Paul Theroux, escriptor nord-americà conegut per les seves novel·les i llibres de viatges, es va proposar al 1975 pujar en tots els trens que trobés des de la Victòria Station londinenca fins a l'estació Tòquio Central de la capital nipona, travessant en el trajecte Turquia, Iran, Pakistan, Índia, Birmània, Tailàndia i Cambodja. D'aquí creua al Japó per a després agafar l'emblemàtic tren transiberià en el seu límit més oriental i tornar novament a Londres, tancant així el cercle. Aquesta crònica d'un viatge de quatre mesos en ferrocarril és tot un clàssic de la literatura de viatges del segle XX i en ella l'autor ens relata de manera molt amena les experiències, anècdotes, impressions i sensacions d'aquests mesos en tren a través d'Àsia.

Tal com ja havia fet anys abans, quan va creuar tot Àsia, Paul Theroux va recórrer al 1976 un llarguíssim itinerari que abastava gairebé tota Amèrica, de Boston a la Patagònia argentina, i es va capficar en recórrer-lo únicament agafant trens. Per això va haver de passar per Estats Units, Mèxic, Guatemala, El Salvador, Costa Rica, Panamà, Colòmbia, Equador, Perú, Bolívia i Argentina. Tal com era habitual en ell, Paul Theroux va viatjar sense presses ni plans prefixats, suant o tremolant, segons canviava l'altitud, passant de llarg les grans capitals i aturant-se en destinacions poc freqüentades.

Aquest llibre, editat originalment al 1979, parla de trens, de vells i poderosos combois de diferents grandàries, categories, recorreguts i noms. Theroux construeix al llarg del viatge una crònica fascinant feta de trobades propiciades per l'atzar, anècdotes suculentes i personatges unes vegades estrafolaris i d'altres entranyables. També es recrea en els paisatges que el fan sentir-se viu i personatges que el fan sentir-se bé. Sent com és una obra modèlica. amb el pas dels anys no ha perdut ni interès ni força.

L'escriptor nord-americà Paul Theroux demostra que en el món de la literatura de viatges l'aventura encara és possible. I ho és sense recórrer al sensacionalisme: Theroux vol recórrer un lloc concret del món i busca el mitjà de transport més adequat. S'embarca en un kayak desmuntable i recorre 51 illes del Pacífic, des de Nova Zelanda i Austràlia a les Marqueses, Samoa, Pasqua, Tonga, Tahití, les Salomón... No pretén córrer riscos innecessaris o batre rècords absurds. Vol trobar el paradís, un lloc assolejat en el qual olori a sal i a escuma de mar. La seva descripció del Pacífic és segurament una de les més amenes i instructives mai realitzades, amb el ritme narratiu de Conrad, la passió juvenil de London i la classe d'Stevenson.

Aquesta obra mestra de Wilfred Thesiger (1910-2003, l'últim dels grans viatgers i exploradors anglesos) és el millor dels seus llibres i parla sobre els cinc llargs anys que l'autor va emprar viatjant entre les gents nòmades del sud de la península aràbiga (Iemen, Oman, Aràbia Saudita i els Emirats Àrabs) a finals dels anys quaranta, poc abans que arribés la febre del petroli, quan l'Orient Mitjà no havia canviat encara des de feia segles i on els seus amics beduïns se sentien encara lliures en el desert. Són molts els detalls que fan d'aquesta obra un clàssic de la literatura de viatges: la visió que ens dóna sobre la calidesa, la generositat i la ferocitat del poble beduí; la bella escriptura sobre un lloc i una època que ja van deixar d'existir; i la seva profunda reverència pel desert mateix. Però el que realment distingeix aquesta obra de Thesiger és el seu pur amor pel viatge, per la pròpia experiència que aquest suposa. Ignorant el romanticisme obvi, el fet de tractar de viure la vida en primera persona, de sentir el món per un mateix, és el veritable motor que impulsa al viatge. Per tot això aquest magnífic llibre és un tribut a tradicions ja desaparegudes.

Colin Thubron (Londres, 1939) és considerat com un dels millors autors contemporanis de llibres de viatges. Durant més de 30 anys va treballar com a càmera i realitzador de televisió viatjant al voltant del món. Les seves obres s'han desenvolupat al Pròxim Orient, a l'Àsia Central, a l'antiga URSS o a la Xina, entre molts altres llocs, i mostren un autor que se submergeix dins d'una cultura o lloc i que arriba a formar part d'ella durant períodes llargs de temps, per a poder transmetre al lector tota la seva essència.

Envoltades de muntanyes, estepes i deserts es troben les cinc repúbliques de l'Àsia central que s'independitzaren de l'antiga Unió Soviètica a principis dels 90: Turkmenistan, Uzbekistan, Tadjikistan, Kazakhstan i Kirguizistan. És durant aquesta època que Colin Thubron va viatjar per l'Àsia central, des de la Xina cap a occident, fent preguntes sobre el passat, el present i el futur. No content amb simplement anar d'un lloc a l'altre, Thubron viatja de persona en persona, descobrint les seves múltiples i vibrants històries personals i desenvolupant un profund coneixement de la història menys coneguda d'aquesta zona del planeta. Thubron troba el cor d'Àsia en el cor de la seva gent, nedant en un mar de te, vodka i hospitalitat. Des de l'Alcorà més antic conegut a una base naval soviètica abandonada a la riba d'un llac d'alta muntanya (usada per provar torpedes lluny dels ulls de l'espionatge), l'escriptura de Thubron es fa ressò de la malenconia dels grans espais pel que transcorre el seu viatge. Aquest llibre és una estranya trobada entre un meravellós escriptor i una misteriosa terra, donant lloc a una obra molt recomanable.

Anna Tortajada i altres dues dones espanyoles van voler conèixer de prop la realitat d'aquest poble que duia massa anys patint la crueltat de l'integrisme talibà davant la mirada distreta d'Occident, i a l'estiu de 2000 es van arriscar a un viatge que les duria primer a Peshawar, la ciutat pakistanesa on malvivien la majoria dels exiliats afganesos, i després a Kabul, capital d'Afganistan i centre neuràlgic del llavors poder talibà. A la tornada del seu viatge Anna Tortajada va escriure el El grito silenciado amb la intenció de denunciar un règim que tortura i mata en nom de la religió, així com la lamentable situació en la qual es trobaven els refugiats i els afganesos que encara vivien al seu país. Aquest llibre és un diari de viatge molt peculiar, on l'espant es barreja amb l'amor i el respecte per un poble que viu en l'infern, però sap que entre els plecs d'un burka encara hi ha lloc per a l'esperança i la voluntat de treballar dur per a posar remei a la barbàrie i recuperar la dignitat perduda.