Fem una mica el mandra. Quan ens llevem les noies de la pensió couen arròs per dinar mentre ens dutxem. Sortim al carrer i anem al súper del davant on dormim a buscar l’esmorzar i a canviar moneda.

Tornem a la pensió a buscar les capelines perquè plovineja (tots els carrers estan molls). Agafem un tramvia (2 $HK) en direcció Western Market i baixem prop de Peddar Street per anar caminant fins l'Exchange Square que és d’on surt l’autobús nº 6 (8 $HK) en direcció a Stanley. Volem donar la volta a l’illa. Ens situem a primera fila del pis de dalt i la vista és impressionant quan de seguida s’enfila dalt la muntanya i deixa els grans gratacels i la badia enrere. Passem pel costat d’una gran successió de cementiris enfilats a la muntanya en terrasses només travessades per la carretera. Totes les tombes són a terra i estan molts juntes (com en vida!).

Temple

Arribem a Stanley després de canviar de vall i intuir rere els arbres les platges de la zona. A Stanley estant fent el passeig marítim de nou, però resseguim el tros que podem fins arribar al petit temple taoista de Pak Ti que hi ha mirant al mar i després tornem enrere per visitar el temple de Tin Hau a qui se li atribueixen alguns miracles com el fet que no explotessin unes bombes que van caure dins l’edifici en la guerra contra els japonesos o que aparegués un tigre a la zona que ara tenen dissecat dins el temple. Després visitem el mercat totalment destinat als turistes on es pot trobar de tot i més. Mengem alguna cosa després de comprar unes postals amb segells i fer-nos un xop amb els nostres noms. Agafem l’autobús 73 que ens portarà a Aberdeen, però baixem abans del compte i n’hem de tornar a agafar un altre. En el camí ens han quedat a l’esquerra les famoses platges que s’omplen a l’estiu i els blocs d’apartaments que s’estan construint.

Un cop a Aberdeen anem directament al port, on no hi ha gaire activitat. Els vaixells estan ancorats i les llotges amb els tancs preparats per tenir-hi el peix fresc estan buides. Negociem una passejada pel port en un sampan (30 $HK per persona) i durant mitja hora contemplem els vaixells pesquers, el Jumbo Restaurant (d’això se’n diu tenir façana quan li veus la part del darrera), els gratacels des del mar i algunes cases flotants. Tornem a agafar l’autobús en una carretera al costat del passeig marítim nº 70 a Central. El camí es fa força ràpid ja que es passa per un túnel que creua l’illa i baixem a l’estació de metro de Shoung Won, ja que així ens queda molt proper el temple de Man Mo al que arribem mitja hora abans que tanquin. Entrem al temple de Man Mo (primer la part dreta) i ja ens impressionen les espirals d’encens i la màgia de l’entorn. La part esquerra és la que té més espiritualitat i moltes més espirals als déus Kwanyu i Man Cheung. Sortint del temple, a les sis de la tarda, ja és fosc i anem a buscar les escales mecàniques més llargues del món que estan a prop. Pugem fins dalt passant de llarg la mesquita. Aquesta zona del Soho està plena de restaurants que es poden contemplar perfectament mentre baixes a peu tot el que has pujat.

En el carrer Caine girem a la dreta per anar a buscar el funicular fins el Peak que puja cada quinze minuts i, tot i que costa una mica trobar-ne l’entrada (sobretot si arribes a peu des de la part nord), val la pena (33 $HK per bitllet). Té cent anys i la pujada és molt espectacular amb una inclinació que desafia amb escreix la gravetat. Un cop a dalt del Victoria's Peak ens trobem la sorpresa que s’entra directament en un centre comercial on el mirador està a la seva terrassa. Cada planta que puges amb escala mecànica està plena de botigues i restaurants (de luxe amb vistes com un japonès o econòmic i sense vistes com un Burger King). Hi som a un quart de vuit i davant nostre veiem els edificis enterbolits per la boira que no ens abandona. Per esperar l’espectacle mengem alguna cosa i quan és l’hora de l’espectacle ens instal·lem a la terrassa. Intuïm les llums dels edificis encenent-se i apagant-se, però els làsers estan enfocats cap a Kowloon i no es poden apreciar bé. En un bon dia, tot i no sentir la música, s’han de tenir molt bones vistes de tota la badia. Abans que s’acabi, i per a evitar aglomeracions, baixem amb el funicular i caminem baixada avall fins arribar al moll nº 7 i agafar el ferri fins a Kowloon. Recorrem el districte de Tsim Sha Tsui ple d’enormes cartells il·luminats, botigues d’electròniques (sense cap ganga destacable) i gent passejant. Pugem fins l’estació de Jordan i tornem a sopar al mateix lloc que el dia anterior. Per tornar agafem el metro que, tot i que és més car, ens porta directe i ràpidament.

Ens llevem i després de la dutxa deixem les motxilles a punt en un espai perquè ens les guardi el hostelling. Anem a buscar l’esmorzar i a canviar moneda i agafem un tramvia en direcció Western Market que ens deixa a Pedester Street on caminem per sobre l’Exchange Square per anar a la post office a portar les postals i seguir el nostre camí fins el moll nº 6.

Agafem els bitllets del ferri en classe ordinària (11’3 $HK) que ens portarà al port de Mui Wo a l’illa de Lantau. Pel camí veiem tots els gratacels que deixem enrere i una successió d’illes amb suaus turons pels que rellisca la boira. El mar és ple de grans vaixells de càrrega. Està força núvol, però sembla que la visió és millor que els altres dies. El ferri ha sortit molt puntual a dos quarts de dotze. Arribem a l’illa de Lantau 45 minuts després i sortint del moll trobem la parada d’autobús on el nº 2 (d’un sol pis i més atrotinat) s’omple de gent i marxem puntuals a dos quarts de dues (16 $HK). Només sortir del port i travessar el petit poble la carretera s’enfila muntanya amunt fem una dormideta de 40 minuts i arribem a la zona del buda de bronze més gran del món. La primera parada és la del poble de Ngang Ping (turístic i al que arriba el telefèric) i la segona és la parada per pujar al buda. A la dreta ens queda el buda Tian Tan i a l’esquerra el monestir de Po Lin. El monestir es visita sense pagar entrada. Està relativament a prop i hi ha una zona, a la que no s’hi pot accedir, l’escola. La decoració és molt bonica. Hi ha molta devoció per part del fidels i encens a fora del temple ja que l’interior està restaurat i no permeten encedre-n’hi. Després de la visita i veure els menjadors propers al monestir, i molt concorreguts, anem a la zona del buda. Hem de pagar una entrada que inclou un piscolabis (23 $HK) o bé un menú complet. Amb el piscolabis farem així que, després de pagar, comencem a pujar les escales que ens portaran al buda que, majestuós, s’està dalt del turonet. En el seu interior hi ha una explicació de com es va fer i en el pis superior una relíquia de buda i algunes pintures boniques.

Al monestir de Po Lin

Després de la visita tornem al monestir a bescanviar els tiquets per uns noodles, dos pastissets i una beguda. Per sortir de la zona podem agafar l’autobús nº 2 i desfer el camí, el nº 23 i anar a Tung Chung o bé el Railway de Ngang Pin. Ens decidim pel telefèric per provar noves emocions tot i que és molt més car (58 $HK). És molt espectacular i en 20 minuts hem arribat després de canviar tres vegades de cables, travessar muntanyes amb vistes espectaculars i dues vegades el mar. L'última gran baixada sense cap torre de referència és increïble: l’aeroport està a l’esquerra, els gratacels a la dreta i el mar a sota. Un cop hem arribat tenim tres opcions: metro, autobús o ferri depenent d’on vulguem anar. Ens animem a visitar Kam Tim, una ciutat de la zona dels Nous Territoris. Per arribar al ferri s’ha de caminar 900 metres per una zona molt tranquil·la i indicada. Arribem just a les dues i vint per dir-li adéu al que marxa i esperar-nos al proper que sortirà a les dues i cinquanta minuts. Ens asseiem al costat del mar veient com pesquen i menjant pa amb formatge fins l’hora d’embarcar que no cal dir que és puntual. El trajecte és força ràpid ja que en 20 minuts ja hem arribat (15 $HK). En aproximar-nos es veuen els gratacels de Tueng Min. Sortint del moll de seguida som a l’estació principal dels tramvies i ens indiquen que hem d’agafar el nº 507 (2 $HK) en direcció Tin King i baixar a l’estació de Tueng Min. El trajecte és plàcid i ens passegem per la ciutat plena de gratacels. El dia s’ha aixecat. Hem tret els bitllets picant a la zona dos en una màquina en la plataforma del tramvia sense problemes.

Baixem després d’unes parades (10 o 15 minuts) a Tuen Min Station i allà agafem un tren West Rail (6’5 $HK) en direcció a Nam Cheang i baixem a Kam Sheung Road. El tren és ràpid i modern. En baixar ens trobem amb una estació gran, moderna, àmplia i increïblement neta. Sortim i seguim les indicacions creuant el pont i caminant deu minuts fins arribar al poble emmurallat enmig d’altres habitatges. Kot Hing Wai data del s. XVI i hi ha l’ètnia Hakka. De seguida ens vénen a rebre unes senyores amb els barrets típics. L’entrada al recinte emmurallat (és pràcticament l’únic que es conserva) es fa per una petita porta de ferro al costat de la qual hi ha una bústia on cal ficar un dòlar per persona. Les dones Hakka porten els barrets típics de palla i roba negre foradats per la seva part superior i no paren fins que fem la foto a una (amb propina inclosa). Des de l’entrada del poble es pot veure el final de la muralla on hi ha un petit temple. Girem a l’esquerra passant pel diminuts carrers fins arribar a una de les torres en la que no s’hi pot entrar perquè ha caigut el sostre. Resseguim la muralla trobant alguna casa original abandonada al costat de construccions modernes de rajoles roses, blaves i verdes. És bastant depriment i en el poble no hi ha ningú, només les senyores que segueixen fent safareig sota el porxo d’entrada i sortida de la ciutat.

Escurcem la tornada a l’estació i un cop allà agafem un tren (passen cada 5 minuts i els bitllets es compren en còmodes màquines expenedores, 6’5 $HK) fins l’estació de metro de Mai Foo (línia vermella) on hem d’agafar el metro que ens porta per el mateix preu a Central o Causeway Bay (13 $HK), així que decidim baixar a Central després de 20 minuts de trajecte. Quan més ens acostem al centre més gent puja. Van força abrigats (jersei i jaqueta) tot i que per nosaltres fa força bon temps (llàstima de la boira). Sortim de l’estació i anem al Peak’s Tram, el camí del qual està marcat amb la J1. Travessem una plaça i després d’una pujada arribem a l’edifici en el que havíem estat el dia anterior, on hi ha molta cua. Així doncs, tornem a agafar un tramvia que ens porta fins a Causeway i anem a l’hotel a buscar les motxilles.

Ens aconsellen agafar el metro per anar al moll d’on surt el vaixell cap a Macau. Així doncs anem fins l’última parada de la línia blava Shong Wan i allà de seguida trobem les indicacions per l’entrada a la terminal del ferry: sortida D, tercer pis. Hi ha venedors que tenen els bitllets a punt (160 Y per bitllet). És un quart de vuit i surt en 15 minuts, així que no ens ho pensem i embarquem ràpidament després de passar immigració (els seients estan assignats i hi ha un espai a la part de darrera de la gran sala per les bosses). És un catamarà amb servei de bar i el trajecte dura una hora (fast ferry) en la que mirem la informació de Macau i ens acomiadem de l’experiència de Hong Kong.

Sortint de la terminal a la dreta trobem la parada de l’autobús públic, a l’esquerra hi ha els busos que et porten gratuïtament als hotels casino de categoria. Agafem el nº 3 que fa moltes voltes entre casinos il·luminats abans d’anar al centre (2’5 $HK). Quan ens n’adonem hem de baixar corrent per anar a buscar l’hotel que segons la informació de la guia pot estar bé. Finalment el trobem en un carreró, però està tancat i provem el de davant que té el mateix nom, però que ens demanen 400 $ i tampoc fa gaire bona fila, així que decidim buscar-ne un altre. Caminem una mica fins el centre i entrem a l’Hotel Central que ja d’entrada és depriment amb molta gent entrant i sortint. Tot i això negociem una habitació (bé, no hi ha gaire negociació ni opcions i acaben sent 150 $HK) i al ser tard ens la quedem sense veure-la (això no es pot fer mai!). Resulta ser un cuchitril en el novè pis, sense finestres, amb el sostre aixecat per la humitat, un tuf que tomba... en resum: impresentable. Per sort només hi passarem una nit, així que hi deixem les bosses esperant no veure-la tant malament a la tornada.

Estem allotjats al costat de la plaça principal de la zona colonial (algun avantatge hem de tenir!) hi ha molt contrast entre la plaça (amb un gran arbre de Nadal il·luminat) i els edificis xinesos degradats que treuen el nas rere les cases de color portugueses. Per primera vegada en tot el viatge ens sentim observats i prenem més precaucions de les normals amb les bosses. Veiem prostitutes esperant en el vestíbul del nostre hotel. Hem vist clar que els xinesos vénen aquí a jugar als casinos i a buscar sexe fàcil. Tornem a l’habitació on ens fa por abusar de la fortuna provant la corrent amb el carregador de la càmera o engegar el ronyós televisor, així que ens conformem sentint la del costat. Posem els sacs sobre el llit i ens tapem la boca i el nas amb un mocador per evitar que entri l’olor o alguna cosa més. Gràcies al cansament ens adormim a dos quarts de dotze.

Contràriament al que ens pensàvem hem passat bona nit a l’hotel del horrors.

Sortim al carrer i tornem a la cèntrica plaça del Senado i esmorzem en un Starsbucks: croasan, llet i cafè. Ja hi ha molta gent als carrers que eren més bonics il·luminats de nit. Ens proposem seguir la ruta dels punts d’interès que a l’oficina d’informació ens han donat. Macau és Patrimoni de la Humanitat des del juliol de 2005 pels seus 400 anys de convivència de diferents cultures. Contrasta veure els monuments envoltats d’edificis xinesos. A l’oficina de turisme, situada a la mateixa plaça, veiem una petita exposició de fotografies de la població i ens donen algun plànol.

Com que estem allotjats enmig de la ruta comencem la visita per l’església de San Agustín i la seva plaça. Després de caminar pel barri xinès amb ofrenes al costat de cada porta arribem al seminari i l’església de San José. Baixant arribem a l’església de San Lorenzo a la que no podem entrar perquè estan restaurant. Pel camí comprem una Fanta horrorosa perquè ens donin xapes i ens quedem bocabadats perquè el xinès també les guarda i només ens dóna les que no vol. Ens hem passat de llarg la casa del Mandarí (que tampoc s’hi pot entrar) i hem hagut de refer el camí fins el Cuartel de Dos Mouros d’influència índia i que servia per allotjar un regiment provinent de Goa. Caminem per la calçada de Barra fins arribar al temple d’A-Má que ja existia abans de fundar la ciutat i on es barregen diferents religions (confucionisme, taoisme i budisme). Hi ha molta gent fent les ofrenes i veiem com ofereixen traques sorolloses de petards i bitllets que posen dins l’aigua. El temple s’enfila a la muntanya davant del mar on hi ha diferents temples per les ofrenes, roques escrites i espirals d’encens amb vistes al mar.

Pugem pel carrer Almirante Sergio i trobem la parada d’autobús Lee Kwan que va a Guangzhou. Aprofitem per confirmar preus i horaris. Tornem a l’hotel creuant per sobre la carretera i passant per un carreró on venen peix assecat. De seguida som a Avinguda Almeida Riveiro i 300 metres més avall hi ha l’Hotel Central amb la seva façana verda. Ens guarden les motxilles i continuem la ruta agafant una altra vegada com a punt de partida la plaça del Senado. Caminem pels carrers comercials fins arribar a les runes de l’església de San Pablo. L’admirem per fora i en visitem la part posterior on hi ha una interpretació de l’edifici que hi va haver i es pot visitar la cripta i un museu. Pugem a la bastida que hi ha darrera la façana d’aquesta església que va ser construïda entre 1602 i 1640 (església de la Mare de Déu) i després reconvertida en escola fins que un incendi va destruir-ne tot el conjunt. Al costat hi ha el petit temple de Na Cha que mirem de lluny i ens enfilem a la Fortaleza da Monte construïda pels jesuïtes entre 1615 i 1626 i que era la principal defensa de la ciutat. Cobria una àrea de 10.000 m2 i tenia provisions per a mantenir la ciutat dos anys. Continuem les indicacions marrons fins la casa Garden al costat d’un bonic parc i el cementiri protestant amb una petita capella dedicada a Robert Morrison (1821) que va fer el primer diccionari xinès-anglès i va traduir la bíblia al xinès. Passegem entre les tombes de mitjans del segle dinou la majoria d’americans, anglesos o alemanys. Abans hem vist a la mateixa plaça l’església de San Antonio la construcció original data de 1560 i era de fusta i bambú. Ens hem desviat per veure la casa del mercader Lou Kou i l’església do Se anomenada també la catedral del 1622. De tornada parem en un botiga que ens ofereix tastar un embotit típic de la zona. És carn assecada dolça i també veiem com fan uns pastissets típics de cacauets i sèsams que acabem comprant.

Ara sí que recollim les bosses i anem a la terminal. L’autobús surt al cap d’un quart d’hora, a les tres de la tarda, comprem els bitllets fins la destinació final (60 $HK). Haurem de passar la frontera a peu. Paguem amb dòlars de Hong Kong, però no ens volen acceptar una moneda de 10 $HK i els hem intentat fer entendre que no teníem més diners i han acceptat 2 dòlars americans a canvi. El petit autobús ens deixa a la frontera en un recorregut de no més de 15 minuts amb parades per recollir gent incloses. Primer passem la sortida de Macau després d’omplir un paper de salut de la Xina i fer cua per la immigració a Xina on senten curiositat pels segells de l’illa de Pasqua i dels parcs d’Estats Units i la feina és nostra per a fer-los entendre que no són d’entrada a cap país, sinó que només són decoratius. Hem tingut sort perquè les cues són llargues, però ens han obert un mostrador a davant nostre i segons la lògica xinesa hem passat a davant de tothom per indicacions dels funcionaris. Gairebé no hem tingut temps ni d’omplir el paper d’immigració.

Sortint ens ofereixen transport, però nosaltres ensenyem els tiquets que tenim comprats i finalment una noia ens ajuda a localitzar la parada de l’autobús. Cal que baixem a la zona comercial que hi ha sota la gran plaça de davant de l’edifici de sortida, girar a l’esquerra i tornar a baixar un altre tram d’escales. Només sortir de les escales a la dreta queda la companyia d’autobusos que embarca directament al pàrquing. Com que hem fet els tràmits molt ràpidament i ens avança la sortida a les quatre en comptes d’esperar al de dos quarts de cinc. Pugem a un còmode autobús amb seients de pells inclinables, ens reparteixen aigua i aprofitem per dinar pa amb formatge que portem a la motxilla. Després d’un còmode viatge entrem a la ciutat a les sis de la tarda però tardem mitja hora en arribar a l’última parada que està davant del Seattle Expresso. Un cop aquí ja és fosc i la zona està en obres, però ens orientem una mica i provem sort per veure si trobem la parada del metro. Així doncs caminem 300 metres (esquerra i després de travessar un carrer ample una altra vegada a l’esquerra) fins trobar l’entrada del metro de Guangzhou que té quatre línies i que descobrim que també ens hagués portat a l’estació. Val 3 Y per persona i els bitllets s’aconsegueixen en les màquines expenedores que donen canvi en monedes (si és un bitllet gran val la pena anar a la guixeta perquè et canviïn ells). A la mateixa màquina hi ha un plànol de les estacions.

Baixem a l’estació de Railway i sortim per la boca B que és el hall de l’estació. Com l’anterior vegada, tot i ser més d’hora, ens ofereixen hotels per 100 Y, però anem directament al que coneixem i que ens van oferir l’altra vegada, però en arribar sense acompanyants ens volen cobrar més diners (120 Y) i no hi ha forma humana de fer entendre que venim a l’hotel per segona vegada i que s’estalvien la comissió de les noies que acompanyen als clients. Ens molesta molt aquesta actitud i tornem enrere. Agafem una altra oferta per 100 Y que acaben sent 150 perquè el Xiang Jiang Hotel és de la mateixa cadena, però de categoria superior. Està molt més proper a l’estació d’autobús que va a l’aeroport. Trobem que s’està millor al primer, que és més nou i no hi ha el soroll dels trens tota la nit.

Decidim sortir a investigar pel centre de la ciutat i tornem a agafar el metro. Primer anem per la línia blava nº 2 i després fem transbord a la groga en direcció Xian Li. Baixem a Gongyuan Quian i ens trobem una zona en obres sense enllumenat. Girem a la dreta i aviat ens veiem al bell mig del carrer Dishipu Lu amb moltes botigues, cartells il·luminats, gent al carrer i fast food. Per variar el restaurant que busquem no acaba d’existir. Decidim entrar en un vietnamita/tailandès al que s’accedeix passant per un carreró i després pel mig d’una botiga d’esports que també va a parar a un allotjament... Mengem sopa de fideus picants i pollastre amb coco i pinya. No mengem malament encara que veiem passar alguna rata. Tornem al metro agafant un dolç de caramel amb fruita (inclòs tomàquet). Acabem corrent pel carrer perquè segons la informació que tenim del metro tanquen les línies en diferents hores i tot i que la que hem d’agafar és l’última, la venda de bitllets es fa fins les 22:48 i els trens deixen de circular a les onze de la nit. Contrasta la poca gent que hi ha al metro amb la quantitat de persones que passejaven pel carrer. Sortim de l’estació i en 5 minuts ja som a l’habitació de l’hotel (darrera les oficines del Baiyunport a l’aeroport i l’hotel de la Southern Airlines) on organitzem les bosses.

Ens llevem a dos quarts de sis i després d’un dutxa ràpida i acabar de recollir-ho tot en 5 minuts som davant de l’autobús de l’aeroport (verd i blanc amb Baiyunport escrit al lateral). Aquesta empresa gestiona el trasllat a l’aeroport des de diferents punts de la ciutat que van de 30 a 90 minuts de recorregut. Des d’on l’agafem és on comencen abans (a les 5 del matí), surten amb una freqüència de 10 o 15 minuts i triguen menys de mitja hora. Així doncs, a les 7 estem a l’aeroport on dels vols domèstics (hem d’anar primer a Beijing) ens envien als internacionals, però ens fan passar més tràmits i esperes del normal ja que han de controlar a tots els passatgers perquè no passem el control d’immigració aquí. Al final acabem agafant un autobús que ens deixa al costat del nostre avió que té entrada directe des de la zona de nacional, però que nosaltres ens hi afegim pujant unes escales des de la pista (una burricada a l’estil xinès!).

La sortida està prevista per les 9 del matí i ho fem passat un quart de deu en uns seients amplis (fila 37) ja que estem al final de l’avió i passa de tres a dos seients per filera. Al darrera tenim col·locats uns militars amb graduació. Arribem a Beijing després de dues hores i quaranta minuts de vol. La temperatura a les dotze del migdia és de -2 graus i tot i que el cel és clar la pista té neu als laterals. Tenim el temps just per passar els controls d’immigració i anar al lavabo. A la una embarquem. A la cua coincidim amb els primers catalans que trobem en el viatge. Fa 7 anys que ell hi ve per negocis i ella és la primera visita. Han fet una mica de turisme a Hong Kong, però no sabien que es faria escala a Beijing ja que sinó haguessin aprofitat per fer-ne una visita. L’avió va molt ple i marxem a les dues menys cinc minuts del migdia després d’esperar el nostre torn a la pista. Falten 10 hores i 7.840 quilòmetres per arribar a Amsterdam. Fem una bona dormida i a la zona de Sibèria i tot està nevat i s’enfosqueix a poc a poc.

L’aventura s’acaba. Després d’un vol més pesat que l’anada (ja que és de dia i ningú s’està quiet, les pel·lícules són repetitives i horroroses i les hostesses no saben com fer-s’ho per tenir-nos controlats) arribem a Amsterdam a un quart de sis de la tarda (un quart d’una de la matinada a la Xina). Aprofitem per a menjar alguna cosa en aquest aeroport modern i molt europeu i embarquem cap el tard en direcció Barcelona, on s’acaba la nostra aventura no sense abans destacar-ne alguns aspectes:

• La fragilitat i la dolçor dels óssos Panda. Val la pena gaudir de la seva companyia.
• Els hot pot de Mongòlia i els picants dolços de la cuina del sud. El menjar més exòtic (els cucs més grossos i de colors variats...)
• El traçat de la ciutat vella de Lijiang, encara que els Naxis han sucumbit als gustos del turisme xinès.
• L’illa de Hong Kong i la dimensió dels seus edificis. L’experiència de passejar-nos-hi com formiguetes.
• El canvi accelerat que s’està produint en els costums i tradicions de la societat xinesa. La febre consumista que els envaeix.
• La diferència de preus i valor entre els diferents serveis fruit d’aquest canvi social i la influència del turisme.
• Els viatges en tren nocturns font de trobades i curiositat i l’intercanvi cultural que generen.
• S’ha fet més palès els diferents dialectes xinesos unificats, sort n’hi ha del llenguatge escrit!.
• Els lavabos comunitaris (encara que n’hi ha molts i per tot arreu).
• El contrast del desenvolupament entre Hong Kong i Xina. El mercat de prostitució i joc a Macau.
• El menjar nefast i la incomoditat del vol intercontinental de la China Southern (encara que et porten i et tornen).
• La puntualitat de la majoria de transports (si semblen britànics!) i la higiene malaltissa del metro.
• Les verdures als mercats.

Tot plegat motius de més per a plantejar-nos poder tornar a la Xina un altre dia...