Arribem en taxi fins a la terminal d'autobusos de Ciudad Bolívar i paguem 5.000 Bs pel trajecte. Allí agafem el primer autobús de Los Nuevos Horizontes que surt cap a San Félix. Surten amb molta freqüència, cada 20 minuts, i vam pagar 4.600 Bs pel trajecte d'una hora i mitja, més 500 Bs de taxa de sortida. El bitllet no es compra en una taquilla, sinó directament dins de l'autobús, que és el primer, just enfront de la Arepera y Ponchera i de Yuruvani Travel.

A San Félix els autobusos cap a Tucupita surten a les 7:30 o a les 2 de la tarda, costen 8.100 Bs i triguen 5 hores. Nosaltres agafem un por puesto per 20.000 Bs fins a Tucupita. Quan vam sortir de San Félix, de seguida pugem (amb el por puesto) a la chalana (ferri) per a creuar l'Orinoco, que es creua en 15 minuts. Unes 2 hores més tard arribem a la terminal d'autobusos de Tucupita i en taxi arribem al centre, pagant 4.000 Bs.

Al centre de Tucupita no hi ha cap hotel que puguem recomanar. Nosaltres triem l'Hotel Amacuro (Calle Bolívar nº 23, Tel. 0058-287 7210404), el pitjor on vam dormir. L'hotel pràcticament s'està caient a trossos i la seva propietària, una simpàtica libanesa, sembla creure que el seu hotel és de 4 estrelles. De fet, vam veure altres dues opcions en el centre i encara eren pitjors. Per una habitació doble amb aire condicionat, amb mala olor i sorollosa paguem 66.000 Bs sense esmorzar. A més ens va sorprendre un tall de llum, que sembla ser passa sovint. La millor opció per a dormir a Tucupita és fer-ho fora del centre, en l'Hotel Saxxi (Zona industrial Paloma, carretera nacional Tucupita, Tel. 0058-287 7211733) on la doble costa 60.000 Bs. Aquest hotel també pertany al grec propietari de l'agència i campament Mis Palafitos amb el vam contractar l'excursió al Delta de l'Orinoco.

Per a esmorzar i sopar repetim sempre el mateix restaurant ja que ens va agradar molt: Mi Tasca (Calle Dalla Cuesta nº 53). El restaurant es troba tot recte de la plaça Bolívar. Abundants racions i molt bo, i a un preu assequible.

Tucupita és la capital de l'estat Delta Amacuro. Fa una calor insuportable i és una ciutat sense massa atractiu. Vam anar-hi perquè és la ciutat des d'on surten les excursions al Delta de l'Orinoco, però aquest port fluvial no ofereix res més. Quan es fa fosc, tothom desapareix del carrer.

Delta de l'Orinoco. Es pot visitar en un sol dia, si es vol, ja que t'ho poden organitzar, però ha de ser un petit grup perquè surti a compte. Nosaltres contractem l'excursió al Delta de l'Orinoco amb Mis Palafitos (Centre Comercial Delta Center, oficina nº 16, front la plaça Bolívar, Tel. 0058-287 7211733). Un dia i una nit ens costen 110 US$ per persona, dos dies i una nit costen 170 US$, 3 dies i 2 nits 210 US$. A partir del setembre de 2006 aquesta agència tindrà un segon campament al Delta de l'Orinoco.

En un poblat del Delta Orinoco

L'excursió consisteix en anar amb barca fins al campament, més de dues hores riu amunt, això sí, amb llanxa moderna i relativament còmoda. El campament són cabanyes de fusta sobre el riu amb bany privat i un menjador comú, tot envoltat d'animals salvatges en semi-cautivitat (tucans, micos, lloros, i el rosegador gegant originari d'aquests paratges). Des d'allà se surt amb barca fins a la selva i es fa un passeig amb l'explicació del guia de tot el que es va observant. En el campament et donen unes botes de pluja que són molt adequades, doncs la selva està plena de tolls. Després es va a un poble indígena per a veure com viuen i poder comprar alguns records de coses que fan ells i també es veu el capvespre des de la barca mentre ens banyem en el riu. Finalment, havent sopat hi ha una sortida amb barca per a observar els animals, que no està inclosa en el preu de l'excursió i costa 10 US$. En el fulletó de l'excursió que ens havien donat a Tucupita deia que l'excursió nocturna sí estava inclosa (val la pena mirar-ho i aclarir-ho prèviament). Considerem que amb un dia i una nit ja vam tenir suficient. De fet, el tipus d'excursió se sembla al que ja havíem fet en la selva de l'Amazones.

Venint de Tucupita cal anar primer a Maturín. Agafem un por puesto que ens costa 21.000 Bs i triga 3 hores en recórrer 200 km. Els autobusos d'Expresos La Guayana costen 8.000 Bs i surten a les 11:30 o a les 3 de la tarda. Els d'Expresos del Mar surten a les 6 de la tarda i costen 15.000 Bs, i els d'Expresos Los Llanos a les 5 de la tarda i costen 15.100 Bs.

Un cop a Maturín agafem altre por puesto fins a Carúpano que costa 20.000 Bs i recorre 180 km, que es fan en tres hores, doncs és una carretera per la muntanya i es passa gairebé tot l'estona plovent. No vam agafar un autobús perquè, segons ens va semblar, només sortia un a les 13:30 i costava 15.000 Bs. Un cop en la terminal d'autobusos de Carúpano, vam caminar unes quantes illes fins a l'avinguda Juncal cantonada amb el carrer Quebrada Onda, d'on surten els autobusos cap a Río Caribe. Costen 1.500 Bs, triguen 20 minuts fins al centre de Río Caribe, són uns 25 km (curiosament aquest tram de carretera és molt similar a la carretera del Garraf en la província de Barcelona).

A Río Caribe escollim una posada deliciosa pertanyent a un altre alemany: Lothar Berg. La Posada Shalimar (Avda. Bermúdez 54, Tel. 0058-294 6461135) fou inaugurada el dia de Nadal del 2005 i té inspiracions índies i àrabs. L'habitació doble amb bany, aigua calenta i aire condicionat modern i silenciós costa 80.000 Bs. A més la posada ofereix esmorzars a 9.000 Bs i té un restaurant molt recomanable. El millor que té és la meravellosa piscina i que s'agraeix moltíssim amb la calor que fa a Río Caribe.

Per a menjar repetim diverses vegades el mateix restaurant: Mi Cocina (Calle Juncal s/n, Tel. 0058-294 8083088). No és fàcil trobar-lo, doncs sembla que estigui amagat dins d'un garatge. Ofereix racions molt generoses i és obligatori demanar la cazuela de marisco, que dóna tranquil·lament per a dues persones. Absolutament recomanable.

Río Caribe. En aquest poble ens hi sentim molt bé, ja que és molt acollidor, sobretot perquè trobem una posada encantadora i un restaurant deliciós i bé de preu. És la capital de la província d'Arismendi de l'estat de Sucre. Tota aquesta zona és molt coneguda com a destinació de vacances per als veneçolans.

Río Caribe per si mateix és un poble bonic, però no té molt que oferir atès que és petit. Al matí val la pena passejar fins al petit port de pescadors on està el mercat de peix. Des d'allí surten les barques que duen a les diferents platges i el preu s'acorda (acostuma a ser 40.000 o 50.000 Bs anada i tornada), tenint en compte que el preu de sortida és més alt i que s'ha de negociar.

A uns quilòmetres de Río Caribe està la Hacienda Bukare (Vía Playa Medina, Chacarual, Municipio Arismendi, Tel. 0058-5112739). Per arribar-hi anem fins al que a Veneçuela anomenen bomba (benzinera) del poble i des d'allà surten els autobusos en aquella direcció, costen 1.500 Bs. Aquesta hisenda produeix cacau i fabrica xocolata. La visita guiada (amb cata inclosa) de 45 minuts costa 15.000 Bs. La hisenda també té una posada senzilla al voltant d'una petita piscina, on l'habitació doble costa 100.000 Bs i els sopars 40.000 Bs.

La platja més famosa de l'estat de Sucre i de la Veneçuela continental és Playa Medina. Per arribar-hi es pot anar en barca des del port o es contracta algun por puesto que et dugui per 30.000 Bs o més. La platja és bonica perquè té palmeres i herba fins a gairebé damunt la platja, però el color de l'aigua no és turquesa ni transparent com ens podríem imaginar en el Carib. Allí hi ha una posada que és cara, ja que costa 50 € per persona i tampoc és res de l'altre món, però això sí, es dorm damunt de la platja i entre palmeres. Hi ha molts llocs on es cuina peix fresc i te'l porten, i costa entre 10.000 i 30.000 Bs, depenent de la grandària del peix. Llogar tumbones costa 5.000 Bs i un para-sol 10.000 Bs. És típic d'aquesta zona fer un deliciós ponche de cacao casolà. Anant a Playa Medina, en el poble de San Francisco de Chacaracual, se'n pot comprar, ja que tots els seus habitants són productors de ponxe i de diversos tipus d'aquest boníssim licor.

Una altra platja interessant on nosaltres no vam anar és la Playa Pui-Puy. Ens van comentar que Playa Medina era més bonica i que el nivell de seguretat a Pui-Puy no era massa alt (és una platja molt més llarga, hi ha més dispersió i per tant més riscos). Un parell d'excursions més des de Río Caribe seria visitar la hisenda de búfals Hato Río de Agua i l'Hacienda Aguasana, que és d'aigües termals. Nosaltres no vam anar-hi. Des de Río Caribe també es pot anar fins a les platges de San Juan de las Galdonas. Diversos turistes ens van dir que val la pena arribar-se fins allà i passar nit en la Posada Las 3 Caravelas d'un espanyol, on van estar molt bé.

Més informació sobre Río Caribe: Río Caribe/Governació de l'Estat de Sucre i Mapa Río Caribe

A la plaça Miranda de Río Caribe agafem un por puesto fins a Carúpano que ens costa 3.000 Bs perquè és diumenge (2.500 Bs entre setmana) i en 20 minuts arribem a la seva terminal d'autobusos. Allà, amb els autobusos de Responsable de Venezuela anem cap a Cumaná i paguem 10.000 Bs per dues hores. El conductor ens deixa en la carretera que gira cap a Mochima (passat Cumaná) per 5.000 Bs més, on agafem un minibús de línia fins al poble (triga 10 minuts i paguem 1.750 Bs).

Dormim en la Posada Girasol (al final del carrer principal, tel. 0058-293 4160535), la qual pertany a la suïssa Brigitte de Vera. Són 3 habitacions petites amb televisió via cable i aigua calenta, decorades amb pintures en relleu de girasols en les parets i en el sostre. Quan vam estar allà s'estaven construint dues habitacions grans amb terrassa en el pis superior. Vam anar a mirar altres opcions i realment aquesta és la millor.

Recomanem el restaurant Bohios de Yeya, però no especialment pel seu menjar, sinó bàsicament per la taula col·locada al final de la passarel·la de fusta damunt de l'aigua, molt especial per a sopar sota les estrelles. Un altre restaurant, també aprop del mar, és Puerto Viejo (carrer principal).

Mochima és un poble de quatre cases en el que ni els seus dos carrers tenen nom, el principal i l'altre. És el lloc principal des d'on surten les excursions al Parc Nacional de Mochima, tot i que també surten des del poble de Santa Fe, més gran i més animat, però Lothar Berg de la Posada Shalimar de Río Caribe, ens va desaconsellar anar a Santa Fe, ja que últimament s'havien donat molts robatoris. Una curiositat de Mochima és que hi ha bastants talls de llum i en aquest cas convé prendre-s'ho amb calma perquè poden durar unes hores. A Mochima no hi ha internet en cap lloc. Els e-mails podeu consultar-los a Cumaná.

Nosaltres contractem l'excursió al Parc Nacional de Mochima amb Roger Tours (és el marit de la Brigitte) i paguem 25.000 Bs cadascun per l'excursió de tot el dia. En la barca som només 7 turistes i anem parant en diferents illes del parc nacional i a dinar a Santa Fe, en el restaurant del Club Náutico de Santa Fe. Tenim la sort de veure molts dofins mentre anem en la barca. És una excursió recomanable, no només per l'excursió en si, sinó també perquè a part d'això no hi ha molt més a fer a Mochima.

Agafem un autobús de Mochima a Cumaná. L'autobús surt des de la plaça principal de Mochima que sembla no tenir nom, però que tampoc té pèrdua. Val 1.750 Bs i triga gairebé una hora. Ens deixa en un lloc qualsevol no identificat per nosaltres, quan tot el món ja havia baixat i allí agafem un taxi que ens costa 5.000 Bs fins al centre.

La millor opció a Cumaná és la Posada Bubulina's (Callejón Santa Inés amb carrer Alacrán, Centro Histórico, Tel. 0058-293 4314025). Ofereix 16 habitacions molt netes, amb aire condicionat, televisió i té un restaurant per als hostes que vulguin menjar. Paguem 70.000 Bs per l'habitació doble. El lloc pertany a l'hongaresa-veneçolana Rosa Maróthy que és, a més, la presidenta de la Comisión de Turismo del Fondo Mixto per a la promoció del turisme de l'estat de Sucre. Altra bona opció seria la Posada San Francisco (Calle Sucre 16, Tel. 0058-293 4313926).

Per a menjar anem a dos llocs molt diferents i ambdós molt recomanables: Sport Restaurant (Calle Sucre, al costat del cinema Pichincha) que és un lloc molt popular on ofereixen abundants racions a un preu molt mòdic. També anem al restaurant francès Les Jardins de Sucre (Calle Sucre 27) on vam passar una nit deliciosa degustant la gastronomia francesa. Preus més elevats que la mitjana de restaurants veneçolans.

Cumaná és la capital de l'estat de Sucre i la primera ciutat fundada en terra continental pels espanyols, al 1521. Conserva edificis històrics colonials i és una ciutat agradable per a passejar. S'ha de destacar el Castillo de San Antonio de la Eminencia, on no es paga per a entrar, però hem d'esperar que arribin els guies a obrir la porta. Els guies són voluntaris. Curiosament, aquest fort no està al costat del mar, com acostumen a estar, i ens van explicar que quan es va construir al 1659 estava en el mar, però diferents terratrèmols van fer que s'anés formant terra on abans estava el mar i ara el fort està terra endins. El fort està fet de pedra de corall i té forma d'estrella de quatre puntes. També destaca l'església de Santa Inés, de 1929, encara que els edificis del seu entorn són del segle XVI. La catedral de Cumaná també és de construcció recent. Val la pena visitar la casa natal del poeta Andrés Eloy Blanco, d'entrada lliure, així com el Museo Gran Mariscal de Ayacucho, també d'entrada lliure, on trobem informacions sobre la guerra de la independència del general Sucre quan van alliberar Perú i Bolívia.

Més informació sobre Cumaná i Sucre: Sucre/Venezuela Virtual

A Cumaná vam agafar un taxi fins a la terminal d'autobusos (5.000 Bs) i allà un autobús nocturn de Rodovías fins a Caracas. Paguem 37.500 Bs pel bus llit, més 200 Bs de taxa de sortida. L'autobús surt a les 22:30 i arriba a Caracas a les 6 del matí. Arribem a la terminal privada de Rodovías, que està aprop la parada de metro de Colegio de Ingenieros, però tenint en compte l'hora que era preferim agafar un taxi que ens costa 10.000 Bs fins a la parada del bus a l'aeroport, a l'avinguda Sucre nº 17, entre México i Lacuna, en el Parque Central. Paguem 8.000 Bs pel bitllet fins a l'aeroport. Aquests autobusos surten a partir de les 5 del matí, cada mitja hora més o menys. En 45 minuts arribem a l'aeroport Maiquetía.

L'avió de Transaven cap a Los Roques surt a les 10:30 i triga 35 minuts en arribar a l'illa de Gran Roque. Per cada quilo que sobrepassi els 10 Kg d'equipatge cal pagar 1 US$ addicional, però només en l'anada, no a la tornada. Entenem que senzillament és una manera de guanyar diners. A Los Roques no hi ha cotxes i vam caminar fins a la Posada Karlin.

Nosaltres vam intentar comprar els bitllets a Los Roques per internet des de casa, però va resultar impossible. Un cop a Veneçuela, vam intentar-ho també diverses vegades amb vàries agències de viatge, però totes ens deien que Los Roques estava *full i que no trobaríem res. Per sort, a l'aeroport de Ciudad Bolívar, José Carlos Cuesta (tel. 0058-414 8523209) que treballa en la seu de Bernal Tours que hi ha a l'aeroport, es va comprometre a buscar-nos alguna cosa. I ho va fer, trobant a través del seu amic Yoni Velis (tel. 0058-414 3305301), un operador turístic independent que podem trobar en la seu de l'aeroport Maiquetía-Caracas. Yoni ens va vendre un paquet d'avió i posada (dormir, esmorzar i sopar inclosos) per 410 € per persona, 5 dies-4 nits. Yoni, a més, pot comprar els bitllets d'avió que necessitem i se li pot demanar per e-mail o per telèfon. Per tant, nosaltres recomanem comprar els bitllets a Los Roques prèviament, per internet o a través de Yoni. Poden costar de 170 US$ a 180 US$.

Atès que havíem comprat un paquet, aquí no escollim la posada on vam dormir, esmorzar i sopar: Posada Karlin (Tel. 0058-237 221 14 43). Vam veure altres dues posadas i certifico que són molt boniques i realment estan davant la platja. Són Posada La Gaviota (tel. 0058-414 32 42092) i Macanao Lodge. Hi ha poques posadas que realment estiguin davant la platja. La majoria estan en un dels pocs carrers que té Gran Roque. Les fotos de totes les posadas enganyen i, tot i que és cert que estan aprop de la platja, no estan davant.

Los Roques és una excursió molt cara, acostuma a costar entre 60 i 200 € per persona i nit. Només es paga uns 50 €/60 € per persona i nit quan la posada és més senzilla i pertany a gent local de Los Roques. Però la majoria de posadas que hi ha pertanyen a italians (fa uns 15 anys van descobrir aquest arxipèlag meravellós i van començar a obrir posadas). Els preus acostumen a ésser per dormir, esmorzar, sopar i les excursions a les illes veïnes. En les posadas més senzilles no entren les excursions a les illes. Creiem que es poden aconseguir millors preus fent la reserva per internet o telèfon o a la posada directament, sense oblidar-nos de recordar incloure el esmorzar, el sopar i, si pot ser, les excursions amb barca. Una altra molt bona opció és dormir en iots. El principal avantatge és la independència que dóna (visitar les illes que es vol quan es vol, tot a la carta, veure les estrelles des del vaixell en un silenci total en aigües del Carib, pescar, escollir la cala on es vol anar, etc). Sobretot si comparem això amb la dependència que es té a Los Roques de les llanxes i les excursions. Aquests serveis en iot els fa Alfons Millaret (tel. 0058-414 1869748), que està fent la volta al món i quan nosaltres vam estar-hi passava una temporada a Los Roques. Jordi Flo és un altre català que també fa aquestes excursions, però ell sí viu a Los Roques de forma permanent (tel. 0058- 414 394 2320). També permet la possibilitat d'estalviar-se el vol perquè, a més d'allotjar-nos en el iot de Jordi o Alfons, ens poden recollir a Cumaná o a illa Margarita i ens retornen a La Guaira (el port de Caracas). La llibertat és poder parar-te en les illes que vulguis quan vulguis. Dormir, menjar i les excursions poden costar uns 150 US$ per persona i dia.

Un lloc molt agradable per a prendre alguna cosa o menjar enfront del mar és Aquarena (tel. 0058-414 1311282). Gran Roque només té una pastisseria i és deliciosa i està bé de preu (sobretot comparant amb la resta de preus a Los Roques). S'anomena Bella Mar i està en el carrer del mig, a més, al migdia fan un abundant i generós dinar per 8.000 Bs. Ens consta que s'obrirà una segona pastisseria en un futur pròxim per part d'un català de Badalona.

Los Roques és un arxipèlag d'illes tropicals paradisíaques, fàcilment imaginable quan pensem en aigües turqueses i transparents, platges de sorra blanca i una illa caribenya. L'arxipèlag està format per diverses illes, pràcticament deshabitades, excepte una: Gran Roque. Los Roques està a 166 km de la costa continental.

Quan s'arriba a l'aeroport de Gran Roque s'ha de pagar l'entrada al Parc Nacional de Los Roques: 33.600 Bs. La temporada alta és igual que la nostra: agost, Nadal i Setmana Santa. Si podem triar i evitar la temporada alta millor, ja que Los Roques és molt car i en temporada alta encara més.

Los Roques

Nosaltres hem visitat altres illes paradisíaques pel món i hem de dir que a Los Roques hi ha un inconvenient: que sempre es depèn de les barques per a fer les excursions i cal preveure-ho tot (para-sols, menjars, begudes...). No es pot anar i tornar a l'hotel així com així. A més, a Gran Roque no hi ha res per a visitar, només posadas. A Los Roques només hi ha un banc i no canvia euros, només dòlars, i un mínim de 200 US$, carregant a més un 5% de comissió i canviant a 2.144 Bs per dòlar (l'horari és de 8 a 12 i de 14 a 17 hores). A Gran Roque hi ha un centre d'internet, que està just enfront de la Posada Karlin, i que costa 20.000 Bs per hora (20 vegades més que a la Veneçuela continental!). Un altre lloc on podem trobar internet és a l'InfoCentro, just davant de la pastisseria Bella Mar i obert només de 12 a 14 i de 17 a 19 hores, on els primers 30 minuts són gratis, però desafortunadament és molt lent.

Si en la Veneçuela continental hem vist que els talls de llum passen sovint de forma imprevista, a Los Roques encara n'hi ha més, tant de forma imprevista com prevista. De forma rotatòria i per zones del Gran Roque, es talla la llum des de les 19 a les 23:30 hores, quedant aquella zona en una foscor total. Les posadas de més alt standing tenen el seu propi generador, que et converteix en un privilegiat dins de la foscor. Aquests talls són deguts a la manca d'infraestructura per a suportar la forta demanda. A més d'això cal tenir en compte que ens podem trobar amb talls de llum per avaria.

A l'illa principal, Gran Roque, no hi ha molt a veure, diguem que pràcticament res. Només recomanem pujar fins al far per a veure les vistes del poble des de dalt. Curiosament el far va ser construït per un holandès de nom que sona espanyol. A Gran Roque no és aconsellable quedar-se en la platja. De fet, ningú es queda, tothom surt al matí en les excursions amb barca fins a illes més o menys allunyades. Les excursions costen entre 15.000 Bs i 60.000 Bs segons a quina illa es vagi. Totes són igual de boniques. Però arribar a les més allunyades pot suposar fins a una hora i mitja de barca. En les més properes amb 20 minuts (o menys) ja s'arriba. Quan es va a les illes veïnes el preu no inclou ni les tumbones ni el para-sol. En canvi, si es va a les illes allunyades sí estan inclòs (llogar els para-sols, ulleres, tub i aletes per a fer esnòrquel costa 25.000 Bs i podem ferho a l'Oscar's Shop, que és una cabanya-botiga que està a l'inici del poble. Altra bona opció és anar de pesca i aconsellem fer-hoo amb José Mata Zapatón (podeu trobar-lo en el telèfon 0058-237 2211165 o a través de la Posada Karlin). Per a bussejar hi ha dues opcions a Gran Roque: ADC o amb Arrecife Diver's.

Més informació sobre Los Roques: Los Roques-Venezuelatuya.

Ja hem comentat, en l'apartat corresponent a Coro, com s'arriba des de l'aeroport Maiquetía al centre de Caracas. A causa d'un overbooking del nostre vol amb la companyia Iberia, ens vam quedar un dia més i la companyia ens va oferir els trasllats amb un modern i ampli 4x4 Ford nord-americà.

Per gentilesa d'Iberia vam dormir en l'hotel Gran Meliá Caracas, on també vam fer tots els menjars.

Caracas. En principi no teníem pensat visitar Caracas, però gràcies a l'overbooking d'Iberia a la tornada vam poder gaudir d'una nit i un matí en la ciutat. La capital de Veneçuela ens sembla una ciutat poc agradable i bastant insegura, però, està clar, només és la sensació d'unes hores i no es pot generalitzar. Molts veneçolans que vam conèixer en les hores d'espera, gràcies a Iberia, ens van desaconsellar que ens quedéssim a Caracas per motius de seguretat.

Nosaltres gairebé no vam tenir temps de poder passejar i fer-nos una petita idea del que és Caracas. Ens consta que el barri antic en el centre té alguns edificis colonials i esglésies que valen la pena. Però no ho vam fer personalment i no podem estendre'ns en l'explicació.

Per a anar a l'aeroport Maiquetía-Caracas vam agafar el transport que ens oferí la companyia Iberia. Un cop a l'aeroport s'ha de pagar l'impost de sortida de l'aeroport, de 33.600 Bs, més 84.000 Bs de taxa aeroportuària. Per sort, si es vola amb Iberia aquests dos conceptes ja estan inclosos en el preu del bitllet. Agafem un vol Caracas-Madrid, 8'5 hores, i un altre Madrid-Barcelona de 50 minuts.