quanta flora variada que hi ha, en molts casos és única a Tasmània. Arbres d'eucaliptus enormes donen vida als parcs, alguns arbres d'aquests estan morts i donen un caràcter més fantasmagòric a la caminada i, de tant en tant, al lloc on dormia et venen a veure els cangurs perquè els hi donis alguna cosa per menjar.

Parlant del dormir, que fàcil!!! ho feia en albergs que estan dins dels parcs nacionals i molt del turisme que hi havia era local o d'Austràlia. Pocs estrangers com jo, excepte a Hobart i a Launceston (la segona ciutat més important).

L'illa de Bruny: una escapada de la ciutat de Hobart. Una illa remota i petita, on recórrer-la em va fer retrocedir anys enrere. El que em va agradar és el nom aborigen de l'illa: Lunawanna.

Les ciutats o pobles pels que passava són petites, però molt ordenades i on les cases són baixetes estil Geòrgia, els carrers amples, nets, sense tràfic, sense gent.... a tota Tasmània hi viuen aproximadament unes 500.000 persones.

Tasmània ha estat una altra experiència ben diferent viscuda al Pacífic i potser és això el que m'agrada de viatjar per aquest immens oceà: que no te l'acabes mai i a més tens molta variació de països a conèixer. Han estat tres experiències diferents, però això si, viscudes amb molta intensitat, com sempre faig quan viatjo, sigui el destí que sigui, que espero n'hagis tret una petita experiència a traves dels meus relats i que et faci estimar aquest petit racó de món i recordar que per sort encara queden llocs on l'esperit de conèixer, penetrar i viure existeix.

Ara només desitjo poder arribar i prendre'm una copeta de cava ben gelada amb unes olivetes... llàstima que la llagosta sigui tan cara al nostre país, sinó ja seria la combinació perfecta per acabar d'explicar-te amb més detalls tot allò viscut, que és molt. A partir d'ara només necessito temps per pair-ho!!.

Uff!!! el Greg em reclama per sortir. Fins hi tot a Sydney no deixaré que passin els minuts i viure la ciutat al màxim de la mà d'un ciutadà fins que posi els peus a l'avió de tornada.

^top
Relat d'un viatge de 29 dies a Austràlia - Víctor Bordás & Paquita Poch [2011]
AUSTRÀLIA - Guia i relat d'un viatge a Austràlia - Yolanda & Toni (Viatgeaddictes) [2004]

facebooktwitterYoutube
RentalCars

COMUNITAT

facebooktwitterYoutube


2001-2017 © Viatgeaddictes.com [ Suanda, Yolanda & Toni ]. Tots els drets reservats
icona Viatgeaddictes
2001-2017 © Viatgeaddictes.com
Aquest web utilitza galetes per a millorar l'experiència de navegació dels seus usuaris. Si continues navegant considerem que acceptes el seu ús.Més informació