L'any 1978 Nigel Barley, doctor en antropologia, va anar al Camerun per portar a terme la seva primera experiència de treball de camp antropològic. I va estar a punt de ser l'última. Però va sobreviure i va escriure aquesta divertida crònica de la seva estada amb la tribu dels dowayos, amb la qual va conviure durant dos anys. Instal·lat en una cabana de fang per estudiar els costums i les creences d'aquesta societat, Barley sabia com s'havia de fer el treball de camp, però va descobrir de seguida que la teoria no tenia en compte la naturalesa el·lusiva de la societat dels dowayos, que es negaven a adaptar-se a les normes. En aquest relat sincer, divertit i compulsiu del seu primer any d'estada a l'Àfrica, el doctor Barley -que va sobreviure a l'avorriment, al desastre, a la malaltia i a l'hostilitat- fa una introducció decididament irreverent a la vida d'un antropòleg social amb un gran enginy i destresa. Es tracta, en fi, d'un llibre molt entretingut i ple de situacions hilarants.

La costa fatídica es la crónica d'una epopeia fantàstica: el naixement d'Austràlia (on ell va néixer al 1938). Entre finals del segle XVIII i la primera meitat del XIX infinitat de vaixells plens de presidiaris salpaven d'Anglaterra i, després de mesos de patiments a alta mar, dipositaven la seva sinistra càrrega a les remotes costes australianes. La gran illa es va convertir en una descomunal presó, habitada per cents de milers de convictes. Algunes descripcions marineres recorden al millor London, les peripècies més increibles semblen rescatades d'una novela d'Stevenson i els seus protagonistes es trobarien còmodes en els pitjors malsons narratius de Poe. Hugues ha tingut l'habilitat de convertir un estudi històric en llibre d'aventures. La costa fatídica rescata uns temps difícils, i dibuixa la transformació d'una terra desèrtica i salvatge en una nació floreixent. El procés colonial fou llarg, dolorós i en masses ocasions cruel. Es van haver de canviar les lleis primitives per altres més civilitzades, acabar amb el llibertinatge i la barbàrie i esperar a que el temps i el treball convertissin aquest refugi de delincuents en un estat pròsper.

Ana Briongos va decidir en la primavera de 2001 viatjar a Iran i instal·lar-se durant un temps en una botiga de catifes del basar de la ciutat iraniana d'Isfahan per a viure de prop el dia a dia d'un país en lenta ebullició, que està encaminant-se cap al futur sense perdre l'essència de les seves tradicions: els joves, les famílies, les feministes islàmiques, els nòmades bajtiarís, els iranians de Califòrnia, els raperos persas, les fundacions, els secrets del basar, i molt més. Aquesta botiga és la cova de les meravelles, la qual amaga tots els tresors i on ocorren coses insòlites. Res va escapar a la mirada atenta d'aquesta viatgera d'ample somriure.

L'escriptor i periodista Xavier Moret viatja, a l'estiu de 2001 i a l'hivern de 2002, a Islàndia amb el ferm propòsit de tancar-se en la casa de l'escriptor Gunnar Gunnarsson per a acabar una novel·la, i amb l'esperança de contemplar l'aurora boreal... Assentat a Reykiavik i acompanyat per un amic islandès, Moret fa diverses incursions per l'illa amb la finalitat de conèixer a fons els llocs més representatius i la particularitat de la seva naturalesa, al mateix temps que s'endinsa en els detalls de la societat islandesa. La isla secreta és el resultat d'aquest recorregut: un relat banyat per guèisers i volcans, incomptables bars, interessants anècdotes de personatges famosos de l'illa, a més d'altres originals referències culturals i impressions que, impregnades de l'especial sentit de l'humor de l'autor, es desprenen al llarg de tot el llibre, guardonat amb el Premi Grans Viatgers 2002.

Vanier va viatjar durant 99 dies pel gran Nord canadenc, recorrent en aquestes llargues i esgotadores jornades més de 8.500 quilòmetres. Des de la costa del Pacífic a la costa de l'Atlàntic. Com va aconseguir fer tan fabulós recorregut?. Molt senzill: treballant en equip. Li van acompanyar en aquesta «odissea blanca» un grup de robusts gossos, que tiraven del trineu sobre el qual viatjaven Vanier i totes les seves pertinences. Aquesta és, per tant, la història d'un d'aquests vells exploradors que s'enfronten al fred, a la neu i a la solitud extrema.

Des de la perspectiva d'una catalana que resideix als EUA des de fa molts anys, el llibre ens endinsa en la vida i paisatges nord-americans. A través d' un recull d'impressions personals sobre la societat americana, l'autora desmunta certa visió negativa que sovint es té dels americans des de la perspectiva europea i que en molts casos no correspon amb la realitat. Però La seducció americana no és només això. Endinsant-nos en les seves pàgines coneixem Las Vegas, San Francisco o els paisatges esplèndids presents en aquest enorme país. L'apartat de conclusions del final no té pèrdua, excel·lent!.

Aquest llibre ens planteja una pregunta: en els viatges, en la vida, en el xoc entre països i cultures ¿Qui és el bàrbar i qui el civilitzat? Qüestió peliaguda que, en aquests temps de crisi, adquireix una actualitat brutal. L'autor, un francès d'esperit nòmada que ha recorregut mig món fent negocis, sap de què parla. I ho escriu de forma amena, recorrent a exemples històrics que ens recorden que el món és un mocador no massa net. Jean Soublin ens convida a compartir aquesta segona mirada que la literatura i la història han llançat sobre «l'altre». Cadascun dels capítols traça el superb retrat d'una d'aquestes trobades entre literatura i «barbàrie».

David Gilmour, especialitzat en història política i biografies, és l'autor de la biografia de Rudyard Kipling, narrador irrepetible. Encara que existeixen moltes biografies de Kipling, possiblement cap és tan original com aquesta, ja que se centra sobre tot en el Kipling personatge públic i polític, el Kipling britànic de cap a peus, i arracona la resta de les seves circumstàncies vitals. La seva obra literària i la seva família són tractades superficialment, mentre que la seva posició de privilegi al cim de l'Imperi és esmicolada a conciència. Kipling és l'escriptor que millor ha capturat l'esperit i el color de l'Índia i els seus habitants. Per tant només es pot valorar a Kipling en la seva justa mida quan es viatja a l'Índia després d'haver llegit els seus llibres. L'Índia de Kipling és l'Índia que tenim aparcada en la memòria.

Es tracta d'un llibre ple d'idees útils i senzilles, molt apropiat per a iniciar-se en el viatge independent i alternatiu, fora dels circuits organitzats, amb suggeriments fruit de l'experiència de l'autor sobre com plantar cara als imprevists. Jordi Llorens demostra que l'aventura està a l'abast de tots, recollint aquí records i experiències dels seus nombrosos viatges, cadascuna de les quals és una excusa vàlida per a parlar de temes pràctics relacionats amb el viatge exposats des de la visió de l'autor, com l'organització del viatge, el transport, l'allotjament, el pressupost, la salut, i molts altres. Serveixen d'introducció viatgers que han fet història i amb els quals l'autor es confon en afinitats. Es tracta, doncs, d'una interessant barreja de llibre de viatges, de vivències, de reflexions i de consells. A més, per la seva temàtica i filosofia, creiem que es tracta d'una obra molt coincident amb el perfil de viatger de Viatgeaddictes.

L'escriptor nord-americà Paul Theroux demostra que en el món de la literatura de viatges l'aventura encara és possible. I ho és sense recórrer al sensacionalisme: Theroux vol recórrer un lloc concret del món i busca el mitjà de transport més adequat. S'embarca en un kayak desmuntable i recorre 51 illes del Pacífic, des de Nova Zelanda i Austràlia a les Marqueses, Samoa, Pasqua, Tonga, Tahití, les Salomón... No pretén córrer riscos innecessaris o batre rècords absurds. Vol trobar el paradís, un lloc assolejat en el qual olori a sal i a escuma de mar. La seva descripció del Pacífic és segurament una de les més amenes i instructives mai realitzades, amb el ritme narratiu de Conrad, la passió juvenil de London i la classe d'Stevenson.

Una vegada per setmana i durant més de dos anys, Azar Nafisi, una professora de literatura de la Universitat de Teheran formada expedient per negar-se a dur el vel, va reunir casa seva a set de les seves alumnes per a llegir i comentar algunes de les novel·les occidentals prohibides pel règim dels aiatolàs. A poc a poc, superada la timidesa inicial, les joves estudiants van començar a expressar-se amb llibertat, no només sobre les novel·les de Jane Austen, Henry James, F. Scott Fitzgerald i Nabokov sinó sobre si mateixes, els seus somnis i frustracions. En aquells llibres havien trobat una alternativa valenta a la tirania ideològica a la qual estaven sotmeses i la van adoptar com un desafiament.

Aquest llibre suposa el debut literari de l'osonenca Marta Puig, advocada de vocació i professió. No és estrictament un llibre de viatges, però aquesta novel·la parla de les vivències emocionals d'una dona durant la seva estada a Òtranto, un petit poblet a la costa adriàtica del sud d'Itàlia. Com a rerefons de la trama l'autora ens dóna a conèixer aspectes de la història, els costums o monuments de la regió de la Puglia (bastant desconeguda, per cert, a casa nostra), en la que està enclavada aquest poblet. El nom de la novel·la es refereix a uns imponents cims albanesos que, en dies de tramuntana, són visibles des de la badia d'Òtranto i que per a la protagonista representen el vívid record del seu amant albanès, mort dos anys abans. En resum, és un llibre que ens parla de llocs, però sobretot de persones, i que es llegeix en un tres i no res.

L'autora relata en aquest llibre una odissea fascinant: un viatge a peu d'uns mesos per l'Outback, l'interior desèrtic d'Austràlia, en companya d'una tribu d'aborígens amb unes lleis de convivència que no tenen res a veure amb les nostres. Aquesta tribu aborigen, irremissiblement condemnada a la desaparició, volia traspassar la seva cultura ancestral a una persona d'una altra civilització i per a fer-ho la van escollir a ella, una nord-americana en la cinquantena i que s'havia interessat en establir contacte amb grups indígenes. L'aprenentatge va ser dur, ja que al llarg d'aquesta estranya peregrinació es va haver de desprendre de totes les seves pertinences materials per tal de gaudir finalment d'una autèntica comunicació amb la natura. Al coratge que va demostrar afrontant les penalitats del viatge, cal sumar-hi l'esforç de resumir les vivències en aquesta obra. Amb el seu testimoni, l'autora manifesta la seva voluntat de donar a conèixer una espiritualitat destinada a reconciliar l'ésser humà amb la naturalesa. Es tracta, doncs, d'un llibre bastant entretingut, que es llegeix ràpid, y que, a més del propi interès de la travessa per l'Outback, planteja una sèrie de preguntes amb missatge que ens haurien de fer reflexionar sobre el tipus de vida que portem en les societats anomenades civilitzades.

Aquest nou llibre de Jordi Esteva, amb el suggeridor subtítol de Tras la estela de Simbad: de los puertos de Arabia a la isla de Zanzíbar, és en realitat el relat de dos viatges relacionats entre si. El primer, al 1977, al mar Roig a la recerca dels àrabs del mar imaginats en la infància a través de Les Aventures de Simbad i el segon, al 2002, és un retrobament amb aquell món al que l'autor havia tret el cap 25 anys enrere: el dels navegants àrabs que solcaven l'Índic amb els seus velers impulsats pels monsons, a la recerca d'espècies, sedes, ivoris, pedres precioses... seguint unes rutes que poc havien variat des dels temps del llegendari marí. En la seva recerca l'autor recorre Port Sudan, les ciutats fantasma de Sauakin, Moca o Qalhat, els somnolents ports del Iemen i Oman a Aràbia, o els de Mombasa, Lamu i Zanzíbar en la costa africana de l'Índic.

Aquest és un llibre que enganxa des de les primeres pàgines, ja que no es tracta d'un llibre de viatges a l'ús, amb una successió de llocs i vivències, sinó que també ens il·lustra sobre costums, cultures, fets històrics, o llegendes, i tot això barrejat amb fets autobiogràfics i sentiments del propi autor, com per exemple la nostàlgia d'un món i tipus de vida ja desapareguts: el dels marins que creuaven l'Índic en dhows a vela.

Com és habitual en els seus textos viatgers, l'escriptor ens fa caminar al seu costat amb naturalitat, tendresa, curiositat, perspicàcia, humor, passió i una profunda comprensió de tot el que és humà. I en l'estil dels seus dos llibres anteriors (El sueño de África i Vagabundo en Àfrica), al costat dels rostres, les veus i els perfums del camí, Reverte ens aproxima a episodis singulars de la història africana, per a fer-nos entendre millor el drama i la grandesa del continent. En aquesta ocasió el seu nou periple africà ens trasllada als territoris d'Etiòpia, Sudan i Egipte, en regions pròpies al curs del Nil, que el propi Reverte va recórrer al llarg de diversos mesos.