Són les 2:35 i estem asseguts davant de la porta 41 de l’aeroport de Barcelona esperant l’embarcament amb la companyia KLM que ens portarà a Amsterdam per a fer la connexió fins a Guangzhou. Sí, sí... tornem a la Xina després d’un any d’haver-hi estat!.

Al matí hem estat acabant d’omplir les motxilles que estan a les últimes i arreglant les coses a casa. Sobre les dotze hem anat a buscar als pares que ens han acompanyat fins la porta de l’aeroport amb el cotxe. A la terminal A hem trobat el mostrador i sense fer ni un minut de cua ens han donat les targetes d’embarcament de totes les connexions amb finestreta. Les motxilles van fetes una croqueta plastificada i portem força roba d’abric tenint en compte l’experiència de l’any passat. Les prediccions meteorològiques, que hem consultat per internet, anunciaven temps inestable fins divendres.

Hem embarcat puntualment i al cap de vint minuts de sortir ja travessàvem els Pirineus acompanyats d’un altre avió. En l’Holland Herald veiem un reportatge de la província de Sichuan i els óssos Panda. Ens reparteixen un sandvitx i ens desitgen bones vacances. L’avió va lent però arribem a l’hora a l’aeroport d’Amsterdam. Hi ha molta boira i és fosc, així que no veiem res. Durant vint minuts rodem per les pistes fins que travessem les terminals d’un aeroport molt gran. Hem d’embarcar a les sis i quart a la porta F6. Ens queda menys d’una hora i anem al lavabo, ens mengem els entrepans i passem els controls (acompanyats de molts xinesos).

Som dels últims en pujar i els xinesos que han entrat abans encara tenen l’avió envaït intentant col·locar tots els seus estris. És un Boeing 777 de la China Southern. Tot està en xinès i de seguida ens adonem que l’espai vital és molt reduït (deu ser per començar-nos a conscienciar). El noi del costat d’en Jordi es canvia per un altre que diu hello i ens temem que vol practicar l’anglès durant el trajecte. L’avió fa pudoreta i no sé com acabarem després de totes les hores de vol que ens esperen en un avió ple de xinesos curiosos, inquiets i revestits amb leotards que no paren d’obrir compartiments, aixecar-se i xerrar. Partim cap a Beijing a les set i quinze minuts. A les vuit comencen a repartir el sopar. La gent demana vi i cervesa, vi i cafè... En Jordi s’agafa una cervesa Carlsberg xina i fa un salut amb el xino del costat.

Dormim fatal: estrets i glaçats mentre es fa de dia sobre el desert del Gobi. En l’esmorzar volem sobre Ulan Bator. Jo tinc les cames aixecades de la corrent d’aire que hi ha i a en Jordi no li caben. Han estat gairebé nou hores de vol sense moure’ns del seient. Arribem a les 11:18 hora local, les quatre de la matinada a casa.

Els empleats de l’aeroport de Beijing ens esperen dient Guandó i ens fan estar una estona en una sala per fer el trànsfer. Tornem a pujar a l’autobús i travessar l’aeroport deixant passar avions i compartint empentes amb uns xinesos espanyolitzats. En Jordi llegeix al China Daily que hi ha hagut un tsunami a Taiwan de poca importància. Les hostesses són les mateixes d’abans (les que destapen el menjar per explicar què és). El vol és de dues hores i mitja de durada. Arribarem a les 3:55 de la tarda (hem dinat pollastre i vedella picant).

L’aeroport de Guangzhou és molt modern (construït en el 2004) i tot i que hi ha boira es veu una ciutat gran amb carreteres i molts rius. Les bosses surten de seguida i veiem anunciats molts vols, així que després de canviar moneda preguntem per comprar bitllets en un dels mostradors a tal efecte i de les tres opcions que proposem ens quedem amb Chengdú pel preu del bitllet (740 Y) i l’horari del vol. Així doncs posem rumb a la visita dels óssos Panda. Estem començant la planificació del viatge. Mentre esperem a l’aeroport sentim com endarrereixen el vol a Kunming (l’altra opció). Llegim la informació de Chengdú i on anar a dormir quan arribem, ja que són les sis de la tarda i fosqueja.

Embarquem puntuals en una cua on tot són xinesos. Hi ha un grup de muntanyencs i l’avió va ple. Les hostesses ens somriuen perquè som una mica estranys. L’avió es queda abandonat enmig de la pista, com tots els d’aquesta companyia, així que ens ha tocat fer un bon tros en autobús. Marxem puntuals a les 7:45 quan ja fa estona que és fosc. Després de dues hores i deu minuts de vol arribem a Chengdú que està cobert de boira. A l’aeroport optem per un taxi que ens deixi al lloc triat per dormir ja que és molt fosc. Pactem un preu i pugem a un taxi on s’hi afegeixen dos xinesos sense rebaixa de preu i condueix un noi que només parla xinés. Li fem llegir al del nostre costat l’adreça on ens ha de deixar i para el taxi en un carreró fosc. La ciutat es presenta fantasmagòrica amb grans edificis, sense llum i amb molta boira.

Només baixar del taxi, encara mig desorientats, explota alguna cosa que hi ha en una foguera prop d’on parem i això fa que s’aixequi tothom que està al voltant i que hi hagi fumera. Hi ha un carretó amb menjar dins de palanganes. Som un espectacle ja que intentem que el taxista ens expliqui on està l’alberg que li hem demanat. Passa una parella jove i la noia s’ofereix a acompanyar-nos. Li agraïm molt i ens endinsem en un carrer fosc, enfangat i ple de forats en el qual no haguéssim entrat mai sols. Entre dues parades de menjar al carrer fangós està la pensió que busquem. El Dragon Town Hostel és un edifici de la dinastia Qing amb forma d’U, amb un pati interior i tres pisos d’alçada. Ens instal·lem a l’habitació 202 i inspeccionem els lavabos i dutxes comunitàries amb ventilació gratuïta. L’habitació ens costa 70 Y i l’excursió per anar a veure els óssos panda 70 Y per persona per l’endemà. Després sortim a veure l’ambient del carrer que es redueix als dos llocs on venen cervesa, fan peix a la barbacoa i torren cacauets. Els comprem una cervesa i aviat ens cansem de passejar pel carrer fosc, enfangat i ple de forats. Ens anem a dormir en el nostre dia d’arribada a la Xina a les onze de la nit, ben tapats amb el sac i un edredó (l’intent de calefacció fa soroll de nevera, així que prescindim d’ell).

El despertador ha sonat a les 6:20 del matí i ens hem llevat per a gaudir d’una dutxa a l’aire lliure fred i emboirat (almenys l’aigua és calenta!). A les 7:20 ens recullen i travessem el mateix carrer del dia abans, però ara sense l’ambient i només amb treballadors (i treballadores) amb el casc posat i ens enfilem a una mini furgoneta que ens porta a tota velocitat cap els óssos panda. Som cinc persones i s’hi afegeix una xinesa.

Ós panda

La ciutat està plena de boira i la conducció encara sembla més temerària. Hi ha molts nens amb bicicleta que van cap a l’escola, gent que transporta molta càrrega... Arribem al centre de reproducció de l’ós Panda i a l’aparcament no hi ha ningú. Caminem un tros abans d’arribar al centre, on comencem la visita veient els mascles joves. Són les 8:30 minuts i acaben d’obrir el centre. Els pandes ja estan esmorzant les grans branques de bambú que componen la seva única dieta. Hi ha boira, però es poden veure de prop perquè el bambú els hi deixen en llocs estratègics. Ens ho passem molt bé mentre mirem com mengen asseguts, estirats... relativament a prop. Agafen les fulles de bambú, les ajunten i després se les mengen amb la mà. Són molt divertits i també anem a veure la nursery on els donen el biberó. Es van afegint grups de xinesos però els panda segueixen menjant sense fer cas a ningú. N’hi ha un d’enfilat en un arbre, d’altres descansant, alguns menjant junts... Tenen un aspecte molt simpàtic i els xinesos els estimen molt. Una de les cinc mascotes dels proper jocs Olímpics de Beijing és un ós Panda.

Acabem la visita veient els panda vermells que són molt més semblants a un lèmur que no pas a un ós. Els trobem dalt dels arbres. Després de la visita, que ens deixa sorpresos, veiem un documental on ens explica les fases del creixement, programes de reproducció, l’alimentació i el metabolisme... d’aquests animals. Després entrem en el museu, on hi ha una mica de tot (fins i tot una de les 150 defecacions que fan al dia després de menjar 40 quilos de bambú), pandes dissecats en formol, un arbre genealògic... entre d’altres objectes que no cal esmentar. El museu és força xinès i contrasta amb la resta del complex.

Tornem a l’hotel sense abans deixar de visitar un mercat on totes les verdures fan molt goig i comprar alguna fruita i llet.

Aconseguim un bitllet d’avió a Lijiang, que ens estalvia el tren fins a Kunming per després volar fins a Lijiang. Com que tenim temps ens disposem a recórrer la ciutat anant al parc de les Cultures. Acabem dinant al restaurant Long Sen Yuan on veiem molta gent fent un hot pot. Ens costa molt decidir els ingredients ja que és molt xinès (descartem tenir un cap de gall flotant dins el caldo, menuts, granota o tortuga), així que ens queda un caldet picant de peix i un de molt picant d’espècies acompanyat de cansalada, bolets, bambú i tomàquet. Resulta estar molt bo. En tot moment una noia ens explica el procediment i ens ajuda a preparar la salsa (oli de no sabem què, salsa d’ostres, all, cilandre...) Ho deixem tot bullir dins el hot pot. Som una atracció per tots els treballadors que en aquests moments ja no tenen tanta feina i que ens demanen la guia per tafanejar. Al final fem apuntar l’adreça del restaurant a la guia. Sortim del restaurant amb la cara i l’estómac calent.

El dia ha seguit emboirat i ha començat a ploure una mica. Al hostelling recollim els bitllets d’avió (486 Y per persona) i agafem un taxi (8 Y) fins on hi ha l’autobús cap a l’aeroport, però acabem agafant un altre taxi molt convincent que ens porta a l’aeroport (20 Y). Volarem amb Air China a dos quarts de set del vespre i ens instal·lem còmodament a la sala d’espera fins l’embarcament, no sense abans haver tafanejat totes les “marranades” alimentàries de les botigues. Embarquem puntuals. Ens donen una capseta amb una mandarina, un KitKat, galetes i peix assecat. Arribem en una hora i deu minuts de vol a Lijiang (Patrimoni de la Humanitat des de 1997). Ja és de nit.

Recollim les bosses al costat de la sortida de l’aeroport i agafem l’autobús blau que ja gairebé és ple i per 15 Y cada un ens deixarà en trenta minuts a la seva parada del centre de la ciutat. Hi ha taxis esperant, però anem a la carretera a buscar-los i al tercer intent accedeixen a portar-nos a l’entrada de la ciutat vella. Només baixar del taxi ja hi ha gent que ens ofereix allotjament. Les botigues estan obertes i entrem en un suposat centre d’informació en el qual t’informen del que els interessa i acabem comprant un bonic plànol (tan bonic com inútil, 6 Y) de la ciutat.

Ens situem ràpidament i aviat trobem l’allotjament al Dongba House que per 70 Y l’habitació ens permet allotjar-nos al vell mig de la ciutat antiga. Estarem en una habitació doble amb el lavabo molt a prop. La dutxa és una cambra de bany al pis inferior que es converteix en una sauna ambulant. Quan baixem (estem al primer pis) li preguntem per diferents opcions per l’endemà i hi ha una parella que també parlen de possibilitats d’excursions amb ell. Quan preguntem per la Gorja del Salt del Tigre coincideix que és l’excursió que la parella està regatejant amb ell i se’ns ofereix l’oportunitat de fer-la junts i compartir despeses (125 Y). Ens hi acabem afegint i més quan descobrim que ella parla espanyol. La Constanza és nascuda a Dinamarca, però la seva mare és espanyola. En Peter és danès i està treballant a l’ambaixada del seu país a Guangzhou. Quedem per marxar l’endemà les dos quarts de nou del matí.

Aprofitem per anar a passejar una mica pel poble, que és preciós, il·luminat amb les aigües dels canals reflectint els fanalets vermells dels locals (va ser declarat Patrimoni Mundial de la Humanitat al 1999). Se’ns fa tard per menjar (passen deu minuts de les deu) i tornem a sopar al lloc on ens allotgem un típic entrepà Naxi, unes verdures de Lijiang i una cervesa Lan Gang Jiang. A fora hi ha discoteques amb noies i nois d’ètnia naxi ballant pels turistes xinesos.

Ens endarrerim a l’hora de marxar cap a la Gorja del Salt del Tigre. Quan hem baixat a esmorzar encara no es bellugava ningú a la casa, així que ens hem hagut d’esperar a que es desvetllessin. De seguida ha vingut en Peter, que estan esmorzant al local del davant, dient que anaven una mica endarrerits, així que hem deixat de patir. Quan ens hem trobat les dues parelles encara hem hagut d’esperar que esmorzés el conductor, que és el mateix amo de l’establiment. Així, doncs, hem marxat a l’hora que ell proposava inicialment, que són les nou del matí.

Fa un dia fabulós i el primer que fem és anar a buscar el cotxe travessant la ciutat antiga. Veiem els pics nevats fantàsticament destapats en un dia molt assolellat. El camí en cotxe és de més de dues hores i les muntanyes ens queden sempre a la nostra dreta. Pel camí fem una parada en un mirador on hi ha un petit monestir tibetà on parlem amb un jove estudiant. Just quan el riu Yangtsé és més ample franquegem l’entrada al parc (50 Y) i anem parant en alguns miradors on es veu el Yulang Xueshan o Drac de Jade, de 5.500 metres d’alçada. Ens endinsem per una carretera en construcció, estreta i amb corbes on s’inicia la gorja i on a partir d’un punt els autobusos de xinesos ja no poden passar (ells fan una petita caminadeta pel fons de la gorja). Les vistes són de vertígen quan ens comencem a enfilar.

A les muntanyes de Yunnan

El conductor ens deixa en la base d’un camí on ens enfilem fins el poble de Bendinan on hi ha la half way, un restaurant amb unes vistes espectaculars i un lavabo molt especial. Dinem a la terrassa quatre plats compartits, dues cerveses i dos tes abans de continuar el camí. Les muntanyes que tenim al davant són espectaculars i a mesura que avança el dia la llum és més bonica per fer fotografies d’aquestes muntanyes. Reprenem la ruta pel camí amb el riu al fons de la gorja. Caminem un bon tros pla i després baixem molta estona fins el Tina’s, travessant una cascada (on trobem una parella que recullen un a un els grans de blat que els han caigut des del cavall), un bosc de bambú... Arribant a Tina’s són les cinc de la tarda (hem començat la ruta a dos quarts de dotze del migdia) i ens asseiem contemplant les muntanyes del davant i com va baixant el sol. Fem una parada per contemplar el riu abans de sortir de la gorja, però al cap de poc ens quedem tots adormits.

Arribem a Lijiang quan passen vint minuts per les set de la tarda i ja és fosc (hem recorregut cent quilòmetres). Pel camí hem trobat cotxes, bicicletes... sense llums i hem hagut de parar dues vegades en la maniobra d’avançar quan algú venia de cara. Tornem a l’hotel i ens acomiadem d’en Peter i la Constanza que s’estan pensant si continuar el viatge cap a Tailàndia.

Sortim de seguida per anar al festival Naxi però un cop allà ho veiem molt turístic i amb un preu abusiu (140/120/100 Y per persona) i decidim aprofitar la nostra última nit aquí per recórrer els carrers i el seu ambient amb calma. Trobem moltes noies Naxi fent danses i animats cafès. El més destacat és la il·luminació de les cases, la música discotequera que tan agrada als turistes xinesos... Planifiquem el dia següent i anem a dormir a dos quarts de dotze. L’amo de la pensió ens convida a cervesa i cacauets. Demanar-li les xapes ha provocat confusió i diversió.

Estem a punt a les nou del matí (ja hem baixat les motxilles i hem fet un intent de dutxa bullent a la que hem rebaixat la temperatura abocant aigua freda amb una sabonera) per anar a llogar dues bicicletes a la plaça principal (20 Y per bicicleta). Primer anem al Banc de la Xina a canviar moneda perquè és dissabte i ens fa por que el diumenge estigui tancat.

Parc del Drac Negre

Les bicicletes no acaben d’anar massa bé i primer visitem el parc del Drac Negre (60 Y) on hi ha unes vistes molt bones de les muntanyes i algunes pagodes. Avui també fa molt bon dia i la visibilitat és total. Estem una hora recorrent el parc i després comencem a pedalejar de camí a Baisha. Ens equivoquem de carretera i hem de tornar enrere. És força planera i acabada d’enquitranar i no ofereix cap interès. Les bicicletes no acaben d’anar bé i no ens situem massa, així que decidim tornar enrere i tornar-les.

Ens dediquem a recórrer amb calma els carrers de tota la ciutat que hem vist més de nit que de dia. Pugem al mirador d’on tenim una vista de les teulades de la ciutat antiga, arribem a la Mansió de Mu, veiem els canals... A la plaça de la mansió ens instal·lem en una terrassa en un primer pis just davant de la portalada d’entrada on tenim unes fantàstiques vistes de tothom qui passa. Ens hi estem molta estona ja que hi toca el sol. Veiem grups de xinesos fent la visita i també alguna dona Naxi o Bai carregada amb els cistells plens de mercaderies variades. Aprofitem per a dinar noodles, verdures, ... Arribem fins el mercat de la ciutat que està força animat i on hi ha tot tipus de productes.

Abans de les cinc anem a recollir les bosses a l’alberg i sortim de la ciutat per agafar un taxi que ens portarà a l’estació d’autobusos de llarga distància. A les cinc i vint minuts surt l’autobús en direcció a Dali (40 Y). Tardem tres hores en completar el recorregut. Abans d’arribar veiem les tres pagodes, a la nostra dreta, il·luminades. El taxi ens porta a l’allotjament que li demanem, però el veiem molt allunyat del centre i li demanem que ens traslladi a la segona opció que és molt més cèntrica (des del creuament de la carretera on et deixa l’autobús al centre hi ha un bon tros per a fer-lo caminant amb les motxilles). A l’alberg Old Dali Four Seasons Inn (40 Y), molt preparat per a turistes, com tota la ciutat, ens instal·lem en una habitació gran però desbatallada i bruta sense lavabo. Els banys estan bé, però cal baixar escales. Sortim al fosc carrer i agafem un taxi per anar a veure les pagodes il·luminades més de prop, estan aproximadament a un quilòmetre i de nit la carretera no té enllumenat. En arribar veiem que hi ha una porta d’entrada al recinte i per tant no ens hi podem acostar. Li demanem al taxista que no marxi i quan ens disposem a fotografiar-les comencen a apagar-se. Ens ve un atac de riure i fem que ens deixi al centre per passejar-nos per la ciutat antiga que no té ni la meitat d’encant que Lijiang encara que les botigues estan obertes. Acabem menjant un sandvitx al cafè de Jack’s. Anem a dormir a mitjanit.

Últim dia de l’any i diumenge. Fem una mica el mandra, encara que sentim el despertador de tots els companys de les habitacions properes. Esmorzem en el bufet lliure oriental amb torrada, mantega, fruita, cafè amb llet...

Està núvol. Decidim anar a Shizou en comptes de travessar el llac. Anem a buscar l’autobús a la carretera (4 Y). Abans, però hem pujat a la porta de la muralla encara que les vistes no són gaire maques (2 Y). Veiem una escola, les muntanyes una mica tapades, la ciutat i el trànsit. Durant el camí hem hagut de convèncer als xinesos que no volem un transport privat amb els preus superinflats. Ens acostem a la carretera i allà hi ha la parada dels autobusos. Durant el camí aniran pujant gent carregats amb farcells. Tots els camps estan conreats amb les verdures que tant ens agraden. Ens deixa en el creuament cap el poble on hi ha uns tuc tuc (1 Y) que ens acosta al poble. El nostre ens deixa dins d’una casa bai que ofereix un espectacle per turistes, però a nosaltres ens interessa passejar-nos pel poble i el mercat. Seguim endinsant-nos en el poble fins que comencem a trobar parades. Primer de sabates, roba i estris fins arribar a la plaça central on fan menjars. Comprem aigua i alguna beguda estrambòtica (requisem totes les xapes que podem per a la col·lecció). Continuem pel mercat i aviat trobem una gran plaça on hi ha la major part de les verdures on tot i que comencen a recollir és molt interessant ja que hi ha les dones Bai venent els seus productes i una sèrie de remolcs que descarreguen patates en quantitat.

Passem molta estona entre ells i quan sortim del poble (després d’haver comprat algunes espècies) sentim molts petards i música. Correm per poder-ho veure i la sorpresa és nostra quan es tracta d’un seguici fúnebre (un enterrament a la Xina!). Correm per poder-lo veure millor ja que el ritme de la processó té carència de cursa i tenim el temps just de veure els estàndards que precedeixen la comitiva abans que es precipitin a travessar la carretera. Tot seguit hi ha tres mantes penjades per la punta i després els homes de rigorós blanc portant una cinta blanca que enllaça amb el taüt de vermell foc (que recorda a un sarcòfag) també portat penjant per quatre persones. Al final de tot les dones amb la cara tapada també vestides de blanc que es deixen guiar per acompanyants femenines.

Agafem l’autobús fins a Dali. Ens deixa en una cruïlla, just on passa un autobús on ens porta fins una de les entrades de la muralla (1 Y). Recorrem el carrer principal ple de comerços i en Jordi es compra una samarreta i uns pantalons del Barça. Hi ha arbres florits i la vista d’una porta a l’altre és bonica. Hi ha molts xinesos comprant ja que hi ha botigues que venen tot tipus d’articles.

Tornem a dinar al Jack’s Cafe on trobem una família d’indis menjant curry i escoltant flamenc al pis superior del local. Per dinar entrepà Nali’s i una vedella agredolça que porta arròs bullit per acompanyar. Per acabar un grandiós cafè exprés que sembla que tingui un gust deliciós, exquisit i un aroma intens que a ni a Colòmbia, ja que fa dies que ni l’olorem i es posa molt bé quan fa fred i vas cansat. Ja podem seguir. Ara estem preparats per qualsevol cosa.

Agafem un bus que ensopega amb nosaltres anunciant Old city-Three pagodas (1 Y). Pugem gairebé sense que s’aturi i en cinc minuts ens deixa davant l’oficina de venda de tiquets per a entrar al Parc Nacional de les Tres Pagodes i el Temple de Qonmeng. Això que sigui Parc Nacional se’ns posa molt malament perquè l’entrada de 121 Y per persona contrasta amb la informació que teníem segons la qual costava 5 Y. Paguem com a bons turistes, entrem i intentem esquivar els grups de xinesos. Ens sembla que les tres pagodes són més boniques de lluny que de prop. Hi ha una successió inacabable de portes i edificis o temples l’un rere l’altre separats per grans esplanades. Sempre amunt, els colors (i sobretot els daurats) brillen molt, tant que no sembla un temple real i sembla més un parc d’atraccions. El budisme real no apareix per enlloc perquè ha perdut el seu carisma. Malgrat tot es poden fer fotos precioses i cansar-t’hi força.

Tornem a l’hotel i ens connectem a internet (què és gratuït, però va a pas de tortuga). No trobem vols a Hong Kong o Macau des de Kunming. No ens posem nerviosos! Demà al matí, un cop llevats a Kunming el primer que farem serà anar a buscar-los a l’aeroport. Carreguem les motxilles, anem a buscar l’autobús que ens portarà a l’estació de tren i que surt des del costat de la porta de la muralla que hem pujat al matí (1 Y). Un cop a l’estació de tren de Xiguan seiem a la única sala d’espera plena de xinesos neguitosos que fan les seves compres de menjar a un supermercat que hi ha dins l’estació. Nosaltres també hi comprem una espècie de neules i llet.

Un cop al tren (90 Y el bitllet) som l’atracció del vagó. Ningú vol deixar de veure els sibaniaren i riuen molt amb i de nosaltres. Intentem fer algunes preguntes amb la guia de conversa, deduïm algunes respostes i la nostra companya d’habitació intenta ensenyar-nos pronunciació xinesa. Cap a les onze de la nit i quan tothom ha passat a saludar-nos i ja no som una novetat per a ningú i la noia s’ha portat la seva germana al camarot per no estar sola, ens posem a dormir. A les dotze ens desperten amb un compte enrere i picant els plats d’alumini i felicitant-nos l’any nou. Apinuier diuen els companys de vagó passant per davant dels nostres llits fent sonar els plats i ens desperten com en un somni. Som el 2007 i estem en una llitera dura envoltats de xinesos juerguistes de camí a Kunming a la Xina mandarina.

Han obert els llums del tren a les cinc del matí. Durant la nit ens hem anat aturant per deixar passar altres trens. Hem dormit en un compartiment de quatre acompanyats amb una xinesa molt educada (sembla mentida) i riallera que està de vacances i torna a casa seva, a Chengdú, on hi ha el seu marit. Sortim del tren i seguim el munt de gent que surt de l’estació. Són les sis del matí i és fosc. Hi ha molts autobusos, però nosaltres busquem el nº 67 per anar a l’aeroport. Ens esperem més de mitja hora en una parada equivocada fins que veiem que hi ha una fletxa sobre el número que busquem i per tant ens deixem indicar per anar a trobar-lo. Caminem més al nord i creuem a la dreta per un carrer sense llum. La primera dificultat ha estat esbrinar en quina de les dues estacions havíem arribat perquè la brúixola ens marca una direcció diferent de la del mapa. Sembla que anem ben encaminats, però al final ens rendim i agafem un taxi (11 Y) que en cinc minuts ens deixa a la porta de l’aeroport on comença la nostra odissea per aconseguir bitllets.

Totes les facilitats que representa aconseguir un bitllet per volar per l’interior de la Xina es converteixen en dificultats quan es tracta de sortir del país (encara que sigui a Hong Kong o Macau) al que hem d’afegir que és molt d’hora i no totes les companyies tenen als seus empleats treballant. Al contrari que l’aeroport de Guanghzou on hi havia un mostrador unificat aquí ens trobem que cada companyia ven els seus vols i per tant, i més si no saps xinès ni ells anglès, és complicat poder comparar preus de vols d’una forma àgil. Al final, ja desesperats, trobem una oficina d’informació i ens truquen a les oficines centrals (l’opció que ens donaven les companyies aèries era tornar al centre del poble per a preguntar a les oficines de cada companyia o bé intentar parlar angloxinès per telèfon en un aeroport sorollós). Ens decidim per volar cap a Guangzhou (840 Y el bitllet) la nit del mateix dia i a les deu del matí, després de fer un cafè, sortim de l’aeroport.

Agafem un taxi perquè ens porti a la zona on diu la guia que surten els autobusos que van al Temple de Bambú, però en realitat, quan hi som, van a una altra zona que no ens interessa i decidim caminar per la ciutat plena de flors, gent, trànsit i rebaixes de productes electrònics fins arribar al parc del Drac on hi ha molta gent passant el dia: donant menjar als centenars de gavines que volen en cercles al voltant del llac verd fent salts acrobàtics per agafar les engrunes que la gent tira a l’aire (en algun moment ens recorda alguna escena de pel·lícula de suspens), passejant en barca, rodolant dins de boles de plàstic sobre l’aigua... El travessem de cap a peus atrevint-nos a entrar als seus lavabos públics (a la Xina en trobem sovint, però amb unes condicions deplorables) que posats en filera, placa turca, sense portes i molta gent són una experiència en si mateixos. Seguim caminant fins el temple budista de Yuangtong Zen (que ens costa una mica trobar ja que no està indicat) i fem una visita bonica entre els molts fidels que hi fan ofrenes. Un cop a fora entrem al vegetarià que hi ha al davant on demanem costelles vegetarianes!. No mengem gaire bé, però tenim bones vistes del temple i l’ambient de l’ample carrer. Marxem del restaurant a tres quarts de tres de la tarda i agafem un taxi que en quinze minuts ens porta al Temple de Bambú (6 Y l’entrada) que hi ha dalt d’una muntanya propera. Ens el mirem i ens recorda d’altres temples que ja hem vist. Hi ha moltes figures d’argila de mida natural (en versió xinesa, és clar!).

Baixem a Kunming, després de la visita, pactant un preu exagerat per un minibús (el taxi ha marxat) que travessa la ciutat per deixar-nos al centre comercial que està molt animat. Hi ha molt trànsit i ens mirem com la gent s’apilona per agafar els autobusos i per fer compres (i aquest és un país comunista?). Sembla el primer dia de rebaixes perquè hi ha molta gent a les botigues comprant. Fem una mica el tafaner i ens passegem pels carrers plens. Veiem els musulmans xinesos fent menjar al carrer, les paradetes amb tot tipus de mercaderies, bicicletes, grups de nois passejant propaganda de centres comercials, autobusos... el primer McDonald's del viatge. Caminant trobem dues pagodes de la ciutat antiga i la zona més turística totalment deserta. Finalment localitzem la parada del famós autobús 67 (ens semblava que aviat arribaríem a l’aeroport caminant) i l’agafem per anar a l’aeroport a recuperar les bosses que hem deixat en una guixeta al matí.

Mengem alguna cosa i embarquem puntuals. L’avió surt a les 21:15 de Kunming i arriba a Guangzhou a dos quarts d’onze de la nit després d’un camí de turbulències i dormir tant com podem (també ens porten uns noodles i tomàquets de postres). El del costat menja xuclant i després agafa els tomàquets amb l’escuradents com si no es pugessin tocar. Això sí, els gargalls es succeeixen dins les bosses de paper com si d’una música d’ambient es tractés. En arribar tothom té pressa per baixar i agafar l’autobús nº 1 que ens porta a l’estació de trens (16 Y). Un cop allà caminem en direcció oest i un grup de noies ens ofereixen allotjament per 100 Y. Les fotos de l’hotel fan bona fila i com que no estem ben orientats, gairebé sense voler-ho ens trobem dins l’hotel Zi Yuan Jun (que està en un carreró fosc després d’una curta pujada de cent metres). L’habitació està molt bé i són molt servicials. Hi ha telèfon, televisió, dutxa, lavabo... i està molt net. Ens adormim a l'una de la matinada, gaudint de tots els luxes que encara no havíem tingut en el viatge.

Hem dormit molt bé i ens fem una bona dutxa que ens convé. Sortim relaxadament de l’hotel i anem a buscar l’estació de trens que està en direcció contraria a la que vàrem arribar ahir. Fins que no ho hem preguntat pensàvem que els trens a Hong Kong sortien de la que està al costat de l’hotel, però des d’allà només surten molts autobusos. Hem de trobar l’autobús nº 272 que ens portarà a l’estació de trens oest, però no surt d’aquí, així que ens deixem temptar una altra vegada per un taxi per a recórrer amb fluïdesa els 10 o 12 quilòmetres que hi ha de distància. Ens deixa a la porta d’una estació àmplia i amb poc moviment. La finestreta per comprar els bitllets de tren cap a Hong Kong està molt ben indicada en anglès (184 Y el bitllet). El tren surt a les 11:50, però vint minuts abans ja s’embarca.

Pugem al quart pis de l’estació, a la sala d’espera de T-361 i només començar a esmorzar comencen a obrir les portes per embarcar. Cal omplir un full d’immigració de sortida del país i passar els controls. No ens sobra temps i pugem al vagó que tenim assignat, el número dos. Els compartiments són amplis, de sis persones, i van mig buits. Tot i això viatgem amb una parella que ocupen els nostres seients. Ella és de Guangzhou i ell de Hong Kong. Viuen a Austràlia i estan de visita. Entre ells parlen xinès, però la nena els parla anglès. El tren surt puntual, com sempre, i va força de pressa (és high speed). Travessem camps de plataners en un dia força núvol. Arribem a l’estació de Hum Hong a Kowloon. La megafonia no avisa però els companys xinesos que ens han estat donant orientacions de les visites a fer ens alerten de la parada. Ens acomiadem i sortim de l’estació passant per un punt d’informació on comprem un mapa de la zona amb les combinacions d’autobusos.

Sortim de la gran estació on trobem el primer del centenar de McDonald's de Hong Kong després de passar un control d’immigració amb trenta minuts d’espera. Sortint de l’estació es veu una zona on hi ha autobusos grans i alguns de petits que porten la inscripció public light 16 seats (5’5 $HK). Travessem el carrer i agafem el nº 6 que ens portarà a l’estació de metro de Jordan. Cal pagar amb la quantitat exacte a l’entrada i tenim una mica d’embolic perquè dins la caixeta fiquem un bitllet de vint dòlars de Hong Kong i ens ha de donar el canvi el proper viatger que en compra dos. Hi perdem algun dòlar i aprenem la lliçó. On ens deixa l’autobús caminem una mica per trobar l’entrada del metro que està en un lateral de la vorera i traiem els bitllets (11 $HK) en la màquina expenedora que indica el preu de cada recorregut i torna canvi. Els bitllets s’han de guardar ja que al final del recorregut els necessites per a poder sortir. El metro és molt modern i eficient amb vagons amplis i nets. En poca estona hem passat a l’illa per sota el mar fent transbord a Admiralty.

Sortim i als pocs metres ens trobem al carrer Paterson i l’entrada del Hong Kong Hostelling, que és un edifici de pisos. Cal anar al tercer pis per fer-ne el registre i no aconseguim cap tipus de descompte (270 $HK l’habitació). Les habitacions estan distribuïdes per tot l’edifici. Tenim la sort que la nostra està dins d’un petit pis on hi dormen també les noies que hi treballen i compartim el bany amb molt poca gent. És una petita habitació amb una finestra que dóna al cel obert.

Un cop instal·lats sortim als carrers de la ciutat i mengem alguna cosa ja que són les quatre de la tarda. A la porta hi ha una parada d’autobús (3’5 $HK) i pugem al segon pis (és el 6A) cap a Sheung Won. Pel centre de Hong Kong circulen molt pocs cotxes i en canvi molts autobusos i tramvies de dos pisos. La vista des de davant de l’autobús és fantàstica quan ens endinsem a la part dels grans gratacels. Baixem per fer un petit recorregut començant pel carrer Desvaeux West. Aquí es troba la zona comercial xinesa on veiem molta venda de peix assecat, cogombres de mar, estrelles, cavallets, llangardaixos alats, closques de tortugues i milers d’aletes de tauró de diferents mides... un atemptat ecològic en tota regla. Continuem el camí passant per davant del temple de Man Mo que està tancat i seguim carrer avall veient les cases d’antiquaris per tornar a la zona de Central amb els grans edificis il·luminats. Anem directes a la zona portuària per embarcar en un dels ferris (2’2 $HK) que contínuament travessen la badia (Star Ferry, moll 7). En vuit minuts ens deixa a la Torre del Rellotge de Kowloon. Les vistes allunyant-nos dels gratacels il·luminats amb motius nadalencs (ja és de nit) és fabulosa. Arribem a Kowloon i caminem en direcció a l’Avinguda de les Estrelles fins trobar el lloc que més ens agrada per veure l’espectacle que comença puntualment a les vuit del vespre.

Dura uns quinze minuts i combina la llum dels propis edificis, raigs làser de colors i so. Primerament es presenten els edificis il·luminant-se quan esmenten el seu nom i després hi ha quatre o cinc cançons on les llums segueixen el ritme de la música. La zona del Victoria Peak rere els edificis està coberta de boira i tot plegat té un aire fantasmagòric. En acabar continuem caminant per l’Avinguda de les Estrelles on comença a passar un aire fred que no ens impedeix veure els llums de Nadal que la il·luminen i les estrelles al terra amb el nom i les mans dels actors de cinema que han protagonitzat pel·lícules destacades a Hong Kong. No deixa de ser un tribut al cinema fet a Hong Kong tipus Hollywood.

Agafem el metro a la parada de Nathan Road (6 $HK) a Tsim Sha Tsui i baixem una parada després de Jordan per anar a visitar el mercat de Temple Street. És un mercat curiós on es pot trobar de tot, però no hi ha cap ganga. Ens hem parat a menjar a l'Spicy Crabs Temple, un local que fa cantonada amb Nanking Street. Hem menjat de meravella al carrer, envoltats de molts xinesos, uns noodles de soja i unes squires amb all i picant a la planxa que minuts abans es bellugaven sobre una taula on hi ha tot el marisc viu exposat. Estem molta estona mirant la gent que passa i com treballen. S’hi està molt bé i totes les cambreres vénen a buidar les butxaques de xapes sobre la nostra taula tot rient.

La parada de metro de Jordan està molt propera d’on mengem i com que ja són les dotze la nit i tanquen a les dos quarts d’una ens espavilem per agafar-lo fins a Causeway passant la badia pel túnel subterrani (11 $HK). El metro va pràcticament buit, però al carrer hi ha encara molt ambient i tot està il·luminat.