Primerament agafem l'autobús de la companyia Trípoli Express, directe a Beirut, sense parades intermèdies i amb un vehicle gran i còmode. Costa 2.500 LL i surt des de davant de les oficines de la companyia, en la cantonada dels carrers Tall i Fouad Chehab. En poc més de 90 minuts arribem a Beirut i el conductor ens deixa al costat del Museu Nacional, el punt de la seva ruta més proper a Cola, ja que li indiquem que la nostra pròxima destinació és Sidó.

Aquí mateix agafem un servei de taxi que, per 1.000 LL, ens duu fins al centre de transport Cola, a uns 2'5 km d'aquest punt. En arribar-hi preguntem per un transport a Sidó i ens indiquen un parell d'autobusos: un ràpid (1.500 LL) i un altre lent (750 LL). Ens decidim pel ràpid, un autobús gran, molt còmode i amb seients reclinables. Després de només 40 minuts de viatge arribem a la destinació final, en la plaça Saahat en-Nejmeh, molt prop del centre de Sidó.

En l'Hotel Katia paguem 22.500 LL per una habitació doble amb bany, finestra i una balconada (des d'ell vèiem el port i el mar). L'habitació és bàsica perquè l'edifici és un antic convent, la qual cosa és encara molt evident, però és un lloc net, tranquil i ben situat. En el cas d'estades de més dies es pot negociar el preu a la baixa. Aquest lloc està enmig del soc, pel que trobar-lo és bastant difícil. Però si preguntem per ell en el soc sempre trobarem a algú disposat a acompanyar-nos fins a l'entrada. De fet la porta d'entrada a l'hotel està en el carreró al costat del costat esquerre del Khan el-Franj (vist des de l'entrada d'est).

Per a menjar, un bon lloc són els quiosquets que hi ha enfront del Castell del Mar. Recomanem especialment el de Remy Abou, on preparen uns excel·lents entrepans de felafel per 1.250 LL. Sidó és famós per la seva varietat de dolços locals, fàcilment visibles, formant petites piràmides en botigues i pastisseries. L'especialitat més coneguda rep el nom de senioura, una deliciosa galeta que es desfà. Un lloc perfecte per a provar-la és la pastisseria Kanaan, en el carrer Riad as-Solh.

SIDÓ (Saida en àrab) està en la costa, 48 km al sud de Beirut i és una de les ciutats libaneses més importants en quant a patrimoni històric i cultural, la qual cosa no és d'estranyar tenint en compte que té més de 6.000 anys d'història i que va ser una important ciutat fenícia. Avui dia és la major ciutat del sud libanès, però amb una agradable atmosfera de petita ciutat. Des de l'època persa Sidó va ser coneguda com la ciutat dels jardins i encara avui dia està envoltada de plantacions de bananes i cítrics. Tot i que Sidó i Tir no solen estar en el circuit habitual dels pocs viatgers que visiten el Líban nosaltres creiem que val molt la pena visitar el sud libanès. Val a dir que nosaltres vam gaudir molt dels pocs dies que passàrem en aquesta part del país, amb unes particularitats que la fan diferent de la resta.

El Castell del Mar va ser construït pels creuats a principis del s. XII sobre una petita illa connectada a la costa per un pas elevat sobre el mar. L'entrada costa 4.000 LL i el seu màxim interès és la magnífica vista que té sobre el mar, el port i la ciutat vella pujant a la seva teulada. Sembla ser que aquesta fortalesa va ser de gran bellesa, però poc queda dels adorns que decoraven les seves muralles després que els mamelucs destruïssin tots els castells en el mar per a prevenir que els creuats posessin de nou el peu en la costa. Al costat del castell està el Resthouse, un elegant restaurant situat en un bonic edifici medieval. En el seu interior hi ha sostres amb voltes i decoració medieval, i també un preciós pati amb una font.

Socs. Entre el castell del Mar i el de Sant Lluís s'estén la ciutat vella. No gaire lluny del primer està el pintoresc i laberíntic soc cobert de Sidó. Encara que va quedar bastant deteriorat a causa de la guerra poc a poc es va reconstruint. Val la pena perdre's pels seus carrerons per anar trobant les nombroses botigues, negocis i cafès que s'hi amaguen aquí. Per la seva banda els pescadors venen les seves captures en el mercat proper al port, no gaire lluny de l'entrada al soc.

Khan El Franj. Aquest bonic caravanserai és el major i millor conservat de tots els que va construir Fakhreddine II. Té una estructura típica formada per un gran pati rectangular en el centre, amb una font, i envoltat de galeries amb voltes. Va ser el centre de l'activitat econòmica en el s. XIX i també va arribar a albergar el Consulat francès. Avui dia està sent renovat per a ser el centre cultural de Sidó.

Museu del Sabó. Aquest magnífic museu és el primer del país dedicat a l'art de la fabricació tradicional del sabó. És tan interessant l'exposició en si com l'espai on se situa, un edifici de pedra del s. XIII. A més hi ha altres sales amb exposicions auxiliars i també un cafè i una botiga, tot això presentat amb un gust exquisit. Molt recomanable. L'entrada és gratuïta ja que el museu es finança amb fons de la fundació Audi, un clan familiar de banquers libanesos.

Gran Mesquita. Al sud del soc, en el camí al castell de Sant Lluís, es troba aquesta mesquita que antigament va ser l'església de Sant Joan dels Hospitalaris, fins que els creuats van ser expulsats de Terra Santa. Els quatre murs fortificats d'aquest edifici rectangular daten del s. XIII i li confereixen un aspecte inexpugnable, especialment vist des del costat est. L'entrada és molt bonica, ja que per accedir a la mesquita es passa per un antic palau.

El Castell de Sant Lluís (Qalaat El Muizz) va ser aixecat pel rei francès Lluís IX durant les Creuades, a mitjans el s. XIII. Les restes que queden del castell permeten observar diverses etapes en la reconstrucció durant l'època mameluca (s. XVII). Al peu del turó on està el castell, més al sud de la Gran Mesquita, hi ha restes d'unes quantes columnes romanes escampades pel terra.

Turó del murex. Al sud del castell hi ha un turó artificial de 100 metres de llarg per 50 d'alt que es va formar per l'acumulació de les desfetes de conquilles de murex, un mol·lusc que era molt abundant en la zona i que s'utilitzava en les factories del famós tint púrpura en temps dels fenicis. Els romans ja van començar a aixecar edificis sobre aquest turó. Avui dia el turó està cobert de cases i edificis, així com un cementiri. Encara es pot veure alguna conquilla de murex trencada en la part baixa del turó, però a causa de les construccions cada vegada aquesta zona és més inaccessible.

TIR (Sour en àrab, pronunciat sur). està situada uns 40 km més al sud de Sidó. Compte amb cinc mil·lennis de moguda història, però la seva edat daurada la va viure en el primer mil·lenni abans de Crist, quan Tir era fenícia i les seves colònies es van estendre per la Mediterrània i l'Atlàntic. Quan Tir va passar a formar part de l'imperi romà, aquests van construir grans i importants monuments en la ciutat, incloent un aqueducte, un arc triomfal i el major hipòdrom de l'antiguitat.

Tir va patir enormement els efectes de l'última guerra civil libanesa i de fet va estar ocupada per les forces israelianes fins a mitjans de l'any 2000. En algunes zones encara són visibles els rastres de la destrucció i les obres de reconstrucció consegüent.

Nosaltres visitàrem Tir en una fàcil excursió d'un dia des de Sidó, tot i que amb més dies ens hagués agradat passar almenys una nit en aquesta tranquil·la i interessant ciutat. Per a pernoctar a Tir recomanem l'hotel i restaurant Al-Fanar (Tel. 741111), ja que per casualitat passàrem per davant d'ell (està situat al costat del far de Tir) i el seu amable propietari ens va convidar a veure les estupendes vistes del mar i del far visibles des dels seus ventanals posteriors.

Els minibusos de Sidó a Tir surten des de l'aparcament que hi ha en el costat oest de la plaça Nejmeh de Sidó. Costen 1.000 LL i triguen 1 hora en un trajecte de 40 km. La parada final està en la zona portuària de Tir. Per a tornar a Sidó agafem un minibús en aquest mateix lloc.

Ruïnes arqueològiques de Tir (declarades Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO al 1984 per a intentar preservar-les del pillatge i la guerra). En realitat aquestes es distribueixen en 3 zones:

• Zona d'Al-Mina, situada en l'extrem sud-oest de la ciutat. Conté restes de les èpoques grega, romana i bizantina, entre les que trobem edificis civils, columnates, banys públics, carrers amb mosaics i una mena de circ rectangular. Un llarg carrer amb columnes condueix directament al mar. Des de la riba podrem veure a poca distància petites illes que de fet eren els trencaones i molls de l'antic port fenici, anomenat port egipci perquè estava encarat cap al sud, on està Egipte. En conjunt es tracta d'un lloc fantàstic i molt recomanable de visitar, no ja només per les ruïnes en si, sinó per la seva ubicació al costat del mar. L'entrada a aquestes ruïnes costa 6.000 LL.

• Catedral dels Creuats, a només 5 minuts a peu cap a l'oest des de l'entrada de la zona anterior. De fet només queden en peu part dels fonaments i algunes columnes de granit. Les excavacions han trobat aquí una xarxa de vies romanes i bizantines, a més d'alguns edificis. No es permet l'entrada a la zona, encara que nosaltres vam poder entrar-hi ja que en aquell moment la reixa estava oberta pel fet d'haver-hi un equip de topògrafs mesurant). De totes maneres el conjunt és visible des de la carretera.

• Zona d'Al-Bass, situada a l'est de les anteriors, suposant un llarg passeig de més de 3 km per a arribar a l'entrada, en el costat est de l'enorme complex. Està format per restes que daten dels segles II al VI: una gran necròpoli romana i bizantina amb interessants sarcòfags, un arc triomfal de 3 ulls, restes d'un aqueducte que portava l'aigua a la ciutat i, sobretot, l'espectacular hipòdrom romà, el major i millor conservat del món, amb una estructura de 480 m. de longitud que permetia asseure's a 20.000 espectadors per a veure les carreres de quadriges. Val la pena pujar a la part superior de les graderies per a tenir una vista privilegiada del conjunt. L'entrada a aquesta zona costa 6.000 LL i és també molt molt recomanable.

El passeig des de la zona d'Al-Mina a la d'Al-Bass ens condueix a un barri residencial de Tir anomenat Hay Er-Raml o barri de la sorra, anomenat així perquè amb l'acumulació artificial de sorra i terra al llarg dels segles avui Tir sembla situada sobre una península, però en l'època fenícia estava en realitat sobre una illa que es va acabar unint al continent a través d'un pas elevat sobre el mar.

A més de les zones arqueològiques val molt la pena donar un calmat passeig pel nucli de Tir proper al port pesquer. Per a començar hi ha un petit però animat soc cobert. Al costat de l'entrada del soc hi ha un khan otomà i en un carrer lateral una casa mameluca (residència del període otomà que serveix de centre d'informació del Directorat General d'Antiguitats). Prop del soc també hi ha una interessant mesquita amb dues cúpules. Molt bonic i fotogènic és el petit però atrafegat port pesquer, existent des de l'època fenícia. En el costat oest del port trobem el barri cristià, una zona pintoresca d'estrets carrerons, amb arquitectura tradicional i nombroses esglésies. Al costat del far hi ha una petita platja de pedretes que dóna accés al mar.

Caminem els 500 m. des de la ciutat vella de Sidó fins a la plaça Saahat en-Nejmeh, on agafem el primer autobús que surt cap a Beirut (1.500 LL). Després d'un curt viatge de 40 minuts arribem, un cop més, a Cola. Aquí agafem un servei de taxi per anar la zona de Hamra.

Escollim de nou l'hotel Marble Tower, perquè ja el coneixíem i la seva relació qualitat/preu ens havia convençut en la nostra primera nit a Beirut.

Per a menjar recomanem especialment el restaurant Al Balad (1145 Ahdab St, molt prop de la plaça Nejmeh. Tel 985375), cuina libanesa exquisida i a preus raonables. Entre la multitud de restaurants de la zona centre també vam provar la la pizzeria Il Parlamento (a Maarad St) i no va estar gens malament, tot i que una mica car. Ja en la zona de Hamra és molt recomanable el cafè-restaurant Al-Kahwa (Bliss St, enfront de l'AUB, en la zona de Hamra), molt freqüentat per estudiants de la universitat i amb un ambient molt agradable, carregat de l'olor del narguileh o shisha. Per a beure o menjar alguna cosa lleugera tenim el Lina's (a Hamra St, en la planta baixa de l'hotel Plaça).

Per a connectar-se a Internet: Pals Internet Centre, en la cantonada dels carrers Hamra i Mahatma Gandhi, a 1.500 LL/hora.

BEIRUT, la capital del Líban, amb una mica més d'un milió d'habitants, és una ciutat vibrant i bulliciosa, potser el resultat d'un passat de més de 5.000 anys i de multitud de desgràcies i calamitats que ha hagut de superar (i encara supera). Sense anar més lluny, Beirut va sobreviure a finals del s. XX a 15 anys d'una cruenta guerra que li va donar el dret a auto-proclamar-se la ciutat que mai mor. Tot i que hi ha diverses zones de la ciutat on són visibles les petjades de la guerra en forma d'edificis acribillats per projectils de tots els calibres.

Si bé és cert que a Beirut no queda gran cosa per a veure això no vol dir que aquesta ciutat no tingui interès per al viatger. Val la pena, sota el nostre punt de vista, dedicar-li almenys un dia.

La Corniche. Passejar per aquest llarg passeig marítim que s'estén al llarg de la costa de Beirut és una agradable forma de passar l'estona, especialment en caure el sol. A més es dóna la circumstància que és el lloc preferit per la població local per a passejar, fer footing, pescar, fumar narguileh, prendre alguna cosa, o veure i deixar-se veure, pel que no hi ha millor lloc per a veure en acció a la societat beirutí en el seu temps d'oci. És tot un espectacle i, per suposat, és molt recomanable.

Comencem el passeig per la Corniche en la zona d'Ain-Mreisse, concretament enfront del port esportiu St George Yacht Motor Club. Al costat del port es troba l'hotel St George, enfront del qual va ser assassinat l'ex-primer ministre libanès Rafik Hariri el 14 de febrer de 2005, quan al pas del seu vehicle blindat va esclatar una potentíssima bomba que va acabar amb la seva vida i va augmentar les divisions internes en un país amb un equilibri polític ja de per si molt precari. L'explosió va ser de tal magnitud que diversos edificis propers al lloc (entre ells el del propi hotel St George) van quedar totalment destruïts. En el moment de la nostra visita la zona estava encara tancada al pas i amb vigilància militar les 24 hores, ja que es tracta d'una escena del crim (CSI) en la que l'ONU continuava investigant per a esclarir la responsabilitat d'aquest brutal atemptat. Tot i així és possible observar l'enorme cràter que va causar l'explosió. Vorejant aquesta zona i anant cap a l'oest ens desviem pel carrer Phoenicia per a veure l'enorme edifici bombardejat del Holiday Inn (just darrere del luxosíssim hotel Intercontinental Phoenicia), potser el símbol més visible de la guerra civil libanesa i que avui és una espècie de monument a la bogeria de la guerra. En tractar-se d'un edifici molt alt va ser un lloc molt usat per franctiradors durant la guerra, pel que va atreure projectils de tots els calibres imaginables. Tot i així l'estructura de l'edifici ha aguantat perfectament.

Des d'aquí tornem de nou al passeig marítim i continuem cap a l'oest, gaudint de l'ambient. Des del passeig veiem els enormes jardins i edificis de l'AUB (American University of Beirut, una de les més prestigioses de tot l'Orient Mitjà). Seguint el passeig veiem més ports esportius i platges privades. En arribar a l'altura del far Manara el passeig gira cap al sud, deixant a l'esquerra la zona de Ras-Beirut. Més endavant passem pel costat del parc d'atraccions Luna Park. El tram de passeig que ascendeix el turó fins a la zona de Raouché és el menys bonic de tot el recorregut, però poc més enllà ens espera la visió d'un dels llocs més emblemàtics de Beirut, les Roques dels Coloms. Es tracta d'unes enormes i espectaculars formacions rocoses, a pocs metres de la costa, que serveixen d'atracció per a locals i visitants, especialment durant la posta de sol. Des del passeig hi ha alguns camins que baixen uns 100 m. fins al costat del mar, des d'on tindrem una vista diferent de les roques i també dels bonics penya-segats d'aquesta zona de la costa beirutí. Sobre els penya-segats hi ha nombrosos cafès i restaurants des dels que observar la posta de sol sobre el mar i les roques. Un dels millors situats és el Bay Rock Cafè, amb àmplies terrasses i zones acristallades que donen al mar.

Districte central. És el centre històric i geogràfic de la ciutat, però també el node financer, comercial i administratiu del país. Durant bona part dels 15 anys de guerra civil va estar exposat al foc en tota la seva extensió. En acabar la guerra aquesta zona de la ciutat havia estat arrasada, patint una devastació total de les seves edificacions i infraestructures. Des de mitjans dels anys 90 s'està duent a terme un gegantí projecte de reconstrucció en aquest districte (equivalent a una superfície d'1,8 milions de metres quadrats) amb la finalitat de crear una moderna zona comercial, de serveis i residencial. Aquest projecte inclou la reconstrucció d'edificis històrics, com mesquites o esglésies. Encara que aquest projecte, amb una durada prevista de 25 anys i dut a terme per l'empresa privada Solidere, està ja bastant avançat encara hi ha diverses zones on es continua construint i unes altres on encara són visibles alguns edificis acribillats per les bales.

Tot i que la reconstrucció dels edificis ha intentat seguir l'arquitectura que hi havia el cert és que ara aquesta zona de la ciutat poc té a veure amb la resta. Però amb l'obertura en els nous edificis de nombroses botigues, restaurants i cafès aquest districte s'ha convertit en el lloc de moda de Beirut. Només cal venir aquí al capvespre o un cap de setmana per a veure com s'omplen les terrasses, especialment en els carrers adjacents a la Place d'Étoile (o plaça Nejmeh). Apart de passejar pels carrers hi ha unes quantes coses interessants en aquesta zona. A l'est de la plaça: Banys Romans (restes del que van ser els banys romans que van servir a la ciutat en l'Antiguitat); el Gran Serrall (separat dels banys romans per la Rue des Capucins; enorme edifici construït pels otomans al 1853 i que avui dia és on resideix el Govern del país); Torre del Rellotge (prop del Serrall, construïda al 1897 pels otomans); església dels Caputxins (inaugurada al 1863, al costat dels banys romans); mesquita Amir Munzer (al carrer Weigand; va ser construïda al 1620 i en el seu pati interior hi ha encara 8 columnes romanes); o el jardí Gebran Khalil (un bon lloc per a descansar de la caminada, davant de l'edifici de les Nacions Unides). A l'altre costat de la plaça Nejmeh: catedral Greco-Ortodoxa de Sant Jordi (construïda al 1767 era la més antiga de Beirut en funcionament, però va quedar tan devastada per la guerra que va caldre reconstruir-la), catedral Greco-Catòlica de Sant Elies (de mitjans del s. XIX); mesquita Al-Omari (originalment era una catedral dels Creuats en el s. XII, però va ser convertida en mesquita pels mamelucs en el s XIII); catedral Maronita de Sant Jordi (després de la zona arqueològica, d'estil neo-clàssic); mesquita Khatam Al Anbiyaa (de recent construcció) o la Plaça dels Màrtirs.

Districte de Hamra. Abans de l'inici de la guerra civil, en l'any 1975, la principal via d'aquesta zona, el carrer Hamra, era anomenat el Champs Elysées de Beirut per la seva bulliciosa activitat i per ser freqüentada per turistes durant tot l'any. Avui dia ja no és així, però continua sent un important eix comercial i financer. També posseeix un bon nombre d'hotels, apartaments i cafeteries, pel que és una de les millors zones de Beirut per a buscar hotel. La seva situació geogràfica també fa que sigui bastant convenient per al viatger.

Museus. A Beirut no cal perdre's per res del món el Museu Nacional (entrada: 5.000 LL), en la cantonada d'Abdallah Yafi amb Damas. Va ser obert al 1942 per a hostatjar els nombrosos tresors arqueològics libanesos i durant la guerra civil va resultar molt danyat, a causa de la seva posició estratègica en una intersecció de l'antiga Línia Verda, la frontera que dividia la ciutat entre el Beirut cristià (est) i el musulmà (oest). Gràcies a la previsió dels seus responsables es va aconseguir que els objectes exposats no resultessin danyats. Acabada la guerra es va sotmetre a l'edifici a una intensa restauració i el museu va tornar a obrir les seves portes al 1999. La veritat és que dóna gust de visitar-lo per la seva amplitud, il·luminació i presentació dels objectes exposats. Molt recomanable. Un altre museu que pot ser interessant és el museu Nicolas Sursock (tel. 01-201892), situat al carrer Sursock, en ple cor del barri d'Achrafieh. Està considerat l'únic museu d'art modern del Líban, amb exposicions temporals i una col·lecció permanent d'art islàmic. Va obrir al 1961 i ocupa un palau que va ser la casa privada de Nicolas Sursock, el qual és una joia arquitectònica en si mateix, sent un magnífic exemple d'eclecticisme ja que combina estils artístics italians i orientals. A més val la pena venir fins a aquí per a veure altres exemples de luxosos edificis dels segles XIX i XX que hi ha en els voltants del museu.

BEITEDDINE (significa Casa de la Fe) és un petit poble situat uns 45 km al sud-est de Beirut i a una altura de 850 m. És una de les principals atraccions turístiques del país a causa del palau del mateix nom. Val la pena combinar la visita a Beiteddine amb la del veí poble de Deir al-Qamar.

Palau de Beiteddine. És el millor exemple d'arquitectura libanesa de principis del s. XIX que podem trobar en el país i va ser construït durant un període de 30 anys per l'emir Bechir El Chehab II, qui va governar el Mont-Líban durant més de mig segle. Des de la independència del Líban, al 1943, el palau va passar a ser la residència d'estiu del president del país. Tant per fora com per dintre és magnífic, com sortit d'un conte de les mil i una nits, i si a això li sumem els seus preciosos jardins i interessants museus la visita està més que justificada.

L'entrada al palau costa 7.500 LL i està obert tots els dies de l'any. Des del pàrquing que hi ha a l'entrada es tenen les millors vistes dels edificis del complex. L'entrada principal condueix a un enorme pati i a la seva dreta trobem un museu amb fotos i documents que expliquen la vida de Kamal Jumblatt, un important polític libanès i líder drus. En el segon pis està l'interessant museu arqueològic i etnogràfic Rashid Karami amb una extensa col·lecció d'objectes de diferents períodes. Al final del pati s'accedeix a la part central del palau, passant d'una arquitectura austera a una altra molt més elaborada i fantasiosa (no en va Beiteddine rep l'àlies d'Alhambra del Líban). En aquesta secció central podem veure cambres luxosament decorades (amb parets i sostres de fusta tallats amb complexes figures i embellits amb cal·ligrafia àrab), bells terres de mosaic, un elegant pati amb una font, balconades de fusta, façanes ricament decorades, ... Des de les balconades de les habitacions privades de l'emir i la seva família (des de l'harén) hi ha unes vistes fantàstiques sobre la vall). Però la nostra preferida és la part que correspon al hammam, el qual consta de diferents cambres seguint la tradició dels banys romans. Per finalitzar esmentarem el jardí de xiprers, amb la tomba de l'emir i la seva primera esposa, i els enormes estables amb voltes, que actualment allotja una col·lecció de bells mosaics bizantins (considerada una de les millors del món) que es van portar aquí des de distints llocs del Líban per a salvaguardar-los durant la guerra.

Per arribar a Beittedine, uns 50 km al sud-est de Beirut, agafem un minibús a Cola (1.500 LL). En realitat el minibús es dirigeix a la propera població de Samqaniye, seguint una bonica carretera de corbes per la part sud d'una vall en les muntanyes del Chouf, i ens deixa, després d'1 hora de viatge, en una rotonda uns 2 km abans d'arribar a la seva destinació. Des d'aquí es pot caminar uns 2 km fins a Beittedine, baixant per la carretera, o bé agafar un servei de taxi (1.000 LL)

Acabada la visita al palau caminem fins al centre del poble de Beiteddine, on podem veure alguns interessants edificis com el palau Mir Amine (construït per un dels fills de l'emir; posteriorment va ser restaurat i ara és un hotel de luxe). Des d'aquí agafem un taxi (4.000 LL els dos) a l'interessant poble de Deir al-Qamar, a 6 km en l'altre costat de la vall (si es disposa de temps i ganes aquest camí de baixada proporciona unes boniques vistes de la vall i del palau).

DEIR AL-QAMAR és una població tradicional, amb nombrosos edificis històrics en bon estat de conservació que mostren com era l'arquitectura libanesa d'antany. A més va jugar un important paper en la història del Líban perquè va ser la residència dels governants libanesos fins al s. XVIII.

El centre del poble està ocupat per l'enorme plaça pública, usada en els seus orígens per a tornejos. Al voltant d'ella hi ha nombrosos edificis històrics (hi ha també una gran font que es va afegir en el s. XIX). En la plaça mateixa està la mesquita de Fakhreddine, construïda al 1493 i restaurada en estil mameluc en el s. XVI per l'Emir Fakhreddine I Maan. Darrere de la mesquita està el soc que albergava els curtidors de pells, tot i que avui ja només té botigues modernes. Darrere del soc veiem l'antic palau de l'Emir Younes Maan (avui dia és una casa particular). En el costat sud de la plaça l'Emir Yousef Chehab (s. XVIII) es va construir la seva pròpia residència usant el material que va obtenir demolint part del palau anterior i avui dia és el Serrall, un bonic edifici que ara hostatja unes oficines municipals. Al nord d'aquest edifici domina la plaça el caravanserai de la seda, construït al 1595 i dissenyat amb l'estil clàssic dels caravanserais. Originalment va ser usat com mercat per a les joies i la seda, però avui dia només s'usa per a activitats culturals. Finalment, a només 1 km de la plaça, en la carretera a Beiteddine, està el curiosíssim castell Musa, construït per un home de negocis que és un fetitxista de la cosa medieval.

Per a tornar a Beirut des d'aquest petit poble vam negociar un taxi a Damour (10.000 LL el taxi), a uns 18 km, ja que al ser un dia semi-festiu ja no hi havia transport col·lectiu que passés per aquí. Un cop a Damour agafem un minibús a Cola (1.000 LL).

Agafem un taxi al carrer Hamra, prop de l'hotel, i negociem un preu de 10.000 LL per anar a l'aeroport, al que arribem en només 35 minuts (ja és una mica tard i no hi ha molt trànsit). Ja en l'aeroport trobem una oficina del Byblos Bank on canviar les poques lliures que ens quedaven. El nostre vol de KLM triga 4 hores i 15 minuts en arribar a l'aeroport Schipol d'Amsterdam. Després d'una curta connexió arribem a Barcelona en un altre vol de 2 hores i 10 minuts. Tornem a casa havent gaudit enormement d'aquests dies per terres libaneses. Per sempre més el Líban tindrà un lloc al nostre cor.