Vol de Barcelona a l'aeroport d'Schipol a Amsterdam amb la companyia KLM (1 hora 50 minuts). Després d'una curta espera de menys de dues hores enllacem amb un altre vol de la mateixa companyia a Beirut. Després de gairebé 4 hores de vol arribem a l'aeroport Rafic Hariri de Beirut a les 23:55 hores.

Després de passar immigració (veure Visat) i recollir l'equipatge sortim fora de la terminal. Aquesta vegada no canviem diners, ja que el canvi ofert era dolent i a més dúiem ja suficients dòlars per a pagar el taxi al centre. Una vegada fora ens assalten uns quants taxistes, els quals ens demanen 25 US$ per anar a la zona de Hamra, en el centre de la ciutat, un preu clarament abusiu. Regategem amb un dels taxistes i sense molt esforç aconseguim un preu de 10 US$, que ens sembla més just tenint en compte l'hora que era.

L'aeroport està uns 9 km al sud del centre de Beirut. Durant el dia (en teoria de 5 a 18 hores) circulen autobusos públics entre l'aeroport i diversos punts de la ciutat (Hamra o l'estació Charles Helou, per exemple), però per agafar-los a l'aeroport cal caminar gairebé 1 km des de la terminal fins a la rotonda per la que passen els autobusos.

En l'hotel Marble Tower (rue Makdessi, en el cor de Hamra. Tel. 354586) paguem 67.500 LL per una habitació doble amb bany, TV, aire condicionat i esmorzar inclòs (buffet lliure). Pel fet d'arribar tardíssim a Beirut vam preferir reservar-lo per Internet dies abans, des de la seva pròpia pàgina web. La veritat és que l'hotel està bastant bé i la seva situació és molt convenient, i l'únic inconvenient pot ser el soroll dels cotxes que arriba del proper carrer Hamra, pel que convé demanar una de les habitacions que dóna a la part de darrera. Al costat d'aquest hotel n'hi ha dos o tres més, però són bastant més cars. Una opció més econòmica és el Regis Hotel (rue Razi, en la zona d'Ain Al-Mreisse. Tel. 361845), del que teníem bones referències, tot i que no podem opinar per no haver estat en ell.

A tir de pedra del nostre hotel, al carrer Hamra (entre els carrers Jeanne d'Arc i Caire), hi ha unes quantes oficines de canvi on canviar euros o dòlars a bon preu, però totes ofereixen el mateix canvi. En les dates del nostre viatge el canvi aquí era de 1.800 LL per euro, enfront dels 1.570 LL en l'aeroport.

Deixem la visita a Beirut per als dies finals del nostre viatge (veure BEIRUT (II)), sent ara només un lloc on passar la nit per a continuar viatge al dia següent cap a Baalbek.

Primerament agafem un servei de taxi (taxi amb matrícula vermella) al carrer Hamra fins a l'estació d'autobusos de Cola (1.000 LL cadascun). En el camí cap a Cola podem veure alguns edificis encara amb clares petjades de la destrucció de l'anterior guerra. A l'arribar a Cola (en realitat una rotonda al costat d'un viaducte on s'esperen multitud de minibusos i taxis) el taxista ens deixa al costat del minibús que va a Baalbek. Surt quan s'omple i, encara que quan arribem estava buit, en menys de 10 minuts ja sortim cap a Baalbek, donant alguna volta per barris del sud de Beirut per acabar d'omplir el minibús. Paguem 4.000 LL cadascun pel trajecte a Baalbek.

Quan abandonem la capital beirutí agafem la carretera Beirut-Damasc (molt transitada, per cert), la qual ascendeix pel vessant d'una muntanya. Un cop en la part més alta hi ha unes magnífiques vistes de la ciutat i de la Mediterrània. A continuació iniciem el descens per l'altre costat de la muntanya cap a la vall de la Bekaa. En iniciar el descens per l'altre costat comencem a trobar bastants controls de l'exèrcit libanès (apart de les retencions en el tràfic no suposen cap inconvenient per a nosaltres). En arribar a Chtaura, a 44 km de Beirut, deixem la carretera a Damasc i n'agafem una altra cap al nord. Altres 7 km més i passem per la bulliciosa Zahlé (la capital de l'arak, una espècie de conyac amb sabor anisat). En aquesta carretera per la vall de la Bekaa es fa evident la presència d'Hezbollah, amb gran arrelament en aquesta zona, ja que hi ha nombroses banderes, cartells amb la imatge del seu líder Nasralah i també guardioles on poder deixar donatius per a la causa. Arribem a Baalbek després de 2 hores 15 minuts de viatge des de Beirut. El minibús ens deixa en la plaça principal, davant del banc.

En la Pension Jammal (rue Hajjar, Tel. 370649) paguem 45.000 LL per una nova, bonica i enorme habitació doble amb bany, en la part superior d'un edifici que està enfront de la pensió pròpiament dita. A més som els únics hostes en l'edifici. Des de la balconada de l'habitació teníem una estupenda vista de la propera Catedral de Santa Bàrbara i des de la terrassa de l'edifici una no menys impactant vista de les ruïnes amb les muntanyes nevades de l'Anti-Líban com a fons. Molt, molt recomanable, de debò. Arribem a ella seguint els consells d'un amable senyor al que preguntem per un altre lloc, ja que abans havíem mirat altres opcions que venien en la guia LP: Hotel Jupiter (20 US$ l'habitació, però bastant cutre), o el Palmyra Hotel (56 US$ una habitació envellida).

En el mateix carrer Hajjar, uns 50 metres més enllà, està el petit i recomanable restaurant Al-Kayam, on menjar un deliciós shawarma per només 1.500 LL. Seguint aquest mateix carrer cap al nord, al costat del soc, està la cafeteria An-Shams, un bon lloc per a berenar, prendre un te i veure passar la gent per aquest concorregut carrer. Molt prop d'aquí està el recomanable restaurant Chehrazade, situat en la 6ª planta d'un edifici, des de la qual hi ha unes vistes magnífiques.

BAALBEK, a 85 km de Beirut, és una petita ciutat que actua de centre econòmic i administratiu del nord de la Vall de la Bekaa. Per suposat l'interès principal de Baalbek són les seves extraordinàries restes arqueològiques, encara que seria una llàstima marxar de la ciutat sense haver donat una volta per ella. Durant els anys de la cruenta guerra civil libanesa Baalbek va estar fora de l'abast dels viatgers, ja que aquesta ciutat es va convertir a més en la caserna general de la milícia xiïta d'Hezbollah, pel que la situació aquí era de tot, menys pacífica i segura. Per sort, des de mitjans dels anys 90 torna a ser possible visitar aquesta meravella.

Apart del lloc arqueològic hi ha alguns punts d'interès en la ciutat, com la Catedral de Santa Bàrbara, les ruïnes de la Gran Mesquita omeia (va ser construïda amb pedres dels temples), els carrerons del petit soc, el bulevar Ras al-Ain (dels fanals pengen banderoles verdes i grogues amb fotos dels màrtirs i l'anagrama d'Hezbollah) o la pedrera de la qual procedien els blocs de pedra usats en el lloc arqueològic. Aquesta està 1 km al sud del centre i en ella es pot veure el major bloc de pedra mai creat per l'home, amb unes dimensions de 21'36 m de llarg, 4'33 d'alt i 4'6 de profunditat i que podria pesar entre 1.200 i 2.000 Tn.

Lloc arqueològic de Baalbek (declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO al 1984). La ciutat de Baalbek va tenir el seu origen en temps fenicis com un lloc de culte a Baal, el déu fenici del Sol, i del que deriva el seu nom.

Imatge de Baalbek

Durant el període hel·lenístic els grecs van anomenar a la ciutat Heliópolis o Ciutat del Sol). Tot i que l'edat daurada de Baalbek va arribar quan Juli Cèsar la va fer una colònia romana. A causa de la seva importància com àrea agrícola (la vall de la Bekaa és molt fèrtil) per a abastir la part oriental de l'Imperi Romà o potser gràcies a la seva estratègica situació en les importants rutes comercials est-oest (entre el Mediterrani i la Síria interior) i nord-sud (entre el nord de Síria i el nord de Palestina) els romans van triar aquest lloc per a construir els majors temples religiosos de l'imperi. Al llarg de 200 anys varis emperadors romans van supervisar la construcció de magnífics temples en honor a Júpiter, Venus i Mercuri, que també van servir per a demostrar la riquesa i el poder de la Roma imperial.

Amb els seus colossals i imponents temples i ruïnes, Baalbek és un dels més grans i bells exemples d'arquitectura romana en tot el món. També està considerada com una de les meravelles de l'antiguitat. Es poden passar diverses hores visitant aquest complex, la qual cosa ens permet gaudir sense presses del lloc. Al llarg dels segles els temples de Baalbek han sofert expolis, guerres i terratrèmols, així com afegits en l'època medieval, però avui dia podem veure'ls més o menys en la seva forma original gràcies als treballs de restauració d'arqueòlegs alemanys, francesos i libanesos en l'últim segle.

L'entrada al complex costa 12.000 LL i s'accedeix a ell a través d'un majestuós Propileu (entrada cerimonial) que dóna pas a dos grans patis amb columnes. A través d'ells arribem als grans temples del complex: el temple de Júpiter, el temple romà més gran mai construït. Avui dia només queden en peu 6 de les 54 columnes corínties originals. Cada columna té una altura de 22 m. i un diàmetre de 2 m., donant una idea de les enormes mesures del temple original. En el costat nord-oest de la plataforma sobre la qual s'assenta el temple hi ha blocs monolítics que podrien pesar unes 1.000 tones. El temple de Baco és potser un dels més bonics i millor conservat de l'antiguitat. És més petit que el de Júpiter, però major que el Partenó d'Atenes, per exemple. Val la pena envoltar-lo completament per a admirar les seves formes i el seu magnífic estat de conservació. Prop de l'escalinata del temple de Júpiter es poden veure les restes d'una basílica bizantina que va construir l'emperador Teodosi usant pedres del propi temple. A l'entrada hi ha un interessant museu que val la pena visitar. Encara que ja fora del recinte (a 200 m. de l'entrada), el bonic temple de Venus és una petita estructura circular amb voltes i amb columnes estriades que durant l'època bizantina va ser convertida en una església. En resum, per la seva bellesa, estat de conservació i enormes dimensions Baalbek és un lloc que no hem de perdre'ns per res del món.

AANJAR. Seguint uns 15 km des de Chtaura per la carretera a Damasc i ja molt prop de la frontera amb Síria es troba aquesta petita població de majoria armènia. El seu interès radica en el lloc arqueològic d'Aanjar (declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO al 1984), on, a diferència d'altres llocs arqueològics libanesos, no hi ha una superposición d'èpoques i civilitzacions, sinó que pertany tot ell a l'època omeia (s. VIII). Juntament amb les ruïnes de la mesquita omeia de Baalbek aquestes són les úniques restes d'aquesta època en el país.

Nosaltres no vam poder visitar aquest lloc per falta de temps, pel que no podem donar la nostra opinió, però sembla ser que és molt recomanable. Així que venint de Damasc o bé visitant la vall de la Bekaa no és mala idea dedicar-li unes hores.

En la mateixa carretera, al costat del Jamal Bank, agafem un minibús a Beirut (4.000 LL). Arribem a l'estació Cola de Beirut en tan sols 1 hora i 20 minuts a causa de que el conductor del nostre minibús va com un boig.

Un cop a Cola teníem previst agafar un servei de taxi a Charles Helou, on agafar un altre minibús cap al nord per arribar a Byblos, però per a sort nostra ens assabentem que podíem agafar un minibús directe a Byblos des de Cola. Després de preguntar unes quantes vegades aconseguim esbrinar quin era el que anava a Byblos. Pugem a ell, paguem 2.000 LL i sortim poc després. En sortir de la ciutat agafem l'autopista que va cap al nord seguint la línia de costa. Uns 40 minuts després el minibús s'atura en el voral de l'autopista i ens indica que baixem, ja que continua viatge cap al nord i ja estem a Byblos. Sortim de l'autopista i caminem uns 500 metres fins arribar al centre de la ciutat.

En l'Ahiram Hotel (Tel. 540440) paguem 66.000 LL per una habitació doble nova, amb bany, TV, nevera, una balconada que dóna directament al mar, i l'esmorzar inclòs, tot i que el preu inicial era de 99.000 LL més impostos (érem els únics clients de l'hotel i això va ajudar a baixar el preu). La guia LP deia que les habitacions eren brutes i necessitaven una renovació, però ara ja no és així ja que l'hotel estava ja sent renovat del tot. Molt recomanable. A més l'esmorzar és molt complet i a la nit és molt agradable dormir-se escoltant només el trencar de les onades contra la platja. Una opció més econòmica a Byblos és l'hotel Abi-Chmou (al costat de l'entrada al jaciment arqueològic), però estava ple quan arribàrem a la ciutat.

Per a menjar podem recomanar el restaurant Rif Grill, en un carreró a 30 m. del carrer Jbail. Aquí vam poder provar una cervesa local, de nom Almaza, que no està gens malament i per només 2.000 LL. Un altre bon lloc, no tan fashion, és el Rock Restaurant, al costat del Byblos Bank, també al carrer Jbail. Per a prendre alguna cosa res millor que el Cafè du Port-Saint Tropez, una mica car, però amb una magnífica vista sobre el port vell i amb una suggestiva olor a narguile que inunda el local.

Port de Byblos

BYBLOS (Jbail en àrab), 37 km al nord de Beirut, és una de les urbs més antigues que es coneixen permanentment habitades ja que els seus orígens es remunten a fa uns 7.000 anys. Van ser els grecs (1200 a. de C.) qui li van donar el seu actual nom de Byblos (pronunciat baiblos i el significat del qual és papir en grec), a causa de que era un important punt en el comerç del papir. Les seves ruïnes estan considerades com un dels vestigis arqueològics més interessants del país, ja que entre elles es troben restes de construccions del cinquè mil·lenni abans de Crist. Byblos va ser declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO al 1984.

Al sud de la ciutat vella tenim els jaciments arqueològics (l'entrada al complex costa 6.000 LL), una àrea d'excavacions envoltada per una muralla amb l'entrada a través del Castell dels Creuats. És convenient començar la visita pel castell, construït en el s. XII, ja que si pugem dalt de les seves muralles tindrem unes meravelloses vistes sobre els jaciments, la ciutat vella i, en general, dels voltants de Byblos, el que ens permetrà fer-nos una composició de lloc. Un passeig pel jaciment, al costat del mar, ens permetrà veure altres restes d'interès, com les ruïnes del Temple de Baalat Gebal (el més antic de Byblos), el Temple de Reshef, nou tombes reals, o el Temple de l'Obelisc, així com una columnata, el Pou del Rei i un amfiteatre romà. Molts dels vestigis trobats en aquest jaciment avui s'exhibeixen al Museu Nacional de Beirut.

En la ciutat medieval, envoltada per muralles en els seus costats nord i est, trobem la bonica església de Sant Joan Baptista, una catedral de tres àbsides construïda pels creuats. Recomanem també vagarejar pels carrerons d'aquesta part de la ciutat i veure el seu restaurat soc. També el seu petit i interessant port vell, protegit del mar obert per un promontori rocallós i amb una torre de defensa a cada costat de la bocana. Al costat del port val la pena donar un cop d'ull (o menjar en ell, però és car) a la terrassa del mític restaurant Byblos Fishing Club, on hi ha nombroses fotografies del propietari del restaurant, Pepe, d'origen mexicà, amb celebritats del món del cinema i la jet-set internacional en els anys 60, quan Byblos era un lloc de parada obligada per als iots dels famosos. Durant els caps de setmana, el carrer que envolta el port vell sembla ser un lloc on alguns libanesos exhibeixen els seus luxosos cotxes.

Des de l'hotel caminem, en un agradable passeig, gairebé 1 km fins a l'autopista, en el mateix punt en el que ens va deixar el minibús quan arribàrem aquí. No passa ni un minut abans que pari un autobús i ens pregunti cap a on anem. L'agafem perquè va cap a Trípoli. Costa 1.500 LL i en només 40 minuts (gairebé tot és autopista) ja estem en el centre de Trípoli. L'autobús ens deixa uns 200 metres a l'oest de la plaça Al-Tall.

En la Haddad Pension (prop de la plaça Tall, cal buscar un rètol vermell amb el nom per a accedir al carreró on està. Tel. 507709) paguem 22.500 LL per una habitació doble amb bany compartit. El lloc és bastant bàsic, però l'ambient és molt familiar, gairebé com estar hostatjat a casa d'algú, perquè de fet la família propietària viu aquí. El fet que les habitacions no es poden tancar amb clau dóna una idea de la familiaritat del lloc. Algunes habitacions poden ser una mica sorolloses a la nit a causa de la maquinària d'un forn de pa proper. La propietària és molt amable i sol·lícita a l'hora de donar informació sobre la ciutat. La pensió està en un 2º pis i les escales que condueixen a ella poden espantar a algú, però no cal desanimar-se.

Molt recomanable el restaurant Lycée, molt prop del carrer Rachid Rida, entre les places et-Tall i Al-Hajman. Tenint en compte que Trípoli és famosa per ser la capital dolça del Líban res millor que provar algunes de les seves especialitats en l'acreditada pastisseria Rafaat Hallab & Sons, al carrer Tall. Però no marxeu de Trípoli sense haver anat també a la pastisseria Abdul Rahman Hallab & Sons, situada en un preciós i gran edifici amb aspecte de palau al carrer Riad Sohl, en el camí de la ciutat vella a El-Mina. Impressionant.

TRíPOLI, 85 km al nord de Beirut, és la segona capital del país i té un caràcter propi que la fa diferent de la resta, ja que aquí es barreja el modern amb el medieval. Actualment la ciutat de divideix en dues parts: El-Mina (la zona del port i on estava la ciutat antiga) i Trípoli pròpiament dit. Va sobreviure a la guerra civil en millor estat que la majoria de ciutats del país i encara conserva l'encant àrab. La ciutat té 45 edificis, molts d'ells del s. XIV, registrats com llocs històrics, així com diverses mesquites de l'època dels mamelucs i els otomans, madrasses, hammams, caravanserais, i socs que han canviat poc en els últims 500 anys. A nosaltres ens va resultar una ciutat molt agradable de visitar.

La ciutat medieval, als peus de la ciutadella, és on es concentren la major part de llocs històrics d'interès. En canvi la zona coneguda com at-Tall, dominada per una torre del rellotge otomana, és el centre on estan la major part d'empreses d'autobusos i també l'inici i final de moltes rutes de taxis compartits.

La Ciutadella de Saint Gilles o Qal’at Sinjil (entrada: 7.500 LL) està situada sobre un turó i domina bona part de la ciutat. Aquesta fortalesa ha estat modificada nombroses vegades al llarg de la seva història. El cert és que no hi ha gran cosa a veure i no hi ha rètols que expliquin res, però les vistes de la ciutat des d'aquí dalt valen molt la pena. Acabada la visita a la fortalesa recomanem descendir el turó fins al riu que hi ha darrere d'ella per a tenir una bona perspectiva del conjunt.

Després seguim el riu cap al nord per anar al soc Al-Haraj (un basar cobert del s. XIV amb una alta teulada amb voltes suportada per columnes de granit i que avui és ocupat per venedors de matalassos, coixins o esteres). També per aquesta zona està el Khân Al-Misriyyîn o caravanserai dels egipcis. Vagarejant sense rumb pel gran soc arribem, sense saber com, fins al preciós Khân Al-Khayyatin, el caravanserai dels sastres i que és dels més antics de Trípoli (principis del s. XIV), amb una planta diferent a la resta. Pel camí veiem per fora l'edifici del hammam 'Izz ed-Dîne, construït en el s. XIII per un governador mameluc i en ús fins fa poc (ara està tancat per obres). Continuem caminant pel carrer Malik Faisal, entrem en un carreró a l'esquerra i trobem el Khân as-Saboun, el qual va adquirir en el s. XVIII una gran reputació pels seus sabons perfumats d'alta qualitat. Actualment encara queden establiments que venen sabó i el més gran és la botiga d'Ahmad Bader Hassoun, un magnífic lloc on comprar sabons, tot i que el problema és escollir entre la gran quantitat i varietat (per exemple, 1 pastilla de sabó artesanal de gessamí costa 1.000 LL). Darrere d'aquest caravanserai està el hammam el-Abed. del s. XVII i l'únic que continua funcionant a Trípoli.

Mesquita Al-Muallaq (Trípoli)

Camí de la propera Gran Mesquita passem per davant de diverses madrasses, com la madrassa al Tuwashiyat (amb una bella façana), i hammams. La Gran Mesquita va ser construïda en el s. XIII sobre una catedral creuada en ruïnes del s XII, amb un pati envoltat de pòrtics i una sala d'oracions amb voltes. Molt prop d'aquí tenim la preciosa madrassa Al-Qartâwiyat, probablement l'edifici més decorat de Trípoli i l'únic amb una sala d'oració coberta per una cúpula oval. Anant cap al sud pel carrer Cheikh Nassif al-Yazigui i vorejant el cementiri arribem a la bellíssima mesquita Taynâl, amb exemples únics a Trípoli d'arquitectura decorativa durant l'època mameluca. A més el muezzin és molt amable i divertit. Per a nosaltres va ser del millor de Trípoli. Anant ara cap al nord i deixant el cementiri a l'esquerra passem pel costat de la curiosa mesquita Al-Muallaq o mesquita penjant (potser perquè està en un segon pis). Molt prop està el hammam Al Jadid, el més gran de la ciutat, però duu ja més de 35 anys tancat. I és una llàstima perquè el lloc és realment bonic i més si s'arreglés bé. La seva visita és molt interessant (està tancat, però en una botiga propera tenen la clau que permet accedir a ell. Molt interessants les fotos d'època que hi ha davant la porta del hammam.

Per anar a la zona de El-Mina agafem un taxi compartit a et-Tall per 1.000 LL i que ens deixa en la Corniche. Apart de passejar pel passeig marítim, molt concorregut pels locals, i veure el mar i les petites illes que hi ha enfront de la costa no hi ha molt més a veure.

VALL DE QADISHA (declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO al 1998, conjuntament amb el Bosc dels Cedres). La població d'aquesta vall és principalment cristiana maronita, agrupada en petits pobles entre els 1.500 i 2.000 metres d'altura. Les muntanyes més altes que l'envolten arriben als 3.100 m. Disposant de diversos dies en la zona les possibilitats de caminades pels diferents pobles de la vall, així com pel fons del barranc o per les muntanyes són pràcticament infinites. En el nostre cas només vam poder destinar un dia, pel que ens vam conformar amb veure ràpidament alguns pobles de la vall i, sobretot, Els Cedres.

Bsharre, a 1.400 m. d'altura, està situat en la capçalera de la vall de Qadisha i és el lloc idoni per a visitar els arxi-famosos Cedres del Líban. Però també és famós per ser el poble natal de Gibran Khalil Gibran (1883-1931), un conegut poeta i pintor libanès. Hi ha un museu sobre ell en el monestir Mar Sarkis, en un vessant rocallós a l'est del poble.

Hasroun i la vall de Qadisha

Per a arribar a Bsharreh agafem un petit autobús que surt a les 8:30 des de la plaça Abdel Hamid Karami (enfront de l'Oficina de Turisme), uns 300 m. al sud-est de la plaça Tall. El trajecte costa 2.500 LL i emprem uns 75 minuts fins a la plaça principal de Bsharreh. Els paisatges que veiem des de la finestreta són certament espectaculars, especialment a partir de la població de Zgharta, pel que ja només això justifica el viatge. Les vistes sobre el barranc que s'obre a la vall de Qadisha, els petits pobles de casa amb teulades de teula vermella, les muntanyes encara nevades, o els pobles penjats sobre el barranc fan d'aquest lloc una experiència magnífica. A estones la carretera no és apta per a viatgers amb vertigen. Per a les millors vistes, en el camí de Trípoli a Bsharreh, és millor asseure's en el costat esquerre de l'autobús, mentre que a la tornada ho és el costat dret.

Els Cedres. Des de la plaça principal de Bsharreh la carretera ascendeix durant 7 km cap al nord fins a arribar a un dels últims boscos de cedres que queden en el Líban. Aquest bosc, conegut com Arz el Rab (Cedres del Senyor), és el més famós de tots, ja que és l'únic que pot donar una idea de la grandària i magnificència d'aquests arbres tan antics. Té uns 375 exemplars de gran edat, alguns dels quals tenen més de 1.500 anys, amb altures que arriben els 32 metres i diàmetres entre 12 i 14 metres. El que veiem avui són les restes d'un enorme bosc de cedres, així com de xiprers o pins, que antigament van cobrir el Mont Líban. També hi ha altres cedres més joves que s'han plantat per assegurar la seva supervivència. Al 1876 es va construir el mur de pedra que envolta les 102 Ha. del bosc per a protegir-lo. Amb posterioritat es van afegir 3 km de camins pel bosc per a poder visitar-lo sense causar danys a aquest fràgil entorn. En el centre del bosc hi ha una capella maronita construïda al 1843.

En el moment de la nostra visita encara quedava una mica de neu en el bosc i al voltant d'ell, realçant encara més la bellesa del conjunt. Vam poder passejar pel bosc durant més d'1 hora, completament sols, amb l'única companyia del so dels ocells. És una visita molt recomanable, ja que el bosc en si i els paisatges limítrofs són realment bonics i diferents a la resta del país. Si encara queda temps i ganes des d'aquí es pot ascendir al Qornet es-Sawda, el pic més alt del Líban amb 3.088 metres d'altura, a peu o en un vehicle 4x4. Des del cim hi ha una vista panoràmica de la costa libanesa cap a l'oest (es diu que en un dia clar es pot veure l'illa de Xipre).

Cedres a la vall de Qadisha

Per arribar als Cedres negociem un taxi a Bsharreh: 10.000 LL per anar, tornar i l'espera allí (90 minuts són més que suficients). És un trajecte d'uns 15 minuts que puja la muntanya i passa per una zona d'hotels de l'estació d'esquí. El taxi ens deixa 1 km més enllà, en un lloc on hi ha diverses botigues de records a costat i costat de la carretera (molt recomanable la compra de figures que representen un cedre i fetes de fusta de cedre, que s'obté de branques caigudes). Continuant per aquesta carretera s'arriba a l'estació d'esquí (a 2.066 m. d'altura) i creuant un port de muntanya podríem anar directament a Baalbek sense haver de donar la volta per Beirut, però aquest port de muntanya està tancat bona part de l'any per la neu i a més no sembla que hi hagi transport col·lectiu, pel que un taxi pot sortir molt car.

Per a tornar a Trípoli des de Bsharreh es pot agafar l'autobús (és bo preguntar a quina hora és l'últim) des de la plaça principal, però nosaltres preferim caminar per la carretera que voreja el barranc en direcció a Hasroun (bonic poble amb cases pintoresques, velles esglésies i jardins), el que ens permet veure una espectacular vista de l'inici del barranc pel costat est, i pujar a un autobús cap a Trípoli. Quan portem caminats uns pocs quilòmetres es deté un autobús que procedeix de Trípoli per a preguntar-nos si tornem a la ciutat i en contestar afirmativament el conductor fa un gest perquè pugem a l'autobús, tot i que ara està anant en sentit contrari. Anem amb l'autobús vorejant la vall pel seu costat nord fins arribar a Hadchit, on deixa passatge i dóna mitja volta i condueix fins a arribar de nou a la plaça principal de Bsharreh, on es deté una estona. La tornada a Trípoli comença realment aquí, ja que la resta va ser per a nosaltres un trajecte extra que ens va permetre veure pobles i una perspectiva de la vall que no havíem vist. La tornada a Trípoli en aquest autobús (2.500 LL) la vam fer en només 65 minuts.