Com passa amb totes les destinacions llunyanes, el primer dia de viatge és un inacabable trajecte, en aquest cas de Barcelona a Rio de Janeiro fent una breu escala a Roma.

Al dia següent arribem de bon matí a la ciutat brasilera de Rio de Janeiro. El cel està pràcticament cobert, fet que trenca amb la imatge que sempre hem tingut d'aquesta ciutat.

Donat que disposem de poc temps per visitar-la, deixem l'equipatge a la Pousada i ens llencem a recórrer els tòpics imprescindibles per a qualsevol que hi viatgi: el Pao de Açúcar, Ipanema, Copacabana, el Corcovado... i l'estadi de Maracanà.

Utilitzem transport públic ja que no existeix cap bus turístic que ens pugui donar una pinzellada general de la ciutat.

De bon matí ens acostem al barri de Lapa per conèixer el centre històric de la ciutat de Rio de Janeiro, Los Arcos, el Teatro Municipal, la Biblioteca i també la nova però espectacular Catedral de San Pablo.

Per la tarda agafem un vol de l'aeroport de Rio fins a Buenos Aires, aquest cop amb la companyia Aerolíneas Argentinas. A Buenos Aires ens allotgem en un cèntric hostel.

Al dia següent pretenem fer una ràpida visita a la ciutat per copsar l'esperit bonaerense; el pintoresc barri de Caminito, el nou Puerto Madero, la tristament coneguda Plaza de Mayo, La Boca i el seu mundialment famós estadi...

Per la nit no podem deixar d'assistir a una milonga, no volem una turistada i per això en busquem una de les moltes on va la gent de la ciutat a ballar el que possiblement és, el ball més famós del món.

Per fi arriba el dia esperat, prenem possessió del cotxe que ens permetrà creuar el país. Sentim que finalment comença el viatge.

Donat que la nostra primera destinació és Puerto Pirámides, a Península Valdés, i ens hi separen 1.300 km, ens posem en marxa a través de la Ruta 3, recorrent 600 km fins a Bahia Blanca.

Aviat ens adonem d'una sensació que ens acompanyarà durant el trajecte fins al sud, i que en cap cas haguéssim pogut imaginar encara que ens ho haguessin explicat. Donada la inexistència de muntanyes, el terreny té tan sols unes suaus oscil·lacions que, unit a la seva despoblació, fa que durant cents i cents de quilòmetres, la visió sigui general i absoluta, miris on miris.

Així, a mesura que anem avançant, podem veure tot un espectacle a l'horitzó, que més que un horitzó, és un gegantesc amfiteatre. I així, simultàniament, podem admirar les cortines d'aigua produïdes per les tempestes a l'est, mentre un sol radiant brilla a l'oest; en mig, immensos arcs de Sant Martí. A mesura que el dia avançava, a la dreta admiràvem la posta de sol, al mateix temps la lluna s'enfilava.

Impressionats per tanta grandesa, vam arribar a Bahia Blanca, amb ganes d'anar a dormir per poder sortir aviat el dia següent.

Novament en marxa, tenim ganes d'arribar a Península Valdés. Ens sorprèn el fet de que, malgrat les grans distàncies a recórrer, els trajectes no ens estan resultant gens pesats; la principal raó és que les rutes argentines que voregen la costa atlàntica tenen unes rectes inacabables que ens permeten devorar quilòmetres fàcilment i a l'hora, poder admirar el paisatge.

A mesura que ens allunyem del nord, les províncies es van tornant més despoblades. Cosa inaudita per la mentalitat europea, passem hores sense veure ni un sol lloc habitat, ja no parlem de pobles. Com ja veníem preparats per a tal eventualitat, portem menjar i aigua i sobretot, tenim la previsió de posar benzina sempre que podem. No tan sols hi ha poques benzineres, si no que en moltes d'elles, quan finalment en trobem alguna, no hi ha benzina.

Per la tarda arribem a Península Valdés. Com a tots els parcs naturals, els adults hem de pagar entrada. Anem directament cap a Puerto Pirámides, un petit i acollidor poble de pescadors que en els darrers anys ha conegut el filó turístic sense perdre el seu encant.

El principal atractiu de Península Valdés és el seu ecosistema. Unida al continent per l'istme Carlos Ameghino, és la reserva faunística més gran d'Argentina; la balena austral, els pingüins, les orques i els llops marins són els principals atractius de la zona. Però no són els únics.

De bon matí ens vam posar en marxa disposats a recórrer la península. Des de Punta Norte a Punta Delgada, és d'aspecte desèrtic, una àrea natural protegida on és fàcil creuar-se amb manades de guanacos, guineus, choicas, a més a més dels ramats que pertanyen a les estàncies rurals i campen lliurament per aquelles contrades.

Qualsevol desnivell del terreny és bo per fer una parada i observar la immensitat de l'oceà tot cercant les orques apropant-se a la platja per caçar foques o lleons marins. I per suposat, per albirar l'estrella; la gran balena austral. Patrimoni Natural de l'Argentina.

Després de gaudir de la zona per terra, avui ens disposem a fer-ho des del mar. Tant per dins com per fora. Donat que les balenes són el principal atractiu de la zona, tant pel sol fet de poder veure un animal tan espectacular com per la gran quantitat que n'hi ha en aquesta època a la península, volem fer-ho no tan sols per sobre de l'aigua, mètode habitual d'albirament de les balenes, en embarcacions, si no també per sota.

Poder conviure, ni que sigui per una estona, en el propi hàbitat d'aquests gegants marins, és una de les fites d'aquest viatge. Aquesta idea ens acompanya des de Mèxic després de l'experiència amb el tauró balena i, encara que ja sabem que, tant la immersió com l'esnòrquel amb balenes està prohibit, el que no va en contra de la llei és fer immersió a la badia on, en aquesta època de l'any n'hi ha comptabilitzades 1.600, entre femelles i cries.

La seva presència en aquesta época de l'any a Península Valdés és precisament la d'enfortir les cries i preparar-les per l'imminent viatge a l'Antàrtida, on ja han arribat els mascles. Per tant, la badia bull de vida i possiblement mai tornarem a tenir una oportunitat com aquesta per poder bussejar amb elles.

Aquell matí s'ha despertat gris i amb l'habitual vent que caracteritza la Patagònia, ara entenem perquè l'encarregat del centre de busseig ens ha citat a quarts d'onze. Necessitem que el sol ens escalfi, ja que l'aigua està a 11 graus. Em preocupa el Gabriel, amb tan sols 11 anys ha demostrat un admirable control a sota l'aigua, però no està acostumat a la temperatura d'aquesta. En qualsevol cas, a l'igual que a nosaltres, li pot el desig i la inquietud pel què ens podem trobar. I així, equipats en un simple semi sec, donat que aquí no disposen d'altra cosa, ens llencem a l'aigua. De seguida em dono compte que allò no serà fàcil. Està simplement gelada. I baixem. Acostumats a latituds totalment diferents, el fons marí ens sorprèn per la diferència de vegetació, encara que no es caracteritza per un l'excés de vida propi d'aigües càlides.

Aviat, però, el gargoteig de les bombolles dels nostres reguladors queda momentàniament esmorteït per un soroll estrident. Tots sabem el que significa; una balena austral esta a prop. A mesura que seguim guanyant profunditat en la direcció dels sons que ens arriben, la temperatura segueix baixant i, a cada moviment, l'aigua que se'ns filtra ens va fent perdre temperatura.

De sobte la poca llum d'aquelles aigües disminueix. Darrera nostre, dues ombres; ens apropem... i allà estan!. Una mare i una cria. Per damunt dels nostres caps, neden lentament una al costat de l'altre. En aquell moment el temps s'atura. I se'ns oblida el fred. I pràcticament se'ns oblida respirar.

Mentre observem la magnificència dels seus moviments, tranquils els de la femella, enjogassats els de la cria, sentim que qualsevol esforç que ens hagi costat arribar fins aquí, a 20 metres sota les fredes aigües de la Patagònia, ha valgut la pena. Després d'una estona observant-les, s'allunyen cap a l'entrada de la badia.

Per altra banda, la nostra temperatura corporal, que ha seguit baixant, ens obliga a finalitzar la immersió. Malauradament hem de sortir, però no ens sap greu ja que ha estat una experiència a l'abast de pocs mortals.

Sortim, doncs, però encara no ha acabat el nostre flirteig amb les balenes. La manera habitual d'albirar-les a Península Valdés es endinsar-se a la badia en llanxa. Així doncs, en una semi-rígida sortim novament a gaudir d'elles. Després d'aproximadament 15 minuts de navegació, els motors s'aturen i... comença l'espectacle: primer un llom, seguidament una cua, ara un cap a tocar de la barca, el so de l'espiracle quan expulsa l'aigua... miris on miris, en una perspectiva de 360º, balenes arreu... L'espectacle és corprenedor.

Un cop acabat l'albirament des del mar, ens preparem per posar-nos en marxa l'endemà de bon matí.

Avui fem 800 km en direcció sud, de camí cap a El Calafate. Cada cop hi ha menys població, en aquest tram pràcticament tota està concentrada a la població de Comodoro Rivadavia. Ha estat un encert portar menjar i beguda. Al vespre arribem a San Julián.

Al dia següent, malgrat que tothom ens aconsella seguir per la Ruta 3 fins a Río Gallegos (600 km fins a la destinació), nosaltres optem per agafar la drecera de la Ruta 9. Aviat entenem perquè els argentins l'anomenen la cortada i, sobretot, perquè a l'entrada hi ha un cartell que posa "Carretera intransitable". No és per tossuderia, ni tan sols pels 300 km que ens estalviem, pensem que travessar de l'Atlàntic a la serralada andina per la carretera de rípio més salvatge d'Argentina ha de tenir forces al·licients. I realment, així és.

Aviat ens comencen a creuar per la ruta les manades de guanacos, que ens acompanyaran tot el trajecte. Les vistes són espectaculars, més encara quan comencen a veure les muntanyes andines davant nostre. Però evidentment també paguem el preu del nostre atreviment; la primera roda punxada.

Encara ens queden 200 km de rípio i, evidentment no hi ha cap gomeria on arreglar-la. Creuem els dits... Els paisatge es va fent cada cop més muntanyenc i es transforma en un radicalment oposat del que ens ha acompanyat des de Buenos Aires.

Finalment apareixen les primeres cases d'El Calafate... moment en que ens adonem de que tenim una altra roda punxada...

No volem perdre temps i sortim de bon matí cap el Perito Moreno, d'on encara ens separen 80 km.

El camí fins a la glacera, vorejant el Lago Argentino és tan bonic que sembla irreal. Aviat apareixen les primeres llenques (témpanos) despresos de les glaceres surant pel llac, un llac d'un blau, que més que blau és turquesa, degut al que anomenen agua lechada, o sigui, l'aigua procedent del desgel. Tan sols queden ja un parell de corbes per a poder veure el Perito Moreno. Ens costa mantenir l'emoció. Tan de temps esperant!.

Però precisament pel temps que portem desitjant veure'l, volem retardar-ho per donar-li un punt de solemnitat a aquest moment. Així doncs, deixem el cotxe i comencem a trepar una muntanya propera per intentar veure'l. Mitja hora després, tot arrossegant la Queralt (que pobreta, tan sols té 6 anys) i esgarrinxats per la vegetació, obtenim la recompensa: l'anomenat vel de núvia d'una de les glaceres més famoses del món s'estén davant nostra. I se'ns omplen els ulls de quilòmetres de gel blavós que ha format part d'aquest paisatge al llarg dels darrers 18.000 anys.

Aquest primer impacte és, definitivament, el més emotiu. Quan una estona després seguim fins a les passarel·les que et porten per tot el frontal del Perito, podem gaudir llarga i tranquil·lament de la seva majestuositat. Dels blaus intensos fruit dels jocs de llum filtrant-se entre el gel. De l'imponent cruixit que omple l'espai en cada esquerda i en cada despreniment...

Però aquella primera visió des de dalt de la muntanya, formarà part per sempre del nostre patrimoni personal. Moments que perduren.

Al dia següent fem un recorregut en vaixell que s'anomena "Navegación entre glaciares". És l'única manera d'arribar a les glaceres d'Upsala i Spegazzini. Aquesta darrera glacera és la que té les parets més altes de totes les del Parque Nacional de los Glaciares: 136 metres d'alçada. Imponent. Però més imponent va ser el despreniment amb que ens va obsequiar en el mateix moment que ens vam situar davant d'ella. Encara ressonava el tro per l'aire a mesura que les ones aixecades per l'impacte del gel bellugava el vaixell com si es tractés d'un petit tsunami.