Vol d'Iberia Barcelona-Roma (1 hora i 20 minuts) i de Kuwait Airlines Roma-Kuwait-Bangkok (12 hores i 5 minuts).

Des de l'aeroport al centre de Bangkok s'hi pot anar amb bus o tren, tot i que es recomana el tren pels constants embussos i caos circulatori en general als carrers de la megaciutat de Bangkok. Per problemes d'horari amb el tren nosaltres prenem un bus que costa 3'5 B (bats) el trajecte i ens deixa a prop del carrer Khaosan, veritable centre neuràlgic pels motxillers a Bangkok.

CHII Guesthouse (150 B l'habitació triple, sense bany i amb un "cert" soroll del carrer). Una altra opció és Guesthouse Choda, al mateix carrer, per 150 B l'habitació doble.

També al carrer Khaosan hi ha nombrosos llocs on menjar o prendre alguna cosa. El preu mig d'un àpat és d'uns 35 B. Un esmorzar de torrades amb mantega i melmelada i un cafè costa 20 B al bar del mateix hotel. Pels addictes al cafè cal dir que no hi trobareu cafè expresso sinó cafè americà aigualit i quan en algun lloc anuncia "100% real coffee" s'està referint al Nescafé. Al Chinatown de Bangkok (carrer Yaobaraj) podeu trobar autèntics restaurant xinesos on menjar un ànec amb arròs i una salsa boníssims per només 35 B.

La nostra primera prioritat a Bangkok era l'obtenció dels visats de Cambodja i Laos. A l'Ambaixada de Laos, amb molt poca amabilitat, ens fan saber que el preu del visat és de 2500 B i triguen 5 dies en tramitar-lo. També demanem en les agències que hi ha al carrer Khaosan i allà el preu és de 1900 B, però amb el mateix temps de tramitació. Donat que trobem que el preu és exagerat i que no estem disposats a esperar-nos cinc dies a Bangkok decidim "passar" del visat de Laos. Amb el de Cambodja tenim més sort i el tramitem en una agència al propi carrer Khaosan, per un preu de 650 B i disponible en un sol dia. Un cop acabats els tràmits burocràtics comença la veritable visita a Bangkok...

Wat Phra Kaeo (també conegut com a Grand Palace). Es tracta d'un conjunt impressionant de temples i edificis, malgrat a primera vista sembla una Expo oriental. El preu de l'entrada és tan "impressionant" com el conjunt: 125 B.

Wat Pho. És tan recomanable o més de visitar que l'anterior i el preu de l'entrada és només de 10 B. És especialment impressionant el Buda reclinat de 26 metres d'alt.

Wat Arun. Està a l'altre costat del riu (per travessar, des de Wat Pho anar a l'embarcador de Tha Chang i agafar un transbordador per 1 B.) i es tracta d'un temple-torre molt característic, de 80 mts. d'alt. Per unes escales vertiginoses es pot pujar més o menys fins la meitat del temple. La vista és extraordinària i això el fa molt recomanable. L'entrada costa 10 B.

Wat Traimitr (o Golden Buddha). El temple en sí no val res però conté un Buda d'or massís que paga la pena de veure. L'entrada també costa 10 B. i podeu arribar-hi en bus (el preu únic dels busos urbans és de 3'5 B.

Golden Mount és un temple damunt d'un turó i val a dir que la vista sobre Bangkok és boníssima. L'entrada costa només 5 B. Pel camí de pujada i baixada trobareu monjos àvids de practicar l'anglès.

Tren des de l'estació d'Hualamphong (Bangkok). Costa 48 B. i surt a les 6 del matí i arriba a les 11'30 h. Els trens tailandesos funcionen prou bé ja que són molt puntuals i fins i tot ja tenen informatitzada la venda de bitllets. Per anar des del carrer Kaoshan fins a l'estació es pot agafar un tuc-tuc per uns 40 B.

L'interès per venir aquí era la seva proximitat a la frontera cambodjana per travessar en direcció a Siem Reap. Prenem un tuc-tuc estrambòtic tipus "roadster Mad Max" que ens costa 50 B. per fer els 7 km fins la frontera. Ens deixa en una mena de mercat al mig del no res on hi ha molta gent amunt i avall carregats de paquets. Ràpidament ens convertim en el centre d'atenció de tothom, preguntant-se segurament que fan aquests "guiris" aquí. Hem de caminar mig kilòmetre per un camí sense asfaltar fins a les barraques de la policia tailandesa, seguint-nos una multitud de curiosos com si fòssim reporters de la CNN. A l'arribar-hi veiem un cartell enorme de l'ACNUR on s'especifica que és prohibida l'entrada excepte per als refugiats Cambodjans i personal d'ACNUR. Tot i això parlem ab un oficial tailandès que ens explica amablement la situació actual: només es permet entrar a Cambodja per via aèria i la situació per als estrangers és molt perillosa dins el país. Dies enrera van ser sagrestats tres estrangers per les guerrilles khmer en un tren cambotjà i demanen un rescat de 60.000 $USD (anys després es va saber que els khmers rojos els havíen assassinat).

El resultat és que no ens permeten l'entrada al país, tot i que algú que escoltava la nostra conversa amb el policia ens ofereix després la possibilitat d'entrar a Cambodja d'amagat per 1000 B. Evidentment no acceptem l'oferiment. Per tant tornem en un bus-camió a Aranyaprathet i allà mentre dinem fem un replanteig del nostre viatge...

Tren des d'Aranyaprathet a Kabin Buri (20 B, 85 km, 50 minuts), autostop des de l'estació de tren a la de busos i bus des de Kabin Buri a Korat (145 km, 2h. 40 min.)

Doctor's Guesthouse (150 B l'habitació doble amb bany, és una bona opció i és molt tranquil, encara que no cèntric). A l'altra banda de la carretera podeu menjar un plat de carn de bou amb arròs i verdures molt bo per 20 B. Al centre de la ciutat es pot sopar al mercat de nit (obre a les 18 h.). És un carrer farcit de parades de menjar, roba, dolços, música, etc. amb un ambient extraordinari.

Parc Històric de Phimei. Recinte on es conserven restes en bastant bon estat d'un complex arquitectònic d'estil khmer anterior a Angkor Wat. L'entorn és preciós perquè hi ha gespa i arbres per tot arreu. L'entrada costa 20 B. També és recomanable passejar per les rodalies del poble en direcció al Banyan Tree. Trobareu camps d'arròs, canals, palmeres, i camperols amb els seus bous d'aigua. Per arribar al poble de Phimei des de Korat agafar un bus a l'estació principal de busos. Costa 16 B i triga 1 hora en fer els 54 km que els separa.

Temples de Phanom Rung. Es tracta d'un conjunt de temples magnífic, amb una escalinata d'entrada i un passadís central flanquejats per columnes. L'entrada costa 20 B. Per arribar-hi cal agafar un bus direcció Surim (surten des de l'estació principal de busos cada mitja hora) i baixar a Ban Tako (30 B, 2 hores, 112 km). En la cruïlla on atura hi ha uns quants moto-taxis per fer els 12 km fins al temple, però el problema és que després de regatejar demanaven 100 B per cada moto, anada i tornada. Nosaltres vam optar per fer autostop. Val a dir que la nostra experiència a Tailàndia amb l'autostop és prou bona ja que la gent s'atura i és molt amable (si parlen anglès estaran encantats de que els hi expliqueu el vostre viatge o coses del vostre país). Per tornat a Korat cal fer el mateix itinerari.

Tren des de Korat (58 B, surt a les 5'35 del matí i triga 6'50 hores). Com que el tren ve de Bangkok i ja porta hores en ruta ja ve bastant ple i amb l'ambient carregat.

Hotel Suriyat (150 B per una habitació només correcta, però de tots els vistos a Ubon és el de millor relació qualitat-preu). Al vespre hi ha forca ambient de gent jove en multitud de karaokes però que tanquen a les 22 h.

Ha Wat Tai. La ciutat d'Ubon és travessada pel riu Moon i caminant per la seva vora s'arriba a un embarcador de fusta des del que es veu una illa al mig del riu amb unes cases també de fusta molt cuques.

Temple Wat Tungsimua. Es tracta d'un temple amb la particularitat de que té una biblioteca situada en un palafit de fusta sobre un estanyol d'aigua i que les parets interiors del temple en sí contenen moltes figures de caire eròtic, especialment pits femenins (aquests monjos...!!)

Wat Suppattanaram és un temple-escola on tindreu ocasió de practicar el vostre anglès amb profesors i alumnes. Apart d'això no té res d'especial.

Temple Wat Nong Bua. Està a les afores d'Ubon i s'hi pot arribar en un bus urbà (a tot Tailàndia els busos urbans costen 3 B, independentment del trajecte, excepte a Bangkok on costen 3'5 B). Sembla ser que es tracta d'una còpia d'un altre temple existent a l'India. En qualsevol cas val la pena arribar-s'hi.

Temples Phrasat Viham. A l'oficina de turisme (TAT Office) d'Ubon ens indiquen la impossibilitat d'anar-hi ja que es troba en un punt de la frontera entre Tailàndia i Cambodja que és lloc de refugi habitual dels khmers rojos (recordem que estem a l'any 1994). Per tant no podem opinar sobre si la visita val la pena o no.

Bus des de l'estació de busos d'Ubon (45 B, 150 km, surt a les 8 del matí i triga 3'5 h.)

Per nosaltres l'únic interès de Mukdahan és el fet de ser lloc fronterer amb Laos pel que pretenem passar a Laos. Malgrat a tot arreu on hem preguntat ens diuen que l'únic lloc d'entrada a Laos és per Nong Khai (i això que no hem gosat dir que no tenim ni visat), hem decidit provar sort d'entrar per aquí en comptes de fer-ho per Pakse que era més propera a Ubon, ja que creiem que aquí serà més fàcil al ser un lloc més petit i estar una mica més allunyat de la zona conflictiva Cambodjana.

Des de l'estació de busos agafem un tuc-tuc fins la frontera del costat tailandès, al costat mateix de l'enorme riu Mekong (i més ara que baixa força crescut). Anem a l'oficina d'immigració tailandesa a sellejar el passaport de sortida però al veure que no tenim visat d'entrada a Laos un oficial tailandès primer ens diu que hem de tornar a Bangkok a fer el visat i que no és possible continuar, després diu que potser sí el faran a la pròpia frontera de Laos per 800 B i poc després ja puja el preu a 1.200 B afirmant que només ens servirà per moure'ns per la província de Savannakhet. A més no para de repetir que a Laos només tindrem problemes mentre que a Tailàndia tot són facilitats. Està clar que la policia tailandesa està ben ensinistrada en convèncer als estrangers de no deixar el país. Però malgrat tota aquesta contrainformació ens acomiadem simpàticament dient que intentarem fer el visat a la mateixa frontera. L'oficial tailandès s'acomiada de nosaltres dient-nos que ja ens veurem poc més tard, segurament confiant en que no podrem entrar a Laos. Tot seguit anem a l'embarcador per prendre el ferri que travessa el Mekong i arriba a Savannakhet (costat laosià).

Com a anecdòta frapa molt que a prop de l'embarcador hi ha tailandesos que lloguen prismàtics per 5 B per a poder "espiar" l'altre costat, el de Laos, i el curiós és que tenen clients. Realment els tailandesos tenen una imatge molt estranya del seu país veí, com si es tractés del "diable vermell" pel fet de ser comunista.

Cal prendre el ferri que travessa el Mekong des de l'embarcador de Mukdahan.

En desembarcar en el costat laosià un policia ens demana els passaports. En comprovar que no tenim visat i donat que no parla anglès ens escorta fins al despatx del cap d'immigració. Aquí també insisteix en que hem de tornar a Bangkok a fer el visat a l'ambaixada, però després d'una hora i mitja de persuassió i d'explicar-li els nostres plans de viatge per Laos ens ofereix la possibilitat d'obtenir el visat a l'instant, vàlid per 15 dies i a un cost de 50 USD$. Després de fer una mica de comèdia simulant que ens ho rumiem acceptem ja que nosaltres és el que volíem. Ja estem oficialment a Laos !!!.

Recomanem l'Hotel Mekong, regentat per vietnamites de Danang, i ubicat en una bonica casa d'estil colonial al costat del passeig que voreja el riu Mekong. L'habitació és molt àmplia i està molt bé, per un preu de 7.000 kip. Al vespre hi ha karaoke (o "dancing", com diuen ells).

En el capítol gastronòmic es recomana tastar un plat anomenat kirisaki, una mena de fondue amb verdures, carn i fetge de bou (costa 3.300 K, però ja no cal menjar més en tres dies !!)

Savannakhet éstà formada per una malla de carrers rectilinis i força amples, amb algunes cases d'estil colonial francès. Val la pena fer una passejada pels seus carrers, ja que és una població no massa gran i molt tranquil.la. També és recomanable seguir el passeig que voreja el riu Mekong. Hi ha algun bar-terrassa de fusta penjat sobre el Mekong des del qual veure la posta de sol sobre el riu, i es van encenent els llums de les cases en la vora tailandesa. Absolutament imprescindible!. Com a curiositat val a dir que en al mercat podreu trobar escarbats a la venda, vius o fregits en forma de pinxo. Els nens van pels camps amb una bossa de plàstic a la seva caça i captura.

Temple That Incheng, a 15 km de Savannakhet. El temple en sí no val gran cosa però val la pena l'excursió pel paisatge circumdant i en el camí al temple. Per a entrar al temple cal demanar la clau als monjos que viuen en una casa al costat. Per arribar-hi llogar un saamlor (tuc-tuc o tricicle en laosià) per 3.000 kip, anar i tornar.

Des de l'estació de busos de Savannakhet (a tres km del centre del poble) surt un bus a les sis del matí que triga unes 8 hores en fer els 260 km de distància (preu: 2000 kip). No hi ha carretera sinó una pista de terra vermella que travessa boscos i camps d'arròs, i per tant prepareu-vos per a quedar arrebossats de pols per tot arreu. En el nostre cas a més el bus anava tan ple que vam acbar "asseguts" sobre sacs d'arròs, sense espai per estirar les cames. En fi, un dels pitjors trajectes que recordem. A més el bus atura en la cruïlla a Paksong, a uns dos km del centre de Pakse i per tant cal fer-ho a peu o, si hi ha sort, amb un saamlor.

El més barat que trobem és l'Hotel Pakse, a 6.400 kip l'habitació doble sense bany i molt austera. Pels àpats recomanem el restaurant Sedone (1.500 kip un senzill àpat). Donat que hi ha forces vietnamites establerts a la zona podreu tastar un magnífic esmorzar a base d'una baguette amb paté (200 kip) i un cafè en bossa de plàstic (150 kip).

Pakse en sí no té massa interès però én un bon camp base per a fer excursions a d'altres llocs. L'únic que destacaríem és caminar pel camí a la cruïlla de Paksong ja que a l'entrada del poble hi ha un antic palau, al costat del riu Se Don, que ha estat reconstruit per a allotjar-hi un hotel. En les proximitats hi ha un temple budista, sense massa interès.

Ban Saphay és un petit poblet a 13 km de Pakse (300 kip en un taxi col.lectiu) per una pista de terra vermella. El paisatge és una cucada: camps d'arròs, palmeres i cases de fusta tipus palafit..En la part baixa de cada casa-palafit d'aquest poblet hi ha aparells molt rudimentaris per a filar la seda, per exemple per fer les faldilles multicolor que porten les dones laosianes. Podreu veure multitud de dones filant amb aquests aparells. Val a dir que els seus habitants, extensible als de tot Laos, són encantadors, saludant i somrient a tort i a dret.

La zona arqueològica de Wat Phou (declarada, juntament amb els antics assentaments de Champassak, Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO al 2001) es troben enmig de la jungla, a prop de Champassak. Des de fora no semblen res de l'altre món, però a mesura que comença la visita la impressió augmenta moment a moment, ja que es tracta de les ruïnes no restaurades d'una ciutat en un entorn selvàtic que els hi confereixen un aspecte salvatge: pedres atrapades entre la vegetació, sorolls de la selva i la terrible humitat... L'entrada costa 200 kip, més 700 kip per la càmara de fotografiar. Per arribar-hi cal agafar un camió-bus, amb seients de fusta, a l'estació de busos de Pakse que surt, no quan està ple, sinó quan està molt ple, i triga tres hores en fer els 50 km fins a Champassak: 8 km de carretera asfaltada, 35 km de pista de terra vermella direcció sud, travessar el Mekong amb el camió-bus damunt d'un ferri rovellat i 10 km més de pista. El camió-bus deixa en una cruïlla des de la qual s'han de caminar 3 km més fins a les ruïnes. Donat que per tornar a Pakse no estava clar que hi hagués un camió-bus de tornada el mateix dia (de fet ens van dir que fins l'endemà no tornava), nosaltres ens vam veure obligats a demanar a uns visitants laosians que vam veure arribar a les ruïnes en un pick-up si tornaríen en direcció a Pakse. Per sort hi anaven i molt amablement ens hi van portar després d'esperar-los a que fessin la visita.

Saravan. Aquesta petita ciutat va haver de ser construïda de nou completament després de que fos arrassada pels B-52 americans durant la guerra del Vietnam, com tantes altres poblacions de Laos. Per tant l'interès principal de visitar Saravan és constatar aquest fet, tot i que ja que hi som val la pena acostar-se al mercat. Diverses ètnies baixen de les muntayes per a vendre tot tipus d'animalons per a la taula: llagardaixos, tortugues, granotes, gripaus, llagostes, serps, etc. Es poden veure pel carrer alguns homes armats amb fusells Kalashnikov molt vells (suposem que relíquies de les passades guerres) per a la caça d'animals. Per arribar a Saravan cal agafar un camió-bus des de la mateixa estació de busos de Pakse (1.200 kip) i triga unes 3 hores i quart en fer els 120 km de distància. Per sort tot el camí és asfaltat. Degut a una informació errònia perdem el bus de tornada a Pakse que sortia a les 13 h. i com que sembla que era el darrer hem de tornar a fer autostop, i de nou tenim sort (a Laos hi ha molt pocs vehicles, però si van buits sempre aturen).

Des de la consabuda estació de busos de Pakse surt un camió-bus als voltants de les 7 del matí, però que acaba sortint quan està ple, en direcció a les illes fluvials Muong Khoune, en un tram del Mekong molt proper ja a la frontera cambodjana. El trajecte costa 2.000 kip, encara que regatejant aconseguim pagar 1.500 kip, i són 150 km de pista (els primers 40 km de pista són els mateixos que els de trajecte a Champassak). Són 6'5 h. de viatge i al final s'arriba a Ban Hatxay Khoun des d'on s'ha de travessar amb ferri el Mekong per accedir a l'illa Dom Khong, el nostre destí final.

Donada la poca oferta existent ens quedem en un hotel amb bungalows que encara està a mig costruir. Regatejant fortament el preu passem dels 20 USD$ inicials a pagar 10.000 kip per una habitació doble amb bany, encara per estrenar (i algunes coses encara per acabar). També sembla haver-hi un únic restaurant en aquesta petita illa.

Dom Khong. Es recomana donar una volta per la petita illa per copsar la tranquil.litat de la vida diària en aquest racó de món. Per altra banda a prop de l'hotel hi ha un nirador de fusta a la vora del riu des del qual hi ha una vista fantàstica. És recomana anar-hi una nit de lluna plena, ja que no hi ha subministrament elèctric a partir de les 20'30 h. i només es veuen els punts de llum proporcionats per les espelmes (de fet en aquesta zona només hi ha llum de les 18'30 a les 20'30 h, moment que aprofiten els seus habitants per veure la tele i carregar bateries pel dia següent).

Catarates Propheng Khong. Són les més grans del sudest d'Àsia i el significat del seu nom és "la veu del Mekong" en alusió al soroll que provoca la caiguda de l'aigua. Una bona forma d'anar-hi és amb bicicleta (les lloguem al mateix hotel al preu de 1.000 kip/dia) i s'ha de travessar amb el ferri a Ban Hatxay Khoun per agafar la pista que va paral.lela al riu en direcció nord-sud. El primer ferri del matí travessa quan arriba el bus que surt de l'illa en direcció a Pakse (és el mateix bus que el dia anterior havia fet el trajecte en sentit contrari). En el nostre cas això va passar a les 8'30 h. del matí. El preu del ferri amb la bici és de 100 kip. Un cop feta la travessa cal fer 20 km de pista cap al sud. El soroll de la catarata ja se sent uns quants kilòmetres abans d'arribar-hi. Primer s'arriba a un punt en que es veu el riu abans de precipitar-se al buit i mig kilòmetre més enllà hi ha un mirador de fusta des del que es veu la part frontal del salt d'aigua. És un panorama espectacular, especialment si el riu baixa crescut en època de pluges.

Ràpids de Li Phi. Prenent el camí de tornada a Dom Khong, cal fer uns sis kilòmetres fins la cruïlla a Ban Nakasang, agafar el camí a l'esquerra i fer 4 km més fins arribar al poble de Ban Nakasang. Allà cal negociar una barqueta per anar a l'illa de Ban Khone Thai. Després de regatejar aconseguim una per 4.000 kip anada i tornada, carregant-hi les bicis. Aquest trajecte en barca pel riu proporciona una experiència fantàstica, travessant multitud de ramals i canals que forma el riu Mekong, donant lloc a desenes d'illetes farcides de vegetació com palmeres, bambú, etc. A l'arribar al'illa de Ban Khone Thai descarreguem les bicis i prenem un caminet d'uns 2 km fins arribar a un punt on cal deixar la bici i continuar a peu uns 500 mts., travessant dos ponts no aptes per a gent amb vertigen, fins arribar a una riba des d'on es veuen els espectaculars ràpids que forma un dels múltiple braços del Mekong en aquesta zona. En el camí de tornada a l barca veiem les restes de l'únic tram de vía fèrrea que van construir els francesos a Laos per salvar aquests ràpids del riu en el transport de mercaderies pel Mekong. De nou a Ban Nakasang encara queden uns 18 km de pista fins Ban Hatxay Khoun, on cal travessar amb el ferri de nou a Dom Khong. El darrer ferri travessa a les 18'30 h. i si s'arriba més tard a aquest punt cal negociar una barca que faci el trajecte. En el nostre cas vam pagar 1.500 kip per una barca que, ja fosc, ens transporta a nosaltres i les bicis al nostre "camp base".

Prenem el nostre familiar camió-bus a l'embarcador del ferri a les 8'30 h. del matí, travessa a Ban Hatxay Khoun i enfila la pista a Pakse en sentit nord. El bus va tan ple que decidim pujar dalt de tot, amb les mercaderies i 10 passatgers laosians més. Anem més amples, veiem millor el paisatge i es respira millor, però la contrapartida és la pols, les branques dels arbres i la metereologia (al principi el sol intens i després la pluja incessant). Després de tantes incidències metereològiques i mecàniques acaba trigant 9'5 h. en cobrir el trajecte Dom Khong-Pakse.

Tornem al vell conegut Hotel Pakse, al mateix preu de 6.400 kip l'habitació.

Després de molt preguntar a Vientiane per la possibilitat d'agafar un bus o taxi a Luang Prabang no tenim més remei que agafar un vol interior, ja que ningú ens sap donar informació exacta al respecte (tampoc la guia Lonely Planet aclareix res al respecte) o se'ns assegura que el trajecte és molt perillós pels nombrosos bandits que hi ha, o és impracticable per l'estat de la carretera i la distància (400 km). El vol Vientiane-Luang Prabang-Vientiane amb Lao Aviation costa 57.260 kip i n'hi ha tres diaris. El vol dura uns 35 minuts.

Un saamlor de l'aeroport a l'hotel Vieng-Keo ens costa 500 kip. El preu de l'habitació es de 5000 kip però el cert és que és molt "cutre", amb molta humitat al seu interior. Com que està plovent molt l'agafem. A prop del mercat, en parades ambulants, es pot esmorzar una baguette amb paté i un cafè per 350 kip.

Luang Prabang (declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO al 1995). Amb el seu passat reial aquesta tranquil.la ciutat és prou maca com per perdre's pels seus carrers i anar trobant la multitud de temples que hi ha. Un dels més característics és el de Wat Xieng Tong, al costat del riu. Des del cim del turó Phousi hi ha una vista fantàstica de Luang Prabang i els seus voltants. Hi ha unes escales que hi pugen (l'accés a les escales costa 500 kip), però també es pot pujar sense pagar per un camí que surt del temple Wat Phra Bath Nua i passa per Wat Phousi.

Temples a l'altra riba del Mekong. És molt recomanable visitar els temples que hi ha l'altre costat del riu. A l'embarcador de Luang Prabang es pot llogar una barqueta per 1.000 kip per travessar el riu. Després es tracta de recòrrer caminets entre el bosc i alguna cosa aïllada. Els temples que es troben són els de Wat Tham, Lang Khong, Chom Phet i That Luang. A més es pot veure una perspectiva diferent de la riba on es troba Luang Prabang.

Coves de Pak Ou. Aquestes famoses coves estan a 25 km riu amunt, navegant pel Mekong. A l'oficina de turisme de Luang Prabang es ven el tour en barca per 35 USD$ per persona, però si es va directament al passeig que voreja el riu fàcilment es pot trobar algú que ens hi porti per força menys. Nosaltres aconseguim llogar una barca només per a nosaltres pagant 13.000 kip (18 USD$ aprox.). El trajecte en barca a motor és de 2'5 h. a l'anada ja que es va contra corrent. La tornada és força més ràpida. Tota la vora del riu és pura vegetació i ja només per això val la pena l'excursió, però és que a més la cova és molt peculiar ja que conté cents (o milers) de figures de Buda de totes les formes i tamanys imaginables.

Ban Phanom és un poble a uns 3-4 km de Luang Prabang al que es pot arribar a peu o en bicicleta (1.500 kip per dia o 700 kip mig dia, en alguns hotels). El poble en sí no té res d'especial si no és la contemplació de la vida rural laosiana.

Un vol interior de Lao Aviation des de Pakse costa 67.750 kip, surt a les 8'30 h. del matí i arriba a les 9'55 h. En tots els vols domèstics a Laos s'han de pagar 300 kip a l'aeroport de sortida i 100 kip al d'arribada. L'opció d'agafar un vol fins a Vientiane és recomanable si no es disposa d'uns dies a invertir en el trajecte i quan és l'època de pluges que fan encara més impracticables les pistes.

Per arribar al centre de la ciutat es pot agafar un saamlor al mateix aeroport o, si es vol pagar menys, sortir fora del recinte aeroportuari.

El carrer d'hotels més econòmics de Vientiane és el Chao Anou. La nostra primera elecció és l'Hotel Inter, al mateix carrer fent cantonada amb Fa Ngum, enfront del Mekong. El preu és de 14 USD$ però es tracta d'una habitació enorme i amb aire condicionat. A la tornada de Luang Prabang anem a la Guesthouse Hua Guo, al carrer Samsenthai, amb una molt bona relació qualitat/preu ja que el preu de l'habitació és de 10 USD$ també amb aire condicionat.

Per a visitar la ciutat de Vientiane una bona opció és llogar bicicletes perquè les distàncies no bastant assumibles. Es poden llogar a la botiga Kanchana, just enfront de l'hotel Ekalath Imperial, pel preu de 1.400 kip/dia (també es poden llogar només mig dia per la meitat de preu).

Vientiane. A la pròpia ciutat hi ha vàries coses a visitar: el preciós temple de Wat Sisaket, el qual té un pati interior envoltat d'una balaustrada plena de figures de Buda sota les voltes (el preu de l'entrada és de 200 kip); el temple de Wat Phra Keo (no massa especial i l'entrada també costa 200 kip); temple de That Luang (una donació de 100 kip a l'entrada, i val a dir que és més bonic per fora que per dintre); temple de Wat Simoung; l'Estàtua del Rei; mercat central; ...

Xieng Khouane o Jardí dels Budes, és, com el seu nom indica, un jardí on un col.leccionista de figures de Buda n'ha aplegat de tots els tamanys i formes, algunes de gegantines, especialment un Buda reclinat. L'entrada costa 200 kip i s'hi arriba agafant un bus a l'estació de busos en direcció a Thadeua. Hi ha busos cada 45 minuts i costen 200 kip, trigant una hora en fer el trajecte de 29 km des de Vientiane fins Xieng Khouane.

Aquí s'acaben els 15 dies que legalment ens permet el visat estar a Laos i amb molta pena hem de marxar, prenent de nou el camí de tornada cap a Bangkok. Després de passar per l'oficina d'immigració laosiana de Thadeua prenem una barca en l'embarcador adjacent que travessa el Mekong cap al costat tailandès, Nhong Khai. El preu del trajecte és de 30 B i durant la travessa podem veure a menys d'un kilòmetre la construcció del super-pont que unirà Tailàndia i Laos per carretera.

A l'arribar a Nhong Khai i passar els tràmits d'immigració tailandesos es pot prendre un tuc-tuc per 10 B fins a l'estació de tren, a 3 km de distància. Des d'allà surten trens amb una certa freqüència a Udon Thani. El tren triga una hora en cobrir els 55 km de distància i val 12 B.

A l'hotel Srisawat el preu de l'habitació és de 140 B i no està malament, tot i que el matalàs del llit és poc gruixut i la fusta que hi ha sota s'acaba notant més del que seria recomanable.

Udon Thani és una típica ciuatat gran tailandesa, amb molta activitat a totes hores. Es pot voltar pels seus carrers, tot i que ni hi ha massa a veure. Com a curiositat podeu anar al cinema per a fer-vos una idea del cinema aquí. La doble sessió comença a les 20 h. i costa 25 B. A nosaltres ens va tocar en sort un programa doble de pel.lícules "made in Singapur" on tots els actors són xinesos i estan doblats al tailandès. Són tan dolentes que les qualificaria com de sèrie Z, amb molta violència i una mica d'erotisme, però tot molt suau, previsible i mal fet.

Parc arqueològic de Ban Chiang (declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO al 1992). Es tracta d'una zona d'excavacions on s'han fet importants troballes arqueològiques i un museu molt ben condicionat on s'exposen i s'expliquen aquestes troballes. L'entrada al museu costa 10 B mentre que la zona d'excavacions està oberta al públic. Per arribar a Ban Chiang cal agafar un bus a Udon Thani que triga 1'15 h. en fer els 56 km i costa 20 B. Aquest bus s'atura a la mateixa porta del museu. El darrer autobús de tornada és a les 14 h. i si el perdem podem anar amb tuc-tuc, autostop o bé caminant fins la cruïlla amb la carretera principal, a 6 km de Ban Chiang, on a les 16 h. en passa un que fa el trajecte Nakhon Sakhon-Udon. En el nostre cas vam perdre el bus de tornada i vam optar per caminar fins la cruïlla, tenint la sort de que abans d'arribar-hi es va aturar un pick-up que ens va portar directament a Udon Thani.

Salt d'aigua Nayong Nham Khot. Aquesta excursió és molt recomanable, pel salt d'aigua en sí (especialment en època de pluges quan els rius baixen plens), però també per l'entorn muntanyós i de selva on es troba. Per arribar-hi cal prendre un bus urbà fins l'estació de busos nord d'Udon i allà agafar un altre bus a Ban Phu (són 58 km, triga 50 minuts i costa 15 B). A l'arribar a Ban Phu encara s'ha d'agafar un camió-bus en direcció a Nayong (56 km més, 1'5 h. i 20 B), atravessant una zona muntanyosa, tocant a la frontera amb Laos, coneguda com a "àrea roja" perquè aquí es van refugiar en certa època les guerrilles del Partit Comunista tailandès. El camió-bus atura en una cruïlla de la que surt una pista i que s'ha de fer caminant un parell de kilòmetres més, fins arribar a un nucli de sis cases de fusta. D'allà surt un caminet que, endinsant-se a la selva, condueix al salt d'aigua un kilòmetre després. Aquest salt es pot veure des d'abaix i després continuar el caminet que puja fins dalt de la caiguda. És un espectacle fascinant en un paisatge feréstec. Per tornar a Udon cal desfer el camí a peu fins la cruïlla de Ban Phu i esperar que passi algun vehicle que ens hi porti per després allà agafar-ne un altre a Udon.

Des d'Udon Thani l'autobús costa 240 B i triga 10 hores, però nosaltres hem preferit el tren. El bitllet Udon-Bangkok costa 115 B, 95 B tarifa normal més 20 B de suplement per ser tren ràpid. Surt a les 8'34 del matí i arriba a l'estació d'Ualamphong de Bangkok deu hores després, passant per Khon Khaen i Ayuttaya, per exemple. Alguna part d'aquest trajecte és especialment bonica ja que podreu veure paisatges molt similars als de Tamkok (Vietnam) o Guillin (Xina), amb muntayetes de roca calcària, sobresurtint dels camps d'arròs. Com en tots els llocs oficials de Tailàndia, a les estacions de tren sona, cada dia a les 8 del matí i les 6 de la tarda, l'himne oficial pels altaveus en connexió amb la ràdio, mentre els funcionaris ferroviaris romanen en posició de "firmes".

En l'estació d'Ualamphong es pot deixar equipatge a consigna per 20 B i tanca a les 22'30 h.

El viatge ha arribat al seu final. Ara ja només queda anar a l'aeroport i agafar el vol de tornada. El darrer tren a l'aeroport surt a les 23'25 h. i costa 5 B.